LA BARCA

Des de la platja, veig com marxa la barca sola
mar enllà, reptant l’onatge i les gavines.
S’allunya lentament i es fa infinitament petita
com els somnis segons abans de l’albada.
L’horitzó segueix sent per ella inabastable
i els meus ulls s’empetiteixen intentant seguir-la
entre els raigs de sol i el salnitre de l’aire.
Tal com va arribar, la barca desfà els instants
en un incert viatge intrigant cap al no res,
i el vaivé insòlit del seu fràgil balanceig
la retorna a espais encara per explorar,
deixant les meves hores buides i perdudes
i dins l’ànima una enyorança impossible de curar.