Feia voleiar un estel
i somniava poder algun dia
volar anàrquicament com ell. Ser lliure.
Deixar-se anar fràgil,
com una au, fràgil,
en un cel blau i fràgil. Ser lliure.
I de cop s’acabà el vent
i el fil s’afluixà en un instant,
i l’estel va caure a plom.
Havia deixat de ser lliure,
per tornar a la normalitat
de tocar de peus a terra,
de deixar que els somnis
simplement es difuminin
en un obrir i tancar d’ulls.
Volia ser lliure, i volar sense fils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada