OLORS

 

He obert la finestra,

a fora un festival d'estrelles

de vents, de remors.

He sentit bordar els gossos,

caminar mil ànimes per l'herba,

mil ocells descansant als fils

i a l'ensumar

he sentit

l'olor de

la teva

pell.

LA LLEI DE LA GRAVETAT

 

M’he bressolat en els teus ulls,

que com dues gotes d’aigua

han beneït les busques del temps.

Aquell temps que se’ns esmuny

com la sorra del vell rellotge

entre les vores del vell sofà.

M’he bressolat com quan era infant

i em gronxava del gronxador del parc

i somniava arribar amb els peus

a la lluna i les estrelles llunyanes.

M’he bressolat com mai dins teu,

sobre teu, al costat teu, amb tu...

M’he bressolat com si no existís

aquella llei tan absurda de la gravetat.

SEMÀFOR

 

El vermell semblava no esvair-se mai

i els segons es feien eterns, inacabables.

El taronja va obrir totes les il·lusions,

dibuixant en l’horitzó un cos lasciu i preciós.

Amb el verd, esclatà la vida amb purpurina

i els seus peus van córrer en l’asfalt calent

cap al  cos que l’esperava nu i ardent

CABELL

 

EL CABELL

Es va endur de l’abraçada

l’olor, la sensació humida dels llavis,

el contacte subtil dels seus pits,

l’escalfor impagable del seu bes

i tota la sensació de benestar

que acompanya el seu ser.

En el trajecte de tornada

penjava del seu pit un cabell seu

llarg, morè, enfiladís i fràgil,

talment semblava la prolongació

de l’instant màgic de l’abraç.

Penjava del seu pit, com flor d’estiu,

com bri d’herba primaveral,

com fulla seca fosca i tardorenca,

com volva de neu hivernal.

Va decidir deixar-la caure

enlloc d’empresonar-la a la butxaca

com un bri de llibertat, com ella mateixa.

TORNO

 

Torno, com tornen totes les onades

que besen la meva estimada Zumaia.

Torno suau com la platja de Santiago,

o dur i violent com l’enyorada Itzurun.

Sempre torno com les putes gavines

que venen tant sols a rampinyar,

les rates de mar els hi diuen amb certesa.

Torno i tornaré, tossut i equivocat,

és en l’error on al final rau la veritat,

la més falsa de les veritats verdaderes.

Torno i em nodreixo del Cantàbric

que dia a dia, dona llissons de saber estar

a la traïdora i cruel Mediterrània.

SENTITS II

 

OÏDA

Et sento fins i tot en el silenci,

un crit eixordador que m’ennuvola l’enteniment i la raó.

Et sento fins i tot quan la boira espessa dels matins,

s’emporta la teva imatge núvols enllà.

OLFACTE

T’ensumo enmig de tots els perfums de la perfumeria,

no és olor de colònia, és la teva pell.

T’ensumo, encara que no hi siguis a la botiga.

VISTA

Et veig, et veig a tothora,

malgrat les cataractes, l’estigmatisme,

malgrat la miopia, malgrat aquella lletra

entremaliada i borrosa que m’assenyala

l’optometrista de bata blanca i ulleres,

et veig, encara que no hi siguis.

GUST

A l’hora dels postres, al restaurant,

aquell gelat de fruita irreconeixible,

m’ha recordat el gust de la teva pell,

dolça com la canya dolça del sucre.

M’he tornat més diabètic del que sóc.

TACTE

Avui, dia de mercat

m’he aturat a la parada de la gitana

que crida i que ven teles i teixits.

He acaronat una a una, totes les peces

que lluïen i engalanaven la parada.

Cap d’elles era tant fina com la teva pell.

SHIIIIIITTTT

 

 Shiiiiiit, no parlis fort,

no despertis el nen que duc a dins.

Deixa que segueixi en la meva grisor,

aquella d’adult que ja no espera res,

que veu, malgrat les properes cataractes

aquella llum tènue al final del túnel.

No despertis aquell que creia en Ítaques,

aquell que somniava un món més just,

més lliure, més respectuós, més planer.

Deixa que segueixi emmerdat en merda,

que ho doni tot per perdut, rendit i bord.

No aixequis la veu, que em pertorbes

i m’ensenyes el ser en què m’he convertit

en el que tots ens hem convertit, fa temps.

Fa temps que els nostres nens dormen,

massa temps que dormim en la indiferència

mentre les bombes cauen arreu entre innocents,

mentre els jocs polítics ens desconcerten,

mentre els rics són cada vegada més rics

i els pobres dormen i sobretot els justifiquen.

Deixem que els nostres nens dormin

mentre seguim usant de manera grotesca

tota mena de lubricants i vaselines.

L'ESTEL DE BEIRUT

 Estirat sobre el teulat
esperava amb il·lusió
el pas d'aquell estel,
que no havia de tornar
en vuitanta mil anys.
De sobte el va veure venir,
però per sorpresa seva
no era un, eren dos, tres, més...
I en pocs segons, tot es tornà foc,
destruccció, cendra, pànic...
No era l'estel promés per la tele,
eren tan sols missils fanàtics.

PARADÍS PERDUT

 

Ens hem acomodat al sofà.

Dringuen en el got els glaçons

del whisky escocès, només faltaria.

Seiem al sofà tranquil·lament

a veure morts de l’altra cantó de món

i ens horroritzem. Pensem:

Com és possible que nens innocents

paguin pels pecats dels pares?

I ens lamentem mentre acostem

aquell got de whisky als llavis,

i aquella sensació de sal

del whisky escocès de l’Illa d’Sky,

fa que el paladar es torni golut

i en vulgui una mica més

per treure el gust de fel dels míssils

que cauen sobre un lloc recòndit

de qualsevol racó del planeta destruït,

d’Ucraïna, de Rússia, de Palestina...

I un encaputxat surt clamant no se què

d’un maleït Déu que no existeix,

mentre un pallasso amb un kipà

parla d’un altra Déu venjatiu

i clama i demana més morts,

més pànic, més infàmia més destrucció.

I passa el telenotícies esquitxant merda,

esquitxant merda i més merda

i un bocí d’aquella merda infecta

ens cau dins el got de Whisky

que no deixem de beure ni un instant,

perquè tot ens és igual, tot ens la bufa,

perquè tot és un fastigós festival de sang

de sang innocent , de carrers derruïts,

de vides i il·lusions amputades.

Il·lusions i vides que queden lluny,

massa lluny del sofà, massa lluny del Wuisky...

I després, tancarem la tele, agafarem el mòbil

i farem un tuit...

L'ESTEL

 

Penjant d’un fil quasi invisible

jugant amb el vent s’alça l’estel.

Es creu lliure en el seu vol anàrquic

i alegre en les seves giragonses.

Penjant d’un fil quasi invisible,

com tots i cada un de nosaltres

imagina una llibertat inexistent.

DINS TEU

 

 Neixo dins teu després de cada orgasme,

em reprodueixo com es reprodueixen en mi

totes i cada una de les sensacions possibles.

Floto dins teu, em nodreixo del que et nodreixes.

Colpejo les teves parets amb els peus i el cap

i acarono tendrament tots els teus interiors.

Després, trenco la bossa d’aigua de tots els parts

i surto a l’exterior com una exhalació, i aleshores

lluny ja de tu em desfaig i tot seguit em deprimeixo.

PESSIGOLLES

 

 Els meus dits

recorrien el teu cos

fins a trobar el tresor del riure.

Petites pessigolles

que et retorçaven el ser,

que et capgiraven el viure

que t’esclataven com bombolles

als ulls, la boca i l’enteniment.

Amb els dits

jugava entremaliat

a fer-te veure estrelles

en un sostre inexistent

i et transfigurava la cara

i aleshores com un nen petit

reies fins a perdre de vista

el món dels avorrits.

HO ESTIC DEIXANT...

 

 Davant el paper en blanc

m’emmirallo i m’ho retrec tot.

M’adono, que no tinc res a dir.

Delerós d’omplir d’absurditats

de farcir els espais de bajanades,

perquè en el fons, què és la poesia

sinó un conjunt de mots i bajanades?

Jugo amb el meu curt intel·lecte

a trobar motius per buidar el pap.

Res a dir, res a escriure, res a comunicar,

desmunto pausadament cada pensament

i amb dues agulles de fer mitja

descabdello i teixeixo noms i pronoms,

adverbis i conjuncions, verbs i hòsties...

Després, reposo en aquest quadre a mig fer

i hi busco una lògica que no trobo, que no hi és,

i frueixo d’aquest no-res poètic, que no és

ni

tant

sols

un producte fumable.

Res a dir, cap novetat,

com el noranta per cent

de

tots

els

poetes...

GENOCIDI

 

 No li quedava res de res

i en la seva bogeria absoluta

es pintava coqueta, els llavis

amb la sang del seu fill mort.

Davant, el soldat de Sió,

va procedir a executar-la.

SOMREIES

 

 Somreies,

i la vida passava davant els nostres ulls

veloçment, com un tren bala.

De les finestretes es veien les bales

impactant contra els innocents.

Tot esdevenia de color roig sang.

Tan sols m’aferrava a la vida

comprovar que tu encara somreies...

LA CLAU SOTA LA CATIFA

 

 He amagat la clau sota la catifa,

aquella clau dels somnis i records,

la clau mestra de tots els mestratges,

la que em desperta atzarós les nits de dol.

Si jo no hi sóc, protegeix-ne el tresor,

de totes les nits feixugues d’enyorança,

on amb la suor xopàvem els llençols

i amb tots de fintes driblàvem mancances.

Aquelles busques de rellotges fugaços

que ens amagaven hores farcides de plors,

aquelles tempestes de pedra sobtades

que ens desvetllaven totes les pors.

Si trobes la clau sota la catifa,

recorda que encara m’atrapen enyors.

HIVERN

 

 Hem desglaçat a petons

el gebre d’aquest fred hivern.

Totes i cada una de les flors de neu

que s’acumulaven al teulat de casa.

Hem desfilat un a un els cabdells

que glaçats penjaven dels arbres

davant la mirada sempre encuriosida

del petit falcó que reposa als cables.

Mirem el bosc des de la finestra,

els pins dansen amb el vent fluixet

i els sorolls dels tractors llunyans

ens recorden que la terra es maquilla,

que malgrat la falta d’aigua i la calor

ella resisteix i ens regala vida.

Hem desglaçat a petons

tots i cada un dels instants intransitats

MORERA

 

 He collit totes les fulles

de la vella morera del jardí.

Una a una s’han anat suïcidant

fugint del fred de l’hivern que ve.

Amb el rasclet he granat el terra

i n’he fet petites muntanyetes.

He pensat de sobte en la infantesa,

les meves visites a l’herbolari

de l’estimada travessera de Gràcia,

on invertia les galdoses setmanades

en petites fulles de morera pels cucs

que dormien presoners en una caixa

i que amb el temps esdevindrien

com per art de màgia en papallones.

He pensat en ells avui entre fulles...

Com m'hauria agradat una morera

al rebedor d’aquell pis dels pares...

Malgrat tot ,i ben pensat i debatut,

tenir-la m’hagués furtat la memòria

d’aquella olor de plantes i d’espècies

i les paraules sàvies de la botiguera

que em deia amb veu molt dolça:

«Fes forats a la caixa, tots necessitem alenar...»

PELS VOLTS DE NADAL

 

 Pels volts de Nadal

llumetes de colors

que creuen els cels

com estrelles d’Orient

i acaben en fums...

Pels volts de Nadal

un vell portal derruït

ple de desplaçats

que esperen els reis

que s’emportin les pors.

