22.5.17

BARRA LLIURE

 Porta d’embarcament número 11.
Vol procedent d’aquí WRDYF.
Hora de sortida les 16.15.
Endarrerit.
E l vol s’enlaira sis hores a destí.
Vol que arriba d’allí,  tres quarts de retard.
Bus, a peu d’aeroport  destí hotel.
“Senyor la seva clau, habitació 145,
el noi li portarà les maletes”
Polsera al canell, barra lliure.
Nit plàcida, malgrat el tio del piano del bar.
Vuit del matí, hamaca a la piscina.
L’hotel és tancat, complexa exclusiu.
Tot controlat, tot en ordre.
A fora, el desordre, el caos, els crims,
però  a dins, tot en ordre, tot correcte,
enriquint sempre als més rics.
Dues hores a l’hamaca, primer daikiri.
Tercera hora d’hamaca, refrescada a la piscina.
Torna a l’hamaca, s’unta d’oli.
El sol s’apodera de la seva pell, a ell, li sua tot.
Segueix a l’hamaca. Hora de dinar.
Menjar abundant, barra lliure, recordeu?
Migdiada , amb soneta i roncs.
Torna a l’hamaca, un cuba libre.
Arriba la nit, deixa l’hamaca,
esquena marcada de reixa.
Sopa i es queda a la sala de festes.
Balla, i beu. Beu i balla.
L’endemà com un bucle, hamaca, sol
daikiri, piscina, ball, migdiada...
A l’altra punta de mon. Unes vacances de somni.
No li importa res el país, la llengua, la gent,
el paisatge, l’entorn...Res.
Usa els treballadors de l’establiment com esclaus,
com vassalls al seu servei, com a sers inferiors
que vetllen per a les seves vacances.
Els dona propines miserables
que ell considera impressionants,
ja se sap, pobre gent...
A l’altra punta de món, per a no fer RES
i sentir-se immensament poderós.

El braçalet de barra lliure li dona un poder insospitat...

12.5.17

NETFLIX

Vivia una vida tant allunyada de la realitat,
que els peus no li tocaven a terra.
Tot es resumia a una sola pantalla.
Anava calmosament de sèrie en sèrie,
i passava de sentir-se una mare de dragons
a la consort malèfica  de la Casa Blanca,
de viure en una casa on no s’hi podia viure,
a resoldre crims  irresolubles  prop de Miami,
del laboratori més modern d’investigació,
als records més quotidians de la transició.
Tenia totes les plataformes hagudes i per haver,
i com a objecte quasi sexual i absolutament vital,
el seu comandament a distància...
I és que la distància entre ella i el seu ser,
cada vegada quedava un xic més lluny,
les seves aventures, cada vegada més enquadrades,
la seva vida emmotllada a un sofà atrotinat.
Vivia una vida de pel·lícula....

8.5.17

TATO -ahir et vaig tornar a veure en unes imatges, fent de padrí al casament de la Marta. Seguim enyorant-te-

Vaig veure la teva imatge com en un calidoscopi,
les llàgrimes van vèncer la lluita dels sentiments.
Oferies el ram a la núvia, amb veu tallada, emocionat.
Li deies quatre paraules, mig poesia, mig sinceritat.
La teva veu profunda i carinyosa, i aquell silenci...
Aquella expectació de tots els qui et coneixíem
i en la nostra ignorància, no et creiem capaç...
Semblava un trist calidoscopi la teva imatge,
i em vaig adonar, gens sorprès, que al meu voltant
tots nosaltres  eren llàgrimes d’enyorança.

5.5.17

CEMENTIRI

Sobre el fons negre del feixisme
una nena llueix inusualment blanca.
Podríem filosofar i poetitzar ,
o tal vegada lloar-ne la imatge,
però res més lluny del que és real,
la nena tant sols és un fantasma,
una simple il·lusió òptica
d’un passat cruent i esgarrifós,
d’un present que es repeteix
d’un futur que fa olor de sutge.

MASSA RÀPID


 Em va alçar la mà
i el món va desaparèixer per mi.
Tot va ser ràpid, massa ràpid,
massa ràpid per saber que feia,
massa ràpid per entendre-ho,
massa veloç per inclús gaudir-ho...
Em va alçar la ma per darrer cop.
Sense saber com, sense pensar,
sense saber d’on treia la força,
sense saber d’on sortia el coratge,
massa ràpid inclús per gaudir-ne,
per entendre-ho, per capir-ho.
Aquell ganivet de cuina s’arrapà a mi,
la meva ma era el seu motlle perfecte
i en descarregar la seva fúria,
tot s’aturà, el cop, el mal, la sang...
Amb una destresa desconeguda
la meva mà es dirigí al seu ventre.
Cares de sorpresa, estupefacció.
Ell em mirà, sense entendre,
massa ràpid tot plegat per pensar,
massa ràpid per gaudir-ne.
El seu cos es desplomà lentament,
com en càmera lenta de pel·lícula.
Em mirava, no hi havia retret
tant sols incredulitat, estupor.
“Ella, que no servia per a res,
que no era res sense mi...
havia estat capaç...”
Massa ràpid per gaudir-ne,
malauradament...

3.5.17

FEIXISTES


En aquests temps on el feixisme resta amagat
en cada maleïda cantonada, disfressat
camuflat de virtuts i d’empaties,
de legalitats i de ideals democràtics,
cal que no perdem mai de vista
de quina claveguera emergeixen
els seus caps i els seus escuts
las seves consignes i les seves banderes.
Intenten confondre la historia
i es valen de la ignorància aliena
per colar-nos missatges xenòfobs,
per penetrar-nos amb idees homòfobes,
per prometre’ns seguretat i pau,
amagats en les seves màscares infectes,
parapetats en la seva violència ancestral,
en la seva inhumanitat mental i social.
Els tenim a prop , molt a prop,
disfressats de lliberals i de centristes,
disfressats de socialistes i nacionalistes,
sempre amagats darrera una bandera
que els oculta les vergonyes, mai de cara,
mai de cara, mai de cara, mai de cara...
Són aquí, entre nosaltres, al país
a l’estat, al continent, i cada vegada són més forts
xuclant-nos la sang, vivint de la nostra ignorància
nodrint-se de la nostra inacció, del nostre conformisme...

1.5.17

MUNGIA


Mirant l’espectacle únic de la gent.
El que crida, el que renega, el que bufa.
M’hi reconec en cada gest i mirada.
S’estranyen que els miri a ells
que no comparteixi la seva passió,
Deuen pensar que soc un llunàtic
I potser ho sóc, un llunàtic absent.
Menjo els pintxos i el txakoli,
com qui assaboreix una gran menja
I els segueixo observant tranquil•lament.
Potser és el relax de les vacances extres,
potser tant sols les ganes d’omplir minuts
fent allò tant important com el badar...
I com m’agradaria que marqués l’Athletic,
tant sols per veure aquelles cares ara tenses
ara nervioses i desesperades, somriure un instant.

QUAN PLOU A LEKEITIO


Quan plou a Lekeitio, plou.
El mar s’ajunta amb el cel i descarrega a plom
tota la ira dels Deus, sobre els caps de la gent.
No n’hi ha prou amb paraigües, plou cruelment,
plou insistentment, plou amb fúria i desig.
Els cargols no surten dels caus, viuen fora
i passegen pels camins amb txapela entre les banyes,
txapela impermeable, de les cares, m’ha dit l’Elosegui.
Quan plou a Lekeitio, plou.
I les barquetes queden amarrades al port bellíssim
com a reclam pels viatgers que els acaronen a fotos,
i les xarxes reposen sobre, les xopes pedres del port,
orfes de peixos, d’onades, d’algues i de salabrors,
a mercé de que alguna dona coqueta i presumida,
n'agafi un bocí, per a fer-se un foulard pel coll.
Però les traineres surten orgulloses i ufanes
remuntant les onades a força de braços tossuts,
de noies i nois sense por, inconscients o potser valents,
mai se sap com es pot catalogar la gent,
i els veus saltant onades embravides i sents el crit
estripat i salvatge del patró de la fràgil embarcació
i com els remers colpegen l’aigua amb el rem sense descans.
Però quan plou a Lekeitio. Plou.
I quan el cantàbric s’encabrona, ocupa espais
i salta per sobre l’escullera i omple d’escuma
voravies i restaurants, carrers i persones,
botigues i persianes, vides, i bodes, si n’hi ha.
I després, torna la calma i plou suau,
i sols queden els cargols, que lentament amb txapela
d’aquelles impermeables que diu l’Elosegui
tornen calmoses al cau, al que mai no arriben,
perquè a Lekeitio, sempre plou...
I quan plou a Lekeitio....Plou prou.

