30.11.13

EN NUEL... MANUEL

Se sent la campana de lluny
enmig de samarretes, sabates,
electrodomèstics i joguines,
tot seguit un ho ho ho, aliè,
estranger, posat en calçador
per les pel·lícules ianquis,
pel Disney, per la nostra pròpia
incapacitat de crear i preservar.
I mentre la megafonia anuncia
que avui és el Black Friday,
-ves a saber que vol dir
però tot és més barat, al 50% tu!!-
ell apareix vestit de vermell i blanc
amb una barba blanca postissa,
amb una vestimenta postissa,
amb ulleres postisses, rialla postissa,
una bondat infinitament postissa,
una panxa postissa, barretina postissa...
Amb milers de problemes darrera,
i un sac ple de caramels de propaganda...
ho ho ho, repeteix compulsivament
tocant la puta campaneta rovellada,
mentre li mira el cul a una joveneta,
ho ho ho repeteix, mentre de manera trista
pensa en el guany minse d’una tarda de disfressa,
I sap de bones tintes que per Nadal,
a casa seva cap pallasso disfressat de Noel
li deixarà una joguina, ni un Ipad, ni un caramel.
Que res d’això no existeix i que ell,
amb els seus anys d’estudis, la seva carrera,
les seves feines mal pagades, la seva hipoteca
que no podrà acabar de pagar mai –pobres banquers-
ha acabat en un supermercat tocant la campaneta
disfressat d’un pallasso inexistent anomenat Noel...
I en acabar la jornada laboral, de camí cap a casa
-per dir-ne d’alguna manera-  s’atura, se la treu amb dignitat, 
i es pixa sobre un tronc, sense adonar-se que era un altre desgraciat,
disfressat de cagatió...

25.11.13

L'ESGARBALLOFA -a tots aquells poetes que escriuen tant bé que no se'ls hi entén res de res-

Esmusejàvem la garlofa
mentre envidilava el dia.
El sol radiluquant sortia
per sobre l’ensumasera
i deslluvanava la marllofa.
Agafats desmunyavem
les fellines i bratules,
i desgranxavem entumissadament
les amutlleres de gratança.
Poc a poc, maltariavem els lurs
i franquisavem agranerament
cada foda de gurgulla.
Tot poludia de relada anera
entre camps de bralanderes,
i esgarxavem  la fragola
que garbava la pulia
i allunitava cada brulla.
En acabat rutaviem la fradura
abraçats en gralonera
i oh! quelabravem la muntruna.
Amb la lluna bajalosa
torinavem a barinejar l’oga
i acalabrant la nusa
ens abalabriem com jancuses
que bruquen agandoleres cruses.

ANANITU DE JARDÍ

Sol
enmig del jardí de casa pija.
Sol
engalanant la gespa de xalet hortera.
Sol
entomant les pixarades del gos cabró.
Sol
amb la cara esquitxada d’aigua d’aspersor.
Sol
fent dia a dia el ridícul més profund.
Sol
allunyat del seu país de fantasia.
Sol
amb la barretina vermella atrotinada.
Sol
amb la dignitat feta puré i humiliada.
Sol.
aguantant el fred, la pluja, el sol.
Sol.
Sol.
Sol
plora sense vida l’ananitu de jardí
amb llàgrimes de pedra i ensorrat
mirant-se engelosit el nou inquilí.
perdut en la seva immensa absurditat,
contempla dessolat el seu recanvi
els amos han comprat un bambi!!!

7.11.13

ORENETA

Una tarda, vaig llençar un petó a una oreneta,
ella es movia nerviosa prop del teulat,
xisclava sense moure a penes les ales,
s’alçava, i tornava amb un vol rasant meravellós.
Sense saber perquè, va fer un niu dins el meu porxo,
i s’hi va quedar tant de temps entre les teules
que sense ni adonar-se, va enllaçar diverses primaveres.

5.11.13

TEATRE DE SOMNIS

Feia el llit de manera impecable
i a la nit, el desfullava amb cura
per poder estrenar nous somnis.
Li agradava fondre’s als llençols,
tancar els ulls i imaginar la lluna.
Tirava la vànova avall, estovava el coixí
i s’estirava talment com si anés al cinema,
fruint d’aquell teatre on tot és possible.
En sortir el sol, allisava els llençols,
s’aixecava i tornava a fer el llit
tot passant la ma amb suavitat
com acaronant l’aventura de la nit.
Abans de marxar a la cruel realitat
d’una feina que l’esclavitzava,
feia una darrera llambregada
i enyorava amb força la nova nit.
Els nous somnis per estrenar.

4.11.13

LA GARRIGA D'AVINYONET

Avui he tornat a passar per la garriga,
encara he sentit el crits dels dits negres
dels arbres cremats enmig dels matolls.
Paisatge dessolat que plora camps enllà.
Encara he sentit l’olor del fum en la memòria,
he tornat a sentir la ràbia i la impotència d’aquell dia.

Paisatge trist  i ennegrit per l’estupidesa humana.

2.11.13

MARIA DEL MAR 2


S’ha fet gran la nena que atrapava records
i els enredava entre les algues i petxines del seu nom,
la petita que pescava llunes tant sols amb les puntes dels dits.
La que ens regalava mirades intenses i somriures endolcits,
i en els vermuts demanava berberetxos, que no li agradaven,
tant sols perquè tocava i si no n’hi havia, no era un vermut.
S’ha fet gran al nostre voltant, quasi sense adonar-nos.
Poc a poc i sense fer soroll, s’ha anat fent dona dia a dia
i encara conserva l’olor de salabror de la sorra fina de la platja
que acarona les lletres del seu nom, i se’n fa barricada
tossuda com és, de cada somni, de cada il•lusió.
S’ha fet gran aquella petita joia que va aparèixer per sorpresa,
i encara, com des de el seu primer minut, se’ns ha fet imprescindible.
 

CUSTODIA COMPARTIDA

He demanat, davant d’un notari desganat
custodia compartida pels nostres somnis.
Per a mi, els dies parells, per a tu els imparells,
però cal que els dos ens en fem responsables.
Que els cuidem i els alimentem amb cura,
que els donem l’educació adequada
per tal que cap mediocre els abarateixi,
que els acompanyem en les febleses,
que els fem més forts en les alegries,
en la riquesa i en la pobresa
en la salut i en la malaltia,
fins que la  realitat sempre cruel
ens deixi orfes.
Amen.