26.9.17

IMMERSIÓ

Voldria entendre, si tu em deixes
què és el que amaguen els teus silencis,
les teves tombes, els teus amagatalls.
Descobrir, quasi de puntetes
tot allò que mai has explicat.
Deixar-me anar per la teva infantesa,
perseguir fantasmes també si cal,
i fer-los fora, o potser abraçar-los
potser ells són innocents, mai se sap.
Tinc moltes ganes de destapar històries
de veure el teu passat amb els teus ulls,
d’endevinar les teves pors durant la guerra,
de traspassar aquell mur tots dos junts.
I en acabat, abraçar-te com si m’hi anés la vida
i riure, cantar  o plorar, si ens ve de gust.
Voldria entendre, si tu em deixes
si la maleta dels records és tant feixuga
com per corbar-te l’esquena i l’esperit,
voldria saber també si guardes ràbia,
i si t’agradaria amb mi poder-la compartir.
Voldria entendre, si tu em deixes
com és que amb tota aquesta historia,
m’has fet una persona tant feliç...

23.9.17

BUIT COM UN VUIT

Buit, com un vuit.
Nerviós, com un ristretto.
Trist com una llàgrima.
Oblidat, com un...com un...?
Nu com Adam i Eva.
Culpable com la seva poma.
Arrossegat, com aquella serp.
Perdut com un encenedor Bic.
Descol·locat  com un porter golejat.
Esgotat com el corredor de marató...


Buit, com un vuit.... 

PEDRES


Veure la vida a través d’una pedra,
dibuixar-la, acaronar-la, descobrir-la.
Veure com la sorpresa t’envaeix
en endevinar-hi contorns inexistents,
i besar-la amb un pinzell i pintura.
Deixar que la inesgotable imaginació
et retorni amb alegria a la infantesa
i deixar-te anar poc a poc, lentament
a donar-li una vida que ni ella sabia.
Impregnar-hi pigments lluminosos,
o retrats de natura sorprenents,
i en acabat, veure-hi poesia.
I transformar-te en una espècie
de Déu enjogassat que crea del no-res,
o que simplement embelleix l’espai.
Veure la vida a traves d’una pedra
és realment veure-hi més enllà
de qualsevol instant imaginable.

22.9.17

TOT D'UNA

Tot d’una, ha estat trencar-se les paraules
i començar, quasi de manera espontània a ploure,
com llàgrimes grosses i humides, i el llamp colpidor
que esguerra violentament la foscor, i el tro
i el plor, i el dol, i l’adéu i de sobte l’enyorança
terrible i esvelta com una madona de quadre
d’aquell museu de l’espant que t’evoca solitud.
Tot d’una la fi, de sobte la terrible buidor
i aquella humitat malaltissa i les gotes a la finestra,
i el cel enrarit que t’espanta, que m’espanta
com un monstre terriblement arrogant i facinerós.
 Surto al carrer i em deixo amarar de tot això
i l’olor de terra mullada em retorna calmosament
al meu somni , aquell del que m’han despertat violentamentResultat d'imatges de LLUVIA

9.9.17

AHIR A FIGUERES

Sense banderes ni himnes,
sense por.
Sense ràbia ni violència,
amb la raó.
Sense motiu aparent.
Amb milers de motius.
Amb una copa a la ma,
de la Fira del vi.
Sense copes, passejant.
Amb desenes de turistes,
estorats, bocabadats,
incrèduls, i torrats pels sol.
Sense moltes més coses,
però amb muntanyes de coses,
-com deia el poeta enyorat-,
varem restar dempeus,
varem escoltar el manifest,
varem fer crosta, sobre crosta,
una crosta que ja ens supurava
d’una pell ja massa esgotada
d’autoritarisme, de por aliena,
por a unes urnes, a uns vots,
por a una impremta, a uns fulls,
por a donar la paraula, a escoltar,
por a una democràcia que esmenten
que modelen al seu gust
i en la que mai, no han cregut.
Ai! si els seus pares aixequessin el cap
i els veiessin defensant la democràcia,
que ells es van assegurar d’eliminar...
Ahir , vam restar quiets, escoltant,
compartint, il·lusionant-nos,
dient-nos els uns als altres:
No estàs sol, estic amb tu,
en som molts més dels que ells creuen,
i no ens els creiem, mai els hem cregut.
I ells passaran, guanyaran o perdran,
guanyarem o perdrem, ja es veurà,
però el que ahir va quedar clar
és que mai més serem “dels seus”,
diguin el que diguin els papers,
diguin el que diguin els carnets,
els passaports, les lleis, les seves.
Guanyarem o perdrem,
però en una cosa sí que hem guanyat
ells, tenen por, nosaltres no.


