31.12.17

LLUMINOSA

Et volia demanar de fer l’amor,
mentre tu xerraves amb els amics.
Et veia riure, no m’hi vaig atrevir.
Estaves radiant entre ells, lluïes.
Tenies una copa llarga i prima,
estilitzada de cava a les mans,
aquelles mans fines i delicades
d’ungles pintades i decorades,
i no m’hi vaig atrevir de cap manera.
No volia trencar aquell encant,
aquell moment màgic i lluminós,
em vaig quedar ben bé amb les ganes.
Després et vas alçar i vas caminar,
vas fer-ho amb tanta voluptuositat
amb tanta sensualitat, que no semblaves tu.....

30.12.17

COM EN UN MUSICAL

Seiem en el banc, i ens donàvem la ma,
simplement això, sense buscar res més,
sols aquella escalfor efímera i fràgil,
aquella manera de sentir-se acompanyat,
simplement, dolçament , suaument.
A estones rèiem, sense buscar res més,
que sentir alegre el riure de l’altre,
de palpar aquella subtil emoció
de compartir moments de plenitud.
Després ens miràvem als ulls, enamorats
com havíem vist fer a les pel·lícules,
i ens agafaven ganes de pujar al banc,
i ballar com si fos aquell musical
que va triomfar a Brodway o ves a saber on.
Seiem al banc amb la única finalitat
que aquella estona memorable i plàcida
simplement no acabés mai amb un The end...

27.12.17

EL VELER


Vull un veler
amb una vela ben blanca
per poder sortir a navegar
un dia de cada dia qualsevol,
un dimarts, un dimecres...
mentre tothom treballa.
Un dia assolellat de mar plana,
i que l’estela que deixo al meu pas
es desfaci en un plis plas, al moment,
i mirar-me al mirall de l’aigua,
mentre a la cara em bufa el vent
i els peixos alegres m’acompanyen,
fent giragonses nervioses al voltant.
Vull un veler,
per poder tornar a la tarda,
quan el sol poc a poc busca el seu llit,
i la claror es torna poc a poc ataronjada,
i les estrelles treuen el cap a despit.
I després estirar-me calmós a la platja
i fruir de la meva brillant solitud,
tot deixant que els ulls se m’humitegin,
i els palmells de les mans facin un crit,
un crit fort, valent i desacomplexat...

Llibertat, llibertat, llibertat

26.12.17

HIVERN

s’han marcit les flors
i ha tornat l’hivern abrupte
emportant-se una a una les fulles
d’aquell  test envellit pels records.
Han marxat les orenetes
i han deixat buits els nius
incrustats a la façana de la casa.
Ha tornat el fred per granular-nos la pell
i exterminar qualsevol indici de vida.
El bosc engrogueix i es descabdella
enyorant la lluminosa primavera.
El gessamí ha perdut l’olor i les flors,
la ginesta panteixa al so del vent
amb branques buides i somortes,
les roses han quedat encartonades,
i les margalides han perdut tots els pètals.
Tant sols resisteixen la ginesta i farigola,
tant sols aguanta,malauradament
tot allò que resulta  indestructible.
Se’ns han pansit els records
i han marxat cruels i enjogassats
com la sorra de la platja d’entre els dits.

23.12.17

LLETRES

Poc a poc, desitjo i espero,
aniran tornant una a una les lletres,
potser per dreceres noves o insospitades,
potser per la línia més directa entre punt i punt.
Sé que poc a poc aniran tornant,
perquè jo sense elles m’ofego, em debilito,
m’enfonso, m’entristeixo, em moro.
Poc a poc, no sé si del cantó de la nostàlgia,
del cantó de l’alegria, de l’amor, de la desesperança.
Del cantó que sigui, però sé que tornaran
alegres o combatives, plàcides o abruptes,
iròniques –tant de bo- o letàrgiques,
per tal d’apaivagar aquesta sequera cruel,
aquest desert enormement insuportable,
que fa que els dies passin orfes i desemparats,
que les tardes s’esmicolin i desapareguin
perdudes insípidament en el no res
i que els matins, encara no s’hagin tret la nit de sobre.

20.12.17

REPÚBLICA

Seia a sol i serena i tancava els ulls.
Somniava.
Imaginava el nostre mateix demà.
Somniava.
No tenia papers per poder votar,
tant sols somniava.
Ni tant sols era humana i somniava.
I en el seu somni dolçament ceràmic,
somniava repúbliques i llibertats,
traspassava barrots i exilis,
enfonsava vaixells, furgones i tancs,
i seguia somniant ferides curades,
urnes obertes, legals i  virginals,
demàs plens d’il·lusions per construir,
i somniava, i mentre somniava
un tel de somriure li il·luminava el rostre.

19.10.17

ESTELLÉS

Avui la pluja suau,
m’ha dut a abraçar l’Estellés.
M’he submergit als seus versos
m’he aixoplugar al paraigües
tendre i apassionat dels seus mots.
He contemplat els amants
com mentre estenent la roba
es barrejaven  entre braços i arraps.
Desprès he assumit la veu,
aquella veu del meu poble
que clama i clama llibertat,
que busca en cada esquerda
on acostar el nas golut d’oxigen
per a poder respirar,tant sols, respirar.
I m’he arrapat als genolls de la terra,
de la seva terra de jotes i roders
de la nostra terra ara allunyada
que comparteix llengua i fe.
I la he aclamat, com mare de terra sola.
I mentre el gran foc o la ferocitat
m’ha fet passar pàgina entre llàgrimes,
he vist a l’horitzó gris del dia plujós,
ones que venen i mars que s’allunyen,
plors que s’enceten i riures que moren,
que moren, que moren...que moren...
I fora, seguia plovent amb insistència,
i en algun racó del barri solitari
un gat miolava buscant aixopluc,
i el país, confós, seguia erràtic
amb una sola idea al cap, respirar,
i a poder ser, treure’s de sobre un llast
massa dur insistent i prescindible.

17.10.17

ESPELMES

He vist una espelma
enmig de molta gent,
una espelma viva,
un ble viu i roent
He vist un retrat
enmig de molta gent
que amb mirada altiva
acaronava l’ambient
He vist la llibertat
en els ulls de la gent
i una flama captiva
i un cant lliure i valent.

12.10.17

DUAL


Mira’m als ulls i digues que m’estimes.
Que m’estimes del tot sense fissures,
sense esquerdes, talment com soc.
Mira’m als ulls i diguem que em respectes,
no com a persona, només faltaria!, que em respectes,
que respectes el meu idioma, les meves idees,
que respectes les meves decisions, les errades,
que respectes el meu color, les meves tendències,
que respectes també les meves banderes i cançons...
Mira’m als ulls, i parla’m des  de el cor,
no busquis gests cordials, ni enganyosos.
Mira’m i si no és cert, diguem-ho sense embuts.
No necessito la teva suada i agressiva displicència,
no necessito les teves demostracions de força,
les teves desfilades, ni tant sols les teves festes,
no necessito per a res les teves manyagues,
tant sols et demano claredat i que reconeguis
que sols et mou un desig de propietat,
talment, com el mal tractador amb la parella...


Mirame a los ojos, y dime que me quieres.
Que me quieres como soy, del todo
sin fisuras ni brechas, todo lo que soy y significo.
Mirame a los ojos y dime que me respetas,
no como persona, faltaria más!, que me respetas.
Que respetas mi idioma y mis ideas,
que respetas mis decisiones y mis errores,
que respetas mi color y mis tendéncias,
que respetas además mis banderas , mis canciones...
Mirame a los ojos y hablame desde el corazón,
no busques gestos cordiales y engañosos
Mirame y si no es cierto, dimelo sin tapujos.
No necesito tu condescendéncia sudada y agresiva,
no necesito tus demostraciones de fuerza
desfiles, ni siquiera tus fiestas
no necesito  para nada tus caricias,
solo te pido claridad y que reconozcas
que solo te mueve un deseo de propiedad,
igual que el maltratador con su pareja...

