SÓC D'UNA TERRA...

 

Sóc d’aquesta terra, sense esquerra.

D’aquesta terra privada que renega del bé públicament

que ho tapa tot amb banderes i consignes esbiaixades.

Sóc d’una terra, que no té esquerra,

on els més miserables es deixen comprar per una idea de nació,

que passa per davant de la gana, i trafica desolació.

Sóc d’una terra que tan sols té dreta

i que mai de la vida s’ha preocupat de donar veu als que ploren.

Una terra que maltracta els vells, i deixa sense feina els joves,

que mai no s’ha cregut prou valenta per reclamar els seus drets.

Una terra mesella i covarda que es deixa comprat per bocins de pastís,

en una taula plena de menges i begudes exquisides,

que es ven sense vergonya ni mala consciència la llengua.

Sóc d’una terra, que mai tindrà esquerra. Sóc d’una terra que fa patir...

Sols el poble salva el poble.

VOT

 

No blanquegis. Tu ets hereu d’allò.

Ets hereu dels qui van tancar en camps d’extermini

jueus, homosexuals, rojos, innocents. Ets còmplice.

Ets hereu i còmplice de cada tortura i maltractament.

No t’amaguis sota cap bandera, ni idea fastigosa,

sota cap lema, ni cap pancarta ni cap color patriòtic,

ets simplement part d’aquella tragèdia miserable.

Un paper, simplement un paper, un vot en una urna,

i t’has convertit en una bèstia inhumana i tragicòmica.

Simplement formes part d’aquella merda feixista,

d’aquella intolerància, de tots i cada un dels crims,

de totes i cada una d’aquelles morts. Ets part de tot això

i de res et servirà tapar-te les vergonyes amb àligues,

amb fletxes, amb sigles, amb arguments d’unitat.

Simplement ets merda, com ells, ni més ni menys.

I quan et miris al mirall cada matí, hi veuràs reflectits

aquells pijames balders, i els ossos escadussers que amaguen.

Veuràs, si et queda un gram de dignitat, que t’aprimes,

que la gana et supera, que la por terrible et supera,

i no sabràs per què, i serà el teu karma beneit i justicier.

Ets part indissoluble d’aquella tragèdia, d’aquella ignomínia,

i el pitjor és que te’n sentiràs ben orgullós....

Potser tu mai mataràs ningú, però has posat en un altar

aquelles besties que maten i executen cada dia

llibertats, consciències, fes, i vides, sobretot vides...

NUA

 

Tant sols una cadira en la platja buida.

Una cadira blava arran d’onades

i ella completament nua i estassada.

Amb els braços oberts, els pits nus,

les cames obertes entomant l’oratge,

nua, completament nua a mercè del mar.

Sentia la pell eriçada i com el sol càlid

la prenia en un coit endolcit i tendre.

Sentia com el mar s’apoderava del seu ser,

com la salabror li penetrava cada porus,

mentre esperava pacientment i excitada

que el Deu Neptú la prengués sobre la sorra.

EL MEU DNI

 

El meu dni,

posa clarament que em dic Joaquim,

malgrat que tothom em digui Quim.

El meu carnet també, posa el meu pare

per davant de la meva mare: Ponsa i Fernández

com cal en el patriarcat on vivim.

El meu carnet, m’ha assignat un número,

aleatori i incomprensible, amb la lletra H

de Huelva, de Huesca, o d’Hòstia.

El meu Dni, diu que vaig néixer a Barcelona,

quan tothom sap que vaig néixer a Gràcia.

El meu carnet, diu que sóc home,

sense que cap policia ho hagi comprovat mai.

El meu carnet té una foto antiga,

on no m’assemblo de res, una foto mal feta,

que si la mires bé, no em fa ni més jove

El meu carnet diu que sóc espanyol...

El meu carnet diu que sóc espanyol...

El meu carnet no és més que una burla,

això sí, perfectament plastificada.

ENVELLIR

 

 Avui com cada dia tornaré a envellir,

de fet, un dia més, igual que ahir i abans-d'ahir,

i quan em desperti, tornaré a pensar com ahir,

en tot el que he fet bé, i tot el que he errat.

En totes les il·lusions que han quedat pel camí,

i en les inesperades que he pogut assolir,

en els petons que he donat, en els que he rebut,

en els petons que he perdut, en els que he enyorat.

Avui com ahir i abans-d'ahir he tornat a envellir,

i seguiré pensant que envellir està bé, que cal,

que respirar és bonic, il·lusionar-se és imprescindible,

que cada dia neix amb el sol, una petita utopia,

que cal preservar-la perquè res vagi en orris

i perquè el temps no se’ns escorri de les mans,

sense haver fruit els instants de plaer.

Avui, com ahir envelliré una mica més,

i em solcaran la pell, petites arrugues dolces

que no aconseguiran restar-me els somnis,

ni les utopies que conreo nit a nit

que malbarato dia a dia, en aquest món tan ensopit...