2.12.08

DIBUIXOS A LA SORRA


Sobre el vidre, reposen milers de granets de sorra,
un dit les acarona i les transporta del no-res a l’absolut.
Desenes, centenars de punts s’entrellacen
dibuixant formes i imatges impossibles.
Estels, fulles de tardor, llunes plenes, miralls de fantasia.
Adults transformats en nens, nens en edat adulta
es llencen il·lusionats a crear formes sorgides del caos,
imatges simples, formes embolicades, llums, colors...
Desprès del miracle, una mà repressora i esquerpa,
esborra qualsevol rastre d’insensatesa creadora,
retornant la pau a l’espai inviolable i plàcid.
I la sorra retorna tranquil·la al seu estat de catalèpsia,
i oblida, avorrida com és, els moments plaents
en que uns dits suaus l’acariciaven.

PINTURA


Poc a poc, unes mans acompanyen l’artista
en el seu anar i venir desmesuradament dòcil,
i el pinzell, esdevé, una eina compartida,
un constructor de somnis i figures
que traspassen, la voluntat del creador
per tornar-se un bé comú, únic i irrepetible.
Poc a poc, els traços corren alegres per la tela,
en una comunió perfecte i indestructible
entre la mà i les mans que l’acompanyen.
Lentament, la tela agafa formes insospitades,
i de l’aiguabarreig en neix una nova harmonia,
un somni compartit i construït entre tots,
una quimera immensament lenificant
creada pel no-res i que camina cap al tot.

22.11.08

ELS TEUS MOMENTS, VAN I VENEN

Escultura de Xavier Raventós

Em balancejo amb tu, al ritme del vent,
capritxosament en el seu vaivé cadenciós,
deixo que la nostre nuesa embriagui l’espera
en el lent anar i venir del ferro poderós.
Com una suau i dolça cançó de bressol
ens gronxem els dos, inconscientment
jo et dono la ma, tu fregues la meva,
i ens abandonem a l’atzar d’un cop de vent,
amb la certesa que ell farà de la nostra espera
una intrigant juguesca de cada intent.

LA DARRERA CALADA

Escultura de Xavier Raventós
Fumava repenjada a la paret,
veia el món davant seu com un miratge.
La seva ombra reflectia el seu enyor
pels braços de l’amant furtiu que no esperava.
El fum, negra cortina, l’embolcallava plàcidament
mentre les hores passaven lentes i mandroses
davant els ulls negats de llàgrimes.
La solitud la feia esclava d’ella mateixa,
en aquella acera, d’aquella ciutat cruel i solitària.

19.11.08



TARDA DE TARDOR

Vas passejar pel meu cos
lliscant com una sirena pel mar
en una nit clara de lluna plena.
Em vas omplir de saliva i amor
en cada centímetre que vas explorar.
Vas creuar els limits de l'imaginable
amb la llengua, els dits, els pits,
vas jugar luxuriosa a una dansa ferotge,
entre la passió i l'entusiàsme...

L'habitació era plena de flors invisibles,
les hores van caure com fulles de tardor,
el plaer descobria llocs amagats, espais prohibits.
Varem fer de la tarda una veritable revetlla
la nit ens va abraçar d'emoció.

18.11.08

AMICS
El llibre sense més ni més, es pot comprar ja per internet a l'adreça:
http://www.totllibres.com/tel/inicio.do, posant a la cassella de titols Sense més ni més.
salut.

4.11.08

VELER

escultura de Xavier Raventós

Navegant intrèpid cap a terres estranyes
pel mar immens ple d’encenalls,
regalims de ferro a les entranyes,
la vela erecte a cops de falç,
i si el mal temps crea algun dubte
per cor te un pic de terra abrupte.
Solca el mar enjogassat,
el vell veler de ferro forjat.

21.10.08

INSOMNI

Marxo a dormir que el medicament fa el seu efecte
i necessito tancar els ulls per oblidar el vol taciturn de l’ocell
que em sobrevola les nits de pluja fina
rondant-me el cap com un rap penat en vetlla,
succionant l’aire amb les seves ales de plom volàtil,
repartint petons acaramel·lats en cada vol rasant,
omplint els racons de crits i carícies encomanadisses,
remuntant cada instant als llimbs de l'infern del somni,
obrint escletxes en cada pensament llunyà que es fon
en la foscor dels abismes de la penombra
que dibuixen els estels en les nits més llòbregues.
I se sent l’udol del llop en els boscos de roures,
i les gallines s’arrupen unes contra altres al corral
temoroses de l’ollal assassí que els amenaça.
I el lladruc insistent i monòton del gos lligat
amb una cadena extremadament curta que l’ofega,
i li escatima bocins de llibertat dia a dia, nit a nit.
I el cel que s’estripa amb cada llampec violent,
i el so explota dins l’instant del tro monstruós...
I altre cop se m’apareixen els teus ulls
flotadors de desig en mars de plata,
fars en la foscor, que m’acosten i m’allunyen,
que m’avisen i em protegeixen... i que també em meravellen.

3.10.08

FANTÀSMES DE BAGDAD


Es contornegen les figures espectrals
sobre la pols màgica dels carrers de l’eterna Bagdad,
sense llànties d’Aladí, ni músiques berberesques.
Es contrauen i s’expandeixen amb cada explosió furtiva.
Surten com galàxies del conte de les mil i una nits
sense haver pogut dormir un sol instant,
avesats a un malson constant, repetitiu i bàrbar.

I sherezade plora en veure les runes
del seu poble bell, antic i pròsper
arrasat per les bombes alienes i pròpies.
No li queden ganes de més contes d’amor.

Ploren les figures espectrals de Bagdad,
ploren d’angúnia, de recel i sobretot d’enveja.

Els vius, ja fan més por que ells mateixos.

28.9.08

PETJADES


Avui he passejat per Girona
i he buscat com en un desert
l’oasi dels teus ulls de mel
entre les parades de les flors
i els marxants de pintura.
He trepitjat la rambla exultant
com un desesperat espia
a la recerca d’un indici de saliva
que m’acostés als teus llavis.
Avui he passejat per Girona
i t’he enyorat a cada passa.

17.9.08

ALZHEIMER


De sobte
m’he oblidat del meu nom,
de les coses que m’agraden,
de les coses que odio,
del meu equip de futbol,
m’he oblidat dels fills i les nores,
de raspallar-me les dents,
dels menjars que m’agraden,
de la llum dels colors
de la olor de les flors
de la brillantor dels estels...
del sabor d’una Damm.
He oblidat les paraules,
el teu somriure bonic
no se que és enfadar-se,
no recordo ni un dels amics.
No se que és enamorar-se,
ni els amors que he tingut,
si fa molt que no plou,
ni l’últim ple de la lluna,
ja cap capvespre em commou...

Un tel esgarrifós se m’ha endut la memòria,
i ara em dones la mà i resseguim els camins
que ni tant sols recordo, que son nous per a mi.

No em deixis anar de la mà, amiga,
necessito un estímul que m’arrapi a la vida.

14.9.08

SERENAMENT


Serenament aquesta nit
quan la lluna ha sortit del seu cau,
he deixat la cervesa ja poc fresca
sobre la tauleta de nit, plena de flors aromàtiques.
He apagat el cigar en el cendrer,
he escampat les darreres alenades de fum,
i m’he submergit als freds llençols.
La foscor m’ha abraçat com abraça un amant gelós,
fortament i amb avarícia no fingida.
Després, he deixat el cap en blanc
intentant buidar de sentiments la negra espera,
aquell segon sublim en que la son et mortifica
i et fa arribar als llimbs més anhelats.
Aquell instant tant dolç en que tot es torna volàtil,
en que la respiració es torna compassada i fràgil,
on de sobte entres, sense saber per quina porta màgica,
al fascinant mon dels somnis.
La nit m’ha abraçat, com abraça la mort a un cadàver.

3.9.08

SENSE MÉS NI MÉS


El blog quimgilipoeta us recomana un dels millors llibres escrits mai en llengua catalana en la seva versió de poesia, SENSE MÉS NI MÉS. Ben aviat a les vostres llibreries (poques) al mòdic preu de 10 euros. (o sigui 10 mundos deportivos, o dos quilos de tomàquets de montserrat, uns pocs viatges de metro de Barcelona, quatre litrets de gasolina.....tot plegat mariconades, comparat amb l'allau de cultura, tendresa, bon humor i fantasia que trobareu al llibre.)
LLIBRERIES ON ES POT ACONSEGUIR EL LLIBRE:
GIRONA: LES VOLTES I LLIBRERIA 22
FIGUERES: LLIBRERIA MALLART
L'ESCALA: LLIBRERIA EL RACÓ DEL CONTE
SANT CUGAT: EL RACÓ DEL PAPER (DAVANT DE L'ESTACIÓ)
ONTINYENT: BASTIDA LLIBRES
O TAMBÉ PER INTERNET A L'ADREÇA: http://www.totselsllibres.com/tel/inicio.do

