10.12.07

CANÇONETA




Tanques els ulls mirant la lluna,
i et ve la són, l’estança és bruna.
Com un plomall, negres pestanyes
dos ostres guarden, tendres lleganyes.
La nit t’abraça com bella amant,
i t’hi abandones com un infant,
entrant a un món quasi perfecte,
ple de sorpreses i algun defecte.
Somnies espais que t’engalanen
de blaus collarets i dolces magranes.
Després de sobte, tot s’il·lumina
i veus un mar ple de petxines,
i el somni es torna de tots colors
quan ell et bessa a frec del coll.
Dolces carícies que ni imagines,
ruscos de mel entre les sines.
Quan violenta llences un crit,
la mort et vetlla als peus del llit.
Mires poruga entre els llençols
la dama negre que escampa dol.
I quan ja sues de tant neguit,
el sol et viola desfent la nit.

Ha estat un somni que enjogassat
els sentiments m’ha bellugat.

1.10.07

SOMNIS



Em construeixo un futur basat en somnis
i la vista em vola lluny, desesperada,
com l’au que emigra sense saber ben bé on,
guiat per l’instin, l’aliment i el bon oratge
Els ulls busquen un senyal en el far del desig,
i les tardes es fan llargues, esdevenint matins,
tremendament fugaços, brillants i lluminosos.
Et somnio al meu redós enllaçant llengües,
i pell amb pell, cerco com un nàufrag el teu alè,
intentant no despendre'm mai del somni en el que floto
i constantment m'auto nodreixo.
I quant em desperto, segueixo somniant
compulsivament, gronxant-me dels teus ulls,
i les mans et segueixen buscant a les palpentes,
com una gallineta cega, palpant àmbits esquerps.
I les hores del rellotge corren àgils,
i els dits intrèpids dibuixen rutes de plaers insospitats,
la boca llaminera busca petons dels teus llavis,
i m’emmirallo en el mirall sincer i adolescentent
en el que em moc insolentment, sense vergonya.
-Val la pena sentir-se adolescent al teu costat-
Per cert, qui mesura el temps correcte de l'adolescència?
potser algun vell axioma o un presagi d’ amargats
o la mateixa vida, que de tant maltractada,
et discuteix a la cara tota sensació lasciva,
la que considera ridícula tota mostra de desig
tota demostració d'amor...
Jo, he decidit pel meu compte riure'm de tot
i restar al teu costat, mentre tu em vulguis,
sentint l'escalfor i fragilitat del teu muscle,
la pell fina i blanca del teu rostre,
la rotunditat esclatant dels teus pits
la humitat fascinant del teu sexe,
la sonoritat sublim dels teus gemecs...
I després guardar-ho tot a la capseta de tresors,
per a l'hora de passar comptes, que fet i fet,
és l’únic que fa que els matins floreixin
les tardes es torrin, les nits s’engalanin de llunes plenes,
els peus segueixin caminant, i els batecs,
sonin valents entre somnis nous, tendres, calents....

12.9.07

CABO DE MATXITXAKO




Vaig fer un ram de flors prohibides
buscant entre les roques un refugi.
El sol jugava entremeliat a amagar-se
entre els verds arbres del camí que porta a Matxitxako.
Les onades escrupulosament violentes
feien tremolar les roques encastades,
com tremolava la meva mà plena de plantes,
sols d’imaginar-me acariciant-te.
Tota tu, plena d’olor de flors silvestres,
la mà, el tors, les cuixes, els pits, els ulls…
aquells ulls inviolables, aquella tossuderia innata
que ens observaba enamorats entre les roques salvatges
del cab més al nord d’una peninsula revoltada i incòmode.
Vam posar el ram, allí on la fresca el respectés,
i el vam deixar d’ofrena als Deus d’Euskadi,
com qui retorna un bé que li ha estat concedit sense merèixer.
Com la mar que després de colpejar la terra
retorna calmós, a les profunditats d’on ha sorgit.

Les flors, de la terra al cel, passant per les meves mans i les teves.

Bonic final, per a tanta bellesa.

CANTÀBRIC




Embolcallat pel fum del cigar,
contava les onades abraçat a tu.
Estranyament valent, provocava al mar
que amb les seves embestides de baba salvatge
m'escopia insolent al rostre, el salnitre ple de fúria.
En girar-me, els teus ulls somrients
acompanyaven la meva festa embogida
dançant amb el Cantàbric revoltat.
Ells eren el far que em resguardava,
ells la llum que em protegia dels naufràgis.
Cap onada gegantina podria engolir-me,
cap força, frenar la nostre bogeria.
Tornant a casa, pel camí bellíssim de la costa
les onades seguien insistint en la seva lluita inútil,
buscant un port on fer recer,
buscant una mirada de complicitat,
cercant un miracle que ens dugués
amb una barca valenta i capritxosa,
a les portes del Paradís.

13.7.07

EL SAXO


Ella acosta la mà,
el va agafar delicadament,
va passar els dits per tots els seus perfils,
va acariciar-lo de dalt a baix
sense deixar cap racó.
Tocant cada punt, cada ressort
el va acariciar com mai ho havien fet...

Aleshores acostà la boca humida,
a la seva part més fàl·lica i fascinant,
la va llepar amb afició i cura....
Aquells instants van esdevenir increïbles...

De sobte, va bufar suaument
i el saxo va succionar-ho tot
convertint la petita estança
en un món ple de fantasia i colors

3.7.07

L'ARBRE



Allí just a sota on la terra l’acarona,
allí on el vent impenetrable no troba cap refugi.
Allí on la vida tant sols existeix quan algú grata
amb prou força per arribar al més profund,
allí, l’arrel desflora el terra i s’arrapa,
allí, milers de pessigolles penetren l’abisme,
allí, l’arbre es fon amb la natura més perfecta,
allí tot esdevé el més preciós dels miracles,
allí el somni es converteix com per art de màgia en desig.

15.6.07





No es tem per la seva vida....
Malgrat els cops rebuts,
les pallisses diàries,
els insults, i els menyspreus...
El comunicat mèdic assegura que
no es tem per la seva vida.

Malgrat les cicatrius externes i internes,
malgrat els graons que ha baixat
en la seva dignitat de dona i de persona.
Tranquils, no es tem per la seva vida...

Quan se suposa que hem de patir per la seva vida?
Potser quan un ganivet se li enfonsi al tòrax?
Potser després d’una violació en l’anonimat del matrimoni?
Potser veient l’anul·lació diària d’una vida basada en amenaces?
Potser quan algú decideixi oblidar una estèril ordre d’allunyament?
Potser quan l’agressor decideixi matar, abans de suïcidar-se?

No es tem per la seva vida.

Vida?, quina vida?
La fabulosa vida de color morat?
La vida clandestina sota unes ulleres de sol
que faran de burka amagant la vergonya ?
Vergonya? de que? d’haver estat maltractada?
d’haver estat vexada, colpejada, aniquilada?

Per quina vida s’haurà de témer demà quan abandoni l’hospital?
De fet,...Que li quedarà de vida demà quan abandoni l’hospital?.

Desenes, centenars, milers de dones mortes anualment
sota el jou d’un mascle prepotent, acomplexat i ridícul,
incapaç d’entendre el mon, incapaç de la més tendre carícia...
Terrorista sense caputxa, ni bomba ni metralladora.
Rei del carajillo, del jo,jo, jo, del futbol i l’acudit masclista.

La veu monòtona de la presentadora de la televisió,
deia amb fingida esperança hipòcrita....

No es tem per la seva vida...

6.6.07

EUFORIA



Un cop més imprudentment
he llençat campanes al vol,
oblidant que el seu retruc podia ensordir-me.

Un cop més, innocentment
he tornat a somniar truites,
sense pensar que se’m podien cremar els ous.

Un cop més, ingènuament
he tornat a fer volar coloms
i sense compassió se m’han tornat a cagar a sobre.

ELS GIRA-SOLS



Els gira-sols
giren la cara espantats
giren la cara plorosos
giren la cara enutjats
giren la cara rabiosos
giren la cara estafats
giren la cara queixosos.

Giren la cara malats, avergonyits, indignats, melangiosos,
giren la cara cardats, enfadats, escaldats, maliciosos


GIREN LA CARA!!!!

Als gira-sols tant bonics, tampoc no els agraden les guerres.

NADAL A GARITA



Cau la neu molt poc a poc,
la veig pel mig de la reixa,
cercant cada racó de terra
per oferir-nos un blanc mantell.


Cau la neu en la nit freda.


cau la neu molt poc a poc,
la veig cobrint les garites,
la veig enblanquint fussells
mentre els militars conspiren.


Cau la neu malgrat tots ells.


Cau la neu molt poc a poc
aquest nadal serà fred,
Jesús serà a l'establia
amb Maria i amb Josep.


Cau la neu amb alegría.

FERRAN



Avui he provat de sostenir-te la mirada,
que difícil em resulta suportar la seva llum,
m’has desmuntat amb una sola rialla
i brandant els braços, he tingut d’alçar-te amunt,
amb una baba m’has regat tota la cara.

Els teus peus inquiets no deixen de moure’s
buscant inquiets les primeres pases.

Tens per a tu el camí que triïs, tot per estrenar,
i un mon sencer per viure’l.

EL PARADÍS




Mozart segueix tocant,
aliè a tot, engarjolat dins el meu compacte
-si aixequés el cap!!-
Jo, amb els sentiments en estat de catalèpsia
enfonsat en el sofà, em deixo dur flotant
per la seva màgica i voluptuosa musica.

Per ser al paradís
només em manca l’escalfor de la teva ma
i el teu somrís afrodisíac

4.6.07

COM EL VENT


Has marxat veloç,
com els núvols portats per la tramuntana.
M'has deixat sec,
com el vent del nord que tot ho remou.

La tarda ha seguit rogenca i neguitosa
somniant entre cotons la teva mirada,
intentant inútilment no perdre'n cap matís.


La teva mirada s'em fa furtiva quan no hi ets,
els teus llavis els recodo com dolça melmelada.
Les lletres es fan escasses, les frases absurdes,
tot es més sec, inútil, neguitós i rogenc quan em deixes...

PANFLET



A l’Afganistan, ni estan, ni són, ni podran ser.
sobreviuen, malviuen del seu propi odi
sota els vels miserables dels tals, i dels bans
i la llibertat duradora dels americans....
(guantanamera, guajira guantanameraaaaa)

Una altre estrella de David
ha caigut de punta sobre el que queda dels territoris ocupats.
Ha punxat directament el pit, d’una dona que donava de mamar...

L’assassinat selectiu ha estat un èxit,
el terror, ha estat tallat d’arrel.

A l’Iraq,
la ira iracunda, irradia irritació, per la invasió inhumana,
il·lògica, infernal, impúdica, immoral, impopular, il·legal,
irresponsable, injusta d’uns individuus idiotitzats
amb inclinacions indecents, buscant armes innexistents,
i amb idees indefectiblement inadmisibles...
i...mecagon la mare que els va parir!!!

Un tren carregat d’innocents esclata al paradís
“sang per sang, destrucció per destrucció”
(argumenten els pàries, els desposseits)
Dessenes de mòbils que sonen en va al mig de la ferralla...

Amena información gratuita, ha sido imposible realizar la conexión,
el teléfono marcado nunca mas estará disponible...

(vamos a contar mentidas tralara, vamos a contar mentidas tralaraaaaaaa)
Un bigoti ridícul, plora amb llàgrimes de cocodril les desgràcies,
i fregant-se les mans, fa comptes sobre la rentabilitat dels morts,
segons la procedència dels assassins i l’idoma que parlin,
mentre la llengua de sota el bigoti, menteix i menteix, i menteix
i menteix fins a l’esgotament.

I després de mentir, manipula i manipula, i manipula i manipula Pupularrrrrrr.
Milers d’ulls que s’obren vomitant sobre el mercadeig de cadàvers.

Per cert, la NASA vol crear a Mart, les condicions favorables
per poder desenvolupar vida inteligent....VIDA INTELIGENT?
Les estrelles són allí dalt esperant-nos...
...les barres, les posen ells.

ILLA

Sobre la nit d’estels encreuats, fugaços i intrèpids, la lluna plena i rodona, feta a mida dels sentiments, feta expressa, com si d’un joc infantil es tractès, com si un conglomerat de coincidències haguessin decidit de fer els segons plaents i especials.
La lluna enrrojía el seu contorn potser imaginant els pensaments d’ell en veure com ella nua enfilava lentament l’aigua, deixava enrrera unes petjades també nues sobra la sorra humida. Tant humida com el desig d’ell sobre l’estora que el resguardava de tocar de peus a terra, de caure en la cruel realitat.
Els cabells negres i curts embellien el contorn d’aquella esquena i ella els espolsà al vent, creant una imatge encara més sensual i seductora.
Dirigía pesadament les cames dins l’aigua temperada, quant es girà, oferint-li la ma, convidant-lo a desflorar junts la quietut de la mar inmaculada i calmosa, sols trencada per alguna gavina que sopava.
la seva silueta torçada, amb la cuixa tibant, recolzada i el pit madur i ferm acabat en punta enmarronida, i els ulls plens de desig i els llavis entreoberts convidant la besada.
Ell s’aixecà de la sorra lentament, i acabà de desvestir-se per acompanyar-la. Somniava ser formigueta per passejar la seva esquena fins a les galtes del cul, i baixar per darrera les cuixes i enrredar-se entre els pels del púbis...quines pessigolles, imagines?.
Lentament la seguí fins on era, i li agafa la ma tendrament, despres l’agafà per la cintura fent lliscar la ma fins al gluti que acaronà amb passió i cura.
Ella el va fer seure arran de sorra, on batien les onades
suaaaaaaaaaauuuuuuuuuuuss....shuuuuuuuuuuuuuuuuu.....shuuuuuuuuuuuuu.......
les ganvines seguien xisclant com endevinant el que venia kiiiiiiiiiiiiiiaaaaaaaa........
kiaaaaaaaaaaaaaaaaaaa........ tot era pau, tot en el estat idòni, en el millor dels estats.
Ella acostà lentament la seva boca a la d’ell, entreoberta, no com els amics que es despedeixen amb un simple frec de llavis, aquell era un petó de desig, llarg, humit, perdurable, i després feu baixar la llengua pel coll, el pit, la panxa, el melic...el sexe...
Desprès s’assegué a sobre d’ell amb les cames obertes aconseguint una penetració ferma i forta. No es movien, no calia, ell dins ella, i al fons la lluna poderosa fent-los llum, fent-los ombra, portant-los a estadis de desig suprem. Potser haguessin volgut morir alli, sols, units, sentint-se estimats i desitjats per un igual, en una equació perfecte, on la ics queda obsoleta davant la realitat de l’amor. No calia desfer-ne cap entrellat, allí on tota matemàtica es una pantomima. Allí on la ciència agafa forma de dona i d’home, allí on la literatura només parla d’amor, i on els treballs manuals i orals guanyen als politics, allí on no existeixen els exàmens.
En aquell mon on nomès dos sers especials poden trobar-se i sobreviure a tot i a tothom.
En aquell paradís s’esperen. En aquell paradís, potser ja viuen.

21.5.07

MEI


Jugant amb la mort
vas perdre la partida
per dissort dels qui envejàvem
la senzilla bellesa dels teus mots,
l’acurada destresa dels colors
del teu pinzell que dibuixava
paisatges i records.

L’escac i mat ja anunciat,
ens deixa un somriure enyorat.

DIADA DE REFLEXIÓ



DIADA DE REFLEXIÓ

ELLS SON AQUI ENTRE NOSALTRES
AMB LA FEBLESA DELS INCERTS,
I AMB LA FEBLESA ESMOLEN DAGUES
I EN LA FEBLESA ELS FEM VALENTS...


Són aquí, ara els tenim pels carrers,
uns carrers que mai no han estat seus.
Darrera pancartes, pancartes, que mai no han volgut,
cridant darrera uns crits, que sempre els han espantat,
defensant idees...un mot que sempre els ha fet por,
demanant compulsivament justícia i llibertat,
dos conceptes que ells sempre han manipulat.
Reclamant pau...que ells associen amb càstig.
Hi són, no ho dubteu, ens vigilen amagats
sota les ales d’una au, la gavina, aquella au
que només s’alimenta de merda i de deixalles,
S’amaguen, sota els micròfons fanàtics
de rapinyaires sense escrúpols ni vergonya,
professionals de la mentida i la calumnia.
S’amaguen, sota la capa mesquina de bisbes mesquins,
sota un drap bicolor que ja han fet només seu.
S’amaguen sota els sons d’un himne
que han acaparat, com ho acaparen tot.
S’amaguen perquè no tenen res a oferir
que no sigui bilis, rancúnia o mentides.
I demanen pau i càstig, càstig i pau.
I juguen amb els morts i les seves famílies
i els fan escuts de les seves misèries,
i neguen l’amor els qui estimen diferent,
i clausuren mitjans de comunicació,
amb l’excusa de vetllar malaltissament
per la salut mental dels qui ja tenen alienats.
I demanen aigua pels seus camps de golf
i les formigoneres de les seves urbanitzacions
fraudulentes, absurdes i faraòniques.
I retallen drets als pobles, en nom dels pobles,
que no són seus, que mai seran seus,
que em de fer que mai no siguin seus.

Que la nostre feblesa, no els faci valents.

Tenen les llengües farcides de cicuta.
Són uns fills de PP....

4.5.07

CANÇÓ DE BRESSOL


Fes nones infant palestí
sobre el coixí cobert de rancor,
somnia amb joguines de pau
que el temps canviarà per dolor.
Els pares són a l'hort de l'espant,
sembrant i recollint més odi,
la teva herència petit infant,
serà la por i un ensagnat territori.




Acluca els ulls infant dels grans llacs,
avui tampoc toca guarir la gana,
res no hi ha al rebost, res plantat,
la terra és erma, les llavors molt cares,
et sentim proper en la distància
et sabem famèlic i molt sol,
i des de la nostre Disneylandia,
la teva misèria a tots ens dol.




Non non petit bosnià
recordes què et cantava la mare?
d'algun racó del més enllà
et mira molt enyorada.
Esgotat estas de guerres,
t'han deixat la infància escapçada,
t'han trencat joguines i escoles
amb un sec retruc de dalla.




Dorm si pots, nen algerià
que l'Islam et vigila l'estança,
tanca els ulls, potser demà
et passaran pel coll una espasa,
enviant-te potser a algun lloc
on ser infant no sigui una tara,
on nens blancs, negres o grocs,
juguin amb tu, sense por, ni recança.

DUES LLÀGRIMES......MOSTAR, SARAJEVO


Caminàvem pels carrers enrunats de Mostar,
espais ja buits de nens, de jocs i de records,
un colom -potser el de la pau?- ens sobrevola,
i ens defecta sobre el cap, sense cap dol.



Teníem la mort a dispesa,
amb ella ens llevàvem i anàvem al llit,
ens feia l'amor, mentre feiem la guerra,
i com a penyora, ens robava els fills...

21.3.07

PER...AQUELL...



Sonen els primers acords
i la ma s'allarga, fins l'inimaginable,
per notar el contacte calent,
per sentir el pas del temps,
per allunyar els mals pensaments,
per esgarrapar cada glopada de vida,
per acostar-se a tu com més millor,
per, per, per......
I el pensament retorna valent als teus braços,
i la saliva llisca arriscada pel teu cos
omplint cada porus de l'elixir més valuós,
aquell que increpa al conformisme,
aquell que juga amb cada defalliment,
aquell que viola cada frustració,
aquell que es riu de tot, i de tothom,
aquell que enjogassat et retorna a la infantesa
aquell, aquell, aquell...

Sonen amb passió els primers acords,
i la melodia es converteix en plaer,
en l’instant que els teus llavis fins
s’ajunten el suficient per fer lliscar entre les dents
dolçament un: “et desitjo”.

Aleshores la musica es converteix en nèctar,
la vida esdevé sentiment,
i aquell instant es banya en or.

13.3.07



El frec furtiu de la meva mà resseguint els teus dits,
milers de pels del braç que s’arrissen de plaer.
El teu somrís displicent i els ulls de mel,
i gent al voltant que res tenen a veure...o molt...
Ni un sol segon perquè els llavis s’ajuntin,
ni els braços extasiats de desig pels altres.
Presó dolça de sentiments amarats de passió.
En somnis et ressegueixo la pell del torç
reprodueixo cada missatge dels teus dits prop del sexe.
En somnis et somnio cuinant en la cuina dels somnis,
nua i desitjable, movent el cul en cada mirada meva.
Et pressento asseguda al sofà, mirant-me goluda
convidant-me a tastar, cada bes, cada carícia.

Dins teu, el mon es para, el temps no existeix,
només els teus sospirs, m’arrapen a la vida.

CIUTAT




La boca llaminera del metro engoleix gent sense parar.
Matins adormits de ciutat grisa, pluja insistent picant llambordes,
milers de cotxes burlant semàfors, buscant el divendres amb delit.
Simulacre de felicitat volàtil, calc fastigós d'ahir a aquesta hora.
El magribí venent tabac i mantes, i a la propera cantonada
la lasciva prostituta, ensenyant mig cul i la regatera del pitram.
El gos sense llinatge embrutant l'acera, la vella que espantada
baixa l'escala mecànica del metro sempre avariada.
El tren que s'escapa. Un altre. De fet no bé d'un….
Tres skins agredint dos homosexuals que es besaven a l'andana.
Ni l'amor pot escapar a tanta grisor…
Ciutat buida, on el món s’esvaeix a cada maleïda cantonada.
Fosca ciutat on tothom fuig acovardit de si mateix,
buscant l'hora de plegar, d'anar a casa a compartir la solitud,
veient televisió. L’únic tresor.

De sobte, al metro sona un mòbil
l'indigent de sota els cartrons es desensopeix,
aixecant els braços escopint al mon, l'olor d'alcohol
i contesta la trucada
Digui? Si, sóc jo

Ningú no se n'estranya.A ciutat, ja ningú no s'estranya de res.

LA VIDA



T'he conegut
encara que vesteixis Adolfo Domínguez,
i et perfumis amb Chanel, se qui ets.
Ets tu, la vida, cruel i puta qui et malvens
per quatre paraules correctes o ben dites.
T'he conegut,
com sempre tan falsa, pintada de llavis
i amb coloret, grotescament maquillada
per ves a saber qui, i per ves a saber que.
Ets tu qui sota l'aparença sana i neta
amagues tanta mentida, tanta merda….
Tu qui prostitueix allò que toca, i compres
tard o d'hora tothom qui se't rebel·la,
sense pressa i sense pausa ho fas teu.
T'he conegut,
en les mitges de seda que t'amaguen les varius
i la salut de pot que dissimula les arrugues.
Et conec, camella venedora de droga adulterada,
que liquides a preu d'or, el vi rebaixat amb aigua.
T'he conegut,
en els ulls defraudats de cada indigent
en la mirada espantada de cada immigrant
que trepitja mig mon buscant engrunes,
en cada pastera i els foscos calabossos.
En les bosses de pobresa de les ciutats
preocupades per la imatge i el disseny.
En el cinisme de més d'un solidari,
de més d'un Papa, de més de dos polítics….

De tant en tant, convé vomitar merda

per fruir de plaers com la teva companyia.

A PROPÒSIT D'UN MIRALL


Darrera el mirall, un retrat corcat pel temps,
burla groguenca del destí, rialla suau d'adolescents
de mirada perduda en un capvespre.
- tant sols una ombra del cos que vàrem ser….-
disfressa de llunyana joventut, record borrós d'enyorada infantesa.

Davant el mirall, realitat d'arrugues massa pronunciades,
dels anys que no perdonen i s'esmunyen molt de pressa.
I un somriure se t'escapa d'entre els llavis,
en sentir la musiqueta de gramola,
la rància cançó tants cops sentida
parlant-te d’antics amors, de temps llunyans,
de temps groguencs, de temps corcats.

MATI DE DISSABTE



Matí de dissabte,
A les orelles, la dolça veu
de la cantant americana
de la meva infantesa….
La casa del sol naixent…..
All my triells….
Em sento sol i poruc
com el seu presoner nº 9.
Aquella dolça veu em recorda
les esperances i il·lusions malbaratades,
aquella sensació de revolta contra tot,
aquella seguretat quasi malaltissa,
que tot seria diferent, i que el món era NOSTRE.

Davant meu l'ordinador, darrera les persianes,
que em separen abruptes més del que em penso,
del món. Del món real.

Algú, sobtadament para la música i posa la televisió.
és l'hora del Shin Shan.

TOT ESTÀ PERDUT. (?)

OCRE


Les branques del desmai dansen harmonioses
quasi sense fulles, nues sota el cel vermell grisós,
mentre l'estiu es descabdella sense pressa.
Tot esdevé llavors ocre, vora els camps adobats
entre soroll de serres que tallem socs, trets de caçadors,
i flaires d'humitat, de molsa i rovellons.
Tot es torna ocre vora els tolls i romegueres
i sembla que el bosc mort tranquil, esperant el fred,
i en el fons tot recomença vital i esperançat.

L'ocre esquitxa vida.

ESQUENA CONTRA ESQUENA


Amb el vent tallant-nos la cara i esquena contra esquena
porugues travessàvem la plaça escrutant la foscor.
N’havíem sentit masses històries de bandits
per no creure-les, per fer-ne gaires bromes.
Ens protegíem del no res, per que tot ens espantava,
i en la nostra ignorància d'infants, ens pressentíem heroïnes
en el trajecte entre penombres de la fosca nit.
Mai però vàrem reconèixer la por que ens envaïa.

Hem crescut i hem perdut la por i la noció de l'aventura,
tot ens sembla que ho sabem i els contes ens fan riure.
Encara que malgrat tot, quan travesso aquella plaça
trobo a faltar el formigueig d'aquells instants
i l'escalfor de l'esquena que em protegia la rera guarda.

7.3.07

FINALMENT



Finalment,
quan el nostre temps s'engrogueixi de rovell
seurem calmosament al banc del portal,
i veurem passar el món a tota pressa davant nostre.
Aleshores, enyorarem, potser, aquest temps d'ara
i maleirem les corre-cuita i els neguits
que ens han arrabassat moments plaents.
Repassarem, segur, les bones estones, les rialles,
i plorarem per tot allò que ens hem negat.
El balanç serà com passar comptes
d'uns cales que no et pertanyen.
Després, el temps implacable jutge,
ens mesurarà amb autoritat, sense clemència,
mentre seiem cansats al vell portal,
esperant porucs i sols la cruel sentencia.

CAPITOL TANCAT



Capítol tancat d'un llibre sense fulls,
o potser en fulls escrits amb poca traça.
Tanco porta a un temps ple de dubtes,
i canvis farcits a voltes d'impotència.

Capítol tancat a tota idea ja acabada,

a un temps tràgic que no ens duu res de nou.

FEIA POMS DE FLORS



Feia poms de flors en l'estiu que agonitzava
i m'omplia de folla enyorança el dolç record
del teu somrís.
Lluny quedes ara dels meus braços,
massa allunyats els teus petons xiuxiuejats,
la teva càlida mirada, però m'acompanya,
el teu fantasma és en mi a cada instant.

Les flors, ja pansides poc després dins el cistell,

em recorden l'enyorada olor de la teva pell.

JORDI


El vell rellotge de paret sona fluix, cada cop més,
i les busques ja triguen més de dos segons en avançar.
Tot s'acaba, amic, i sols queden les petjades, els records,
com tràgics i meravellosos fets del teu camí, i la filla, els nets….
El temps del vell rellotge es consumeix davant la parca inexorable,
i sols un falç somriure teu pot endolcir la tristesa que sentim.
un somriure d'aquell qui ha complert, i no deixa un enemic.

I ens quedarem sols, sabent-te pols, com tu volies, ni cel ni infern,
pols, que tu ja ho deies i sempre volies tenir raó.
L'infern per nosaltres que et perdem, i el cel també d'haver-te conegut.

TOC DE MORTS



Sembla com si el temps s’hagués aturat.
TONC……TOLONC…..
I em mires, et miro i els ulls enrogeixen de tristor,
i potser d’enyorança prematura.

TONC…….TOLONC….

Silenci, cares que esguarden les pedres, l'infinit,
res a dir-nos, sols el so cadenciós.

TONC………TOLONC….

Un plor, estripa per fi l’espera aclaparadora
pell de gallina, campanes a morts.

TONC……….TOLONC….
Res més tens, més trist, més torbador…..

SEDÀS



He escrit paraules al paper
i he deixat que el sedàs dels sentiments
garbellés el pòsit de tot el que hi sobrava.
Finalment només han quedat les cinc lletres del teu nom.

LLADRE DE VERSOS



Parlem entre cartes
i les lletres enjogassades ens uneixen
i l’ombra de la lluna que ens esguarda
no té forma ni parla.
T’escric i les paraules em llisquen
com les roques de les cales que tu estimes,
i tinc el presentiment que fugiré i cridaré
quan el mar s’acabi, igual que faràs tu.
Et penso i t’imagino estassada esquena al sol
mestre somnies en agulles de nit
que com petites i fines carícies
acompanyen i acaronen la lluna ja finida.
I mentre les pestanyes humilment s’acluquen,
les xarxes de fum abracen brases,
talment com llengües de foc,
i un gegant negre esguarda embadalit
mentre la teva cala de pedra enyora la sorra
que mig robava entre llàgrimes de sal
dibuixa un llac gelat i melangiós
entre jocs de cristalls de colors.
I observo assegut a la vora de la platja
el llunyà llindar del mar immens,
i les gotes salades es multipliquen
captivant imatges potser irrepetibles.
Les melodies, lentes s’entrellacen abraçades
com subtils rotllanes d’aigua,
convençudes però que en el silenci
hi ha el que realment importa.
I enyoro potser, el verd, el marró
i naturalment les teves pupil·les
on hi busco el que no hi puc trobar,
i m’adono que més d’un cop
els sentiments se m’esmicolen
talment una fràgil porcellana esquerdada
que sagna sense ferida en la nit calenta.
Aviat, potser demà, se que m’esclatarà el cervell,
de tant esperar-te amb la por per companyia,
però lluny de plorar i de tocar fons,
només tanco els ulls i quan els obro
encara veig el gerro de cristall
i el seu reflex incessant de llums,
i torno a somriure o potser tot el que faig,
es viure entre mans que agafen fort
i persones que accepten el suïcidi
de la llibertat que jo mai vull perdre.

I entre versos robats només se m’escapa un desig
no deixis mai d’escriure.

SINCERITAT


Ai! El violí
musiqueta insistent magistral
em repica com dolça tortura
les orelles, els sentiments.
Amb la mateixa tortura
que em produeix cruel
la teva insultant joventut

I t’enyoro, t’enyoro, t’enyoro!!

El teu somriure, la innocència
les teves ganes, esperances, el teu temps…..
I siguem sincers………les teves cuixes.

6.3.07

HE VIST EL MAR EN ELS TEUS ULLS


He vist el mar en els teus ulls,
un verd intens impenetrable,
he vist sirenes fruint el seu embruix
i un munt de balenes enjogassades
he vist gronxar-se el meu vaixell
en el plaent vaivé del teu oratge
i sortint de les teves pupil·les refulgents,
bombolles d’escuma verdes i blanques.
He vist la mar en els teus ulls,
anant i venint curulles i algues
i el gust salat del coll endins,
que m’ha obsequiat la teva besada.

He vist el mar en els teus ulls,
i la pell em cremava assolada
He vist com queia al meu damunt
tot un grapat d’arena blanca.

L'ILLA DEL TRESOR



De vegades
m’adono que els mots serveixen de ben poc,
quan la buidor del desamor truca a la porta,
omplint-me les butxaques del verí que gela l’anima
i ofega el desig que et turmenta a les palpentes.
Aleshores, prenc el poc alè que encara posseeixo,
i recordo els vells temps en que els teus ulls
m’il·luminaven capritxosament cada vesprada
i deixo que la basarda de l’enyor corri galta avall,
monòton i covard, colpint la meva deixadesa,
emmudint-me amb tirania l’escarràs.
Allò que pogué ser i no fou, allò que ignorava.
Aquell anhel que ni tan sols coneixia.
I de sobte torna la calma, com un ressort
com l’antibiòtic a la meva malaltia,
i miro al meu voltant ple de riquesa devaluada
i xisclo desesperat la teva absència,
com el vell pirata que xisclava

la pèrdua del mapa de l’illa del tresor.

JUGÀVEM A SER GRANS


Desfilàvem lentament dolços somnis d’infantesa
bescanviant-nos les noies, els amors.
Jugàvem a ser grans sense saber-ne
a un joc ple de petons robats a contracor.
No en sabíem de plaers ni de nostàlgies,
tan sols endevinàvem gelosies, sensacions.
Jugàvem tan sols a enamorar-nos,
la joventut feia en nosaltres un desfici
que esdevenia presó.

DUBTES


No se si el camí que em porta fins la casa
em durà enlloc, però seguint-lo, m’és plaent,
i en arribar-hi, els teus ulls em recompensen.
La teva aura m’envolta i em transporta,
en un viatge sense fi, ni aturades, ni maletes.
No se ben bé, si és el correcte o m’equivoco
però quan aconsegueixo fer-te riure sóc feliç,
i quan el teu rostre rialler se t’il·lumina,
em dono per pagat, i no imagino més matins
ni llunes plenes sense tenir-te a tu al costat.
Amb els teus ulls verds en tinc de sobres,
verds com el mar, com l’esperança.

L'ESTIU


Per fi l’estiu ens cobreix la casa de claror i de color,
i els dies s’allargassen lentament fent poms de flors
que ens allunyen del gris de les pluges i del fred.

Per fi l’estiu ens retorna la vida il·luminant-nos els matins
robant minuts a les tardes, desvetllant-nos els sentits
fent-nos reviure i acostant-nos l’escalfor de l’amor.

PRIMAVERA



Hem obert persianes i espolsat flassades,
i hem omplert d’aire net els vells pulmons.
Hem obert els ulls enlleganyats com dos magranes
per poder abastar-ho tot sense racons.
També hem afinat curosament l’orella
per tal de no deixar-nos cap soroll.
ens hem omplert els mots de poesia
i valents ens hem plantat de cara al mon.

I tímida i lentament de sota els llençols
ha tret el cap, engalanada i majestuosa......

LA REINA PRIMAVERA.

TARDOR


El bosc era rovellat
i ens queien al cap a plom
les petites fulles de faig.
El sol lluitava com un guerrer,
obrint-se pas i acolorint el terra,
que era un matalàs humit
de fulles grogues i vermelles.

Els teus ulls com sempre tan brillants
m’acaronaven el rostre amb dolçor
i jo em gronxava com drogat
entre els deus sublims de la tardor.

L'ESTACIÓ



Em vaig trobar sol en l’estació
esperant aquell tren en el que no venies,
ni vindràs potser mai.
Són fredes les estacions quan esperes
i el anar i venir de gent es fa insuportable.
Abraçades, benvingudes, petons, comiats….
I jo ensorrat al banc metàl·lic de l’andana,
mirant els trens que passen lleugers,
les cuixes de les dones, els estrangers,
alguna pitrera atractiva i pressa, molt pressa.
La veu avorrida repetint en quatre idiomes
les mateixes avorrides paraules metàl·liques....
El Catalunya....el delta....l’estrella...el Talgo...
Via tres...tres...trois...three....
El tragí, bellugadís de les maletes i tu que no vens,
ni vindràs potser mai.
I el món passant davant meu a tota màquina,
en cada maleït tren que no s’atura
si no és per vomitar i ingerir més gent que no són tu.
Més móns, més cuixes, més pitreres....
i tot retorna a començar de nou com un vell presagi,
i jo espero tossut i il·lusionat que arribis, i se que no vens
ni vindràs potser mai.

17.2.07

VULL ABRAÇAR-TE




I
He acabat en un moment els encreuats,
un escac i mat al Rei i les cartes lliguen totes.
He fet un set i mig mentre tancava un dominó
i matant una vermella conto vint i entro a casa.
He contestat una pregunta, i llenço els daus,
i m’ha sortit un pòquer d’asos de primer.
Ha sortit el vint-i-set a la ruleta, que era el meu,
i he arrasat totes les dames que es creuaven al meu pas.
M’he passejat pel taulell tot solet de oca a oca
i amb un no-res un tres en ratlla he dibuixat.

Estic tip de jocs, vull abraçar-te
NO TINC SORT!!!



Ando como hormiguita por tu espalda
ando por la quebrada dulce de la seda
Vengo de las alturas de tus nalgas
hacia el oro que se derrama y se me enrreda
S. Rodríguez.
II
L’estança s’omplia de son mentre dormia
I jo somiava besar-te a la boca dolçament
i explorar-te el cos blanc, preciós i menut,
acaronar-te sense deixar de mirar-te els ulls,
dels turons dels teus pits a la vall del teu ventre,
i no oblidar-me cap racó de pell per descobrir.
Tot semblava tan real al meu somni a les palpentes,
que fins hi tot vaig ensumar el teu perfum.

TEMPS DE GROCS I MARRONS


Temps de grocs i marrons i olor de llenya
de galtes calentes, de foc nou regenerat.
D’escombrar fulles al jardí cremant rostolls.
Temps melangiós i de vida fosca soterrada,
en les amagades humitats, escoltant musica,
d’escriure i recitar els vells poemes retinguts.
Temps de calentes castanyes i moniatos,
guants de llana sense dits i afegir mantes,
de saltar-se les dietes per quatre panellets.
Temps de pensaments refugiats a les fagedes,
de dies plujosos i boires perpètues, continuades,
d’embadalir-se davant miralls i vidres estelats.

Sóc nascut en aquesta època i em bellugo sempre
entre grocs, marrons, olor de llenya i castanyes calentes.
Tinc suposo els sentiments fràgils com els rostolls
i el desig tant calent com les galtes que llueixo vermelles,
com els guants.

Temps on les llàgrimes cauen lentament
com les fulles dels pollancres en recordar-te tan bonica i tardorenca.

ET VAIG VEURE EN UN SOMNI...


Et vaig veure en un somni
i et vas fer fonedissa
dels meus dits àvids de carícies.
Vaig quedar sol de nit
plena de penombres i cortines.

Les nits em fan por si no hi ets,
els dies, llargs, inacabables.

EN PARAL·LEL


Pausada i estranyament, vivim els dies en paral·lel,
i ens mirem, captius, tu a baix, jo a dalt, angoixats
i bescanviem petons i mirades furtives, lascives,
i el desig i sofriment caminen junts, en paral·lel
Tu a dalt, jo a baix. Sempre.

Algun dia ens trobarem. Potser.
Si més no a l'infinit,
allí on s’uneixen les línies paral·leles... Potser…..

SUBCONSCIENT



Com una freda ma, cercava l’escalfor
del teu pit menut i blanc,
abraçava mig en somnis la tebiesa
dels llençols buits i distants,
remugava delirant el teu nom
que es feia eco reprimit,
mentre tu reies entre els teus
ben lluny de mi.
Entre els dos un món immens
impossible d’acostar.


Bregava però valent en una fràgil
barqueta contracorrent,
udolava fort per retrobar-te
per les vores riu enllà,
riu d’entrebancs i de mortalles
pels amants que ho tenen cru,
gorges plenes de desigs, de petons
i també d’enganys.
Ara que em desperto i obro els ulls
sols penso en tu.

