FINEIX

 

De vegades l’infinit fineix

i el vuit acotxat queda inert

per no ser mai més res.

L’inconscient llavors respira

i els pulmons són incapaços

d’assimilar tant d’oxigen.

Aquella vida de mil colors

es torna com el cine mut

on tot és blanc, negre i gris

i passa depresa i amb subtítols.

I la placidesa avorreix les ostres

i les perles fugen espantades

cap a un mar incert i insondable.

I l’infinit fineix entre llàgrimes

càlides,

tristes,

soles,

desconsolades,

i aquell vuit mor penjant d’un coll.