28.9.16

GRIS

Volia pintar colors
i del seu pinzell, només sortia el gris.
volia ser valenta,
i del seu cor, només sortien llàgrimes.
Llàgrimes salades i grises,
com els seus pinzells covards,
llàgrimes humides i efímeres,
com la seva vida, la seva existència.

En el coll, marcada una argolla,
una argolla de propietat,
aquella esclavitud malaltissa
del que ignora que és esclau.
Esclava del marit, dels fills,
dels veins, de la vida, esclava de la vida...

un llum tènue li creua la mirada,
un llum estrany i llunyà
que li fa tancar els ulls
i obrir-los de manera abrupte,
i tot canvia, tot es revoluciona,
els seus ulls miren sense ira
amb determinació,
la seva boca es torna immisericorde,
les seves mans arrenquen l’argolla
de manera violenta i irada,
i el vent li bufa a la cara,
la pluja li mulla la roba,
el sol li engrogueix les pestanyes
i se n’adona, se n’adona, se n’adonaaaa,
se n’adona que esta viva,
que ja no és aquell fantasma errant,
aquella grollera burla de si mateixa,
aquella esclava miserable de cada dia...

A la sala un llenç blanc.
En el seu pot, com sempre pintura gris.
a la seva ma, un pinzell encartonat.
Mulla el pinzell...
Acarona amb ell el llenç...

Milers de colors, alguns deconeguts
taquen, sense pietat, acomiadant-se del seu passat.



20.9.16

MANIFEST PERSONAL

Avui m’he despertat molt d’hora,
a casa tothom dormia i jo he pensat,
mentre a fora el gos bordava
i els ocells feien cor a la finestra.
Després de pensar i pensar molta estona,
he arribat a la feliç conclusió
que no sóc el millor en res.

Estic molt orgullós de mi mateix.

18.9.16

ELS AMARGATS


Són aquí, entre nosaltres.
Els coneixereu per la seva cara.
Potser us semblaran gent normal,
pensareu que han tingut un mal dia,
que els estreny la samarreta. o la sabata,
que no defequen quan toca, qui sap,
o simplement que pateixen de morenes.
Són aquí entre nosaltres,
i intentaran sempre contagiar-te,
amb la cara, la mirada, un gest,
tanmateix explicant-te una anècdota,
fent-te partícip d’una conversa
que ni t’interessa, ni mai t’ha interessat.
Et discutiran amb arguments merdosos,
i intentaran arrossegar-te al seu estat
d’amargura continua i persistent.
Trobaran malament tot el que els expliquis,
et miraran amb menyspreu la camisa,
els pantalons, la manera de caminar.
Són aquí entre nosaltres,
i com els walking deads, cada vegada són més,
i cada vegada més malcarats i agressius,
com un virus estrany vingut de l’Àfrica,
i et buscaran, o simplement els trobaràs,
i sabràs per fi, què són les pomes agres
tant sols mirant l’esguard, o també
escoltant el que parlen i opinen,
o  llegint-los a les xarxes socials.
I es disfressaran de qualsevol cosa,
d’intel·lectual,  d’home de negocis,
de músic d’esportista o de pallasso,
tant se val, es faran present en cada gest,
en cada paraula, en cada mirada...

M’estic amargant el matí...Que us bombin.

14.9.16

VIVO SIN VIVIR EN MI...


Després de pitjar quatre dígits,
el món desapareix del tot.
La gent em parla i no la sento,
les noies passen boniques
perfumades de colònia ,
i ni les veig, ni les ensumo.
El meu món es concentra
sense cap aresta ni contorn
en un espai definit de 15X10.
Llums, un sorollet ridícul
que m’anuncia que em parlen,
que em parlen de lluny,
que em parlen d’aprop,
que em parlen sense veu,
que em petonegen sense llavis,
que em piquen l’ullet virtual.
Una caca amb ulls, una flamenca,
una bola groga que somriu,
una que plora, una que sua,
sentiments engarjolats i falsos.
Tenim molts amics,
no en sabem l’olor,
no en sabem el tacte,
no en sabem el to de veu.
No en sabem res.
Ni tant sols si valen la pena...

Sortim a sopar, seiem,
el cambrer en un paper
ens apunta el seu mòbil.
Minuts desprès li enviem un washap...

Si us plau, dos amanides i dos bistecs...


...Vivo sin vivir en mi...

9.9.16

DESAPARÈIXER

DESAPARÈIXER
Em perdria entre aquests arbres
que cada tardor es despullen
o enrogeixen posiblement avergonyits.
Passejaria entre ells, sol i nu,
entregant-me a la subtil natura
que ens fa lliures i feliços.
Em perdria per a sempre entre ells,
si entenem la tardor, com un sempre.
Em capbussaria entre les seves fulles
com en una piscina olímpica,
nedaria com una sirena de muntanya
entre una gran menstruació salvatge.
Ningú em trobaria, ningú em trobaria a faltar
ningñu m’enviaria un correu, ni un watshap.
Seria per fi, part d’aquesta natura,
una part morta de tota esperança.
Una part preciosa i precisa
d’una vida terriblement opressora.

DEPRESSIÓ




Arriba un dia
en que ningú t’ha de dir
el que és una veritat cridanera.
Un dia en que tot es posa a lloc,
i caus indefectiblement en aquell lloc
d’on mai no hauries d’haver sortit.
Arriba un dia
que t’adones que ets un desastre
i que els ocells que t’envolten el cap
defequen sense compassió
entre els poc pèls que tens al cap,
un dia en el que ningú t’ha d’avisar,
tu ja ho saps, i se’t gela el somriure,
l’esguard, el rictus, la mirada...
Arriba un dia
en el que ni tant sols has de dir adéu....

7.9.16

L'OBSERVADOR DE BALCONS


L’observador de balcons
imagina vides, instants,
escolta la música de clarinet
del pati de llums obscur,
i imagina la seva boca suau i jove
llepant la canya mentre toca
una melodia inventada...
...inventada per Mozart
fa ja una cruel eternitat.
L’observador de balcons
desxifra siluetes a les persianes
i es fon en braços de qualsevol
que es deixi abraçar amb passió.
L’observador de balcons
mai s’ha trencat una cama,
ni ha anat en cadira de rodes,
mai no ha vist un crim en directe,
mai va escatir res més que sexe.
Mai no va veure una pel•licula de Hitchcock,
ell simplement, és autodidacta.

EL MAG

EL MAG
M’agradaria ser un mag
i treure del meu barret
un dia assolellat per a tu.
Un passeig a prop del mar,
una nit d’amor
només per a nosaltres,
on tot estes permès.
Un mag que atures rellotges,
que allargues dies i plaers,
i construir en un instant
un país de meravelles,
sense Alícies ni conills.
Una nit radiant i clara
plena d’estels fugaços
als qui poder demanar desigs,
desigs de mags, sense trucs.

Hi ha dies, però, que m’agradaria ser un mag
que amb un truc de màgia insòlit
desaparegués per sempre
entre els arbres d’una tardor qualsevol.

1.9.16

DAVID -per l'amic Caño-

Voldria saber escriure
com escrius tu, estimat amic.
Saber modular la veu escrita,
el so somort de cada expressió
de cada expressió meridiana
que perpetres en cada full,
-maleït sigues-, cada sentiment,
cada refotut sentiment
que dibuixes amb destresa
de manera impúdica i insultant.
Passejar-me pels mots
com l’autobús de circumval·lació,
que volta pels mateixos carrers
i sempre descobreix coses noves,
com l’estel del nen que a cops de vent
i de manera anàrquica, com tu mateix,
fa tombarelles a l’aire aleatòriament,
sense ni tant sols preguntar-se per què.
M’agradaria, estimat amic, ser lliure com tu
i no capficar-me amb paraules buides,
saber donar a cada pensament
el seu mot, el seu to, la seva idea adient,
i després, maleït sigui altre cop,
estripar el full i llençar-lo enlaire,
i contemplar assegut i relaxat
totes i cada una de les giragonses
dels refotuts paperets a l’aire,
i fruir del que he escrit, i des escrit,
el que he creat i destruït,
sense que m’importi res més
que el temps emprat i malgastat,
aquella estona irrepetible amb mi mateix.

31.8.16

PLOR

Potser no era el moment.
Potser no era el millor lloc,
però va decidir prémer fort,
amb totes les seves forces.
Va trencar el tel que l’embolcallava,
en va sortir aigua sobre aigua
i va seguir empenyent.
Va treure el cap, l’espatlla, els braços,
esquinçant al seu pas la carn i la pell
entre els udols i la sorpresa,
i va veure el cel, estrellat com mai,
amb una mitja lluna preciosa, com mai,
i el seus ulls van quedar clavats
en aquella negror immensa,
mentre algú, de manera maldestra
tallava amb un ganivet poc asèptic
la seva pertinença fins aleshores.
Ell seguí mirant el cel embadalit,
mentre el mar gronxava la barca,
i centenars d’ulls l’ignoraven espantats.
Va ser en tocar a terra, la terra promesa,
quan va esclafir en un plor sense control.

30.8.16

LES ROQUES

Embruto fulls i mots
 i me'n ric de mi mateix
i dels altres, si cal,  
sóc jo i només jo
en aquests instants de solitud,
mentre el mar colpeja tossut
les roques, els cossos, els sentits.

29.8.16

EL VOL DE TORNADA

El vol de tornada
ha redreçat el temps
en el seu espai de sempre.
Perdura però el record fumenjant
del volcà i les espelmes,
el record amable de les onades
i també la lluna plena,
el record cansat del sol i les escales.
Aquells petons dolços de benvinguda,
els petons freds de comiat a l’aereoport,
però sobretot, el desig d’amistat compartida,
en l’àmbit tant valuós i poc valorat
que se’n diu temps...

EL VELL SOMNI

Vam convertir el vell somni en realitat
i nus, ens vam banyar sota la lluna plena
en una aigua tèbia i molt salada.
com en un vell somni de l’anhelada Ítaca,
aquella que de petits havíem somniat.
Tant sols els estels ens feien de llençols,
i de banda sonora les rialles nervioses
que l’amiga que rebia una a una
les envestides violentes de les onades
com si d’un present es tractessin.

EL FAR

Cada tres segons el far de la pedra
llença un raig roig cap a la costa,
mentre l'Etna fumeja.
I repasso el dia tranquil·lament,
les pedres antigues del teatre,
la poesia violada, els carrers
tortuosos com serps, el batut granissat,
la pasta menjada a rialles,
el poble costerut i fàl·lic,
l'Ovidi i el blues a la ràdio,
i altra cop el far que em retorna al present.

Tot comença en un mateix.

6.8.16

LA TEVA ÚNICA NEURONA -Avui a la feina, he sentit un company que criticava un altre company de feina pel seu color de pell-


Dins el teu cervell diminut,
una petita neurona ocasional,
rebota per les parets del teu crani,
sense saber, que coi hi fa allí perduda.
Ella intenta raonar les coses simples,
la vida, el treball, l’amor, el sexe,
les idees, les amistats, les raons.
Ella, ha decidit però fer un manifest,
en el qual es desvincula unilateralment
de totes i cada una de les paraules
que escup de manera insolent
la teva pútrida i fastigosa boca.
Es rendeix, com ens rendiríem tots
sentint-te parlar de races i creences,
d’idees polítiques o convivència.
Fa temps que va decidir, pobreta,
suïcidar-se i deixar-te sol,
però ets un ser tant incomplert
que ni tant sols tens un punyeter rètol
on s’indiqui la sortida d’emergència.
Avui t’he sentit parlar de races,
de refugiats, i de primer els de casa,
parlant d’un company de feina...
Tu que no tens casa, només teulada i pedres.
Tu que no tens raça, perquè ningú no et respecta.

Tu que estàs fent infeliç a la teva única neurona...

EQUILIBRI


Puc ser gran i fort com un roure,
o petit i insignificant com una puça.
Puc aprofitar les branques i bressolar-te,
o endinsar-me al teu vestit i omplir-te de picades.
Puc ser dolç com la mel més dolça,
o àcid com la llimona més verda de l’arbre.
Se’m pot omplir la pell d’alegres abelles
o buscar la frase més punxant per escriure.
Puc ser el ying, o puc ser el yang...

Puc ser tantes coses,que no sóc res....

5.8.16

REFUGIATS

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara  alades a les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què.
Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.
Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.

REFUGIATS

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara  alats a les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què.
Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.
Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.

24.7.16

MOCADOR MORAT AL COLL

Mocador morat al coll
mirada alegre, olor de xocolata,
color de préssec a les galtes,
llengua juganera i dits nerviosos.
Mocador morat al coll
rialla escandalosa, aura màgica
que tot ho envolta, tot ho banya
amb el licor d’amor, d’aromes dolces.
Mocador morat al coll
i crit sobtat de revoltada independència.
Pels carrers de l’enyorada Donostia,
caminen dos amants a les palpentes.

18.7.16

BUIDOR

De vegades, no moltes,
s’apodera de mi la buidor.
A voltes és aspra i xucladora,
d’altres, espessa i compacte
com una farineta de nadó.
Quan menys t’ho esperes
se t’arrapa com una argelaga
i t’esquinça tots els sentiments,
o juga amb tu a fet i amagar,
però la saps present sota l’estora.
De vegades, afortunadament,
no moltes, l’absurda buidor,
se’t presenta a casa d'imprevist,
sense que ningú la convidi,
i sense pudor, t’ho regira tot
i es disfressa d’impotència.
Aleshores, és aquell moment
en que et deixes anar i plores,
en que et deixes anar i crides,
en que et deixes anar, vençut
i et ve al cap aquella joguina
que en aquella nit màgica,
els Reis d’Orient van oblidar.

16.7.16

INKEN

Avui, al cementiri,
la mort s’ha vestit de dol.
Els grills feien banda sonora
emmudint les llàgrimes
que queien pausades galta avall.
les abraçades, no eren fingides,
els petons eren de veritat,
les paraules anaven tristes
del català al castellà,
del silenci a l’anglès i l’alemany.
El record sobrevolava l’instant.
Avui, al cementiri,
el petit Ramses reia aliè
a aquells moments de tristor,
com una petita flama de vida,
recordant-nos que tot segueix
que tot, sortosament es reinventa,
que la bona gent que mor,
mai ens abandona del tot.

15.7.16

HAIKU A LA BILBAINA

Volia escriure un haiku
sempre m’havia fet il·lusió.
escriure amb intensitat,
poques paraules, simples.
Buscar imatges de natura,
contar les síl·labes una a una,
la simplicitat, franquesa d’expressió.
Un haiku senzill i planer,
que em transportés a l’orient,
que m’ametllés els ulls i els sentits,
que em donés pau.
Un haiku que jugues amb imatges
i si podia ser, amb sentiments,
però tampoc era imprescindible,
que tot s’esdevingués en un instant,
en aquell precís instant triat a l’atzar,
que fos concís i metòdic,
que resumís en definitiva
tot el que sentia, en poques línies.
Un haiku graciós i dòcil
que donés veu al que volia dir
de manera fàcil  i contundent.
Amb un final apoteòsic,
que despertés admiració
entre els entesos en la matèria.
Al final, m’ha sortit, sense voler
un haiku a la bilbaïna.


13.7.16

LA NOIA DEL PA

La noia del pa cada dia em somriu,
te els ulls ametllats d’un marró molt viu.
Mentre agafa les barres, em saluda i em parla
amb el seu català, d’allà prop de la pampa.
En el seu gest mecànic, hi veig complicitat,
me les dona i les cobra, somrient d’amagat.
Si ha guanyat el Barça, em fa un gest amb el dit,
i si fa mala cara, es que ha guanyat el Madrid.
Són només uns segons, amb la noia del pa
i tornant a somriure, tant sols diu, fins demà.

11.7.16

OLORS

Abans que res, et vaig olorar.
Sempre havia pensat quina olor feies.
Havia somniat que feies olor a gessamí,
o potser a altres fragàncies florals.
No sabia quina era la teva olor.
Seria una olor fresca, o intensa?.
Faries olor d’espígol o de menta?
La teva seria l’olor a perfum car,
o simplement de colònia dolça?.
Ens vam fer dos petons a cada galta
enmig d’una abraçada forta.
Vaig aprofitar per olorar-te, ho confesso.
vaig quedar sorprès i confós.

Feies olor de mi.

7.7.16

SOMNIANT LA LLUNA

Cada vegada que ell
li demanava la lluna,
ella li exigia un somni,
i seguien en paral·lel
aquell joc de petons
d’anar, venir i tornar.
Cada vegada que ella
li demanava un somni,
ell li exigia la lluna,
i entre els dos creixia
dia a dia un desig
difícil d’explicar.
Cada vegada que la lluna
exigia un somni,
el somni es tornava lluna.
La lluna esdevenia somni.