26.8.08

QUATRE MESOS NOMES

Mai no havia vist un capvespre com aquell. Sempre massa enfeinada amb les coses de la llar, els compromisos socials, mantenir l’aparença, l’estatus...Mai, realment mai no s’havia fixat en cap capvespre, que no fos de cartró pedra de les ràncies pel·lícules de la tele i mai no havia cregut que pogués ser un espectacle tant fascinant. Estava embadalida.
Quina ironia més salvatge, descobrir-ho ara que no n’hi quedaven pas gaires, tanmateix, que bé que se sentia asseguda en aquell banc de pedra de l’antiga casa del Ripollès, amb aquell espectacle fascinant al davant, coberta, ara que refrescava amb una petita rebeca –que deia sa mare-. Se sentia fins i tot feliç.
La casa era bonica, pertanyia feia temps a una família de l’alta burgesia catalana i tenia prop de dos segles. Adossat a ella, una petita ermita, que encara la feia més encisadora i respectable., una gran plaça l’encerclava i al costat un graner mig en runes, tot voltat de boscos i prats, alhora que allunyat de tota població per una carretera tortuosa que la feia quasi inaccessible i garantia una intimitat absoluta. Com ella volia.
Ara que s’acostava la nit, tot això semblava ressaltar entre el vermell i el negre, se sentia protegida per aquell indret.
El lloc el va trobaren una immobiliària, on el seu marit la va dur el mateix dia que va decidir donar el gran pas i marxar.
El diagnòstic era el més cruel que mai no havia sentit: “càncer de pulmons, com a molt, quatre mesos de vida...” quatre mesos...un sospir.
En principi va accedir a passar el turment de la quimioteràpia, però aviat decidí deixar-ho en comprovar que li queien els cabells, i comprovar que en poc temps, ja no podria amagar més la seva tragèdia. L’aterria sentir-se compadida o hipòcritament mimada per les seves amistats...Això mai.
De comú acord amb el seu marit, decidí deixar tota la medicació i marxar de casa deixant per sempre el que més estimava, els seus. Era una persona orgullosa, massa orgullosa per permetre que ni tant sols els seus la veiessin degradar-se a poc a poc.
Tanmateix l’únic que li quedava eren aquells quatre mesos i volia aprofitar-los per tancar-se en si mateixa i intentar descobrir-se, doncs la seva vida de colors i glamour li havia impedit fer-ho. Fet i fet, mai no s’havia dedicat un sol minut que no fos per pintar-se els llavis o maquillar-se, i ara tenia ni més ni menys que quatre mesos.
Ara, allí sola era feliç quasi com mai no ho havia estat, podia deixar anar els seus instints sense fre, pel que diran, podia plorar o riure si en tenia ganes, sense més ni més, i sense que ningú la prengués per ximple, passejar, pensar, seure a terra o restar descalça tot el dia fruint de l’escalfor de la terra a la planta dels peus, sense por que ningú li recordes que ja no tenia edat per segons que. Allò ara per ella, era el Paradís, descobrir els ocells sense gàbies, les flors sense testos o simplement aquell meravellós capvespre. Enrere quedaven la quimioteràpia, els escàners, els anàlisis de sang i també la seva feina, les botigues de moda, les vacances, les festes, la vida...O almenys el que fins aleshores havia estat la seva vida.
Les tardes que plovia, que eren moltes, eren les seves preferides, es recollia a la petita ermita, s’arrupia al sofà i pensava. Ella no havia estat mai creient i mai no havia sentit la necessitat de resar, i molt menys ara, que no tenia res a demanar, ni agrair. Malgrat tot, aquelles tardes a l’ermita, havia tingut les vivències personals més profundes de la seva vida.
I allí també fent repàs al passat se li apareixien les figures dels seus dos fills, a qui li semblava poder acaronar...Senyor!!!! que donaria per poder-los acariciar una estona, fer-los un petó...Però eren passat, un passat al que ja havia renunciat, per ella només records.
Quan la pluja escampava, sortia corrent a olorar la terra humida, l’herba, i deixava que les fulles xopes li mullessin el cap, aleshores agafava una poma ben madura i veia consumir aquells minuts amb delit, mentre imaginava el seu espòs passant-li la ma per l’espatlla.
L’únic que trencava aquell encís, era la maleïda tos, que poc a poc i gradualment anava guanyant terreny, i que era el presagi inconfusible que tot seguia el seu curs, que el mon encara voltava, i les hores passaven, i els minuts, i els segons…i la vida se li esmunyia entre els dits…

25.8.08

FIDEL FINS A LA TOMBA

Et seré fidel fins a la tomba...
i un cop allí, lliure de tu i de tot
m'embolicaré boja i luxuriosament
amb el primer esquelet marxós que trobi.
Ensenyaré als àngels el meu sexe,
i faré l'amor tant com em vingui de gust,
amb qui vulgui, sense marges, sense embuts.
Aniré de l'entrada del cel al purgatori
jugaré a cartes amb els lladres i barruts,
escopiré als militars, dictadors i fatxes
que a ben segur en seran multitud.
Fumaré caliquenyos, i beure bon whisky
amb els amics que no s'han guanyat el cel,
amb quatre guitarres esvalotarem l'infern.
Anirem a passar comptes, si és cert que Déu existeix
li farem l'auditoria que el seu mon de merda és mereix.

Et seré fidel fins a la tomba, després Déu dirà...

QUESTIÓ DE MANDRA


Parlar-te sense haver d'obrir la boca.
Fer-te l'amor sense tocar-te la pell.
Portar-te a fer un volt sense ni moure'm.
Fer-te un petó sense acostar-te els llàvis.
Recitar-te un poema sense saber-ne cap.
Cantar-te una cançó sense música ni lletra.
Compartir-ho tot, sense donar-te res...
No soc romàntic, tot plegat, questió de mandra.

AMB AFANY DE FORMIGUETA


I
Tenaçment, amb afany de formigueta,
confecciono un mon imaginari, per viure’l sols amb tu.
Res no em destorba, sinó els límits de l’absurd de mi mateix,
i en la teva llunyania hi trobo el consol de cada record.


II
La boca pastosa em retorna a la vida.
L’esclat cruel del cap al llevar-me,
l’impossibilita’t real d’obrir els ulls.
Nits d’alcohol, tabac i converses banals.
No recordo gran cosa, tot ha passat de pressa.
Sento però molt alleujat la teva olor en la meva pell.


III
Riure sense tu, és malgastar rialles
despertar-me lluny de tu, és un absurd.
Explica’m en quins ulls trobaré el que trobo en els teus.
Ensenya’m en quin dolç jaç, puc trobar tantes carícies.

Amb l’afany de formigueta seguiré el dur camí de buscar-te en la foscor.

L'ARC DE SANT MARTI



Em deixaré pegar si això t'agrada,
i emmanillar-me si et fa feliç,
apendré a cusir, a fer bugada,
a cuinar-te els plats més esquisits.

Sabré estar al meu lloc, vestiré Armani,
et diré preciosa, cada dia et duré flors,
passaré per alt els amants del teu armari,
si tu ho demanes et pintaré un mon de colors.

Seré discret quan tu no em vulguis veure,
dormiré al silló, a la banyera si cal,
però encara que ara et costi de creure
amb el temps puc ser el teu pa i la teva sal.

Amb una sola ordre teva
deixaré la droga, el sexe, el rock and roll,
si tu ho vols estimada meva
apendré cançons del Nat King Col.

Arribat el moment, si no en tens prou
aniré a missa els diumenges, votaré al PP,
cantaré al metro, o treballaré al Mercashow,
el que tu em demanis, no dubtis que ho faré...

Però encara que al final no vinguis amb mi
dibuixaré per a tu, un arc de Sant Martí.

EL LLIT...I LA ROSA...


Estirada sobre el llit,
vestida de nuesa,
entre els llençols de lli
i la rosa tant vermella.
Els ulls de caramel,
voltada de bellesa,
el sol de mig matí,
l'envermellia a ella.
En l’estança de colors,
la cara il·luminada,
dels peus fins al seu torç
els meus ulls la desitjaven.
De sobte com un esglai
el meu cos la prenia,
dansant fins el desmai,
l’amor ens amansia

23.8.08

EN PAPER DE CIGAR...

En paper de cigar he escrit
allò que les meves mans no han gosat fer.
En paper brut de capsa de cigarreta
el recorregut suau pel teu cos llaminer.
Escric només el que hagués volgut escriure
en un viatge fascinant per la teva pell,
amb ratlles de saliva en cada centímetre de tu,
línies sensuals sobre les espatlles nues,
frases amagades pels teus ulls descodificats.
I el desig sempre a flor de pell
en cada un dels nostres instants excitadament furtius.

21.8.08

BOMBARDERS


Han bombardejat el meu camp de roselles
i han deixat tant sols ben dretes
les engrunes de la meva paciència,
la seguretat de saber que el que estimo ho estimo,
la certesa d’uns llavis avesats a besar,
la destresa d’uns ulls que miren el que volen veure,
no el que li volen fer veure en l’aparença.
Han passat els bombarders per sobre el meu sostre
i han arrasat tot el que desprenia vida,
tant sols han quedat en peus els records,
allò que mai les bombes poden destruir,
l’escalfor de la mà, el sexe humit, el somriure franc.

Avui sorprenentment m’has dit adéu,
i t’has endut tot el que m’envoltava
com un huracà, com un terrible tsunami,
com el napalm que crema tot el que abasta.

Avui m’has dit adéu i demà els ocells
xiularan en Si be moll...ben moll de tristesa

ECOGRAFIA



(Per la Txell)


En la foscor de la imatge
s’intueix una vida que belluga.
El cap, els braços, el torç...
En els traços quasi invisibles
un ser que es mou desitjós de viure,
desitjós de sentir l’escalfor d’uns braços,
de sentir un crit esclatant de benvinguda,
de sentir un somriure càlid,
una alenada de pau sobtada,
la rialla de la mare, el petó del pare,
la llet materna, la cançó de bressol....

Quan la llum esclati,
recorda que és dur viure, però imprescindible,
que és difícil respirar, però inevitable,
que és complicat conviure, però deliciós,
que val la pena obrir els ulls,
que és brutal sentir-se viu.
Quan la llum esclati
l’has de rebre amb un plor enorme d’emoció.

18.8.08

ASTURIES



Conec un lloc
on el blau lluita amb el groc, el roig i el magenta
per acolorir les parets de les cases
barrejant-se amb el verd més poderós del voltant.
Un lloc on les muntanyes s’alcen imponents i t’engoleixen
mentre un pic rondina al del costat
per robar-li uns pocs centímetres.
Un lloc on les àligues et despentinen
si t’encantes, amb els seus vols rasants,
monarques com són i ulls privilegiats
d’una natura orgullosa i sumptuosa.
Un lloc on els carrers fan olor de poma fermentada,
on t’esquitxen els peus, si bades, en cada cantonada.
Un lloc on la natura esclata i regna sense oposició,
on algun dia algun creador es va entretenir més del compte
en posar ordre, en endreçar-ho tot.
Un lloc on la màgia flota en l’aire,
amb cada nota del timbal i de la gaita.
On els peus troben cada dia un nou sender
per tal de poder sorprendre els ulls captivats
i acostumats a la constant fantasia.

QUINCALLES



Escampats sobre un mantell blanc,
estels de plata falsa
penjant de collarets de fantasia.
Maragdes de color groc
barrejades amb àgates
rogenques i cristal·lines,
anells d’aquell or
que va cagar el mor..
collarets de coralls,
que no en saben res del mar
i penjolls de perles
que mai no han vist cap ostra...


En l’espai, l’únic autèntic,
els ulls verds preciosos
de la noia de la parada
que veu angoixada
com la gent passa i no s’atura.

Les úniques perles, les seves dents.
Els únics coralls les seves vermelles rastes.

SANTILLANA DEL MAR



Amb un llapis màgic
algun follet emmetzinat
de bolets al·lucinògens
va dibuixar pedra a pedra,
cada racó, cada carrer,
cada persiana, cada balcó,
i amb una signatura precisa,
orgullosa, altiva i sobirana
va dissenyar amb ma ferma, Santillana.

SIDRA



Amb gest cerimoniós
xarbota en el vas la llum de la tarda.
El líquid esquitxa espurnes al sol,
el braç, destre i àgil s’inclina sobre el cap
en una encertada paràbola al vol.

Aleshores, el suc es transforma
com en un encanteri en un plaer indescriptible.

31.7.08

LES BRUIXES DE NIT





De vegades, -bé de fet cada nit-
les bruixes dancen al meu voltant,
entre la crepitació del foc, les guspires
i l'espurneig rogent de les brases,
i de sota les disfreses llardoses
alcen violentes les seves escombres,
entre les malediccions a la lluna plena
i els gats negres a les faldilles.
Aleshores cuinen beuratges fastigosos
amb propietats tant pestil.lents
i repugnants com el seu pròpi alé.

Entre tant, jo busco mots
per protegir-me de les seves malhaurances
busco antídots per fugir de tanta violència.
Cerco els teus ulls, brillants, com flamarades
com garlandes acaramelades de festa major,
com el sucret rosenc volàtil que mai t'acabes.
Cerco els teus ulls que cada nit s'esvaeixen
com les notes de l'orquestra que el vent allunya
sota un cel rogenc, ple de nostàlgia.


29.7.08

L'ANDANA



llavi contra llavi,
pell contra pell,
pit contra pit,
sexe dins de sexe,
ànimes adossades,
ulls encalzats a altres ulls,
salives mesclades,
braços que premen fort,
mans que no es deslliguen,
mirades que s'allunyen a la via del tren
sentiments que s'escampen per l'andana.

La memòria capriciosa,
que lluny d'esborrar res
guarda gelosa cada gest irrepetible

JARDI DE PASSIONS



...Potser el problema
és que no hi han prou paraules,
o potser es que són paraules massa vulgars,
massa buides, superficials...
Pot una paraula descriure una mirada?
una carícia?, un bes?
Potser aquest es el problema
som analfabets de paraules
i desbordats de sentiments,
o potser es la sort, ves a saber...
O la nostre pressó,
o simplement el nostre estimat jardí de pasions.

NO EM DEIXIS LA MÀ



(no me sueltes la mano, que el viaje es infinito...)

No em deixis la mà,
ni quant creguis que res no entens,
o pensis que el nostre mon s'ensorra.
No deixis que les mans es deslliguin,
ni quant la vida ens posi trampes,
aleshores apreta-la amb mes força,
que no hi hagi cap esquerda
on pugui penetrar l'ombra del dubte.
No em deixis anar la mà
que es bonica la nostra historia,
i ens queden moltes nits plenes d'estels.
No em deixis anar la mà,
no en trobaras cap altre
que et doni tanta tendresa.

28.7.08

L'ADÈU



Avui bufa la marinada lluny de tu
i els meus peus solitàris, dibuixen valsos enyorats.
Les notes perfectes marquen una i altre vegada
cercles i cercles i els meus braços desvalguts
enyoren la dolça escalfor dels teus.
Els meus ulls s'entel·len recordant-te,
la música sona ara trista i llunyana,
fins i tot l'Strauss deixa caure una llàgrima
i se li mulla una nota... una fusa, semi fusa potser...
no sabria dir-te....mai no he sabut solfeig.

16.6.08

PETIT I ABSURD CONTE DE LA LLOCA, L'OSTRA, EL MUSCLO, EL PRINCEP DESESPERAT, LA GRANOTA, EL GRIPAU, LA SIRENA BURLETA I LA MARE QUE ELS VA PARIR



La lloca es recull al fons de la granja
i s’amaga, protegint els ous del temut bandoler
que li espolia la descendència, un dia si, i un altre també.
L’ostra, tanca amb avarícia la seva closca
sobre el seu propi destí de taula de restaurant mariner
i amaga tantes perles com pot, fent guardiola, potser.
El musclo es fon en l’obscuritat del seu mon
deixant una tímida cordeta fora, i s’arrapa a la roca,
intentant que la negror del mar el camufli de sobte.
El príncep petoneja totes les granotes que troba
per poder trobar la princesa que dorm en pau,
o que esta amagada en l’aparença d’un gripau.
La sirena, se’n riu del pescador pertorbat,
que per mes que s’hi esforça, no li troba el forat,
aleshores, seductora, enfila el fons de l’oceà
acomiadant-se d’ell , alçant-li el dit del mig de la mà.