Pels volts de Nadal

un feix de pastors

caminat cap al no-res,

buscant quatre pedres

que segueixin dempeus

per passar-hi la nit,

i menjar quatre engrunes

d’un pa gens beneït...

Pels volts de Nadal,

ni cases, ni pedres, sols odi,

ni tant sols fustes

per poder fer-ne creus...

Pels volts de Nadal

uns fanàtics assassins,

en un hospital de Gaza

han matat el nen Jesús...

CRAZY

 

La bogeria puja graons,

travessa portes, envaeix llits.

Les parets supuren fluids

quan les mans acaronen pells.

Tot es trasbalsa quan els ulls

es creuen en aquella autopista

plena de salives i passions.

Tot tremola quan els cossos

dansen al so del sexe i el plaer.

I de sobte la pressa de la vida

estronca els paradisos de l’amor

i tot s’alenteix a càmera lenta

i els peus retornen a la rutina.

La bogeria, queda pels bojos,

mai retrocedeix ni un mil·límetre.

Mai desapareix.

Mai.

AQUELLS TEMPS...

 

 Aquell temps que els hiverns se’t tiren a sobre,

on totes i cada una de les primaveres és al·lergènica,

que tots els ossos es posen d’acord per cruixir,

i et deleixes per cada lluna plena que pot ser la darrera,

i on no esperes ja que cap Halley et pugui sorprendre.

Aquells temps que la vellesa t'arrossega pels camins,

i totes les alegries costen d’empassar com les penúries,

on les busques del rellotge es riuen de les teves esperances

i els de sorra ja fa dies que han gastat la totalitat dels grans,

que les hores del metge superen amb escreix les de plaer,

i on les teves lectures es limiten a prospectes de medicines.

Aquells temps en què mires enrere i tot queda tan lluny,

i veus el demà com en un vidre entelat o tal vegada brut...

I de sobte, aquella llum que et deixa bocabadat, aquell somrís,

aquell somni fet realitat que et prem el pit amb energia,

i et remunta, que t’acosta la boca i t’insufla aire nou i net,

i els pip, pip, pip, d’aquella màquina miraculosa del temps,

que et torna a la vida, quan tot semblava una línia continua

d’aquelles que sembla que no et duran absolutament enlloc.

SOMNI DE BOSC

 

 La fada del bosc

l’espera quan es fa fosc

i compta les hores com un pres

esperant amb ànsia el nou bes.

Amagats en una arbreda

ella l’espera i l’espera,

i amarats lluna plena,

ella l’amanyaga i remena.

L’abraça amb la seva nuesa

talment com faria una deessa...

I després es desvetlla com un zombi

delerós de tornar a aquell bell somni.

AQUELLES TARDORS

 

Als matins de tardor

quan les xemeneies fumegen

i els teulats es despullen de glaç,

ens imposem un silenci expectant,

una incredulitat de tanta bellesa.

Aquells matins en els quals el cel

ens regala núvols lenticulars

i el vent ens xiula a les orelles,

en el que el gos alena bafs i baves,

i es deixa anar en grans corredisses.

Aquells matins que evoquen nostàlgies

d’infanteses a mig fer i riures estridents,

són aquells que tan sols es desfiguren

quan la memòria atzarosa i cruel

et recorda uns llavis, uns somriures,

unes petites escletxes de vida

que acaba soterrada als fonaments de l’hort

que mandreja entre fulles mortes

i herbes sense nom que hom inunden tot,

deixant tant sols un paisatge dessolat.

KARMA

 

 Tu, aquell hereu de los santos inocentes,

el que fa de gosset de l’amo i li llepa el cul,

el que col·lecciona pels de cony a la vitrina,

el que rep els legionarios com a Mr Marshal,

i aplaudeix una cabra com si fos un coronel.

