23.7.17

EL BALL

Et concedeixo un ball,
abans que la terra ens absorbeixi
i siguem els dos tant sols un record.
Et deixaré que em portis,
mai he estat bon ballador,
ni m’ha agradat mai ballar
i tant sols ho faig per tu.
Això si, ha de ser un ball lent,
d’aquells que t’agafes i sents,
i et transporten als llimbs.
I quan soni el solo de guitarra
tancarem els ulls i acostaré el cos,
m’arraparé a tu per sentir-te,
per olorar la teva colònia dolça,
per notar-te els pits i el batec del cor.
I després, seguirem com si res,
potser t’agafaré la ma i et faré voltar,
ho he vist mil cops a les pel·lícules,
i tornaré a posar-te la ma a la cintura
i l’altre a l’espatlla amb elegància,
i seguiré fent veure que en sé,
fins que el solo esgarrapat de saxo
em retorni a la meva realitat
de persona esgarrapada i tímida.
Et concediré aquest ball
quan no em quedin forces ni idees
per seguir-te dient, que no m’agrada ballar.

Però en el fons, sé que te’l dec.

21.7.17

LA CALDERA

Una caldera plena
i uns jutges corruptes
bufant el foc etern
dels miserables.
Uns polítics bramant
en micròfons podrits
i la caldera que bull,
un poc de pebre
un polsim de sal
una mica de merda
per donar-li gust.
Gust putrefacte i
dos banquers llestos
amb manguitos llargs,
llargs com els braços,
llargs com les mans
llargs com els dits.
Uns fiscals reprimits
fent de palmers
en el flamenc alegre
del judici inacabable
i el calder que vessa,
i si es que vessa
es que vessa de verdad.
I un tribunal arbitrari
que diu el que és escrit,
que beneficia els de sempre
que dicta lleis a cabassos
que ignora legalitats
que obvia constitucions,
que les emmotlla i afina,
que judicialitza a tort i a dret,
i sentència i sentència,
que les tritura i corromp.
I aquella pluja daurada
sobre els caps dels senzills
i la caldera que bull,
i la caldera que vessa,
i la caldera tant plena,
tan plena que vessa
tan plena com els collons
teus, meus, seus...

Em rendeixo...Aneu a la merda.

17.7.17

LLIBERTAT

He rebuscat entre els papers i no hi sorties tu.
Ni riallera, ni apagada, ni alegre ni boja,
simplement no hi eres, eres fum.
He mirat per cada finestra mig oberta,
per cada persiana mig abaixada,
en cada bandera  de pau  a mitja asta
en cada estança i en cada cavitat
i ni tant sols es podia sentir la teva olor.
He mirat en el passat, en el present
i també m’he aventurat amb el futur
i el teu somrís seguia absent en la buidor.
He repensat cada record, cada il·lusió
i tampoc hi pareixies ni en somnis,
he rastrejat cada petjada i desconsol
i he seguit sense ni tant sols pressentir-te.
Deixaré de buscar i potser així algun dia
apareixeràs del no-res i farem festa,
destaparem el cava que hem guardat,
menjarem coca i farem sexe esbojarrat.
Potser tant sols, sortirem a rebre’t
tranquil·la i pausadament  amb la catifa,
i et farem una abraçada intensa, interminable.

12.7.17

PENTAGRAMA -Peça d'Àngels Sargantana-

No puc llegir la melodia,
de fet no sé llegir un pentagrama,
massa matemàtica exacte
pel meu cap ple de pardals.
N’estic segur però que sona bé,
que cada nota encaixa perfectament
en aquest trencaclosques de línies,
corxeres, fuses, blanques i negres.
Segurament serà una melodia dolça,
tocada per violins, trompetes i tubes,
amb els arpegis adequats i precisos.
Jo posats a triar, preferiria una sonata,
d’aquelles que et fa tancar els ulls
i deixar-se anar com caient del cel.
O inclús alguna peça de Wagner
d’aquelles que t’aixeca l’ànim
quan no en  tens i en necessites.
La pedra amaga una melodia.
Només em queda pregar als Déus
que no sigui el “despasito”.

11.7.17

CRIT!!! -Peça d'Àngels Sargantana-


També és mala sort, sortir d’un quadre
i acabar enganxat en una pedra.
Passar de ma en ma, d’artista a artista
però sempre presoner i esporuguit.
Bramar fins estrafer la veu i la cara,
cridar cap a l’infinit, sense motiu.
Seria bo, que el pintor i la pedraire
ens expliquessin ja per fi i d’una vegada
a que treu cap, tanta cridòria,
enlloc de passar-se  el mort de mans,
i deixar-nos en la dolça incògnita,
mentre admirem el ser espantat.

PAPALLONA

Va deixar de volar,
va quedar impresa en la pedra.
Ningú va tocar les seves ales,
ningú li robà la pols del batre,
ningú la va capturar entre les xarxes
de cap caçapapallones ,
ningú li robà l’ànima.
Ara era tant sols bellesa perdurable.
L’energia no es destrueix, es transforma,
la bellesa perdura eternament

10.7.17

EN EL COR DE LA ROCA -peça d'Àngels Sargantana-

En el cor de la pedra
una silueta seductora codificada.
Records d’infantesa i canal plus.
Mig tanquem els ulls
per a fer més nítida la imatge,
i deixem volar la imaginació
i juguem amb la idea llaminera
que potser algun déu entremaliat,
ha solcat la roca dibuixant desigs,
que potser la mare terra
ens ha volgut regalar el seu nu,
fent-se present com a dona voluptuosa.

ARENA -Foto cedida per Cristina Haro-

Creieu que buscava entre la sorra?
o sols jugava a veure com inevitablement
se li esmunyia juganera d’entre els dits?.
Potser el sol reflectia cristalls prop del mar
 i ella s’entretenia  a desxifrar-los,
o tanmateix buscava el collar de la sirena?
Qui sap si tant sols cercava alguna fusta
amb la que construir un mikado,
o algun conjunt d’algues esgrogueïdes
que li permetessin fer un penjoll insospitat.
Potser només era un joc infantil
un truc de nena divertida que es reia
d’una manera entremaliada del fotògraf.
El que és innegable, és la imatge preciosa
d’aquest ser encuriosit gatejant per l’arena.

9.7.17

SOSTENIDORS -sargantana2-

Amb fil negre
he lligat amb cura
les dues pedres
que l’atzar i el mar
m’han acostat a l’arena.
Les he pensat goludes,
com dos pits sensuals,
com el regal furtiu
d’una sirena mamelluda.
Les guardaré dins un somni,
com el tresor d’un pirata
que perdent el mapa
es conformà en la més gran bellesa.

PEDRES -col·laboració amb l'artista de les pedres Àngels Sargantana-

Col·leccionàvem pedres,
de tots colors i formes
i del nostre cap eixelebrat
i sempre sense fil ni normes,
dibuixàvem pits, malucs
i d’altres seductores formes.
Ens perdíem imaginativament
en paradisos sensuals i eròtics
que la natura, naturalment,
ens regalava en instants caòtics.
Ens deixàvem anar com infants
entre la natura i l’orgasme
jugant amb paraules excitants
lligant humor, sexe i sarcasme.

SAHARA -MASSA LLUNES-

Sota el blanc del vestit
emergeixen de manera lluminosa
la verdor d’uns ulls, d’un país marronós
cobert de sorra, vent i llunes plenes.
Una mirada intensa cap al no-res,
una fugida endavant desesperada
tot un resum d’un poble acostumat a patir.
I malgrat tot, la placidesa del verd sorprèn.
Potser, diuen, els ulls més bonics d’Àfrica,
els d’aquest poble amb un destí incert.
Tal vegada, no sols amaguen el rostre
per tal que el vent no els malmeti la pell,
potser en el fons temen que la resta de la cara
els delati el desassossec de massa llunes ,
de massa anys allunyats de la verdadera llibertat.

7.7.17

SUPER

Es deia Jennifer.
Era caixera del Carrefour,
el seu so era bip bip
i la veritat, no vaig poder evitar-ho.
Agafava amb una ma el blister de la carn,
els embotits, el menjar japonès,
les begudes i la fruita.
No ho vaig poder evitar,
no vaig poder controlar els instints.
De res havien servit tant anys de progressisme.
Tants mítings de jove amb la Lidia Falcon,
tantes mobilitzacions amb l’esquerra independentista.
tant aixecar el puny, tanta internacional,
tanta lluita obrera i pels drets de la dona,
tanta samarreta lila amb missatges igualitaris,
tant de parlar en femení enlloc del genèric.
Tanta ideologia, tanta fermesa, tanta equitat...
i quan la Jenifer es va girar per agafar el tiquet
I abans de dir la mítica frase...targeta client?...
Li vaig mirar el cul!!!!

Mai més seré el mateix, sort que ningú em va veure...Crec...

NUESA

A les sis del matí
quan tot a fora és inert i fosc
i els ocells fan xivarri descontrolat,
reposo en el marc de la finestra.
És una hora on  es respira quietud,
on sembla que l’ànima recuperi
aquella energia que els llençols
semblava que t’havien segrestat.
Aleshores et gires i mires el llit
i ella passeja encara entre somnis,
esgarrapant els darrers segons
d’aquell espai oníric gelós i infinit.
Aleshores, suau i cuidadosament
per tal de intentar no despertar-la,
li enretires mínimament  el llençol
per observar la seva bellesa nua.
El coll, el naixement dels pits,
i aleshores enmig de la quietud
i la meravella de l’instant furtat,
recordes aquella cançó poètica...
“ No et moguis,
vull conservar aquest instant així,
tu estirada al teu llit
com a contrallum....”
I he descobert bruscament
que he canviat la lletra i idioma
per a capturar de manera furtiva
la teva imatge sensual i lluminosa.

29.6.17

PÀTRIA -els que em coneixeu, sabeu que sóc contradictori-

Volia escriure una poesia patriòtica, però no en sé.
Potser no sóc prou patriota, o tal vegada
és un tema poc poètic o desencisador, no ho sé.
Potser la meva pàtria, te poques coses poètiques,
o qui sap si el problema és que no tinc pàtria,
a part de la imposada, és clar, la que no estimo.
I em pregunto, és obligatori estimar una pàtria?
De fet, algú em podria explicar, que és una pàtria?
Potser aquells energúmens que ho donarien tot,
la família, la salut, els diners, la vida si fes falta
per la pàtria...? Aquella cosa etèria que ningú no veu,
aquella espècie de Déu que es basa en la fe,
tant sols en la fe, en la imposició i el fanatisme.
És normal matar per la pàtria?, morir per ella?
No sé escriure sobre pàtries, em sento ridícul,
no sé escriure de banderes ni d’himnes
ni d’orgulls, ni de parafernàlies castrenses.
No li fa vergonya a un home gran i panxut
sortir al carrer tocant el bombo amb una marxa militar?
-deia l’enyorat Gila-
Potser si que avui m’he llevat una mica anarquista,
ja està bé de tant en tant, i arriar banderes
i mirar al voltant, i renegar de tot i de tots,
i fruir de la fresca i del sol, i d’aquest estiu
que ha vingut aviat fent-nos suar de valent.
Tinc ben clar, que no tinc pàtria, ni sóc patriota.
Estimo però el meu país, i part de la meva gent.

No ha estat un error ortogràfic. Part de la meva gent.

28.6.17

QUANTS...?

Quants petons deuen fer falta
per demostrar que s’estima?
Quantes mirades irritades
per saber que s’odia?
Quantes llàgrimes perlades
per endevinar enyorances?
Quants esguards crispats
per a una gran revolta?
Quants silencis feixucs
per a un desencís?
Quantes ganyotes fan falta
per a un instant de por?
Quantes rialles salvatges
per a una immensa alegria?
Quants laments ofegats
per a una cruel derrota?...

Quan deixarem d’amagar
sota l’estora els goigs i les ombres?

24.6.17

ALTRA VEGADA EL CANTÀBRIC

Podria perdre la vida
simplement mirant el mar,
sobretot si fos des d’aquest instant
en que les ones colpegen l’espigó.
Podria inclús deixar-me dur per elles,
mimetitzar-me en gra de sal
o marxar a lloms d’una sirena
que visqués, això si al meu Cantàbric.
Podria també, si fos el cas
marxar a la gropa d’un dofí,
o simplement deixar-me anar
i que el vent em portés fins l’horitzó.
Podria assegut en aquest marjal
tancar els ulls i convertir-me audaç
en aquell peix que ressegueix
totes les algues i curculles.
Podria si calgués i amb els ulls clucs
saltar contra les roques escadusseres
i descansar per sempre més en aquest mar
que em pren l’al·lè, em fascina, m’enlluerna.

18.6.17

BORINOTS

M’he llevat d’hora.
Feia calor, molta calor, una calor insuportable.
He begut llet d’ametlla fresqueta 
-ara no se li pot dir llet, coses de la llei-.
He sortit a l’hort, he mirat als gossos,
estaven espatarrats sota la morera,
l’ombra els salvava heroicament la vida.
M’han mirat de gairell i han seguit la letargia.
En acostar-m’hi, semblava que un glop de vida
els envaïa la pell, els retornava al present.
Quan m’han vist amb la mànega de regar,
han recuperat la consciència i han fugit,
han fugit tant lluny com dona el tros que tenen.
M’hi he acostat i de manera submisa i pacífica,
han ajupit les orelles en senyal de rendició.
L’aigua ha regat el seu pel, la seva pell, l’esperit,
i com en un miracle, ja fresquets, han recusitat.
L’Acoplat, m’ha dut la pilota, aquella que grinyola,
i tot seguit l’Osasuna s’ha afegit alegrement al joc.
L’As, quin cas de gos, s’ho mirava de lluny
intentant que entre llançament i llançament,
la meva ma li acaronés el cap, la panxa, les orelles.
He sortit després de diversos strikes de l’Acoplat
i m’he acostat a l’olivera, l’olivera del repòs,
l’estimada olivera que guarda a sota tants records
i els he vist, els he vist alegres, aliens a la calor,
alegres i fent feina, al costat de fascinants papallones.
Xuclaven el suc de la vida, el pol·len de l’espígol,
i semblava que somreien quan els acostava
sense cap temor, l’objectiu de la càmera del mòbil.
Es movien alegres i pacífiques, del lila al groc,
del verd al taronja, de la farigola al romaní.
M’he quedat embadalit amb l’espectacle
escoltant atent el brunzit de les ales,
amb la bellesa del groc intens i lenificant.
He entrat a casa somrient de la sort que havia fet.


11.6.17

ARREMANGA'T

Arremanga’t la camisa que el sol és fort,
ajup l’esquena i vincla’t , recull-lo.
Deixa que plori  si vols, eixampla els pulmons
-diuen les velles sàvies, que sempre tenen raó-
I després recull-lo i lleva-li els mocs,
renta-li la cara, si ho creus convenient,
és també sa, portar-la plena de xocolata,
quan el berenar estiuenc toca a la fi,
i remulla’l mànega en mà amb aigua fresca,
no t’amoïnis per la roba, ni el refredat,
tot això es vida, diuen les sàvies.
Corda-li  l’espardenya, o deixa que corri descalç,
que pugui notar el terra dur, les pedres
o tanmateix l’herba que has tallat aquest matí.
Fes que estimi tot això, l’aire el fred, l’aigua,
el sol, l’herba, la xocolata, el pa i la llibertat.
Fes-li veure que ha nascut, tant sols per a ser lliure,
que cada segon de la seva vida és irrepetible,
que cada instant, és pols de màgia regalada,
I que sempre tindrà una mà, un braç,
un esperit empenyent-lo a ser feliç.

L'INTRÚS

Els llavis.
La pell que s’arrissa,
els músculs es tensen lentament.
La boca busca la boca, la pell, el pèl.
La llengua arrossega el carmí,
Els llavis...Els llavis s’ajunten,
es busquen, acaparen, juguen,
el sexe s’humiteja de manera plaent.
Acull, desitja, s’obre, es contrau,
fa de niu i es transforma en esponja.
s’eixampla i esclata quan li roben terreny.
El busca, el busquen, l’assaboreixen.
Sent els batecs de l’intrús,
la duresa de l’intrús,
l’intrús...
Es deleix per  l’ocupació,
com una vella casa restaurada, l’intrús...
Es mou, deixa que es mogui
demana que es mogui,
primer lentament, molt lentament,
assaborint aquella duresa insospitada,
aquella energia que es destrueix,
que es destrueix i es transforma,
es reconstrueix i es torna a transformar,
l’intrús, l’intrús desitjat.
I les mans que acaparen la pell,
que acaricien els pits, els glutis,
la cara, els llavis...altra cop els llavis,
i l’esclat brutal, l’explosió.
L’atemptat anunciat, i tot es tensa,
i de sobte tot es relaxa, i es torna a tensar.
I et manca l’aire, et manca la visió, l’oïda,
els sentits que ara no calen
que ara es concentren en els llavis,
en el cos, en la pell, els glutis
i en l’intrús, vingut a menys....






1.6.17

COM UNA NÚVIA

Toca’m,
fes-ho suaument
amb el dors de la mà,
com si fossis una núvia,
una núvia verge i assedegada de mi.
Toca’m ,
com si em despullessis,
com si ho fessis poc a poc
amb la mirada o els llavis,
com la núvia de les mil i una nits.
Toca’m,
si vols també amb passió,
resseguint-me les arrugues,
les estries dels racons més amagats,
com si fossis la núvia amagada sota el vel.
Toca’m,
fes-me estremir amb el tacte,
fes-me volar amb la mirada,
fes-me flotar amb xiuxiueigs
com la núvia més bonica a peu d’altar.

22.5.17

BARRA LLIURE

 Porta d’embarcament número 11.
Vol procedent d’aquí WRDYF.
Hora de sortida les 16.15.
Endarrerit.
E l vol s’enlaira sis hores a destí.
Vol que arriba d’allí,  tres quarts de retard.
Bus, a peu d’aeroport  destí hotel.
“Senyor la seva clau, habitació 145,
el noi li portarà les maletes”
Polsera al canell, barra lliure.
Nit plàcida, malgrat el tio del piano del bar.
Vuit del matí, hamaca a la piscina.
L’hotel és tancat, complexa exclusiu.
Tot controlat, tot en ordre.
A fora, el desordre, el caos, els crims,
però  a dins, tot en ordre, tot correcte,
enriquint sempre als més rics.
Dues hores a l’hamaca, primer daikiri.
Tercera hora d’hamaca, refrescada a la piscina.
Torna a l’hamaca, s’unta d’oli.
El sol s’apodera de la seva pell, a ell, li sua tot.
Segueix a l’hamaca. Hora de dinar.
Menjar abundant, barra lliure, recordeu?
Migdiada , amb soneta i roncs.
Torna a l’hamaca, un cuba libre.
Arriba la nit, deixa l’hamaca,
esquena marcada de reixa.
Sopa i es queda a la sala de festes.
Balla, i beu. Beu i balla.
L’endemà com un bucle, hamaca, sol
daikiri, piscina, ball, migdiada...
A l’altra punta de mon. Unes vacances de somni.
No li importa res el país, la llengua, la gent,
el paisatge, l’entorn...Res.
Usa els treballadors de l’establiment com esclaus,
com vassalls al seu servei, com a sers inferiors
que vetllen per a les seves vacances.
Els dona propines miserables
que ell considera impressionants,
ja se sap, pobre gent...
A l’altra punta de món, per a no fer RES
i sentir-se immensament poderós.

El braçalet de barra lliure li dona un poder insospitat...

12.5.17

NETFLIX

Vivia una vida tant allunyada de la realitat,
que els peus no li tocaven a terra.
Tot es resumia a una sola pantalla.
Anava calmosament de sèrie en sèrie,
i passava de sentir-se una mare de dragons
a la consort malèfica  de la Casa Blanca,
de viure en una casa on no s’hi podia viure,
a resoldre crims  irresolubles  prop de Miami,
del laboratori més modern d’investigació,
als records més quotidians de la transició.
Tenia totes les plataformes hagudes i per haver,
i com a objecte quasi sexual i absolutament vital,
el seu comandament a distància...
I és que la distància entre ella i el seu ser,
cada vegada quedava un xic més lluny,
les seves aventures, cada vegada més enquadrades,
la seva vida emmotllada a un sofà atrotinat.
Vivia una vida de pel·lícula....

8.5.17

TATO -ahir et vaig tornar a veure en unes imatges, fent de padrí al casament de la Marta. Seguim enyorant-te-

Vaig veure la teva imatge com en un calidoscopi,
les llàgrimes van vèncer la lluita dels sentiments.
Oferies el ram a la núvia, amb veu tallada, emocionat.
Li deies quatre paraules, mig poesia, mig sinceritat.
La teva veu profunda i carinyosa, i aquell silenci...
Aquella expectació de tots els qui et coneixíem
i en la nostra ignorància, no et creiem capaç...
Semblava un trist calidoscopi la teva imatge,
i em vaig adonar, gens sorprès, que al meu voltant
tots nosaltres  eren llàgrimes d’enyorança.

5.5.17

CEMENTIRI

Sobre el fons negre del feixisme
una nena llueix inusualment blanca.
Podríem filosofar i poetitzar ,
o tal vegada lloar-ne la imatge,
però res més lluny del que és real,
la nena tant sols és un fantasma,
una simple il·lusió òptica
d’un passat cruent i esgarrifós,
d’un present que es repeteix
d’un futur que fa olor de sutge.

MASSA RÀPID


 Em va alçar la mà
i el món va desaparèixer per mi.
Tot va ser ràpid, massa ràpid,
massa ràpid per saber que feia,
massa ràpid per entendre-ho,
massa veloç per inclús gaudir-ho...
Em va alçar la ma per darrer cop.
Sense saber com, sense pensar,
sense saber d’on treia la força,
sense saber d’on sortia el coratge,
massa ràpid inclús per gaudir-ne,
per entendre-ho, per capir-ho.
Aquell ganivet de cuina s’arrapà a mi,
la meva ma era el seu motlle perfecte
i en descarregar la seva fúria,
tot s’aturà, el cop, el mal, la sang...
Amb una destresa desconeguda
la meva mà es dirigí al seu ventre.
Cares de sorpresa, estupefacció.
Ell em mirà, sense entendre,
massa ràpid tot plegat per pensar,
massa ràpid per gaudir-ne.
El seu cos es desplomà lentament,
com en càmera lenta de pel·lícula.
Em mirava, no hi havia retret
tant sols incredulitat, estupor.
“Ella, que no servia per a res,
que no era res sense mi...
havia estat capaç...”
Massa ràpid per gaudir-ne,
malauradament...

3.5.17

FEIXISTES


En aquests temps on el feixisme resta amagat
en cada maleïda cantonada, disfressat
camuflat de virtuts i d’empaties,
de legalitats i de ideals democràtics,
cal que no perdem mai de vista
de quina claveguera emergeixen
els seus caps i els seus escuts
las seves consignes i les seves banderes.
Intenten confondre la historia
i es valen de la ignorància aliena
per colar-nos missatges xenòfobs,
per penetrar-nos amb idees homòfobes,
per prometre’ns seguretat i pau,
amagats en les seves màscares infectes,
parapetats en la seva violència ancestral,
en la seva inhumanitat mental i social.
Els tenim a prop , molt a prop,
disfressats de lliberals i de centristes,
disfressats de socialistes i nacionalistes,
sempre amagats darrera una bandera
que els oculta les vergonyes, mai de cara,
mai de cara, mai de cara, mai de cara...
Són aquí, entre nosaltres, al país
a l’estat, al continent, i cada vegada són més forts
xuclant-nos la sang, vivint de la nostra ignorància
nodrint-se de la nostra inacció, del nostre conformisme...

1.5.17

MUNGIA


Mirant l’espectacle únic de la gent.
El que crida, el que renega, el que bufa.
M’hi reconec en cada gest i mirada.
S’estranyen que els miri a ells
que no comparteixi la seva passió,
Deuen pensar que soc un llunàtic
I potser ho sóc, un llunàtic absent.
Menjo els pintxos i el txakoli,
com qui assaboreix una gran menja
I els segueixo observant tranquil•lament.
Potser és el relax de les vacances extres,
potser tant sols les ganes d’omplir minuts
fent allò tant important com el badar...
I com m’agradaria que marqués l’Athletic,
tant sols per veure aquelles cares ara tenses
ara nervioses i desesperades, somriure un instant.

QUAN PLOU A LEKEITIO


Quan plou a Lekeitio, plou.
El mar s’ajunta amb el cel i descarrega a plom
tota la ira dels Deus, sobre els caps de la gent.
No n’hi ha prou amb paraigües, plou cruelment,
plou insistentment, plou amb fúria i desig.
Els cargols no surten dels caus, viuen fora
i passegen pels camins amb txapela entre les banyes,
txapela impermeable, de les cares, m’ha dit l’Elosegui.
Quan plou a Lekeitio, plou.
I les barquetes queden amarrades al port bellíssim
com a reclam pels viatgers que els acaronen a fotos,
i les xarxes reposen sobre, les xopes pedres del port,
orfes de peixos, d’onades, d’algues i de salabrors,
a mercé de que alguna dona coqueta i presumida,
n'agafi un bocí, per a fer-se un foulard pel coll.
Però les traineres surten orgulloses i ufanes
remuntant les onades a força de braços tossuts,
de noies i nois sense por, inconscients o potser valents,
mai se sap com es pot catalogar la gent,
i els veus saltant onades embravides i sents el crit
estripat i salvatge del patró de la fràgil embarcació
i com els remers colpegen l’aigua amb el rem sense descans.
Però quan plou a Lekeitio. Plou.
I quan el cantàbric s’encabrona, ocupa espais
i salta per sobre l’escullera i omple d’escuma
voravies i restaurants, carrers i persones,
botigues i persianes, vides, i bodes, si n’hi ha.
I després, torna la calma i plou suau,
i sols queden els cargols, que lentament amb txapela
d’aquelles impermeables que diu l’Elosegui
tornen calmoses al cau, al que mai no arriben,
perquè a Lekeitio, sempre plou...
I quan plou a Lekeitio....Plou prou.

EUSKADI


Verd oliva, verd gespa, verd poma,
verd falguera, verd fulla, verd absenta,
verd ambrosia, verd maragda, verd espàrrec,
verd jade, verd pera, verd menta, verd te, 
verd pistatxo, verd groguenc, verd bosc,
verd camuflatge, verd molsa, verd saba,
verd fluorescent, verd carbassó, verd cogombre...
Com deia el poeta, tots els colors del verd....

EL MAR.


Blau cel, blau turquesa, blau marí,
blau elèctric, blau atzur, blau cobalt,
blau cian, blau verdós, blau de prússic, 
blau de França, blau fosc, blauet, 
blau reial, blau lavanda, blau neó,
blau èter, blau almirall, blau oceà,
blau àrtic, blau safir, blau Cantàbric...
O potser és verd, o gris?...
Tots els colors del blau, aquest dia plujós.

TRES LLIRIS BLANCS


De sobte, arran de mar,
tres lliris blancs treuen el cap
d'entre l'espes fullam.
Ells tampoc es volen perdre
l'espectacle cantàbric.

AIA


M'aturo cada vegada que em plau,
surto del cotxe, oloro, miro, frueixo.
El temps, no existeix, tant sols és
l'instant que va d'àpat a àpat.
I ara en un bosc d'Aia,
m'estiro a l'herba, i contemplo,
contemplo atònit i embadalit
com els núvols creuen el cel,
com les fulles dansen sense música,
com els ocells i papallones
fan cercles en espais imaginàris,
com les abelles, s'afanyen a xuclar pol·len.
Contemplo plàcidament, com la vida
es reinventa a cada pas, malgrat nosaltres.

PORTUTXIKI

Des de el mirador de Portutxiki,
avui els déus, m'han fet un bon regal.
El mar, calladament neguitós,
la brisa fresca i agradable,
i una solitud, plena de sons,
els sons naturals de mar i ocells.
He gaudit de la meva solitud
com un nàufrag a Ítaca.

GETARIA


En el silènci d'una esglèsia escric.
Una esglèsia incrustada en una roca
on l'altar fa pujada, i arriba al cel físic,
d'on pengen vaixells de fusta en miniatura.
Respiro humitat entre figures icòniques
d'una religió en la que no crec,
d'un Déu, que penso inexistent
-de fet, no crec en cap-, però
-sempre hi ha un però en tota afirmació-
però sento pau ara mateix,
malgrat els sants amb túniques fúnebres,
amb creus a l'esquena i llances a les mans,
sento pau, deu ser el silènci, tant sols trencat
per les onades llunyanes del Cantàbric violent.

CLAU DE WI-FI: JUDESTEPILLAT69

Em pregunto, per què les esglèsies no tenen WI-FI.
Tant bonic com seria fer-se una selfie amb Sant Pancraç
i penjar-lo a les xarxes al mateix moment.
O compartir alguna hòstia consagrada amb els amics,
o poder gravar secretament alguna confessió secreta
d'aquella veina que sabeu libidinosa i llibertina.
O posar "likes" en el sermó corresponent,
o cares emprenyades i vermelles al moment que el maten.
I que me'n dieu de compartir aquella foto
de la feligresa agenollada de texans baixos
que en la genuflexió us ensenya tota la guardiola?
I poder transmetre en streeming o periscope celestial.
Feu-me cas, WI-FI a les esglesies. Renovar-se, o morir,

EL PASTOR MARÍ


El pastor sembla que vigila el mar.
Abraçat al seu bastó compta les onades,
sap que la seva vida serà curta,
que segon a segon, la marea l’engolirà.
Lluny però de tenir por, celebra la seva sort.
Ha estat una vida efímera de vint-i-quatre hores,
i retornarà d’on ha sortit escopit de matinada.
El mar, recupera el que és seu, i en torna les sobres.
Potser, el pastor, tornarà altra vegada,
en forma de tronc, en forma d’escuma,
però jo, que hi he estat al costat,
dono fe del seu somriure

18.4.17

EXPLICA'M LA TEVA PLUJA


Explica’m com és la teva pluja,
com et trasbalsa els sentits
quan cau potent o t’acarona
quan és un plugim deliciós.
Explica’m com se’t xopen les robes
quan aquesta és persistent
i com et sadolla quan tens set
i et cau pels ulls i l’esperit.
Explica’m també, si vols,
fins quan voldries que plogués,
quants tolls t’agradaria saltar
i en quants voldries esquitxar-te.
Explica’m simplement el que vulguis,
la teva pluja serà, si vols la meva dutxa.
Els teus tolls, el meu esbarjo,
la teva set, la meva esperança.

2.4.17

T'ESTIMO

Has tornat. De fet, no havies marxat mai.
Aquella abraçada en un lloc tant asèptic,
en aquell lloc tant poc de retrobades
com l’aparcament d’un supermercat
va ser com una vacuna pel meu desencís.
Aquells dos petons enyorats i furtius,
aquella alegria a la cara d’ulls ametllats...
“vinc del partit i hem guanyat...”
Has tornat. Mai no havies marxat.

No et rendeixis
T’estimo. T'estimem.

31.3.17

LES LLÀGRIMES

Vaig capturar aquell instant,
em va captivar vivament,
l’emoció sublim en que la bella cara,
es contreia intentant aguantar
la fugaç i furtiva llàgrima
que maldava insolent per sortir.
Les paraules emocionants,
emocionades de l’amiga
esdevenien un escull insalvable.
Aquella cara bonica, cedia per fi,
al recorregut enjogassat i líquid,
i una, dues, potser tres llàgrimes
es vessaven sobre l’aquarel·la,
sobre la lletra impresa d’aquell vers.
Altra vegada, la sensibilitat
derrotava amb estrèpit a la  mort.

29.3.17

COVARDIA?

Explica’m per què has fugit?
Per què has abandonat el cos,
aquell cos que ens feia riure,
aquella vitalitat innata
que ens feia cantar i viure.
Explica’m si pots amb arguments
la teva incomprensible rendició,
aquell passar del tot a res
per una cruel i absurda malaltia.
Explica’m per quin motiu egoista
vas decidir tirar la tovallola
i enfonsar-te en aquesta deixadesa.
En quin cony de cova ets amagat,
en quin amagatall guardes l’alegria.
Explica’m, un moment que tinguis
per quins set sous ens has privat
de la teva impagable companyia.

25.3.17

QUAN EL CIRERERS PERDIN LA FLOR

En el temps que els cirerers perdin la flor,
i despuntin ben roges les cireres,
desclouré els llavis poc a poc
i diré  el teu nom de primavera.
Recordaré els jocs entre llençols,
aquells que ens inculcaven tanta vida,
em deixaré endur per els records
i reviuré amb un somriure aquella bogeria.
I quan les cireres es marceixin com cada any
després d’haver acolorit les matinades
faré recompte pensarós de tots els guanys,
de cada bes de cada mot, de cada albada.

19.3.17

L'HOME QUE PENSAVA PELS CARRERS DE FIGUERES

Camina cap cot pels carrers de Figueres,
els braços creuats a l’esquena, despentinat...
Voldria estar dins el seu cap per saber que pensa,
voldria un sol instant aturar el seu passeig,
i intentar fer-lo somriure, i després,
agosarat preguntar-li pels seus pensaments.
Va embogir, em va dir algú algun dia,
però,  que és el mon si no un cúmul de boigs,
un seguit de folles i incomprensibles bogeries?.
Amics meus, no sabeu com m’agradaria,
travessar el seu mur de fixació i de silencis,
i preguntar-li tafaner en que pensa,
què pot ser que el tingui tant capficat.
I ser-hi a temps abans que l’inevitable passi,
que la pressió del pensament el faci fugir,
que allò que l’amara el faci rendir...
De petit ja em van dir, que intentés
 sobretot,no pensar massa i anar fent...Anar fent...Anar fent...

Com m’agradaria tant sols saber en que pensa...

17.3.17

RETRAT

Mat,
com les fotos que feia de petit.
mai brillant, sempre mat.
Desenfocat,
 com aquella imatge extraordinària
que creia haver fet, sempre desenfocat.
Cremat,
 com aquell intent fallit de cara al sol
que mai he sabut plasmar, sempre cremat.
Suau
com l’instant que retrata la cançó d’en Francesc
també d’en Pi, i d’en De la Serra, sempre suau.
Apagat,
com aquella instantània en la foscor
que queda enfosquida i trista, sempre apagat.


Com un retrat, la vida...

CALAIX

He deixat mal endreçades
les lletres en un calaix qualsevol.
Mala memòria per un desmemoriat.
Mals moments per qui busca motius.
Massa idees pe tant poques ganes.
Massa ganes per tant poques idees.
Massa lletres a l’abecedari
per a invents poc endreçats.
He deixat endreçats els mots
en el calaix dels mals endreços.
Massa punts per una poesia tant densa.
Massa densitat per un poeta tant mediocre.

27.2.17

EL DOL

El dol, el verdader dol.,
aquell que t’esquinça les entranyes,
no és el moment violent de l’adéu.
El dol, el verdader dol,
és quan el gall canta cada dia
desesperat, tant sols per a tu.
Quan les tardes passen fosques
i l’enyor se t’arrapa a la pell
com si fos una paparra assedegada.
El dol, aquell dol terrible,
esdevé quan recordes l’escalfor,
quan recordes la rialla, el plor,
tots i cada un dels sentiments
que s’havien compartits i que ara goluts
tens a bota plena per tu sol.
La remor de les passes,
l’olor de la colònia, o la pell,
aquella cançó a la ràdio compartida...
El dol, el dol espantós,
comença, quan t’adones que ja no hi és
i t’arrapes a la rutina dels records.

SUPER HEROIS


A vegades, potser massa vegades,
m’agradaria ser el Capità Amèrica,
i tenir un escut amb un estel
i amb aquella disfressa ridícula
poder colpejar els dolents,
sense haver de donar explicacions.
I volar d’un sol salt, de casa en casa,
fent complir la llei, la meva llei, la dels justos.
A vegades també, potser massa sovint
m’agradaria  també ser la Cosa
i tenir el cor de pedra, els punys de pedra,
el cervell de pedra, la força d’una pedra,
per poder confondre’m amb les muntanyes
i sentir-me pesant, poderós i temut,
i quedar per fer algun carajillo amb en Thor,
l’irom man , o per que no? els X-man.
I per què no, sentir-se spiderman?
llençar les teranyines pels llocs més pulcres
i volar com els ocells, tant sols menjant insectes.
I que us semblaria ser la dona invisible?
Poder  mimetitzar-se amb el paisatge,
escoltar converses, intrigues, complots,
i tornar a guanyar dia si dia també al Doctor mort.
O sentir-me per un dia la Bruixa escarlata,
amb un vestit roig espatarrant , i unes corves
sinuoses i completament excitants.
I ja que hi som, que me’n dieu la Vídua negra?
La heroïna més letal i sensual de totes,
que va començar d’espia russa,
per acabar del cantó “dels bons”...
Dels bons...
Caldrà seguir però, sent l’heroi que sóc,
un heroi de cartró pedra, somniador,
aquell heroi del dia a dia, a que tant sols
se li pot exigir un somrís de bon matí,
un petó als llavis en l’adeu,
una abraçada en la retrobada
i sobretot, sobretot sobretot
la certesa que la llei no depèn de super herois.

19.2.17

OCELLS ERRANTS II

Com els ocells errants,
anava de finestra en finestra
simplement pel plaer de buscar-la.
Com els ocells errants,
picotejava la persiana
i esperava delerós que una mà
puges alegre la corriola verda
que dona llum a l’estança i a tot.
Com els ocells errants
seguia i seguia batent les ales
sota aquell cel de plom
que el sol vol trencar, com deia el poeta.
Com els ocells errants
mai deixaria de buscar
aquella llibertat esmunyedissa
que semblava divertir-se
creant espais d’hivern
fins i tot en plena primavera.

13.2.17

RECOMENÇAR

Vull explicar-te coses.
Estic fart d’escriure per escriure.
Parlar-te de la vida.
Parlar-te de la mort.
Amb paraules valentes i netes.
Deixar-me de paraules buides.
Explicar-te coses de veritat.
Paraules que no se les endugui el vent,
que es barallin per les cantonades
amb tota la insolència que siguin capaces.
I desprès, estirar-me al prat
i contemplar la lluna roja
i tornar-me a embadalir inútilment
vomitant les tonteries de sempre.
Vull explicar-te coses,
perquè saps, estimada amiga?
m’estic quedant buit de mots...

10.1.17

ODIO


Odio.
Odio , si, ho sento.
Odio els fatxes, el que mengen, el que caguen, el que vomiten, el que diuen, el que senten, les seves paraules, les seves expressions, les seves imposicions, les seves putes lleis de misèria, les seves putes vides. Els odio.
Odio, els racistes, la seva prepotència, el seu sentiment de superioritat, les seves raons bastardes, la seva manera de generalitzar les persones, les dones, els nens, la seva manca d’humanitat. Els odio.
Odio els maltractadors, la seva manera de tractar les dones, la seva manera d’entendre el respecte, la seva manera d’entendre el seu propi gènere, la seva manera de veure tots els gèneres, totes les vides, totes. Els odio amb ràbia.
Odio els homòfons, aquesta gent que no accepten l’amor, perquè no saben què és estimar, que no accepten el sexe perquè en el fons són asexuals, que no accepten les persones, perquè NO SÓN PERSONES. Els odio amb passió.
Odio els fanàtics religiosos, de qualsevol religió, de qualsevol creença, perquè alienen, perquè trenquen la vida de la gent, fanatitzen, limiten, fan matar per un déu, fan viure per un déu, esclavitzen per un déu. Els odio profundament.
Odio els prepotents, que et miren per sobre l’espatlla. Els que es creuen més llestos del que realment són. Els que menyspreen les teves il·lusions, perquè segons ells, són il·lusions que no serveixen per a res, que no computen, en ves a saber quina collonada de llista de coses imprescindibles i importants.
Em sap greu odiar. No és bo odiar.

Els odio.