11.10.17

56

Avui he tornat a fer anys
concretament un més.
M’he llevat especialment content
he de dir que m’agrada fer anys,
i em transporta a la infantesa,
sempre acabo allí, ja ho sé,
és el que te haver estat feliç.
Aquells anys en que somniaves
i aquell era un somni ple de colors,
on et senties el centre de tot
i bufaves les espelmes  amb delit
d’un pastis que mai t’havia agradat,
-no m’agrada el dolç, soc de salat-.
Temps d’estirades d’orelles
en patis d’escola tenebrosos
amb companys en blanc i negre,
i mestres com carcellers,
amb regals en forma de plumiers,
o de llibres d’Edith Blyton,
o d’en Mortadelo i Filemon
de l’enyorat tiet Lluis...
Quanta gent pel camí...
Quanta riquesa malbaratada....
Quant de sentit de l’humor us dec...
Avui he tornat a fer anys,
i  segueixo sentint-me infant,
després de cada felicitació,
petó o encaixada de mans,
em segueix perseguint el pessigolleig
de saber que un dia com avui
a la clínica del Remei –quin remei...-
de la vila de Gràcia –quina gràcia tu!-
una peixatera deliciosa em va parir,
i potser aquell dia a pocs metres d’allí,
l’Europa feia un gol....

4.10.17

DIES...

Dies de cops i somriures,
de mentides i mitges veritats inventades,
de raons, violència i esperances,
d’Ítaques properes o llunyanes,
de ràbies, opacitats i derrotes,
de victòries poc admeses i estranyes,
de banderes, països i cassoles,
de denúncies jutjats i de càrregues,
de violents amagats en cantonades,
de pacífics sempre donant la cara.
de destreses, d’humor  i de trampes,
de balcons, de carrers i barricades.
de plors, estupors i pells granulades,
de solidaritat, de gent engarjolada ,
dies de cops i somriures, de raons, i esperances.

27.9.17

PEDRA, PAPER, TISORA...


Entre pedra, paper i tisora
trio sempre paper,
ni la duresa terrosa de la pedra,
ni el fred esmolat de la tisora.
Sempre el paper, volàtil i blanc,
per a poder escriure, escriure’t,
escriure’l , escriure-us, escriure’ls.
Escriure-hi sentiments, pensaments,
o simplement  dibuixar-hi gargots
sense sentit ni cap lògica coherent.
Escriure-hi poesia, o prosa, novel·la,
o un simple t’estimo, t’estime, t’estim...
Sé però que tinc les de perdre,
triaré paper, i la pedra m’aixafarà,
triaré paper i la tisora em tallarà,
però lletra a lletra persistiré
i seguiré malgrat tot, escrivint
tallat o aixafat, t’estimo, t’estime, t’estim...

Entre perdra, paper o tisora, ho tinc clar...

26.9.17

IMMERSIÓ

Voldria entendre, si tu em deixes
què és el que amaguen els teus silencis,
les teves tombes, els teus amagatalls.
Descobrir, quasi de puntetes
tot allò que mai has explicat.
Deixar-me anar per la teva infantesa,
perseguir fantasmes també si cal,
i fer-los fora, o potser abraçar-los
potser ells són innocents, mai se sap.
Tinc moltes ganes de destapar històries
de veure el teu passat amb els teus ulls,
d’endevinar les teves pors durant la guerra,
de traspassar aquell mur tots dos junts.
I en acabat, abraçar-te com si m’hi anés la vida
i riure, cantar  o plorar, si ens ve de gust.
Voldria entendre, si tu em deixes
si la maleta dels records és tant feixuga
com per corbar-te l’esquena i l’esperit,
voldria saber també si guardes ràbia,
i si t’agradaria amb mi poder-la compartir.
Voldria entendre, si tu em deixes
com és que amb tota aquesta historia,
m’has fet una persona tant feliç...

23.9.17

BUIT COM UN VUIT

Buit, com un vuit.
Nerviós, com un ristretto.
Trist com una llàgrima.
Oblidat, com un...com un...?
Nu com Adam i Eva.
Culpable com la seva poma.
Arrossegat, com aquella serp.
Perdut com un encenedor Bic.
Descol·locat  com un porter golejat.
Esgotat com el corredor de marató...


Buit, com un vuit.... 

PEDRES


Veure la vida a través d’una pedra,
dibuixar-la, acaronar-la, descobrir-la.
Veure com la sorpresa t’envaeix
en endevinar-hi contorns inexistents,
i besar-la amb un pinzell i pintura.
Deixar que la inesgotable imaginació
et retorni amb alegria a la infantesa
i deixar-te anar poc a poc, lentament
a donar-li una vida que ni ella sabia.
Impregnar-hi pigments lluminosos,
o retrats de natura sorprenents,
i en acabat, veure-hi poesia.
I transformar-te en una espècie
de Déu enjogassat que crea del no-res,
o que simplement embelleix l’espai.
Veure la vida a traves d’una pedra
és realment veure-hi més enllà
de qualsevol instant imaginable.

22.9.17

TOT D'UNA

Tot d’una, ha estat trencar-se les paraules
i començar, quasi de manera espontània a ploure,
com llàgrimes grosses i humides, i el llamp colpidor
que esguerra violentament la foscor, i el tro
i el plor, i el dol, i l’adéu i de sobte l’enyorança
terrible i esvelta com una madona de quadre
d’aquell museu de l’espant que t’evoca solitud.
Tot d’una la fi, de sobte la terrible buidor
i aquella humitat malaltissa i les gotes a la finestra,
i el cel enrarit que t’espanta, que m’espanta
com un monstre terriblement arrogant i facinerós.
 Surto al carrer i em deixo amarar de tot això
i l’olor de terra mullada em retorna calmosament
al meu somni , aquell del que m’han despertat violentamentResultat d'imatges de LLUVIA

9.9.17

AHIR A FIGUERES

Sense banderes ni himnes,
sense por.
Sense ràbia ni violència,
amb la raó.
Sense motiu aparent.
Amb milers de motius.
Amb una copa a la ma,
de la Fira del vi.
Sense copes, passejant.
Amb desenes de turistes,
estorats, bocabadats,
incrèduls, i torrats pels sol.
Sense moltes més coses,
però amb muntanyes de coses,
-com deia el poeta enyorat-,
varem restar dempeus,
varem escoltar el manifest,
varem fer crosta, sobre crosta,
una crosta que ja ens supurava
d’una pell ja massa esgotada
d’autoritarisme, de por aliena,
por a unes urnes, a uns vots,
por a una impremta, a uns fulls,
por a donar la paraula, a escoltar,
por a una democràcia que esmenten
que modelen al seu gust
i en la que mai, no han cregut.
Ai! si els seus pares aixequessin el cap
i els veiessin defensant la democràcia,
que ells es van assegurar d’eliminar...
Ahir , vam restar quiets, escoltant,
compartint, il·lusionant-nos,
dient-nos els uns als altres:
No estàs sol, estic amb tu,
en som molts més dels que ells creuen,
i no ens els creiem, mai els hem cregut.
I ells passaran, guanyaran o perdran,
guanyarem o perdrem, ja es veurà,
però el que ahir va quedar clar
és que mai més serem “dels seus”,
diguin el que diguin els papers,
diguin el que diguin els carnets,
els passaports, les lleis, les seves.
Guanyarem o perdrem,
però en una cosa sí que hem guanyat
ells, tenen por, nosaltres no.


5.9.17

INVENTARI

INVENTARI –això no és una poesia-

Exculpo del tot al Pare.
Aquell ser tot bondat que en arribar de la feina
esgotat de donar voltes al rellotge de la JOSA,
em feia feliç i jugava amb mi a botons.
Exculpo també, lògicament a la mare,
la dona de la meva vida, alegre i graciosa,
sempre positiva, com diria aquell.
Eterna olor de peix, la reina de la casa.
Exculpo del tot les germanes,
aquelles meravelles que m’ha regalat la vida,
la Lourdes, tota seriosa i responsable,
La Silvia, una inesgotable caixa de sorpreses
i la Marta, quina delícia de criatura.
Us exculpo a tots.
Sóc  qui sóc, tant sols per culpa meva.
Però no tant sols per culpa meva.
Per culpa d’una educació en una escola de merda,
amb uns professors de merda, amb una moral de merda,
en una època de merda, en la que ni tant sols podia,
ni tant sols podia gosar parlar la meva llengua,
on l’ensenyament es basava en uns credos de merda
amb dos fotografies de merda que formaven a banda i banda
d’una creu, que significava, més por, més moral reprimida,
més merda.
Una escola on en acabar el curs, cap al juny
només sabíem les taules de multiplicar com a lloros
i en una llengua que només usàvem allí dins,
uno por uno es uno, uno por dos, dos....
On apreníem unes capitals que ni somniàvem trepitjar mai,
els rius, els mars i els oceans on mai nedariem,
on ens formaven en un esperit nacional
d’una nació que ens importava un rave,
malgrat aquella bandera que onejava dia y nit a la façana,
on ens feien resar unes oracions cristianes
que només servien per fer-nos agafar por,
por del mon, dels altres, por al càstig, al proïsme,
i el que era pitjor, por al nostre propi cos
a la nostra pròpia sexualitat, o manera d’estimar.
Ens feien por les noies, que no sabíem ni com eren
ni com raonaven, i ens les feien veure inferiors
ens formaven en la superioritat de gènere,
ens encolomaven tasques irrenunciables
propis de la nostra masculinitat, el futbol, els cotxes,
la feina, ens formaven per ser caps de familia...caps...
Potser no, que no soc culpable del tot.
Tinc dos records molt frescs d’aquella època,
dos records simplement al·lucinants
tots dos relacionats amb un professor de merda.
El señor Muñoz, prim, esquelètic, calb i amb bigoti,
terriblement feixista insultant el Barça, el Barça!!!
Clamant a l’ordre pel partit d’en Guruceta...
“como puede permitirse el lanzamiento de almohadillas...?”
“Era penalti, Rifé, derribó a Velazquez dentro del área”.
Rematant-ho amb un “putos catalanes”...
Ho tinc fresc, molt fresc, amb les imatges del DICEN,
on es veia clarament que la falta era fora l’àrea...
Com si a aquella desferra li importés massa el penal,
en Rifé, en Velazquez, el Madrid o el Barça,
ell tant sols volia inculcar odi, odi, i por, por i odi,

L’altre record, encara més amarg, és quan els pares
em van fer portar-li a aquest feixista repugnant
una ampolla de brandy Terry, com a agraïment pel curs...
Jo no volia, ells m’hi van obligar. És el que es feia... També els exculpo...

Ara resultaria fàcil, exculpar-me jo també
per tota  aquella merda que vaig menjar a l’escola,
aquella tenebrosa escola General Mola –manda huevos-
amb unes classes fosques i funestes, i aquell pati nu
nu i sense porteries, ni cistelles, quasi sense ni pilotes,
tant sols unes comunes  sempre brutes.
No m’exculpo, només intento buscar motius per justificar-me,
un petit inventari sense més voluntat, suposo que fer-me veure,
i sobretot, deixar ben clar, el que segueixen fent ara,
tant sols, inculcar por.


CLEO

De sobte la vida es vesteix de crueltat
i t’esquinça l’ànima com si milers de ganivets
tallessin immisericorde la teva pell a tires.
Aleshores t’envaeix l’enyor terrible
i surts  a passejar i no sents l’esbufec ,
ni el lladruc, ni la respiració cadenciosa,
tant sols un buit inexplicablement feixuc.
I passen pel davant dels teus ulls imatges,
imatges com en una pel·lícula muda,
el primer cop, com creixia, la malaltia...
tot l’immens amor acumulat i ofert
a un ser que sols t’oferia companyia...sols?
I carregues la motxilla plena de pedres
i et disposes a no oblidar, no oblidar mai,
i et proposes canviar el dolor i el dol
per un somriure fugisser i encara llunyà,
i fas cara de normalitat perquè tot segueix,
i se te’n fot la vulgaritat quotidiana que t’envolta,
els companys de feina, malalts d’estupidesa,
i ho relativitzes tot, feixugament,  egoistament.
I quan et sents sol i íntimament protegit  
deixes anar un lament, seguit del plor,
deixes anar sentiments engarjolats,
deixes anar tota la teva tendresa,
tot el teu patiment, tota la teva raó,
i et confons en un mar de llàgrimes,
llàgrimes de dol, necessàries i dures,
molt més dures que qualsevol marbre.
   Resultat d'imatges de pastor aleman

3.9.17

EL PLOR

Poc a poc
rodola galta avall la llàgrima,
aquella llàgrima d’enyor,
enyor a un espai, a un temps,
a una persona, a un animal,
enyor.
És tant sa plorar, tant...
tant que se’m fa difícil
poder-ho catalogar o valorar.
M’agrada plorar, em fa més home,
més tendre, molt més humà,
em lubrifica i em lenifica.
Ploro de vegades per poca cosa,
per un gest, per una imatge,
una simple fotografia.
Em fan plorar les noticies.
L’explotació infantil.
El maltractament animal,
la violència masclista,
el racisme, el feixisme.....
Però també una flor perfecte,
l’olor intensa del romaní,
la maria lluïsa, el gessamí
que em transporten a racons
a vivències passades agradables
o simplement tràgiques.
El riure d’un nen, o la pluja intensa,
La mort...
Però sobretot l’enyor, aquell enyor
tant difícil de combatre
tant impossible de digerir
tant injust i tant necessari.

L’enyor, el plor, la vida...

30.8.17

PAGOETA

Resultat d'imatges de BOSCOS DE PAGOETA












Enmig del boscos de Pagoeta,
hi xiula el vent a la tardor,
en aquell temps en que tot enrogeix
i l’aigua corre alegre pels racons.
Sonen de lluny els cops secs
de les destrals dels pastors
i el cant monòton dels ramats,
enmig d’una pau simple i inigualable.
Els esquellots repiquen pels estimballs
de les agrestes baixades verdes
i l’olor d’humitat s’apodera dels narius
humans, inhumans, vegetals i animals.
Allí la pau t’acompanya sempre
i quan la pluja s’apodera del que és seu,
tant sols et cal tancar els ulls
i escoltar el seu so cadenciós i febril,
i deixar-te xopar fins els ossos i muscles,
amarar-te de la seva humitat ancestral.
Enmig dels boscos de Pagoeta
més d’un hi voldria viure, inclús un cop mort.

29.8.17

AMETLLES

Semblava que reien les ametlles al veure’ns
sota el sol d’aquell matí calorós de diumenge,
semblava que reien quan obertes i ufanes
les fèiem caure una a una amb la canya de la branca.
I després un cop a terra, s’amagaven entremaliades
entre les fulles branques i les seves pellofes.
Semblaven contentes quan ja espellofades
tornaven a somriure i a dins de les caixes
les mans pacients i acurades, les amanyagaven.
Semblaven que reien aquelles ametlles
que sota el sol d’estiu d’un diumenge
se’ns oferien com gotes de suor  perlades.

ENCARA NO HAVIA ESCRIT

Resultat d'imatges de ESTUPEFACTO












Avui encara no he escrit
i això que m’he llevat ancorat al somni,
i en marxar a la feina amb el cotxe
encara sentia els batecs de la festa
movent-se entre els arbres de la carretera.
Tens raó, encara no havia escrit,
malgrat aquell sol ataronjat entre núvols
i aquesta calor que es nega a marxar,
malgrat l’au enorme i galana que de sobte
ha travessat el carrer batent les ales.
Però és cert, no havia escrit,
tot i que el dia ha passat agradable
i més d’un m’ha  regalat un somrís,
i he retrobat alguna amistat mig oblidada
en aquest anar i venir diari del tragí.
Tanmateix, ara que arriba la tarda
per fi escrit, tot i adonar-me sorprès
que no tinc res a dir.

25.8.17

EL TEU CAOS...

