Com un infant,
jugava a deixar-me transportar per les ones.
Esperava pacient la setena onada
aquella que diuen els savis que és la bona.
Aleshores alçava els peus i em deixava portar
i volava per sobre l’escuma embravida.
Volava envoltat per l’anarquía del mar
que em llençava com un coet a l’espai,
i després em xuclava com un esclafit,
com volent-me posseir entre algues.
Un cop refet, esperava excitat
la següent envestida sensual, quasi sexual
del mar potent i desclòs en sí mateix.
Tot plegat, un duel desigual entre la realitat
i la més gran il·lusió enjogassada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada