POSTALS QUOTIDIANES

PISCINA

Seia sobra l’herba de l costat de la piscina,

i es notava que s’estimava amb la manera

que tenia de repartir-se pel cos la crema solar.

S’acarciava les cames, els braços els dits dels peus.

Es notava que no sols era per protecció.

S’estimava.

OMBRA

Sortia cada mati ben d’hora a córrer,

els veïns li deien el runner.

El que ells no sabien es que corria

per a poder arribar a desempallagar-se

algun dia de la seva ombra.

SUPERVIVÈNCIA

Amb els seus vuitanta, recent complerts

cada matí anava a buscar el pa.

una de quart i una de mig.

Li agradava el somriure del flequer,

veure els nens que corrien a l’escola,

la que venia de comprar dos croissants,

el que tornava cap a casa del torn de nit.

Li agradava sortir cada dia a comprar el pa,

malgrat que feia anys que per prescripció mèdica

no en menjava ni una engruna.

TRAFICANT DE SENSIBILITAT

Jo Quim Ponsa i Fernandez,

avui, un dia calorós de juliol,

em declaro sensible.

Després d’unes proves mèdiques

a l’hospital de la Santa Avarícia

m’han diagnosticat sense cap dubte,

ser portador d’aquest virus perillós.

Els símptomes van començar  

veient una obra de teatre,

i de sobte els ulls se’m van negar

d’unes llàgrimes incontrolables

i una sensació d’ofec al cap,

una cabeziña que non paraba

de preguntar-se coses.

Se que la malaltia em pot consumir

com es consumeixen els gelats

en les tardes de l’estiu.

Se que seré mal vist a tot arreu,

se que potser em qüestionaran

fins i tot la meva condició sexual,

no puc fer-hi més, he agafat la malaltia.

M’han parlat d’antídots i medicacions,

que m’apunti a un partit polític,

que miri cada dia el Salvame de luxe,

fins i tot que inverteixi en borsa

o em compri un  iot i viatgi a les illes verges,

però tot i així tampoc m’asseguren

una curació, que no se si vull.

Una vegada assumida la malaltia,

no seré com els leprosos de les coves.

Em faré traficant del virus

i maliciosament, l’escamparé al meu voltant,

tant com pugui, i amb tanta gent com pugui.

M’he d’afanyar,

abans que les farmacèutiques de l’odi i la rancúnia,

trobin indefectiblement, la vacuna de la mediocritat

i tot torni a la normalitat més absoluta.

BEATLES

YESTERDAY

Ahir, queda tant lluny,

que ja no recordo el que vaig fer.

se que et vaig besar i que les mans

van resseguir tots els teus racons.

Ahir, queda ja tant allunyat,

que se m’han esborrat les petges

que la teva pell va solcar

en cada racó del meu enteniment.

AND I LOVE HER

Ell sabia que malgrat tot l’estimava,

que els matins se li feien inacabables

acompanyat tant sols del seu record.

Ell sabia que malgrat tot l’estimava

com s’estima aquella il·lusió transparent,

transparent com els seus ulls grisos,

transparent com el seu record llunyà.

WHILE MY GUITAR GENTLY WEEPS

Mentre la meva guitarra plora amb suavitat,

intento lligar les notes necessàries

per acabar la cançó que ara componc.

Ella plora per les notes amagades,

jo per intentar descobrir el seu secret.

La blanca, la negra, la fusa,

aquell acord escadusser

que em trasbalsa les cordes i l’ànim.

 ACROSS THE UNIVERSE

T’he buscat com un nàufrag

a traves de l’univers.

En cada mirada furtiva,

en cada rialla,

en cada fugida endavant.

He trobat altres mirades,

altres rialles

i sempre n’he fugit,

talment com el pirata,

al qui el tresor no acaba de satisfer.

SOMETHING

Alguna cosa em diu

que potser l’esperança és a la cantonada,

que les flors serveixen per recordar-nos,

que en el fons, tot reneix i s’embelleix.

Que els telenoticies només ens expliquen

que tot va massa malament en aquest mon.

Alguna cosa em fa comprendre

que en el fons, ens ho amaguen tot,

i ens enganyen sempre.

BECAUSE

Perquè crec que hi ets, com sempre,

seguiré escrivint-te de l’única manera que se.

Perquè se que no t’agraden les paraules supèrflues,

perquè se que en el fons, no t’agrada la poesia inútil,

la que es desfà en mots estrafets i cultes.

Perquè se tot això, i perquè se que tampoc en se més.

 THE LONG AND WINDING ROAD

Recordo les nostres passejades de tardor

per aquell camí llarg i ventós de l’Empordà,

d’un país enrogit i ocre de l’estació.

la teva ma agafant la meva per camins ombrívols.

Mai no oblidaré aquelles passejades al costat del gos

que esbufegava ja no se si de cansament

o enlluernat per la bellesa de l’instant.

Aquell camí llarg i prenyat de tramuntana,

ocupa ja per sempre  més una carpeta

del meu escriptori mental.

MAYBE I'M AMAZED

Potser el que més em sorprèn,

es que ja poques coses ens sorprenen,

que ja quasi res ens crida l’atenció,

i tot ho trobem terriblement normal,

la gana, la corrupció, la guerra,

els maltractaments, els atemptats...

Tot és massa habitual per sorprendre.

Sempre i quan sigui lluny de casa.

 

EL BES

Aquell  instant

van passar pels seus ulls

mil visions cromàtiques delicioses,

mil sensacions, mil formiguetes.

Va sentir com els seus llavis

assaborien la pressió dolça

dels llavis intrèpids d’ell.

Tota la intensitat d’aquell desig

va córrer de manera enjogassada

per les venes, les artèries, el cervell,

els músculs de la llengua,

aquell cor que bategava intensament.

Cada porus de la seva pell es va eriçar,

cada gra d’enteniment se li esvaí.

Tot quedà aturat, inert, suspès,

com en una gran bombolla de sabó.

Quan ell retirà els llavis

no va sortir de la seva boca ni un sol mot.

Simplement s’havia convertit en un ninot de peluix,

incapaç d’explicar-li el que havia sentit,

el molt que aquell bes  li havia agradat,

i com desitjava que ho repetís.

Però no va dir res.

Simplement se’l va mirar

i el seu mon s’omplí de llàgrimes.

SHREK -Per en Roger-

Sota la màscara de l’ogre,

senzillesa, creativitat, sensibilitat.

Sota el verd  del maquillatge,

el verd esperança

d’aquell que sap el que vol

i de manera obstinada

fa de la il·lusió, el camí.

Sota l’aparença malèvola

d’un personatge tronat

solitari, brut i rebutjat,

un noi post adolescent

que destria coratges

i altres aventures.

I a la retina, ens queden encara,

els seus primers petons a l’escenari,

dolços  i a la vegada maldestres.

Es notava que els millors, els guardava,

per cada passa que li regalarà la vida.

PROSTIRUTES 2

Sentia l’olor a suat

barrejada amb alcohol

i  a la seva boca el gust del penis,

i la seva ment volava a la seva infantesa,

rodejada de flors, idees i il·lusions,

lluny, molt lluny d’aquella carretera.

En acabar, s’eixugava amb kleenex barats,

seia sota la seva ombrel·la  i seguia somniant,

i veia passar els cotxes amb mig pit a fora,

aliena a les mirades lascives i burletes

dels conductors masculins,

i de les acusadores de les conductores,

amb la vida endreçada i els nens a l’escola.

Ella somreia.

Era lluny d’aquella carretera,

d’aquell ball de cretins acusadors i burletes,

rodejada de flors i d’aromes

d’una pàtria de la que va venir

buscant les portes del paradís.

PROSTITUTES 1

De la batalla

només restava la cadira

sola i atrotinada que feia d’esquer.

Una vegada més ella havia perdut

i de la guerra, n’havia tret vint euros,

bruts i mesquins, com la seva feina.

Altra vegada el líquid escampat,

mostrava el camp de batalla abatut,

una guerra sense cossos mutilats,

sense metralla als camins,

sense morts a les voreres.

I amb una sola víctima,

la seva engolida dignitat.

ULLS

Parlen de tu,

ho diuen tot, brillen,

segur que empetiteixen

quan rius o tant sols somrius .

Parlen de tu.

Cada vegada que parles,

que respires, que badalles,

que deixes anar un sospir.

i brillen, i brillen i brillen,

com estels fugaços,

com Venus, per sobre la lluna.

I altra vegada parlen de tu.

