20.11.19

AUSWICH 8 -Aquella milionèsima part-


Unes quantes pedres, definien la sort.
La sort de fugir de l’infern, de volar...
unes poques bales, al cap, al torax,
eren la fi fàcil, ràpida i definitiva...

Què en sabem nosaltres de l’infern?
Que en sabem nosaltres de l’horror?
de la fam, de la por, del fred, de la desesperança?
Què en sabem nosaltres del nazisme
que ens posem a la boca amb tanta facilitat?
Res.
Divaguem i divaguem des de un sofà d’ikea,
i ens atrevim a posar mots a unes imatges,
a unes escenes terriblement cruels
que sols podem intuir en una milionèsima part.
Que en saben els jueus d’ara, el que van patir ells?
Tractarien els altres de la manera que els tracten
si tant sols haguessin patit aquella milionèsima part d’horror?
Què en sabem de l’infern, nosaltres que vivim pendents d’Amazon?

He estat davant els forns crematoris
aquells que tots fotografiàvem
i cap de nosaltres ha pogut capir
aquella milionèsima part d’infern
que representaven....
Tots estàvem aclaparats, silents, trists...
I pensàvem...Com pot un ser humà fer axiò a un altre,
però no érem capaços d’imaginar l’infern...


I els joves?, aquells que alcen el braç
que s’atreveixen a cridar  Sieg heil,
què en saben ells de l’infern?
què collons saben ells de l’infern?
Què collons sabem ningú, d’aquell infern!!!





AUSWICH 7


He vist una cara semblant al bar del poble.
Un jove prenent una voll damm fresqueta.
Me l’he mirat, he recordat que em recordava a algú.
Ha pagat després de riure, i ha marxat en el seu cotxe gris.
He seguit pensatiu remenant el sucre del meu cafè...
Aleshores com un flash, m’ha vingut la imatge de l’horror.
En Julian, aquella fotografia del noi 9180 d’ulls preciosos
que quasi segur es van apagar darrera la tapa del forn.
Aquells ulls vius que no havien viscut res de res
i que una puta esvàstica els va privar de vida i plaers.
Aquella mirada llunyana del que ho te tot per davant,
i davant, un miserable mur impossible de saltar.
La seva mirada, com la del noi del bar, ens segueix interrogant,
i pregunta a totes les fotografies que es reflecteixin davant,
“què coi hem fet, per ser aquí?”

AUSWICH 6


No dormirem
tant sols aclucarem els ulls.
Ens arraulirem els uns contra els altres,
per arrabassar-nos el fred dels ossos,
per sentir, ni que sigui un instant
el cos tremolós del company de claveguera.
No dormirem
per no somniar que tot és un malson
que no som en un infern creat per humans,
que som en una habitació luxosa del Ritz
i que a baix de la gran escala ens espera un Déu
que ens farà l’esmorzar amb un somriure als llavis.
No dormirem,
perquè això seria donar-los plaer,
perquè estem prop de la mort
i volem assaborir una venjança
que sabem que no arribarà mai.
Demà, potser amb son i derrotats,
ens acostarem al filat elèctric
i ens hi penjarem, per escalfar-nos.
Demà potser sortirà, també tremolós
un sol que no escalfarà gens,
el darrer sol de les nostres vides.

AUSWICH 5



Fixo la meva mirada en els teus ulls,
hi veig tant sols tristesa i desencís,
hores i hores de plors pel perdut,
per l’enyor, pel temps irrecuperable,
per la fe nul·la  en el ser humà.
Fixo la meva mirada en els teus llavis,
abatuts, rendits, completament muts,
en la barbeta, apunt de tremolar,
en el cabell frondós i retallat...
Fixo la meva mirada en la teva fotografia
i renego de la meva espècie.

