RUTINA

Demà, les figues de la vella figuera, seran més toves,

i les fulles del cirerer, agafaran aquell to groguenc

que tant m’agrada i el vent el despullarà a poc a poc.

Sortiré a regar, com cada dia l‘olorosa maria Lluïsa

“només vol aigua” ens va dir aquell bon home de mercat.

I poc a poc el Canigó anirà mudant el seu color rocós

pel blanc de les neus, que li coronen les crestes,

i tornaré a sortir a donar menjar als gossos

i jugaré amb l’Osasuna, i renyaré l’As i abraçaré

de la manera més carinyosa possible el vell Acoplat

al qui les cames ja li fan figa, com les de la figuera.

I jugaré una estona amb la Sue Ellen o la Gilda,

o amb el Petit, en Garfil, la Gina o la Negreta,  
als qui un dia posàrem un plat de pinso

i quedaren afillats per sempre més fora de casa.

I esperarem el moment d’encendre la llar de foc,

i embadalir-nos com babaus mirant les seves flames,

i seguirem patint per les pluges fortes i fruint les suaus,

i sortint havent sopat a mirar la lluminosa estelada

i aquella lluna minvant, creixent, plena i altiva.

I demà les estrelles seran més toves, com les figues

i les fulles volaran pels racons, i el dia s’escurçarà,

i en sortir de la feina direm com cada any:

“Cada dia les tardes són més curtes de llum”.

I la rutina ens engolirà i ens estovarà

com les figues de coll de dama de la figuera.

“No les cullis avui, demà, seran més toves”....Com tot.