Es desviuen per il·luminar

el teu rostre planer i agradable,

es converteixen en fars

quan la fosca de la nit t’abraça.

I aleshores..., doncs si, parlen de tu.

I es tanquen com persianes

quan la son confon els teus somnis,

i aleshores, en posició de descans...

...ho has endevinat, també parlen de tu.

Descansen relaxats i somnien

i s’obren pas entre les tenebres

sabent-se vencedors de cada batalla,

de cada barricada, de cada entrebanc.

Els teus ulls, parlen de tu

i et bressolen  el rostre

com un infant acabat de néixer....

...I evidentment, parlen de tu.

NEULA

Cada dia

s’acosta a la terra

que acarona l’amic

i hi diposita un bes.

Espera un segons

per assegurar-se

que el bes

no se l’endu el vent.

que la terra amara

la besada fidel.

Cada dia

l’amic rep el seu present

plogui, faci sol o tramuntana.

Com un present,

com un record,

com una enyorança

de l’amic que un dia

corria al seu costat.

Cada dia un homenatge

a la més fidel amistat.

FUTBOL?

Tot és apunt a l’estadi.

Els jugadors a banda i banda del camp,

l’àrbitre, els jutges de línia, espectadors...

Nervis, el xiulet és apunt de sonar.

Un dels jugadors, musulmà,

aixeca els braços al cel, i tancant els ulls

prega  al seu Déu.

A l’altre cantó, dos o tres jugadors se senyen,

en el nom del Pare del Fill i de l’Esperit Sant.

Tots preguen per la victòria al seu Deu,

un Déu que si existeix, afavorirà als uns

en contra dels altres, tots suposadament

fills del mateix Déu, forçosament  injust.

Comença la final . Carnaval de mesquins...

LA SENYERA

Remenant per l’armari

he trobat la meva primera senyera.

Aquella senyera que em vaig comprar

per anar a la manifestació de 1977,

aquella de la llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.

Encara estava enganxada al pal de fregar,

que vaig agafar-li a la mare,

gràcies al discurs nacionalista de:

“per Catalunya mare, fes-ho per Catalunya...”.

L’he agafat entre les meves mans,

és gran, bonica, i sense estels, ni blancs, ni vermells.

Una senyera.

El que més m’ha sorprès de la troballa, són els colors,

cinc barres grogues, però d’un groc meravellós,

i quatre barres vermelles, d’un vermell intens...

Com  es nota que a l’any 1977, no hi havia botigues de xinesos...

DESERT -RELLOTGE DE SORRA-

 No sabia per quin mal averany era allí.

    Se li ensorraven els peus en la sorra

         i poc a poc veia més lluny

             el cel i les estrelles.

                lluitava contra

                   la tossuda

                        llei

                         de

                         la

                        gra

                       vetat

               corria enfollit

         donant voltes a l’esfera

     que l'empenyia amb força avall.

  Fins que caigué a plom i ple de sorra

 En un altre món completament absurd,

I es ca adonar que el temps li fugia pels peus

DRON

Faré una poesia d’amor.

Una poesia bonica que parli dels ulls,

de les pestanyes, dels teus llavis,

dels rinxols, de les parpelles,

i si m’animo, m’animo i m’animo

fins i tot lloaré les teves mamelles.

Serà una poesia curta, però intensa,

que tingui ritme, música i passió,

que no sigui però massa densa,

que no perdi per res la seva lluïssor,

i així que la tingui acabada,

te l’enviaré tot prest, d’una volada.

La plegaré en plecs ben petits

i els posaré a la caixeta del dron,

pilotaré l’aparell fins al teu llit

la tindràs abans no t’agafi la son.

I quan els mossos malvats

m’emmanillin per suposat jihaidista,

jo sabré que t’has enamorat

d'aquesta demostració d’amor futurista.

L'UMBRADELLA

l’unbradella, espurguissava l’unyol

variancella de macrònies furmes

i mansillosament la urba de finyol,

aburrinsava grunyes adisturnes.

Fornatiso mantines de fargols,

com bracunies llures de floncs

i desgarninxo les punxilles de brols

brunissant alonxes de cirons.

Oh farrunia!, com tarnuro,

i que jaudina les huries de pirons,

que les grinxes turinenturo

i per Deu,  com em puden  els mitjons....

9 DE MARÇ

Ahir, després de  la festa,

una dona va escombrar el confetti,

les serpentines, els globus,

les restes de la festa.

Avui, després de les bones paraules,

i els manifestos cínicament oficials,

les dones seguiran cobrant menys,

seguiran sent agredides i maltractades,

seguiran tapades de cap a peus de vels negres,

seguiran renunciant als plaers del seu sexe,

seguiran al darrer esglaó del progrés.

Avui, després de l’eufòria reivindicatica,

tot tornarà a la normalitat.

8 DE MARÇ

Avui vuit de març del 2015

dia de la dona treballadora

em declaro embarassat.

Embarassat del teu somrís

dels teus cabells, dels teus ulls,

de la teva manera lliure de ser.

Embarassat de la teva veu

de les teves abraçades

de la teva passió, dels petons,

embarassat de la teva intel·ligència.

Guardo dins les meves entranyes

cada maltractament, cada humiliació,

cada salari injust, cada ablació,

cada mirada sexualment fastigosa,

cada  insult, cada vexació,

cada rostre tapat amb un burka

cada menyspreu de tota religió.

El meu embaràs durarà un any.

El vuit de març del 2016

pariré una nena,

mig blanca i mig negra,

amb els ulls ametllats,

amb una cara preciosa a l’aire lliure,

amb el sexe intacte i dolç.

Sense ni una marca de maltractament.

Una nena mestressa del seu futur.

I de nom?

He pensat posar-li de nom, Il·lusió.

MONTSE

Vas decidir deixar la teva taula de surf

aparcada a l’habitació dels mals endreços,

i vas agafar, xino, xano, el camí de l’aigua.

Caminant entre onades, et vas anar fent petita,

llunyana, tant sola com sembla que et senties.

Vas deixar-nos, sense ni pensar que el nostre mar

s’ompliria sense manera d’aturar-ho, d’aigua salada,

salada i enyorada del teu somrís, salada i trista.

Vas decidir marxar remuntant onades amb pas ferm,

cap a un destí incert, tant incert com el rumb

que agafava cada onada, quan amb la taula

de manera enjogassada les desafiaves.

Bon viatge cosina, que trobis nous mars

i les més grans onades que mai hagis somniat.

IMATGE

Va marxar la gavina, mar enllà

i els batecs de les seves ales

xarbotaven sobre l’aigua,

cada cop de manera més feble,

menys sonora, més allunyada,

com els batecs d’un cor

que s’apagava poc a poc...

MAMUT

He tancat els ulls i he visualitzat la teva energia.
T'he vist mirant-me amb els ulls molt oberts
mentre recitava poemes del nostre estimat Ovidi.
Per cert, si el veus, diga-li que també a ell el trobem a faltar.
He deixat sobre els núvols d'aquest enyor que ens aclapara
un ram de flors, al costat dels préssecs que ens regalaves.
Que grotesca és la mort, quan arriba de puntetes
per robar-te allò que estimes...

Bones vacances amic...
.

MARIA CALLAS

http://youtu.be/7rjGwS20V94

Feia dies que duia el cd al cotxe.

Segurament li vaig posar

en un atac d’esnobisme,

deuria pensar que un cd d’òpera

ressaltaria entre els meus cd’s de sempre.

Aquest matí, no se perquè, l’he posat.

De sobte, he notat que alentia la marxa,

i que en el braç em sortien uns granets,

pell de gallina, tu! increïble...

La veu d’aquella dona m’ha captivat.

Quan he arribat a l’aparcament

-més tard que de costum-,

he apagat l’aparell de música

mentre cantava una ària,

i he demanat perdó a la Maria.

PINTADA

Cal tenir alguna cosa a dir per escriure una poesia?

O simplement es pot jugar a fer lligar paraules?

A combinar vocals i consonants de manera aleatòria?.

Segurament els puristes em diran que si que cal,

que si no tens res a dir, més val que callis,

que en cas contrari el silenci és sempre més valuós,

i escriure per escriure només porta a una poesia pueril.

I aleshores ells es desfaran en mots complicats

en formes cultes,  estrambòtiques  i incomprensibles,

i en acabat, es miraran al mirall de l’onanisme poètic,

i es faran una suau auto  fel·lació que els garanteixi

un auto plaer que els porti als llimbs de la literatura...

