EL BES

Aquell  instant

van passar pels seus ulls

mil visions cromàtiques delicioses,

mil sensacions, mil formiguetes.

Va sentir com els seus llavis

assaborien la pressió dolça

dels llavis intrèpids d’ell.

Tota la intensitat d’aquell desig

va córrer de manera enjogassada

per les venes, les artèries, el cervell,

els músculs de la llengua,

aquell cor que bategava intensament.

Cada porus de la seva pell es va eriçar,

cada gra d’enteniment se li esvaí.

Tot quedà aturat, inert, suspès,

com en una gran bombolla de sabó.

Quan ell retirà els llavis

no va sortir de la seva boca ni un sol mot.

Simplement s’havia convertit en un ninot de peluix,

incapaç d’explicar-li el que havia sentit,

el molt que aquell bes  li havia agradat,

i com desitjava que ho repetís.

Però no va dir res.

Simplement se’l va mirar

i el seu mon s’omplí de llàgrimes.