Verd i colza, groc i userda
i el vent batent els colors
en aquesta primavera ufanosa,
i de tant en tant, una rosella
al mig del prat, roig lluminós,
esgarip pertorbador i subtil
destriant el groc de l’userda,
i el verd del colza...
per tant sols escriure una sola cosa sincera.
Acaronar un a un els mots autèntics,
reflectir sense cap filtre les meves idees.
Deixar de ser aquell ser políticament correcte
i assignar cada bala, a qui crec que la mereix,
clavar cada clau a cada fusta de cada taüt,
fer esclatar cada explosiu allí on ho mereixin.
Renunciaria a tot si això em convertís avui mateix,
en aquell ser combatiu i venjatiu, que sé que sóc,
sense importar-me si són lletres de pau o de guerra,
deixant anar tota la bilis, tot el menyspreu
contra aquells que ens volen muts, inerts o morts.
Seria capaç inclús de deixar per sempre la mania,
i no tornar a teclejar cap més estupidesa pueril,
per a poder buidar sense embuts els pensaments,
i convertir-me, per fi, en aquella persona odiada
que tant sols falta el respecte per a poder ser ella,
sense importar-li el més mínim el què diran.
Aquell Rambo, aquell Van Damme de la poesia,
aquell Boris Vian, aquell Jackie Chan que reparteix,
aquell Bud Spencer que reparteix calbots i rialles...
Renunciaria a tot el que he escrit, per ser sincer un sol segon.
Xisclen les gavines,
talment com nens petits
demanant pit en una llar d’infants.
Xisclen les gavines
arran de l’aigua salada
en aquest matí tramuntanat.
Xisclen les gavines
i jo enyoro els dies
en el que els crits
omplien els carrers de llibertat.
No veig el fil d’on penja l’ocell
que juga amb la tramuntana
restant immòbil amb el vent.
Quin retrat més bonic de llibertat,
aquest pesarós dilluns al matí,
on tot sembla monòton i repetitiu.
Quina enveja sana deixar-se dur pel vent
i poder jugar a quedar aturat
sense haver de dependre de cap fil...
Passejava per palaus de pollancres arrenglerats,
desfullats pel vent violent i insistent del nord
i tots es vinclaven al meu pas enjogassats.
Al meu enteniment encara hi ressonaven notes
d’aquella cançó de Txarango, “et recordo”
“t’imagino constant a traves de les nits fredes...”
i et veia borrosa lluny d’aquella línia d’arbres
ballant amb els peus nus i l’ànima batuda,
mentre les bombes ens queien aprop violentes,
i els ocells planaven contemplant núvols com bolets.
I la teva pell magra lliscant sota la brusa transparent,
com els dies que vindran de primavera acolorida...
“que tot està per fer, pots anar-t’en tranquil·la,
estarem bé...” i al teu costat aquell saxo daurat
bufant-te l’esperit rejovenit en plena maduresa,
i el vent fregant-me la cara amb la finestreta del cotxe
abaixada per deixar que m’envaís el teu somriure,
les teves, les meves ganes de viure i riure cantant.
CRIPTOSOMNI
M’he passat la nit
mercadejant somnis que no existeixen,
anant d’un cantó a l’altra de l’habitació,
solcant arestes que en realitat no hi eren,
creient-me un fantasma àgil i astut.
M’he fet ric en un instants i per sorpresa
ho he perdut tot en molt pocs segons.
He vist els teus ulls i els ulls d’altres,
he vist passar en un plis plas al meu voltant
tot d’imatges oníriques, irreals i imaginàries.
He patit un criptosomni, un somni a mida,
basat en coses immaterials que no existeixen.
Al final, just quan t’anava a abraçar
he recordat el criptovirus...
Quan el mon desapareix de sobte
i la vista queda enterbolida per un tel
que tot ho enfosqueix amb negra nit,
i t’agafa una por irrefrenable que et pot,
i ja res és el que era, les passejades,
el sol que no veus, la lluna fosca,
els menjars, les manyagues, els prats,
els conills i l’herba fresca, els camins,
els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,
i qualsevol marge és un gran estimball,
et converteixes en una extensió de corda,
et converteixes en un ser depenent i trist,
ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,
aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,
i sents al costat l’home pigall que et diu:
“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”
i et refies de l’amic que sempre hi és,
i aixeques la cua i camines per indrets
que no veus, ni tant sols ja reconeixes....
Escric en el silenci de la biblioteca,
allí on els somnis suren entre mots,
i sento el zig zag del meu bolígraf
com a sintonia de fons immaterial.