I jo seguiré jugant amb les lletres, les paraules, les formes,

sense potser fixar-me massa en el què i sí en el com

i seguiré mirant al voltant buscant la volta de clau,

o simplement descrivint de manera simple i maldestre

un petó, uns ulls, una cara, una guerra, una gòndola,

un paradís imaginari, un cel, un sentiment, un plor,

un telenoticies, un camí, un mar encabronat, un nen,

un mar llis i planer, un tren, una guerra, un crim,

una tristesa, un amor, un desamor, una ironia...

I a la fi, com deia la pintada:

 I have nothing to say, I'm a poet.

LE METEQUE

Cantava la Meteque....tota l’eternitat d’amor...

i sonava el sirtaki afrancesat suaument,

i jo deixava volar la meva imaginació

i amb la ma acariciava els camps de blat

que el sol acaronava dolçament

i m’agafava fortament al muscle del costat

per de manera maldestre poder moure’m

al ritme de la música fascinant i embolcallant.

Sonava la Meteque com un murmuri

i em lliurava al mestissatge fantàstic del meu país,

a la barreja de colors i d’idees com una espiral

de sensacions i meravelles.

Sentia en George ja mort, com alçava des de la tomba

els dos dits en senyal de victoria...

I com voldria perdre-m’hi ans que se m’acluquin els ulls....

EL GONDOLER QUE ES MAREJAVA QUAN NAVEGAVA

Sabia que havia errat el seu ofici

i el primer dia de la seva ruta

van entrar a la gòndola uns fills de..

…del país del sol naixent

carregats amb moltes càmeres

i palets de selfis, gran invent.

Així que posà la pala a l’aigua

ja va veure que en no gaire,

l’estomac li diría prou

i a la primera estrofa d’Oh sole mio

li vingué una gran glopada

plena de pasta, tomàquet i ou,

i tot seguit una gitada

que caigué sobre el nipó

que el mirava tot sorprès

amb els ulls codificats

i els cabells de l’Elliot Ness.

Aquell home mig corprès

entomà aquells macarrons

i la resta de suc espés

regalimant pels pantalons.

S’aixecà amb vehemència

i es mirà aquell gondoler

i li va fer una reverència

agraint-li aquell present,

ja que l’home suposava

que allò era típic de l’indret.

I es va fer un grapat de fotos

amb els pantalons regalimant

mentre el gondoler ben pàl·lid

se’l mirava al·lucinant.

KEEP CALM

Avui he sortit a fer running

és una de les meves distraccions

de les poques, soc un single,

que sempre ha somniat a ser swinger...

Mentre corria, m’han passat un fly

que em recordava que avui

és el Black Friday, així que quan em dutxi

aniré de shopping, al wold trade center,

que és aprop d’allà on acostumen a fer

el Barcelona meeting point.

Hi aniré amb una amiga

que vaig conèixer el passat halloween,

i que em va demanar si per Christmas

podria fer de Santa Klauss

en la seva shop que te full time

al costat d’un blue space.

He pensat d’endur-me-la,

si tot va bé i soc prou ready,

de travel, amb un ryan air low cost,

a Scotland o Nederland o Dutch,

no crec que se’m resisteixi

i menys amb aquesta barba

que m’he deixat de hipster

que em fa un interesting look ,

i em posa davant de les girls, on fire.

Ui, ara us deixo by surprisse

que no tindre temps d’estar ok  on time

ja que quan acabi de fer-ho tot

he d’anar a penjar el banner

amb els friends , aquell que diu:

“Keep calm and speak catalan”

9-N L'AVI LLUIS

Avui avi Lluis

sembla que els fantasmes tornen als seus cementiris,

sembla que  els gossos deixen de bordar,

i de sobte, podem agafar el son amb un somriure.

Avui, aquell somni teu, aquell somni ferm,

aquell que t’il·luminava la cara i t’empetitia els ulls

mentre somreies amb la teva cara coberta de pigues

sembla que treu tímidament el cap de sota els llençols.

Els fills, o nets dels qui et varen engarjolar,

ara vomiten bilis i paraules altives i desafiants,

mentre nosaltres els mirem serens amb un somriure.

Els hem pres els arguments avi, ara només insulten

deixant veure el rostre que han amagat durant anys,

aquell rostre de legalitat d’una democràcia

que es van fabricar a mida i en la que mai no han cregut.

Ara els surt el llop que diuen amagat sota la pell de xai.