13.6.08

PLUJA, PLUJA, PLUJA!!!




Torna a ploure,
tempesta darrera tempesta,
tot negre, negre nit al migdia,
el cel ennuvolat crea l’espai
on els udols del llop es tornen quotidians,
on les verges es desesperen
on les nenes criden a les mares,
i les mares a les àvies
i les àvies recorden vora del foc
quan un cos jove les estimava.
I tots esdevenen records corruptes
de temps passats, records aigualits
per la pluja cruel i insistent.
Plou i el vent capriciós
fa anar les gotes d’un cantó a l’altre.
Potser serà una tempesta sense importància
o potser deixarà els nostres cossos humits
porucs, i sols de per vida,
o tal vegada, ho regenerarà tot
retornant el color verd als llocs ombrívols.
Potser els núvols passaran de pressa,
i jo seguiré esperant-te sota la teulada molla
sobre la gespa inundada d’aigua de pluja,
ofegat de desig per tu.

1.6.08

ELS SET NOUS PECATS CAPITALS




Vet aquí que una vegada
un grup de gent pensadora
va fer una gran collonada
donant-nos per la menjadora.
I com que els xicots s’avorrien,
i el treballar els feia mal
van decidir que ampliarien
els set pecats capitals.
I com si es tractes d’una fita
van sumar-ne ja catorze,
i ja se sap que diu la dita
agafa un cagarro i esmorza.
Ara diuen els senyors
que la riquesa en escreix
és un pecat horrorós,
ho diuen i el nas els creix.
Diuen també els molt farsants
que fa lleig el preservatiu
prefereixen nens amb fam
que no un anticonceptiu.
També és desig diví
que no es consumeixin drogues
a la missa enlloc de vi
faran servir coca-coles
Si llences el vidre als cartrons
no tindràs el cel obert
no volen contaminacions
ara se’ns han tornat verds.
Això de cèl·lules mare, mira
no els hi fa tampoc el pes
ni que puguin salvar vides,
diuen que Déu, ja proveeix
Els dos últims són de pobres
i jo em pregunto que sabran ells,
que treballin de manobres
i s’estalviïn els consells
Que al vaticà la pobresa
brilla per la seva absència
la butxaca bé que els pesa
i no els fa mal la consciència

12.5.08

MIRALL DE GAT I GOS


El gat
espera a la finestra majestuós
una oportunitat
per fugir a corre cuita, del gos.

MIRALL DE FLAUTISTA


Amb la teva flauta i sense faristol,
has adormit la lluna, la pruna, vestida de dol...
Per tornar-te el favor, ella et besa el clatell,
bressolant el teu somni més bell.

MIRALL DE FOLLET I BOLET



Rius de manera tendra i maliciosa
ben amagat a la panxa del bolet,
ves a saber quina metzina al·lucinògena,
t’ha trastocat el que duus, sota el barret

DON'T WARRY, BE HAPPY





Sentíem com l’aigua picotejava el teulat,
i queia alegre per les canaleres,
de tant en tant ens donàvem la mà
tot deixant que els somnis ens segrestessin.
Sentíem la musiqueta suau de la ràdio
Don’t warry....be happy!!!,
i jugàvem a imitar el xiulet que seguia.
Havíem fet del nostre món una barricada,
res ni ningú era prou fort per ensorrar-nos.
Ens crèiem amb el dret d’exigir a la vida,
un espai per nosaltres, un habitacle d’amor.
Don’t warry...be happy....!!!!
Que poc podia imaginar el cantant enllaunat
el poc que ens preocupava res, i el molt feliços que érem.
Sabíem però que tot era fictici,
que el mon rodava per altres canals
que potser mai els llavis fregarien la pell de l’altre.
Però ens entossudíem a pensar
que les il·lusions valen la pena,
i encomanàvem els nostres sentiments,
a una simpàtica bruixeta de cartró, que ens deia...
No t’amoïnis....sigues feliç!!!!

CAPTURAR L'INSTANT




Capturar l’instant en que la llàgrima besa l’onada,
llàgrima d’enyor mesclada amb mots.
Nodrir-se del murmuri cadenciós del mar,
i llançar-se atzarós a impregnar-te d’amor.
Veure uns ulls a l’infinit del límit de l’aigua,
allí on la lluna s’amaga lasciva picant l’ullet,
fugint del crit esgarrifós de la gavina.
Crit de llibertat...
On ets que no et veig?

PALESTÍ


El poeta cubà Luis Rogelio Nogueras, va escriure davant la porta d'Auswich, aquestes paraules:
Ante estos edificios desiertos, ante las rejas electrificadas, ante la herrumbrosa puerta del horno, donde fueron incinerados, padres, amigos, esposas, hermanos, niños que en el último instante envejecieron millones de años, pienso en ustedes, judios de Jerusalen i Jericó.
Pienso en ustedes hombres de la tierra de Sion, que estupefactos, desnudos, ateridos cantaron el hatikvah ante las camaras de gas. Pienso en ustedes, y en vuestro largo y oscuro camino desde las colinas de judea, hasta los campos de concentracion del III Reich.
Pienso en ustedes y no acierto a comprender, como olvidaron tan pronto el vaho del infierno.



Tètricament, sota la pluja,
es balanceja el cos sense vida del nen palestí
lligat de manera maldestre a la llitera,
a lloms dels amics que criden venjança.
A la freda mà, una màgica margarida
plena de pètals que nomes diuen no.
A l’altre, una pedra,
companya de l’odi, amant de la ira.
El joc macabre es acabat,
Yahvé ha dictat sentència
i al mon, se li en fot la seva pàl·lida cara,
els seus ulls perduts, el seu mocador al cap.
Ara ja només és una imatge televisiva
massa recurrent
Plou,
i les gotes insistents es riuen del mort i de qui el vetlla.

ÀLEX


la manta al coll,
un cabasset i la cara ben desperta,
que el mon es una joguina
massa bonica per badar.
Tot és massa ple de coses,
i el cel és tant immens, tant blau,
que no sabria per on començar.
Si per les llums de la festa,
o pel tro de la tremenda mascletà,
pel coratge i bogeria dels moros,
pels colors intensos dels cristians.
Tot està posat per a mi,
tot relluent, per estrenar,
el mon és una immensa bola
amb tot de misteris per gratar.
Mare, de gran, vull ser llauraor
omplir-me els pulmons llaurant
d’aquesta bonica terra
d’aquest país meu, excitant.

IMATGE MARINA


Mar als teus ulls
oratge salat de matinada,
no sabrem mai per quins esculls
hissarem la bandera enamorada.

Caminarem sobre la sorra tots dos junts,
catifes d’algues i curculles ens amaren.

PLAER


Amarats de suor,
ja no cercàvem altre cosa que el plaer.
Gelosament enamorats
esperàvem un miracle dins el bes.
Les hores esdevenien aliades,
no deixant-nos reposar, entusiasmades...

EN LA LLUM D'UNA FOTOGRAFIA


Els teus ulls mirant-me a mi,
engalanats de color de caramel,
Pintats de pols del mag Merlí,
com abelles alegres, al rusc de mel.
Ulls clars de vesprada adolescent,
joc de carícies amb moviments savis,
fregant la pell bullent, incandescent,
i un petó se t’escapa d’entre els llavis.
Ulls de bruixa de màgia emblanquinada
que aprofiten per convidar-te a sortilegis,
que t’acosten amb cançons la matinada
i t’omplen els matins de privilegis.

A traves dels sons la teva veu
em regala sensacions de melangia,
em remou els sentiments de cap a peus
i em nodreix els pulmons de poesia.

POLS DE PÈTALS



Pols de pètals, aiguabarreig de petons
dins l’aroma de la rosa
- no és una rosa qualsevol, és la teva-

Màgica espurna d’il·lusió continguda,
de sentiments pròfugs i saliva a flor de pell.

Que els Deus conservin la llum dels teus ulls,
closca inviolable del més plaent desig.

15.4.08

CLAUSURA POST MORTEM



Era una tarda fresqueta, sí.
Com ella sempre havia desitjat, el darrer adèu a l'Oratori, i amb un simple i fulminant atac de cor, ràpid, sense patir i als peus del Senyor, del seu Senyor, a qui havia decidit oferir la seva vida.
Si, realment era una tarda fresqueta, i tot era tant trist...voltada de les antigues germanes, tant amigues, tant companyes, i ara, com els hi podia explicar que tot era mentida?, com fer-ho?!!.
Se sentia tant sola, tant freda, tant desenganyada, levitant sobre el seu cos envellit envoltat d'espelmes...Se li amuntegàven els records, la familia adinerada, cristiana radical, les hores de cataquèsi, d'oració...tanta castedat, tantes privacions, tanta santedat...i ara què?.
Se sentia de lluny fluixet, el vell murmuri tant conegut, tantes vegades repetit...

Santa Maria mare de Deu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostre mort.... Com explicar-ho?
I a fora, la vida tant bella, voltada de Deu per tot arreu, als ocells, els nens, els petons d'amagat en un parc...

