23.4.20

SANT JORDI CONFINAT



 La florista
ha aprofitat per variar el menú.
Amanida de roses i gambes,
pollastre amb salsa de roses,
i pètals de flors confitats.
El llibreter
s’ha posat el davantal de cuinar.
Sopa de caldo de lletres,
carpaccio de novel·les negres
i mil fulls dolços però en blanc.
El drac
ha sortit aquest matí asolleiat
i s’ha menjat tres princeses
per celebrar la sagrada diada.
Feia anys que el pobre animal
anhelava aquest llarg confinament.

Les senyeres
segueixen voleiant als balcons.
Els presos,
segueixen injustament entre reixes.

22.4.20

VERD

https://www.facebook.com/liv.hallumlopezllauder/videos/10220899401930872/


Veia verd, mentre els seus dits dibuixaven notes.
Tancava els ulls i sentia els sons dels animals,
com llençaven els seus beeees i els seus muuuus
que ressonaven per camins, rostolls i humitats.
Vivia secretament confinada en l’abundància natural,
allí on els follets fan festa entre bolets al·lucinògens
i  els carrers són plens de flors i herbes aromàtiques.
Tocava suau  l’acordió, amb músiques tradicionals,
i el seu so, ens permetia viatjar a l’occitània,
a les illes d’Skay, a la Irlanda, o Normandia profunda,
sense viatjar, sense ni tant sols moure’s del fascinant Pirineu.

21.4.20

CAVALQUES


En el somni, cavalques.
Sense estrelles de xèrif,
sense ampolles de whisky,
sense  escopetes ni pistoles,
sense saloons, ni abreujadors,
sense boles de pols que corren,
sense indis salvatges, ni vaquers,
sense barrets ni cartutxeres,
sense piano ni cabareteres,
sense selles de muntar ni estreps,
sense ferradures ni bales, ni fletxes
sense cap cinquè de cavalleria,
sense búfals, ni vaques, ni cavalls,
cavalques, sense cavalls...
En el somni, em cavalques.


20.4.20

AVUI, AQUEST POEMA...


Avui aquest poema sense arrels
vol simplement parlar de tu.
M’enfonso en les profunditats
d’aquesta terra tocada pels Déus,
i em converteixo en part del paisatge.
Miro al nord, cap a l’emblanquit Canigó,
i enyoro les terres furtades fa massa anys.
Miro al sud i recordo els orígens graciencs,
aquella gitaneria bella, del barri estimat
de guitarres, palmes  i veus estripades,
de cadires al carrer i festa perpètua.
Avui, aquest poema sense arrels,
s’ha clavat dins el meu enyor confinat,
de sopars i celebracions mig inventades,
de petons i secrets a cau d’orella, de vida.
Passejo per camins avui molls i enfangats
de pertorbacions que venen de l’oest,
i ens deixen l’est negat de llàgrimes salades.

18.4.20

ACOPLAT

Després del dolor intens
he sortit a passejar pels camins
que tu i jo trepitjàvem fa tant poc.
Només he pogut somriure en recordar-te.
He vist tots els colors d ela primavera.
El groc del colze, el roig de les roselles,
el blanc i groc de les inacabables margarides,
el lila i morat de les flors precioses de marge,
el verd clar, el verd fosc,el verd intens, el verd pàl•lid...
Tant sols he trobat a faltar el negre del teu pel.

12.4.20

ASÈPSIA


Van fer l’amor amb guants,
mascareta, i preservatiu.
Ni una sola gota de fluid
va envair la realitat de l’altre.
Van complir les normes.
Ella va somniar que ell era George Clooney.
Ell, va imaginar que ella era Salma Hayeck.
Va ser un coit estrany, però asèptic.

11.4.20

LES MANS


En aquests dies foscs
t’has rentat tantes vegades les mans,
que ja no sembles culpable de res.
T’has tapat tants cops la cara
que sembla que hagis atracat un banc.
T’has apartat tant de la gent
que sembles un ser trist i asocial.
Has deixat tant que els altres pensin per tu
que t’has convertit en un moble vell.
Els segons, els minuts, les hores, els dies
juguen burletes i pesats al teu voltant
a un joc macabre d’aïllament tortuós.
Penses en els amics i els familiars
com si mai els haguessis tingut,
com un enemic perillós i assassí
que amb el sol fregament de la ma
et pot provocar la més terrible desgràcia,
i malgrat tot, tens ganes d’abraçar-los
de besar-los, de menjar amb ells,
de beure amb ells de viure amb ells.

Aquests dies, t’has rentat tants cops les mans
que quasi se t’han esborrat les ratlles.

7.4.20

GANES


Tinc ganes de veure’t la cara completa,
de perdre’m un segons en els teus ulls,
de meravellar-me amb la comissura dels llavis,
de palpar les teves mans fines sense guants.
Tinc ganes de trobar-te pel carrer i abraçar-te,
de riure junts i besar-te lleugerament o amb passió,
de delectar-me uns segons del teu bonic somrís,
de que tot torni a ser, si pot ser, millor que abans.
Que les bruixes volin amb escombres sense controls,
que els policies tornin a vegetar a les seves casernes,
que els carrers siguin nostres com sempre han estat,
i que els hospitals s’omplin de tranquil·litat i humanitat.
Tinc ganes de fer cues per poder anar al cinema,
de menjar una pizza feta per un altre i xerrar de tot...
I també tinc ganes de veure les preses i els presos,
els d’aquí i els d’allà, en llibertat. És demanar molt?

1.4.20

TELEVISIÓ


He tancat la televisió infectada de virus.
plena de militars emmedallats i ignorants,
de consellers que no tenen res a dir
i tant sols entenen de porres i manilles,
de Presidents de nacions sense la ESO,
d’informacions greument manipulades,
de desinformacions vestides de diumenge,
de gentussa amb banderes i corones,
de profesionals, sense cap mena de professió,
sense manies, sense escrúpols, sense vergonya.
Segueixen morint sense control les utopies,
aquelles que fa dos dies eren moneda de canvi,
de gestors, sense gestió, que no manen, ni gestionen
d’ideologies sobrepassades i caducades,
d’empreses que ja no emprenen ni fabriquen
de ments retorçades que posen economies i diners
per sobre de vides, d’il·lusions i de principis...
He tancat la televisió perquè les llàgrimes
ja no em deixaven veure les notícies.