Està plovent,
bastant,
una tempesta de primavera
el cel negre i l'horitzó aclarit.
la llum canvia cada vint segons
del negre al gris,
del gris al blanc,
i les gotes codifiquen la meva finestra
amb ratlles descomunals i humides.
De tant en tant un tro,
Tor que ha obert la ferreria, que dirien els víkings,
i el gat del veí, aixoplugat a la terrassa
que dormisqueja com si res
aliè a aquella gota del degoter del teulat
que poc a poc, se li va acostant
i que el despertarà amb sorpresa,
desagradable,
obscura,
violenta...
I tot seguit, algun follet de manera furtiva
dibuixarà al cel un arc de Sant Martí en blanc i negre,
perquè el gris ho ha envait tot
i el fotografiarem incrèduls per penjar-lo a les xarxes
socials
i llevar-li tot l'esperit, conservat al llarg dels temps
com aquella joia de l'àvia de la que mai ens voldrem
despendre
no perquè sigui la més bonica
sinó pel valor sentimental
i sortirem nus al patí a entomar la pluja,
freda,
sensual,
lenificant
com un bany d'aigua de part...
ja escampa la tempesta, ha estat breu i fascinant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada