Em fa por la solitud,
perquè és en la solitud que em descobreixo,
on entenc el què sóc, el que he estat, el que seré.
M’espanta el meu propi jo,
descobrir-me, redescobrir-me, inventar-me.
El meu jo, aquell que he modelat i construït,
aquell del que he renegat i després destruït...
Una sensació estranya de temor i de vertigen
M’espanta i em sedueix, estar sol amb mi mateix.
Cada capvespre penso que tot va a la deriva,
que tot està per fer i desfer, ocult en el no-res.
Veig la lluna orfe, obrint-se a cops de colze,
el seu feixuc i repetitiu camí entre les estrelles,
i penso en tu, abandonat i abandonada de tot,
en tu que encara creus en els homes i les dones,
en tu que vius enganyada i enganyat d’un demà,
que serà millor, és clar que sí, perquè tu ho has decidit,
i se m’escapa un somriure sorneguer i melancòlic
perquè m’has recordat la meva ja llunyana joventut,
on creia que tot era possible, i creia en Déu i els àngels,
i veia verges Maries, perquè abans, n’hi havien més,
i en uns pastorets que sempre deien que havien mort el llop,
i ara m’espanta fins i tot un pobre assedegat porc senglar,
i protegeixo el meu jardí creat a pols de terra dura i seca,
i compto els dies endarrere i no pas com caldria, endavant.
Perquè tot s’ensorra, i girem la cara per negar-nos-ho
i viure així una mica més feliços com l’estruç,
o com en pobre Pinxo, aquell eriçó que cada dia
menja de la resta del pinso que li deixen els gats
a l’ampit d’una finestra que fa temps que ho acull tot...
Vaig demanar com a darrera voluntat
de condemnat a mort,
ballar un vals amb la Reina.
Arrapar-me, ardent com estava ja en capella
a aquella cintureta fràgil,
olorar, ni que fos una vegada,
la ferum de la corrupció.
Abraçar-la, sentir el seu cos
contra el meu i sentir el que envolta,
tot el que ella toca i sent.
Vam ballar el vals breu
amb dos músics a la cel·la.
Ella va tornar a la seva...feina.
L’endemà, jo ja no hi era,
li havia furtat però, tot el seu perfum.
Em segueix el so dels esquellots
i la solitud més profunda entre els boscs d’Aia.
Em segueix tan sols la meva ombra
projectada sobre la boira persistent.
Avui tampoc ha sortir el sol,
ens ha deixat sols a mi, amb el meu esperit.
Hem aprofitat per xerrar de tot i de res,
de la vida, i dels instants plaents i dolorosos.
Una altra ànima solitària ens ha llençat un «Kaixo»,
M’he posat un dit a l’orella
fent veure que xerrava per telèfon,
en aquell lloc remot i sense cobertura.
M’ha creuat amb un somriure displicent.
Com l’economia
com la pandèmia,
com el país,
com el futur,
com la democràcia
com totes i cada una de les maneres
de fer i de ser, dels homes i les dones,
com tot això, penjo d’un fil, de dos o tres.
Algú, més espavilat que jo em controla
en tots els actes. Ballo sense música,
canto sense veu, em fa moure la mandíbula,
em fa moure la mà per demanar o declamar,
i si m’ho mana per alçar-la de manera marcial.
Depenc d’ell, sóc ell.
Igual que ens fan els bancs,
igual que ens fan els polítics,
igual que ens fan els tecnòcrates,
els jutges, els prevaricadors,
els maltractadors masclistes,
els homòfobs, els racistes,
els desnonadors de vides i riures...
Penjo d’un fil, de dos o de tres,
viuen en mi, viuen per mi, juguen amb mi,
fan de mi un ser patèticament depenent,
aixeco la cama, moc el braç, a vegades tanco els ulls...
Penjo d’un fil i faig gràcia als que em miren
sóc ben igual, que tots vosaltres.
Els ulls de l’infant no veuen els fils
em miren als ulls, sorpresos.
He entrat en la seva infantesa
he profanat la seva imaginació,
ballo per a ell, em moc pel seu somriure,
floto sobre l’escenari com una bombolla
i després reposo dins una capsa de cartró.
Vaig sortir del no-res, com tots vosaltres,
d’unes mans amigues que em modelaren.
No vaig sortir de cap costella d’Adam,
no vaig visitar mai cap paradís
ni vaig menjar cap poma per a ser expulsat.
Conec el meu creador. Us porto avantatge
D’aquesta terra privada que renega del bé públicament
que ho tapa tot amb banderes i consignes esbiaixades.
Sóc d’una terra, que no té esquerra,
on els més miserables es deixen comprar per una idea de nació,
que passa per davant de la gana, i trafica desolació.
Sóc d’una terra que tan sols té dreta
i que mai de la vida s’ha preocupat de donar veu als que ploren.
Una terra que maltracta els vells, i deixa sense feina els joves,
que mai no s’ha cregut prou valenta per reclamar els seus drets.
Una terra mesella i covarda que es deixa comprat per bocins de pastís,
en una taula plena de menges i begudes exquisides,
que es ven sense vergonya ni mala consciència la llengua.
Sóc d’una terra, que mai tindrà esquerra. Sóc d’una terra que fa patir...
Sols el poble salva el poble.
No blanquegis. Tu ets hereu d’allò.
Ets hereu dels qui van tancar en camps d’extermini
jueus, homosexuals, rojos, innocents. Ets còmplice.
Ets hereu i còmplice de cada tortura i maltractament.
No t’amaguis sota cap bandera, ni idea fastigosa,
sota cap lema, ni cap pancarta ni cap color patriòtic,
ets simplement part d’aquella tragèdia miserable.
Un paper, simplement un paper, un vot en una urna,
i t’has convertit en una bèstia inhumana i tragicòmica.
Simplement formes part d’aquella merda feixista,
d’aquella intolerància, de tots i cada un dels crims,
de totes i cada una d’aquelles morts. Ets part de tot això
i de res et servirà tapar-te les vergonyes amb àligues,
amb fletxes, amb sigles, amb arguments d’unitat.
Simplement ets merda, com ells, ni més ni menys.
I quan et miris al mirall cada matí, hi veuràs reflectits
aquells pijames balders, i els ossos escadussers que amaguen.
Veuràs, si et queda un gram de dignitat, que t’aprimes,
que la gana et supera, que la por terrible et supera,
i no sabràs per què, i serà el teu karma beneit i justicier.
Ets part indissoluble d’aquella tragèdia, d’aquella ignomínia,
i el pitjor és que te’n sentiràs ben orgullós....
Potser tu mai mataràs ningú, però has posat en un altar
aquelles besties que maten i executen cada dia
llibertats, consciències, fes, i vides, sobretot vides...
Tant sols una cadira en la platja buida.
Una cadira blava arran d’onades
i ella completament nua i estassada.
Amb els braços oberts, els pits nus,
les cames obertes entomant l’oratge,
nua, completament nua a mercè del mar.
Sentia la pell eriçada i com el sol càlid
la prenia en un coit endolcit i tendre.
Sentia com el mar s’apoderava del seu ser,
com la salabror li penetrava cada porus,
mentre esperava pacientment i excitada
que el Deu Neptú la prengués sobre la sorra.
El meu dni,
posa clarament que em dic Joaquim,
malgrat que tothom em digui Quim.
El meu carnet també, posa el meu pare
per davant de la meva mare: Ponsa i Fernández
com cal en el patriarcat on vivim.
El meu carnet, m’ha assignat un número,
aleatori i incomprensible, amb la lletra H
de Huelva, de Huesca, o d’Hòstia.
El meu Dni, diu que vaig néixer a Barcelona,
quan tothom sap que vaig néixer a Gràcia.
El meu carnet, diu que sóc home,
sense que cap policia ho hagi comprovat mai.
El meu carnet té una foto antiga,
on no m’assemblo de res, una foto mal feta,
que si la mires bé, no em fa ni més jove
El meu carnet diu que sóc espanyol...
El meu carnet diu que sóc espanyol...
El meu carnet no és més que una burla,
això sí, perfectament plastificada.
Avui com cada dia tornaré a envellir,
de fet, un dia més, igual que ahir i abans-d'ahir,
i quan em desperti, tornaré a pensar com ahir,
en tot el que he fet bé, i tot el que he errat.
En totes les il·lusions que han quedat pel camí,
i en les inesperades que he pogut assolir,
en els petons que he donat, en els que he rebut,
en els petons que he perdut, en els que he enyorat.
Avui com ahir i abans-d'ahir he tornat a envellir,
i seguiré pensant que envellir està bé, que cal,
que respirar és bonic, il·lusionar-se és imprescindible,
que cada dia neix amb el sol, una petita utopia,
que cal preservar-la perquè res vagi en orris
i perquè el temps no se’ns escorri de les mans,
sense haver fruit els instants de plaer.
Avui, com ahir envelliré una mica més,
i em solcaran la pell, petites arrugues dolces
que no aconseguiran restar-me els somnis,
ni les utopies que conreo nit a nit
que malbarato dia a dia, en aquest món tan ensopit...
Alguns, juguem amb paraules.
Les endrecem, les desendrecem,
les polim, les barregem, les escrivim,
en fem puzles i figures polièdriques,
en fem dogmes i després com Déus,
pugem als nostres pòdiums ridículs
i ens pengem medalles imaginàries.
Alguns inclús tenim la santa barra
de dir-ne sense escrúpols poesies.
D’altres fan de qualsevol cosa poesia,
un dinar, un espai, uns objectes, una rialla,
una unió d’amics diversos al voltant d’un espai.
Inventen, juguen, fan lliscar les mans en fang,
Creen, sobretot creen, viuen, sobretot viuen,
allunyats o no, de les paraules tèbies i fàcils.
Creen vida, creen poesia, creen estats d’ànims.
De tant en tant, fan viatges en la imaginació,
agafen avions, trens, vaixells, tots i cada un,
amb un sol destí, aquella Ítaca somniada,
i en la seva manca d’individualisme inútil,
arrosseguen gent, els fan partícips del seu somni,
els porten a illes, a paradisos, a volcans...
De tant en tant, escriuen llibres
per tal que no quedi tot en la memòria
que a vegades s’esberla tràgicament,
entre fragilitats i massa presses absurdes,
amb el temps i les pluges, amb els sols,
amb els estius calorosos, i les eternes primaveres.
Formen part d’un tot que imaginen i creen cada dia.
Ja ho deia el poeta:
Hi ha persones que lluiten tota la vida,
Quan llegeixis això jo ja no hi seré,
però seguiran venint les orenetes
i faran els nius a redós del teulat,
i tornarà a florir la ginesta,
i el romaní seguirà inundant
el dolç repòs dels avis.
Seguirà bufant la tramuntana
acolorint-te de vermell les galtes,
i seguirà sortint el fum a la xemeneia
aquelles melancòliques tardes de tardor
on la gata s’arrauleix sobre les cuixes.
I seguirà existint la poesia planera,
la meva, la única que sé fer, sóc limitat.
I m’agradarà saber que em rellegeixes,
i que segueixes veient-hi en cada mot
totes i cada una de les primaveres compartides,
tots i cada un dels regals que ens hem ofert.
I tornarà la neu a malbaratar tots els Nadals,
i a servir per aigualir el got de Talisker,
mentre els tres reis passen aquest cop de llarg
i tots els tions dansen al voltant d’una foguera.
No hi seré, però seguiré surant pels brins de gespa.
M’agradaria, ni que fos un dia, tenir ànima
i poder entrar dins teu, res de sexe,
simplement sentir-me i saber-me dona.
Saber què sents, i com ho sents,
explorar-me el cos i celebrar-lo.
Saber com entens la vida, com la captes,
com l’abraces, com la defineixes,
i un cop entès tot, redescobrir-te.
Saber com estimes i com et deixes estimar,
com discerneixes totes les caigudes,
com relativitzes totes les tragèdies.
Què sents quan et maquilles i et pintes,
com és això de tenir cabell i anar en faldilles,
com vius, com rius, com és el teu orgasme...
Tant sols un dia d’ànima per mimetitzar-me...
He escrit un llibre de poesia.
No us explicaré el principi,
ni el fil, ni el desenllaç,
només us explicaré el final.
El dolent és el poeta.
Verd i colza, groc i userda
i el vent batent els colors
en aquesta primavera ufanosa,
i de tant en tant, una rosella
al mig del prat, roig lluminós,
esgarip pertorbador i subtil
destriant el groc de l’userda,
i el verd del colza...
per tant sols escriure una sola cosa sincera.
Acaronar un a un els mots autèntics,
reflectir sense cap filtre les meves idees.
Deixar de ser aquell ser políticament correcte
i assignar cada bala, a qui crec que la mereix,
clavar cada clau a cada fusta de cada taüt,
fer esclatar cada explosiu allí on ho mereixin.
Renunciaria a tot si això em convertís avui mateix,
en aquell ser combatiu i venjatiu, que sé que sóc,
sense importar-me si són lletres de pau o de guerra,
deixant anar tota la bilis, tot el menyspreu
contra aquells que ens volen muts, inerts o morts.
Seria capaç inclús de deixar per sempre la mania,
i no tornar a teclejar cap més estupidesa pueril,
per a poder buidar sense embuts els pensaments,
i convertir-me, per fi, en aquella persona odiada
que tant sols falta el respecte per a poder ser ella,
sense importar-li el més mínim el què diran.
Aquell Rambo, aquell Van Damme de la poesia,
aquell Boris Vian, aquell Jackie Chan que reparteix,
aquell Bud Spencer que reparteix calbots i rialles...
Renunciaria a tot el que he escrit, per ser sincer un sol segon.
Xisclen les gavines,
talment com nens petits
demanant pit en una llar d’infants.
Xisclen les gavines
arran de l’aigua salada
en aquest matí tramuntanat.
Xisclen les gavines
i jo enyoro els dies
en el que els crits
omplien els carrers de llibertat.
No veig el fil d’on penja l’ocell
que juga amb la tramuntana
restant immòbil amb el vent.
Quin retrat més bonic de llibertat,
aquest pesarós dilluns al matí,
on tot sembla monòton i repetitiu.
Quina enveja sana deixar-se dur pel vent
i poder jugar a quedar aturat
sense haver de dependre de cap fil...
Passejava per palaus de pollancres arrenglerats,
desfullats pel vent violent i insistent del nord
i tots es vinclaven al meu pas enjogassats.
Al meu enteniment encara hi ressonaven notes
d’aquella cançó de Txarango, “et recordo”
“t’imagino constant a traves de les nits fredes...”
i et veia borrosa lluny d’aquella línia d’arbres
ballant amb els peus nus i l’ànima batuda,
mentre les bombes ens queien aprop violentes,
i els ocells planaven contemplant núvols com bolets.
I la teva pell magra lliscant sota la brusa transparent,
com els dies que vindran de primavera acolorida...
“que tot està per fer, pots anar-t’en tranquil·la,
estarem bé...” i al teu costat aquell saxo daurat
bufant-te l’esperit rejovenit en plena maduresa,
i el vent fregant-me la cara amb la finestreta del cotxe
abaixada per deixar que m’envaís el teu somriure,
les teves, les meves ganes de viure i riure cantant.
CRIPTOSOMNI
M’he passat la nit
mercadejant somnis que no existeixen,
anant d’un cantó a l’altra de l’habitació,
solcant arestes que en realitat no hi eren,
creient-me un fantasma àgil i astut.
M’he fet ric en un instants i per sorpresa
ho he perdut tot en molt pocs segons.
He vist els teus ulls i els ulls d’altres,
he vist passar en un plis plas al meu voltant
tot d’imatges oníriques, irreals i imaginàries.
He patit un criptosomni, un somni a mida,
basat en coses immaterials que no existeixen.
Al final, just quan t’anava a abraçar
he recordat el criptovirus...
Quan el mon desapareix de sobte
i la vista queda enterbolida per un tel
que tot ho enfosqueix amb negra nit,
i t’agafa una por irrefrenable que et pot,
i ja res és el que era, les passejades,
el sol que no veus, la lluna fosca,
els menjars, les manyagues, els prats,
els conills i l’herba fresca, els camins,
els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,
i qualsevol marge és un gran estimball,
et converteixes en una extensió de corda,
et converteixes en un ser depenent i trist,
ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,
aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,
i sents al costat l’home pigall que et diu:
“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”
i et refies de l’amic que sempre hi és,
i aixeques la cua i camines per indrets
que no veus, ni tant sols ja reconeixes....
Escric en el silenci de la biblioteca,
allí on els somnis suren entre mots,
i sento el zig zag del meu bolígraf
com a sintonia de fons immaterial.
El passar de les pàgines del costat,
i el frec dels llibres a la prestatgeria
d’algun estudiant àvid i encuriosit,
em sonen a melodia clàssica celestial.
Tot parteix d’un silenci dens i generós,
d’un respecte de les línies i ortografies,
dels versos i els assaigs, de l’aventura
de descobrir conceptes i savieses.
Intento dibuixar amb mots aquell silenci,
i no trobo els mots ni les frases escaients.
Tot em sembla massa pobre, massa escàs.
Tot està dit, tot està fet,
ja res no sorprèn, les paraules
ja estan totes explicades, els fets,
les fotografies, els acudits,
ja no sorprèn ni una aurora boreal,
ja està vist. Hem arribat inclús a Mart
amb un artefacte sense vida ni ombra.
Ja sembla que tot importi ben poc,
no hi ha idees noves, només violència,
als carrers, als hemicicles, en els mitjans,
i un poder que prem totes les llimones
de totes les cistelles possibles
per a fer un gran suc i desprès llençar-lo
tranquil·lament a la tassa del vàter.
El talent s’esgota, la il·lusió es difumina
com les llumetes d’un a gran superfície
que ja no obre, que ja ha tancat.
fins i tot la lluna i els estels brillen opacs
Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa
He d’ordenar les idees,
buidar el cap i cremar pensaments,
tot deixant que les coses es regenerin,
aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils
en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,
i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.
Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,
aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues
de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.
Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,
que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.
He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser
el que sempre he estat. Res.
En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,
no camino, tant sols passejo, no miro, veig,
no escolto, analitzo, no conec, reconec,
no dormo, somnio i intento fer somniar.
Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,
que em llevo cada matí a la mateixa hora,
i prenc les armes d’escriure, de fer música,
de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.
I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,
que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,
que defenso coses indefensables, inoportunes,
i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques
que crec en socialismes que no sols tenen nom,
que crec en independències que no es negocien,
que bramo als gossos quan no creuen i fugen,
que els premio quan es mostren rebels.
És en defensa pròpia quan em contradic com ara,
avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,
i a l’endemà em quedo totalment en blanc.
És en defensa pròpia que no crec en el destí,
ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,
crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,
perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,
per moltes i moltes i moltes pocions que facin.
En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix
que estoven al règim que algú ha establert
a força de forces, sang i humiliacions diverses.
Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,
si creu que sóc culpable, engarjolim
No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...
Simplement, vaig deixar-me anar,
com es deixen anar les fulles a la tardor,
com les barquetes que suren amb l’onatge,
com els aligots aprofitant els corrents d’aire,
com els estels enjogassats, nugats d’un fil.
Em vaig deixar anar, però el pitjor que vaig saber,
com els colibrís, que volen veloçment marxa enrere,
com el pensament dins un somni mai complert.
Em vaig deixar anar equivocadament, com tot.
La mare terra, seia abatuda,
o potser reposant, mai se sap,
i deixava que pel seu llom
la vida, les vides passegessin
també amb un aire abatut
o qui sap si tant sols reposat.
Tot cíclicament es lenificava
o talment, qui sap, es torturava,
caminant cap un abisme incert.
La mare terra jeia nua i quieta,
mentre el món la maltractava,
o potser l’estimava. Quí ho pot dir?
No li pesaven els somnis.
Flotava en una espècie de llim
en el que qualsevol cosa era possible.
Lluïa el melic fora dels llençols
per demostrar que era el centre,
per fer saber al mon, que tot i despert,
seguia somniant en accions volubles,
en moviments harmònics i bells.
Era fang, i traspuava vida per tots els porus.
Es va anar estripant la pell a tires
mentre li modelaven el cos a ditades.
En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,
li remogué cada centímetre d’enteniment
immenses arcades que queien dels llavis,
com una enorme cataracta de dolor.
la Infantesa, l’adolescència, la joventut,
tot erupcionava com un volcà irat i iracund,
i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,
fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...
L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,
i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent
com a símbol de solidaritat i d’esperança.
M’he assegut a escoltar la remor de la neu,
quan cau en flocs absolutament silenciosos
i envaeix els espais de totes les rutines
amb sons sense cap so i repics indolents.
M’ha semblat tot massa absurd i capciós,
i he celebrat però, aquell temps perdut
esperant tant sols aquell miracle irreverent,
aquella mostra paranormal i incomprensible
que et fa percebre allò que no existeix,
que et glaça l’esperança més impossible.
Després, he recuperat la il·lusió pel solstici,
i m’he deixat endur embadalit per cada volva
que enjogassada captivava el meu caos habitual.
Quan s’obre el cel i la tramuntana bat els camps
talment com un mar immens i embravit
fent trontollar els conreus, les herbes i rostolls,
miro el Canigó engalanat d’un blanc festiu
i m’adono que aquest paradís, és més bonic
que aquell conte bíblic que ens explicaven de petits.
Avui plou
i en la meva caminada humida,
he intuït que els porcs senglars
resten amagats de la pluja suau.
Els homes que es vesteixen de guerra,
armats amb les seves escopetes,
avui s’han quedat a l’aixopluc del llit,
potser per por que se’ls arruguin
els testicles dels que tant presumeixen.
Els seus gossos, allarguen un dia més
aquesta agonia engabiada de tres per dos,
on resten confinats per preservar
la seva ràbia i la seva bravura caçadora.
Avui el bosc està tranquil i en pau,
sense trets de pallassos armats.
La pluja acompanya cada segon,
tant sols trencat per l’esbufec de l’As,
aquell gos refusat i abandonat
simplement, perquè “no servia”...
Què sabran ells, del que serveix i del que no...
Avui plou,
i demà el bosc es reinventarà
amb trets o sense...
Feien cara de salut,
reien.
Parlaven d’homes,
de coses normals
de coses de dones.
Semblaven normals,
i reien.
Parlaven de la vida,
del futur, dels fills,
dels que tindrien,
dels que anhelaven.
Feien cara de salut.
Eren coquetes,
es maquillaven,
es vestien,
es pintaven els llavis.
Feien cara de bones persones,
mentre traginaven la mort
amunt i avall, dia a dia
nit a nit i reien,
hi estaven acostumades,
era tant sols rutina,
una feina.
Feien cara de salut
Mentre traficaven carn humana
Es podran canviar de nom,
de pentinat, de maquillatge,
però tot sabem qui són.
Els podràs distingir
per la pudor que deixen
darrera les seves passes,
pel rastre de merda que deixen
al caminar, al parlar, al mirar.
Per les seves paraules agressives
pels seus mots sempre insultants,
pel seu menyspreu al ser humà
per la seva ideologia sense idees
pel seu pensament que no pensa.
Els coneixaras, i ells es riuran de tu,
de la teva manera de vestir,
de la teva manera de viure i veure,
de la teva manera de riure i ser feliç.
No ens enganyen, potser portaran corbata,
potser endolciran el seu discurs
fins a la més cruel diabetis,
però sempre sabrem qui són
i sobretot, sabrem què volen.
Ahir la boira, va amagar la deserció.
Una rambla buida no sols de gent
de tertúlies, de retrobaments, de vida,
cap rialla sortint de cop del no res,
cap parella passejant amb pausa de la mà,
cap nen amb bicicleta de quatre rodes,
cap avia amb el cap vinclat a la tomba,
cap respiració profunda de cap runner,
Res.
Ahir la Rambla era tant sols un recurs
per a sentir-nos un dia més absolutament sols.
Avui he sortit a l’era
i he bramat un vers.
He sortit a l’era i he bramat
com si estigues embogit
una poesia que parlava d’amor,
que parlava de pau.
Avui he sortit a l’era,
i els gossos em miraven incrèduls,
els gats s’amagaven sota els cotxes.
He cridat, he bramat al cel ennuvolat
i mentre la pluja m’escopia a la cara,
m’he cagat en tots els déus i deesses
que permeten que cada dia i cada nit,
a la plàcida i estimada mar mediterrània
una closca d’anou carregada de vides
s’ensorrés sense remei, mentre els feixistes
destapaven una altra ampolla de cava
per celebrar-ho...
Avui, el vent m’acompanya mentre escric.
El repic de les gotes de pluja al vidre
es confon amb el tecleig dels meus dits,
i tot s’humiteja dintre meu, com el temps.
El camí de casa , és ja una catifa de fulles
roges, grogues, ocres, verdes, morades,
un cromatisme nostàlgic i màgic de tardor,
aquelles tardes curtes amb olor de llenya,
aquells matins tímids, emboirats i densos,
amb les llums grogues del barri tranquil
i el soroll de les converses sensuals
d’algun veí seduït pel gran recolliment.
Avui el vent, m’ha acompanyat mentre escric
i de dins la llar de foc, petites guspires
saltaven alegres, com llumetes de Nadal,
d’aquell Nadal, que no podrem ni celebrar.
Un dia,
algú em va dir que jo era un lletraferit.
Poc a poc, el temps m’ha anat curant la ferida,
i ara em dedico a assassinar mots, conceptes.
No se’m dona gaire bé, sempre acabo llepant,
amb totes i cada una de les policies poètiques,
aquells que es dediquen a fiscalitzar els estils,
a purificar les maneres, a dir blanc al blanc
i negre al negre, sense tenir mai en compte
l’àmplia paleta cromàtica de colors essencials.
Em sento doncs terriblement lliure i feliç,
nedant entre colors accents i formes simples .
Sóc, es podria dir, un assassí en sèrie de poesies,
un franctirador sense més amo, sense més ideal
que el propi jo, en cada passa, cada mot i cada gest.
