FEIXISTES

 

Es podran canviar de nom,

de pentinat, de maquillatge,

però tot sabem qui són.

Els podràs distingir

per la pudor que deixen

darrera les seves passes,

pel rastre de merda que deixen

al caminar, al parlar, al mirar.

Per les seves paraules agressives

pels seus mots sempre insultants,

pel seu menyspreu al ser humà

per la seva ideologia sense idees

pel seu pensament que no pensa.

Els coneixaras, i ells es riuran de tu,

de la teva manera de vestir,

de la teva manera de viure i veure,

de la teva manera de riure i ser feliç.

No ens enganyen, potser portaran corbata,

potser endolciran el seu discurs

fins a la més cruel diabetis,

però sempre sabrem qui són

i sobretot, sabrem què volen.

RAMBLA

                                                       Ahir la boira, va amagar la deserció.

Una rambla buida no sols de gent

de tertúlies, de retrobaments, de vida,

cap rialla sortint de cop del no res,

cap parella passejant amb pausa de la mà,

cap nen amb bicicleta de quatre rodes,

cap avia amb el cap vinclat a la tomba,

cap respiració profunda de cap runner,

Res.

Ahir la Rambla era tant sols un recurs

per a sentir-nos un dia més absolutament sols.

 

HE BRAMAT UN VERS

 

Avui he sortit a l’era

i he bramat un vers.

He sortit a l’era i he bramat

com si estigues embogit

una poesia que parlava d’amor,

que parlava de pau.

Avui he sortit a l’era,

i els gossos em miraven incrèduls,

els gats s’amagaven sota els cotxes.

He cridat, he bramat al cel ennuvolat

i mentre la pluja m’escopia a la cara,

m’he cagat en tots els déus i deesses

que permeten que cada dia i cada nit,

a la plàcida i estimada mar mediterrània

una closca d’anou carregada de vides

s’ensorrés sense remei, mentre els feixistes

destapaven una altra ampolla de cava

per celebrar-ho...

GUSPIRES

 

Avui, el vent m’acompanya mentre escric.

El repic de les gotes de pluja al vidre

es confon amb el tecleig dels meus dits,

i tot s’humiteja dintre meu, com el temps.

El camí de casa , és ja una catifa de fulles

roges, grogues, ocres, verdes, morades,

un cromatisme nostàlgic i màgic de tardor,

aquelles tardes curtes amb olor de llenya,

aquells matins tímids, emboirats i densos,

amb les llums grogues del barri tranquil

i el soroll de les converses sensuals

d’algun veí seduït pel gran recolliment.

Avui el vent, m’ha acompanyat mentre escric

i de dins la llar de foc, petites guspires

saltaven  alegres, com llumetes de Nadal,

d’aquell Nadal, que no podrem ni celebrar.

ASSASSÍ EN SÈRIE

 

Un dia,

algú em va dir que jo era un lletraferit.

Poc a poc, el temps m’ha anat curant la ferida,

i ara em dedico a assassinar mots, conceptes.

No se’m dona gaire bé, sempre acabo llepant,

amb totes i cada una de les policies poètiques,

aquells que es dediquen a fiscalitzar els estils,

a purificar les maneres, a dir blanc al blanc

i negre al negre, sense tenir mai en compte

l’àmplia paleta cromàtica de colors essencials.

Em sento doncs terriblement lliure i feliç,

nedant entre colors  accents i formes simples .

Sóc, es podria dir, un assassí en sèrie de poesies,

un franctirador sense més amo, sense més ideal

que el propi jo, en cada passa, cada mot i cada gest.

MILLOR MUT

 

Quan no tinc res a dir, no dic res.

Prefereixo escoltar el meu silenci,

aquell silenci que m’aclapara

i fa que sembli tant sols un babau

que només mira al buit absolut.

Tot plegat em sembla més digne,

que no el fet d’escampar frases,

mots, comes, punts i punts i comes

per acabar no dient  res més

que metàfores plenes d’adjectius,

adverbis plens de modes i collonades,

paraules cultes i jocs de mans

per tal de pujar al llim cultural

i mirar per sobre l’espatlla als mortals.

Quan no tinc res a dir, millor tanco la boca.