El passar de les pàgines del costat,
i el frec dels llibres a la prestatgeria
d’algun estudiant àvid i encuriosit,
em sonen a melodia clàssica celestial.
Tot parteix d’un silenci dens i generós,
d’un respecte de les línies i ortografies,
dels versos i els assaigs, de l’aventura
de descobrir conceptes i savieses.
Intento dibuixar amb mots aquell silenci,
i no trobo els mots ni les frases escaients.
Tot em sembla massa pobre, massa escàs.
Tot està dit, tot està fet,
ja res no sorprèn, les paraules
ja estan totes explicades, els fets,
les fotografies, els acudits,
ja no sorprèn ni una aurora boreal,
ja està vist. Hem arribat inclús a Mart
amb un artefacte sense vida ni ombra.
Ja sembla que tot importi ben poc,
no hi ha idees noves, només violència,
als carrers, als hemicicles, en els mitjans,
i un poder que prem totes les llimones
de totes les cistelles possibles
per a fer un gran suc i desprès llençar-lo
tranquil·lament a la tassa del vàter.
El talent s’esgota, la il·lusió es difumina
com les llumetes d’un a gran superfície
que ja no obre, que ja ha tancat.
fins i tot la lluna i els estels brillen opacs
Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa
He d’ordenar les idees,
buidar el cap i cremar pensaments,
tot deixant que les coses es regenerin,
aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils
en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,
i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.
Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,
aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues
de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.
Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,
que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.
He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser
el que sempre he estat. Res.
En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,
no camino, tant sols passejo, no miro, veig,
no escolto, analitzo, no conec, reconec,
no dormo, somnio i intento fer somniar.
Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,
que em llevo cada matí a la mateixa hora,
i prenc les armes d’escriure, de fer música,
de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.
I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,
que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,
que defenso coses indefensables, inoportunes,
i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques
que crec en socialismes que no sols tenen nom,
que crec en independències que no es negocien,
que bramo als gossos quan no creuen i fugen,
que els premio quan es mostren rebels.
És en defensa pròpia quan em contradic com ara,
avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,
i a l’endemà em quedo totalment en blanc.
És en defensa pròpia que no crec en el destí,
ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,
crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,
perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,
per moltes i moltes i moltes pocions que facin.
En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix
que estoven al règim que algú ha establert
a força de forces, sang i humiliacions diverses.
Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,
si creu que sóc culpable, engarjolim
No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...
Simplement, vaig deixar-me anar,
com es deixen anar les fulles a la tardor,
com les barquetes que suren amb l’onatge,
com els aligots aprofitant els corrents d’aire,
com els estels enjogassats, nugats d’un fil.
Em vaig deixar anar, però el pitjor que vaig saber,
com els colibrís, que volen veloçment marxa enrere,
com el pensament dins un somni mai complert.
Em vaig deixar anar equivocadament, com tot.
La mare terra, seia abatuda,
o potser reposant, mai se sap,
i deixava que pel seu llom
la vida, les vides passegessin
també amb un aire abatut
o qui sap si tant sols reposat.
Tot cíclicament es lenificava
o talment, qui sap, es torturava,
caminant cap un abisme incert.
La mare terra jeia nua i quieta,
mentre el món la maltractava,
o potser l’estimava. Quí ho pot dir?
No li pesaven els somnis.
Flotava en una espècie de llim
en el que qualsevol cosa era possible.
Lluïa el melic fora dels llençols
per demostrar que era el centre,
per fer saber al mon, que tot i despert,
seguia somniant en accions volubles,
en moviments harmònics i bells.
Era fang, i traspuava vida per tots els porus.
Es va anar estripant la pell a tires
mentre li modelaven el cos a ditades.
En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,
li remogué cada centímetre d’enteniment
immenses arcades que queien dels llavis,
com una enorme cataracta de dolor.
la Infantesa, l’adolescència, la joventut,
tot erupcionava com un volcà irat i iracund,
i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,
fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...
L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,
i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent
com a símbol de solidaritat i d’esperança.
M’he assegut a escoltar la remor de la neu,
quan cau en flocs absolutament silenciosos
i envaeix els espais de totes les rutines
amb sons sense cap so i repics indolents.
M’ha semblat tot massa absurd i capciós,
i he celebrat però, aquell temps perdut
esperant tant sols aquell miracle irreverent,
aquella mostra paranormal i incomprensible
que et fa percebre allò que no existeix,
que et glaça l’esperança més impossible.
Després, he recuperat la il·lusió pel solstici,
i m’he deixat endur embadalit per cada volva
que enjogassada captivava el meu caos habitual.