A tu, que subscrius el amanece que no es poco,

que rius els acudits de malalts i mariquites,

que somnies en la noia del cavall del Terry,

que emboliques una planxa pels reis de la dona,

que encara et creus allò de que és cosa d’homes.

A tu, que frueixes veient patir un pobre brau,

i t’emociona un descabello que ja és ferit de mort.

A tu, que malparles d'immigrants que no coneixes

i els acuses del fet que un home sense estudis

et prengui una feina que ni tan sols vols fer.

A tu que anteposes la unitat a la raó i la democràcia,

i tant sols et manifestes quan qui et convoca és l’amo.

A tu que «els donen ajudes, viuen del cuentu»,

però tu ho pagues tot en negre per estalviar impostos.

A tu que «no ets racista, però...»

A tu que, independència encara que sigui amb els fatxes.

A tu que, ara ja no pots dir-li res a cap dona...

A tu que, els maltractaments són coses de casa...

A tu que ets tant ben parit que ningú t’ha de donar lliçons...

Atu, et desitjo un bon karma.

DESPRÉS

 

 Quan el sexe dona treva

i el respirar compassat s’apodera de tu,

el terra deixa de tremolar com un sisme,

i tot retorna a la calma més feliç i real.

I queden els instants de plaer descomunal,

la saliva, els sucs corporals les olors,

i agafes aire com en una eterna primavera

i deixes anar tots els entrebancs del dia,

totes les penúries, tots els malsons

i tornes a mirar el cos estimat i t’eleves,

et deixes dur pel flux de l’energia viscuda,

per les eternes ganes de tornar-hi i tornar-hi,

i et saps valent en la vellesa i la bellesa,

i saps que l’endemà, serà un dilluns més,

amb una meravellosa olor de dissabte de passió

i sortiràs al carrer amb el cap ple de pardals

i els narius del nas, completament oberts

a noves olors, a nous perfums, a noves salives

que nodreixen i conformen la pell d’ella.

SABER-TE NUA

 

Em cremava la pell de saber-te nua,

talment com si fos un pobre adolescent.

No sabia imaginar-te d’aquesta manera

i els meus somnis humitejaven les nits.

Repassava un a un tots els meus somnis

intentava no perdre’n ni un sol instant,

i aleshores desapareixies entre boires

i jo jugava a pals de cec a la foscor.

Em cremava la pell de saber-te nua

com un dissabte sense festa ni diumenge,

com un Nadal sense fred i sense lluna,

o com l’eclipsi que avui em furta la plenor.

LA NIT DELS CORBS

 

 He sortit a passejar de nit,

les papallones blanques

festejaven l’únic fanal encès

d’aquella nit de lluna plena.

Aquella bruixa i no una altra

creuava de manera fugaç

per davant dels ulls sorpresos.

Aquella nit de cadàvers vius,

de monges, carabasses i esquelets,

de sants i de déus sense corones,

de castanyes i de dolços panellets,

van aconseguir emmetzinar-me

i fer-me veure espais onírics

on els meus ulls plens de raigs x,

descobrien corbes nues i corbs salvatges.

Vaig imaginar aleshores

cada un dels teus porus

cada centímetre cobert

de teles i cremalleres

vaig volar com el corb

per sobre dels teus ulls

que de manera fascinant

s’acomiadaven

pel tunel

dels dies....

LA BRUIXA DE LES ROTONDES

 

 La bruixa de les rotondes

es deixa anar el cabell

i es converteix en guerrera.

Fa d’amazona sempre nua,

amb el cavall fregant-li l’entrecuix.

Fa servir totes les seves bones arts,

per desplegar els seus encants

i sense pocions ni metzines

embruixa el pobre badoc

que cau de bon grat a les seves urpes.

La bruixa de les rotondes

es deixa anar després de xerrameques

i ofereix la seva voluptuositat

a l’ingenu amant que somnia posseir-la.

Juga amb tot l’erotisme que és capaç

i quan creu que ha arribat el moment

cavalca sobre el cos que es desfà

per a poder acariciar-la i penetrar-la.

