Quan creus que la tarda s’esmuny
sense possibilitats de cap altra sorpresa,
surts a l’eixida i veus la lluna plena
que treu el cap entre els cirerers adormits.
Quan penses que la pau no te nom ni cognoms,
ella engalanada esquitxa els roures i oliveres,
les alzines i argelagues, les pomeres i els sembrats
i els dona aquell toc amablement aristocràtic,
aquella pinzellada magistral que acaba el quadre
que no te més firma que la pròpia natura.
Quan creus que el diumenge mor, sense pena ni glòria,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada