25.4.18

MORSE


...
---
...
He escrit sobre la teva pell nua
un missatge d’auxili,
tres punts,
tres ratlles,
tres punts,
ajuda’m a surar.
Estic aquí captiu
dels teus ulls,
del teu somriure,
dels teus petons
imaginats i càlids,
del teu sexe humit.
Escriure si cal
de manera compulsiva
més punts,
més ratlles
fins que el món
ajunti sol i estrelles,
lluna i marees.
...
---
...

24.4.18

FOTEU-ME FOC


No vull que ni un sol cuc em rosegui el cos,
com l’Ovidi, ràpidament foteu-me foc,
no tinc ganes de podrir-me dins una caixa.
I entre tant em feu el comiat que soni Laboa
res de paraules de capellans ni discursets,
poseu el Sorteriko koplak que m’emociona,
o el Gure oroitzapenak així el que quedi
viatjarà lent  com la barca dels records,
i si no teniu pressa, alguna cançoneta d’en Silvio
Ojalá, o mi casa ha sido tomada por las flores,
que així de passada us estalvieu les corones.
Entre tant arriba tot això, deixeu-me escriure.
No se si ho faig bé o malament, no m’importa.
M’agrada escriure i fer-ho sense donar explicacions,
m’agrada escriure poesia, i poesia, i poesia,
i no penso explicar-ne mai més cap ni una,
que cadascú les rebutgi , o si vol, les faci seves,
però mai més ni una puta o perversa explicació.
Lliure, com ha de ser, lliure, com vull que sigui,
i la gent que les critiqui o les estimi, tant me fot.
Poesia d’amors inventats, o de dols incontrolables,
de riures, quan toca, i també quan no toca, què collons!
riures, o somriures, o denuncies insofribles,
poesia collons, poesia, i a qui li importa què?
i a qui li importa com? i a qui li importa quan?
És meva i faig amb ella el que em dona la gana.

I el dia que me’n cansi, faré com aquella dita impresentable,
“la maté porque era mia” i s’haurà acabat el que es donava.
Poesia....
I uns segons abans d’entrar al forn, feu-me un darrer favor,
canteu  “ M’aclame a tu”, la poesia més bella, del poeta més bell...

BREU


Breu
com el frec dels llavis
del petó d’una amiga,
com la llum del llampec,
com aquella estona
vista i no vista
que va de la fracció
de l’hola a l’adéu,
breu.
Trist
com el frec enyorat
dels llavis als llavis
del petó de l’amiga
com el tro de tempesta
que cau prop de casa,
com l’instant anhelat
tota la setmana
i a la fi malbaratat,
trist.
Subtil
com aquell toc de llengua
enmig del petó somniat,
com la primera gota
que t’esclafa a la closca
i acaba en un “plou”,
com el segon enyorat
en que els ulls coincideixen,
subtil.

19.4.18

CLARIANA


He col·locat al centre de tot
una sola mirada,
uns ulls,
un esquitx de vida,
agafada d’una liana
penjada de l’arbre
immens, frondós,
mil·lenari.
I quan la clariana
m’ha deixat veure el sol
he tornat a veure-la tota,
fràgil,
sencera,
riallera
com un dia assolellat,
nua i torrada pel sol,
amb un somriure
entremaliat,
juganer,
i he pensat que mai
mai, mai, mai,
havia vist res tant bonic....



18.4.18

RIURE


Seguiré cercant el teu somriure amable,
aquelles ganes inacabables de riure
i aquell subtil empetitiment dels ulls
quan se’t tensa la pell envellida
en l’instant màgic de la riallada.
Seguiré intentant crear llampecs
en el teu estat de calma i serenor
perquè tot és massa gris per ser real,
perquè el mon és massa ple de ximpleries
que no fan riure, ni somriure ningú.

15.4.18

15 D'ABRIL


Captius, sols i desarmats
però amb la boca i el coll ple de saliva
per seguir escopint a la cara als carcellers,
als venuts, als qui no esperen res
perquè ho imposen tot. Als equidistants
als qui no es mullen per res i suren.
Als qui no saben perdre ni guanyar.
Captius d’un estat que mai serà de dret.
Sols perquè com diu la dita,
millor que mal acompanyats.
Desarmats, perquè mai em cregut en les armes
ni en el joc brut, ni en la violència.
Com deien els guanyadors
captius, sols i desarmats...
No tenen ni puta idea.

