18.4.17

EXPLICA'M LA TEVA PLUJA


Explica’m com és la teva pluja,
com et trasbalsa els sentits
quan cau potent o t’acarona
quan és un plugim deliciós.
Explica’m com se’t xopen les robes
quan aquesta és persistent
i com et sadolla quan tens set
i et cau pels ulls i l’esperit.
Explica’m també, si vols,
fins quan voldries que plogués,
quants tolls t’agradaria saltar
i en quants voldries esquitxar-te.
Explica’m simplement el que vulguis,
la teva pluja serà, si vols la meva dutxa.
Els teus tolls, el meu esbarjo,
la teva set, la meva esperança.

2.4.17

T'ESTIMO

Has tornat. De fet, no havies marxat mai.
Aquella abraçada en un lloc tant asèptic,
en aquell lloc tant poc de retrobades
com l’aparcament d’un supermercat
va ser com una vacuna pel meu desencís.
Aquells dos petons enyorats i furtius,
aquella alegria a la cara d’ulls ametllats...
“vinc del partit i hem guanyat...”
Has tornat. Mai no havies marxat.

No et rendeixis
T’estimo. T'estimem.

31.3.17

LES LLÀGRIMES

Vaig capturar aquell instant,
em va captivar vivament,
l’emoció sublim en que la bella cara,
es contreia intentant aguantar
la fugaç i furtiva llàgrima
que maldava insolent per sortir.
Les paraules emocionants,
emocionades de l’amiga
esdevenien un escull insalvable.
Aquella cara bonica, cedia per fi,
al recorregut enjogassat i líquid,
i una, dues, potser tres llàgrimes
es vessaven sobre l’aquarel·la,
sobre la lletra impresa d’aquell vers.
Altra vegada, la sensibilitat
derrotava amb estrèpit a la  mort.

29.3.17

COVARDIA?

Explica’m per què has fugit?
Per què has abandonat el cos,
aquell cos que ens feia riure,
aquella vitalitat innata
que ens feia cantar i viure.
Explica’m si pots amb arguments
la teva incomprensible rendició,
aquell passar del tot a res
per una cruel i absurda malaltia.
Explica’m per quin motiu egoista
vas decidir tirar la tovallola
i enfonsar-te en aquesta deixadesa.
En quin cony de cova ets amagat,
en quin amagatall guardes l’alegria.
Explica’m, un moment que tinguis
per quins set sous ens has privat
de la teva impagable companyia.

25.3.17

QUAN EL CIRERERS PERDIN LA FLOR

En el temps que els cirerers perdin la flor,
i despuntin ben roges les cireres,
desclouré els llavis poc a poc
i diré  el teu nom de primavera.
Recordaré els jocs entre llençols,
aquells que ens inculcaven tanta vida,
em deixaré endur per els records
i reviuré amb un somriure aquella bogeria.
I quan les cireres es marceixin com cada any
després d’haver acolorit les matinades
faré recompte pensarós de tots els guanys,
de cada bes de cada mot, de cada albada.

19.3.17

L'HOME QUE PENSAVA PELS CARRERS DE FIGUERES

Camina cap cot pels carrers de Figueres,
els braços creuats a l’esquena, despentinat...
Voldria estar dins el seu cap per saber que pensa,
voldria un sol instant aturar el seu passeig,
i intentar fer-lo somriure, i després,
agosarat preguntar-li pels seus pensaments.
Va embogir, em va dir algú algun dia,
però,  que és el mon si no un cúmul de boigs,
un seguit de folles i incomprensibles bogeries?.
Amics meus, no sabeu com m’agradaria,
travessar el seu mur de fixació i de silencis,
i preguntar-li tafaner en que pensa,
què pot ser que el tingui tant capficat.
I ser-hi a temps abans que l’inevitable passi,
que la pressió del pensament el faci fugir,
que allò que l’amara el faci rendir...
De petit ja em van dir, que intentés
 sobretot,no pensar massa i anar fent...Anar fent...Anar fent...

Com m’agradaria tant sols saber en que pensa...

17.3.17

RETRAT

Mat,
com les fotos que feia de petit.
mai brillant, sempre mat.
Desenfocat,
 com aquella imatge extraordinària
que creia haver fet, sempre desenfocat.
Cremat,
 com aquell intent fallit de cara al sol
que mai he sabut plasmar, sempre cremat.
Suau
com l’instant que retrata la cançó d’en Francesc
també d’en Pi, i d’en De la Serra, sempre suau.
Apagat,
com aquella instantània en la foscor
que queda enfosquida i trista, sempre apagat.


Com un retrat, la vida...

CALAIX

He deixat mal endreçades
les lletres en un calaix qualsevol.
Mala memòria per un desmemoriat.
Mals moments per qui busca motius.
Massa idees pe tant poques ganes.
Massa ganes per tant poques idees.
Massa lletres a l’abecedari
per a invents poc endreçats.
He deixat endreçats els mots
en el calaix dels mals endreços.
Massa punts per una poesia tant densa.
Massa densitat per un poeta tant mediocre.

