Les meves paraules,
són com la neu a la mediterrània,
sembla que fan bonic
quan cauen,
però a l’estona es tornen dures,
o brutes, o molestes. o fredes,
o tal vegada es liquen i desapareixen.
Arriben manses, sense fer soroll
d’improvís i fan estremir,
o causen una subtil indiferència.
Però això sí, ràpida i diligentment
s’obliden i es converteixen de sobte
en una mera i absurda anècdota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada