27.12.19

LA CORBA


Deixa’m sentir la teva pell en una abraçada,
qui sap si serà potser la darrera vegada,
ja se sap, la vida depen moltes vegades
d’aquell petit segon, d’una mala decisió,
o d’un instant fugaç maldestre i equivocat.
Ja se sap “ara hi som, ara no hi som” diuen els vells...
Abraça’m i fes-ho amb força, sense dubtes,
que noti cada centímetre de la teva pell,
potser seré també el teu últim record,
ja se sap, la vida insòlita,  puta i enjogassada
que ens porta sense voler a aquell segon
aquell instant tràgic en que tot es torna fosc.
Abraça’m, impregnam de pau per fer el traç encertat
a qualsevol corba, o recta, mal dissenyada.

20.12.19

FULLES


Camino pel camí costerut
que m’allunya de casa
i al meu costat corren fulles
embogides, seguint l’asfalt
entre camp i camp, avui fa vent,
molt de vent, massa vent  i amb ell
tot s’allunya, una mica més
i aquell bri d’esperança efimer,
d’una senténcia, contrasentència,
sembla que poc a poc quedarà com tot
en el no res, en el buit més opac.
Seguim, sota un jou que viu
en una inòpia, en la venjança,
en l’odi més visceral possible,
aquell que no entén de raons,
que no entén de drets ni llibertats.
Segueixen corrent les fulles
i jo els voldria a tots, tant lliures com elles.
Avui fa vent, molt de vent
i les presons segueixen tancades,
segueixen plenes de gent innocent

2.12.19

HI HA DILLUNS QUE NO PODEN SER -Per la Gemma-


Hi ha dilluns, que no poden ser,
aquells dilluns en que el gall
s’oblida del sol, i la llum, i no canta,
o simplement li ha fet mandra.
Que la infermera no troba
aquella vena petitona del nen que plora
i ha de punxar i punxar amb dol.
Que l'escombriaire  no vol escombrar,
perquè és tardor i hi ha massa fulles,
i fa fred i tot és molt cansat i farregós.
Hi ha dilluns que no poden ser,
que sona el despertador i no et ve de gust
ni llevar-te ni rentar-te la cara i les dents,
ni tant sols quedar-te a dormir al llit calent,
que no tens ganes de veure ningú
i que ningú et vegi, ni et parli, ni et miri.
Hi ha dilluns en que ni la persona que et fa riure
t’arrenca un miserable i trist somriure,
i et pesen els peus, l’esperit i l’ànima,
que rebots tot el que trobes al mig
sense compassió i molt menys justícia.
Hi ha dilluns que queden massa lluny de tot,
que a la fleca el pa que et venen és congelat,
que esmorzes qualsevol cosa, per anar passant,
Hi ha dilluns, que no poden ser
i que queden massa allunyats del proper partit del Barça.

20.11.19

AUSWICH 8 -Aquella milionèsima part-


Unes quantes pedres, definien la sort.
La sort de fugir de l’infern, de volar...
unes poques bales, al cap, al torax,
eren la fi fàcil, ràpida i definitiva...

Què en sabem nosaltres de l’infern?
Que en sabem nosaltres de l’horror?
de la fam, de la por, del fred, de la desesperança?
Què en sabem nosaltres del nazisme
que ens posem a la boca amb tanta facilitat?
Res.
Divaguem i divaguem des de un sofà d’ikea,
i ens atrevim a posar mots a unes imatges,
a unes escenes terriblement cruels
que sols podem intuir en una milionèsima part.
Que en saben els jueus d’ara, el que van patir ells?
Tractarien els altres de la manera que els tracten
si tant sols haguessin patit aquella milionèsima part d’horror?
Què en sabem de l’infern, nosaltres que vivim pendents d’Amazon?

He estat davant els forns crematoris
aquells que tots fotografiàvem
i cap de nosaltres ha pogut capir
aquella milionèsima part d’infern
que representaven....
Tots estàvem aclaparats, silents, trists...
I pensàvem...Com pot un ser humà fer axiò a un altre,
però no érem capaços d’imaginar l’infern...


I els joves?, aquells que alcen el braç
que s’atreveixen a cridar  Sieg heil,
què en saben ells de l’infern?
què collons saben ells de l’infern?
Què collons sabem ningú, d’aquell infern!!!





AUSWICH 7


He vist una cara semblant al bar del poble.
Un jove prenent una voll damm fresqueta.
Me l’he mirat, he recordat que em recordava a algú.
Ha pagat després de riure, i ha marxat en el seu cotxe gris.
He seguit pensatiu remenant el sucre del meu cafè...
Aleshores com un flash, m’ha vingut la imatge de l’horror.
En Julian, aquella fotografia del noi 9180 d’ulls preciosos
que quasi segur es van apagar darrera la tapa del forn.
Aquells ulls vius que no havien viscut res de res
i que una puta esvàstica els va privar de vida i plaers.
Aquella mirada llunyana del que ho te tot per davant,
i davant, un miserable mur impossible de saltar.
La seva mirada, com la del noi del bar, ens segueix interrogant,
i pregunta a totes les fotografies que es reflecteixin davant,
“què coi hem fet, per ser aquí?”

AUSWICH 6


No dormirem
tant sols aclucarem els ulls.
Ens arraulirem els uns contra els altres,
per arrabassar-nos el fred dels ossos,
per sentir, ni que sigui un instant
el cos tremolós del company de claveguera.
No dormirem
per no somniar que tot és un malson
que no som en un infern creat per humans,
que som en una habitació luxosa del Ritz
i que a baix de la gran escala ens espera un Déu
que ens farà l’esmorzar amb un somriure als llavis.
No dormirem,
perquè això seria donar-los plaer,
perquè estem prop de la mort
i volem assaborir una venjança
que sabem que no arribarà mai.
Demà, potser amb son i derrotats,
ens acostarem al filat elèctric
i ens hi penjarem, per escalfar-nos.
Demà potser sortirà, també tremolós
un sol que no escalfarà gens,
el darrer sol de les nostres vides.

AUSWICH 5



Fixo la meva mirada en els teus ulls,
hi veig tant sols tristesa i desencís,
hores i hores de plors pel perdut,
per l’enyor, pel temps irrecuperable,
per la fe nul·la  en el ser humà.
Fixo la meva mirada en els teus llavis,
abatuts, rendits, completament muts,
en la barbeta, apunt de tremolar,
en el cabell frondós i retallat...
Fixo la meva mirada en la teva fotografia
i renego de la meva espècie.

19.11.19

IRREAL


Al matí
quan al·lè forma núvols glaçats,
i la lluna tant sols es desensopeix,
surto a veure com dansen els xiprers
empesos per la tramuntana gelada,
i mentre sento les mastegades dels gossos
apurant les darreres boles de pinso,
penso com en Llach, que seria feliç
si puc tancar els meus ulls aquí.
I escruto el meu voltant com un escenari,
com un decorat preciós, aliè a tot plegat,
a la feina, a la ràdio, a aquests país que ens odia,
i que ha fet que també nosaltres l’odiem.
Aliè als cotxes i les motos, a la ràbia,
a aquella puta ràbia que et fa funcionar,
fins a l’hora de les teves boles de pinso,
i de tornar a tancar els ulls a la cambra,
i somniar en aquell instant matiner,
en que es torna a obrir el preciós teatre
minso, escadusser, i sobretot irreal.
Irreal?

17.11.19

ÀGORA



Volia seguir sempre dins seu,
envaint cada racó del seu ser,
en una relació quasi claustrofòbica.
Vivia però amb la por terrible
de patir una opressora agorafòbia.
Tot i així, volia viure sempre dins seu,
esdevenir una part d’ella mateixa.

10.11.19

AVI



Avi
avui han tornat les banderes,
han tornat aquells tancs
que feien trontollar les llambordes,
d’aquella ciutat amable i pacífica.
Han tornat els cants de victòria,
d’aquelles victòries que et van empresonar.
Han tornat els assassins de Lorca,
els qui van afusellar en Companys,.
Hi ha tornat com va venir Hitler
amb unes paraRetes de vot,
amb un sistema en el que no creuen
i que els dona al•lé, vida, i drets
que si manen, no dubtaran a treure’t.
Avi, els han votat els pobres, els pobres...
Han tornat amb les boques plenes de llibertat,
una llibertat en la que tampoc creuen
i que prostitueixen a cada pas.
Han tornat masculinament rebels,
homofòbicament alçats
violentament malèfics
i ens han glaçat el somris.
Han tornat i ens odien,
Avi, en el meu poble, molts els han votat..
Compren el pa on jo el compro,
beuen al bar on jo bec
respiren l’aire que jo respiro
i quan plou, ens mullem igual
i ens odien. Ens odien, ens odien.
Avi
avui han tornat els qui tu vas combatre,
els seus fills, els seus nets,
transformats com per art de màgia
en uns sers horribles i en blanc i negre,
han tornat amb els seus himnes
les seves banderes, les seves cabres,
i crec que han tornat per quedar-se.
Ha marxat la mòmia, i han quedat els espectres.
Avi, tinc por

