Queia la fulla de l’arbreserpentejant alegre,
fent giragonses sobre si mateixa
en un silenci absolut i caut.
Mandrejava la tardor
i es resistia a deixar enrere
l’escalfor melangiosa i lasciva
de l’estiu que moria d’inanició.
La fageda desconcertada
s’omplia de desig insatisfet
sota un sol injust i sever.
Dessolats, els faigs
es miraven l’un a l’altre.
Els amants passejaven
pel bosc amarat d’enyorança.
Les poques fulles que queien
els feien de jaç incomplert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada