Aquells dies no ens
els podran prendre.
Aquelles il·lusions, els neguits, la por,
aquella por de saber que t’estàs jugant la pell
i que malgrat tot cal que te la juguis
perquè tot sortirà bé, perquè som molts
perquè creiem que tenim
raó i ens bull la sang,
ens bull com mai, i ens arrisquem i plantem cara
i amaguem les urnes, i esperem les porres,
i som molts i en un instant creiem que som tots.
I veiem els avis, vells conservadors porucs,
que aguanten una a una les humiliacions,
les xuleries, els cops i les empentes
el comportament feixista dels servidors
dels gossos falders i rabiosos dels amos,
i malgrat tot, dormim al ras i ens alcem d’hora,
i protegim un tresor comprat als xinesos,
uns tresors que venen de França
d’una maternitat que acollia nadons
que fugien dels mateixos que ens peguen.
I el dia passa entre la felicitat i la por.
I votem, i guanyem, i de sobte
amaguem el tresor, amaguem l’urna
que vessa de vots, que vessa de dignitat,
i sortim al carrer, i destapem el cava
i cridem i ens abracem, i plorem
i ens petonegem, i ens tornem a abraçar.
I els avis creuen que ja poden morir
i miren els nets i saben que és per ells,
que tanta dignitat, que tant de coratge
és tant sols per ells, pèl seu futur...
L’altre dia em van dir, que jo no escrivia poesia,
i tenien raó, mai n’he escrit, fujo d’ella.
Tant sols intento buidar tot el que sento
i pensar que ho faig bé, pobre de mi,
com tots i cada un
dels que vam patir aquell dia.
No calia fer el correcte, no calia mètrica ni rima,ç
tant sols coratge i dignitat....Penso que m’he liat...
Visca el poble i la República
