12.9.07

CABO DE MATXITXAKO




Vaig fer un ram de flors prohibides
buscant entre les roques un refugi.
El sol jugava entremeliat a amagar-se
entre els verds arbres del camí que porta a Matxitxako.
Les onades escrupulosament violentes
feien tremolar les roques encastades,
com tremolava la meva mà plena de plantes,
sols d’imaginar-me acariciant-te.
Tota tu, plena d’olor de flors silvestres,
la mà, el tors, les cuixes, els pits, els ulls…
aquells ulls inviolables, aquella tossuderia innata
que ens observaba enamorats entre les roques salvatges
del cab més al nord d’una peninsula revoltada i incòmode.
Vam posar el ram, allí on la fresca el respectés,
i el vam deixar d’ofrena als Deus d’Euskadi,
com qui retorna un bé que li ha estat concedit sense merèixer.
Com la mar que després de colpejar la terra
retorna calmós, a les profunditats d’on ha sorgit.

Les flors, de la terra al cel, passant per les meves mans i les teves.

Bonic final, per a tanta bellesa.

CANTÀBRIC




Embolcallat pel fum del cigar,
contava les onades abraçat a tu.
Estranyament valent, provocava al mar
que amb les seves embestides de baba salvatge
m'escopia insolent al rostre, el salnitre ple de fúria.
En girar-me, els teus ulls somrients
acompanyaven la meva festa embogida
dançant amb el Cantàbric revoltat.
Ells eren el far que em resguardava,
ells la llum que em protegia dels naufràgis.
Cap onada gegantina podria engolir-me,
cap força, frenar la nostre bogeria.
Tornant a casa, pel camí bellíssim de la costa
les onades seguien insistint en la seva lluita inútil,
buscant un port on fer recer,
buscant una mirada de complicitat,
cercant un miracle que ens dugués
amb una barca valenta i capritxosa,
a les portes del Paradís.