ha quedat difuminada per la lluentor de la lluna taronja.
Els pensaments suren com vaixells extraviats i erràtics,
i la memòria dels dofins ens empenyoren l’estat d’ànim.
Voldríem fugir vers l’horitzó, talment una nau suïcida
d’aquelles que dia a dia creuen i naufraguen a l’estret,
o transformar-nos en despistades gavines buscant peixos.
Però la vida recondueix els nostres actes preservant-los,
convertint-los en instants repetitius avorrits i rutinaris.
Potser amb la sortida del sol veurem la nova albada
i ens adonarem gratament sorpresos, que hem entès per fi
que és més important el plaer del llarg viatge, i no el destí.
E la nave, va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada