LA NOIA DELS RINXOLS l i ll

l

La noia dels rinxols

que menja sardines de llauna prop del Duero

riu i somriu de manera gratuïta i sincera.

A la radio un fado, el primer de l’estada,

a la taula olives negres, oli per sucar i vi verd.

Al fons de la petita finestra el pont de ferro

i davant, aquell somriure agradable i franc

de la noia dels rinxols que menja sense parar

sardines enllaunades en el feliç  del temps d’oci.

Ella somriu aliena a les lletres que segueixo escrivint

mentre em capbusso intrèpid  entre els seus rinxols.

2

Ha marxat la noia dels rinxols

que menja sardines.

Ara veig el riu, el pont,

les cases de colors,

la gent amb paraigües,

els tenderols i les carpes.

Tot resta més trist

en l’espai on descansa

una llauna buida i oliosa.

TARDOREJAR

Va tardorejar de sobte i un munt  de cercles

diminuts van engalanar la llera del Duero

amb centenars de milers de llàgrimes dolces.

Les fulles dels arbres van embogir de cop

formant més cercles aleatoris i caòtics.

Plovia, així de simple i tots els records

van restar molls com les sabates, els abrics

els pantalons i els paraigües que s’estrafeien

a cops de vent, tardorejant-se també a sobre.

GOTA FREDA

La lluna, semblava tant llunyana i tant propera

vista des de l’avió, com la vèiem des de casa.

Semblava tant aliena a tot, mentre a sota

la gota freda feia estralls en cada edifici

en cada camp i carretera, en cada riera.

En cada rostre, pensament i gest poc eixut .

En cada vida.

LA DARRERA FLOR

He arrencat una flor, furtada d’un jardí

i quan te l’he dut, ja havies marxat,

amb els teus somnis en bandolera

i un somriure desmenjat i trist als llavis.

M’he assegut al nostre banc del parc,

aquell dels petons robats en la foscor

per tal de contemplar el ple de la lluna

i t’he trobat a faltar en cada centímetre

en que la lluna rodolava pel cel blau.

La flor se m’ha marcit als dits tenallats

com es tenallen aquells somnis incomplerts

i he jugat a resseguir la via làctia i les osses

que dibuixaven cors bategants i sospirs.

Abans de marxar pansit tornant a casa

he plantat la flor mig morta en el jardí,

tot seguit un gos quasi tant perdut com jo

l’ha executat amb una pixarada.

ADÉU

És tot tant fàcil com girar full,

deixar enrere tots els castells de sorra

i jaure a la palla, a esperar el nou sol.

És tot tant fàcil, com seguir el camí recte,

i oblidar totes i cada una de les il·lusions

tots i cada un dels instants de plaer

tots i cada un dels somnis i anhels.

És tot tant fàcil, que és una bona merda...

LLUNY

 Acaronarem la gespa dels avantpassats,

com un dia acaronàrem el primer nadó,

i ens deixarem dur per l’aire poc oxigenat

d’una terra alta com el cel i els esperits.

Seurem tranquil·lament a contemplar

aquell estrany oratge que ens envolta

i deixarem reposar la vista en aquella Ítaca

que fa tant de temps somniàvem lliure.

Ens costarà reprendre el camí feixuc,

aquell camí de totes  les tornades lentes,

i deixarem enrere aquells instants de solitud

que quedaran impregnats per sempre

en cada un dels porus de la nostra pell.

PAPALLONA -Fotografia de Marta Vergés-

No es va posar sobre aquella flor perquè sí.

Ella, acostumada a transportar tanta bellesa,

va triar el color roig que li faltava a les ales

per tal de fascinar la vista als afamats i precisos

caçadors de papallones, sense xarxes ni presons.

JUBILACIÓ

No tornarà a navegar més

aquella barca on barquejaven

les nostres il·lusions.

Una marea massa alta

un temporal inesperat

la va ensorrar a la sorra

inhòspita i cruel dels records.

Mai mes solcarà els mars salats

i plens d’aventures idíl·liques.

No lleparà mai més les roques

que punxerudes i salades

fosquegen ombrívoles

vora els penya-segats

de totes les Ítaques possibles.

Cap dofí acaronarà la gropa,

ni cap vent tornarà a imflar

aquelles veles blanquinoses

que semblaven besar-la.

Resta ara enterrada als marjals,

exposada al sol i al joc d’infants.

La seva jubilació, és la nostra condemna.

EZ DUGU IZETARIK ASKE HAIEK GABE. -No som lliures sense ells-

Quan la ràbia, fa que els ulls se t’humitegin

tot sentint les notes tristes d’una cançó,

i res no sadolli aquell sanglot i aquell plor,

el dolor regna al teu ànim, a les teves vísceres.

Aleshores, tots els barrots de l’univers

són els teus barrots, les cadenes, les teves.

I mires al teu voltant i enyores el sol, la lluna,

els estels, els esperits, els clams, els crits,

les consignes, les creences, les idees,

i enyores, i enyores i l’enyorança et fa enyorar,

els teus, els meus, tots, i entre tots, els més valents.

I les cadenes se t’enreden al coll com un penjoll

ple de punxes, que et fereixen el coll i el crit,

i et deixes vèncer pel desànim, si el desànim vol,

i t’abandones en mans d’una justícia injusta,

d’una manera de ser i de fer poc lliure

i la ràbia retorna, una i altra vegada,

cada dia, en cada melodia, en cada nota,

en cada cançó cantada en grup en la taverna,

en cada got de sidra, de ratafia o de mistela,

en cada borratxera, o en cada pensament seré,

i les llàgrimes et traicionen un cop més

sense defallir. D’això viuen ells...

Li vaig dir a la dona: no ploris, és el que ells volen...

ESCULLERA

Sobre l’escullera de Lekeitio

desenvolupo els sentits.

L’oïda, amb l’embat constant

de les onades i el ronc del mar.

La vista, amb els núvols que dibuixen,

que desdibuixen figures aleatòries.

El tacte, amb la contundència

de les roques en les que reposo.

El gust salat de les esquitxades

en passar la llengua pels llavis.

L’olor de sal i d’algues, l’olor de vida.

I sobretot, aquest sisè sentit

que m’empeny a sentir i estimar

desmesuradament, aquest mar,

aquests instants, aquest preciós país.

IRUTZUN

Et plantes mig nu davant d’ell

desafiant, immens i fascinant

i et colpeja sense cap compassió

amb el seu cos salat i escumós,

i el  mon, giravolta com una baldufa,

el cel, l’aigua, la llum, les tenebres...

I quan sembla que recuperes la dignitat,

et torna a colpejar una paret líquida

on les algues et sobrevolen i abracen

i la vida es converteix en un joc

un joc delirant i còmic d’infants

que sempre tenen les de perdre.

AQUELLA NIT

Hem deixat de mirar de cara al vent

i hem assassinat totes les feres ferotges.

Seguim fent befa de les pobres Tereses

que han perdut irremeiablement el seny

i ja enlloc no neixen flors a cada instant...

Se’ns ha envellit poc a poc la joventut,

se’ns han marcit els ideals, les esperances.

Tinc ganes de reposar el cap ja esgotat

en aquell coixí que tant sols i xiuxiuejant

et canta cançons de bressol a l’orella,

i deixar-me endur per la nit que crema amors,

aquella nit bella, que acarona més que espanta,

que s’omple més d’estels que de tenebres,

la nit que et bressa, sense cap mena de pressa,

la que t’estima i et mima, que et sorprèn i sublima...

La resta, tota la resta, camina de gairó al precipici.

LA VEÏNA

Un bon dia, de sobte

li va donar per creure en bruixes,

bruixes dolentes que la feien malviure,

amb encanteris i beuratges inventats.

I et parlava, i et parlava i els ulls, diminuts

s’empetitien, entre sanglots  retinguts,

i es feia petita, encorbada i agressiva

com una fura enrabiada i violenta,

i perdia, pobra, el seny i la cordura

intentant fer-nos pensar que potser tenia raó...

EL SOCORRISTA -Fotografia de Marta Vergés-

Va deixar de vigilar

perquè la platja era buida,

els banyistes als bars de copes,

les algues flotant tranqui-les,

les meduses buscant recer a la sorra,

els infants al llit, les parelles al llit,ç

tothom al llit...

El socorrista va deixar de vigilar

i es va perdre per babau

una fantàstica posta de sol.

ESTACIONS

Vaig omplir el rebedor de flors de primavera

de milers de colors, de milions d’aromes.

Vaig pintar el passadís amb pintures llampants,

i el vaig prenyar d’escalfor i llum estiuenca.

Vaig amanir el menjador d’ocres intensos,

de flaires de bolets, fulles marrons tardorenques.

Vaig fer el llit amb llençols blancs i vànoves marfil,

tot preparat amb la frescor d’un hivern suau.

Ho tenia tot apunt.

Es van marcir les flors. Es van nuar les parets.

Es van florir els bolets i les fulles. Es va escalfar el llit...

No vas venir.

PUNTA DEL ESTE –URUGUAI-

 Sobre el cristall, quinze barquetes aturades.

Cristall grisós , reflectit al cel emboirat.

Cap brisa malmet aquest instant de placidesa,

cap quadre podria emmarcar tanta bellesa.

I al fons, la ciutat, perjudici de tots els perjudicis,

vici de tots els vicis, foguera de totes les vanitats.

TERANYINA

S’han perlat els fils de la teranyina

construint un collaret que miraculosament

s’aguanta malgrat el pes de  construcció

efímera, fràgil, i també passatgera.

L’aranya, que era de cap de setmana

en tornar, trobarà la casa humida,

i potser mirarà fascinada i incrèdula,

la bellesa que li ha regalat la natura.

REFRIGERANT

Davant del ventilador he escrit uns versos,

i els he posat a la part de baix  de la nevera.

M’agrada la poesia fresca.

UNGLES

Mentre es pintava les ungles
pensava en els atzars de la vida.
El gronxador de petita al parc,
els primers dies d'escola, les notes,
el pati, el deliciós pa amb xocolata.
El primer petó del xicot matusser,
la primera carícia estremidora als pits,
el primer orgasme fet a corre-cuita,
la primera feina, el pis, el casament,
els fills, els nets, la vida, la vida....
Mentre es pintava les ungles
s’adonà que havia triat per a cada una
un color ben diferent i lluminós.
Aleshores pensà que la seva vida
havia estat això, un conjunt de colors,
vius, cridaners, diversos i alegres,
i tanmateix va esclatar en una gran,
en una majestuosa rialla acolorida.

ELS BUSCO -fotografia de Marta Vergés-

Cerco mots en un espai esperpèntic.

Els cerco entre la boira baixa dels sentiments,

al redós de cada arbre, de cada tros de molsa.

Cerco frases amagades sota els avets

pels follets enjogassats del  Ripollés,

sense deixar de buscar-te en la boira,

sense deixar de seguir-te entre la pluja,

sabent-te humida, entre humitats,

sabent-te gran entre grandeses.

Cerco cada mot precís, per no perdre’m

per no perdre’ls, per no perdre’t,

per no perdre la facultat d’escriure,

la facultat de sentir, d’emocionar-me.

Cerco els mots amb els peus nus,

corrent pels marjals i pels penya-segats,

per les tarteres , per les cascades i les crestes.

Els busco desesperadament entre la boira,

mentre tu m’observes calmada i riallera.

REPETICIONS

Totes les paraules estan dites,

totes són una burda repetició,

un tornar-hi i tornar-hi i tornar-hi.

L’amor ha estat expressat de mil maneres,

la tristor, l’apatia, la complaença,

la justícia la injustícia, el desamor,

tot ha estat dit, cantat, i xiuxiuejat.

No queda res de nou en aquest circ,

buscarem altres maneres, altres mots

i tornarem a repetir-nos cruelment.

I seguirem insistint i enganyant-nos,

pensarem que hem estat originals,

que som bons, de fet, els millors,

i l’únic que seguirem fent es repetir.

Fins que al final un alzehimer ortogràfic,

una demència gramatical ens obri els ulls,

i ens pensem finalment que som únics!!

Aleshores ens quedaran pocs segons

per a oblidar-ho tot i plegar.

CARÍCIES

La pell, va guardar en la memòria

la suau carícia d’ella sobre la natja.

Va gravar per sempre el viatge del dit

pels racons més amagats i plaents.

No li calia recordar-la a cada instant,

la tenia impregnada en cada centímetre,

com una cicatriu ancorada a l’esperit.

No li calia ni tant sols repetir-la,

el viatge havia estat d’anada,

sense retorn,ni aturades ni peatges.

Va ser un viatge cap al no-res

i va acabar simplement en un tot.

CAPVESPRE A L'ESTANY -Fotografia de Marta Vergés-

La barca repenjava el llom

sobre les aigües quietes de l’estany,

i la tarda es vestia d’ocres calents.

Aquell juliol desprenia calma

i ni tant sols un bri d’aire de ponent

colpia els sentits i els instants ataronjats.

Tot semblava posat a lloc

per un Déu entremaliat i ociós,

tot semblava apunt per la becaina

d’aquell vespre a l’estany

on ni tant sols les carpes treien el bec.

la barqueta semblava incrustada

i descartava qualsevol balanceig,

afegint-se així a la sensació de mandra.

les muntanyes vigilaven, retallades i valentes,

i de lluny una tenora embogida

un tamborí i un flabiol mig zumbats

semblava que seguien demanant la llibertat.

FINESTRES

Havia oblidat que tenia els ulls bonics,

de fet, ho havia oblidat tot, expressament.

El temps, els fills, la feina, la vida. La vida.

Havia oblidat tota la bellesa que desprenia,

i aquell dia, va obrir els ulls com finestres,

va deixar que el seu mon s’envaís de llum,

que els seus cabells grocs ataronjats, rojos

fessin de persiana, de cortina, de gerani,

i va esclatar a somriure com feia dies,

a deixar-se anar, com en uns autos de xoc,

aquells que en la infantesa la feien fruir,

amb la seva poma de caramel i el sucre volàtil.

Va tornar per uns instants a ser nena,

l’instant li esborrà les arrugues i les pigues

i es llençà nua , a la piscina mig plena

del que havia estat tot fins aleshores.

I nedà i nedà i nedà fins l’horitzó,

i aquell dia, amb sorpresa, i alegria

va descobrir que era encara més lliure.

POE...BUFFF

De manera maldestre t’escric,

ben bé sense saber que dir-te.

No se si és la calor del juliol,

o la repassada a antigues poesies

que deien tant poc.  Somnis d’infants,

m’han malbaratat entremaliadament la tarda.

Repasso els meus mots i els trobo tant febles

que em causen vergonya, vergonya de mi.

Escric i reescric en accions compulsives

en reptes que sols em repten a mi.

Intento fugir de paraules barroques,

i la poesia culta, ja em fa vomitar.

I faig mofa i befa dels esbargallofes

que pugen al pòdium del verb més excels,

que et miren i repassen amb el seu menyspreu

que formen la cova dels essers elegits,

que  quan reciten s’eixamplen com galls de galliner.

Mai no els veureu en galliners d’altres,

si ells no ressalten, no els busquis per res.

De manera maldestre t’escric, sense saber que dir-te...

COLOR MADUIXA

Sortia  el sol, un dia més.

Sortia amb aquell color de maduixa

d’aquells dies anestesiats de juliol,

on la calor dona una treva d’hores,

i els núvols acaronen enjogassats

els perfils de la mare de Déu del Mont

oferint als caçadors d’imatges

un caramel dolç i empallegós.

Sortia el sol com a regal pels matiners,

il·luminant escadusserament els prats

orfes ja del blat i plens de bales

rodones, quadrades, fotogèniques.

Sortia el sol i ens anunciava

que tot és més bonic que no pas imaginem,

que els dies existeixen per fruir-los

que res no val la pena, si tu no ho valores.

Que em d’escriure el que ens plagui

que cal fotografiar, si això ens sedueix,

ballar, cantar, pintar, o tant sols, si ens plau,

llevar-nos d’hora, i esclatar de plaer

quan el sol ens regali una sortida color maduixa.

COM PETITS EXTRATERRESTRES -Fotografia de Marta Vergés-

Van anar traient el cap,

com petits extraterrestres

embafats d’una llarga letargia

de neu i fred d’hivern.

Van anar traient el cap

com veïns encuriosits

per veure que oferia

la nova estació primaveral.

Van anar traient el cap

per a no perdre’s

l’espectacle fascinant

d’una nova renaixença

plena de llums i colors.

PARAIGÜES

Acompanyar-te sota el paraigües

quan el cel ens cau a plom

sentir el teu frec a tocar

acaronar-te l’espatlla amb el braç,

com si fóssim nuvis enamorats.

I jugar a comptar les gotes

que repiquen l’espai protector

i perdre’n el compte, perquè tant se val,

i fruir de l’instant i somriure al moment,

i donar gràcies al terrabastall,

a la llum superba del llamp,

a l’esclafit ensordidor del tro,

i veure plegats com les darreres gotes

dibuixen a l’horitzó uns colors coneguts

que juguen amb la refracció i reflexió

de la llum del sol en  elles,

entre el roig, el taronja, el groc

el verd, l’anyil i el violeta, els teus ulls...

ESCUMA

En aquell instant precís

l’onada engolí la roca,

o potser la va vestir

amb una caputxa escumosa.

O tal vegada algun drac marí

va llençar una alenada

de socors d’un mar que mor,

d’una aigua massa  tèrbola

d’una natura en extinció.

O potser només va ser

aquell instant màgic,

aquell microsegon

en que la sorpresa

esclata davant els teus ulls

i el dit com un ressort

impregna en un objectiu

tota la bellesa.

NIT DE SANT JOAN

Corrua de somnis

emocions frustrades

paisatges melosos

i nits embruixades.

Un ball de solsticis

fogueres de màgies

llunes plenes de plàstic

estrelles que ballen.

Coques dolces de fruita

ampolles fredes de cava.

Danses de somriures

proscrits que naufraguen.

Mars Mediterrànies

ventets de llevant

les vides tant fràgils

que venen i van...

Corrues de somnis

i nits que es desfan

ARRUGUES

M’estan envaint les arrugues.

Una invasió pacífica i constant.

El contorn dels ulls, els braços,

la comissura dels llavis, el coll,

les mans, la papada, el front...

Sento crits que venen dels porus:

“Aquesta pell serà sempre nostra...”

Sento com s’organitzen clandestinament

com aprofiten cada pam, cada flanc,

i de manera persistent, avancen,

ocupen, es manifesten, es concentren,

encerclen, conquereixen, guanyen.

Se senten cada vegada més fortes i segures,

i són ja a un pas gloriós i majestuós

de proclamar en mi, la República de la vellesa.

-Amb V baixa...-

PASTÍS

Es va posar la seva disfressa de bruixa.

La capa, la camisa, el barret,

mentre el gat se li refregava per les cames.

Aleshores agafà la vareta i l’alçà.

Va treure la farina i fabricà una massa

i la mesclà amb aigua de tarongina,

va rebuscar mentre taral·lejava sons

entre els seus pots de beuratges

entre la seva col·lecció de potingues

una melmelada de cirera de ple juny.

Li donà forma i l’omplí alegrement

d’una nevada de febrer ensucrada

i l’acostà a l’escalfor de l’estiu

que flamejava dins el forn.

Aleshores, parlà amb els ocells,

reclutà les papallones i les flors

que rondaven nerviosament primaverals

I digué l’encanteri ancestral dels pastissos.

Minuts desprès, de manera poètica

l’estança va quedar plena de dolços,

flors , ocells i papallones.

ALTSASU

En aquest mur de lamentacions

eixugo una a una les llàgrimes

i les converteixo en ràbia.

Acarono el cabell petri,

els ulls dibuixats,

el somriure mut,

els llavis somrients,

el crit eixordidor,

i juro no perdonar

allò que no es pot perdonar.

Mai.

Hem perdonat massa coses,

masses arbitrarietats, masses xuleries,

masses despropòsits feixistes,

masses gests autoritaris

massa mentides...Massa mentides...

Potser algun dia sortirà la veritat de tot plegat,

la veritat que sabem , que ells saben. Tots,

i tornarem a somriure però mai, mai, mai,

mai us perdonarem.

ELLA VA DIR UFF...

Ella va dir uff

perquè tenia el cap ple de coses,

perquè enyorava l'abraçada i el bes,

perquè la vida se li feia una muntanya,

perquè cada demà el veia llunyà,

perquè cada avui era un sac feixuc,

perquè els anys li pesaven com una llosa,

els plats, el menjar, les collites diàries...

Ella va dir uff,

per no fer-se pesada

per no violar el temps i les estacions,

per no oblidar que tot costa molt

i  que el temps vola i les arrugues creixen,

per tenir present que res és regalat,

i que el mon per molt que diguin ,

és rodó i tot torna sempre al seu lloc

tard o d’hora, d’hora o tard.

Ella, va dir uff

perquè la justícia és injusta

i els presos es podreixen a presons

i que la primavera esclata camps enllà

sense barrots, i fent olor de resclosit.

Ella va dir uff,

perquè estava farta de plorar

per agressions masclistes mal jutjades,

per cada vaixell d’immigrants desconeguts

que no van tenir la sort de viatjar

en el vaixell que esquitxava propaganda.

Va dir uff pel vol descontrolat del desnonat

que es llençava tristament al vuit d’un setè pis

d’un setè  pis que ja no era seu i mai no ho havia estat.

Ella va dir uff,

perquè estava fins el cony de malparits...

...I va dir uff, per por de fer-se pesada

o de que algun imbècil li digues

que no era més que una demagoga.

va dir uff i ho va dir tot...

TE VERD...

Te verd, pluja, taula estreta,

cervesa fresqueta, el mar davant,

molta pluja, conversa agradable

pau i benestar,  riure i somriure,

núvols negres, arc de Sant Martí,

d’un Sant Martí tímid i llunyà.

Submarinisme emocional,

muntanyisme de sensacions,

històries i més històries erràtiques

de família, aficions i projectes.

Paraigües, que els doblega el vent,

ulls que grinyolen amb les gotes,

canaleres que esquitxen pantalons...

Te verd, cervesa, mar  i pluja.

Molta pluja per dins i per fora...

PINPILINPAUXA -papallona-

Ells li diuen pinpilinpauxa

no se ben bé per què,

no se si vol significar fràgil,

acolorida, insignificant,

indefensa, inofensiva?.

La veritat és que sona

tal i com es mou

amb moviments sincopats,

en espais quasi inventats,

regatejant el vent

burlant els espais.

No se ben bé per què,

si el que li va posar el nom,

venia de beure un bon txakoli

o simplement era un poeta,

si tenia a veure amb la policromia,

o amb el sincronisme del dibuix

de les seves ales igualades.

Ells li diuen pinpilinpauxa,

com un joc més de la seva llengua,

com un homenatge a la seva bellesa.

DONA D'AIGUA

Com si no en tinguessis prou d’aigua amb la pluja

avui has passejat pausadament arran d’onades,

t’has fet per uns instants mitologia lluny dels llacs

i has explorat la barreja d’arena i aigua salada.

T’has transformat en llum generadora de vida,

en feminitat intrèpida i audaç contra el temps.

T’has envoltat de misteri i de fertilitat vital i clara,

t’has fet natura, perquè natura sempre has estat,

t’has transformat en fada, perquè fada has sigut,

i t’has pentinat la llarga cabellera molla i sedosa,

i amb una parsimònia lenta  i ancestral

has esperat calmosa,  aquell embruix de lluna

que canviï l’estació i et regali entre secrets i llum

un solstici ple de màgia humit i brillant.

Encara no sabem si existeixes, et seguirem somniant.

SONA EL SAXO

Sona la música de saxo al barri,

sona després de la terrible tempesta,

aquella música maldestre i repetida,

-tant sols sé una dotzena de peces-

que acompanya les darreres gotes

que regalimen teulada avall

per desaparèixer riera enllà.

Sona la música i els arbres ballen

i es desensopeixen les branques

ja massa humides i plenes de verdet,

i enyoren el sol i la calor i l’escalf

i sobretot l’alegre tramuntana

que les asseca a petons i enforteix.

Sona el saxo entre sols i fas sostinguts

entre res, dos , sis i mis, i de dins el bosc

se sent el cant d’un ocell que entona

un si bemoll, amb el plomatge ben moll...

LA NOIA DEL PARAIGÜES

La noia del paraigües

baixa  lentament pel camí

esquivant bassals i tristeses.

Té  encara al magí

la melodia enganxosa i fresca

de l’últim instant a la llar.

Porta  com sempre

aquella motxilla feixuga

on els records es barallen,

on el temps s’amuntega

sense cap mena d’ordre

sense cap privilegi.

La noia del paraigües somriu,

perquè sap que tot batega,

que res és prou transcendent

per robar-li l’alegria.

Finalment la noia s’atura,

plega el paraigües

i deixa que l’aigua

li amari la pell

en una immensa

demostració

de llibertat...

...I em regala un somriure.

SINÒNIMS

Em submergeixo en els teus ulls

fugissers, tímids, esmunyedissos,

i en ells, hi veig capvespres rogencs,

insegurs, difícils , incerts.

I quan es creuen amb els meus, els veig

arriscats, dubtosos,  atzarosos

i els meu pensaments marxen lluny,

aventurats, exposats, alarmants, perillosos

M'HE VESTIT DE PLUJA

M’he vestit de pluja per tu,

avui que els ruixats són freqüents,

i tu t’has disfressat enjogassada

d’ullada de sol, entre el naufragi.

M’he despullat en la tempesta,

avui que el cel era d’un negre ufanós

i tu has deixat que t’engolís un llamp

i has esclatat com una flor en la tronada.

Aquesta primavera humida i incerta,

m’ha prenyat els sentiments de verd...