27.2.20

TERESA


No es podia dir res més
del que va dir el mestre,
però en posar-li cara
se’m va remoure el seu món.
Vestida d’uniforme somreia,
amb tota l’esperança intacta,
d’aquell temps republicà.
Certament no es podia fer res més,
que aquell homenatge del mestre,
però ara, en veure la llum dels seus ulls,
aquell somriure jove i rebel
se m’han escapat els dits
farts de plorar l’absència
farts d’enyorar  la dignitat
farts de maleir totes i cada una
de les bombes mesquines
de sers mesquins i fastigosos,
aquelles bombes que la van fer embogir,
aquells terribles temps de guerra,
de barbàrie i de feixisme.
Avui, descansa fora la fossa
on ells la van castigar en mort.
Ara descansa prop del barranc dels cincs,
allí on jau el mestre que la va descriure.
Avui he entès el per què
no es podia dir res més
del que va dir el mestre...
Tant sols un t’estimo, t’estime, t’estim Teresa.

26.2.20

MEN IN BLACK


Per res del món
miraria aquella llumeta que fa oblidar.
Voldria en canvi
recordar tots i cada un dels teus segons.
Seure al meu sofà
i rebobinar totes les nostres vivències.
Encendre junts
aquella llar de foc que ens vitalitza.
Contemplar embadalits
com cap dels records es crema entre la llenya.
Comprovar feliços
que tot resta allí per a tota eternitat.

Que el món és ple d’extraterrestres.
Que ens vigilen i controlen
mentre ens venen i proclamen llibertat.
Que tot ho fan, diuen,  per nosaltres
i tot en el fons, a benefici tant sols d’ells...

Per res del món
miraria la llumeta de l’oblit,
és tant sols una il·lusió més
dels maleïts homes de negre.

22.2.20

EL MÉS TONTO DE LA COLLA




Havia provat tots els instruments.
Li agradava molt la música.
I va provar els instruments
de la banda del seu poble.
La guitarra tenia massa cordes,
massa acords, massa arpegis.
El violí li produïa tendinitis a l’espatlla,
amb el seu moviment de nyigo nyigo.
L’harmònica impossible, pels braquets,
el saxo i clarinet, massa tecles,
la viola de gamba impossible,
de petit li van detectar al·lèrgia al marisc.
El triangle estava renyit amb la seva masculinitat.
La gralla, massa estrident i menysvalorada.
L’arpa, no li cabia a l’ascensor de casa,
el fiscorn...que cony és un fiscorn?.
La mandolina, era una eina massa fina,
i la txalaparta, no hi havia prou arbres al barri...

I un dia, pres de la ira...
va agafar una massa...
i va colpejar amb traça...
un bombo que hi havia a l’eixida...
Aleshores, el més tonto de la colla,
va descobrir que aquella espècie d’olla
era sense dubtar-ho la seva Ítaca
i des d’aleshores colpeja
cada cop que s’enrrecorda
aquell instrument sense cordes
sense fineses ni arpegis,
sense tecles ni agents al·lèrgics
I ara és feliç
com diria aquell fi de conte
com un anís,
el més tonto de la colla.

19.2.20

PAS DE ZEBRA


Avui, amb la pressa dels dies,
la feina, els nervis, els objectius,
el trànsit, els eterns mals de cap,
veia que el dia se m’esmunyia
d’una manera cruel i repetitiva.
M’he aturat en un pas de zebra
per deixar passar un home gran
i un gos més gran que ell...
Caminava amb una canya
recent tallada del canyar del costat
per no perdre peu, i aferrar-se al mon.
Travessava el pas de zebra poc a poc
sense pressa, tranquil·lament.
M’ha mirat, ha alçat un poc la mà
per agraïr-me que m’hagués aturat,
que hagués aturat tot el meu món
de nervis, de feina, de mals de cap.
M’ha mirat com dient-me:
“t’estas perdent tantes coses, noi...”
He quedat abduït pel seu fruir
per la seva immensa tranquil·litat,
pel seu pas apuntalat de canya
però pausat i completament seré.
La botzina del cotxe del darrera
ha despertat el meu estat zen,
i he deixat còrrer les hores que quedaven
lentes com una caiguda de fulles de tardor

14.2.20

LA INFERMERA

Després d’omplir-me la nevera de les analítiques
de sang, d’esputs, d’orines, de femta i altres líquids insospitats,
la infermera, bonica com és, em va mirar tota seductora
amb el seu posat angelical i els seus ulls marrons de princesa
i em va dir: Mira què m’han regalat. Saps que és? un atrapa somnis.
I jo, poc donat a romanticismes, li vaig dir: No sé...un insecticida?
Ella em va mirar incrèdula, i segur que va pensar: Quin cretí...
I em va ensenyar un objecte ple de plomes blanques
i em va dir: Això aquest objecte tant bell és un atrapa somnis...
I jo vaig pensar “no me jodas Patxi”... I així es va trencar tota la màgia
d’aquell matí bonic, entre caques, esputs, orins i d’altres líquids insospitats
i una infermera bonica, que atrapa els somnis de ves a saber quí
i que no necessita per a fer-ho de cap aparell espantós i plumífer,
per molt que algún pacient li digui amb grolleria que li fa falta....més sexe.

9.2.20

MARIA ROSA

No recordo que la mare m’hagi dit mai que m’estima.
De fet la mare no necessita dir-me que m’estima.
Ni tant sols necessito jo que m’ho digui, simplement ho sé.
Avui m’explicava com va conèixer el pare,
va aparèixer a l’Orquidia, sense saber perquè i em va mirar,
jo el vaig mirar i vaig pensar simplement: “és guapo”
Tot simple, tot elemental, tot alegre i senzill.
Segueixo pensant i no recordo cap moment
on la mare em digues que m’estimava. No calia.
Avui, en marxar de casa, després de despullar-se,
després de mostrar tota la seva infantesa,
cruel, prenyada de sobresalts, de penúries i alegries,
m’ha abraçat com només ella ho sap fer
amb el seu cos menut i atropellat pels anys,
després d’haver xerrat durant més d’una hora,
després d’haver-nos  capbussat pels seus records,
d’haver parlat de presons i repúbliques perdudes,
de bombes, anarquistes bojos i franquistes vomitius,
de rialles desfermades i sentits de l’humor rubianescos,
m’ha abraçat com feia temps no m’abraçava
i he notat tota la seva joventut emergint pels porus,
tota la seva  angoixa d’aquells temps terribles,
tota la seva energia jove malbaratada per les guerres,
tot el seu amor incondicional a la gent bona
l’àvi, l’avia, els germans i amics del barri,
tota la seva manca d’aprenentatge elemental,
d’una escola quasi bé inexistent i ridícula...
M’ha abraçat, i he sentit en aquella abraçada
que no parava de dir-me que m’estimava,
que no calia dir-ho, que el que calia era sentir-ho.
M’ha abraçat, i m’ha deixat impregnats
tota la seva vida i tots els seus valors.
Aleshores, m’ha parlat de l’àvi...l’Avi....