22.10.18

LLIBRERIA LELLO



Com un mascaró de proa
d’un vaixell antic i en desús
defensen les seves lletres.
Com un cementiri de cuirs,
de lloms, de mots i tinta
observen pacientment
els clients que passegen
per un espai mig sagrat,
simplement perquè toca.
Pel senzill fet de sortir
marcat en roig intens
en un pamflet comercial
de rutes turístiques.
Contemplen embadalits
com centúries de turistes
que mai han tocat un llibre,
es fotografien perversament
per on un suposat Harry Potter
hi va posar els peus i la fantasia.

En tancar les portes de la llibreria Lello
els escriptors riuen, ploren i discuteixen
per l’espectacle dantesc i surrealista.


VAN ARRIBAR LES ORENETES


Van arribar les orenetes
i van decidir quedar-se
en aquesta tardor tant plujosa.
Es van quedar prop del finestral,
obert  i acollidorament alegre,
un paradís per qui està cansat
d’anar i tornar en migracions.
Van arribar les orenetes
i van omplir la plaça de xiscles,
de vols ràpids i quasi suïcides.
Van arribar les orenetes
i van omplir l’espai d’alegria i llibertat.

21.10.18

LA NOIA DELS RINXOLS l i ll


l

La noia dels rinxols
que menja sardines de llauna prop del Duero
riu i somriu de manera gratuïta i sincera.
A la radio un fado, el primer de l’estada,
a la taula olives negres, oli per sucar i vi verd.
Al fons de la petita finestra el pont de ferro
i davant, aquell somriure agradable i franc
de la noia dels rinxols que menja sense parar
sardines enllaunades en el feliç  del temps d’oci.
Ella somriu aliena a les lletres que segueixo escrivint
mentre em capbusso intrèpid  entre els seus rinxols.

2

Ha marxat la noia dels rinxols
que menja sardines.
Ara veig el riu, el pont,
les cases de colors,
la gent amb paraigües,
els tenderols i les carpes.
Tot resta més trist
en l’espai on descansa
una llauna buida i oliosa.

TARDOREJAR




Va tardorejar de sobte i un munt  de cercles
diminuts van engalanar la llera del Duero
amb centenars de milers de llàgrimes dolces.
Les fulles dels arbres van embogir de cop
formant més cercles aleatoris i caòtics.
Plovia, així de simple i tots els records
van restar molls com les sabates, els abrics
els pantalons i els paraigües que s’estrafeien
a cops de vent, tardorejant-se també a sobre.

GOTA FREDA


La lluna, semblava tant llunyana i tant propera
vista des de l’avió, com la vèiem des de casa.
Semblava tant aliena a tot, mentre a sota
la gota freda feia estralls en cada edifici
en cada camp i carretera, en cada riera.
En cada rostre, pensament i gest poc eixut .
En cada vida.

8.10.18

LA DARRERA FLOR


He arrencat una flor, furtada d’un jardí
i quan te l’he dut, ja havies marxat,
amb els teus somnis en bandolera
i un somriure desmenjat i trist als llavis.
M’he assegut al nostre banc del parc,
aquell dels petons robats en la foscor
per tal de contemplar el ple de la lluna
i t’he trobat a faltar en cada centímetre
en que la lluna rodolava pel cel blau.
La flor se m’ha marcit als dits tenallats
com es tenallen aquells somnis incomplerts
i he jugat a resseguir la via làctia i les osses
que dibuixaven cors bategants i sospirs.
Abans de marxar pansit tornant a casa
he plantat la flor mig morta en el jardí,
tot seguit un gos quasi tant perdut com jo
l’ha executat amb una pixarada.

4.10.18

ADÉU


És tot tant fàcil com girar full,
deixar enrere tots els castells de sorra
i jaure a la palla, a esperar el nou sol.
És tot tant fàcil, com seguir el camí recte,
i oblidar totes i cada una de les il·lusions
tots i cada un dels instants de plaer
tots i cada un dels somnis i anhels.
És tot tant fàcil, que és una bona merda...