Quan s’obre el cel i la tramuntana bat els camps
talment com un mar immens i embravit
fent trontollar els conreus, les herbes i rostolls,
miro el Canigó engalanat d’un blanc festiu
i m’adono que aquest paradís, és més bonic
que aquell conte bíblic que ens explicaven de petits.
Avui plou
i en la meva caminada humida,
he intuït que els porcs senglars
resten amagats de la pluja suau.
Els homes que es vesteixen de guerra,
armats amb les seves escopetes,
avui s’han quedat a l’aixopluc del llit,
potser per por que se’ls arruguin
els testicles dels que tant presumeixen.
Els seus gossos, allarguen un dia més
aquesta agonia engabiada de tres per dos,
on resten confinats per preservar
la seva ràbia i la seva bravura caçadora.
Avui el bosc està tranquil i en pau,
sense trets de pallassos armats.
La pluja acompanya cada segon,
tant sols trencat per l’esbufec de l’As,
aquell gos refusat i abandonat
simplement, perquè “no servia”...
Què sabran ells, del que serveix i del que no...
Avui plou,
i demà el bosc es reinventarà
amb trets o sense...
Feien cara de salut,
reien.
Parlaven d’homes,
de coses normals
de coses de dones.
Semblaven normals,
i reien.
Parlaven de la vida,
del futur, dels fills,
dels que tindrien,
dels que anhelaven.
Feien cara de salut.
Eren coquetes,
es maquillaven,
es vestien,
es pintaven els llavis.
Feien cara de bones persones,
mentre traginaven la mort
amunt i avall, dia a dia
nit a nit i reien,
hi estaven acostumades,
era tant sols rutina,
una feina.
Feien cara de salut
Mentre traficaven carn humana
Es podran canviar de nom,
de pentinat, de maquillatge,
però tot sabem qui són.
Els podràs distingir
per la pudor que deixen
darrera les seves passes,
pel rastre de merda que deixen
al caminar, al parlar, al mirar.
Per les seves paraules agressives
pels seus mots sempre insultants,
pel seu menyspreu al ser humà
per la seva ideologia sense idees
pel seu pensament que no pensa.
Els coneixaras, i ells es riuran de tu,
de la teva manera de vestir,
de la teva manera de viure i veure,
de la teva manera de riure i ser feliç.
No ens enganyen, potser portaran corbata,
potser endolciran el seu discurs
fins a la més cruel diabetis,
però sempre sabrem qui són
i sobretot, sabrem què volen.
Ahir la boira, va amagar la deserció.
Una rambla buida no sols de gent
de tertúlies, de retrobaments, de vida,
cap rialla sortint de cop del no res,
cap parella passejant amb pausa de la mà,
cap nen amb bicicleta de quatre rodes,
cap avia amb el cap vinclat a la tomba,
cap respiració profunda de cap runner,
Res.
Ahir la Rambla era tant sols un recurs
per a sentir-nos un dia més absolutament sols.
Avui he sortit a l’era
i he bramat un vers.
He sortit a l’era i he bramat
com si estigues embogit
una poesia que parlava d’amor,
que parlava de pau.
Avui he sortit a l’era,
i els gossos em miraven incrèduls,
els gats s’amagaven sota els cotxes.
He cridat, he bramat al cel ennuvolat
i mentre la pluja m’escopia a la cara,
m’he cagat en tots els déus i deesses
que permeten que cada dia i cada nit,
a la plàcida i estimada mar mediterrània
una closca d’anou carregada de vides
s’ensorrés sense remei, mentre els feixistes
destapaven una altra ampolla de cava
per celebrar-ho...
Avui, el vent m’acompanya mentre escric.
El repic de les gotes de pluja al vidre
es confon amb el tecleig dels meus dits,
i tot s’humiteja dintre meu, com el temps.
El camí de casa , és ja una catifa de fulles
roges, grogues, ocres, verdes, morades,
un cromatisme nostàlgic i màgic de tardor,
aquelles tardes curtes amb olor de llenya,
aquells matins tímids, emboirats i densos,
amb les llums grogues del barri tranquil
i el soroll de les converses sensuals
d’algun veí seduït pel gran recolliment.
Avui el vent, m’ha acompanyat mentre escric
i de dins la llar de foc, petites guspires
saltaven alegres, com llumetes de Nadal,
d’aquell Nadal, que no podrem ni celebrar.
Un dia,
algú em va dir que jo era un lletraferit.
Poc a poc, el temps m’ha anat curant la ferida,
i ara em dedico a assassinar mots, conceptes.