2.11.19

CONTENIDORS


Cremen les ciutats, i cremen poc
i cauen una a una aquelles llibertats
que creiem sòlides i indestructubles.
I de sobte la gent es creu més lliure sense ser-ho.
Cremen els contenidors i pel meu gust cremen poc,
contenidors on hem deixat una a una les nostres il·lusions
les nostres paraules, els nostres gests,  els nostres drets,
contenidors que ja no contenen runes deixalles ni papers,
només llàgrimes, cremen les llàgrimes vessades ,
on s’és vist que cremi el líquid? on s’és vist que cremin llàgrimes?
On s’és vist que la gent segui tranquil·lament al portal
mentre contempla com li roben la vida a cullerades?
Cremen les ciutats, i cremen poc....

1.11.19

AL TEU COSTAT



Seré al teu costat
si et fa por la pau armada,
si no poses portes a cap llibertat,
també seré al teu costat.
Si guardes totes les llàgrimes
per ploure-les quan cal de veres,
si et fan mal les injustícies
també em tindràs al teu costat.
Si el camí que prens és a l’esquerra,
si estimes bojament el teu cos i el defenses,
seré sense pensar-ho al teu costat.
Si no negocies cap dret, cap lleialtat
si no et fa por la confrontació
quan sense pudor t’atropellen,
seré fidel al teu costat.
Seré sens dubte al teu costat
mentre t’envolti i et violi la indignitat.

29.10.19

MENTIDA


Sabeu què m’han dit?
Que tot és mentida,
l’amor, els somnis,
l’avui i el demà,
L’amistat i tot, tot.
La vida que passa
els instants que queden,
la música, els versos,
la nit i els besos,
les paraules i converses,
el sol i la lluna, la foscor,
la foscor, la foscor, la foscor...
I també la claror i la llum.
Tot és una gran mentida,
el benestar i la pobresa,
la lluita i la independència,
les banderes, els himnes,
la constitució i les lleis,
els e   qui   dis   tants,
la rancúnia i la pau,
les armes i els braços alçats,
i altra vegada la foscor,
i el canvi d’hora, i el temps,
el temps de les hores
i el meteorològic.
Tot una gran, enorme mentida.
I tot el que he escrit,
a l’escrit i als escrits,
els sentiments amagats,
els moments amargants,
i també els més dolços
i com no, els excitants.
Tots, mentida podrida.
Em desfaig com sucret.
Ja res val la pena. Tot mentida.

27.10.19

RETORNAR


Vull retornar a la calma uns instants
i perdre’m en una imatge bonica,
uns ulls, un arbre, una posta de sol.
Tornar a sentir bategar el meu cor
d’una manera sincopada i tranquila,
i escoltar el vent, o les onades del mar.
Vull sentir el panteix del gos passejant,
i el ronc del gat quan l’amanyago.
Estic molt cansat de violència i uniformes,
de garrots, de foc i de sentències,
de barrots, d’imposicions i d’injustícies.
Vull retornar a la calma uns instants
per agafar aire, i retornar a la batalla.

22.10.19

EXHUMACIÓ


Marxaran els ossos
i perdurarà l’esperit,
com un mal averany.
I més d’un farà de Pilatos
rentant-se les mans
i alçant el puny, sense pudor
i es creurà el més just,
el més just d’entre els justs,
el més complidor dels complidors...
I demà, tot seguirà igual
amb el fantasma planant
sobre cada idea preconcebuda,
prejutjada i post executada,
i seguirem sent uns merdes
d’entre els més merdes de tots,
i lluirim camises noves
plenes de llànties i llepets,
amb corbates de caixmir
tant espantoses que ningú
ningú, ningú ens saludarà.
I creurem en la injusta justícia
en la llei totalment deslleial,
executant la llibertat a cada passa
i el fantasma, l’esperit, seguirà rient
i nugant més fort, allò que va deixar ben nugat.

21.10.19

TARDOR ALTRA VEGADA





Pluja de fulles
grogues,
taronges,
ocres,
vermelles,
verdoses...
La tardor se’ns està pixant a sobre

EXISTEIXO



Existeixo,
i en tant que existeixo,
menjo,
cago,
dormo,
matino,
treballo,
respiro,
descanso,
crido,
parlo,
badallo,
pixo,
corro,
camino,
faig l’amor,
desfaig l’amor,
m’espanto,
ploro, ric i canto...
I protesto, si, protesto
en tant que existeixo, protesto.
Puc deixar de fer moltes coses,
però el dia que deixi de protestar,
deixaré d’existir.

CAGADA -Fet quasi verídic-


Un ocell ha picotejat  unes restes de falafel
que un turista ha llençat davant la barbacana de Crakòvia.
Minuts més tard a l’altra punta de la ciutat
una noia rossa, plora desconsolada tocant-se el cabell
que li fa olor a menjar turc descompost....

AUSWICH 4 -El tren-


Les vies del tren
separen la por, de la desesperació,
la incertesa de la fi més dramàtica,
la humanitat de la més fosca barbàrie.
La vida, de la mort.
Les vies del tren no tenen destí.

AUSWICH 3 -Maletes-


Dins de cada maleta
RES.
La solitud completa.
Somnis,
demàs,
il·lusions,
esperances,
terror,
por, molta por.
I al llom, un nom i una data...
Dins de cada maleta
ossos imaginaris
vides sense vida,
viatges enganyats
viatges sense destí,
viatges abruptament inacabats.
Dins de cada maleta
la por més inhumana,
i un nom, i una data...



AUSWICH 2 -Sabates-


Milers de sabates orfes
esperen peus que mai no tornaran.
Sabates desaparellades
apilonades com en un mercat miserable.
Milers de sabates sense vida,
davant un vidre que els hi impedeix
fugir corrents de la barbàrie.

AUSWICH 1


I no obstant
la vida retorna als llocs
on la mort ha estat regnant,
i sols queden els filats
on l’electricitat ha deixat de còrrer.
la vida però reté en la memòria
cada escaramussa, cada violació
cada brot de repugnant violència,
i no obstant
altres potencials assassins
segueixen alçant el braç
segueixen festejant la mort,
segueixen negant evidències,
segueixen celebrant genocidis,
com si la història es pogués violar,
com si els morts, les tortures i la por
es poguessin esborrar sobtadament.
Com si la mort i l’odi, fossin formes de vida...

13.10.19

MINÚSCUL


Em sento simplement
com un heroi de pel·licula
que al final mor.
Com un Indiana Jones
que no s'en surt,
al temple maleït.
Com un Spiderman
al qui se li embolica la troca,
i és aracnofòbic
Com  un Superman
sense calçotets
per sobre els pantalons.
Com una Cosa feble,
Com un Tarzan sense xita ni Jane.
Com un Nacho Vidal amb micro penis...
Em sento com en Tyron Lanister
jugant de pivot en una final de la NBA...

10.10.19

FRÀGIL


Tant fràgil
ballaves a la taverna
aquella música alegre,
aquell cant ancestral
tant fràgil
que vaig témer
que el vent et marcís
les parpelles i el cutis,
que tot s’enfonsés
en una mediocritat
tremendament absoluta.
Somniaves els sucs
del raïm fermentat en roig,
ballaves suau, sense moure peus,
sense moure un múscul
i et veia trontollar
com una feble marioneta,
com una titella sense fils,
a mercè d’un mon
que poc a poc es submergia
en un femer sense fi.

8.10.19

FRED


Tinc fred.
Un fred insuportable.
Lluny de tot, de tots,
de tu també i dels altres.
Buit d’idees, d’esperit.
Completament estèril,
enfebrat i esporuguit.
M’ha envaït l’hivern
en totes les seves facetes,
el cos de gel, els ulls de pluja,
el somriure de boires.
He quedat sol i nu
sota una tempesta terrible,
que ha negat records,
que ha inundat desigs...
Ja res és el que era,
i se m’ha glaçat l’enyor...

7.10.19

ABISME


Quan la tristor taca els llençols
de pintura d’ulls i maquillatge
i res apaivaga el dolor de l’extremitat
aquella  operada en la privada
i tot s’arremolina violent
i sembla que cap passa sigui,
sinó un metre menys
per l’abisme fosc i cruel
de la deserció de la parella,
l´anorreació de la família,
la solitud elevada al cub,
la llàgrima a un pas del balconing,...

Mires al cel, núvols arrodonits
càpsules espacials de vent,
blavor tacada i borrosa
qui sap si del tel del llagrimall,
o d’aquest temps tardorenc
que tot ho remou.
I fas un crit, mut, sense só
i defeques literalment
sobre la teva dissort,
entre boires amfetamíniques.

I algú, algun boig et diu:
La vida no és això, és una altra cosa...
I tu ho saps, saps que te raó,
saps que en algun racó
un follet malparit se’n riu de tu,
i que tot prem, però mai ofega del tot,
i els llavis lluiten aferrissadament
per apartar uns segons la depressió
i dibuixar un petit, insignificant somriure...


26.9.19

ELS VORALS


Els vorals, són plens de crits.
Els vorals, són plens de roigs,
de grocs, de morats, d’estels.
Als vorals, se sent encara el ventall
repicant  del poeta homosexual,
se senten els crits desesperats,
els cants estripats de l’Ai Carmela
i del “si me quieres escribir...”
del front heroic de Gandesa.
Els vorals són plens de flors
regades a base de llàgrimes,
de banderes i de dignitat.
Els vorals ens criden des de l’ahir,
ens inculpen a tots pel demà.
Els vorals són plens de tu i de mi,
són plens d’ossos que ens recorden
com n’és de miserable, i desgraciat
aquest nostre país....i el seu.
Els vorals ens certifiquen
que l’assasí segueix viu
i els seus, segueixen manant...

24.9.19

RUTINA


Demà, les figues de la vella figuera, seran més toves,
i les fulles del cirerer, agafaran aquell to groguenc
que tant m’agrada i el vent el despullara a poc a poc.
Sortiré a regar, com cada dia l‘olorosa maria lluïsa
“només vol aigua” ens va dir aquell bon home de mercat.
I poc a poc el Canigó anirà mudant el seu color rocós
pel blanc de les neus, que li coronen les crestes,
i tornaré a sortir a donar menjar als gossos
i jugaré amb l’Osasuna, i renyaré l’As i abraçaré
de la manera més carinyosa possible el vell Acoplat
al qui les cames ja li fan figa, com les de la figuera.
I jugaré una estona amb la Sue Ellen o la Gilda,
o amb el Petit, en Garfil, la Gina o la Negreta,  
als qui un dia posàrem un plat de pinso
i quedaren afillats per sempre més fora de casa.
I esperarem el moment d’encendre la llar de foc,
i embadalir-nos com babaus mirant les seves flames,
i seguirem patinc per les pluges fortes i fruint les suaus,
i sortint havent sopat a mirar la lluminosa estelada
i aquella lluna minvant, creixent, plena i altiva.
I demà les estrelles seran més toves, com les figues
i les fulles volaran pels racons, i el dia s’escurçarà,
i en sortir de la feina direm com cada any:
“Cada dia les tardes són més curtes de llum”.
I la rutina ens engolirà i ens estovarà
com les figues de coll de dama de la figuera.
“No les cullis avui, demà, seran més toves”....Com tot.

15.9.19

YA VIENEN LOS TUYOS


Pel corriol
petites cuques de llum
albiren els barrots
i dins, una veu crida
en la soledat de la cel·la
un bram mut i seré,
un crit digne i altiu.
Els altres no entenen
la fidelitat de l’acció,
la persistència de l’amor,
les hores, els dies,
les setmanes, els mesos,
els anys indignes i estèrils
d’una presó absurda i injusta,
d’unes acusacions falsejades,
d’una sentència temuda.
Ells, se saben culpables
i no entenen de cap manera
la tava culpabilitat.
“Ya vienen los tuyos”
diuen divendres a divendres...
Els lliures, els lliures, els lliures....

11.9.19

LA VEÏNA


Avui, comprant el pa a la fleca
una veïna m’ha mirat malament.
Potser s’ha assabentat que sóc d’esquerres,
o tal vegada sap que sóc independentista,
o potser pensa que sóc homosexual
després de veure’m l’altre dia
abraçat a un amic, que feia temps que enyorava.
Potser creu que m’he fet vegà, o vegetarià.
Potser és ella la vegana i l’ha ofès el meu entrecot.
O qui sap si em va sentir malparlar de l’alcalde,
o potser em va sentir  algun retret a l’oposició...
Potser no li agrada la barra de pa que trio,
o com que estic més aviat entrat en carns
pensa que aquells llardons que porto a la mà
m’els hauria d’estalviar per allò del colesterol.
Ves a saber si l’ha ofès, l’Sport, i ella és del Madrid
o de l’Atleti, o potser, Déu no ho vulgui, de l’Espanyol...
No serà que ella es més de Nissan
i m’ha vist sortir del meu SEAT Ibiza.
També potser que em segueixi al facebook
i l’hagi ofès algun dels comentaris assenyats
que acostumo a posar-hi sense embuts.
O les meves samarretes reivindicant sempre
la llibertat dels nois d'Altsasua...
O qui sap si ella és de cabelleres i l’ha ofès
la meva calvície cada vegada més i més insistent.
Avui anant a comprar el pa a la fleca
una veïna m’ha mirat malament
i m’ha fet adonar de tots els meus defectes.
En arribar a casa, m’he mirat al mirall
i se m’ha escapat un: Mira que arribes a ser imbècil, Quim.

4.9.19

TO BE, OR NOT TO BE


Si tu no hi ets,
tot és correcte, tot està en ordre
tot és net i sobretot coherent,
tot és al seu lloc.
Si tu hi ets,
tot agafa velocitat, tot es torna vibrant,
tot es torna il·lusio, excitació, alegria.
tot és un caos meravellós.
Si no hi ets
l’absència és dura.
Si hi ets
fins i tot la foscor brilla.

2.9.19

MORIR


Sempre he pensat que volia morir jove.
Molt jove, tant jove  que cap xeringa
perforés de manera persistent el meu cos,
que cap cadira de rodes em fes de cames,
que cap pedaç em tapés cap llaga,
que cap bossa, recollís els meus orins.
Jove perquè cap record em quedés enterbolit,
ni cap bolquer, em resguardés la dignitat.
Jove perquè cap bastó suportés part del meu pes,
i que cap habitació de cap residència
fes de dipòsit improvisat del meu esquelet tort.
Morir jove, perquè cap catèter ni cap sonda
violes el meu cos, ni cap sedant em deixés fora de joc.
Morir jove per no degenerar-me
per no veure’t degenerar,
per no veure’t morir...
Sempre he pensat que voldria morir jove
i tot i així no tinc cap pressa,
tot i que crec, que s'em fa tard...

25.8.19

ONADES


Com un infant,
jugava a deixar-me transportar per les ones.
Esperava pacient la setena onada
aquella que diuen els savis que és la bona.
Aleshores alçava els peus i em deixava portar
i volava per sobre l’escuma embravida.
Volava envoltat per l’anarquía del mar
que em llençava com un coet a l’espai,
i després em xuclava com un esclafit,
com volent-me posseir entre algues.
Un cop refet, esperava excitat
la següent envestida sensual, quasi sexual
del mar potent i desclòs en sí mateix.
Tot plegat, un duel desigual entre la realitat
i la més gran il·lusió enjogassada.

MOMENTS


He decidit unilateralment
deixar de col·leccionar coses.
A partir d’ara col·leccionaré moments,
imatges de gent somrient
riures d’amics, llums d’ulls
i no necessàriament bonics
simplement plens de vida.
Em faré, col·leccionista d’instants.

PUNKIS


Avui al bulevard,
dues punkis es besaven apassionadament
entre dringar de pearcings a la llengua,
als llavis, a la galta,al nas...
Tot un espectacle de coloraines al pel,
de tatuatges acolorits i abertzales,
i llenguatges agressivament dolços.
Avui al bulevard,
un esclat de vida i llibertat
en cada carícia i cada milÍgram de saliva.

24.8.19

ELS TEUS NUS


Els teus nus, em recorden Pagoeta
quan la boira acarona les valls,
quan el txirimiri, i la intza amara els prats,
les terres, els teulats, els camins, les txapeles.
Em recorden el boulebard de la vella Donostia
quan els cants  atrapen les kaleas,
i els txistularis  omplen els espais de refils
suaus i insistents de melodies de Laboa.
Els teus nus em recorden també
els racons gelats i ombrivols del Cantàbric
i les muntanyes mitjanes que traspuen líquids.
Els teus nus, són vida.
La resta, una broma sense cap mena de gràcia.

LA XARXA


Les imatges ens estan furtant la imaginació.
El bombardeig de noticies, ens roba espontaneïtat,
la tertúlia, la capacitat de sorprendre’ns.
Ja quan  hi ha silencis incòmodes entre dos
ningú parla d’aquell àngel que es creua,
i sortim a atrapar records, o tant sols a captar imatges
entre llambordes brutes o somnis gastats.
I aleshores escrivim poemes que acaben en garjoles
d’una xarxa que ens esclavitza, d’un sistema
on ni tant sols existeixes si els altres no et reconeixen
i et donen de manera autòmata el vist i plau.
I busques una branca prou robusta, d’un arbre ben sa
per penjar-hi la teva insultant i cruel covardia,
i t’adones que la imaginació, el talent, la brillantor,
ha passat a millor vida, i que el bombardeig de mots estèrils
s’ha fet l’amo tirà absolut del puto mon.

10.8.19

POEMESTIU LA VINYETA



La lluna, presumida i mig nua
festejava Júpiter, davant els ulls
engelosits i llunyans de Saturn.
Mentre les vinyes, protegien maternals
els botims quasi madurs de raïm
d’una calor desmesurada i persistent.
Les copes de vi blanc amb noms de simis
endolcien el paladar enterbolint consciències
i seguien transportades a una  nit especial,
plena de música, plena de poesia.
Sèiem en cadires modestes de plàstic
extasiats, plaents i incrèduls
tot esperant que les paraules trenades
ens acostessin un poc més al paradís.
Entre tant, davant dels nostres ulls
un violí i un acordió, feien l’amor...

6.8.19

ABSÈNCIES



Busco en les absències
una presència que m’ajudi a respirar,
un globus aerostàtic que m’enlairi
i m’ho faci veure tot com en un somni,
una visió volàtil i distorsionada
que em retorni a la meva infantesa,
on tots els problemes semblaven enormes
i tant sol eren burdes banalitats.
Busco en totes les absències
aquell raig de llum al final del túnel,
aquell que malgrat  la claustrofòbia
et manté l’esperança encesa,
aquell que et recorda tossut
que no hi ha res perdut i que el sol torna,
i que un dia qualsevol deixa de ploure
i que la boira, s’aixeca tard o d’hora
diguin el que diguin els meteoròlegs.
Busco en les absències una ombra fresca
que em mantingui despert en la nit calorosa.

5.8.19

MASSA TARD


Demà, potser serà tard
perquè demà sempre és tard,
i molts mots s’han podrit
en nits massa humides i galdoses.
I dema quan surti el sol temorós
serà massa tard segur, us ho juro,
i els somnis s’esvairan per l’aiguera
com l’aigua amb la que ens rentem la cara,
i pensarem, tard, massa tard per tot.
Massa tard pels somnis, massa pels riscs,
i ho deixarem correr tot per la riera
que ja sabem que porta al riu i al mar,
i l’únic consol que ens quedarà
serà que tot s’evapori en forma de núvol
i un bon dia ens plogui a sobre
en forma de fina pluja o de tempesta...
...i aleshores, no se’ns faci tard...

VERSOS TRENCATS


Coralls al mar daurant petxines
i els carrers amb degoteigs de sang,
onades braves colonitzant gavines
en una ciutat sense dimonis ni sants.

Algues filoses d’un verd lluent,
pintant les parets d’oracions i salms
curulles de closques sota un sol roent,
capvespres rogencs, flors sense rams

Paraules creuades de versos trencats
quan la paraula és orfe, surten escapçats

2.8.19

EFÍMER


Són efímers aquells minuts
en que el mon s’atura
el mar queda pla, sense onades,
el cel s’aclareix de núvols
i els ocells aturen el seu cant.
En que el vent està de més
i la natura floreix sense soroll...
Es tant efímer aquell instant
en que els teus ulls bonics
es creuen amb els meus,
i és tant difícil endevinar
si és desig, o amistat, o urgència,
o simplement ganes de compartir.
Són tant efímers els minuts
en que el mon queda suspès
en una bombolla amorfa,
en aquell automatisme
que aconsegueix aturar rellotges,
engranatges, els vaivens del cucut...
Són tant efímers i veloços
com el vol a marxa enrrere del colibrí...
Tant a poc a poc que passa el temps
quan en tens per perdre
i tant que corra en aquell instant efímer.
És tant petit, que em cabria a la butxaca
per a poder fruir-lo a  cada instant...

27.7.19

XORROXIN


Al cor del Baztan,
corrent per les aigües
embravides, cristallines,
surt de sota el Xorroxin
una lamia nua,
amb cabellera nua,
cames nues,
braços nus,
pits nus.
El soroll de l’enjogassada cascada,
el sol que s’escola per les escletxes
d’aquell bosc màgic ple de sers,
ple d’energía, em te paralitzat,
i ella m’ofereix un bany nu,
i contemplo com l’aigua li llisca la pell,
que se li granula de manera excitant
pel fred i els sons del bosc encantat.
La meva vista, abasta cada centímetre,
i les meves oïdes senten el cant tremolós,
que em fa embogir i somniar.
Imagino aleshores, un gronxador
agafat a la punta dels seus mugrons
i un vol fascinant d’anar i venir
entre les seves cames inexistents...


25.7.19

AVINYONET 2019


Els poetes tenen poemaris,
mètriques,  octaves reals,
sonets i quartets,
rimes assonants i consonants,
versos lliures  i acròstics,
dramatisme i lírica,
èpica  i madrigals,
metàfores, figures retòriques

tempos i inssssssspiracions,
estrofes i poemes visuals,
tercets, romanços
ritmes i paràboles,
hipèrboles i paròdies,
cal·ligrames i goigs
síl·labes tòniques
i versos encadenats,
esdrúixoles, planes
i monosíl·labes
drames i romanticismes...

Jo no sóc poeta.
Només tinc paraules.

16.7.19

LA MAJA NUA


He estat a 110 quilometres de Déu,
quan el desig em duia volant
per dreceres estranyes, fantàstiques
i enormes d’aquell mur de 110 metres
que he intentat pujar 110 vegades
i tant sols he aconseguit esgotar-me
a cada intent, en cada escalada.
He estat a 110 segons de l’orgasme,
cada vegada que he intentat imaginar
els 110 centímetres de la teva voluptuositat,
i he intentat imaginar el volum a les mans,
el pes de la santissima gravetat de Newton,
i he resat 110 rosaris al Déu de la poma al cap
per tal de capir aquell rosari de sensacions.
110 vegades m’he despertat humit i sol
pensant que tot era tant sols un malson
110 vegades repetit, 110 vegades desitjat,
i la maja segueix 110 universos lluny...

15.7.19

POESIA D'AMISTAT -Per l'Estel·la-



Voldria saber omplir amb mots
totes i cada una de les línies
dels teus llapis de colors.
Enredar-me en cada un dels traços,
lliurar-me esclau dels teus pinzells.
Voldria saber expressar com tu expresses,
i deixar-me gronxar per la lleugera barca
que transporta somnis pel teu mar.
I fer-me velam  del teu viatge a Ítaca,
quan des de el sofà dibuixes fantasies
que a mi algun dia se m’havien acudit.
Mai t’havia escrit res, perquè creia que no calia,
absurd de mi, i ara em sento captaire d’imatges.

14.7.19

INTENSITATS


Segurament no em llegiràs,
de fet, no m’has llegit mai
mai t’ha interessat res del que dic,
mai no has valorat res de mi.
Tot va fer un tomb un dia
no se com, , però sé qui,
no sé què, però sé quan,
i t’has engreixat poc a poc
d’una autosuficiència insultant,
t’has cregut un Déu de no se què,
capaç de donar cops de vara a tort i a dret,
de renunciar a idees i pensaments,
i això em dol, i això ens dol a molts.
Sé que no llegiras res de tot això,
perquè mai has dedicat ni un segon
a intentar entendre res que no siguis tu,
tu i la teva circumpstància, el teu ego,
a valorar res que no sigui el teu jo
i els jos, que et rodegen i cobegen.
Tampoc m’importa massa, la veritat,
fa temps que compto poc amb tu,
de fet, la veritat és que intento ignorar-te
amb la mateixa intensitat que ignores tu.
El que no entenc massa bé
és que amb tants retrets que et dedico
t’estimi amb la mateixa intensitat.

11.7.19

CAPVESPRE ROIG


En els capvespres roigs
surto a l’era i alço el puny
mirant el sol i tot el que il·lumina,
i recordo l’avi Lluis, les trinxeres,
les barricades, els barrots, la foscor.
Resto mut emmirallant-me amb els colors,
els núvols, les orenetes, el traç dels avions,
i aleshores tanco els ulls i xiuxiuejo una cançó,
un himne, o una simple cançó d’amor.
Aleshores, sembla que el terra tremoli,
i el vent es torni huracanat i tot es trasbalsi,
i em sento viu, seré, alegre, lliure.
Tot plegat, un miratge, en els capvespres rogencs.

9.7.19

PETJADES A LA SORRA


No vaig haver d’escriure ni un sol mot,
la poesia estava feta davant els nostres ulls,
aquell capvespre, aquell sol  ponent-se,
aquell Venus lluminós fent-li el contrapunt,
aquella brisa dolça i salada al mateix temps...
Aquells instants màgics  arran de Cantàbric,
i sobretot, aquelles petjades a la sorra
efímeres, com cada un dels nostres segons.

8.7.19

ZOO


Escoltava voltat d’hormones disparades
unes cançons fresques, que em parlen de festes,
que em parlen d’amargures, i correfocs,
i al meu voltant, suor, ball, salts, alegria,
i aquella música embruixada em transporta,
em fa volar a la terra taronja i arrossada,
on el matí es desperta rialler i feliç,
les vesprades s’omplen de danses i cassalla,
i els racons guarden com tresor l’olor de tarongina.
Fugint de les joves hormones disparades,
vaig refermar el meu amor a aquesta terra maltractada.