21.8.17

NATURA MORTA

Volaba
veia el mon com un enorme globus
on poder deixar anar les seves ales
i fabricava espais a cada cop d’ala
talment com si fos lliure i feliç.
Venia de picotejar una oliva
o de descansar en una branca,
o simplement d’acostar-se a un núvol,
quan de sobte es veié reflectida
i va quedar absolutament meravellada
del seu vol i el seu aspecte majestuós.
Cent mil cristalls aleshores
li van fer esclatar el crani
i tota la foscor del mon l’envoltà.
Va quedar immòbil davant el vidre,
com una cruel al·legoria de l’espai.

Dies després, un fotògraf despistat
l’immortalitzà per sempre, sense vol.

CANSAT

Agredixen un xiquet marroquí en Port de Sagunt al crit de "moro de merda"

El menor es trobava amb un altre amic quan un home es va acostar a ell i li va donar dos patades

21.08.2017 | 09:18
Els últims atemptats produïts a Europa, al que cal sumar el del passat dijous en La Rambla de Barcelona, han augmentat el clima d'odi i de desconfiança cap a un col·lectiu musulmà que gens té a veure amb eixos atemptats. Un dels últims casos d'odi manifest cap a tot el que sone o parega diferent es va donar al voltant de les onze de la nit del passat divendres a Port de Sagunt. Allí, un jove d'origen marroquí de tan sol 14 anys es trobava al costat d'un amic consultant Internet amb el seu mòbil quan un Audi es va parar a prop ells.
El menor, amb inicials A. F., relata que, sense mediar paraula, es va acostar cap a ell insultant-li: «jo me'n vaig anar cap arrere, però va seguir directe cap a mi dient-me «fóra d'ací, vés-te'n al teu país, moro de merda» i, a continuació, li va propinar dos patades en la cuixa esquerra i en les costelles.
L'agressor, un home d'entre 25 i 30 anys, segons la descripció que el menor va donar a la policia a l'efetuar la denúncia, va arribar fins i tot a amenaçar-li de mort, com així es reflectix en la denúncia: «Si et torne a veure et mate, moro de merda». I, tot seguit, amb total tranquil·litat, se'n va anar i es va ficar en un caixer automàtic de la zona.
Estic cansat.
Molt cansat, absolutament cansat.
Rendit.
Cansat de compartir la vida, l’alè,
l’aire, l’oxigen, les plantes, la vida
el cel i les estrelles, les postes de sol,
la natura meravellosa, les tertúlies
i la fresca d’algunes nits d’estiu,
tip de compatir la raça i el gènere,
de compartir l’espai públic i les noticies.
Esgotat de saber-te viu i lliure,
rient i explicant entre els teus
les teves putes heroïcitats de mascle
absurd i fastigosament feixista.
Cansat de saber que respires,
trist de pensar que passeges  tranquil
pensant-te, creient-te superior,
un heroi merdós del teu temps.
Estic cansat, molt cansat,
terriblement cansat de donar arguments
que cauen pel seu propi pes,
de discutir amb obcecats racistes
que sols veuen el que els posen davant
altres racistes, altres feixistes.
Estic molt cansat, esgotat.

Terriblement cansat, rendit...

20.8.17

RAMBLES

Avui hem begut un porró ple de sang.
Hem untat el pa amb un tomàquet
massa madur i amb llavors podrides.
Ens hem entaulat en una taula ensangonada
i hem sopat amb el gust salat i líquid
de les llàgrimes que rodolaven galta avall.
Cada molla de pa, costava d’empassar,
cada gota de sang ens colpia l’esperit,
cada ziga zaga de la mort ens deixava atònits.
Després, de manera tranquil•la i serena
hem agafat l’escombra i hem granat la rambla.
Aleshores ens hem assegut al sofà destil•lant odi.
Odi al feixisme, odi a la incomprensió,
odi al fanatisme i a la injustícia d’un passeig
on pares i fills oloraven estiu i vacances,
odi a una manera de viure basada en odi,
basada en incomprensió i brutalitat.
En passar les hores, hem cridat, No tinc por,
mentre la pell engranada ens desmentia.
Hem cridat No tinc por, mentre els esfínters
se’ns dilataven fins a nivells d'espàsme.
Hem cridat no tinc por, tot pensant, tinc pànic.

HOSPITAL 8 -L'URÒLEG-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Ni una paraula carinyosa,
ni un gest amable i amorós,
ni un bes dolç al coll, o als llavis.
Res, tot mecànic i monóton,
allunyat del pur romanticisme,
tot brut, lleig i amb un punt de vici.
Sense mi mirar-te els ulls
examina a consciència la zona,
sense dir-te coses boniques
t'acaricía i palpa la intimitat,
sense el més mínim afecte
i amb una sola gota de lubricant
et penetra cruelment amb el dit,
desflora -o no- la teva virginitat.
"Tot està bé" els seus únics mots...
Tu mai més seràs el mateix,
però marxaràs donant les gràcies...

Paradoxalment l'uròleg, ens farà sentir
com els bancs, els polítics, i el capital:
penetrats, deshonrats, i agraïts

HOSPITAL7 -EL RADIÒLEG-

foto de Quim Fernandez Fernandez.

Talment un voyeur.
Aixeca les faldilles de la pell,
traspassa els músculs i tendons
i es fascina amb els ossos.
fotografia interiors i xafardeja
cada racó minúscul del ser.
Aleshores, projecta en la llum
la seva obre mestre, observa
i en treu conclusions.
D’allò en sortirà, alegria o neguit,
il•lusió o desencís. Corda fluixa,
el seu diagnòstic.

HOSPITAL 6 -EL PORTA LLITERES-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Avui, el porta lliteres
ha cobert el cicle vital de la vida.
Ha passat de la partera a la sala de parts
a la radiografia d’un nen,
de l’apendicitis del jove
a una pedra al ronyó d’un adult.
De l’avi del fèmur,
a la planxa freda de la mort...
Avui, el porta lliteres
ha transportat la vida sencera
en quatre rodes..

HOSPITAL 5 -LA INFERMERA D'EXTRACCIONS-

foto de Quim Fernandez Fernandez.

Aquella tira de goma
inflarà la vena,
tensa, refulgent.
Poc a poc l’agulla
xuclarà, goluda
la sang de la vida.
El calze sagrat
serà aquest cop
un trist tubet de plàstic.
La infermera d’extraccions,
dirà a sota veu sorneguera:
La sang de Crist!!!

HOSPITAL 4 -SOCIO SANITARI-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Olor de merda.
Flaire de vellesa,
desenes de cossos inerts,
de memòries desmemoriades,
de vides en declivi, quasi finites,
d'ossos recargolats en llits desfets i freds.
Ulls desencisats, mesclats amb guspires
d'esperances desesperancades.
Crits, brams, i de sobte, del no res una abraçada
una paraula amable que amansa la fera
que desfà lentament el caos abrupte,
que retorna inesperadament la pau.
Tot seguit un clac, clac de caminador,
cames de plàstic que arrosseguen la vida
que suporten els ossos que allunyen la por,
A la impersonal habitació records de vida,
quatre fotografies, una tele encesa que parla sola,
un osset de peluix i una bufanda del Barça.
Una vida aparcada, esperant el final.

EL CAVALL

El cavall
dona voltes
amunt i avall.
El gat,entremaliat,
emprenya el gos
que confós
borda i rabía encadenat.
La calma del tros
acarona al cavall
al gat, i al gos

5.8.17

HOSPITAL 3 -EL TRAUMATÒLEG-

Com un mecànic, canvia peces,
engreixa, tensa i afluixa,
martelleja i cargola,
serra i enganxa,
empasta i si cal, talla.

Com un vident, interpreta,
diagnostica i examina,
observa i percep,
albira i vigila,
contempla i adverteix.

Com una persona,
ensenya i aprèn,
encerta i erra,
arrisca i cura,
i quan cura, somriu.

HOSPITAL 2 -PEDIATRIA-


Tenia els ulls verds i enjogassats.
Mirava els dibuixos de la televisió,
aliè a tot el que l’envoltava.
Li havien venut l’estada com un joc
i ell s’hi havia avingut sense protestar.
Enyorava els amics de l’escola,
els llibres, els contes, l’enrenou.
Les injeccions que tant l’espantaven
els hi posaven  sempre sense agulla
i eren habitualment acompanyats
d’un sugus, o alguna altra gominola.
No entenia però per què li queia el cabell.
Els pares, valents  i entre llàgrimes ocultes
li havien explicat que formava part del joc
i que era per assemblar-se al Krilin.

HOSPITAL 1 -LA INFERMERA-

Com cada dia
va deixar penjada la seva personalitat
en una gris taquilla rodejada de dones.
La faldilla curta que tant bé li quedava,
la samarreta de tires tant sexi i escotada,
el seu matí, el seu temps, els seus problemes
el seu habitual mal humor de recent llevada.
Es posà la careta de comprensió, d’empatia.
Aquell uniforme blanc tant  uniforme i poc sensual.
Es posà la cuirassa per defensar-se de l’entorn,
perquè res la pogués afectar més del necessari
i va agafar l’ascensor que duia a la planta.
Allí va saludar les companyes de nit
aquelles que mig adormides somreien
ja que la seva presència significava el seu llit,
el seu anhelat descans, el canvi desitjat de torn.
A partir d’aleshores,  es posà a preparar xeringues,
medicacions, antibiòtics  i microgoters amb calmants,
que repartia amb somriures i paraules d’ànim.
Al mateix moment, una companya de nit,
obria la seva taquilla, es vestia amb pressa
amb texans,  camisa florejada i sabates de tacó.
Es vestia de vida, de temps, de mal humor o somriures.
Tant sols deixar el blanc, se li obrien els somnis...