Els hem guanyat avi, els hem guanyat...

Avui avi, aniré a votar, com tu haguessis fet,

i ho faré amb tot el que m’has deixat d’herència,

el somriure, la fermesa, l’amor al país, l’ateisme

i el somni d’un demà lliure i republicà.

Bona nit avi, acluca els ulls, ara toca descansar.

OBSOLET

Avui, rient, m’has dit obsolet

i has seguit rient com se’n riuen les sirenes

dels pescadors que les miren embadalits.

Després, mentre tocava el saxo

he pensat que tenies molta raó,

soc d’aquests subjectes obsolets, passats de moda

a qui els fa plorar una melodia trista,

dels que se’ls hi posa pell de gallina

quan oloren les pàgines d’un llibre antiquat com jo .

Tens raó, em sento obsoletament feliç

quan deixo fluir els meus vells sentiments

lluny de l’enorme tecnologia que ens envaeix,

i m’arrebosso d’antiguitat, ho reconec.

I si aquesta antiguitat obsolescent et fa riure

et puc dir que aleshores, em sento en el paradís.

BONA NIT

Abans de tancar els ulls,

quan el llum de la tauleta s'apagui

pensaré en el teu riure encomanadís,

els teus cabells alegres al vent,

en el llum impressionant del teu somriure.

Abans que se'm fonguin els ploms

pensaré en els teus ulls

per tenir prou llum per albirar els meus somnis.

EN LA LLÀGRIMA DE LA FOTO

A la llàgrima

es reflectia l’objectiu

de la futura foto.

A la llàgrima furtiva

d’un futur millor,

d’una infantesa digna

lluny de casa

on el futur és cru

i ple de sorpreses

i violència.

A la llàgrima,

gota imprecisa

i difícil de desxifrar,

s’hi amaguen els colors,

els jocs, les emocions,

s’hi endevina l’esperança.

COM UN NÀUFRAG

Avui tornarà l’alba,

amb la seva sortida de sol i els galls afònics,

amb els seus kikirikis passats de moda

i totes les collonades que canten els poetes.

Esclatarà un dia més la tardor, amb els seus colors

l’ocre, el roig, el taronja, el magenta, el groc...

I els poetes en seguiran cantant les lloances,

i jo seguiré sota el balcó dels teus ulls

esperant aquella llàgrima salada per banyar-me,

seguiré sota el portal esperant el teu somriure

com qui espera aquella droga de disseny

que el faci volar tota la nit, o aquell red bull

que diu que dona ales i més ales....

Avui tornarà l’alba

i totes aquelles bestieses que diuen els poetes

i jo seguiré renegant de totes i cada una de les paraules

que ells escriuen, que jo escric, religiosament.

I seguiré esperant com un nàufrag

aquell tauló en forma de pestanyes dels teus ulls

per poder naufragar serenament entre els teus cabells rinxolats.

TIMIDESA? -ESCÒCIA 4-

Has esclatat

com en una explosió de sang,

com una menstruació de la natura.

T’has deixat anar com en un tobogan

de color roig, transportat per la tardor.

T’has fet immensament bonic,

tremendament visual,

enormement  elegant.

Has enrogit potser per timidesa,

per culpa de les meves floretes?

TARDOR PUNYENT -ESCÒCIA 3-

Amb la testa rovellada

l’arbre es nega a abandonar el bon temps.

Aguanta com pot les envestides tardorenques,

s’espolsa al vent les humitats i el pas del temps.

I quan abatut, veu que la guerra està perduda,

s’engalana d’un roig brillant i exultant,

i s’abandona al fred i les ventades

amb la dignitat de qui acumula tota la bellesa.

REPOS ARRAN DE LLAC -ESCÒCIA 2-

Repos arran de llac.
Restes eternament humides
sota el tou de gespa espessa.
Ossos glaçats amb reuma post mortem.
Repós arran de barques enfonsades
que fa temps que reposen l’esquelet
en la placidesa d’un paisatge quasi irreal.
Cants gregorians de grills i de granotes
sota un cel de plom que es desploma cada dia.
Verd per sobre les restes d’una mort
segurament més engalanada
que la pròpia existència.

GROC

Guardava l’arbre com un tresor les fulles caigudes.

