Camina cap cot pels carrers de Figueres,
els braços creuats a l’esquena, despentinat...
Voldria estar dins el seu cap per saber que pensa,
voldria un sol instant aturar el seu passeig,
i intentar fer-lo somriure, i després,
agosarat preguntar-li pels seus pensaments.
Va embogir, em va dir algú algun dia,
però, que és el mon
si no un cúmul de boigs,
un seguit de folles i incomprensibles bogeries?.
Amics meus, no sabeu com m’agradaria,
travessar el seu mur de fixació i de silencis,
i preguntar-li tafaner en que pensa,
què pot ser que el tingui tant capficat.
I ser-hi a temps abans que l’inevitable passi,
que la pressió del pensament el faci fugir,
que allò que l’amara el faci rendir...
De petit ja em van dir, que intentés
sobretot,no pensar
massa i anar fent...Anar fent...Anar fent...
Com m’agradaria tant sols saber en que pensa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada