24.3.18

VAL LA PENA? -Fotografia de Marta Vergés-


Quan la llibertat és tant fràgil
que es pot tancar amb una cadena,
potser ja res val la pena.
Quan el ferro és tant lesiu
que lacera pells i venes,
potser ja res val la pena.
Quan tot plegat és tant obscur
que la raó pateix gangrena,
potser ja res val la pena.
Quan la presó sigui el destí
i la llibertat una quimera
potser ja res val la pena

EL GAT ESPANTAT -Fotografia de Marta Vergés-


Avui el gat
s’ha negat
a no ser protagonista.
Avui el gat
s’ha espantat
quan ha vist que el nen cruel
apallissava amb un pal
l’usurpador de manyagues
que tot seguit cagava regals.

MENTIDA -Fotografia de Marta Vergés-


Ens veurem un dia
en aquella platja buida,
quan el sol vagi a dormir
i les ones ens xiuxiuegin
amb el seu anar i venir
baixant el teló del dia.
Ens hi veurem si tu vols
en el matalàs de la sorra
amb el cel roig de llençol,
i  l’horitzo de color porpra.
I comptarem les estrelles
si els núvols donen respir
i somniarem que som lliures
fins que el sol de bon matí
ens recordi que és mentida

20.3.18

VELOCITAT=DISTÀNCIA / TEMPS -Fotografia de Marta Vergés-



 Cal ser molt veloç
per vèncer la distància en el menor temps,
menys quan tot t’importa menys que un rave.
Quan la velocitat mesura el plaer de volar
la distància es converteix simplement en fascinació
i el temps en instants plens de màgia.
Quan el temps t’allunya veloçment  de la distància
dels seus llavis, de la seva pell, de la seva olor,
les formules es converteixen en absurdes matemàtiques.

RODÓ -Fotografia de Marta Vergés-


Potser aquell dia el pagès s’havia llevat enjogassat.
Potser havia punxat una roda del seu tractor.
Potser aquell matí, s’havia cregut Marc Marquez
Àlex Criillé, Valentino Rossi, o potser Viñales.
Potser el sol l’havia enlluernat per l’esquerra.
Potser havia descobert que la terra era rodona.
o simplement estava tant fascinat  del seu tros
que s’havia alçat per observar-lo tot el mati
mentre deixava la petja del seu pas arrodonit.
Potser aquell dia, el pagès s’havia llevat enamorat.

19.3.18

TOT EL ROIG -Fotografia de Marta Vergés-


Tots els rojos del roig
en el meu cel particular.
Totes les textures imaginaries
emmarcades al territori.
Tots els núvols sufocats
pel meravellós capvespre.
Tota la irritació del sol de fuig.
Tots els colors del roig
sota un cel de plom
del que el sol ha fugit
-amb permís del poeta-
Tota la natura crepuscular
en una imatge fascinant,
en un mon que de vegades dubto
inclús que ens mereixem.

PARADÍS -Fotografia de Marta Vergés-


Potser no em creuràs,
però aquest vespre de tardor
he estat al paradís.
He vist els pavellons celestials,
on les ànimes juguen alegres
a bales i a fet i amagar.
He acaronat les parets arbrades
i les fulles ocres virginals.
M’he estirat al terra flonjo
i he desembossat les narius,
I tot seguit, m’he deixat anar...
He volat per sobre de mi mateix,
he contemplat la meva alopècia
els meus ulls verds entre tant d’ocre,
i m’he fet pluja, per gosar tant sols
formar part per sempre de tanta bellesa.

VITRALLS -Fotografia de Marta Vergés-


S’ha perlat aquest matí  la natura
com llàgrimes caigudes hivernals.
Cap punxa ha desfet la meravella,
cap vent ha allunyat els vitralls.
Tant sols el sol poderós i potent
ha desfet el feliç misteri
obra sublim, efímera i plaent
com sorgida d’un brutal encanteri

NATURA D'AUTOR -Fotografia de Marta Vergés-


Com una sorpresa exquisida
d’un restaurant de cuina d’autor,
avui la neu s’ha posat en la fulla.
Ha quedat granulada i brillant
suspesa a l’aire per la tija.
Els déus capritxosos del temps,
ens han regalat la gelada menja.

17.3.18

L'ESPILL -Aprofitant la meravellosa foto de Marta Vergés-


L’arbre somort, es reflectia  en l’espill de l’aigua.
Contemplava absort la seva nuesa sensual
entre les humitats de les fulles i la pluja caiguda.
Aprofitant l’allargada de l’abeurador es desensopia
amb els ossos cruixits encara de la fredor de l’hivern.
Somreia però albirant la seva nova renaixença,
notant de ja fa dies aquella coïssor tant coneguda
que li produïen les puntes dels seus dits glaçats,
mentre despuntava el creixement d’una petita ,
d’una encara efímera, fugaç i esperançada, nova fulla.

16.3.18

TEMPESTA A NAVATA


Està plovent,
bastant,
una tempesta de primavera
el cel negre i l'horitzó aclarit.
la llum canvia cada vint segons
del negre al gris,
del gris al blanc,
i les gotes codifiquen la meva finestra
amb ratlles descomunals i humides.
De tant en tant un tro,
Tor que ha obert la ferreria, que dirien els víkings,
i el gat del veí, aixoplugat a la terrassa
que dormisqueja com si res
aliè a aquella gota del degoter del teulat
que poc a poc, se li va acostant
i que el despertarà amb sorpresa,
desagradable,
obscura,
violenta...
I tot seguit, algun follet de manera furtiva
dibuixarà al cel un arc de Sant Martí en blanc i negre,
perquè el gris ho ha envait tot
i el fotografiarem incrèduls per penjar-lo a les xarxes socials
i llevar-li tot l'esperit, conservat al llarg dels temps
com aquella joia de l'àvia de la que mai ens voldrem despendre
no perquè sigui la més bonica
sinó pel valor sentimental
i sortirem nus al patí a entomar la pluja,
freda,
sensual,
lenificant
com un bany d'aigua de part...
ja escampa la tempesta, ha estat breu i fascinant

15.3.18

AQUEST MATÍ TOSSUT


Aquest matí tossut
que s’entesta a matinar,
que s’encaparra  insistent
a regalar-nos sols i pluges,
que aplaudeix el gall i l’aligot,
que desensopeix el gat
a cops de vent i brises.
Aquest matí de brillants matisos,
que desperta repúbliques enllà,
que desvetlla punys enlaire,
i que després de desenlleganyar-nos
ens diu simplement bon dia,
és el matí en que de sobte
la primavera ha donat un cop d’estat.
Visca la primavera republicana.

L'EMBRUIX


Així que el rellotge toqui les campanades que ha de tocar,
sortiré del meu llit i envairé de manera insolent els teus somnis.
Passejaré nu pel teu jardí, olorant la terra, les flors  i les herbes
i em deixaré caure sobre les fustes d’aquell vell banc de primavera.
Desfullaré, sense pressa, totes i cada una de les margarides dels marjals
i sortiré de bracet  amb la teva aura, amb el cap alt, tot presumint.
Intentaré però no despertar-te, no sigui cas  que l’embruix et decebi.
Intentaré però no despertar-me,  no sigui  cas que l’embruix m’esquivi.

TSUNAMI


TSUNAMI.

He deixat que flueixin dels meus dits les paraules
per a intentar capir tant sols un bri de la teva bellesa,
una vegada més, se m’han escapat els mots entremaliats
per entre els dits, com la sorra enjogassada de la platja.
Una altra vegada ha arribat d’un mar endins enrabiat
un tsunami de sensacions agradables a la mirada,
una vegada més, he caigut de genolls arran d’onades
i m’he rendit a la plenitud del teu immens horitzó.
Qualsevol dia, lliuraré la meva barca als teus confins...

8.3.18

PUNY ALÇAT


Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre  no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.

2.3.18

QUE NO...


Sóc el poeta que ja no escriu,
el poeta que no recita ni llegeix,
aquell poeta que odia la poesia
que no fa migues amb d’altres poetes
el que es pixa en la poesia barata,
el que és incapaç d’una rima,
el que poc a poc es desentén
de totes i cada una de les paraules,
de tots i cada un dels seus versos,
el poeta sense idees ni amics,
el poeta sense ambicions ni desig...
El poeta que no emociona,
que no interessa,
que no vibra,
que no.
Adéu

1.3.18

BORRASCA



M’he desfet en plor, m’he tornat torrent
m’he liquat del tot quan la tempesta abrupte
ha creuat per sobre del meu terrat amb poc pèl.
Quan  la pertorbació a engegat a dida l’anticicló
he caigut de genolls com una isòbara destronada
i tots els vents humits de llevant i gregal
han envaït luxuriosos i afamats cada porus de pell.
M’he desfet en plor, com la tempesta
i per més que he esperat i esperat
l’arc de sant Martí no ha fet acte de presència.
Espero delerós que el vent del nord, violent i fred
em lenifiqui, la pell, les pors, els cabells, la memòria...