No vull que ni un sol cuc em rosegui el cos,
com l’Ovidi, ràpidament foteu-me foc,
no tinc ganes de podrir-me dins una caixa.
I entre tant em feu el comiat que soni Laboa
res de paraules de capellans ni discursets,
poseu el Sorteriko koplak que m’emociona,
o el Gure oroitzapenak així el que quedi
viatjarà lent com la
barca dels records,
i si no teniu pressa, alguna cançoneta d’en Silvio
Ojalá, o mi casa ha sido tomada por las flores,
que així de passada us estalvieu les corones.
Entre tant arriba tot això, deixeu-me escriure.
No se si ho faig bé o malament, no m’importa.
M’agrada escriure i fer-ho sense donar explicacions,
m’agrada escriure poesia, i poesia, i poesia,
i no penso explicar-ne mai més cap ni una,
que cadascú les rebutgi , o si vol, les faci seves,
però mai més ni una puta o perversa explicació.
Lliure, com ha de ser, lliure, com vull que sigui,
i la gent que les critiqui o les estimi, tant me fot.
Poesia d’amors inventats, o de dols incontrolables,
de riures, quan toca, i també quan no toca, què collons!
riures, o somriures, o denuncies insofribles,
poesia collons, poesia, i a qui li importa què?
i a qui li importa com? i a qui li importa quan?
És meva i faig amb ella el que em dona la gana.
I el dia que me’n cansi, faré com aquella dita
impresentable,
“la maté porque era mia” i s’haurà acabat el que es donava.
Poesia....
I uns segons abans d’entrar al forn, feu-me un darrer favor,
canteu “ M’aclame a
tu”, la poesia més bella, del poeta més bell...
