21.10.08

INSOMNI

Marxo a dormir que el medicament fa el seu efecte
i necessito tancar els ulls per oblidar el vol taciturn de l’ocell
que em sobrevola les nits de pluja fina
rondant-me el cap com un rap penat en vetlla,
succionant l’aire amb les seves ales de plom volàtil,
repartint petons acaramel·lats en cada vol rasant,
omplint els racons de crits i carícies encomanadisses,
remuntant cada instant als llimbs de l'infern del somni,
obrint escletxes en cada pensament llunyà que es fon
en la foscor dels abismes de la penombra
que dibuixen els estels en les nits més llòbregues.
I se sent l’udol del llop en els boscos de roures,
i les gallines s’arrupen unes contra altres al corral
temoroses de l’ollal assassí que els amenaça.
I el lladruc insistent i monòton del gos lligat
amb una cadena extremadament curta que l’ofega,
i li escatima bocins de llibertat dia a dia, nit a nit.
I el cel que s’estripa amb cada llampec violent,
i el so explota dins l’instant del tro monstruós...
I altre cop se m’apareixen els teus ulls
flotadors de desig en mars de plata,
fars en la foscor, que m’acosten i m’allunyen,
que m’avisen i em protegeixen... i que també em meravellen.

3.10.08

FANTÀSMES DE BAGDAD


Es contornegen les figures espectrals
sobre la pols màgica dels carrers de l’eterna Bagdad,
sense llànties d’Aladí, ni músiques berberesques.
Es contrauen i s’expandeixen amb cada explosió furtiva.
Surten com galàxies del conte de les mil i una nits
sense haver pogut dormir un sol instant,
avesats a un malson constant, repetitiu i bàrbar.

I sherezade plora en veure les runes
del seu poble bell, antic i pròsper
arrasat per les bombes alienes i pròpies.
No li queden ganes de més contes d’amor.

Ploren les figures espectrals de Bagdad,
ploren d’angúnia, de recel i sobretot d’enveja.

Els vius, ja fan més por que ells mateixos.