mentre el cel s’estripava als nostres caps,
baga, biga, higa...
línies rectes, giragonses, explosions,
llums enjogassats com gats amb cabdells de llana,
milers de colors confonent-se amb els estels.
Eta nik, txoria nuen maite...
Sentiem Mikel Laboa
i ell ens somreia des de el seu univers immortal,
mentre contemplàvem els focs a Donostia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada