26.11.12

EL BAF DE L'ESPILL


Cau fluixeta la pluja sobre els nostres records,
com una cortina suau de perles blaves,
i rega els paisatges somorts de l'enyor
darrera les cristalleres lleument entel·lades.

Llenço com un nen l'alé sobre l'espill
i jugo amb els dits a dibuixar estelades
talment com quan era un infant eixerit
i en acabar el dibux amb la ma l'esborrava.

Ara em nego a esborrar aquells instants,
prenyats de petons, caricies, manyagues,
en que el meu cos s'acostava anhelant
aquell foc que amb passió em regalaves.

Cau fluixeta la pluja m'has dit
i jo et busco entre boires glaçades...





19.11.12

ESPECTRE


Els ulls se t’han omplert de tardor,
i dels llagrimalls ha brollat humitat
fent-los encara més brillats i sensuals.


Les teves galtes han envermellit
com les fulles que han caigut a les fagedes
formant matalassos on hi juguen els infants.


Els teus mugrons s’han enfosquit
com les tardes meloses de diumenge,
on entre penombres jugàvem pels llençols.


Tota tu sensualment t’has despullat
com es desfullen els pollancres i moreres
talment com et somio quan no hi ets.

14.11.12

GRONXADOR




Em gronxava feliç sobre un nuvol
fent anar les cames amunt i avall,
donant-me impuls per fregar el cel.
Em sentia feliç quan el vent glaçat
m'encenia les galtes com magranes,
i en el meu joc infantil endevinava
que cada centimetre retrocedit
era un instant menys que faltava
per a una nova fantasia voladora...



ARGILA




Modelaves l'argila amb les mans nues,
jugaves a ser Déu creant els rostres
dibuixaves matisos i arrugues
simplement amb tocs de l'ungla,
només a cops de talent...

Creaves, creaves, CREAVES!!!!



4.11.12

PLUJA VERD TURQUESA.

He sortit al carrer a escoltar la pluja suau
que em parlava de tu a cau d'orella
amb un xiuxiueig cadenciós i embriagador.

He mirat amunt el cel cobert de nuvols
i m'han besat la cara, llagrimes salades
fredes i acolorides de verd turquesa.

Plou
i he endevinat entre els llampecs
l'esboç del teu somriure...
No exagero si te cuento, que le hablo a tu fantasma....(Silvio Rodriguez)



Al mati,
quan el sol viola les escletxes de la persiana
i et fa tancar més fort els ulls ja closos,
i la mandra és desensopeix entre els llençols,
és quan et repenso les arestes i rialles.
Mentre tot retorna al seu lloc amb imatges habituals,
i raja alegre i sorollosa l'aigua per l'aixeta
i la frescor d'un mati tardorenc t'amanyaga
és quan retrobo entre penombres el teu rostre.
També et reconeixo entre el cafe recent fet i fumejant,
en la fràgil torrada colgada de mantega i melmelada,
i amb la brisa gelada que percebo en sortir de casa,
també en l'escalfor del pa calent de la fleca diaria i rutinaria.
Et percebo en cada metre del trajecte fins la feina...
En cada cantonada, se m'apareix el teu fantasme enriolat,
en cada pas, en cada acte, en cada gest...
i jo tant sols et dic, bon dia.


"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".
(Raimon)


De sobte un dia
t’asseus al millor sofà de casa teva
i esperes que la vida et doni alguna cosa,
i veus amb tranquil•litat com passen davant teu
els dies buits, les hores tristes i amansides,
com es desgranen els minuts un darrera l’altre
amb els ulls ancorats al circ patètic de la televisió.
I com en un tronat i malaltís reality show,
vas aïllant-te i enfonsant-te en la teva pròpia merda
simplement prement amb el dit índex el botó
que et porta dels platós a la salvatge selva verge
on un lleó que mai veuràs si no és en un zoològic
ataca fins la mort la zebra que només coneixes
pel color de la cruïlla del carrer de davant de casa teva,
aquell carrer que ja fa temps que no trepitges.
Aleshores t’adonaràs que t’has deixat vèncer per la mandra
que tant sols ets un esclau en mans d’un destí
que no tan sols no en vol saber res de tu,
si no que frueix sabent-te un més a la seva secta.
I tu seguiràs abraçat al teu sofà, vivint la vida d’altres,
sentint sentiments, passions i alegries d’altres,
escoltant noticies, sempre tràgiques de llocs remots del mon.
que mai no has vist, que no veuràs, que no sabies que existien
i que ni tant sols sabries col•locar en un mapa.
I t’adonaràs sorprès, que t’han robat els somnis,
que t’han furtat de manera hàbil les idees, l’energia,
que t’han pres el poder de decidir per tu mateix
que t’han arrossegat cap al seu tsunami de desídia
que t’han convertit malèficament, en un engranatge més
del seu poder destructor, sense fer-te cap mal sense obligar-te a res,
simplement, deixant-te fer de tu mateix, una prolongació del teu sofà.


6.10.12

QUIMERA - il·lusió, fantasia, que es creu possible, però no ho és-

Majestat:

Avui em sento especialment eloqüent
i aprofitaré el meu estat per dir-vos quatre coses.
Vos, amb el vostre florit llenguatge,
ens parleu de la il•lusió, de la fantasia
talment com si es tractés d’una follia.
Vos sabeu què és una il•lusió?
Us ha fet il•lusió mai res Majestat?
Res que no sigui matar bestioles a la selva -es clar-?
I les fantasies?, heu tingut mai una fantasia
que no fos unes cames obertes i obedients?.
Us heu jugat mai la corona al 4, negre, imparell
amb la obscura possibilitat de perdre-ho tot,
i veure-us obligat a feinejar per tal de sobreviure?.
Com us atreviu doncs a pontificar en temes que desconeixeu?
Com podeu vos, a qui han d’escriure fins l’ultima lletra que llegeix
satanitzar les il•lusions, les fantasies dels altres?
Com podeu vos, que ho heu tingut i tindreu tot per via seminal,
parlar del que anhelen i desitgen els vostres súbdits... esclaus?

Vos Majestat, en la vostra crua i ben fabricada imatge
de gandul, de mandrós, de vividor i malbaratador, de faldiller,
però això si, de bona persona, popular i “campetxano”,
no sou més que una titella poderosa, però inoperant.
Vos senyor, no sou ningú per parlar de quimeres,a no ser
que considereu quimera la possibilitat de reinar a casa vostre,
on Al•li babà i els quaranta lladres, només serien aprenents.

Potser això nostre Majestat, només és una il•lusió, una fantasia,
que es creu possible, però en realitat, no ho és,
però sap Majestat, som millors que vos, perquè tenim i tindrem,
malgrat vos i tots els seus, la capacitat de somniar quimeres...

A QUE FOT?

5.10.12

SOLDAT (peça d'Eudald De Juana)

Reposa el cap plàcidament adormit


sobre la grava volcànica del son.

Tanca el ulls relaxat entre les cendres

pudentes i lleugerament vermelloses

de les guerres quasi sempre inacabades.

Reposa el cap i somnia el retorn a casa,

a prop dels fills que enjogassats l’emprenyen

a prop dels braços de la dona que l’amara.

I en obrir altra cop els ulls enlleganyats,

una fiblada li ennuvola la mirada

i el retorna com un mal presagi,

al malson d’un somni farcit de metralla.

10.9.12

FOCS A DONOSTI

Sentíem Mikel Laboa
mentre el cel s’estripava als nostres caps,

baga, biga, higa...

línies rectes, giragonses, explosions,
llums enjogassats com gats amb cabdells de llana,
milers de colors confonent-se amb els estels.

Eta nik, txoria nuen maite...

Sentiem Mikel Laboa
i ell ens somreia des de el seu univers immortal,
mentre contemplàvem els focs a Donostia.