El teu caos és bonic
i em trasbalsa com un balancí
mentre escolto aquella melodia
d’Ives Montand, les feuilles mortes,
i em commou fins a la llàgrima.
M’agrada el teu caos
sempre tant oportú i deliciós,
com aquell dia en que reies
mentre fotografiava un cargol
i la foto va sortir moguda.
El teu caos, deu ser el meu,
en tinc ben pocs dubtes
i m’agrada cultivar-lo cada dia
perquè creixi sa i feliç
entre els meus dits i pensaments.
M’agrada el teu caos
quan em dius a cau d’orella
que m’estimes, però poc,
que em desitges, però no gaire,
que ets feliç, però no del tot...
I com aquell cargol te m’escapes
i surts mogut a la fotografia
com les fulles mortes del Montand
flotant capritxoses a mercè del vent.Resultat d'imatges de cargol

REGAL

Resultat d'imatges de ANGELS SAGANTANA
T’he fet un regal
que no contenia res,
només un llaç daurat
que embolicava una pedra
que contenia un pentagrama
cobert de notes musicals.
Ben mirat, potser si
que el meu regal era ben ple.
En ell hi havia duresa de pedra,
un nus al llaç, símbol d’amistat
i aquella tonada que tant t’agrada
escrita una a una en cada nota.

A més estava fet pensant en tu...

23.8.17

TEMPS


Pilotes d’infantesa
allunyades del disseny,
sense marques conegudes.
Hexàgons blancs i negres
com els nostres temps
on el joc  era clandestí
i la imaginació perpètua,
on uns érem Sadurní
i els altres, més baixets
i periquitos eren en Re.
Temps en que el cosí
el més llest i entremaliat
et vestia de blanc i blau
dient-te que no era l’Espanyol
sinó la Real Societat.

CAPITAL

Resultat d'imatges de ANGELS SARGANTANA
Vas encendre l’espelma
a redós d’un bitllet de cinquanta.
La flama lluitava amb el corrent d’aire
sense arribar a cremar mai el bitllet
que orgullós i petri se’n burlava.
El ble de l’espelma consumit
s’enorgullia finalment però,
de la seva heroica resistència
sempre incansable, però estèril
contra el gran capital
que el tenia rodejat.

I conte comptat...el final, el de sempre...

22.8.17

TRES EN RATLLA


He jugat amb tu al tres en ratlla.
Sóc un mestre en aquest joc.
Hem estat hores en la primera partida,
simplement la tàctica era, no acabar.
L’estratègia és simple, desfés i desfés.
He triat com en la llegenda d’Ítaca
que el millor era el camí i no el final.
He gaudit a cada jugada dels teus ulls,
de l’olor fascinant de la teva pell,
del naixement incipient dels teus pits,
de les teves rialles estridents inacabables.
Al final, he perdut, sense voler-ho,
has tornat a casa teva, i he quedat sol.
Sóc un mestre en aquest joc...

S'ENSENYOREIX L'ESPÍGOL


S’ensenyoreix l’espígol
quan sap que les abelles
venen alegres a festejar-lo.
Usa les seves millors olors,
es mou amb elegància
quan el vent li bat les tiges,
s’ensenyoreix, que vols?
Se sap fràgil i seductor
i s’empolaina com una dama
presta al més sensual flirteig.
Aleshores deixa que elles
li xuclin el suc de la vida,
es deixa posseir  goluda
per quantes més millor
en una orgia de brunzits,
en una festa de grocs
negres i marrons i liles.
S’ensenyoreix l’espígol
en la seva festa d’amor.

COLORS ALATS













En un instant
has passejat insolentment pel meu davant
tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Has posat a prova la meva enveja sana
que admirava la teva llum i el teu volar anàrquic.
En un instant
he tingut l’impuls assassí de tocar les teves ales,
de destruir la teva bellesa harmònica i única.
En tant sols un moment, he entès perfectament
en que consistia la tant anhelada llibertat, 
i la seva gran, la seva enorme fragilitat.