13.4.18

LA FONT FREDA


Des d’aquesta talaia de somnis
quasi grato la corrua de núvols
que ignominiosos em furten els estels,
mentre les muses nues m’envolten
agafades de la mà, fent rotllana
ballant precioses danses valencianes
al so festiu de dolçaines i tabals.
Després, s’agafen de la barana
cara a la vall immensa i acolorida
de milers de llums enjogassades
que s’apaguen i s’encenen aleatòriament,
i s’omplen els pulmons de l’aire net,
acompanyat pel so de la font freda
que escup aigua no potable.
Aleshores les muses, lascives,
obren les cames i s’abandonen
al joc de l’amor i el desig
fins que la nit les atrapa per sempre...
Pot haver-hi res més bonic
que fer l’amor des d’aquesta talaia
amb la vall als teus peus?...

12.4.18

OTOS



Hi ha un lloc petit
prop del cel, arran de serres,
on el vent acarona els arbres,
on el sol troba puntes on projectar-se.
Un lloc on l’accent és romàntic
i la llengua és pura i neta
i no acaba de tenir un nom concret.
On els ocells hi fan vesprada
i les flors i les plantes sobreviuen,
on la gent passeja sols per gust
i sempre un gessamí hi crea aromes
en lluita desigual amb tarongines.
Hi ha un lloc petit a la falda del Benicadell
on cada racó traspua pau i llibertat
i el temps es compta per ombres reflectides
en parets blanques, lluents i festives
i on una font petita i bonica
deixa caure un rajolí mentre els avis
seuen a l’ombra i veuen passar la vida

9.4.18

CIBER-AMOR


Vaig intentar explicar-te amb 280 caràcters
tot el que sentia per tu, l’amor, el desig,
totes i cada una de les idees mig utòpiques
que tenia pensades per a la nostra relació.    
Però em va semblar que aquestes coses
quedava fred dir-les per twitter
i vaig decidir dir-t’ho per facebook

4.4.18

EL FILAT -Fotografia de Marta Vergés-



Varem marxar, frontera enllà,
per on el vent arrossega la pols.
Varem deixar enrere la terra,
els amics, les cançons, els dies,
les corrandes, de tots els exilis.
Tant sols la nit gelada i fosca
i el cant monòton dels puputs
acompanyaven la caminada
lenta i trista cap al no res.
Deixàvem enrere els faristols
d’aquelles cançons de resistència
i els fulls de partitures vigoroses
enganxades als filats punxeruts.
Deixàvem enrere records i alegries,
tristors, banderes  i feines a mig fer,
un país, una il·lusió, una república...
Ho  deixàrem tot emmerdat
en el femer d’un país intolerant,
d’un estat enfeixistat en si mateix,
i més gris , i molt més pobre.
Potser tornarem i els filats
s’hauran rovellat com la il·lusió.
La única esperança, serà la flor
que resisteix valenta l’embat
de tots els ultratges.

3.4.18

L'ONADA


M’he recargolat sobre mi mateixa
per oferir-te bellesa i per estimar-me.
He estat una més de moltes,
essent també tant efímera
com un sospir o una llàgrima.
Tu, brillant, ràpida i audaç,
has caçat l’instant al vol
aconseguint fer-me eterna.
Has fet miraculosament de Déu
convertint-me en immortal.

24.3.18

VAL LA PENA? -Fotografia de Marta Vergés-


Quan la llibertat és tant fràgil
que es pot tancar amb una cadena,
potser ja res val la pena.
Quan el ferro és tant lesiu
que lacera pells i venes,
potser ja res val la pena.
Quan tot plegat és tant obscur
que la raó pateix gangrena,
potser ja res val la pena.
Quan la presó sigui el destí
i la llibertat una quimera
potser ja res val la pena

EL GAT ESPANTAT -Fotografia de Marta Vergés-


Avui el gat
s’ha negat
a no ser protagonista.
Avui el gat
s’ha espantat
quan ha vist que el nen cruel
apallissava amb un pal
l’usurpador de manyagues
que tot seguit cagava regals.

MENTIDA -Fotografia de Marta Vergés-


Ens veurem un dia
en aquella platja buida,
quan el sol vagi a dormir
i les ones ens xiuxiuegin
amb el seu anar i venir
baixant el teló del dia.
Ens hi veurem si tu vols
en el matalàs de la sorra
amb el cel roig de llençol,
i  l’horitzo de color porpra.
I comptarem les estrelles
si els núvols donen respir
i somniarem que som lliures
fins que el sol de bon matí
ens recordi que és mentida

20.3.18

VELOCITAT=DISTÀNCIA / TEMPS -Fotografia de Marta Vergés-



 Cal ser molt veloç
per vèncer la distància en el menor temps,
menys quan tot t’importa menys que un rave.
Quan la velocitat mesura el plaer de volar
la distància es converteix simplement en fascinació
i el temps en instants plens de màgia.
Quan el temps t’allunya veloçment  de la distància
dels seus llavis, de la seva pell, de la seva olor,
les formules es converteixen en absurdes matemàtiques.

RODÓ -Fotografia de Marta Vergés-


Potser aquell dia el pagès s’havia llevat enjogassat.
Potser havia punxat una roda del seu tractor.
Potser aquell matí, s’havia cregut Marc Marquez
Àlex Criillé, Valentino Rossi, o potser Viñales.
Potser el sol l’havia enlluernat per l’esquerra.
Potser havia descobert que la terra era rodona.
o simplement estava tant fascinat  del seu tros
que s’havia alçat per observar-lo tot el mati
mentre deixava la petja del seu pas arrodonit.
Potser aquell dia, el pagès s’havia llevat enamorat.

19.3.18

TOT EL ROIG -Fotografia de Marta Vergés-


Tots els rojos del roig
en el meu cel particular.
Totes les textures imaginaries
emmarcades al territori.
Tots els núvols sufocats
pel meravellós capvespre.
Tota la irritació del sol de fuig.
Tots els colors del roig
sota un cel de plom
del que el sol ha fugit
-amb permís del poeta-
Tota la natura crepuscular
en una imatge fascinant,
en un mon que de vegades dubto
inclús que ens mereixem.

PARADÍS -Fotografia de Marta Vergés-


Potser no em creuràs,
però aquest vespre de tardor
he estat al paradís.
He vist els pavellons celestials,
on les ànimes juguen alegres
a bales i a fet i amagar.
He acaronat les parets arbrades
i les fulles ocres virginals.
M’he estirat al terra flonjo
i he desembossat les narius,
I tot seguit, m’he deixat anar...
He volat per sobre de mi mateix,
he contemplat la meva alopècia
els meus ulls verds entre tant d’ocre,
i m’he fet pluja, per gosar tant sols
formar part per sempre de tanta bellesa.

VITRALLS -Fotografia de Marta Vergés-


S’ha perlat aquest matí  la natura
com llàgrimes caigudes hivernals.
Cap punxa ha desfet la meravella,
cap vent ha allunyat els vitralls.
Tant sols el sol poderós i potent
ha desfet el feliç misteri
obra sublim, efímera i plaent
com sorgida d’un brutal encanteri

NATURA D'AUTOR -Fotografia de Marta Vergés-


Com una sorpresa exquisida
d’un restaurant de cuina d’autor,
avui la neu s’ha posat en la fulla.
Ha quedat granulada i brillant
suspesa a l’aire per la tija.
Els déus capritxosos del temps,
ens han regalat la gelada menja.

17.3.18

L'ESPILL -Aprofitant la meravellosa foto de Marta Vergés-


L’arbre somort, es reflectia  en l’espill de l’aigua.
Contemplava absort la seva nuesa sensual
entre les humitats de les fulles i la pluja caiguda.
Aprofitant l’allargada de l’abeurador es desensopia
amb els ossos cruixits encara de la fredor de l’hivern.
Somreia però albirant la seva nova renaixença,
notant de ja fa dies aquella coïssor tant coneguda
que li produïen les puntes dels seus dits glaçats,
mentre despuntava el creixement d’una petita ,
d’una encara efímera, fugaç i esperançada, nova fulla.