29.7.12

ZUM ZUM, ZUM ZUM


Aquell dia, vaig sortir al carrer contenta.
Vaig ensumar fort i els núvols feien olor de caramel.
zum zum zum zum

Les roses del parc desprenien una aroma especial,
i l’home que va passar pel meu costat feia olor de Brumel.

zum zum zum zum

l’aire estava impregnat d’olors de gessamí
fins i tot les clavegueres  desprenien flaires de ginesta.

zum zum zum zum

Us podria estar parlant de compreses...
si no hagués perdut el Control....

zum zum zum zum

EAU DE TOILLETTE

Corria nua i lleugera per la platja
talment com si fos una daina
En la seva carrera angelical
feia voleiar els cabells de banda a banda
rítmicament com una dansa austríaca.
Finalment va saltar endavant a càmera lenta,
i va caure en braços d’un noi ros també mig nu,
Ella es va abraçar a aquell cos atlètic
aquell cos on cada centímetre de braç eren bíceps,
on cada abdominal era més dur que el cap d’un tossut,
amb unes cames com columnes d’hèrcules...
Aleshores desprès de rodolar els dos per sobra de la sorra
a càmera lenta i arran de les onades tènuement amansides
que arribaven a aquella platja d’Àustria plena de daines
ella li acostà la boca i li va dir a cau d’orella xiuxiuejant
unes paraules increïblement enigmàtiques:  

Je t’aime pour tojours... Eau de toillete le daine austriac. Pour homme ...

I aquella massa de muscles, aquell adonis, que era d’Albacete va contestar....EHHHHHHH????????

20.7.12

FADA

S'ha fos la fada
o simplement ha tornat al bosc
on s'arrauleix prop les ginestes
i s'estira a descansar sobre la gespa.
Potser, tal vegada ha fugit a fer l'amor
amb algun follet, mig nu i mig foll,
o ha pujat a lloms d'una sargantana
que l'ha portat al mon subterràni
allí on s'amaguen tots els cucs,
aprop del cau de les formigues.
S'ha fos avui la fada,
i el bosc ha quedat orfe de llumetes i de màgia.

17.7.12

A la nit, tancarem les finestres
plegarem curosament les persianes
i tancarem la negror de la nit
lluny dels nostres somnis.
Aleshores, tancarem els ulls
i tranquil•lament ens deixarem caure
en el buit d’allò que ens és desconegut.
Veurem una pel•lícula que no em triat,
on potser serem protagonistes, o potser no,
però tal vegada, crearem espais inexistents
que ens allunyaran de qualsevol realitat.
Deixarem el cos inert i el cor en vetlla,
relaxarem cames, braços i altres extremitats,
i quan arribi aquella hora de temença 
en que s’acluquin els meus ulls humans....
Pensaré que és l’instant més fascinant
de tots els que hauré viscut fins aleshores
i em deixaré portar pels braços més dolços
que mai a la vida m’hauran acaronat.
Aleshores, i com a últim servei a la meva existència
recordaré amb emoció, la llum del teu esguard.

16.7.12

LA NAU

Ja quasi ni es veu l’empremta de la nau sobre la mar,
 ha quedat difuminada per la lluentor de la lluna taronja.
Els pensaments suren com vaixells extraviats i erràtics,
 i la memòria dels dofins ens empenyoren l’estat d’ànim.
Voldríem fugir vers l’horitzó, talment una nau suïcida
d’aquelles que dia a dia creuen i naufraguen a l’estret,
o transformar-nos en despistades gavines buscant peixos.
Però la vida recondueix els nostres actes preservant-los,
convertint-los en instants repetitius avorrits i rutinaris.
Potser amb la sortida del sol veurem la nova albada
i ens adonarem gratament sorpresos, que hem entès per fi
que és més important el plaer del llarg viatge, i no el destí.

E la nave, va.

13.7.12

DRUIDA

Faré un beuratge, com el druida de l'Astèrix
i sucaré la punta d'una branca d'espigol
en una barreja de maduixa i xocolata,
després hi posaré un lleu perfum de ginesta
i l'amaniré amb puntetes de cireres d'arboç.
Aleshores l'esbandiré als quatre vents
i si la sort aquell dia m'és propicia
pintaré amb el sortilegi, un esboç del teu somriure.

11.7.12

ESPELMA

He encès l’espelma
per no sentir-me tant sol,
ni tant fosc, ni tant fred.
Per foragitar les ombres
que incansables m’acompanyen,
i dibuixar a les palpentes
imatges atzaroses en l’espai.
He olorat la fragància subtil
de cera fosa sobre el marbre,
i en la meva solitud t’he pressentit.
Ara obriré la finestra de bat a bat
per deixar que la tramuntana
profani aquest benestar efímer,
i s’endugui d’una volada
les lletres absurdes de la meva poesia

10.7.12

Voldria escriure un llibre a la llum de la lluna
a peus nus sobre l’arena d’aquella platja blanca i solitària,
banyar-me nu entre els meus mots que suren a les ones amansides.
Deixar-me gronxar per l’escuma d’uns mots indecisos i porucs
que suren com vaixells ancorats a les parpelles de sirenes.
Voldria escriure el llibre pensant en tu, mentre em remullo
 i penjar-me d’una graciosa i fràgil estrella de mar, mentre et repenso.

9.7.12

El mateix....De sempre


Avui t’escric a tu
que xafardeges en les meves coses
vagarejant d’esma entre títols i paraules.
T’escric per demanar-te que em llegeixis,
que no deixis anar la ma que t’acompanya
que vinguis amb mi pels camins dels mots
que t’arrauleixis al meu costat mentre t’amanyago.
T’escric a tu, i només per tu
que t’apassiones per no res, molt fàcilment,
per tu que ets un torrent inesgotable de sensacions,
per  tu que et fa vergonya això del sexe, sense més.
Acosta’t tant com puguis, que et duré a volar estels enllà,
agafat fort del coll, que t’ensenyaré un mon nou que desconeixes.

Seré, no pateixis però el mateix...De sempre!!

14.6.12

Vaig caminar com formigueta
pel teu coll, baixant pels pits.
A l'arribar als mugrons em vaig perdre,
no trobava la sortida de la rotonda del desig...

31.5.12

ELL TE UN DO, I UN RE, I UN MI, I UN FA...Albert Cuevas

Em FA companyia


i he de dir-ho amics ell té un DO,

perquè si recito SOL no és el mateix

i no em fa RE de reconèixer

que sense LA seva astúcia musical

la meva seria una poesia SI més no, vulgar.

jo sense ell poesia simple, ell sense MI, música orfe.

Un+Un=Molt

29.5.12

CARTA A DÉU -PURGATORI-

Al purgatori no!!!
No em vingueu amb collonades,
o caixa, o faixa, mai m’han agradat les mitges tintes.
No vull estar-me cent anys més purgant les meves malifetes.
Sí senyor jutge o el dit amunt, o el dit avall, sigui just.
Prou que m’ha costat empassar-me el fet que anava errat
com per què ara em deixeu a mig camí de l’eternitat,
o cel o infern, o foc o placidesa celestial amb cants harmònics.
Res de penedir-me, tampoc em sembla just ni necessari.
I si no fos possible, si el que em toca és quedar-me als llimbs
deixeu-m’hi emportar llibres i un bon ordinador per anar escrivint
amb connexió de les bones, tant me fa jazz Cel ,  OrAngel,  o MoviEstels
però això sí, de banda ampla i moltes meges per poder volar,
que si cal ja em faré amic del ser suprem i li ompliré el mur de m’agrades.
Si el que em toca són els llimbs, deixeu-m’hi buscar l’Ovidi i en Rubianes,
no em poseu a prop de cap monja renegada, ni cap capella pedòfil,
allunyeu-me de banquers i d’ex ministres que tant tenen per purgar.
Si el que em toca és el purgatori, no m’emprenyeu encara
ja hi aniré demà.

Firmat: El purgarcito.

24.4.12

23 D'ABRIL

En paper de plata


i una caixa de colors

vaig dibuixar una rosa,

amb el verd la tija i les fulles

per pintar el capoll vaig dubtar,

potser el rosa, el groc, el blanc...