Sense pausa busco entre paraules
les lletres amagades del teu nom.

15.2.07

FUGAÇ


Fugaç
Només ells dos, van veure com l’estel fugaç creuava el cel, però no van poder celebrar-ho besant-se, com solen els enamorats. Un bes dolç de llavis entreoberts. No estaven sols.
L’estel il·luminà un bocí petit de cel, i s’esvaí, inmediatament deixant una petita imprompte del seu pas que ràpidament desaparegué.
Ells es miraren. Als seus ulls però, quedà gravada la mirada de l’altre, per sempre més.

Sexe

L’abraçada va ser brutal, com el desig que compartíen. Ell notà els seus dos pits rotunds contra el seu, i ella notà la lògica reacció d’ell, allí on l’amor, canvia el seu nom pel de sexe...

Fel·lació

Van intentar desfer l’humitat i la fredor de la nit, amb la càlida sensació d’una fel·lació meravellosa. Poca estona desprès entraren a la casa xops, i satisfets per tot arreu...

Distància
Es varen jurar que la distància mai no els allunyaría...Però, potser s’ho van dir de massa lluny?...
Olor
Amb audàcia, i desig passejà els seus dits, pels racons més amagats i amarats d’ella.
En acabar, va passar la nit ensumant l’esència que ella deixà en els seus apèndix, revivint cada instant de la excitant passejada...

Okupa
Ell li va dir: Busca’m, sempre que em necesitis.
Ella contestà: No em cal, vius dins meu.

Pell
Eren com dos esclaus de la pell de l’altre.
Es buscaven de la claror a la penombra. Coneixien a les palpeltes cada plec de l’altre cos, i els llàvis semblaven fabricats partint d’un motlle que els unia.
Només els separava el temps i l’espai abruptes que enjogassats els havia unit massa tard...
...Massa tard?...

Sort
El sabía present en la llunyanía. Feia temps que vivien junts, a centenars de quilometres de distància.
Tots dos sabien que les distàncies eren invents dels amargats i els poca-penes...

Fum
Ella engolí la pipada de la darrera cigarreta, amb neguit i pena.
Com a penyora d’amor, havia decidit canviar la companyia de la lenta mort del tabac, per la de l’amant allunyat, i fidel...

Somnis
Cada nit en apagar la llum de la tauleta ofegava desconsolada el nom d’ell al seu coixí.
Quant ell s’estirava al seu llit, sentia una dolçor molt coneguda en el contacte...


Frec
De vegades passejava pels carrers sense cap solta ni volta, xerrant sol. Ella el sentia i li contestava.
El que el va fer adonar que tot era un miratge, era el fet que ella sempre li donava la raó...

Camp de batalla
Van trobar als llençols, el lloc idoni per fer la guerra.
Per fer l’amor, no els calia ni veure’s...

Joc
Tot plegat no semblava res més que un joc. Cap dels amics no ho entenia.
Eren els incompresos més feliços del mon...

Llengua

Ella li entrelligà la llengua a la seva, en un petò que semblava no tenir fi.
Li entrelligà els braços, els canyells, les espatlles. S’enganxà al seu cos com mai no ho havia fet en cap altre.
Ell va compendre que mai no trobaria ningú que es mereixes tant ser estimada...

Acte

Van fer l’amor tota la nit, de mil maneres amb milions d’orgasmes. Cada caricia n’era un, cada bes, un abisme de plaer, cada mirada un agraïment...
Cada penetració un obsequi, cada moviment, una delicia...
Cada respiració, un acte d’amor gratuit.

SOLEMNEMENT

Solemnement amb els dits
endreço els cabells que t’amaguen els ulls
i els deixo lliscar per la galta, encesos de desig.
La meva mirada es gronxa en la teva,
i acostant els llavis, els fonc en una melodia
fascinant de passió i saliva...

Al fons la bruixeta sufocada
puja a l’escombra i engegant el vol,
discretament ens deixa sols.

A FREC




Caurà, plàcidament l’estiu sobre les espatlles nues
desfent-se poc a poc com un sucret en aigua,
llepant amb llengua de foc, els xiprers i les maduixes,
daurant els camps i les hores càlides, d’esperes brunes.
I acaronarem les fulles grogues, talment joguines d’infantesa,
o petits tresors, o petxines d’aigua salada, o miralls de fantasia,
estremint-nos per l’encís de la fràgil bellesa que ens regala.
I sentirem la pell torbada, esdevenir granulada pell de gallina,
en fregar amb els dits la fina esquena, els malucs, els pits i aixelles.
I mirarem embadalits la lluna nova, cada nit per estrenar,
i creurem il·lusos que tot és allí tant sols per nosaltres,
que cada constel·lació duu gravat el nom de l’altre,
i cada estel fugaç, el traç de la seva signatura.
i ens gronxarem com nens petits a les pupil·les de l’altre
com si no esperéssim altre cosa, com si fos l’oasi.,
com si el joc fos tota finalitat de la companyia que ens farem,
com si els petons ens escalfessin l’oratge, i la memòria.
Com si la neu del golut hivern esdevingués aigua
sota els nostres peus calents, d’amor i de desig.
I recorrerem els racons amagats tant sols amb la mirada,
i vencerem el fred amb la il·lusió de que algun dia
una eterna primavera ens fes el regal inesperat,
d’un preciós ram de roses de milers de colors diferents,
i que l’olor groguenc de la ginesta ens anuncii
que tot recomença, i que la teva espatlla segueix fregant la meva,
la teva mirada s’emmiralla en els meus ulls,
la teva pell juga a confondre’s amb la meva...
La teva vida em segueix en paral·lel...

I la nostra bruixeta de cartró
encara ens fa l’ullet, tota bonica i picarona...