16.7.12

LA NAU

Ja quasi ni es veu l’empremta de la nau sobre la mar,
 ha quedat difuminada per la lluentor de la lluna taronja.
Els pensaments suren com vaixells extraviats i erràtics,
 i la memòria dels dofins ens empenyoren l’estat d’ànim.
Voldríem fugir vers l’horitzó, talment una nau suïcida
d’aquelles que dia a dia creuen i naufraguen a l’estret,
o transformar-nos en despistades gavines buscant peixos.
Però la vida recondueix els nostres actes preservant-los,
convertint-los en instants repetitius avorrits i rutinaris.
Potser amb la sortida del sol veurem la nova albada
i ens adonarem gratament sorpresos, que hem entès per fi
que és més important el plaer del llarg viatge, i no el destí.

E la nave, va.