SOLITUD

Hi ha tanta solitud a la muntanya
que a voltes els arbres ploren,
els silencis es fan ensordidors,
i el cant dels ocells fa eco.
Hi ha tanta solitud a la muntanya
que les passes cruixen escandaloses
sobre la pinassa morta i escampada
i se sent el caminar de les erugues
que en posició de tren de la bruixa,
dibuixen tirallongues al•lergèniques.
Hi ha tanta solitud a la muntanya
que s’intueix el vol aleatori de les fulles,
i el xiulet del vent, i la rosada
l’aleteig embogit d’aquell pit roig
que va feliç de branca en branca.
Hi ha tanta solitud a la munytanya
que la primavera hi ha muntat un cavallet
i es disposa a pintar, una lluminosa matinada.

NECESSITO UN BOIG

Em va dir que necessitava un boig,

algú que li capgirés aquell mon estàtic,

algú que la fes ballar les nits de lluna plena,

nua

sota

les

estrelles.

Simplement em va dir això,

que necessitava embogir,

deixar-se anar, volar

 i voltar pel món sense caretes,

deslligar-se d’aquella opressió al pit,

i planejar com un au inconscient,

com un avió de paper, aleatòriament lliure.

Em va dir tant sols, que necessitava un boig,

no vaig entendre en un principi la frase,

el context, les mesures de l’afirmació

i de sobte la vaig veure

nua

dansant

en l’estelada

com una bruixa trastocada...

ROCA

Per més que l’aigua

colpegi repetidament la roca

que reposa a la llera del riu,

el dibuix que ens regala

no és mai el mateix.

Ni cada respiració,

ni cap batec nostre

sona igual, ni cap núvol

es repeteix als nostres ulls.

El mon és divers i canviant.

Mort la uniformitat.

Mort al  feixisme.

MEMÒRIA

Va viure tants anys

perquè amb l’Alzheimer

no recordava que havia de morir...

DISSIDENT

sóc un dissident

aquella nota que desafina

de l’obra musical quasi perfecta.

El verb erròni de la poesia total,

l’ingredient que espatlla la menja,

el toc de gel que aigualeix el wiski,

la veu que pixa sempre fora de test.

Sóc també un sediciós

i m’alço tumultuosament amb mi mateix

per impedir-me de vegades ser feliç.

I estic en contra de les lleis, ho reconec,

i en contra de la pau i de les guerres.

Sóc dels meus, fins que els meus manen,

i aleshores, retorno sense por a la sedició.

També sóc rebel

perquè sóc contrari a la obediència

i m’alço en armes cada matí en sonar el despertador,

en posar la ràdio, en escoltar les notícies, en respirar.

I violentament, escric paraules i torno a pixar fora de test.

Escric i escric, sense rimes ni mètriques, ni sentit,

I disparo els meus canons a tort i a dret,

i em dissolc com un sucret –moré- , en l’absurditat,

en aquesta caricatura grotesca en que m’he convertit.

I fet i fotut, em declaro, sense embuts cada mati

dissident també de mi mateix...

A L'AMPIT DE LA BARRICADA

T’esperaré a l’ampit de la barricada,

captiu, sol i com sempre desarmat,

amb el somris com a única defensa,

amb la fermesa com a esperit.

T’esperaré amb el puny alçat,

per cada mort, cada viu, cada ferit,

per cada il·lusió desfeta o desfermada,

per cada ànima roja que albira l’infinit.

T’esperaré guarint totes les ferides,

d’aquest poble valent i reprimit,

caminant al costat de cada dona violàcia,

aprenent, ensenyant i compartint.

T’esperaré amb els braços ben oberts,

quan la nau, naufragi en el mar brau,

i les onades ens portin a la sorra,

a dones, homes i nadons plorant.

T’esperaré tot nu a la barana,

per a poder fruir tots dos en llibertat,

i estirar-nos a gaudir la lluna plena

els estels fugaços o el vent tramuntanat.

T’esperaré a l’ampit de la barricada,

quan ja no ens quedi més per dir,

i els nostres ulls decidits ens anunciin

si es millor,entrar a  matar o simplement morir...

NEUS CATALÀ -En memòria-

Sortir de l’infern i còrrer per les brases,

i alçar el puny, un cop més i un altre i un altre,

i burlar-se de la mort, del patiment i la tortura

i morir plàcidament després d’un segle.

I seguir cantant dia a dia les cançons revolucionàries,

i reviure l’horror, serenament, amb fermesa.

I somniar nit a nit les parets brutes de l’horror,

i despertar-se a voltes presa del sobresalt ,

i prémer més els punys contra el feixisme,

i relaxar-los davant l’olor tendre d’una rosa.

I explicar i explicar a tothom que vulgui escoltar

el drama, la penúria, la tràgica ombra del nazisme.

I vomitar sobre cada negació, i bramar per cada oblit,

i cagar-se en totes les vides que han robat vides.

I cagar-se en tots els que clamen tornar-hi.

I cagar-se en cada exaltació de la tragèdia

I cagar-se en totes les seves vides

en totes les seves vides

cagar-se en totes

les

seves

vides.

Al seu llit de mort, Neus Català, dibuixa un somriure de supervivent

i es caga en totes les seves vides.

En

totes

les

seves

vides.....

GUILLEM AGULLÓ -En memòria-

Potser era massa per a vosaltres,

potser era massa¡, oi?

La seva esparança, la seva alegria,

la llum dels seus ulls, potser era massa oi?.

Els seus ideals, les seves banderes,

els seus crits de joia, la seva llengua,

potser era masa per a vosaltres,

potser era massa oi?

La seva joventut, la seva vida,

el seu respecte, la seva dignitat...

Potser era massa per a vosaltres, segur.

El seu puny alçat, les seves cançons,

els seus poemes, els seus anhels,

els seus anhels, els seus estels...

Potser era massa per a vosaltres.

Potser era massa oi?