POEMESTIU LA VINYETA

La lluna, presumida i mig nua

festejava Júpiter, davant els ulls

engelosits i llunyans de Saturn.

Mentre les vinyes, protegien maternals

els botims quasi madurs de raïm

d’una calor desmesurada i persistent.

Les copes de vi blanc amb noms de simis

endolcien el paladar enterbolint consciències

i seguien transportades a una  nit especial,

plena de música, plena de poesia.

Sèiem en cadires modestes de plàstic

extasiats, plaents i incrèduls

tot esperant que les paraules trenades

ens acostessin un poc més al paradís.

Entre tant, davant dels nostres ulls

un violí i un acordió, feien l’amor...

ABSÈNCIES

Busco en les absències

una presència que m’ajudi a respirar,

un globus aerostàtic que m’enlairi

i m’ho faci veure tot com en un somni,

una visió volàtil i distorsionada

que em retorni a la meva infantesa,

on tots els problemes semblaven enormes

i tant sol eren burdes banalitats.

Busco en totes les absències

aquell raig de llum al final del túnel,

aquell que malgrat  la claustrofòbia

et manté l’esperança encesa,

aquell que et recorda tossut

que no hi ha res perdut i que el sol torna,

i que un dia qualsevol deixa de ploure

i que la boira, s’aixeca tard o d’hora

diguin el que diguin els meteoròlegs.

Busco en les absències una ombra fresca

que em mantingui despert en la nit calorosa.

MASSA TARD

Demà, potser serà tard

perquè demà sempre és tard,

i molts mots s’han podrit

en nits massa humides i galdoses.

I dema quan surti el sol temorós

serà massa tard segur, us ho juro,

i els somnis s’esvairan per l’aiguera

com l’aigua amb la que ens rentem la cara,

i pensarem, tard, massa tard per tot.

Massa tard pels somnis, massa pels riscs,

i ho deixarem correr tot per la riera

que ja sabem que porta al riu i al mar,

i l’únic consol que ens quedarà

serà que tot s’evapori en forma de núvol

i un bon dia ens plogui a sobre

en forma de fina pluja o de tempesta...

...i aleshores, no se’ns faci tard...

VERSOS TRENCATS

Coralls al mar daurant petxines

i els carrers amb degoteigs de sang,

onades braves colonitzant gavines

en una ciutat sense dimonis ni sants.

Algues filoses d’un verd lluent,

pintant les parets d’oracions i salms

curulles de closques sota un sol roent,

capvespres rogencs, flors sense rams

Paraules creuades de versos trencats

quan la paraula és orfe, surten escapçats

EFÍMER

Són efímers aquells minuts

en que el mon s’atura

el mar queda pla, sense onades,

el cel s’aclareix de núvols

i els ocells aturen el seu cant.

En que el vent està de més

i la natura floreix sense soroll...

Es tant efímer aquell instant

en que els teus ulls bonics

es creuen amb els meus,

i és tant difícil endevinar

si és desig, o amistat, o urgència,

o simplement ganes de compartir.

Són tant efímers els minuts

en que el mon queda suspès

en una bombolla amorfa,

en aquell automatisme

que aconsegueix aturar rellotges,

engranatges, els vaivens del cucut...

Són tant efímers i veloços

com el vol a marxa enrrere del colibrí...

Tant a poc a poc que passa el temps

quan en tens per perdre

i tant que corra en aquell instant efímer.

És tant petit, que em cabria a la butxaca

per a poder fruir-lo a  cada instant...

XORROXIN

Al cor del Baztan,

corrent per les aigües

embravides, cristallines,

surt de sota el Xorroxin

una lamia nua,

amb cabellera nua,

cames nues,

braços nus,

pits nus.

El soroll de l’enjogassada cascada,

el sol que s’escola per les escletxes

d’aquell bosc màgic ple de sers,

ple d’energía, em te paralitzat,

i ella m’ofereix un bany nu,

i contemplo com l’aigua li llisca la pell,

que se li granula de manera excitant

pel fred i els sons del bosc encantat.

La meva vista, abasta cada centímetre,

i les meves oïdes senten el cant tremolós,

que em fa embogir i somniar.

Imagino aleshores, un gronxador

agafat a la punta dels seus mugrons

i un vol fascinant d’anar i venir

entre les seves cames inexistents...

AVINYONET 2019

Els poetes tenen poemaris,

mètriques,  octaves reals,

sonets i quartets,

rimes assonants i consonants,

versos lliures  i acròstics,

dramatisme i lírica,

èpica  i madrigals,

metàfores, figures retòriques

tempos i inssssssspiracions,

estrofes i poemes visuals,

tercets, romanços

ritmes i paràboles,

hipèrboles i paròdies,

cal·ligrames i goigs

síl·labes tòniques

i versos encadenats,

esdrúixoles, planes

i monosíl·labes

drames i romanticismes...

Jo no sóc poeta.

Només tinc paraules.

LA MAJA NUA

He estat a 110 quilometres de Déu,

quan el desig em duia volant

per dreceres estranyes, fantàstiques

i enormes d’aquell mur de 110 metres

que he intentat pujar 110 vegades

i tant sols he aconseguit esgotar-me

a cada intent, en cada escalada.

He estat a 110 segons de l’orgasme,

cada vegada que he intentat imaginar

els 110 centímetres de la teva voluptuositat,

i he intentat imaginar el volum a les mans,

el pes de la santissima gravetat de Newton,

i he resat 110 rosaris al Déu de la poma al cap

per tal de capir aquell rosari de sensacions.

110 vegades m’he despertat humit i sol

pensant que tot era tant sols un malson

110 vegades repetit, 110 vegades desitjat,
i la maja segueix 110 universos lluny...

POESIA D'AMISTAT -Per l'Estel·la-

Voldria saber omplir amb mots

totes i cada una de les línies

dels teus llapis de colors.

Enredar-me en cada un dels traços,

lliurar-me esclau dels teus pinzells.

Voldria saber expressar com tu expresses,

i deixar-me gronxar per la lleugera barca

que transporta somnis pel teu mar.

I fer-me velam  del teu viatge a Ítaca,

quan des de el sofà dibuixes fantasies

que a mi algun dia se m’havien acudit.

Mai t’havia escrit res, perquè creia que no calia,

absurd de mi, i ara em sento captaire d’imatges.

INTENSITATS

Segurament no em llegiràs,

de fet, no m’has llegit mai

mai t’ha interessat res del que dic,

mai no has valorat res de mi.

Tot va fer un tomb un dia

no se com, , però sé qui,

no sé què, però sé quan,

i t’has engreixat poc a poc

d’una autosuficiència insultant,

t’has cregut un Déu de no se què,

capaç de donar cops de vara a tort i a dret,

de renunciar a idees i pensaments,

i això em dol, i això ens dol a molts.

Sé que no llegiras res de tot això,

perquè mai has dedicat ni un segon

a intentar entendre res que no siguis tu,

tu i la teva circumpstància, el teu ego,

a valorar res que no sigui el teu jo

i els jos, que et rodegen i cobegen.

Tampoc m’importa massa, la veritat,

fa temps que compto poc amb tu,

de fet, la veritat és que intento ignorar-te

amb la mateixa intensitat que ignores tu.

El que no entenc massa bé

és que amb tants retrets que et dedico

t’estimi amb la mateixa intensitat.

CAPVESPRE ROIG

En els capvespres roigs

surto a l’era i alço el puny

mirant el sol i tot el que il·lumina,

i recordo l’avi Lluis, les trinxeres,

les barricades, els barrots, la foscor.

Resto mut emmirallant-me amb els colors,

els núvols, les orenetes, el traç dels avions,

i aleshores tanco els ulls i xiuxiuejo una cançó,

un himne, o una simple cançó d’amor.

Aleshores, sembla que el terra tremoli,

i el vent es torni huracanat i tot es trasbalsi,

i em sento viu, seré, alegre, lliure.

Tot plegat, un miratge, en els capvespres rogencs.

PETJADES A LA SORRA

No vaig haver d’escriure ni un sol mot,

la poesia estava feta davant els nostres ulls,

aquell capvespre, aquell sol  ponent-se,

aquell Venus lluminós fent-li el contrapunt,

aquella brisa dolça i salada al mateix temps...

Aquells instants màgics  arran de Cantàbric,

i sobretot, aquelles petjades a la sorra

efímeres, com cada un dels nostres segons.

ZOO

Escoltava voltat d’hormones disparades

unes cançons fresques, que em parlen de festes,

que em parlen d’amargures, i correfocs,

i al meu voltant, suor, ball, salts, alegria,

i aquella música embruixada em transporta,

em fa volar a la terra taronja i arrossada,

on el matí es desperta rialler i feliç,

les vesprades s’omplen de danses i cassalla,

i els racons guarden com tresor l’olor de tarongina.

Fugint de les joves hormones disparades,

vaig refermar el meu amor a aquesta terra maltractada.

CANTÀBRICAMENT ABSENT

Cantàbricament absent

sec a la roca i tant sols miro el mar.

Aquell horitzó fictici, aquella onada valenta,

els llums de les barquetes del calamar,

la gavina en ple esquí liquat i abrupte,

el far que llepa la costa enfosquida

il·luminant furtivament la dansa dels amants.

Res no m’importa si el tinc prop,

i m’esmunyo dins el meu propi jo

comptant pacient la meva respiració,

tancant i obrint serenament les pestanyes,

obrint els narius per capir matisos,

escoltant el so cadenciós del seu anar i venir.

Aleshores, tanco els ulls i l’imagino sobrevolat,

tocant amb les ales les crestes de les ones

i acostant-me planejant a Portutxiki.

En vol rasant desafiar les cantelludes arestes

i convertint-me per un instant en fill dels Flysch.

Assegut a la roca prop de l’aigua, em sento com al cel.

TALISKER

Potser han acabat les hores de les seduccions

i el cos necessita tant sols tranquil·litat,

pensar i repensar cada nou gest

fer servir el magí per intentar reinventar-se.

Potser les estones de rialles i complicitats

s’han transformat en instants circumspectes

i cal reflexionar abans de realitzar noves passes,

o tal vegada tot era un castell de cartes poc segur.

Potser caldrà seure amb un got de Talisker

i deixar que l’alcohol aigualeixi les penes.

ECLIPSI

Tant sols un eclipsi ,

la lluna creuant-se al sol,

la terra interpossant-se entre tots dos,

la lluna amagant-se als perfils terràquis

i els amants sota l’ombra cantant cançons,

i els telescòpis que només veuen i no miren,

i les estrelles del voltant que poc importen

i de sobte, aquella violabilitat de llum

que se sobreposa i fa esclatar un ohhhh

que no es repetirà fins al cap de segles

i que la setmana seguent hi torna,

i els extraterrestres que al·lucinen amb nosaltres,

que no ens entenen  i que no es fan presents

per respecte cap a la nostra ignorància

i que apunten en els seus quaderns de bitàcora

totes i cada una de les nostres estupideses,

tots i cada un dels retrets que ens faran temps a...

Tant sols un eclipsi

ves a saber si de lluna, de sol, o simplement de cervell...

BADALL -A ma germana Silvia-

En tancar-se les portes

dues noies lesbianes es donen la mà

i m’esgarrapen un somriure cómplice,

i uns metres més enllà una dona romanesa

descabdella una serie de tòpics sobre la pobresa

i estén el braç amb un pot que dringa pidolàire.

Als seients reservats, una iaia bressola un cotxet

que tant sols conté una nina de drap atrotinada,

la bogeria que ja ho inxadeix tot i no respecta res.

Tres nois llatins amb skates criden consignes estranyes,

amb la gorra del reves i la visera “mirando a cuenca”.

Una noia seu sola en un compartiment de quatre

i de manera hipnòtica clava els ulls al mòbil...

Aleshores me n’adono que la resta del passatge

resta abduit per l’instrument anti comunicatiu,

i una veu sàvia em diu simplement a cau d’orella:

T’adones que ara al metro, ja ningú s’encomana cap badall?...

I els records se m’en van a la infantesa de Joanic a Barceloneta,

on tothom mirava l’altre, i tant sols calia un badall

per a embadallar tot el vagó de metro...

ROSELLA -Fotografia de Marta Vergés-

ROSELLA

Completament solitària entre el mar de blat,

la rosella lluita valenta i esperançada

d’aportar el seu roig llumninós

per sobre de qualsevol uniformitat.

Completament sola entre vents i pols

la seva rojor, guanya la partida.

ALGA

Havia navegat a mercé de les onades,

amb la pell calada i salada.

Havia arribat com un refugiat a l’arena.

Ara reposava ferida de mort a la platja.

Ella ja només era bellesa i ombra.

ELS SOMNIS

Els somnis,

cauen pel tobogan, llisquen, i frenen en la sorra.

Salten pels penya-segats, i reboten per les pedres.

S’alcen frenètics pels gronxadors i salten en l’embrazida.

Corren pels corriols, i s’estabellen pels marges.

Volen pels cels rasos i es cremen pel sol estiuenc.

Neden per mars de coralls i naufraguen a les tempestes.

S’enfonsen en coves profundes, i queden enterrats per sempre.

Els somnis,

són només realitats fugisseres que moren tot just l’endemà.

FORAT

Deixa que tot segueixi el camí que ha de seguir

no pots aturar la furia desfermada

el desig sempre no complert

o les cabòries que et condemnen.

Apuntat a seguir l’onatge que et transporta

encara que en desconeixis el cami i la fi,

tampoc podras remuntar onades valgues.

Deixa’t seduir per l’anar fent de la rutina

res et resultarà més plaent que el poema fàcil,

la conversa ortodoxe i els riures gratuits.

Obre els braços a l’atzar, sempre que sigui sense risc,

sense voler anar més enllà del volar arran de terra.

Fes tot el que et mani el cor, malgrat amics i veins

i estampat contra el mur

sòlid,

atzarós,

i cruel...

Que els somnis no et dexin somniar

i no t’adonis, que t’estas quedant...sol...

AL PARTIR...

Vam marxar

i vam deixar al rebedor

una flor i un petó

un t’estimo una manyaga...

ben bé com a la cançó.

Vam iniciar un llarg viatge

amb el més imprescindible

de dur per equipatge

i vam creure de veres

que allò que mes s’estima

sempre queda a les dreceres

I vam seguir

cantant la cançó enganxosa

sense que cap record ens fes nosa,

i enfilarem sense pors

aquell camí de colors

i de sobte sense cap mania

es va acabar la maria

i ja res lligava en aquesta poesia

que com aquella flor i aquell bes

realment no serveix per a res.

Una flor, un t’estimo, una besada,

una bona xuminada.

https://youtu.be/maEVfX9zRIE

GÀBIA

El ram de flors, s’ha anat pansint

com la primavera atansant l’estiu.

Les fulles han caigut marcides

sobre la gàbia de luxe de l’ocell.

L’ocell ha fugit de la gabia

i un gat l’ha atrapat al vol,

ha enyorat uns segons la seva captivitat

i ha exhalat un darrer refil  entristit

tot pensant que malgrat tot

valia la pena intentar-ho

calía arriscar-ho tot per ser lliure.

Arriscar i ser lliure, bonica temptació.

UN TUIT

Cataractes de plors

sortint a raig del llagrimal

esgotat de plorar sang.

Arbres morts a les pestanyes

cremats per la falta d’humitat

llunyà ja,  llagrimal avall.

Corbs negres com la nit,

migrant, o establint-se

poc ho saben ja,

ni ho intueixen, pel desgavell

d’una mirada sense vida,

d’una retina clavada en el no res,

d’un mon, que camina lentament

cap a l’abisme...

El mon s’en va a la merda...

Si m’equivoco, feu-me un tuit de protesta...

BARATZE BAT -Un hort-

Mentre mitja copa de vi negre

es consumeix lentament al paladar,

tres acordions, una dolçaina ,

dues pndaretes, tres txistus

i uns quants instruments inqualificables

ens parlen d’un hort, entre dances

Baratze bat, nahi dizut egin...

I dansen, i rellisquen entre restes de cibada,

movent-se com cucs, agafats de les espatlles,

i ens parlen de tomates, i d’altres verdures

i toquen, i canten i dansen, i dansen.

En aquells moments, ni les classes,

ni les idees, ni tant sols les llengues maternes

tenen el mes mínim interes, ni importància

simplement, canten ballen i dansen,

i ens parlen d'un hort...Baratze bat...

Homes, dones, nens, vins i cibades....

Baratze bat nahi dizut egin... Vull fer un hort...

LA FESTA DEL FOC

El foc t’acarona l’orella

i les guspires dansan lleugeres

prop dels ulls i la lògica

i una cortina de fum blavós,

vermellós, verdós, ataronjat

entervola l’enteniment.

I la rauxa derrota al seny

per una golejada indecent.

I les àvies no ho entenen

i els joves ho festejen

i els conservadors ho condemnen

i els equidistants no es pronuncien

-com sempre-...

I la mort passeja per les places

i la vida li contesta a riallades...

La festa del foc

ball de diables

cap a l’infern

de cap

a

l’infern més sincer i comfortable.

L'HORA

Vaig seure a esperar que passés l’hora.

No vaig veure passar ni un minut

ni un segon, ni res...

Vaig perdre el temps pel forat de les butxaques,

vaig emblanquinar la paret del davant de pensaments,

vaig escanejar el cistell de la dona del mercat,

verdures, fruites, peixos i carns voltats de llegums.

Vaig prèmer els ulls esgotats del sol del migdia...

Va ser el matí mes profitós de la setmana.

Demà hi tornaré, i seguira tossudament

sense passar cap hora ni minut,

seguiré perdut i surant en una estúpida felicitat.

A LA MEI MARTINEZ

T’hem llegit tantes paraules en la teva absència

que t’hem fet present en cada mot i cada gest.

Hem recordat cada any les passejades, els ocells,

els arbres que despunten fulles i flors, els gats,

tantes caríries, tantes abraçades, tants adéus.

Potser la nit acabarà, com acaben els dies i anys

i la teva paraula seguirà surant i nedant a la sala,

enjogassada i alegre, com el ball dels dofins.

NEGU GORRIAK –HIVERNS VERMELLS- -Tot escoltant Mikel Laboa Gaberako artebea-

El saxo trist, melancòlic

cantant-li als hiverns vermells,

a les terrases de bar amb estufes,

als nens que corren, mocs penjants,

a les iaies que acoten el cap buscant la fi,

als carrers de barri obrer amb putes als portals

i fanals que sols funcionen a mitja llum, groga,

esmorteida com les vides errants dels bancs del parc,

com les abandonades restes d’entrepans de mortadel·la d’olibes,

o els plors dels infants oblidats prop dels tobogans,

mentre la iaia que ja ha perdut el cap dona besses als coloms

i el guardia urbà, pederasta declarat, acarona el cap del nen

i la llei i l’ordre ho esvaloten tot, en aquesta ciutat bruta,

en aquesta ciutat deshumanitzada plena de cartells electorals,

on un ganibet, esmolat i enorme, secciona un coll aleatori

i tot vessa de sang, mentre l’absurditat s’ensenyororeix de la tarda

i les ambulàncies omplen d’estrèpid desmerurat i urgent

la plaça per on passegen aliens a tot una parella simplement enamorada....

ALFABET

Aprendre a sobreviure sense flotador.

Buidar-nos de qualsevol egoisme.

Calibrar totes les opcions de ser feliç.

Donar sempre una oportunitat a la pau.

Equilibrar a ser possible les emocions.

Facilitar que totes les positivitats floreixin.

Guanyar sempre i arreu al feixisme.

Habilitar en cada passa un graó de subsistència.

I sempre que sigui possible, somriure.

Jugar les teves cartes amb aplom i confiança.

Kilógrams de paciencia per aguantar els veïns.

Litúrgies sensates en cada decisió adoptada.

Menystenir als qui et volen sota terra.

No renunciar mai a res, mai a ningú.

Obeïr sempre i en tot lloc al dictat del teu cor.

Pensar cada passa, cada situació, cada gest.

Quedar-se tant sols amb el que ens fa bé.

Rumiar abans d’actuar, és el més essencial.

Sobreviure a les derrotes, per dures que siguin.

Treure de tu el millor, cada segon, cada minut.

Ullar sempre uns metres més enllà de la realitat.

Valorar amb cura, cada guany aconseguit.

Wagneriar-te a sobre cada vegada que afluixis.

Xiular aquella meravellosa cançó quan et sentis sol.

Zero renuncies, mai, en cap cas, en cap sentit.

I si algun dia et falta alguna cosa, algun motiu,

o et quedes sol i sense lletres,

encara podràs usar la ç. o la l·l, inclús la ny, la rr, la ss....

No et rendeixis.

PRESTATGERIA

Tinc a la prestatgeria guardat un raconet

per a posar-hi un pot de fum,

o un got de boira,

o un sobre d’oxígen,

o una ampolleta d’aigua de pluja,

o un flasco de núvols,

o una gerra, tapada, de tramuntana.

M’he decidit a vendre fum

a emboirar-me,

a omplir els pulmons d’oxígen,

a dutxar-me en aigua de pluja,

a gronxar-me en un núvol,

o a fugir per sempre,

a la velocitat de la tramuntana.

Tinc un raconet a la prestatgeria

per omplir-me de natura i ser feliç.

CORREN LES GOTES

Corren gotes d’aigua pels vidres de la finestra,

plou mansament sobre els teulats i els camps,

un dia trist d’aquest maig confòs i errant.

I els innocents segueixen engarjolats.

I els violadors ben lliures pels carrers,

i els fanàtics davant micròfons oficials,

i els colpistes protegits en embaixades cíniques,

i les dones desprotegides per ordres d’allunyament,

i els dimonis atiant el foc a les fogueres,

i els fexistes fent-se amos dels carrers,

de les ciutats, dels barris, de les voravies

de les terrasses i els jardins, de les estatues,

de les cantonades i els continents...i els continguts.

Corren les gotes pels vidres alienes a tot,

a aquest planeta que mor a cada segon,

a totes les arrogàncies i mirades embogides.

Plou mansament davant el meu finestral,

o potser sols són les meves llàgrimes covardes...

SOLITUD

Hi ha tanta solitud a la muntanya
que a voltes els arbres ploren,
els silencis es fan ensordidors,
i el cant dels ocells fa eco.
Hi ha tanta solitud a la muntanya
que les passes cruixen escandaloses
sobre la pinassa morta i escampada
i se sent el caminar de les erugues
que en posició de tren de la bruixa,
dibuixen tirallongues al•lergèniques.
Hi ha tanta solitud a la muntanya
que s’intueix el vol aleatori de les fulles,
i el xiulet del vent, i la rosada
l’aleteig embogit d’aquell pit roig
que va feliç de branca en branca.
Hi ha tanta solitud a la munytanya
que la primavera hi ha muntat un cavallet
i es disposa a pintar, una lluminosa matinada.

NECESSITO UN BOIG

Em va dir que necessitava un boig,

algú que li capgirés aquell mon estàtic,

algú que la fes ballar les nits de lluna plena,

nua

sota

les

estrelles.

Simplement em va dir això,

que necessitava embogir,

deixar-se anar, volar

 i voltar pel món sense caretes,

deslligar-se d’aquella opressió al pit,

i planejar com un au inconscient,

com un avió de paper, aleatòriament lliure.

Em va dir tant sols, que necessitava un boig,

no vaig entendre en un principi la frase,

el context, les mesures de l’afirmació

i de sobte la vaig veure

nua

dansant

en l’estelada

com una bruixa trastocada...

ROCA

Per més que l’aigua

colpegi repetidament la roca

que reposa a la llera del riu,

el dibuix que ens regala

no és mai el mateix.

Ni cada respiració,

ni cap batec nostre

sona igual, ni cap núvol

es repeteix als nostres ulls.

El mon és divers i canviant.

Mort la uniformitat.

Mort al  feixisme.

MEMÒRIA

Va viure tants anys

perquè amb l’Alzheimer

no recordava que havia de morir...

DISSIDENT

sóc un dissident

aquella nota que desafina

de l’obra musical quasi perfecta.

El verb erròni de la poesia total,

l’ingredient que espatlla la menja,

el toc de gel que aigualeix el wiski,

la veu que pixa sempre fora de test.

Sóc també un sediciós

i m’alço tumultuosament amb mi mateix

per impedir-me de vegades ser feliç.

I estic en contra de les lleis, ho reconec,

i en contra de la pau i de les guerres.

Sóc dels meus, fins que els meus manen,

i aleshores, retorno sense por a la sedició.

També sóc rebel

perquè sóc contrari a la obediència

i m’alço en armes cada matí en sonar el despertador,

en posar la ràdio, en escoltar les notícies, en respirar.

I violentament, escric paraules i torno a pixar fora de test.

Escric i escric, sense rimes ni mètriques, ni sentit,

I disparo els meus canons a tort i a dret,

i em dissolc com un sucret –moré- , en l’absurditat,

en aquesta caricatura grotesca en que m’he convertit.

I fet i fotut, em declaro, sense embuts cada mati

dissident també de mi mateix...

A L'AMPIT DE LA BARRICADA

T’esperaré a l’ampit de la barricada,

captiu, sol i com sempre desarmat,

amb el somris com a única defensa,

amb la fermesa com a esperit.

T’esperaré amb el puny alçat,

per cada mort, cada viu, cada ferit,

per cada il·lusió desfeta o desfermada,

per cada ànima roja que albira l’infinit.

T’esperaré guarint totes les ferides,

d’aquest poble valent i reprimit,

caminant al costat de cada dona violàcia,

aprenent, ensenyant i compartint.

T’esperaré amb els braços ben oberts,

quan la nau, naufragi en el mar brau,

i les onades ens portin a la sorra,

a dones, homes i nadons plorant.

T’esperaré tot nu a la barana,

per a poder fruir tots dos en llibertat,

i estirar-nos a gaudir la lluna plena

els estels fugaços o el vent tramuntanat.

T’esperaré a l’ampit de la barricada,

quan ja no ens quedi més per dir,

i els nostres ulls decidits ens anunciin

si es millor,entrar a  matar o simplement morir...

NEUS CATALÀ -En memòria-

Sortir de l’infern i còrrer per les brases,

i alçar el puny, un cop més i un altre i un altre,

i burlar-se de la mort, del patiment i la tortura

i morir plàcidament després d’un segle.

I seguir cantant dia a dia les cançons revolucionàries,

i reviure l’horror, serenament, amb fermesa.

I somniar nit a nit les parets brutes de l’horror,

i despertar-se a voltes presa del sobresalt ,

i prémer més els punys contra el feixisme,

i relaxar-los davant l’olor tendre d’una rosa.

I explicar i explicar a tothom que vulgui escoltar

el drama, la penúria, la tràgica ombra del nazisme.

I vomitar sobre cada negació, i bramar per cada oblit,

i cagar-se en totes les vides que han robat vides.

I cagar-se en tots els que clamen tornar-hi.

I cagar-se en cada exaltació de la tragèdia

I cagar-se en totes les seves vides

en totes les seves vides

cagar-se en totes

les

seves

vides.

Al seu llit de mort, Neus Català, dibuixa un somriure de supervivent

i es caga en totes les seves vides.

En

totes

les

seves

vides.....

GUILLEM AGULLÓ -En memòria-

Potser era massa per a vosaltres,

potser era massa¡, oi?

La seva esparança, la seva alegria,

la llum dels seus ulls, potser era massa oi?.

Els seus ideals, les seves banderes,

els seus crits de joia, la seva llengua,

potser era masa per a vosaltres,

potser era massa oi?

La seva joventut, la seva vida,

el seu respecte, la seva dignitat...

Potser era massa per a vosaltres, segur.

El seu puny alçat, les seves cançons,

els seus poemes, els seus anhels,

els seus anhels, els seus estels...

Potser era massa per a vosaltres.

Potser era massa oi?