21.3.07

PER...AQUELL...



Sonen els primers acords
i la ma s'allarga, fins l'inimaginable,
per notar el contacte calent,
per sentir el pas del temps,
per allunyar els mals pensaments,
per esgarrapar cada glopada de vida,
per acostar-se a tu com més millor,
per, per, per......
I el pensament retorna valent als teus braços,
i la saliva llisca arriscada pel teu cos
omplint cada porus de l'elixir més valuós,
aquell que increpa al conformisme,
aquell que juga amb cada defalliment,
aquell que viola cada frustració,
aquell que es riu de tot, i de tothom,
aquell que enjogassat et retorna a la infantesa
aquell, aquell, aquell...

Sonen amb passió els primers acords,
i la melodia es converteix en plaer,
en l’instant que els teus llavis fins
s’ajunten el suficient per fer lliscar entre les dents
dolçament un: “et desitjo”.

Aleshores la musica es converteix en nèctar,
la vida esdevé sentiment,
i aquell instant es banya en or.

13.3.07



El frec furtiu de la meva mà resseguint els teus dits,
milers de pels del braç que s’arrissen de plaer.
El teu somrís displicent i els ulls de mel,
i gent al voltant que res tenen a veure...o molt...
Ni un sol segon perquè els llavis s’ajuntin,
ni els braços extasiats de desig pels altres.
Presó dolça de sentiments amarats de passió.
En somnis et ressegueixo la pell del torç
reprodueixo cada missatge dels teus dits prop del sexe.
En somnis et somnio cuinant en la cuina dels somnis,
nua i desitjable, movent el cul en cada mirada meva.
Et pressento asseguda al sofà, mirant-me goluda
convidant-me a tastar, cada bes, cada carícia.

Dins teu, el mon es para, el temps no existeix,
només els teus sospirs, m’arrapen a la vida.

CIUTAT




La boca llaminera del metro engoleix gent sense parar.
Matins adormits de ciutat grisa, pluja insistent picant llambordes,
milers de cotxes burlant semàfors, buscant el divendres amb delit.
Simulacre de felicitat volàtil, calc fastigós d'ahir a aquesta hora.
El magribí venent tabac i mantes, i a la propera cantonada
la lasciva prostituta, ensenyant mig cul i la regatera del pitram.
El gos sense llinatge embrutant l'acera, la vella que espantada
baixa l'escala mecànica del metro sempre avariada.
El tren que s'escapa. Un altre. De fet no bé d'un….
Tres skins agredint dos homosexuals que es besaven a l'andana.
Ni l'amor pot escapar a tanta grisor…
Ciutat buida, on el món s’esvaeix a cada maleïda cantonada.
Fosca ciutat on tothom fuig acovardit de si mateix,
buscant l'hora de plegar, d'anar a casa a compartir la solitud,
veient televisió. L’únic tresor.

De sobte, al metro sona un mòbil
l'indigent de sota els cartrons es desensopeix,
aixecant els braços escopint al mon, l'olor d'alcohol
i contesta la trucada
Digui? Si, sóc jo

Ningú no se n'estranya.A ciutat, ja ningú no s'estranya de res.

LA VIDA



T'he conegut
encara que vesteixis Adolfo Domínguez,
i et perfumis amb Chanel, se qui ets.
Ets tu, la vida, cruel i puta qui et malvens
per quatre paraules correctes o ben dites.
T'he conegut,
com sempre tan falsa, pintada de llavis
i amb coloret, grotescament maquillada
per ves a saber qui, i per ves a saber que.
Ets tu qui sota l'aparença sana i neta
amagues tanta mentida, tanta merda….
Tu qui prostitueix allò que toca, i compres
tard o d'hora tothom qui se't rebel·la,
sense pressa i sense pausa ho fas teu.
T'he conegut,
en les mitges de seda que t'amaguen les varius
i la salut de pot que dissimula les arrugues.
Et conec, camella venedora de droga adulterada,
que liquides a preu d'or, el vi rebaixat amb aigua.
T'he conegut,
en els ulls defraudats de cada indigent
en la mirada espantada de cada immigrant
que trepitja mig mon buscant engrunes,
en cada pastera i els foscos calabossos.
En les bosses de pobresa de les ciutats
preocupades per la imatge i el disseny.
En el cinisme de més d'un solidari,
de més d'un Papa, de més de dos polítics….

De tant en tant, convé vomitar merda

per fruir de plaers com la teva companyia.

A PROPÒSIT D'UN MIRALL


Darrera el mirall, un retrat corcat pel temps,
burla groguenca del destí, rialla suau d'adolescents
de mirada perduda en un capvespre.
- tant sols una ombra del cos que vàrem ser….-
disfressa de llunyana joventut, record borrós d'enyorada infantesa.

Davant el mirall, realitat d'arrugues massa pronunciades,
dels anys que no perdonen i s'esmunyen molt de pressa.
I un somriure se t'escapa d'entre els llavis,
en sentir la musiqueta de gramola,
la rància cançó tants cops sentida
parlant-te d’antics amors, de temps llunyans,
de temps groguencs, de temps corcats.

MATI DE DISSABTE



Matí de dissabte,
A les orelles, la dolça veu
de la cantant americana
de la meva infantesa….
La casa del sol naixent…..
All my triells….
Em sento sol i poruc
com el seu presoner nº 9.
Aquella dolça veu em recorda
les esperances i il·lusions malbaratades,
aquella sensació de revolta contra tot,
aquella seguretat quasi malaltissa,
que tot seria diferent, i que el món era NOSTRE.

Davant meu l'ordinador, darrera les persianes,
que em separen abruptes més del que em penso,
del món. Del món real.

Algú, sobtadament para la música i posa la televisió.
és l'hora del Shin Shan.

TOT ESTÀ PERDUT. (?)

OCRE


Les branques del desmai dansen harmonioses
quasi sense fulles, nues sota el cel vermell grisós,
mentre l'estiu es descabdella sense pressa.
Tot esdevé llavors ocre, vora els camps adobats
entre soroll de serres que tallem socs, trets de caçadors,
i flaires d'humitat, de molsa i rovellons.
Tot es torna ocre vora els tolls i romegueres
i sembla que el bosc mort tranquil, esperant el fred,
i en el fons tot recomença vital i esperançat.

L'ocre esquitxa vida.

ESQUENA CONTRA ESQUENA


Amb el vent tallant-nos la cara i esquena contra esquena
porugues travessàvem la plaça escrutant la foscor.
N’havíem sentit masses històries de bandits
per no creure-les, per fer-ne gaires bromes.
Ens protegíem del no res, per que tot ens espantava,
i en la nostra ignorància d'infants, ens pressentíem heroïnes
en el trajecte entre penombres de la fosca nit.
Mai però vàrem reconèixer la por que ens envaïa.

Hem crescut i hem perdut la por i la noció de l'aventura,
tot ens sembla que ho sabem i els contes ens fan riure.
Encara que malgrat tot, quan travesso aquella plaça
trobo a faltar el formigueig d'aquells instants
i l'escalfor de l'esquena que em protegia la rera guarda.

7.3.07

FINALMENT



Finalment,
quan el nostre temps s'engrogueixi de rovell
seurem calmosament al banc del portal,
i veurem passar el món a tota pressa davant nostre.
Aleshores, enyorarem, potser, aquest temps d'ara
i maleirem les corre-cuita i els neguits
que ens han arrabassat moments plaents.
Repassarem, segur, les bones estones, les rialles,
i plorarem per tot allò que ens hem negat.
El balanç serà com passar comptes
d'uns cales que no et pertanyen.
Després, el temps implacable jutge,
ens mesurarà amb autoritat, sense clemència,
mentre seiem cansats al vell portal,
esperant porucs i sols la cruel sentencia.

CAPITOL TANCAT



Capítol tancat d'un llibre sense fulls,
o potser en fulls escrits amb poca traça.
Tanco porta a un temps ple de dubtes,
i canvis farcits a voltes d'impotència.

Capítol tancat a tota idea ja acabada,

a un temps tràgic que no ens duu res de nou.

FEIA POMS DE FLORS



Feia poms de flors en l'estiu que agonitzava
i m'omplia de folla enyorança el dolç record
del teu somrís.
Lluny quedes ara dels meus braços,
massa allunyats els teus petons xiuxiuejats,
la teva càlida mirada, però m'acompanya,
el teu fantasma és en mi a cada instant.

Les flors, ja pansides poc després dins el cistell,

em recorden l'enyorada olor de la teva pell.

JORDI


El vell rellotge de paret sona fluix, cada cop més,
i les busques ja triguen més de dos segons en avançar.
Tot s'acaba, amic, i sols queden les petjades, els records,
com tràgics i meravellosos fets del teu camí, i la filla, els nets….
El temps del vell rellotge es consumeix davant la parca inexorable,
i sols un falç somriure teu pot endolcir la tristesa que sentim.
un somriure d'aquell qui ha complert, i no deixa un enemic.

I ens quedarem sols, sabent-te pols, com tu volies, ni cel ni infern,
pols, que tu ja ho deies i sempre volies tenir raó.
L'infern per nosaltres que et perdem, i el cel també d'haver-te conegut.

TOC DE MORTS



Sembla com si el temps s’hagués aturat.
TONC……TOLONC…..
I em mires, et miro i els ulls enrogeixen de tristor,
i potser d’enyorança prematura.

TONC…….TOLONC….

Silenci, cares que esguarden les pedres, l'infinit,
res a dir-nos, sols el so cadenciós.

TONC………TOLONC….

Un plor, estripa per fi l’espera aclaparadora
pell de gallina, campanes a morts.

TONC……….TOLONC….
Res més tens, més trist, més torbador…..

SEDÀS



He escrit paraules al paper
i he deixat que el sedàs dels sentiments
garbellés el pòsit de tot el que hi sobrava.
Finalment només han quedat les cinc lletres del teu nom.

LLADRE DE VERSOS



Parlem entre cartes
i les lletres enjogassades ens uneixen
i l’ombra de la lluna que ens esguarda
no té forma ni parla.
T’escric i les paraules em llisquen
com les roques de les cales que tu estimes,
i tinc el presentiment que fugiré i cridaré
quan el mar s’acabi, igual que faràs tu.
Et penso i t’imagino estassada esquena al sol
mestre somnies en agulles de nit
que com petites i fines carícies
acompanyen i acaronen la lluna ja finida.
I mentre les pestanyes humilment s’acluquen,
les xarxes de fum abracen brases,
talment com llengües de foc,
i un gegant negre esguarda embadalit
mentre la teva cala de pedra enyora la sorra
que mig robava entre llàgrimes de sal
dibuixa un llac gelat i melangiós
entre jocs de cristalls de colors.
I observo assegut a la vora de la platja
el llunyà llindar del mar immens,
i les gotes salades es multipliquen
captivant imatges potser irrepetibles.
Les melodies, lentes s’entrellacen abraçades
com subtils rotllanes d’aigua,
convençudes però que en el silenci
hi ha el que realment importa.
I enyoro potser, el verd, el marró
i naturalment les teves pupil·les
on hi busco el que no hi puc trobar,
i m’adono que més d’un cop
els sentiments se m’esmicolen
talment una fràgil porcellana esquerdada
que sagna sense ferida en la nit calenta.
Aviat, potser demà, se que m’esclatarà el cervell,
de tant esperar-te amb la por per companyia,
però lluny de plorar i de tocar fons,
només tanco els ulls i quan els obro
encara veig el gerro de cristall
i el seu reflex incessant de llums,
i torno a somriure o potser tot el que faig,
es viure entre mans que agafen fort
i persones que accepten el suïcidi
de la llibertat que jo mai vull perdre.

I entre versos robats només se m’escapa un desig
no deixis mai d’escriure.

SINCERITAT


Ai! El violí
musiqueta insistent magistral
em repica com dolça tortura
les orelles, els sentiments.
Amb la mateixa tortura
que em produeix cruel
la teva insultant joventut

I t’enyoro, t’enyoro, t’enyoro!!

El teu somriure, la innocència
les teves ganes, esperances, el teu temps…..
I siguem sincers………les teves cuixes.

6.3.07

HE VIST EL MAR EN ELS TEUS ULLS


He vist el mar en els teus ulls,
un verd intens impenetrable,
he vist sirenes fruint el seu embruix
i un munt de balenes enjogassades
he vist gronxar-se el meu vaixell
en el plaent vaivé del teu oratge
i sortint de les teves pupil·les refulgents,
bombolles d’escuma verdes i blanques.
He vist la mar en els teus ulls,
anant i venint curulles i algues
i el gust salat del coll endins,
que m’ha obsequiat la teva besada.

He vist el mar en els teus ulls,
i la pell em cremava assolada
He vist com queia al meu damunt
tot un grapat d’arena blanca.

L'ILLA DEL TRESOR



De vegades
m’adono que els mots serveixen de ben poc,
quan la buidor del desamor truca a la porta,
omplint-me les butxaques del verí que gela l’anima
i ofega el desig que et turmenta a les palpentes.
Aleshores, prenc el poc alè que encara posseeixo,
i recordo els vells temps en que els teus ulls
m’il·luminaven capritxosament cada vesprada
i deixo que la basarda de l’enyor corri galta avall,
monòton i covard, colpint la meva deixadesa,
emmudint-me amb tirania l’escarràs.
Allò que pogué ser i no fou, allò que ignorava.
Aquell anhel que ni tan sols coneixia.
I de sobte torna la calma, com un ressort
com l’antibiòtic a la meva malaltia,
i miro al meu voltant ple de riquesa devaluada
i xisclo desesperat la teva absència,
com el vell pirata que xisclava

la pèrdua del mapa de l’illa del tresor.

JUGÀVEM A SER GRANS


Desfilàvem lentament dolços somnis d’infantesa
bescanviant-nos les noies, els amors.
Jugàvem a ser grans sense saber-ne
a un joc ple de petons robats a contracor.
No en sabíem de plaers ni de nostàlgies,
tan sols endevinàvem gelosies, sensacions.
Jugàvem tan sols a enamorar-nos,
la joventut feia en nosaltres un desfici
que esdevenia presó.

DUBTES


No se si el camí que em porta fins la casa
em durà enlloc, però seguint-lo, m’és plaent,
i en arribar-hi, els teus ulls em recompensen.
La teva aura m’envolta i em transporta,
en un viatge sense fi, ni aturades, ni maletes.
No se ben bé, si és el correcte o m’equivoco
però quan aconsegueixo fer-te riure sóc feliç,
i quan el teu rostre rialler se t’il·lumina,
em dono per pagat, i no imagino més matins
ni llunes plenes sense tenir-te a tu al costat.
Amb els teus ulls verds en tinc de sobres,
verds com el mar, com l’esperança.

L'ESTIU


Per fi l’estiu ens cobreix la casa de claror i de color,
i els dies s’allargassen lentament fent poms de flors
que ens allunyen del gris de les pluges i del fred.

Per fi l’estiu ens retorna la vida il·luminant-nos els matins
robant minuts a les tardes, desvetllant-nos els sentits
fent-nos reviure i acostant-nos l’escalfor de l’amor.

PRIMAVERA



Hem obert persianes i espolsat flassades,
i hem omplert d’aire net els vells pulmons.
Hem obert els ulls enlleganyats com dos magranes
per poder abastar-ho tot sense racons.
També hem afinat curosament l’orella
per tal de no deixar-nos cap soroll.
ens hem omplert els mots de poesia
i valents ens hem plantat de cara al mon.

I tímida i lentament de sota els llençols
ha tret el cap, engalanada i majestuosa......

LA REINA PRIMAVERA.

TARDOR


El bosc era rovellat
i ens queien al cap a plom
les petites fulles de faig.
El sol lluitava com un guerrer,
obrint-se pas i acolorint el terra,
que era un matalàs humit
de fulles grogues i vermelles.

Els teus ulls com sempre tan brillants
m’acaronaven el rostre amb dolçor
i jo em gronxava com drogat
entre els deus sublims de la tardor.

L'ESTACIÓ



Em vaig trobar sol en l’estació
esperant aquell tren en el que no venies,
ni vindràs potser mai.
Són fredes les estacions quan esperes
i el anar i venir de gent es fa insuportable.
Abraçades, benvingudes, petons, comiats….
I jo ensorrat al banc metàl·lic de l’andana,
mirant els trens que passen lleugers,
les cuixes de les dones, els estrangers,
alguna pitrera atractiva i pressa, molt pressa.
La veu avorrida repetint en quatre idiomes
les mateixes avorrides paraules metàl·liques....
El Catalunya....el delta....l’estrella...el Talgo...
Via tres...tres...trois...three....
El tragí, bellugadís de les maletes i tu que no vens,
ni vindràs potser mai.
I el món passant davant meu a tota màquina,
en cada maleït tren que no s’atura
si no és per vomitar i ingerir més gent que no són tu.
Més móns, més cuixes, més pitreres....
i tot retorna a començar de nou com un vell presagi,
i jo espero tossut i il·lusionat que arribis, i se que no vens
ni vindràs potser mai.