27.2.17

EL DOL

El dol, el verdader dol.,
aquell que t’esquinça les entranyes,
no és el moment violent de l’adéu.
El dol, el verdader dol,
és quan el gall canta cada dia
desesperat, tant sols per a tu.
Quan les tardes passen fosques
i l’enyor se t’arrapa a la pell
com si fos una paparra assedegada.
El dol, aquell dol terrible,
esdevé quan recordes l’escalfor,
quan recordes la rialla, el plor,
tots i cada un dels sentiments
que s’havien compartits i que ara goluts
tens a bota plena per tu sol.
La remor de les passes,
l’olor de la colònia, o la pell,
aquella cançó a la ràdio compartida...
El dol, el dol espantós,
comença, quan t’adones que ja no hi és
i t’arrapes a la rutina dels records.

SUPER HEROIS


A vegades, potser massa vegades,
m’agradaria ser el Capità Amèrica,
i tenir un escut amb un estel
i amb aquella disfressa ridícula
poder colpejar els dolents,
sense haver de donar explicacions.
I volar d’un sol salt, de casa en casa,
fent complir la llei, la meva llei, la dels justos.
A vegades també, potser massa sovint
m’agradaria  també ser la Cosa
i tenir el cor de pedra, els punys de pedra,
el cervell de pedra, la força d’una pedra,
per poder confondre’m amb les muntanyes
i sentir-me pesant, poderós i temut,
i quedar per fer algun carajillo amb en Thor,
l’irom man , o per que no? els X-man.
I per què no, sentir-se spiderman?
llençar les teranyines pels llocs més pulcres
i volar com els ocells, tant sols menjant insectes.
I que us semblaria ser la dona invisible?
Poder  mimetitzar-se amb el paisatge,
escoltar converses, intrigues, complots,
i tornar a guanyar dia si dia també al Doctor mort.
O sentir-me per un dia la Bruixa escarlata,
amb un vestit roig espatarrant , i unes corves
sinuoses i completament excitants.
I ja que hi som, que me’n dieu la Vídua negra?
La heroïna més letal i sensual de totes,
que va començar d’espia russa,
per acabar del cantó “dels bons”...
Dels bons...
Caldrà seguir però, sent l’heroi que sóc,
un heroi de cartró pedra, somniador,
aquell heroi del dia a dia, a que tant sols
se li pot exigir un somrís de bon matí,
un petó als llavis en l’adeu,
una abraçada en la retrobada
i sobretot, sobretot sobretot
la certesa que la llei no depèn de super herois.

19.2.17

OCELLS ERRANTS II

Com els ocells errants,
anava de finestra en finestra
simplement pel plaer de buscar-la.
Com els ocells errants,
picotejava la persiana
i esperava delerós que una mà
puges alegre la corriola verda
que dona llum a l’estança i a tot.
Com els ocells errants
seguia i seguia batent les ales
sota aquell cel de plom
que el sol vol trencar, com deia el poeta.
Com els ocells errants
mai deixaria de buscar
aquella llibertat esmunyedissa
que semblava divertir-se
creant espais d’hivern
fins i tot en plena primavera.

13.2.17

RECOMENÇAR

Vull explicar-te coses.
Estic fart d’escriure per escriure.
Parlar-te de la vida.
Parlar-te de la mort.
Amb paraules valentes i netes.
Deixar-me de paraules buides.
Explicar-te coses de veritat.
Paraules que no se les endugui el vent,
que es barallin per les cantonades
amb tota la insolència que siguin capaces.
I desprès, estirar-me al prat
i contemplar la lluna roja
i tornar-me a embadalir inútilment
vomitant les tonteries de sempre.
Vull explicar-te coses,
perquè saps, estimada amiga?
m’estic quedant buit de mots...

10.1.17

ODIO


Odio.
Odio , si, ho sento.
Odio els fatxes, el que mengen, el que caguen, el que vomiten, el que diuen, el que senten, les seves paraules, les seves expressions, les seves imposicions, les seves putes lleis de misèria, les seves putes vides. Els odio.
Odio, els racistes, la seva prepotència, el seu sentiment de superioritat, les seves raons bastardes, la seva manera de generalitzar les persones, les dones, els nens, la seva manca d’humanitat. Els odio.
Odio els maltractadors, la seva manera de tractar les dones, la seva manera d’entendre el respecte, la seva manera d’entendre el seu propi gènere, la seva manera de veure tots els gèneres, totes les vides, totes. Els odio amb ràbia.
Odio els homòfons, aquesta gent que no accepten l’amor, perquè no saben què és estimar, que no accepten el sexe perquè en el fons són asexuals, que no accepten les persones, perquè NO SÓN PERSONES. Els odio amb passió.
Odio els fanàtics religiosos, de qualsevol religió, de qualsevol creença, perquè alienen, perquè trenquen la vida de la gent, fanatitzen, limiten, fan matar per un déu, fan viure per un déu, esclavitzen per un déu. Els odio profundament.
Odio els prepotents, que et miren per sobre l’espatlla. Els que es creuen més llestos del que realment són. Els que menyspreen les teves il·lusions, perquè segons ells, són il·lusions que no serveixen per a res, que no computen, en ves a saber quina collonada de llista de coses imprescindibles i importants.
Em sap greu odiar. No és bo odiar.

Els odio.