16.3.18

TEMPESTA A NAVATA


Està plovent,
bastant,
una tempesta de primavera
el cel negre i l'horitzó aclarit.
la llum canvia cada vint segons
del negre al gris,
del gris al blanc,
i les gotes codifiquen la meva finestra
amb ratlles descomunals i humides.
De tant en tant un tro,
Tor que ha obert la ferreria, que dirien els víkings,
i el gat del veí, aixoplugat a la terrassa
que dormisqueja com si res
aliè a aquella gota del degoter del teulat
que poc a poc, se li va acostant
i que el despertarà amb sorpresa,
desagradable,
obscura,
violenta...
I tot seguit, algun follet de manera furtiva
dibuixarà al cel un arc de Sant Martí en blanc i negre,
perquè el gris ho ha envait tot
i el fotografiarem incrèduls per penjar-lo a les xarxes socials
i llevar-li tot l'esperit, conservat al llarg dels temps
com aquella joia de l'àvia de la que mai ens voldrem despendre
no perquè sigui la més bonica
sinó pel valor sentimental
i sortirem nus al patí a entomar la pluja,
freda,
sensual,
lenificant
com un bany d'aigua de part...
ja escampa la tempesta, ha estat breu i fascinant

15.3.18

AQUEST MATÍ TOSSUT


Aquest matí tossut
que s’entesta a matinar,
que s’encaparra  insistent
a regalar-nos sols i pluges,
que aplaudeix el gall i l’aligot,
que desensopeix el gat
a cops de vent i brises.
Aquest matí de brillants matisos,
que desperta repúbliques enllà,
que desvetlla punys enlaire,
i que després de desenlleganyar-nos
ens diu simplement bon dia,
és el matí en que de sobte
la primavera ha donat un cop d’estat.
Visca la primavera republicana.

L'EMBRUIX


Així que el rellotge toqui les campanades que ha de tocar,
sortiré del meu llit i envairé de manera insolent els teus somnis.
Passejaré nu pel teu jardí, olorant la terra, les flors  i les herbes
i em deixaré caure sobre les fustes d’aquell vell banc de primavera.
Desfullaré, sense pressa, totes i cada una de les margarides dels marjals
i sortiré de bracet  amb la teva aura, amb el cap alt, tot presumint.
Intentaré però no despertar-te, no sigui cas  que l’embruix et decebi.
Intentaré però no despertar-me,  no sigui  cas que l’embruix m’esquivi.

TSUNAMI


TSUNAMI.

He deixat que flueixin dels meus dits les paraules
per a intentar capir tant sols un bri de la teva bellesa,
una vegada més, se m’han escapat els mots entremaliats
per entre els dits, com la sorra enjogassada de la platja.
Una altra vegada ha arribat d’un mar endins enrabiat
un tsunami de sensacions agradables a la mirada,
una vegada més, he caigut de genolls arran d’onades
i m’he rendit a la plenitud del teu immens horitzó.
Qualsevol dia, lliuraré la meva barca als teus confins...

8.3.18

PUNY ALÇAT


Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre  no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.

2.3.18

QUE NO...


Sóc el poeta que ja no escriu,
el poeta que no recita ni llegeix,
aquell poeta que odia la poesia
que no fa migues amb d’altres poetes
el que es pixa en la poesia barata,
el que és incapaç d’una rima,
el que poc a poc es desentén
de totes i cada una de les paraules,
de tots i cada un dels seus versos,
el poeta sense idees ni amics,
el poeta sense ambicions ni desig...
El poeta que no emociona,
que no interessa,
que no vibra,
que no.
Adéu

1.3.18

BORRASCA



M’he desfet en plor, m’he tornat torrent
m’he liquat del tot quan la tempesta abrupte
ha creuat per sobre del meu terrat amb poc pèl.
Quan  la pertorbació a engegat a dida l’anticicló
he caigut de genolls com una isòbara destronada
i tots els vents humits de llevant i gregal
han envaït luxuriosos i afamats cada porus de pell.
M’he desfet en plor, com la tempesta
i per més que he esperat i esperat
l’arc de sant Martí no ha fet acte de presència.
Espero delerós que el vent del nord, violent i fred
em lenifiqui, la pell, les pors, els cabells, la memòria...

27.2.18

TOT ESPERANT LA NEU...

Les meves paraules,
són com la neu a la mediterrània,
sembla  que fan bonic quan cauen,
però a l’estona es tornen dures,
o brutes, o molestes. o fredes,
o tal vegada es liquen i desapareixen.
Arriben manses, sense fer soroll
d’improvís i fan estremir,
o causen una subtil  indiferència.
Però això sí, ràpida i diligentment
s’obliden i es converteixen de sobte
en una mera i absurda anècdota.

25.2.18

DITS


 Els dits de la besàvia,
en tornar de la fàbrica,
bressolaven infants,
canviaven i rentaven bolquers,
plantaven mongetes,
les regaven, les pelaven.
Feien bugades,fregaven plats
i estenien la roba.
Escombraven i fregaven el pis,
s’esquarteraven i es tenallaven les mans,
i acariciaven l’home mentre s’adormien.
I en arribar a la nit, ploraven...

Els dits de l’àvia,
en tornar de la feina
curaven ferides i canviaven bolquers,
compraven verdura i la bullien,
fregaven el terra ajupides,
fregaven els plats i estenien,
cosien vestits i brodaven llençols,
pelaven patates i feien bugades,
escoltaven la ràdio i sobretot obeïen,
i submises complaïen a l’avi.
I per primer cop, van poder votar.
I en arribar la nit, somniaven...

Els dits de la mare,
en tornar de la feina
planxaven, cosien i canviaven bolquers
compraven menjar i cuinaven,
fregaven els plats  i coberts.
Posaven rentadores
i al terrat estenien la roba,
ajudaven als deures i feien berenars,
i quan arribava l’home el besaven
i li posaven cervesa i sabatilles
mentre feien sopars.
I en arribar la nit, miraven el sostre...


Els teus dits, s’indignen i enlloc de lluitar
enlloc de fer vaga, enlloc d’exigir,
enlloc de prendre els carrers,
enlloc de pensar en la mare, en l’àvia
i en la pobre besàvia, escriuen un tuit,
Es posen un llaç, i a la nit, bressolen un iphone...

20.1.18

R



Gené i febé
han abandonat el fed
i s’han despullat d’ogull.
maç, abil i maig
sobeviuen la pimavera sense flos.
Juny, juliol i agost
planten la seva tenda
davant el col·legi electoal
defensant unes unes maleïdes.
Setembe aixeca el puny combatiu,
mente l’octube defensa amb ungles,
defensa amb dents la llibetat negada.
Novembe omple les places de goc,
de llaços gocs, de bufandes gogues
d’ulls i miades lluminosament gogues...
Desembe gela gajoles, congela nadales,
cistalitza de manea cuel els pessebes...

Les places s’omplen de gent,
els ajuntaments s’omplen de veus,

els ulls egalimen llaguimes de sang.

Visca la R!!!



18.1.18

CAP DÉU

Passejarem junts per aquella platja
fins que desapareguis per sempre,
aleshores m’asseuré a esperar la lluna
amb el cul ple de sorra i l’ànim inert.
Comptaré les onades, descomptant-me,
mai n’he sabut de sumes ni  de números,
però a cada anar i venir de l’aigua salada
escriuré una sola paraula que al lligar-la
amb la següent, la següent i la darrera,
aconsegueixi explicar-me a mi mateix
la immensa amplitud del meu absurd.
Aleshores il·luminat tant sols de les estrelles,
caminaré nu i pausat arran de l’aigua,
deixant que les algues se m’enredin
juganeres i capritxoses entre els peus,
i em sentiré tant petit com sé que sóc,
com ha de ser, com ha estat sempre.
Miraré al cel i se segur que cap Déu
es compadirà  pel meu passeig.