No se’m dona gaire bé, sempre acabo llepant,
amb totes i cada una de les policies poètiques,
aquells que es dediquen a fiscalitzar els estils,
a purificar les maneres, a dir blanc al blanc
i negre al negre, sense tenir mai en compte
l’àmplia paleta cromàtica de colors essencials.
Em sento doncs terriblement lliure i feliç,
nedant entre colors accents i formes simples .
Sóc, es podria dir, un assassí en sèrie de poesies,
un franctirador sense més amo, sense més ideal
que el propi jo, en cada passa, cada mot i cada gest.
Quan no tinc res a dir, no dic res.
Prefereixo escoltar el meu silenci,
aquell silenci que m’aclapara
i fa que sembli tant sols un babau
que només mira al buit absolut.
Tot plegat em sembla més digne,
que no el fet d’escampar frases,
mots, comes, punts i punts i comes
per acabar no dient res més
que metàfores plenes d’adjectius,
adverbis plens de modes i collonades,
paraules cultes i jocs de mans
per tal de pujar al llim cultural
i mirar per sobre l’espatlla als mortals.
Quan no tinc res a dir, millor tanco la boca.
Ho reconec
sóc el que sempre pixa fora de test,
el que se li escapa el riure als enterraments,
el que pregunta a les obeses si estan prenyades,
el que pregunta als casaments si la núvia és verge,
el que fa broma al sord sense saber que ho és,
el que fica la gamba cada vegada que en té oportunitat,
el que crida a les cases a on estan fent la migdiada,
el que entra a casa d’un Ranger, i diu que és del Celtic,
el que es caga en Déu a casa d’un cristià de l’Opus,
el que regala flors silvestres a un al·lèrgic al pol·len,
el que porta entrecots quan el convida un vegà,
el que demana tofu en un asador d’euskalherria,
el qui porta cava a casa d’un abstemi radical...
...però també, el que s’acaba la darrera oliva
aquella que tothom diu que és la de la vergonya.
Sóc un sapastre professional. I a qui no li agradi...Porta
amb la son agafada a l’ànima,
i ens adonarem que aquests malson
ha estat un fet completament real.
Que hem estat respirant el nostre propi al·lè
durant dies, setmanes, mesos, anys,
que hem estat massa lluny dels amics
massa allunyats dels familiars, de les festes, del vi
i que hem acomiadat malament als nostres morts.
Mirarem els nostres rebosts, i veurem torrons caducats,
neules estovades, castanyes grillades, roses marcides,
carabasses del Halloween que ja no fan cap mena de por.
I despertarem i veurem que ens han robat primaveres,
colors ardents de tardor, tempestes, i hiverns glaçats,
i mentre busquem la calor de l’estiu ens preguntarem
de manera estranya i obsessiva , qui és el lladre o lladres’
O tal vegada, ni tant sols hi ha hagut lladre, ni lladres,
i ho hem perdut tot aigüera avall, per on s’escolen els somnis.
No oblidem però que la maldat te cares molt amables,
i que li agrada jugar maldestrement amb les nostres vides,
convertint-nos en farsants i xivatos de nosaltres mateixos.
Un dia despertarem
i serà el dia que tocarà anar a votar
i seguirem votant merda, d’aquí, d’allà...
Tant sols merda.
He passejat pels boscos d’Aia
on semblava que la natura
menstruava de vermellor.
M’he abraçat a l’arbre roig
del que no en sé el nom
ni tant sols li he preguntat,
i ha deixat caure sobre mi
una fulla d’un roig potent.
He entès per fi que no era regla,
eren llàgrimes calentes de sang.
La natura, ens plora.
Feia voleiar un estel
i somniava poder algun dia
volar anàrquicament com ell. Ser lliure.
Deixar-se anar fràgil,
com una au, fràgil,
en un cel blau i fràgil. Ser lliure.
I de cop s’acabà el vent
i el fil s’afluixà en un instant,
i l’estel va caure a plom.
Havia deixat de ser lliure,
per tornar a la normalitat
de tocar de peus a terra,
de deixar que els somnis
simplement es difuminin
en un obrir i tancar d’ulls.
Volia ser lliure, i volar sense fils.
No em reconeixes?
Ho sento, no.
He perdut molt
el mocador al cap
tapant la calvície,
les hores de quimio,
la degradació enorme,
el cos que em cau endavant,
el rictus amargant i amargat,
la inclinació del cap i l’esperit...
Sóc jo, no em reconeixes?
...No, no t’he reconegut per la mascareta
-He dit de manera absurdament compassiva-
Després a l’ascensor, m’ha entrat un fred intens
que m’ha acompanyat tot el maleït matí...