EUSKADI


Verd oliva, verd gespa, verd poma,
verd falguera, verd fulla, verd absenta,
verd ambrosia, verd maragda, verd espàrrec,
verd jade, verd pera, verd menta, verd te, 
verd pistatxo, verd groguenc, verd bosc,
verd camuflatge, verd molsa, verd saba,
verd fluorescent, verd carbassó, verd cogombre...
Com deia el poeta, tots els colors del verd....

EL MAR.


Blau cel, blau turquesa, blau marí,
blau elèctric, blau atzur, blau cobalt,
blau cian, blau verdós, blau de prússic, 
blau de França, blau fosc, blauet, 
blau reial, blau lavanda, blau neó,
blau èter, blau almirall, blau oceà,
blau àrtic, blau safir, blau Cantàbric...
O potser és verd, o gris?...
Tots els colors del blau, aquest dia plujós.

TRES LLIRIS BLANCS


De sobte, arran de mar,
tres lliris blancs treuen el cap
d'entre l'espes fullam.
Ells tampoc es volen perdre
l'espectacle cantàbric.

AIA


M'aturo cada vegada que em plau,
surto del cotxe, oloro, miro, frueixo.
El temps, no existeix, tant sols és
l'instant que va d'àpat a àpat.
I ara en un bosc d'Aia,
m'estiro a l'herba, i contemplo,
contemplo atònit i embadalit
com els núvols creuen el cel,
com les fulles dansen sense música,
com els ocells i papallones
fan cercles en espais imaginàris,
com les abelles, s'afanyen a xuclar pol·len.
Contemplo plàcidament, com la vida
es reinventa a cada pas, malgrat nosaltres.

PORTUTXIKI

Des de el mirador de Portutxiki,
avui els déus, m'han fet un bon regal.
El mar, calladament neguitós,
la brisa fresca i agradable,
i una solitud, plena de sons,
els sons naturals de mar i ocells.
He gaudit de la meva solitud
com un nàufrag a Ítaca.

GETARIA


En el silènci d'una esglèsia escric.
Una esglèsia incrustada en una roca
on l'altar fa pujada, i arriba al cel físic,
d'on pengen vaixells de fusta en miniatura.
Respiro humitat entre figures icòniques
d'una religió en la que no crec,
d'un Déu, que penso inexistent
-de fet, no crec en cap-, però
-sempre hi ha un però en tota afirmació-
però sento pau ara mateix,
malgrat els sants amb túniques fúnebres,
amb creus a l'esquena i llances a les mans,
sento pau, deu ser el silènci, tant sols trencat
per les onades llunyanes del Cantàbric violent.

CLAU DE WI-FI: JUDESTEPILLAT69

Em pregunto, per què les esglèsies no tenen WI-FI.
Tant bonic com seria fer-se una selfie amb Sant Pancraç
i penjar-lo a les xarxes al mateix moment.
O compartir alguna hòstia consagrada amb els amics,
o poder gravar secretament alguna confessió secreta
d'aquella veina que sabeu libidinosa i llibertina.
O posar "likes" en el sermó corresponent,
o cares emprenyades i vermelles al moment que el maten.
I que me'n dieu de compartir aquella foto
de la feligresa agenollada de texans baixos
que en la genuflexió us ensenya tota la guardiola?
I poder transmetre en streeming o periscope celestial.
Feu-me cas, WI-FI a les esglesies. Renovar-se, o morir,

EL PASTOR MARÍ


El pastor sembla que vigila el mar.
Abraçat al seu bastó compta les onades,
sap que la seva vida serà curta,
que segon a segon, la marea l’engolirà.
Lluny però de tenir por, celebra la seva sort.
Ha estat una vida efímera de vint-i-quatre hores,
i retornarà d’on ha sortit escopit de matinada.
El mar, recupera el que és seu, i en torna les sobres.
Potser, el pastor, tornarà altra vegada,
en forma de tronc, en forma d’escuma,
però jo, que hi he estat al costat,
dono fe del seu somriure