27.2.21

CATARACTES

 


Quan el mon desapareix de sobte

i la vista queda enterbolida per un tel

que tot ho enfosqueix amb negra nit,

i t’agafa una por irrefrenable que et pot,

i ja res és el que era, les passejades,

el sol que no veus, la lluna fosca,

els menjars, les manyagues, els prats,

els conills i l’herba fresca, els camins,

els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,

i qualsevol marge és un gran estimball,

et converteixes en una extensió de corda,

et converteixes en un ser depenent i trist,

ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,

aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,

i sents al costat l’home pigall que et diu:

“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”

i et refies de l’amic que sempre hi és,

i aixeques la cua i camines per indrets

que no veus, ni tant sols ja reconeixes....

22.2.21

BIBLIOTECA

 

Escric en el silenci de la biblioteca,

allí on els somnis suren entre mots,

i sento el zig zag del meu bolígraf

com a sintonia de fons immaterial.

El passar de les pàgines del costat,

i el frec dels llibres a la prestatgeria

d’algun estudiant àvid i encuriosit,

em sonen a melodia clàssica celestial.

Tot parteix d’un silenci dens i generós,

d’un respecte  de les línies i ortografies,

dels versos i els assaigs, de l’aventura

de descobrir conceptes i savieses.

Intento dibuixar amb mots aquell silenci,

i no trobo els mots  ni les frases escaients.

Tot em sembla massa pobre, massa escàs.


19.2.21

SORPRESA

 

Tot està dit, tot està fet,

ja res no sorprèn, les paraules

ja estan totes explicades, els  fets,

les fotografies, els acudits,

ja no sorprèn ni una aurora boreal,

ja  està vist. Hem arribat inclús a Mart

amb un artefacte sense vida ni ombra.

Ja sembla que tot importi ben poc,

no  hi ha idees noves, només violència,

als carrers, als hemicicles, en els mitjans,

i un poder que prem totes les llimones

de totes les cistelles possibles

per a fer un gran suc i desprès llençar-lo

tranquil·lament a la tassa del vàter.

El talent s’esgota, la il·lusió es difumina

com les llumetes d’un a gran superfície

que ja no obre, que ja ha tancat.

fins i tot la lluna i els estels brillen opacs

 

Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa


HEMORRÀGIA

 

He d’ordenar les idees,

buidar el cap i cremar pensaments,

tot deixant que les coses es regenerin,

aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils

en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,

i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.

Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,

aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues

de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.

Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,

que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.

He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser

el que sempre he estat. Res.


30.1.21

EN DEFENSA PRÒPIA

En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,

no camino, tant sols passejo, no miro, veig,

no escolto, analitzo, no conec, reconec,

no dormo, somnio i intento fer somniar.

Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,

que em llevo cada matí a la mateixa hora,

i prenc les armes d’escriure, de fer música,

de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.

I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,

que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,

que defenso coses indefensables, inoportunes,

i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques

que crec en socialismes que no sols tenen nom,

que crec en independències que no es negocien,

que bramo als gossos quan no creuen i fugen,

que els premio quan es mostren rebels.

És en defensa pròpia quan em contradic com ara,

avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,

i a l’endemà em quedo totalment en blanc.

És en defensa pròpia que no crec en el destí,

ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,

crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,

perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,

per moltes i moltes i moltes pocions que facin.

En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix

que estoven al règim que algú ha establert

a força de forces, sang i humiliacions diverses.

 

Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,

si creu que sóc culpable, engarjolim

No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...


18.1.21

DEIXAR-SE ANAR

 

Simplement, vaig deixar-me anar,

com es deixen anar les fulles a la tardor,

com les barquetes que suren amb l’onatge,

com els aligots aprofitant els corrents d’aire,

com els estels enjogassats, nugats d’un fil.

Em vaig deixar anar, però el pitjor que vaig saber,

com els colibrís, que volen veloçment marxa enrere,

com el pensament dins un somni mai complert.

Em vaig deixar anar equivocadament, com tot.


12.1.21

WALKING INTO THE ABYSS -Interpretant a Eudald de Juana-

 


La mare terra, seia abatuda,

o potser reposant, mai se sap,

i deixava que pel seu llom

la vida, les vides passegessin

també amb un aire abatut

o qui sap si tant sols reposat.

Tot cíclicament es lenificava

o talment, qui sap, es torturava,

caminant cap un abisme incert.

La mare terra jeia nua i quieta,

mentre el món la maltractava,

o potser l’estimava. Quí ho pot dir?


AIRE -Interpretant al mestre Eudald De Juana-

 

No li pesaven els somnis.

Flotava en una espècie de llim

en el que qualsevol cosa era possible.

Lluïa el melic fora dels llençols

per demostrar que era el centre,

per fer saber al mon, que tot i despert,

seguia somniant en accions volubles,

en moviments harmònics i bells.

Era fang, i traspuava vida per tots els porus.

4.1.21

HOPE -Per l'estimat mestre Eudald De Juana-

 

Es va anar estripant la pell a tires

mentre li modelaven el cos a ditades.

En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,

li remogué cada centímetre d’enteniment

immenses arcades que queien dels llavis,

com una enorme cataracta de dolor.

la Infantesa, l’adolescència, la joventut,

tot erupcionava com un volcà irat i iracund,

i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,

fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...

L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,

i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent

com a símbol de solidaritat i d’esperança.

VOLVES

 


M’he assegut a escoltar la remor de la neu,

quan cau en flocs absolutament silenciosos

i envaeix els espais de totes les rutines

amb sons sense cap so i repics indolents.

M’ha semblat tot massa absurd i capciós,

i he celebrat però, aquell temps perdut

esperant tant  sols aquell miracle irreverent,

aquella mostra paranormal i incomprensible

que et fa percebre allò que no existeix,

que et glaça l’esperança més impossible.

Després, he recuperat la il·lusió pel solstici,

i m’he deixat endur embadalit per cada volva

que enjogassada captivava el meu caos habitual.

27.12.20

EL VERDADER PARADÍS

 



Quan s’obre el cel i la tramuntana bat els camps

talment com un mar immens i embravit

fent trontollar els conreus, les herbes i rostolls,

miro el Canigó engalanat d’un blanc festiu

i m’adono que aquest paradís, és més bonic

que aquell conte bíblic que ens explicaven de petits.


18.12.20

CAÇADORS

 

Avui plou

i en la meva caminada humida,

he intuït que els porcs senglars

resten amagats de la pluja suau.

Els homes que es vesteixen de guerra,

armats amb les seves escopetes,

avui s’han quedat a l’aixopluc del llit,

potser per por que se’ls arruguin

els testicles dels que tant presumeixen.

Els seus gossos, allarguen un dia més

aquesta agonia engabiada de tres per dos,

on resten confinats per preservar

la seva ràbia i la seva bravura caçadora.

Avui el bosc està tranquil i en pau,

sense trets de pallassos armats.

La pluja acompanya cada segon,

tant sols trencat per l’esbufec de l’As,

aquell gos refusat i abandonat

simplement, perquè “no servia”...

Què sabran ells, del que serveix i del que no...

Avui plou,

i demà el bosc es reinventarà

amb trets o sense...


9.12.20

GUARDIANES D'AUSWICH

 

Feien cara de salut,

reien.

Parlaven d’homes,

de coses normals

de coses de dones.

Semblaven normals,

i reien.

Parlaven de la vida,

del futur, dels fills,

dels que tindrien,

dels que anhelaven.

Feien cara de salut.

Eren coquetes,

es maquillaven,

es vestien,

es pintaven els llavis.

Feien cara de bones persones,

mentre traginaven la mort

amunt i avall, dia a dia

nit a nit i reien,

hi estaven acostumades,

era tant sols rutina,

una feina.

Feien cara de salut

Mentre traficaven carn humana


20.11.20

FEIXISTES

 

Es podran canviar de nom,

de pentinat, de maquillatge,

però tot sabem qui són.

Els podràs distingir

per la pudor que deixen

darrera les seves passes,

pel rastre de merda que deixen

al caminar, al parlar, al mirar.

Per les seves paraules agressives

pels seus mots sempre insultants,

pel seu menyspreu al ser humà

per la seva ideologia sense idees

pel seu pensament que no pensa.

Els coneixaras, i ells es riuran de tu,

de la teva manera de vestir,

de la teva manera de viure i veure,

de la teva manera de riure i ser feliç.

No ens enganyen, potser portaran corbata,

potser endolciran el seu discurs

fins a la més cruel diabetis,

però sempre sabrem qui són

i sobretot, sabrem què volen.


15.11.20

RAMBLA

                                                       Ahir la boira, va amagar la deserció.

Una rambla buida no sols de gent

de tertúlies, de retrobaments, de vida,

cap rialla sortint de cop del no res,

cap parella passejant amb pausa de la mà,

cap nen amb bicicleta de quatre rodes,

cap avia amb el cap vinclat a la tomba,

cap respiració profunda de cap runner,

Res.

Ahir la Rambla era tant sols un recurs

per a sentir-nos un dia més absolutament sols.




 

7.11.20

HE BRAMAT UN VERS

 

Avui he sortit a l’era

i he bramat un vers.

He sortit a l’era i he bramat

com si estigues embogit

una poesia que parlava d’amor,

que parlava de pau.

Avui he sortit a l’era,

i els gossos em miraven incrèduls,

els gats s’amagaven sota els cotxes.

He cridat, he bramat al cel ennuvolat

i mentre la pluja m’escopia a la cara,

m’he cagat en tots els déus i deesses

que permeten que cada dia i cada nit,

a la plàcida i estimada mar mediterrània

una closca d’anou carregada de vides

s’ensorrés sense remei, mentre els feixistes

destapaven una altra ampolla de cava

per celebrar-ho...


4.11.20

GUSPIRES

 

Avui, el vent m’acompanya mentre escric.

El repic de les gotes de pluja al vidre

es confon amb el tecleig dels meus dits,

i tot s’humiteja dintre meu, com el temps.

El camí de casa , és ja una catifa de fulles

roges, grogues, ocres, verdes, morades,

un cromatisme nostàlgic i màgic de tardor,

aquelles tardes curtes amb olor de llenya,

aquells matins tímids, emboirats i densos,

amb les llums grogues del barri tranquil

i el soroll de les converses sensuals

d’algun veí seduït pel gran recolliment.

Avui el vent, m’ha acompanyat mentre escric

i de dins la llar de foc, petites guspires

saltaven  alegres, com llumetes de Nadal,

d’aquell Nadal, que no podrem ni celebrar.


2.11.20

ASSASSÍ EN SÈRIE

 

Un dia,

algú em va dir que jo era un lletraferit.

Poc a poc, el temps m’ha anat curant la ferida,

i ara em dedico a assassinar mots, conceptes.

No se’m dona gaire bé, sempre acabo llepant,

amb totes i cada una de les policies poètiques,

aquells que es dediquen a fiscalitzar els estils,

a purificar les maneres, a dir blanc al blanc

i negre al negre, sense tenir mai en compte

l’àmplia paleta cromàtica de colors essencials.

Em sento doncs terriblement lliure i feliç,

nedant entre colors  accents i formes simples .

Sóc, es podria dir, un assassí en sèrie de poesies,

un franctirador sense més amo, sense més ideal

que el propi jo, en cada passa, cada mot i cada gest.


1.11.20

MILLOR MUT

 

Quan no tinc res a dir, no dic res.

Prefereixo escoltar el meu silenci,

aquell silenci que m’aclapara

i fa que sembli tant sols un babau

que només mira al buit absolut.

Tot plegat em sembla més digne,

que no el fet d’escampar frases,

mots, comes, punts i punts i comes

per acabar no dient  res més

que metàfores plenes d’adjectius,

adverbis plens de modes i collonades,

paraules cultes i jocs de mans

per tal de pujar al llim cultural

i mirar per sobre l’espatlla als mortals.

Quan no tinc res a dir, millor tanco la boca.


25.10.20

LA VERGONYA

 

Ho reconec

sóc el que sempre pixa fora de test,

el que se li escapa el riure als enterraments,

el que pregunta a les obeses si estan prenyades,

el que pregunta als casaments si la núvia és verge,

el que fa broma al sord sense saber que ho és,

el que fica la gamba cada vegada que en té oportunitat,

el que crida a les cases a on estan fent la migdiada,

el que entra a casa d’un Ranger, i diu que és del Celtic,

el que es caga en Déu a casa d’un cristià de l’Opus,

el que regala flors silvestres a un al·lèrgic al pol·len,

el que porta entrecots quan el convida un vegà,

el que demana tofu en un asador d’euskalherria,

el qui porta cava a casa d’un abstemi radical...

...però també, el que s’acaba la darrera oliva

aquella que tothom diu que és la de la vergonya.

Sóc un sapastre professional. I a qui no li agradi...Porta


24.10.20

UN DIA DESPERTAREM...

 


Un dia, ens despertarem

amb la son agafada a l’ànima,

i ens adonarem que aquests malson

ha estat un fet completament real.

Que hem estat respirant el nostre propi al·lè

durant  dies, setmanes, mesos, anys,

que hem estat massa lluny dels amics

massa allunyats dels familiars, de les festes, del vi

i que hem acomiadat malament als nostres morts.