...Crec en vos Pare creador del cel i de la terra, de les coses visibles i invisibles.... I tant invisibles!!!!
Segons havia cregut sempre, ara li esperava la benvinguda celestial, l'àngel que la conduís al cel promés davant de Deu Pare a qui pogués donar comptes de la seva vida exemplar i de les seves, poques, debilitats i moments de feblesa, però el cel, era el mateix que cada dia veia a través de la finestreta de la seva cel·la,des de on abans de posar-se a dormir, llençava les darreres pregàries i lloances...
Pare nostre que esteu en el cel.... Quanta buidor, quin desengany...
I aquell cel blau a mida que pasaven els minuts, s'anava enfosquint, com ella mateixa.
L'endemà, la durien a les tombes reservades a les germanes, sense sortir del monastir, com cada matí, com cada nit, com cada dia de clausura...
CLAUSURA!!!, mai aquesta paraula li havia sonat tant amarga, tant cruel, allò que havia estat el pa de cada dia, que havia escollit de molt joveneta suposadament sense coacció, ara esdevenia un record insuportable, en saber que res no era com havia cregut, que realment ningú no l'esperaba alli dalt, que tot s'acabava sense més.
El més cruel era pensar en les renúncies, la joventut malgastada, l'alegría, les rialles, les preocupacions terrenals de les quals, s'havia allunyat.
També de la sexualitat que moltes nits l'havia despertat molla i angoixada.
Que seria capaç de donar ara per sentir que una ma d'home li voltés la cintura, li acaricies dolçament un pit, li beses el coll... Que seria capaç de donar per engendrar un fill, per sentir-se MARE!!!.
Tot plegat, coses que mai no s'havia plantejat i que ara brollaven del seu cervell, li rajaven sense parar i li omplien el vell cos, ja traspassat d'amargues llàgrimes.
Però el cos, els pits, el coll, el cervell i fins i tot les llàgrimes, havien estat consagrades de molt joveneta a Deu, a un Deu que en el moment més important l'havia deixat sola, molt sola, molt més sola que aquelles llargues nits d'oració a la cel·la, molt més sola que el primer dia d'internat a clausura, molt més sola que mai.
MOLT MÉS SOLA, I POTSER MÉS LLIURE...
I ara, com explicar-ho a les germanes?

14.4.08

L'OLIVERA



(per en Jordi)

Has tornat a casa, en forma de pols, com tu volies
i t'hem comprat una olivera perque et faci companyía.
I en el temps de les olibes, les farcirem a petons
mentre la reguem amb cervessa ben fresqueta.
Aleshores seurem al seu redós per recordar-te
les tardes d'estiu quan busquem l'ombra,
i a l'hivern no deixarem que cap glaçada
la despulli esborrant-li el teu esguard.
Deixarem que la tramuntana bellugui les fulles
com jugava i t'esbullava els cabells blancs.
La olivera, sana i per sempre perdurable
com perdura en tots nosaltres el teu record.

ILLA DE LLENGUA MUTILADA



Baixes calmosa les roques que porten fins la cala.
Calmosa, com la teva pobre illa, muda i violada.
Desprès, plena de contradiccions i estirada
en la sorra plena d'algues, consumeixes el sol,
i deixes que la remor de l'aigua que embolcalla
la teva illa de llengua mutilada, et retorni l'antic parlar,
tot rentant-te les orelles de tanta llengua extranjera
que en el fons, ara et dona de menjar

FA MÉS DE QUINCE SILENCIS



Fa més de quince silencis
que vull dir-te que t'estimo
i el neguit d'aquest desfici
em martiritza els sentiments.
L'embruix dels teus ulls de mel
em persegueix cada vesprada
i els cabells volant al vent
em tallen tots els arguments.
Fa més de quince silencis
que em neguiteixo quan et penso
i els pensaments que se t'apropen
es fan llunyants i molt bannals,
fa masses instants que desvio la mirada,
fa massa temps que vull tocar-te
i te m'escapes fugitiva de les mans.

POESIA



(aquesta poesia la vaig escriure arran d'una critica d'una persona que en un recital em va retreure que uses les paraules per denunciar els horrors de la guerra. Textualment em va dir, "la poesia serveix per explicar coses boniques i no drames", evidentment, aquesta persona no en sabia un borrall de poesia)

Podria parlar-vos potser
de la bonica mirada d'aquella noia
que em captiva el son cada nit quan tanco els ulls.
També, d'algun record borrós d'infantesa,
el joc, les germanes, els estudis...jo que sé!!!
Podria parlar-vos de flors o de nines...
...de rius, de pobles, de miralls o de sines...
Però soc massa presoner del meu temps
i les paraules boniques a voltes em cremen
mentre en algun racó del mon un nen mor
en trepitjar una bomba en forma de papallona
fabricada aqui al costat...jo que sé! no em sembla just!

La poesia s'escriu amb els ulls oberts, mans obertes, cor obert
i si cal, el cul obert, per fer una bona cagarada.

ARRAN DE PLATJA



Arran de platja
he dibuixat a la sorra
petjades solitàries
que t'enyoren desvalgudes.
Les onades suaus i cristalines
em mullen els peus cansats
i els omplen de sons mediterrànis,
timbals, trompetes, tubes
ressonen alegres en ritmes de pas doble,
i jo ballo embogit agafat a les ones.
La veu dolça de les onades em parla de tu
amb el to suau de la teva veu
que com un miracle, ha acostat el vent
fins als meus llavis salats de marinada.