26.1.14

CLANDESTÍ -peça d'Eudald de Juana-

Amb un farcell feixuc de colors,
tragina la vida de forma clandestina.
Queden lluny els arbres i les olors
d’una infantesa feliç i enjogassada.
Queda molt lluny la sorra del desert,
aquells capvespres de llum ataronjada.
Ara la selva ja no és plena de lleons,
les matinades són de llengua estranya.
Tragina la seva pobresa dins un farcell
fugint dels blaus de cotxe de mossos,
i la seva  mirada conté  tots els accents
mentre el futur, se li esmicola  a trossos.

25.1.14

PLOR


Avui m’he llevat plorant,
com ploren els desconsolats,
els que ja no esperen gaires miracles,
els qui no creuen en cap Déu.
M’he llevat negat de llàgrimes,
primer he pensat que era la pluja
que cau insistent tot el matí,
però en sentir a la llengua
la lleugera salabror de la gota,
m’he adonat que eren les llàgrimes.
Avui però, després de rentar-me la cara,
respirar fondo, i sobretot gratar records,
he decidit de manera unànime amb mi mateix,
deixar de plorar, i plantar cara.

M’he mirat al mirall i he vist sorprès
que sota els ulls hi tenia brillant
un preciós arc de Sant Martí.

POESIA URGENT

Aquesta és, una poesia urgent,
d’aquelles que surten de l’ànima
i s’han d’escriure tal com raja.
Aquesta poesia és per a tu
que ets al camp de batalla
i lluites contra un enemic desigual,
per a tu que no saps que vol dir
em rendeixo, no puc més.
Per a tu que has donat llum
a tants infants que la vida refusava,
per a tu que has viscut enjogassat
i agafat a les cordes de guitarra,
Es per a tu, vell amic de tantes farres,
per a tu amb qui em compartit
el pa, la sal, el formatge i la botifarra.

Aquesta poesia és tant urgent
que ha de ser llegida cada dia
per tal de poder memoritzar-la,
per si l’enemic cruel i injust
ens sorprèn un mati qualsevol
en la més fosca barricada.

21.1.14

LLIBERTAT -visca la terra lliure-

Dansàvem nus a la llum de la lluna
una dansa plena d’utopia i tendresa.
Teníem la nostra Itaca tant aprop,
i alhora tant llunyana i fonedissa
que els estels se’ns encenien i apagaven
en cada passa de l’embogit ball.
Tot plegat semblava un aquelarre
on les bruixes i bruixots eren estranys,
i els nostres peus s’aferraven a una terra
que amb les lleis ens anaven furtant.
Dansàvem nus creient-nos lliures
del jou d’unes regles de joc injustes,
que ens limitaven l’espai i l’alegria,
que ens negaven la feble esperança,
la il·lusió, la llibertat, la excitant follía.
Passades les hores ens coïen els turmells
pel frec de  l’argolla que amb fermesa ens estrenyia.

19.1.14

A L'AMIC I EXTRAORDINARI POETA ÀNGEL RODRÍGUEZ

El Creador, seu a l’era i tant sols observa.
Deixa anar el bolígraf i dibuixa amb un sol cop de vista
unicorns, gossos pigalls, arcs de sant Martí
i serps que estranyament es mosseguen la cua.
Transforma de manera sublim i pausada
una carretera asfaltada sense interès,
en un espai de records amagats d’infantesa.
Ell no somriu, tant sols imagina i descabdella
sense pausa ni mesura, sentiments en poesia.
Recorda els vius, honora els morts, s’emociona
fent de cada mot una immensa barricada,
o tanmateix una pirueta arriscada en la neu.
El Creador, es reinventa a cada segon
per fer-se més autèntic , creïble i honrat
 als seus  propis ulls, a les seves creences
per fer-se fidel  a cada un dels ideals i sentiments.
Després, quan creu que la seva obra és acabada,
es frega els ulls, estira els braços, badalla fort,
llença un crit desesperadament emocionat,
i busca una guitarra amiga que l’acompanyi.

Un Toti que l’agafi de bracet i li digui a cau d’orella:

“Anem bé Ovidi?” , tot i que ell té nom d’Àngel.

3.1.14

LLENGUA MADRASTRA

Quería escribir esta poesía en mi lengua madre,
la que uso, con la que vivo, la única en la que siempre escribí
y me salió sin darme cuenta, en la lengua madrastra.
Esa lengua hermosa que se esfuerza insistentemente
sin conseguirlo, en hacerse huraña, en tratar de imponerse.
Esa lengua rica que parece que disfruta ninguneando a las otras,
Una lengua que uso poco, y en la que nunca poetizo,
y no porque no quiera, sino simplemente, porque no es la mía.
Esa lengua a la que quiero, como se quiere a una madrastra
que por buena que sea, nunca acaba de entenderte,
y que por celos o seguramente por ignorancia,
nunca acaba de dejarte  amar a la que te vio nacer.
En mi lengua madrastra os digo hoy que aunque la lea,
la escriba y la hable con toda corrección, nunca será la mía,
y que por más que ella se esfuerce, nunca la llegaré a odiar.


Y repitiéndome, os dire, como dice un amigo: ¿A que jode?.