Mirarem els nostres rebosts, i veurem torrons caducats,

neules estovades, castanyes grillades, roses marcides,

carabasses del Halloween que ja no fan cap mena de por.

I despertarem i veurem que ens han robat primaveres,

colors ardents de tardor, tempestes, i hiverns glaçats,

i mentre busquem la calor de l’estiu ens preguntarem

de manera estranya i obsessiva , qui és el lladre o lladres’

O tal vegada, ni tant sols hi ha hagut lladre, ni lladres,

i ho hem perdut tot aigüera avall, per on s’escolen els somnis.

No oblidem però que la maldat te cares molt amables,

i que li agrada jugar maldestrement amb les nostres vides,

convertint-nos en farsants i xivatos de nosaltres mateixos.

Un dia despertarem

i serà el dia que tocarà anar a votar

i seguirem votant merda, d’aquí, d’allà...

Tant sols merda.

PETJADES

 

Sobre la sorra, han quedat impreses les nostres petjades.
El mar enjogassat, brau i anàrquic poc a poc les ha esborrat.
Res podrà malgrat tot, esborrar-nos el somriure,
ni tant sols les molestes i higièniques mascaretes.
El Cantàbric ens abraça com un amant embogit
que fa massa temps que esperes i fa massa que enyores.

MENSTRUACIÓ

 

He passejat pels boscos d’Aia

on semblava que la natura

menstruava de vermellor.

M’he abraçat a l’arbre roig

del que no en sé el nom

ni tant sols li he preguntat,

i ha deixat caure sobre mi

una fulla d’un roig potent.

He entès per fi que no era regla,

eren llàgrimes calentes de sang.

La natura, ens plora.


18.10.20

L'ESTEL


Feia voleiar un estel

i somniava poder algun dia

volar anàrquicament com ell. Ser lliure.

Deixar-se anar fràgil,

com una au, fràgil,

en un cel blau i fràgil. Ser lliure.

I de cop s’acabà el vent

i el fil s’afluixà en un instant,

i l’estel va caure a plom.

Havia deixat de ser lliure,

per tornar a la normalitat

de tocar de peus a terra,

de deixar que els somnis

simplement es difuminin

en un obrir i tancar d’ulls.

Volia ser lliure, i volar sense fils.


5.10.20

ERA ELLA...

 


No em reconeixes?

Ho sento, no.

He perdut molt

el mocador al cap

tapant la calvície,

les hores de quimio,

la degradació enorme,

el cos que em cau endavant,

el rictus amargant i amargat,

la inclinació del cap i l’esperit...

Sóc jo, no em reconeixes?

...No, no t’he reconegut per la mascareta

-He dit de manera absurdament compassiva-

Després a l’ascensor, m’ha entrat un fred intens

que m’ha acompanyat tot el maleït matí...

Era ella...Ella...I no l’havia reconegut

 

2.10.20

FA TRES ANYS...

 

Avui ha esclatat la pluja

com un autèntic tsunami

reprimit en el temps i l’espai.

L’aigua ha corregut carrers avall

i de sobte ens hem sentit eixuts

estranyament secs, com un desert.

Les noticies ens anuncien borrasca,

aigua, vent i molta pluja persistent,

però l’estany de les nostres il·lusions

segueix tant sec com totes i cada una

de les terribles garrotades d’aquell dia,

com tots i cada una de les esperances

que mantenim enclaustrades i vives

dins les nostres memòries i emocions.

Aquell dia no recordo si va ploure aigua,

però si que alguna presa es va esquerdar

potser per sempre...Qui ho sap?


27.9.20

DITA -Si a un tonto li dones molt diners, es converteix en un fatxa i un hortera-

 

Es va treure la samarreta,

aleshores va recordar la dona

i amb els dits índex i polze

va dibuixar un cor a l’aire.

En aixecar amunt el braç

va veure aquell tatuatge

on es llegia “Jesus t’estima”

i el besà repetidament.

Aleshores va recordar son pare

i es fregà la el cap, doncs era calb,

i recordà l’àvia morta de fa poc

i llença tres petons al cel.

Li vingué a la memòria el metge

que li havia curat el genoll

i se'l fregà davant les càmeres...

Aleshores es quadrà marcialment

i va fer la salutació militar

amb la ma a la templa...

 

Havia marcat un gol...


25.9.20

DE NOU LA TARDOR

 

Ha entrat un cop més la tardor

de manera abrupte, amb vent

pluges i rebombori de cel.

M’he llevat com un fantasma

a tancar finestres bategants

i amb soroll repicant de gotes.

Ha arribat per fi, la meva estació,

aquella que envermelleix fulles,

que engrogueix arbres centenaris,

el de la manteta al llit i al sofà,

el de les primeres crepitacions

de la vella llar de foc, rejovenida.

Ha arribat la pell granulada al matí,

quan els gossos esperen el pinso

i la mà tremolosa que els amanyaga.

Ha arribat l’estació de la mort lenta,

la que despulla eròticament els boscos,

la que ens enamora amb el pìnzell

encantat i màgic en cada passeig,

la que omple els narius desenmarcarats,

d'olor de fum de xemeneies...

L’estació que farà revifar també,

totes les pors que de fa temps

de manera  cruel ens persegueixen.


23.9.20

MASCARETES

 

Grogues, blaves,  verdes, roges,

de tots colors, fins i tot roses.

Amanides amb banderes,

amb estrelles i senyeres,

i també amb les estanqueres.

N’hi ha del Barça i Espanyol,

que aquest any estan de dol,

també del Betis i Osasuna,

n’hi ha per cada un  i cada una

N’hi ha de peixos i balenes,

de croissants i magdalenes,

també de quadres de Picasso,

de Van Gogh i de pallassos.

N’hi ha que imiten a l’Hannibal

amb tota la sang d’aquell caníbal,

n’hi ha de blanques d’hospital,

també amb algun dibuix banal.

N’hi ha que es lliguen a l’orella,

n’hi ha que es lliguen al clatell,

n’hi ha en forma de mamella,

n’hi han  en forma de tortell.

N’hi ha de docce i de gabanna

de Cristian Dior, també del zara,

I també , es clar, del Decathlon

de”las que molan un monton”...

 

Però les que de veres tenen mèrit,

són les que porta el rei emèrit,

que són totes fetes de bitllets

i els seus súbdits, calladets....

 

21.9.20

MEDICANE


Ets com un cicló mediterrani

que apareix sense solta ni volta,

t’abraça, t’aclapara i t’absorveix.

Et recargoles amb delit davant meu,

i m’impulses vents, raigs i trons,

tot plegat sense perquè, ni aturador,

descarregues en segons, tota la energia

i em negues d’humitat l’enteniment.

Els teus moviments són ràpids i impensats,

les teves conseqüències del tot imprevisibles,

i de sobte, el vent del nord més violent

t’arrossega sud enllà, deixant bassals.

Ets talment com un cicló mediterrani,

aquell que no s’espera i no se sap quan marxarà.


MENTRE SURTIN FLORS ENTRE LES PEDRES

 

Mentre surtin flors entre les pedres,

seguirem cantant les cançons de primaveres,

de les que tant sols xarboten aigua,

de les que alcen punys desesperats,

de les que aixequen faldilles a besos,

de les que ajunten llavis enamorats,

de les que brinden amb copes de cristall,

de les que beuen a glops sucs emmetzinats,

de les que entomen la pluja nus i alegres,

de les que es captiven amb el vol d’oreneta,

de les que salten les teulades a tentines,

de les que espien darrera xemeneies.

Mentre surtin pedres entre les flors,

seguirem cantant cançons sense importar-nos

de quin  color és la nostre anhelada primavera


19.9.20

EL JARDÍ

 


Surt amb mi al jardí,

t’ensenyaré la ginesta

que aquest any ha florit poc,

es veu que el groc va morint

entre dentallades de llop,

i riures de hienes porugues.

Anirem tot passejant per la gespa

que poc a poc recupera el verd,

després de les calorades estiuenques.

Ens acostarem a la mimosa escapçada,

“massa aigua” m’ha dit el jardiner,

altra cop el groc en estat d’alerta.

Veurem també l’ametller plantat enguany

i que ja ens ha donat una trentena d’ametlles,

petites com ell, i immensament saboroses.

Anirem aleshores al meu racó preferit,

on els gessamí s’enfilen resistents

per les codes, pels racons de la paret,

al costat de la menta que ha esclatat,

i la veïna maria lluïsa que col•labora amb l’olor.

Anem a passejar si vols pel meu petit paradís

i sentirem els esbufecs de L’As i l’Osasuna,

i les corredisses de la petita Sue Ellen,

sempre atenta a qualsevol soroll o moviment.

