De fa temps
un núvol li ennuvola el pensament.
Els anys, el temps, aquella malaltia
que cruelment li esborra segons,
minuts, hores, dies, setmanes
mesos, anys, sentiments i records.
Sempre contra cada mal, hi ha un arma,
ella la combat amb somriures i petons.
Pregunta, demana, reclama, observa,
i sempre respon a tot amb un somriure,
sense potser haver entès ni un sol mot.
De fa temps
el seu temps se li ha tornat un tobogan,
on tot passa de pressa i en colors,
sense adonar-se de res del que l’envolta.
Ahir però
un fil de llum, la tornà a un temps,
l’acostà a un espai del subconscient,
prenyat d’il•lusions antigues,
de vells somnis, d’eternes il•lusions.
I mentre cantava, tenia ben present,
que en les properes eleccions
calia tornar a votar en Companys,
encara que en el fons, el sabia mort.
De fa temps
que la Teresa, té clar el que vol
i el que ens convé a tots plegats,
malgrat la malaltia
malgrat la malaltia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada