29.12.10

MIKADO 10

fotografia Albert Cuevas

He dibuixat amb quatre branques
la silueta destruïda del vaixell.

A la popa hi he posat els teus ulls,
a la proa la foscor dels teus cabells,
a la coberta la duresa dels teus pits,
a l'aleta la fermesa dels turmells,
de motor les teves cuixes i el melic,
els dos braços per a fer servir de rems...

I de sobte el mar golut ha vingut i l’ha desfet,
i a la sorra hi ha quedat l’escalfor del teu alè.

27.12.10

MIKADO VIII

-Albert Cuevas-
Prop les aigües inestables
contemplava estupefacte el teu naufragi.
S’acostaven empeses pel vent les restes,
i jo amb peus de fang les recollia una a una
intentant recompondre els teus missatges,
com un puzle inacabat i ple de blaus i verds.
Al costat de l’arbre sec em creia a resguard
d’oratges, temporals i malaurances.
Els meus ulls escrutaven les aigües
buscant entre les algues i les branques
una ampolla amb un missatge teu.
Potser el Deu Neptú se’t va engolir
com engolia jo les pròpies llàgrimes.
Potser una sirena o un dofí
juga ara amb tu a redós del fons marí.
Potser danses amb els peixos
amb un collaret al coll d’algues i curculles.
Potser ara, per fi, ets feliç.

MIKADO VII

-FOTOGRAFIA ALBERT CUEVAS-

Sorgeix la bellesa del no res
per convertir-se en escarafalls
sense angles ni fissures.
Flotant en el cel mig pintat
les branques presumides, dibuixen
figures geomètriques inventades.
Els cards les veuen volar divertides,
i al fons, l’horitzó inabastable,
ple de somnis de colors i núvols roigs
dibuixant amb destres pinzellades
un cel ple de somnis, on tot és possible.

20.12.10

OCELLS

OCELLS ERRANTS -miquel laboa-


Com ocells que emigren al sud
i es posen tranquils a la teva finestra
fregant les potes amb les fulles de gerani,
he deixat la claror de les meves pupil•les
descansant apassionadament sobre les teves,
i de sobte m’ha vingut al cap l’olor de gessamí
o potser de olorosa ginesta recent tallada,
i he tancat els ulls per somniar els teus braços
i la calidesa exultant dels teus llavis molsuts.
Com els ocells, he fugit del fred cap al sud
i del balcó, he sentit la teva veu que em cridava
i de manera enterbolida, he vist la teva silueta
allunyant-se nord enllà... on diuen que la gent es neta, culta, lliure........

15.12.10

FEIXISTES

Avui he obert la boca tant gran com he pogut
i he llençat un crit al vent, un crit de ràbia.
A fora pels carrers corrien els tancs dels vencedors
escopint paperets de colors entre banderes i proclames.
De lluny se sentien encara els canons i la metralla
i les cantonades s’omplien de desvalguts i pidolaires.
El cel encara rogent escampava olor de sutge i sang.
Avui entre els símbols dels nazis i els racistes
m’he acomiadat dels teus ulls de nina de porcellana.

Maleeixo cada segon de la seva vida, i cada engany,
a qui converteix en desferra, tresors d’altres temps.
Que en guerra descansin, els qui prostitueixen consciències.
Que un mal vent se’ls emporti per sempre més.

UN VALS AMB TU


take this waltz, take this waltz

Vull ballar un vals amb tu.
No t’amoïnis per a res, deixa’t portar
jo seré els teus peus i el teu ritme.
ja sé que no sé ballar, però a qui importa?.
Deixat seduir per l’espai i el moviment,
per l’escalfor de la ma, i el zig zag del cos,
I si et trepitjo, mira la lluna que fa el ple,
no m’ho tinguis en compte, tant li fa.
Para la orella i deixa els ulls closos,
potser la rosada del matí ens cobrirà,
o la tramuntana s’unirà a la nostra festa.
Vull ballar un vals amb tu,
ho he decidit, no t’hi pots negar,
que el temps passa i potser demà
ens faltarà la música o l’energia
o les ganes, o l’espai, ves a saber,
deixa els per quès i vine a ballar.

11.12.10

BIZKAIA MAITE -Estimada Biscaia- Benito Lertxundi


Traducció

Estimada Biscaia
ahir al mati et vaig veure
vestida de blanc, verd al cap, foc al cor,
esvelta, massissa, preciosa
quan passaves al costat del meu desig,
i la teva dolça olor,
treball, amor, mar,
es feia el meu amo.

Ahir al mati vaig sentir
l’eco de la teva parla,
la carícia del teu cant
sobresalt al cor i flotant
des de el més profund del teu eco,
vaig saltar, i volar.

Ahir a la nit,
al costat de l’hort dels avantpassats,
et vas dedicar a ballar
a improvisar versos, alegre i picant
sina prolífica, font inesgotable.

Estimada Biscaia
vestida de blanc verd al cap, foc al cor
consol i dolor del sofert poeta,
amor i cant, la teva suau parla,
la teva empremta,
el roig del teu ferro, són avui el meu refugi.

9.12.10

NAHIZ ETA HERIOTZA Encara que la mort...-mikel laboa-



TRADUCCIÓ DE L'EUSKARA
Malgrat que sé
que la mort m'ha d'arribar
no per això
renegaré de lluitar amb ella
amb totes les meves forces,
no m'agafarà desprevingut,
mentre visqui cantaré la vida
i si abans de temps
la mort m'arrivés
el darrer lament
que s'apagui als meus llavis
serà el primer somriure
que florirà en els teus.

8.12.10

HE TANCAT LA PORTA

Ja he tancat la porta en sortir,
he regat les plantes amb la regadora de plàstic,
he recollit la roba estesa que batia al terrat,
he donat de menjar l’ocell i amanyagat el gos.
Marxo lluny i per sempre a descobrir nous aires,
a deixar-me dur per altres olors i fragàncies,
a altres maneres de veure la vida i les relacions.
No em penedeixo absolutament de res,
per que no tinc de què penedir-me.
He estat a prop teu i tot em semblava plaent,
i ara trobaré a faltar la teva companyia
les teves inquietuds, les teves preguntes,
el teu alè, el teu perfum, el teu somriure ensucrat.
He tancat en sortir la porta pesada dels anys,
he regat les plantes ja quasi marcides,
he recollit la roba gastada i amb olor d’humitat,
he donat de menjar a l’ocell que ja no canta
i amanyagat el gos que començava a bordar-me.
Em costa dir adéu però malgrat tot
l'estimada tardor m’ha jugat una mala pasada.

ENTRE DOS MIRALLS


Et vaig acariciar

per veure la caricia mil vegades repetida.

Vaig besar-te els llavis

i milions de llavis van embolcallar el meu desig.

Vaig posar-te entre dos miralls

per poder veure't repetida fins a l'infinit.

6.12.10

CARRER FOSC

Mai no vaig acompanyar-te
per cap carreró fosc, com tu volies.
Sempre avingudes plenes de llum
i ulls que ens observaven despreocupats.
Els meus silencis es farcien dels teus,
tant sols donant-nos la ma en fèiem prou
i la resta jugàvem com infants, a imaginar-la.
No gosava abraçar-te amb força la cintura,
ni recolzar-me pausadament a la teva espatlla,
potser era massa poruc, ingenu, o insegur,
i tanmateix em resultava tant plaent la passejada,
tant plaent com un acte sexual assedegat i intens.
El soroll compassat i viu de les teves passes
s’havia convertit sense adonar-me
en el retruc d’un segon cor dins el meu pit.

5.12.10

TRAMUNTANA -Imatge Albert Cuevas-

Fugies com el vent del teu propi jo.
Com el vent en plena travessia del desert.
No miraves enrere per por de convertir-te en sal,
no miraves endavant per por del futur incert,
només corries, esvalotadament, corries, visceralment,
com un reu que ha vist la única escletxa de la garjola,
Corries i deixaves enrere un rastre de pols inert,
una estela de baba calenta com de cargol,
Fugies i pretenies que el passat quedés esborrat
com si mai no hagués existit pels altres
Corries i fugies, tot deixant darrera teu
les línies inexactes i meravelloses del teu pinzell,
els traços homogenis de la teva imatge ventosa.
Fugies i et converties en no res, com el vent,
com la violenta tramuntana que tot ho remou,
i al cap i a la fi, desapareix sembrats enllà
oblidant el nord i les muntanyes. Oblidant l’origen.
Renegant, fins i tot, del Deu que l’ha parit.

2.12.10

SISÉ SENTIT


Intuïa que no et veuria mai més
que els dies passarien llargs i estèrils
com una catifa de corpus sense flors,
que mai més sentiria la teva olor d’opi
ni podria escoltar la teva veu melosa.
Tenia la cruel intuïció que els meus dits
mai més tornarien a fregar la teva esquena
ni la llengua passejaria afamada pel teu cos
com una obstinada i meticulosa formigueta.

Potser només era intuïció, però poc a poc
vaig saber que els meus sentits
deixaven de sentir-te en ple enyorament.

1.12.10

GUST


M’agradaria saber, quin gust té la teva pell
i poder assaborir-la com una menja exquisida
tastant les parts, els racons, els fluids.

Voldria saber quin gust tenen els teus llavis,
si és veritat que tenen gust de maduixa,
repassar-ne el perfil efímer de pintura.

Seria genial poder llepar-te tots els mots,
els que dius, també els que astutament et calles,
glopejar-los com un bon vi per dins la boca.

Voldria omplir de saliva la teva mirada
fer-la lliscar per la llengua i entre les dents
i desprès si cal, sobre seda projectar-la.

30.11.10

TACTE

Com una nina russa
entraves una i altre vegada dintre teu
desapareixent com per art de màgia
davant els meus ulls entristits.
Mai el tacte aconseguia acaronar
el teu cos fràgil de nina menuda
ni tampoc besar el teu rostre empolainat.
Tot es perdia en el trist amagatall de tu mateixa,
com en una mala pel•lícula d’art i assaig
on res mai no sembla el que és
i tothom sospita què és el que sembla.
Com una nina russa,
el teu cos es transformava en altres
cada vegada més grossos, mes ambigus,
i amb un tacte cada cop menys delicat.
Entraves aleshores dins una capseta de música,
totalment estranya emmudida i desafinada.

23.11.10

FRAU

Ni la caputxeta era una nena innocent
ni el llop tant sapastre i violent com el pintaven,
ni cap príncep blau va salvar la blancaneus,
i molt menys amb un petó sense anestèsia.
Tampoc ningú no es prou babau per a creure
que els set nans no l’espiessin a la dutxa.
Mai ningú ha pogut anar a cap ball
amb dos sabates de cristall,
ni existeixen les carrosses de carbasses.
No hi han porquets amb nocions d’arquitectura
ni cap ninot de fusta esdevé viu
ni li creix el nas per dir mentides,
tal vegada li creixien altres coses
de pensar en la blancaneus mentre es dutxava.
Ni l’Alicia podia parlar amb cartes
ni encongir-se, ni allargar-se
ni existeix un país de meravelles.

La meva infantesa, ha estat un frau.

AMETS BAT (Alaitz eta Maider)



TRADUCCIÓ: AMETS -SOMNI-

Vaig tenir un somni
un somni de mel
protegida pels teus braços
oferint-te amor.

Amb la claredat vaig aprendre a somniar
amb la claredat, a estimar-te
entre milers de paraules dolces.

Però mentre el fum de les fabriques ho espatllava
la terra, l'aigua s'et va empassar.

certa vegada vaig somniar
adormir-me per sempre,
doncs volia ser el teu somni
en la fosca terra humida.

Un somni, un somni
somniant, un somni... somniant.

22.11.10

ÀNGEL CAIGUT (imatge Albert cuevas)

Vaig dibuixar-te entre les roques
com en un somni calent de ple estiu.
Nua, amb tota la teva bellesa exultant.
Eres com un àngel acabat de davallar
terriblement bonica i inabastable.
Poc a poc el temps golut se’t va empassar
com s’engoleixen i s’esborren les idees,
lentament, pesadament, et feies fonedissa
i retornaves als teus llimbs del més enllà,
allí on tota veritat és perfecta i absoluta.
Fugies de mi, i sols quedava impregnada
la imatge quasi irreal d’aquella roca.

ARBOREUM 16 (imatge Albert Cuevas)

Sorgien de terra com els dits d’un Deu nerviós.
Anaven del marró a l’ocre passant pel blau i el roig
acolorint de manera insensata les branques del cirerer.
Aguantaven el fred del hivern amb l’esperança
d’una nova primavera que els omplis els buits.
Lluitaven per sobreviure, creient-se herois
restant immòbils al vent violent i les glaçades.
Sorgien com les entranyes d’un Deu poderós,
desafiant els elements, i mostrant-se orgulloses
a l’ull de qui les podia veure i admirar
de manera diferent i única, com elles se sentien.

21.11.10

AMANT BILINGÜE


La veia cada dia anant a treballar,
ella em mirava amb ulls inexpressius
a mi em seduia la seva mirada
i la seva manera estàtica de comportar-se.
Havia pensat més d’un cop de parar-m’hi,
parlar amb ella, convidar-la a un cafè,
i només em feia enrere, la por del refús.
Un dia però, d’aquells que et lleves més valent
m’hi vaig parar, era realment preciosa,
vaig allargar la ma i ella la seva,
aleshores per fi em va parlar i em va dir:

Ha elegido usted, gasolina noventa y cinco.
Ha triat vostè, gasolina noranta-cinc.

Plorant, vaig arrencar a córrer,
érem massa catalanistes a casa
per acceptar una amant bilingüe.

OLFACTE

Vaig aprendrem de memòria la teva olor,
tant li feia si et perfumaves o no,
sentia de lluny la teva fragància dolça.
La vaig aprendre per supervivència
sense ella potser hagués perdut la facultat d’olorar
o simplement tot hagués agafat aquell tuf ranci
que fan les coses poc importants, les oficials.
Ara el teu olor és el meu opi, la meva droga,
i la tinc memoritzada pels meus instants de solitud,
i la repasso i repeteixo com una cançó enganxosa.

Sense la teva olor,l'olfacte seria un sentit, sense sentit.

20.11.10

LIZARDI -MIKEL LABOA-



Traducció:
Lizardi va venir en Rimbaud demanant per tu
i li varem dir que també nosaltres t’estavem esperant,
que feia molt que no et veiem per casa
i ens hem asegut tots al prat menjant rellotges.
Però em enviat misatgers a la torre d’Alòs
per veure si hi eres, espantant els voltors
a les llargues escales.
Desprès hem sentit les campanes i els gossos bordant,
i aleshores has aparegut pel camí fent tombs
i quan hem estat davant teu
has caigut mort als nostres peus
i eres ja un cadaver fred en la trona de tardor.
T’hem tancat els ulls,
no hi ha adèu.
I a l’albada ficat dins un pinyol de pressec
t’hem enterrat, sense pirotècnia
Ô petit poète,
a l’hort.

TANGO

Fes-me ballar un tango,
i deixa que et trepitgi dolçament,
acompanya'm amb passió i tragèdia,
arrapat a mi movent els peus,
fem del ball un homenatge al desig.
Ballem un tango abraçats
que el temps ens atrapa i ens marceix,
cantem-lo amb veu rovellada
amb les notes del piano i una rosa
vermella, encesa entre les dents.
En acabat, abraçats i asedegats d'amor
deixem que tot llisqui entre nosaltres
i burlem-nos plegats de tot allò
que ens sembli trascendent.

Fes-me cas, ballem un tango.

VERSOS.CAT A NAVATA

18.11.10

OÏDA

Mentre em parlaves
els peus se'm movíen,
no en sé gens de ballar,
però em movia un valset suau
xiuxiuejant-me a la orella.
El sol de tardor a la cara,
i a l'oïda, la fragilitat volàtil
d'una veu melosa i divertida
disposada al somriure còmplice,
oberta, planera i valent,
com el vent tramuntanat
que ara es desperta entremeliat
fregant-nos la cara fresc i violent,
i ens omple els peus de fulles seques,
roges, meravellosament marcides
per la inquietant tardor que truca a la porta.

17.11.10

VISTA

Vaig obrir el cavallet
em miraves nua directament als ulls,
intentava escanejar-te els contorns
sense deixar-me influenciar per la bellesa.
Vaig acostar els dits al teclat
les lletres fluïen suaument
com dolces i tendres carícies,
escrivia mots de manera pausada
dibuixant perfils, acolorint racons,
deixava córrer la imaginació
i les puntes dels dits semblaven acaronar-te.
En acabar, tenia la pantalla tota plena de roses
de milers de colors i formes diferents.

16.11.10

LABERINT IV

Escriuré paraules sobre la teva esquena
per mantenir-les íntegres i perdurables.
No les copiaré enlloc seran només teves
com un llegat totalment intransferible.
Seran talment un tatuatge laberíntic
possiblement estranyes i inconnexes
i potser amb el temps i un mirall antic
podràs llegir-les i aleshores recordar-me.
Les escriure amb pintura indeleble
per què cap mal presagi les malmeti.
Escriuré a poc a poc i amb bona lletra
paraules d’amor impregnant la teva esquena.

15.11.10

LABERINT III

He quedat atrapat en el laberint del teu somriure,
intentant escapar com un presoner de la teva fesomia.
He quedat enganxat en la llum dels teus ulls
i en la fragilitat del teu cos càlid i menut.
Per més que busco la sortida, m’enredo als teus cabells
i sempre em sembla haver estat al lloc que ara abandono.
Tot es desplaça fugisser com un somni repetitiu
i jugo a fet i amagar, confós amb mi mateix.
Voldria escapar algun dia dels teus braços
i a la vegada, quedar-m’hi per sempre més.
Complicat laberint aquest, tortuosament enjogassat.

14.11.10

LABERINT II

Com un mantell suau de purpurina
estirada sota el brillant sol d'abril
camuflant-te entre les pedres de l’escala
transformant-te en matèria dins la matèria,
en paisatge enmig de l’excitant paisatge,
en meravella dins l’entorn de la natura.
Com un camaleó sobre les pedres de l’escala,
una peça sorprenent dolça i inquietant
en el caos de possibilitats d’arribar al final del laberint.

12.11.10

LABERINT I

Et perdies pels incerts carrers del laberint
dansant nua cara al vent fent volar els vels.
La lluna et feia d’aliada en l’estranya juguesca
de la inquietant sensual i voluptuosa nuesa.
Sorgies del no res, com un fantasma
entre l’olor intensa dels xiprers retallats.
Vesties la nit de màgica arrogància
com un esperit errant del més enllà
que surt per invocar nous sortilegis

10.11.10

SIRENA

Amb el cos nu vaig submergir-me
en la banyera d'aigua tèbia dels teus mots.
Vaig enfonsar el cap de manera relaxada
mentre tu em parlaves de vida i de mort,
de paraules i sensacions. De sentiments.
Jo et sentia nitida sota l'aigua
i tu et movies al meu voltant
amb la gràcia i l'astucia d'una sirena.

Quan vaig treure el cap de l'aigua
vaig veure entre els meus ulls entel·lats
dos arcs de sant martí i dues roses.

9.11.10

PERFIL

La teva imatge voluptuosa

ha encés la meva imaginació,

i he jugat valent com quan era petit

amb vaixells de plàstic per bassals minúsculs,

resseguint les línies sinuoses del teu perfil.

Aprofitant el vent de llevant

he remuntat les onades del teu pit,

i he naufragat sota el teu ventre

allí on el pèl es transforma en fils d'or,

allí on l'horitzó traspassa les fronteres.

Fronteres del desig

7.11.10

QUE ES DEIXIN D'HÒSTIES, EL PECAT SÓN ELLS


SOMNI INACABAT

Em submergia sovint en els teus ulls
quan amb el temps em vencia l’enyorança,
i jugava a pescar núvols prop del cel
quan la boira de les llàgrimes m’atrapava,
aleshores els dos fars color de mel
s’encenien arrencant-me una rialla
i tot semblava un somni inacabat
destruït i esmicolat per la distància.
Em submergia sovint en els teus ulls
i m’hi gronxava com un joc de temps llunyans
i ara amb l’espai tot ple d’esculls
te m’escapes com la sorra entre les mans.

9.10.10

JO SEMPRE AL COSTAT DE LA LLEI


London. octubre 2010
Amplieu la foto i veureu la gràcia que li feia al pobre poli anglés....es que no tenen sentit de l'humor...

1.10.10

MIKADO

Amb admiració per l'home i l'artista

Castells de sorra a la platja,
deixalles improvisades
que el mar ha escopit
i transformat en bellesa.
L’atzar, el vent i el temps
han jugat a modelar-les.
Peces d’art atrevides
i tant sols endevinables
per l’ull astut i la fantasia
de qui es mira la vida
més enllà del que és visible.
Castells efímers fets de branques
formes geomètriques inventades
jocs d’escuradents imprevisibles
que formen polaritats, finestres,
ponts, espais onírics, mars dalinians...

Refugiem-nos en un tipi
sobre la sorra, arran d'onades
i gaudim les meravelles
que s’endevinen mar enllà.

La vida és més senzilla i deliciosa
del que ens volen fer creure.

24.9.10

1.9.10

PUZLE

Vaig intentar encaixar les peces del puzle,
mentre el gos bordava, sense saber perquè
i les meves mans lliscaven pel teu cos de setí.
Els teus llavis de fines línies s’obrien càlids
i buscaven a les palpentes assedegats, els meus.
El nostre puzle es dibuixava sobre els llençols,
i les hores es consumien compulsivament
entre l’orquestra i els sons de petons i carícies.

28.8.10

CHILLIDA

Només majúscules, sobre el ferro retorçat i ple de vida.
Honestedat sobre l’espai lliure majestuós i sempre verd.
I al fons, la casa pairal reconstruïda a cops d’amor i veritat,
a cops de tossudesa d’aquell qui no accepta normes,
perquè les normes només són dades inútils
que amaguen allò que és realment important.

Mai és tard per conèixer un geni. Mai és prou tard per honorar-lo.

23.8.10

ESCOLTEU AQUESTA MELODIA DELICIOSA DE MIKEL LABOA

TXALAPARTA

Repica la pluja sobre els taulons
de manera suau sense crear bassals.
Sonen les notes sense nota
i els sons llunyans dels trons
il•luminen el verd, sempre present.
Insistentment l’aigua es va fent abundosa
i les Txalapartes repiquen humides
farcint els racons de la plaça
d’una música única i ancestral.
Repica la pluja amb tota la seva força,
i els pals llisquen per les mans
i de manera rítmica i violenta
es transformen en un paisatge més
d’aquest país verd i apassionant.

22.8.10

EUSKADI


El cel i el mar, i altre cop el cel ennuvolat
i aquella llengua estranya, embruixada
que ningú no entén, i la voluntat de ser
malgrat ells mateixos amb les seves misèries,
i el jo i el jo, i el nosaltres i altre cop el jo
i indefectiblement el cel i altre cop el mar
enrabiat, poderós, i els dantzaris i l’aurresku
i els núvols més negres que mai i els errors
i els defectes i les virtuts i el voler ser
per sobre de tot, el ser, el ser i el mar i el cel...
i pertot verd, i la pluja fregant dia si dia també
aquesta miraculosa terra fascinant.

LES BRUIXES DE ZUGARRAMURDI

ZUGARRAMURDIKO SORGINAK

Direnik ez da sinetsi behar, ez dinerik ez da erran behar
No s’ha de creure que existeixin. No s’ha de dir que no existeixen

(per ser llegit a l’inrevés)

Tarim la llarim
is on snetne ertla’l.
rodisiuqni ed smutsoc
rodatarablam ed seicnèrefid
tot le euq te albmes ynartse
évedse sóicilam,
tot le euq on snetne
nu tef ed airexiurb.
t´aruta i t'arim la llarim,
i srépsed, is stop et-xierbocsed

Mira' t al mirall
si no entens l'altre
inquisidor de costums
malbaratador de diferències
tot el que et sembla estrany
esdevé maliciós
tot el que no entens
un fet de bruixería.
Atura't i mira't al mirall
i desprès si pots, descobreix-te



Begiratu ezak hire burua ispilu aurrean
ez baduk hire urkoa ulertzen
ohituren inkisidore
ezberdintasunen hondatzaile
arrotz zaian guztia
gaiztoa duk
ulertzen ez duan guztia
sorginkeria
Gelditu, ta begiratu hadi ispiluan
eta gero, ahal ezkero, biluztu arima.

(traducció a l'euskera de Maite Z.)


L'inquisidor va fer cremar mitja població per fets de bruixeria. La intolerància religiosa va destruir altre vegada el que no entenia. Com sempre.

AMB UN LLIBRE A LA MA


Havies decidit aquella tarda
reptar al mar en un duel desigual,
bellesa contra bellesa
amb el vent com únic jutge.
Tenies les roques per barricada,
un llibre a les mans i el cel d’aixopluc.
Miraves el mar,desafiant les onades
crepitant insolents als teus peus
i els teus ulls blaus s’empetitien
orgullosos i enrabiats per la batalla.
Finalment el mar s’enretirà vençut,
i al temps que baixava la marea
vas deixar caure una llàgrima salada
en homenatge a la fascinant bellesa
que mostrava el mar cantàbric.
Tot seguit vas llençar-li una besada
i amb els ulls humits, li vas oferir les taules

UN LLOC PETIT ARRAN DEL MAR


Un lloc petit
arran del mar
per fer l’amor
i anar somniant.
On les onades
llepin els peus
mentre et somric
i et faig cançons
i el vent assola
les nostres veus,
i els nostres ulls
en pocs segons
salven esculls
i es fan eterns
entre les roques
arran del mar
del lloc petit
tot somniant...

4.8.10

25.7.10

DARNIUS







El passat 23 de juliol, es va estrenar a Darnius la serie de recitals que organitza versos.cat. Vaig participar-hi acompanyat de l'amic Albert Cuevas, i deixo constància amb aquestes fotos. Per cert, entreu a versos.cat i voteu-nos, la iniciativa i la qualitat de les poesies ho mereixen.

17.7.10

LA BARCA

Des de la platja, veig com marxa la barca sola
mar enllà, reptant l’onatge i les gavines.
S’allunya lentament i es fa infinitament petita
com els somnis segons abans de l’albada.
L’horitzó segueix sent per ella inabastable
i els meus ulls s’empetiteixen intentant seguir-la
entre els raigs de sol i el salnitre de l’aire.
Tal com va arribar, la barca desfà els instants
en un incert viatge intrigant cap al no res,
i el vaivé insòlit del seu fràgil balanceig
la retorna a espais encara per explorar,
deixant les meves hores buides i perdudes
i dins l’ànima una enyorança impossible de curar.

6.7.10

JOC DE PELLS

Era un joc de pells
que no es coneixien,
un festival de sensacions
envoltades d’espais artificials.
Es coneixien el cos perfectament,
cossos perfectament imperfectes
abandonats a una batalla de salives
d’uns alés totalment desconeguts.
Era un joc ple de mirades engabiades
i instants viscuts a flor de pell.
Potser ningú no podria comprendre-ho
i era per això que ningú no ho sabia.
Però de tant en tant, en plena marinada
els ocells semblaven volar lliures
entre gàbies de vidre i fragàncies de desig.
Tot era pura i cruel fantasia...
Ella el mirava amb ulls il•luminats
i el cabell esbullat per la batalla.
Ell, la mirava trist i derrotat
mentre maldava per trencar tanta distància.

5.7.10

ARRAN D'AIGUA


Arran d’aigua
somnies que els problemes s’esborren
que se’ls enduu la corrent i les onades.
Mires lluny
i el pensament et vola horitzó enllà
allí on les sirenes s’engalanen amb perles
per seduir els pescadors enyorats,
i els dofins ballen jotes i boleros amb les gambes.
Et fascina
la salabror del llevant que bufa suau
i tanques els ulls captivada per l’instant
que voldries etern, intacte, perdurable.
Arran d’aigua
ni tant sols recordes la seva mirada,
i aquest instant màgic i hipnotitzador
et deslliura de cap més càrrega
que no sigui la del batec del teu cor
el teu respirar harmònic i pausat,
l’escalfor del sol en la teva pell,
i el teu pensament navega lluny
a llom del veler blanc i lleuger
que et porta entre somnis a la teva anhelada Itaca.