Finalment recordant-te

vaig triar el roig del desig.

Una vegada pintada

pensant en els teus ulls

em va semblar que la rosa

fins i tot feia olor...

24 D'ABRIL


Aquest matí


el pati s’ha llevat humit.

Potser ahir Sant Jordi

va plorar pel seu pobre país,

potser el drac va esquitxar baves,

potser tant sols el cel decidí

regar les roses del dia abans...

22.4.12

olele olalà, ser de Barça és, el millor que hi ha.
Himne a capela amb la meva veu a primer terme

21.4.12

RELLOTGE DE SOL -ca les senyoretes, Otos -Vall d'albaida-

Mesurarem el temps amb cura,


deixant que el sol sedueixi les parets.

Buscarem els àngles, les coordenades,

no deixarem que l'atzar ens despisti

robant-nos als matins de primavera hores de plaer .

Jugarem entremeliats a enganyar el sol

mentre ell ens abraça la pell amb gelosia,

i reflexarem sobre l'envellida pedra

el pas de cada instant d'aquesta poesia.

Tant sols un troç vinclat de ferro

ens dirà l'hora en que els nostres llavis

es diran adeu, quan aparegui amb serenor la lluna.

13.4.12

BANYA D'ÀFRICA

Xucla el pit eixut i flàccid,
sec com un torrent mediterrani en ple agost.
Les mosques li llepen les llàgrimes
amuntegant-se sobre l’ull inexpressiu.
No en sap res de primes de risc
tot i que és prim i conviu dia a dia amb el risc,
No en sap de pactes politics
tot i que cada dia pacta amb el sol minuts de vida.
No en sap de xarxes socials
tot i que cada dia salta al buit sense xarxa en despertar-se,
no en sap res d’economia submergida
tot i que cada dia se submergeix en una gran desesperança,
No en sap res de politics ni gestors corruptes
tot i que si en sabés l’existència, somniaria en entrepans de xoriço,
No en sap res de res i per tant, no enyora res
segueix xuclant el pit eixut i flàccid
ja que ni tant sols sap que per més que xucli,
mai no en rajarà ni una puta gota de llet.

SENSE COMES

Enyoro els llavis la pell l’alè
enyoro els pits els ulls el gest
enyoro l’estridència del riure
enyoro les ganes de viure
enyoro l’olor el gust de la saliva
enyoro el sexe en versió lliure
enyoro el records i les formes
i en l’enyor escric les poesies
sense ni tant sols una sola coma...

L’enyorança em trasbalsa la rima la mètrica
la gramàtica la puntuació l’ortografia.
t’enyoro.

11.3.12

PREN LES ARMES -Peça d'Eudald De Juana-

I

Només dos pams separaven
la flacciditat plàcida dels seus pits
de la rotunditat amenaçant
del seu sexe erecte i irreal.
Només dos pams segregaven
la pau de la guerra,
la natura de l’abisme,
la feminitat, del simple simi violent.


II

Tensant els muscles
m’ha sortit l’home que porto dins.
M’ha crescut un casc prop del cervell,
he abandonat la inútil i modelable tendresa
i he construït un mur que m’allunyés
de la meva acostumada submissió.
M’he fet home per encarar-me a l’home,
m’he fet forta i dura com l’acer,
i de sobte com si res entre les cames,
he escopit bales enverinades contra el mon.
Espero que en arribar la primavera
l’olor dels camps les flors i la fina pluja
m’empenyi cap a una lenificant castració.

13.1.12

NEULA

Hem cobert amb un llençol de gebre
la teva pell, el teu cos, que ja no ho era
a prop de l’hort on fins fa poc corries.
Hem donat repòs a la teva exultant alegria,
entre els vells cirerers i la morera.
Els teus lladrucs seguiran sonant a prop de casa,
i seguiràs corrent al nostre costat, com solies
en les passejades de les tardes i migdies.
Mai no mor, allò que s’estima, mai.