19.11.19

IRREAL


Al matí
quan al·lè forma núvols glaçats,
i la lluna tant sols es desensopeix,
surto a veure com dansen els xiprers
empesos per la tramuntana gelada,
i mentre sento les mastegades dels gossos
apurant les darreres boles de pinso,
penso com en Llach, que seria feliç
si puc tancar els meus ulls aquí.
I escruto el meu voltant com un escenari,
com un decorat preciós, aliè a tot plegat,
a la feina, a la ràdio, a aquests país que ens odia,
i que ha fet que també nosaltres l’odiem.
Aliè als cotxes i les motos, a la ràbia,
a aquella puta ràbia que et fa funcionar,
fins a l’hora de les teves boles de pinso,
i de tornar a tancar els ulls a la cambra,
i somniar en aquell instant matiner,
en que es torna a obrir el preciós teatre
minso, escadusser, i sobretot irreal.
Irreal?

17.11.19

ÀGORA



Volia seguir sempre dins seu,
envaint cada racó del seu ser,
en una relació quasi claustrofòbica.
Vivia però amb la por terrible
de patir una opressora agorafòbia.
Tot i així, volia viure sempre dins seu,
esdevenir una part d’ella mateixa.

10.11.19

AVI



Avi
avui han tornat les banderes,
han tornat aquells tancs
que feien trontollar les llambordes,
d’aquella ciutat amable i pacífica.
Han tornat els cants de victòria,
d’aquelles victòries que et van empresonar.
Han tornat els assassins de Lorca,
els qui van afusellar en Companys,.
Hi ha tornat com va venir Hitler
amb unes paraRetes de vot,
amb un sistema en el que no creuen
i que els dona al•lé, vida, i drets
que si manen, no dubtaran a treure’t.
Avi, els han votat els pobres, els pobres...
Han tornat amb les boques plenes de llibertat,
una llibertat en la que tampoc creuen
i que prostitueixen a cada pas.
Han tornat masculinament rebels,
homofòbicament alçats
violentament malèfics
i ens han glaçat el somris.
Han tornat i ens odien,
Avi, en el meu poble, molts els han votat..
Compren el pa on jo el compro,
beuen al bar on jo bec
respiren l’aire que jo respiro
i quan plou, ens mullem igual
i ens odien. Ens odien, ens odien.
Avi
avui han tornat els qui tu vas combatre,
els seus fills, els seus nets,
transformats com per art de màgia
en uns sers horribles i en blanc i negre,
han tornat amb els seus himnes
les seves banderes, les seves cabres,
i crec que han tornat per quedar-se.
Ha marxat la mòmia, i han quedat els espectres.
Avi, tinc por

2.11.19

CONTENIDORS


Cremen les ciutats, i cremen poc
i cauen una a una aquelles llibertats
que creiem sòlides i indestructubles.
I de sobte la gent es creu més lliure sense ser-ho.
Cremen els contenidors i pel meu gust cremen poc,
contenidors on hem deixat una a una les nostres il·lusions
les nostres paraules, els nostres gests,  els nostres drets,
contenidors que ja no contenen runes deixalles ni papers,
només llàgrimes, cremen les llàgrimes vessades ,
on s’és vist que cremi el líquid? on s’és vist que cremin llàgrimes?
On s’és vist que la gent segui tranquil·lament al portal
mentre contempla com li roben la vida a cullerades?
Cremen les ciutats, i cremen poc....

1.11.19

AL TEU COSTAT



Seré al teu costat
si et fa por la pau armada,
si no poses portes a cap llibertat,
també seré al teu costat.
Si guardes totes les llàgrimes
per ploure-les quan cal de veres,
si et fan mal les injustícies
també em tindràs al teu costat.
Si el camí que prens és a l’esquerra,
si estimes bojament el teu cos i el defenses,
seré sense pensar-ho al teu costat.
Si no negocies cap dret, cap lleialtat
si no et fa por la confrontació
quan sense pudor t’atropellen,
seré fidel al teu costat.
Seré sens dubte al teu costat
mentre t’envolti i et violi la indignitat.