I mirarem al cel i plantarem cara valents

a aquest any, desgraciat com pocs,

ple de morts i mascaretes, ple de gels

de guants, de distàncies i de pors...

I pensarem que tot segueix, tot continua,

i que sempre ens quedarà l’espai bellissim,

l’espai també caòtic, on transformar passejades

en els instants més feliços de les nostres vides.

8.9.20

MUGALARI

 

De vegades em transformo en un mugalari,

i transporto dins meu tot el terrorisme

que sóc capaç d’imaginar, fronteres enllà.

Jugo amb la sort i la dissort del que arrisca,

i en creuar la linia que tot ho separa i ho uneix,

em deixo anar com un pollastre sense cap,

i corro i corro fugint de les lleis i les justícies.

Creu-ho boscos impenetrables sense armes,

planúries immenses sense cap mena de protecció,

i fujo dels trets i les tortures, traficant ideals,

traficant somriures amb els amics de batalles.

Alguna vegada però, l’enemic m’ha caçat

i he hagut de rendir-me i més tard escapar-me,

i tornar-me a transformar en el temible traficant,

amb el malvist mugalari que ajudava a fugir

persones innocents i no innocents frontera enllà.


5.9.20

NO TOT ÉS MENTIDA

 

No tot és mentida

queden els somnis arrelats a l’ànima

i les baralles intenses  entre llençols,

i el tren que ve i s’allunya veloçment,

i les hores escadusseres on el  desig

jugava de teulada en teulada entremaliat.

No tot, no ben bé tot és mentida,

quan has jugat amb foc intensament,

i has besat el que quasi és inbesable,

i has furgat espais quasi prohibits,

on el plaer esclata com dinamita o goma2,

amb cada contracció amb cada dilatació,

i el clímax arriba una vegada i una altra...

No, no tot és mentida, quan has viscut al cel

ni que fos unes hores robades a la rutina,

i sents que el teu cos, viu en poques hores

el que molts no viuran en una vida sencera...


23.8.20

SOM

 

Som el blanc i el negre,

el neguit i la calma,

el nervi i la serenor,

la lectura i l’escriptura,

el desig i el seny,

la rauxa i el pensament,

la imaginació i la realitat.

Mai capgirarem res.

Potser aleshores, tot aniria en orris

FLYSH

 Les esquerdes dels Flysh

em recorden la teva pell,

i m’hi encanto badant

en cada nova arruga

mentre remugo melodies

catalanes o euskaldunes.

La remor del Cantàbric

avui estranyament calmat

em fan pensar en les tardes,

on tot flueix respectuós

i lent, fins que els llavis

s’omplen sobtadament de sal.

Aleshores desperto assedegat

del meu somni recorrent.

GALERNA

 

Tot a esdevingut frescor

després de la sobtada galerna

d’aquella nit tòrrida i revoltada.

El vent violent s’ha endut la suor,

l’escalf i l’humitat d’aquelles hores

excitants, de pell contra pell.

XAIS


Cau la darrera gota d’aigua del porxo després de la tempesta

i les hores s’escolen per les teules camí avall.

Pau, molta pau en la meva estimada Ítaca,

i tant sols els esquellots dels xais en un passeig anàrquic

ocupen amb serenor, l’espai somort i sonor.

M’adono però en el meu sopor de calma de vacances

que alguns en el seu beeeee, usen la e tancada,

i d’altres en el seu beeeee amb e oberta.

Coses d’accents i avorriments...

13.8.20

BATUTS

 

Entre sucs i batuts

i aquella olor de lleteria,

de nata, crema i gelat artesà

que ens recordava la infantesa

el violí s’escarrassava suau

a dibuixar-nos la fascinació.

Omplint la tarda de nyigo nyigos

de melodies conegudes, o no,

tant se val, mentre diluíem la tertúlia

per camins onírics, inexistents i terrenals,

i esperàvem somniant el moment del bes

tant dolç com la crep de taronja ensucrada

1935

 

1935

Abans que tot comencés,  que els carrers cremessin,

ens vam conjurar perquè mai res ni ningú

ens faria oblidar aquell instant, aquell petó.

A la vora de la casa amb la inscripció d’aquella data

vam segellar amb els llavis aquell sortilegi madur,

aquella bandera esquerdada, aquella il·lusió fugaç,

l’instant en que l’amor es va avançar a l’espant,

a totes les atrocitats  que s’acostaven cruelment.

Després, els trets, el front, la gana, les penúries,

es van interposar entre els nostres projectes,

i tant sols la sang, va igualar el color del teu carmí...