29.6.20

SERÉ DUR


Seré dur amb mi mateix
i em retreure tot el que faci falta.
Les estones amb tu, i sense tu,
les poques rialles escatimades,
les compartides, les robades. Totes.
M’auto-confessaré arran d’un precipici,
i guaitaré la seva fonda negror,
i si tinc sort i em perdono a mi mateix,
marxaré pel sender de l’auto-complaença
i sinó, saltaré al buit, sense remissió ni por.
Miraré un a un als amics
i els somriure per tot el que m’han donat,
les festes, els besos, els balls, les nits,
aquelles nits d’estrelles, versos i ratafies,
i com sempre, els diré quatre paraules suades,
que sempre agraeixen, pensant que són genials.
Penso ser molt dur amb mi mateix,
i desmembrar-me com un ninot de joguina,
d’endins, de molt endins cap a fora i cap a tot,
i aleshores, lliure de retrets i de males consciències,
jauré al prat, i miraré al cel, on segur, segur,
una gavina, o un pardal, o una simple oreneta,
defecarà sobre els meus ulls humits de plor

EL TREN


Amb el cap recolzat al vidre del tren,
ja enyorava la seva olor, els seus instants.
Aquell tren que galopava veloç i alegre,
cap a ves a saber on, cap a ves a saber quan.
I els seus dits conservaven l’olor d’ella,
la seva memòria acumulava els petons,
el seu desig, recordava un a un, els intants,
en que els seus cossos s’havien ajuntat
febrilment fons a l’orgasme, febrilment
fins a límits insospitats d’un plaer desconegut.
El sotragueig del tren, li recordava l’anar i venir
del cos de l’amant dins seu, de la seva ànima.
No sap quanta estona va estar en xoc,
no saps quantes vegades va repetir el coit,
aquell coit ja tant sols imaginat, i sublim.
De sobte, va sentir l’olor de la seva colonia...
tant sols va ser un estúpid miratge cruel.

SI EM VOLS FER UN REGAL


Porta’m aquella flor,
justament aquella que no fa olor,
la que està lluny dels conflictes
la que passa totalment desapercebuda.
En vull fer un ram,
que a ningú li digui massa cosa,
que ningú pretengui ni tant sols dibuixar,
que a ningú no li importi la fragància.
Si m’estimes, regala’m això,
una flor, una planta, un cactus,
que sigui discret, ben bé com jo,
que no tingui olors,  ni bellesa,
talment com jo, tant sols un mes,
en aquest món de bojos i pedants.

26.6.20

LA ROSA


Ha despuntat la primera poncella
del roser rescatat del no-res.
La seva olor lliure i embriagadora,
el seu color rosa impactant,
la seva llibertat dins un test,
la dependència de la meva aigua,
de la meva memòria al regar-la,
de les meves cures esporgadores...
La llibertat és necessària i bellíssima,
però per més que vulguem, mai és absoluta.

25.6.20

ESPILL


Vaig seure, sense cap pressa
i el vaig mirar cara a cara
de manera inquisitiva.
Li vaig fer totes les preguntes,
aquelles que tenia al pap
les que se m’anaven acudint,
les noves, les importants,
les velles i intranscendents.
Vaig fer que buidés el pap
que ofegues totes les penúries,
que treies fora les alegries
que havia contingut tants anys,
que plores totes les llàgrimes
que li inundaven l’esperit,
fins i tot vaig aconseguir
que cantés aquella cançó,
que fa temps que no escoltava,
d’aquell vinil, sense tocadiscs
que restava amagat  a l’armari,
d’on penjava el mirall amb qui parlava...

18.6.20

RONDINAR


He buidat el meu pluviòmetre
d’aquesta pluja sostinguda
en aquesta humida primavera
de bassals, mosquits i fang.
massa litres per metre quadrat,
massa núvols en aquest cel gris,
massa enterbolit tot plegat,
mentre se succeeixen poderosos
els arcs de sant Martí multicolors.
El verd segueix ardent i lluminós,
en aquesta primavera inacabable,
de solitud, i carícies confinades,
massa tardes trufades de plors,
massa olor d’humitat als boscs.
Diumenge, ens atropellarà l’estiu,
la calor, les tardes llargues, la suor,
i s’iniciarà un nou cicle de queixes.
Enyorarem la pluja i la fresca,
i les nits seran galdoses i pesades...
No tenim remei, la qüestió, rondinar...

I NO SE QUANTES...


Segueixo a dos metres de tu,
i malgrat tot, flairo el teu perfum,
noto el frec dels teus dits a la pell,
m’encega la llum dels teus ulls,
i no se quantes coses asèptiques més.

Segueixo a dos metres de tu
i ens separa només un virus invisible,
una mascareta de colors costumitzada,
uns guants d’un vinil molt poc fiable,
i no se quantes coses asèptiques més.

Segueixo a dos metres de tu,
i el meu desig et persegueix per els carrers,
la meva enyorança et repta pels racons,
la meva ombra no respecta les distàncies,
i no se quantes coses asèptiques més.

Acabarà el confinament i no sabré què dir-te
quan et tingui més a prop i sense asèpsia.

16.6.20

EL PIU UN EMBOLIC


M’he desemmandrit, i he fitat l’empiri
avui blau i impol·lut de bromes
 he albirat l’aqueta ja badívol del jaç
 i m’he desvestit d’utopies maldestres.
M’he bugadejat les grapes i la  façana
i he alenat quasi tota la gisca de la cambra.
He manducat sense urgència un desdejuni opulent,
i en eixir a la via t’he apercebut xiroia i joliua.
Has masegat en aquell lapse, període, segon,
tota la meva estructura, mètode, mode solució.
He tornat al meu rusc, com una abella punyida

2.6.20

AMOR URGENT


Ens vam desfer com sucret en aigua entre els llençols,
com si el demà fos una cosa inventada i improbable,
ens vam deixar anar entre pells granulades i salives,
i després de diverses explosions ens varem mirar,
i tímidament i avergonyits, ens vam demanar els noms.