17.1.18

CAP EXCUSA

Poc a poc, la fulla s’ha despenjat de l’arbre.
En el seu vol de giragonses, m’ha semblat sublim.
Empesa pel vent, dibuixava espirals i rotllanes.
Semblava divertir-se anant bojament d’un cantó a l’altre.
Jugava entremaliada amb les que eren les seves amiges.
De sobte, de manera inesperada, de manera abrupte,
de la manera més insospitada, el vent s’ha aturat...
Ha caigut a plom, com aquella noticia mai volguda.
Ni tant sols la tardor li ha donat excusa per la mort.

NÚVOLS BURLESCS

Se m’han quedat versos al coll
d’aquells que costen d’empassar
quan les tardes són abruptes
i les noves, poc noves i tristes.
He quedat moix com el cel
ple de núvols grisos a l’esguard
i pel cap giren imatges llunyanes
d’altres tardes més joioses.
Encara no he pogut empassar
els mots que com punxes
estripaven la gola i paladar
i els he escopit sense clemència.
He vist la silueta allunyar-se
temps i espai enllà lentament,
i he copsat en els núvols negres
dibuixos anàrquics i burlescs.

14.1.18

LLAÇ GROC

Tant sols amb un llaç groc, t’escupo a la cara.
Em desfaig en milers de fragments cromàtics
com  les gotes de saliva que surten de mi
i tots els fragments retornen a la llum en groc.
Penso i repenso la foscor de les fredes garjoles
i intueixo l’au que entra i surt d’entre els barrots.
L’aire enjogassat s’esquitlla lliure per les cel·les
amb la mateixa fragilitat que fa voleiar el meu llaç
que penja d’un imperdible –per no perdre’l- del meu pit.
Tant sols amb un llaç groc, et mudo la cara i l’esguard,
et faig voltar i voltar caçant mosques entremaliades
per arbres, fanals, façanes, senyals i refotudes finestres.
Jugo amb tu i la teva sublim, la teva enorme estupidesa,
la teva i la dels teus fiscals, la teva i la dels teus tribunals,
la teva i la dels teus llepaculs periodistes, la teva i la del teu govern, la teva i la de la teva constitució, la teva i la de la teva policia, la teva i la de la teva bandera, la teva i la de la teva pàtria corrupte, la teva, sobretot la teva...

Amb el meu llaç groc, t’escupo a la cara...

PLOU I FA SOL

Plou i fa sol,
i ja cap bruixa s’atreveix a pentinar-se.
Massa coses han passat per arriscar-se,
massa fogueres preparades per l’ast,
massa porres per netejar la dissidència,
massa inquisició, massa tribunals,
massa incomprensió i intolerància,
masses presons, masses barrots,
massa feixisme i masses ossos a les voreres...
Plou i fa sol, i no se si les bruixes tenen por,
o és que se les va endur a elles i escombres
l’esclafit que va assolar el barri...

SAGNEN ELS CARRERS

Sagnen els carrers
i tant sols sal per curar les ferides.
Sal que cicatritza però no esborra,
sal perquè ningú no oblidi, ni perdoni.
Sagnen les cantonades
com sagna l’adolescent la primera regla,
amb la sorpresa i l’estupor del que ignora,
amb la certesa que mai res no serà igual.
Queden impregnades a les pedres
el dolor i la ira de l’esclau de la metralla,
el dolor del qui ja no creu en res
i ja per no tenir, no te ni casa, ni esperança,
ni demà perquè l’avui és fugisser i incert.
Ressonen pels temples les pregàries
a uns deus en minúscula que fa temps
han claudicat i resten a l’atur sever.
Surt la lluna roja, sobre les muralles
i penetra dòcilment a les mesquites
que dibuixen la silueta a la sorra del desert
i les palmeres traspuen llàgrimes salades
que cicatritzen també el sofriment
de l’odi criminal del fanatisme.
Sagnen els carrers
d’aquest territori en constant menstruació.
I el mon, que els nega les compreses...

7.1.18

CAPSETA


Voldria tenir una capseta
on poder guardar instants.
Aquell instant màgic i dolç
en el que falten dos segons
perquè esclafis a riure.
Aquell moment feliç
en que els ulls es tanquen
per entrar al mon del son.
Aquell instant meravellós
en que s’endevina l¡’orgasme.
Aquell instant irrepetible
en que em mires i somrius.
Aquell instant just i definitiu
que amb una sola lletra T,
comences la paraula que m’estimo.

DELICTE D’ODI


Odio la teva prepotència,
si, ho reconec,
les teves maneres, la teva supèrbia.
Odio els teus cops de porra
si, ho reconec també,
la teva suposada superioritat,
els teus tribunals, els teus fiscals,
els teus legisladors, les teves lleis,
la teva putrefacta constitució,
si, també ho reconec.
Odio a més, l’olor rància,
la patètica olor de naftalina
dels uniformes dels teus soldats,
les ordres i les consignes,
les desfilades esperpèntiques,
i fins i tot la pobre cabra.
Odio la teva visió d’unitat
i el teu menyspreu a la diferència,
les teves maneres a l’hora de mirar-me,
el teu suposat amor absurd cap a mi,
les teves falses mostres d’afecte.

Odio la nostra relació. Vull el divorci.

2.1.18

VOSALTRES, FEU EL QUÈ VULGUEU

Vosaltres feu el que vulgueu,
jo em transformaré en refugi.
En refugi de mi mateix si cal,
per a poder preservar cada insult,
cada menyspreu, cada agressió.
Feu el que vulgueu, jo seré barricada,
apunt per a aguantar escomeses,
per repel·lir-les , per recordar-les,
per a no oblidar-les mai mentre visqui.
Seran el meu as en la màniga quan algú
em parli de llibertat i de igualtat,
per quan m’esmentin la solidaritat,
per quan algun repressor maleït
em parli de pau. De pau, què sabran ells.
Em faré capseta i calaix de sastre
i no pas per guardar odi, sinó memòria,
potser l’únic que mai ens podran prendre,
potser el més valuós tresor que tenim.
Em faré baluard, merlet, i trinxera
el dia que la seva puta  pau armada em sodomitzi.
I vosaltres, feu el que vulgueu....


31.12.17

LLUMINOSA

Et volia demanar de fer l’amor,
mentre tu xerraves amb els amics.
Et veia riure, no m’hi vaig atrevir.
Estaves radiant entre ells, lluïes.
Tenies una copa llarga i prima,
estilitzada de cava a les mans,
aquelles mans fines i delicades
d’ungles pintades i decorades,
i no m’hi vaig atrevir de cap manera.
No volia trencar aquell encant,
aquell moment màgic i lluminós,
em vaig quedar ben bé amb les ganes.
Després et vas alçar i vas caminar,
vas fer-ho amb tanta voluptuositat
amb tanta sensualitat, que no semblaves tu.....

30.12.17

COM EN UN MUSICAL

Seiem en el banc, i ens donàvem la ma,
simplement això, sense buscar res més,
sols aquella escalfor efímera i fràgil,
aquella manera de sentir-se acompanyat,
simplement, dolçament , suaument.
A estones rèiem, sense buscar res més,
que sentir alegre el riure de l’altre,
de palpar aquella subtil emoció
de compartir moments de plenitud.
Després ens miràvem als ulls, enamorats
com havíem vist fer a les pel·lícules,
i ens agafaven ganes de pujar al banc,
i ballar com si fos aquell musical
que va triomfar a Brodway o ves a saber on.
Seiem al banc amb la única finalitat
que aquella estona memorable i plàcida
simplement no acabés mai amb un The end...

27.12.17

EL VELER


Vull un veler
amb una vela ben blanca
per poder sortir a navegar
un dia de cada dia qualsevol,
un dimarts, un dimecres...
mentre tothom treballa.
Un dia assolellat de mar plana,
i que l’estela que deixo al meu pas
es desfaci en un plis plas, al moment,
i mirar-me al mirall de l’aigua,
mentre a la cara em bufa el vent
i els peixos alegres m’acompanyen,
fent giragonses nervioses al voltant.
Vull un veler,
per poder tornar a la tarda,
quan el sol poc a poc busca el seu llit,
i la claror es torna poc a poc ataronjada,
i les estrelles treuen el cap a despit.
I després estirar-me calmós a la platja
i fruir de la meva brillant solitud,
tot deixant que els ulls se m’humitegin,
i els palmells de les mans facin un crit,
un crit fort, valent i desacomplexat...

Llibertat, llibertat, llibertat