L'ÀLIGA

 

 En la solitud del bosc em repenso,

alço els ulls i veig l’àliga dibuixant giragonses

i com atura el vol sobre un tronc i em mira

endevinant i escrutant curiosa la meva solitud.

Amb el seu cap nerviós movent a banda i banda

eixuga les fulles de faig, que victorioses

li dissenyen un ocre vestit de tardor...

ULLS I MIRADES 16 ALEK

 

Quan cau la nit i les pupil·les es clouen

queda l'espessor de la foscor absoluta.

La lluna s’ensenyoreix i malda per brillar

entre totes les cuquetes de llum del cel.

És aquella hora, on la brillantor dels ulls

deixa pas a les tenebres de l’ocàs.

La nit ens furta la lluïssor dels teus ulls,

aquells ulls balcànics que tot ho poden,

aquells ulls no vulgars, sinó búlgars,

els que no enganyen, els que parlen

d’entre totes les xerrameques i crits,

aquells ulls insubornables i lliures

que a cops de colze, s’obren camí

entre totes les foscors i fan de llanterna

en aquest món que va a la deriva

per manca de valentia i coratge.

Els ulls, la llum, els llampecs,

Tot floreix quan enjogassats somriuen.

TITÀNIC

 

 Hem perdut tantes matinades per mandra,

tantes passejades sota arbredes fresques,

per por a no haver dut la rebequeta,

tants plaers, pel què diran, o pensaran,

tants porrons plens de sang no beguts...

Instants que no tornaran mai més

encara que serrem les dents a ulls clucs,

ni ho desitgem en els nostres somnis,

ni en els possibles, ni els més humits,

somnis perduts, joventuts malaguanyades,

tants prejudicis, tantes mandres, tants freds

en aquelles caloroses i incitants nits d’estiu,

on la nuesa imaginada ens furtava l’enteniment,

on els balls arrambats tan sols ens avergonyien.

Tants plaers i sentiments no compartits

per la simple raó de no caure en el pecat,

aquell pecat que la imaginació ens relatava,

i refusàvem per un grapat de cels imaginaris.

Ha sortit tantes vegades el sol sense nosaltres,

tantes llunes perdudes en la blancor dels llençols,

tantes pluges d’estrelles vistes als telenotícies,

tanta grisor, tanta castedat, tanta estupidesa.

Ara ens queda avisar als fills, salvar als nets,

cridar-los als quatre vents que no s’estiguin de res,

que tot vola i passa massa veloç davant els ulls,

que la bondat també és fruir del cos i les passions,

que segur, segur, segur, si miren amunt podran veure

com els pica l’ullet uns preciosos ulls color de caramel,

i que el seu cos, el seu esperit, la seva ànima

és com un vaixell que mai, arribarà a port per sí mateix

i que aquells ulls, seran el salvavides del seu Titànic.

ALS MATINS...

 

 Als matins, quan tot encara dorm,

surto a trepitjar els camins virginals

del voltant de casa. L’Osasuna,

juga divertida amb les papallones

que li volten pel cap i la neguitegen

amb les seves piruetes indescriptibles,

i amb els grills que canten, no se sap on

però que apareixen de sobte per sorpresa,

saltant al nostre per sobre les sabates

i es burlen de la innocència del gos

que somnia atrapar-les per ves a saber què.

Tot és calma avui que el sol no surt

i que les pluges segueixen esquivant el país.

Tot és gris, però sembla que no plourà mai més.

La Mare de Déu del Mont em saluda entre boires,

convidant-me a captar amb el meu mòbil la bellesa

emmarcada entre ella i un rull de palla tardà.

Dorm tranquil·la Navata mentre jo camino

i desenes de despertadors desensopeixen la gent

que de manera ensopida i mediocre s’alçarà

per tornar a les feines que els donen menjar.

Quina pèrdua de temps i sobretot de vides...

Al matí, quan tot dorm, trepitjo els camins virginals,

i em sento increïblement feliç, amb l’amiga esbufegant,

la meva amiga ja anciana, que segueix jugant amb les papallones...

BATEN ELS LLENÇOLS

 

 Baten els llençols al vent

penjant tant sols d’un fil

i agulles d’estendre de colors.

Diuen adéu als avions

que deixen esteles blanques

als cels blau intens d’avui.

Saluden frenèticament

als nouvinguts de terres estranyes

amb maletes plenes de no-res,

amb llàgrimes perlades penjants

confoses amb salabrors marines.

Baten al vent els llençols

i espanten les diminutes papallones

que inunden l’herba dels voltants,

i esquiven amb el seu anar i venir,

els grills que astorats, juguen

histèrics a saltar i esquivar

les aleatòries envestides.

Baten els llençols al vent

celebrant la tramuntana eixuta

sincopant-se amb les orenetes

que fugen ja dels nius cap al sud.

Baten es llençols al vent,

penjant tant sols d’un fil

amb agulles d’estendre ocres

saludant la tardor que avui comença.

MUSEU DEL TREN - AZPEITIA -

 

 He retrocedit en el temps,

en un temps de vapor

on tot anava a poc a poc

on tot era manual i traçut.

En aquell temps de raïls

i de ginys de fusta i cartó,

on els quilòmetres eren llargs

i les manetes del rellotge

recorrien l’esfera pausadament.

On els revisors somreien sota la gorra

i el més joves cedien els seients,

a prenyades, vells i belles joves.

Aquells temps on els arbres

tenien noms i també cognoms,

on les estacions feien olor de festa,

on el xiulet del tren feia badar

als pastors, ramats, ovelles i gossos.

Un temps on tot era més reconeixible

i els nens jugaven tranquils als carrers.

Temps passats on l’avi feia olor de caliquenyo

mentre llegia prop del foc aquell diari groguenc

on s’anunciava que el vell tramvia descomptava hores

i la tecnologia s’enduria per davant somnis i paus.

Un simple bitllet de tren d’un museu lluny de casa,

m’ha transportat sobre el seu cartó caduc i fals

a un diumenge qualsevol de la meva infantesa,

la d’infant que olorava trens prop de Valldoreix,

mentre pensava innocent que tot allò, dilluns ja no existiria...

FUNDA

 

Només sóc una funda.

No crec en ànimes, ni més enllà,

ni Déus ni cap vida eterna millor.

No necessito tampoc cap descans

Tan sols sóc una funda que envelleix.

El dia que mori vull que em cremin,

que el foc consumeixi la vella funda

i que tan sols quedi el record,

i que la resta, siguin flaixos fugissers.

Això sí, després de cremar-me,

recolliu les cendres, no pas totes,

tan sols uns pocs grams, vint o trenta,

els poseu a una bosseta biodegradable

i les escampeu pels Flysh de Zumaia.

No penseu que em doneu repòs

jo no hi serè en aquelles cendres,

seran part d’aquella funda d’energia

d’aquella part de mi que era presumida

i que al final ha volgut ser part

de la bellesa profunda de les pedres

i del mar que les colpeja i acarona.

I com deia el mestre Montllor,

qui sap si alguna part d’elles

acabarà en la sandàlia d’alguna jove

i podré acaronar la seva pell tendra...

I despistant
Com qui no vol
Alçaré els ulls
I entrant pel peus

Arribaré fins al seu cor...

Quan ja no hi sigui

vull que un bocí de mi

formi part d’aquell miracle.

NUA

 

Reposa nua sobre les roques
i deixa que les ones li amarin la pell.
el mar li ofereix petxines i curulles
per tapar els seus mugrons devergonyits,
i ella refusa una a una totes les temptacions,
totes les prohibicions, totes les censures.
ella mira a l'infinit i veu tan sols una ratlla
i imagina totes les salabrors acaronant amb destresa

el seu pubis lliure de qualsevol prejudici.