Protegia la tardor les seves llaminadures grogues,

que la humitat s’encarregava de manera gelosa

de mantenir a terra, prop de l’ombra i el vent.

L’estació seguia regalant-nos imatges, sensacions,

i tot romania de manera metòdicament anàrquica

endreçat en les nostres ànimes enjogassades,

en tots i cada un dels porus de l’estimada tardor.

ADOLESCÈNCIA

No tornaran els riures adolescents

a trencar les teves defenses més intimes.

Tot s’enfonsarà en la rutina del dia a dia

i aquestes neurones que ara van a tota velocitat

s’aniran amansint, com un lleó engabiat.

No tornaran els riures, i cal embolicar-los

en paper de plata, o millor, en lingots d’or

per a poder conservar-los entre la teva herència,

perquè no tornaran i quan te n’adonis,

veuràs que els enyores, com els teus dies d’infant,

on el gronxador del parc t’elevava

portant-te a l’infinit i el llençava 

com un sospir a un infinit, infinitament més llunyà

incert i infinitament més excitant. 

GUERRA

M’he perdut en una batalla de petons.

Els meus llavis envaïen els teus,

els teus enarboraven banderes de pau,

la meva saliva prenia els teus ports,

les teves dents mossegaven les meves defenses...

Al final hem firmat l’armistici

totalment abatuts per la lluita

que ens cremava en el pit

i ens omplia d’una pau insospitada.

OVIDI

Algunes nits m’assec

i et recordo.

El negre a la camisa,

els braços alçats,

l’accent, la rialla,

la seriositat, l’aplom...

Algunes nits m’assec i t’enyoro,

i et veig desgranar una a una

les poesies dels poetes

les paraules de la vida

els verbs brutals i colpidors ,

la tendresa a flor de pell,

i a voltes, sento la teva afonia,

la que et duia cap a la fi,

la que et robava segons,

la que ens robava segons,

i t’enyoro, i de tant en tant

encara em penja una llàgrima

i et segueixo enyorant

i em sento afortunat

d’haver viscut el teu temps

encara que descompassat,

d’haver compartit aquell pa amb tomàquet,

d’haver-te demanat aquella cançó,

en aquell escenari glaçat,

en aquell instant que va quedar

gravat com un tatoo  en el meu pensament.

M’aclame a tu, i encara t’enyore.

EL COL·LECCIONISTA DE BALES

Col•leccionaves bales de guerra,
bales trobades ali on la vida
havia esquinçat mil il•lusions,
on la sort macabre, havia decidit
que aquell dia tocava imparell i negre.
Grataves la terra amb les ungles
i feies renéixer la historia oblidada
de tants guerrillers esperançats
de tantes il•lusions trencades,
de tants i tants somnis malbaratats...
Descobries trinxeres com bolets,
i imaginaves mil histories,
recorries acarnissadament mil abismes.
Col•leccionaves bales que ja no servien, 
obusos rovellats i , fora d’us,
sivelles d’uniformes passats de moda,
i en cada descoberta, et brillaven els ulls
com maragdes del millor tresor per descobrir.

LEKEITIO

T'he vist al mar
des de el pedestal de Lekeitio,
allí on tot perd el nord,
en aquell espigó on sembla
que comença el paradís.
T'he vist, amb el teu vestit de sirena
esquivant les onades i traineres,
ballant amb els peixos
xiulant a les gavines.
T'he vist, creu-me
i quan ha començat a ploure,
m'he amarat de tu,
de manera egoista,
de manera llaminera,
de les teves paraules,
dels teus somriures,
dels teus rinxols sobre l'aigua.
He vist els teus ulls a l'horitzó,
i com milers de nàufrags
es penjaven desesperadament
de la teva fràgil cintura.
T'he vist, creu-me,
en cada horitzó llunyà,
en cada roca propera,
en cada onada capriciosa,
en cada guspira d'aigua,
en cada gra, microscòpic de sal....

UNA TERRA LLIURE

Damunt de l'herba
de cara al cel
somniava amb volar.
Tancava els ulls
i deixava els somnis
de manera lliure remuntar.
Damunt de l'herba virginal
consumia estones marcides,
sota el sol, a frec del vent
somniava una terra lliure
i presons obertes als quatre vents,
I somniava somnis d'adolescents,
on la sang bullia en cada arteria
on la terra renaixia efervescent.
I de tant somniar vaig oblidar viure,
somniant com sempre, una terra lliure.