SOMNI

Resultat d'imatges de MUÑECO DE NIEVE
Vestida de flors
amb el somriure als llavis
acaronant la vida pels racons
besant amb passió les cantonades.
Ulls vius de primavera perpètua,
de pluja de part, de maig inacabable.
Esclat de colors desiguals i brillants
llavis extremadament carmesins
pessigant suaus les dents blanques.
Imatge sempre somrient i pausada,
d’ocells que juga amb els vents
per mantenir-se en l’espai temps
pel que sembla ha estat creat.

Un paper, ple de lletres,
un micròfon, un poema,
una única finalitat, expressar,
un únic vehicle, sentir,

Recites i el mon s’atura
recites i la primavera retorna,
recites i les fulles cauen tardorenques,
recites i l’escalfor estiuenc ressuscita,
recites i poc a poc els flocs de neu
t’emblanqueixen els cabells de nou,
et surt un barret al cap, t’engreixes
i del nas bonic, t’hi neix una carrota

21.8.17

NATURA MORTA

Volaba
veia el mon com un enorme globus
on poder deixar anar les seves ales
i fabricava espais a cada cop d’ala
talment com si fos lliure i feliç.
Venia de picotejar una oliva
o de descansar en una branca,
o simplement d’acostar-se a un núvol,
quan de sobte es veié reflectida
i va quedar absolutament meravellada
del seu vol i el seu aspecte majestuós.
Cent mil cristalls aleshores
li van fer esclatar el crani
i tota la foscor del mon l’envoltà.
Va quedar immòbil davant el vidre,
com una cruel al·legoria de l’espai.

Dies després, un fotògraf despistat
l’immortalitzà per sempre, sense vol.

CANSAT

Agredixen un xiquet marroquí en Port de Sagunt al crit de "moro de merda"

El menor es trobava amb un altre amic quan un home es va acostar a ell i li va donar dos patades

21.08.2017 | 09:18
Els últims atemptats produïts a Europa, al que cal sumar el del passat dijous en La Rambla de Barcelona, han augmentat el clima d'odi i de desconfiança cap a un col·lectiu musulmà que gens té a veure amb eixos atemptats. Un dels últims casos d'odi manifest cap a tot el que sone o parega diferent es va donar al voltant de les onze de la nit del passat divendres a Port de Sagunt. Allí, un jove d'origen marroquí de tan sol 14 anys es trobava al costat d'un amic consultant Internet amb el seu mòbil quan un Audi es va parar a prop ells.
El menor, amb inicials A. F., relata que, sense mediar paraula, es va acostar cap a ell insultant-li: «jo me'n vaig anar cap arrere, però va seguir directe cap a mi dient-me «fóra d'ací, vés-te'n al teu país, moro de merda» i, a continuació, li va propinar dos patades en la cuixa esquerra i en les costelles.
L'agressor, un home d'entre 25 i 30 anys, segons la descripció que el menor va donar a la policia a l'efetuar la denúncia, va arribar fins i tot a amenaçar-li de mort, com així es reflectix en la denúncia: «Si et torne a veure et mate, moro de merda». I, tot seguit, amb total tranquil·litat, se'n va anar i es va ficar en un caixer automàtic de la zona.
Estic cansat.
Molt cansat, absolutament cansat.
Rendit.
Cansat de compartir la vida, l’alè,
l’aire, l’oxigen, les plantes, la vida
el cel i les estrelles, les postes de sol,
la natura meravellosa, les tertúlies
i la fresca d’algunes nits d’estiu,
tip de compatir la raça i el gènere,
de compartir l’espai públic i les noticies.
Esgotat de saber-te viu i lliure,
rient i explicant entre els teus
les teves putes heroïcitats de mascle
absurd i fastigosament feixista.
Cansat de saber que respires,
trist de pensar que passeges  tranquil
pensant-te, creient-te superior,
un heroi merdós del teu temps.
Estic cansat, molt cansat,
terriblement cansat de donar arguments
que cauen pel seu propi pes,
de discutir amb obcecats racistes
que sols veuen el que els posen davant
altres racistes, altres feixistes.
Estic molt cansat, esgotat.

Terriblement cansat, rendit...