El vol de tornada
ha redreçat el temps
en el seu espai de sempre.
Perdura però el record fumejant
del volcà i les espelmes,
el record amable de les onades,
el record cansat del sol i les escales.
Aquells petons dolços de benvinguda,
aquells petons freds de l’aeroport,
però sobretot, aquell desig d’amistat,
aquelles ganes de compartir
allò tant valuós, que se’n diu temps.
Camino per la platja d’itzurun,
l’aigua dibuixa als meus peus
figures geomètriques incomprensibles
entre els riures i els jocs dels joves,
pilotes, pales, taules de surf, alegria.
M’avancen dues noies agafades de la mà,
insultantment belles, insultantment joves,
es besen apassionadament millorant el món,
i deixen la petja enamorada a la sorra
perseguint les de totes, les de tots.
Pau, una pau que es percep en tots els ambients
i al fons els Flysch majestuosos i emocionants
recordant-nos totes les esquerdes del món.