L'ESTEL

Com un estel
em moc a prop teu.
De sobte veig el terra
davant dels ulls
i altra cop el cel
d'un blau intens.
La cua es mou enjogassada
al só del vent
i jo segueixo el meu vol
de manera capriciosa 
amb l'únic objectiu
dels teus ulls de mel.

BRESSOL

Al voltant d’aquesta taula de fusta

escampo  una cançó de bressol,

a prop del foc que ens escalfa,

a prop de la nit que ens acarona,

voltat dels estels que ens vigilen,

ben al costat dels Déus que ens miren

dels follets que encuriosits

ens observen bocabadats.

Et canto dolçament per adormir-te,

et canto en una llengua  mil·lenària

que parla simplement de pau.

Modelo la veu per no despertar-te,

canto a mitja veu per fer-te més plaent

l’entrada a la meravellosa porta dels somnis.

FOLRANT UN LLIBRE D'ESCOLA

El tacte del plàstic,
l'olor a llibre, a fulles noves
a tinta quasi recent impregnada,
tot em condueix a la meva infantesa.
Em transporta com una au
a aquells temps en que les tardes
feien olor de pa amb xocolata,
en que els matins es banyaven
amb lleganyes i son persistent.
Y ara et submergeixes entre els folres
d'un llibre ple de veritats i de mentides,
i mires al fill i et veus a tu mateix
i el tornes a mirar i bressoles l'infantesa.
El veus, i tot en tu, és esperança.

ESTIMO

Estimo aquell racó

on les hores passen plàcides,

i els dies plens  de salabrors.

On la vista mai no es cansa,

on el mar, alegre dansa

i es confon amb l’horitzó.

Estimo el so d’aquella llengua,

que el mar porta i endolceix,

estimo el perfil de les muntanyes

que la fúria del mar esmorteeix.

Estimo el mar, el mar Cantàbric,

que em bressola com un nen.

L'HEURA

S’aferrava l’heura

a la casa prop del mar.

Es mimetitzava amb l’entorn

no fos què,  les onades salvatges

l’arrosseguessin  cap  a un horitzó

que de ben segur no era el seu.

Amiga de les algues i curculles,

les observava encuriosida cada tarda

quan la marea arronsava les aigües,

i des de la seva talaia privilegiada,

plorava atemorida, quan la mar

feia tossuda el camí de tornada

ENCALLAT

Sota la grisor del cel

encallava un vaixell en la costa.

Retrunyien salvatgement

les seves costelles contra les roques,

i la meva vista, no podia apartar-se

de la bellesa insurrecta del mar,

de les furioses embranzides de la costa

que omplien els meus minuts

d’una pau terriblement enyorada.

DÉUS -selva de Irati-

No sabia què buscava.

Potser d’on sortia tanta bellesa...

Potser on s’amagava el Deu entremaliat

que va gosar de manera enjogassada, crear-la...

Certament  vagava encuriosit per la boira

amb la creença que tot era un miratge

i que en un mon on la vida val tant poc

i s’assassina en nom d’una religió,

hi pogués haver-hi llocs com aquell,

i Deus tant cabrons, que s’amagaven....

MIG OBERTA -fotografia de la Selva d'Irati-

Deixaré la porta mig oberta per si vens,

amb el temor que s’escapi el gat, l’escalfor, la nit,

o que un mal bandoler hi entri per robar-me.

Per robar-me els somnis, la companyia del gat

o simplement l’escalfor d’aquella nit

en que els teus braços m’abraçaven el desig.

M’arriscaré a deixar la porta oberta

desitjant que les pluges deixin pas a la verdor,

que les neus ens regalin pels camps i els sentits

 una primavera líquida, plena d’humitat i aromes.

Deixaré la porta mig oberta amb l’esperança

que un feix de colors, ens envaeixi les vides.

EL CEL

No sabíem del cert, si aquelles escales

pujaven o simplement feien baixada,

o si la bellesa de l’indret era tant sols un decorat.

reposàvem la vista en el verd de les fulles

i omplíem els pulmons d’un aire poc viciat.

A qui podia importar-li certament

si aquells vells esglaons, portaven  cap al cel

o bé s’enfonsaven com roques  a l’infern,

si de fet teníem el cel davant els ulls,

i l’infern en cada telenoticies....