29.10.19

MENTIDA


Sabeu què m’han dit?
Que tot és mentida,
l’amor, els somnis,
l’avui i el demà,
L’amistat i tot, tot.
La vida que passa
els instants que queden,
la música, els versos,
la nit i els besos,
les paraules i converses,
el sol i la lluna, la foscor,
la foscor, la foscor, la foscor...
I també la claror i la llum.
Tot és una gran mentida,
el benestar i la pobresa,
la lluita i la independència,
les banderes, els himnes,
la constitució i les lleis,
els e   qui   dis   tants,
la rancúnia i la pau,
les armes i els braços alçats,
i altra vegada la foscor,
i el canvi d’hora, i el temps,
el temps de les hores
i el meteorològic.
Tot una gran, enorme mentida.
I tot el que he escrit,
a l’escrit i als escrits,
els sentiments amagats,
els moments amargants,
i també els més dolços
i com no, els excitants.
Tots, mentida podrida.
Em desfaig com sucret.
Ja res val la pena. Tot mentida.

27.10.19

RETORNAR


Vull retornar a la calma uns instants
i perdre’m en una imatge bonica,
uns ulls, un arbre, una posta de sol.
Tornar a sentir bategar el meu cor
d’una manera sincopada i tranquila,
i escoltar el vent, o les onades del mar.
Vull sentir el panteix del gos passejant,
i el ronc del gat quan l’amanyago.
Estic molt cansat de violència i uniformes,
de garrots, de foc i de sentències,
de barrots, d’imposicions i d’injustícies.
Vull retornar a la calma uns instants
per agafar aire, i retornar a la batalla.

22.10.19

EXHUMACIÓ


Marxaran els ossos
i perdurarà l’esperit,
com un mal averany.
I més d’un farà de Pilatos
rentant-se les mans
i alçant el puny, sense pudor
i es creurà el més just,
el més just d’entre els justs,
el més complidor dels complidors...
I demà, tot seguirà igual
amb el fantasma planant
sobre cada idea preconcebuda,
prejutjada i post executada,
i seguirem sent uns merdes
d’entre els més merdes de tots,
i lluirim camises noves
plenes de llànties i llepets,
amb corbates de caixmir
tant espantoses que ningú
ningú, ningú ens saludarà.
I creurem en la injusta justícia
en la llei totalment deslleial,
executant la llibertat a cada passa
i el fantasma, l’esperit, seguirà rient
i nugant més fort, allò que va deixar ben nugat.

21.10.19

TARDOR ALTRA VEGADA





Pluja de fulles
grogues,
taronges,
ocres,
vermelles,
verdoses...
La tardor se’ns està pixant a sobre

EXISTEIXO



Existeixo,
i en tant que existeixo,
menjo,
cago,
dormo,
matino,
treballo,
respiro,
descanso,
crido,
parlo,
badallo,
pixo,
corro,
camino,
faig l’amor,
desfaig l’amor,
m’espanto,
ploro, ric i canto...
I protesto, si, protesto
en tant que existeixo, protesto.
Puc deixar de fer moltes coses,
però el dia que deixi de protestar,
deixaré d’existir.

CAGADA -Fet quasi verídic-


Un ocell ha picotejat  unes restes de falafel
que un turista ha llençat davant la barbacana de Crakòvia.
Minuts més tard a l’altra punta de la ciutat
una noia rossa, plora desconsolada tocant-se el cabell
que li fa olor a menjar turc descompost....

AUSWICH 4 -El tren-


Les vies del tren
separen la por, de la desesperació,
la incertesa de la fi més dramàtica,
la humanitat de la més fosca barbàrie.
La vida, de la mort.
Les vies del tren no tenen destí.

AUSWICH 3 -Maletes-


Dins de cada maleta
RES.
La solitud completa.
Somnis,
demàs,
il·lusions,
esperances,
terror,
por, molta por.
I al llom, un nom i una data...
Dins de cada maleta
ossos imaginaris
vides sense vida,
viatges enganyats
viatges sense destí,
viatges abruptament inacabats.
Dins de cada maleta
la por més inhumana,
i un nom, i una data...



AUSWICH 2 -Sabates-


Milers de sabates orfes
esperen peus que mai no tornaran.
Sabates desaparellades
apilonades com en un mercat miserable.
Milers de sabates sense vida,
davant un vidre que els hi impedeix
fugir corrents de la barbàrie.

AUSWICH 1


I no obstant
la vida retorna als llocs
on la mort ha estat regnant,
i sols queden els filats
on l’electricitat ha deixat de còrrer.
la vida però reté en la memòria
cada escaramussa, cada violació
cada brot de repugnant violència,
i no obstant
altres potencials assassins
segueixen alçant el braç
segueixen festejant la mort,
segueixen negant evidències,
segueixen celebrant genocidis,
com si la història es pogués violar,
com si els morts, les tortures i la por
es poguessin esborrar sobtadament.
Com si la mort i l’odi, fossin formes de vida...

13.10.19

MINÚSCUL


Em sento simplement
com un heroi de pel·licula
que al final mor.
Com un Indiana Jones
que no s'en surt,
al temple maleït.
Com un Spiderman
al qui se li embolica la troca,
i és aracnofòbic
Com  un Superman
sense calçotets
per sobre els pantalons.
Com una Cosa feble,
Com un Tarzan sense xita ni Jane.
Com un Nacho Vidal amb micro penis...
Em sento com en Tyron Lanister
jugant de pivot en una final de la NBA...

10.10.19

FRÀGIL


Tant fràgil
ballaves a la taverna
aquella música alegre,
aquell cant ancestral
tant fràgil
que vaig témer
que el vent et marcís
les parpelles i el cutis,
que tot s’enfonsés
en una mediocritat
tremendament absoluta.
Somniaves els sucs
del raïm fermentat en roig,
ballaves suau, sense moure peus,
sense moure un múscul
i et veia trontollar
com una feble marioneta,
com una titella sense fils,
a mercè d’un mon
que poc a poc es submergia
en un femer sense fi.

8.10.19

FRED


Tinc fred.
Un fred insuportable.
Lluny de tot, de tots,
de tu també i dels altres.
Buit d’idees, d’esperit.
Completament estèril,
enfebrat i esporuguit.
M’ha envaït l’hivern
en totes les seves facetes,
el cos de gel, els ulls de pluja,
el somriure de boires.
He quedat sol i nu
sota una tempesta terrible,
que ha negat records,
que ha inundat desigs...
Ja res és el que era,
i se m’ha glaçat l’enyor...

7.10.19

ABISME


Quan la tristor taca els llençols
de pintura d’ulls i maquillatge
i res apaivaga el dolor de l’extremitat
aquella  operada en la privada
i tot s’arremolina violent
i sembla que cap passa sigui,
sinó un metre menys
per l’abisme fosc i cruel
de la deserció de la parella,
l´anorreació de la família,
la solitud elevada al cub,
la llàgrima a un pas del balconing,...

Mires al cel, núvols arrodonits
càpsules espacials de vent,
blavor tacada i borrosa
qui sap si del tel del llagrimall,
o d’aquest temps tardorenc
que tot ho remou.
I fas un crit, mut, sense só
i defeques literalment
sobre la teva dissort,
entre boires amfetamíniques.

I algú, algun boig et diu:
La vida no és això, és una altra cosa...
I tu ho saps, saps que te raó,
saps que en algun racó
un follet malparit se’n riu de tu,
i que tot prem, però mai ofega del tot,
i els llavis lluiten aferrissadament
per apartar uns segons la depressió
i dibuixar un petit, insignificant somriure...