Era ella...Ella...I no l’havia reconegut
Avui ha esclatat la pluja
com un autèntic tsunami
reprimit en el temps i l’espai.
L’aigua ha corregut carrers avall
i de sobte ens hem sentit eixuts
estranyament secs, com un desert.
Les noticies ens anuncien borrasca,
aigua, vent i molta pluja persistent,
però l’estany de les nostres il·lusions
segueix tant sec com totes i cada una
de les terribles garrotades d’aquell dia,
com tots i cada una de les esperances
que mantenim enclaustrades i vives
dins les nostres memòries i emocions.
Aquell dia no recordo si va ploure aigua,
però si que alguna presa es va esquerdar
potser per sempre...Qui ho sap?
Es va treure la samarreta,
aleshores va recordar la dona
i amb els dits índex i polze
va dibuixar un cor a l’aire.
En aixecar amunt el braç
va veure aquell tatuatge
on es llegia “Jesus t’estima”
i el besà repetidament.
Aleshores va recordar son pare
i es fregà la el cap, doncs era calb,
i recordà l’àvia morta de fa poc
i llença tres petons al cel.
Li vingué a la memòria el metge
que li havia curat el genoll
i se'l fregà davant les càmeres...
Aleshores es quadrà marcialment
i va fer la salutació militar
amb la ma a la templa...
Havia marcat un gol...
Ha entrat un cop més la tardor
de manera abrupte, amb vent
pluges i rebombori de cel.
M’he llevat com un fantasma
a tancar finestres bategants
i amb soroll repicant de gotes.
Ha arribat per fi, la meva estació,
aquella que envermelleix fulles,
que engrogueix arbres centenaris,
el de la manteta al llit i al sofà,
el de les primeres crepitacions
de la vella llar de foc, rejovenida.
Ha arribat la pell granulada al matí,
quan els gossos esperen el pinso
i la mà tremolosa que els amanyaga.
Ha arribat l’estació de la mort lenta,
la que despulla eròticament els boscos,
la que ens enamora amb el pìnzell
encantat i màgic en cada passeig,
la que omple els narius desenmarcarats,
d'olor de fum de xemeneies...
L’estació que farà revifar també,
totes les pors que de fa temps
de manera cruel ens persegueixen.
Grogues, blaves, verdes, roges,
de tots colors, fins i tot roses.
Amanides amb banderes,
amb estrelles i senyeres,
i també amb les estanqueres.
N’hi ha del Barça i Espanyol,
que aquest any estan de dol,
també del Betis i Osasuna,
n’hi ha per cada un i cada una
N’hi ha de peixos i balenes,
de croissants i magdalenes,
també de quadres de Picasso,
de Van Gogh i de pallassos.
N’hi ha que imiten a l’Hannibal
amb tota la sang d’aquell caníbal,
n’hi ha de blanques d’hospital,
també amb algun dibuix banal.
N’hi ha que es lliguen a l’orella,
n’hi ha que es lliguen al clatell,
n’hi ha en forma de mamella,
n’hi han en forma de tortell.
N’hi ha de docce i de gabanna
de Cristian Dior, també del zara,
I també , es clar, del Decathlon
de”las que molan un monton”...
Però les que de veres tenen mèrit,
són les que porta el rei emèrit,
que són totes fetes de bitllets
i els seus súbdits, calladets....
Ets com un cicló mediterrani
que apareix sense solta ni volta,
t’abraça, t’aclapara i t’absorveix.
Et recargoles amb delit davant meu,
i m’impulses vents, raigs i trons,
tot plegat sense perquè, ni aturador,
descarregues en segons, tota la energia
i em negues d’humitat l’enteniment.
Els teus moviments són ràpids i impensats,
les teves conseqüències del tot imprevisibles,
i de sobte, el vent del nord més violent
t’arrossega sud enllà, deixant bassals.
Ets talment com un cicló mediterrani,
aquell que no s’espera i no se sap quan marxarà.
Mentre surtin flors entre les pedres,
seguirem cantant les cançons de primaveres,
de les que tant sols xarboten aigua,
de les que alcen punys desesperats,
de les que aixequen faldilles a besos,
de les que ajunten llavis enamorats,
de les que brinden amb copes de cristall,
de les que beuen a glops sucs emmetzinats,
de les que entomen la pluja nus i alegres,
de les que es captiven amb el vol d’oreneta,
de les que salten les teulades a tentines,
de les que espien darrera xemeneies.
Mentre surtin pedres entre les flors,
seguirem cantant cançons sense importar-nos
de quin color és la nostre anhelada primavera