5.9.17

INVENTARI

INVENTARI –això no és una poesia-

Exculpo del tot al Pare.
Aquell ser tot bondat que en arribar de la feina
esgotat de donar voltes al rellotge de la JOSA,
em feia feliç i jugava amb mi a botons.
Exculpo també, lògicament a la mare,
la dona de la meva vida, alegre i graciosa,
sempre positiva, com diria aquell.
Eterna olor de peix, la reina de la casa.
Exculpo del tot les germanes,
aquelles meravelles que m’ha regalat la vida,
la Lourdes, tota seriosa i responsable,
La Silvia, una inesgotable caixa de sorpreses
i la Marta, quina delícia de criatura.
Us exculpo a tots.
Sóc  qui sóc, tant sols per culpa meva.
Però no tant sols per culpa meva.
Per culpa d’una educació en una escola de merda,
amb uns professors de merda, amb una moral de merda,
en una època de merda, en la que ni tant sols podia,
ni tant sols podia gosar parlar la meva llengua,
on l’ensenyament es basava en uns credos de merda
amb dos fotografies de merda que formaven a banda i banda
d’una creu, que significava, més por, més moral reprimida,
més merda.
Una escola on en acabar el curs, cap al juny
només sabíem les taules de multiplicar com a lloros
i en una llengua que només usàvem allí dins,
uno por uno es uno, uno por dos, dos....
On apreníem unes capitals que ni somniàvem trepitjar mai,
els rius, els mars i els oceans on mai nedariem,
on ens formaven en un esperit nacional
d’una nació que ens importava un rave,
malgrat aquella bandera que onejava dia y nit a la façana,
on ens feien resar unes oracions cristianes
que només servien per fer-nos agafar por,
por del mon, dels altres, por al càstig, al proïsme,
i el que era pitjor, por al nostre propi cos
a la nostra pròpia sexualitat, o manera d’estimar.
Ens feien por les noies, que no sabíem ni com eren
ni com raonaven, i ens les feien veure inferiors
ens formaven en la superioritat de gènere,
ens encolomaven tasques irrenunciables
propis de la nostra masculinitat, el futbol, els cotxes,
la feina, ens formaven per ser caps de familia...caps...
Potser no, que no soc culpable del tot.
Tinc dos records molt frescs d’aquella època,
dos records simplement al·lucinants
tots dos relacionats amb un professor de merda.
El señor Muñoz, prim, esquelètic, calb i amb bigoti,
terriblement feixista insultant el Barça, el Barça!!!
Clamant a l’ordre pel partit d’en Guruceta...
“como puede permitirse el lanzamiento de almohadillas...?”
“Era penalti, Rifé, derribó a Velazquez dentro del área”.
Rematant-ho amb un “putos catalanes”...
Ho tinc fresc, molt fresc, amb les imatges del DICEN,
on es veia clarament que la falta era fora l’àrea...
Com si a aquella desferra li importés massa el penal,
en Rifé, en Velazquez, el Madrid o el Barça,
ell tant sols volia inculcar odi, odi, i por, por i odi,

L’altre record, encara més amarg, és quan els pares
em van fer portar-li a aquest feixista repugnant
una ampolla de brandy Terry, com a agraïment pel curs...
Jo no volia, ells m’hi van obligar. És el que es feia... També els exculpo...

Ara resultaria fàcil, exculpar-me jo també
per tota  aquella merda que vaig menjar a l’escola,
aquella tenebrosa escola General Mola –manda huevos-
amb unes classes fosques i funestes, i aquell pati nu
nu i sense porteries, ni cistelles, quasi sense ni pilotes,
tant sols unes comunes  sempre brutes.
No m’exculpo, només intento buscar motius per justificar-me,
un petit inventari sense més voluntat, suposo que fer-me veure,
i sobretot, deixar ben clar, el que segueixen fent ara,
tant sols, inculcar por.


CLEO

De sobte la vida es vesteix de crueltat
i t’esquinça l’ànima com si milers de ganivets
tallessin immisericorde la teva pell a tires.
Aleshores t’envaeix l’enyor terrible
i surts  a passejar i no sents l’esbufec ,
ni el lladruc, ni la respiració cadenciosa,
tant sols un buit inexplicablement feixuc.
I passen pel davant dels teus ulls imatges,
imatges com en una pel·lícula muda,
el primer cop, com creixia, la malaltia...
tot l’immens amor acumulat i ofert
a un ser que sols t’oferia companyia...sols?
I carregues la motxilla plena de pedres
i et disposes a no oblidar, no oblidar mai,
i et proposes canviar el dolor i el dol
per un somriure fugisser i encara llunyà,
i fas cara de normalitat perquè tot segueix,
i se te’n fot la vulgaritat quotidiana que t’envolta,
els companys de feina, malalts d’estupidesa,
i ho relativitzes tot, feixugament,  egoistament.
I quan et sents sol i íntimament protegit  
deixes anar un lament, seguit del plor,
deixes anar sentiments engarjolats,
deixes anar tota la teva tendresa,
tot el teu patiment, tota la teva raó,
i et confons en un mar de llàgrimes,
llàgrimes de dol, necessàries i dures,
molt més dures que qualsevol marbre.
   Resultat d'imatges de pastor aleman

3.9.17

EL PLOR

Poc a poc
rodola galta avall la llàgrima,
aquella llàgrima d’enyor,
enyor a un espai, a un temps,
a una persona, a un animal,
enyor.
És tant sa plorar, tant...
tant que se’m fa difícil
poder-ho catalogar o valorar.
M’agrada plorar, em fa més home,
més tendre, molt més humà,
em lubrifica i em lenifica.
Ploro de vegades per poca cosa,
per un gest, per una imatge,
una simple fotografia.
Em fan plorar les noticies.
L’explotació infantil.
El maltractament animal,
la violència masclista,
el racisme, el feixisme.....
Però també una flor perfecte,
l’olor intensa del romaní,
la maria lluïsa, el gessamí
que em transporten a racons
a vivències passades agradables
o simplement tràgiques.
El riure d’un nen, o la pluja intensa,
La mort...
Però sobretot l’enyor, aquell enyor
tant difícil de combatre
tant impossible de digerir
tant injust i tant necessari.

L’enyor, el plor, la vida...

30.8.17

PAGOETA

Resultat d'imatges de BOSCOS DE PAGOETA












Enmig del boscos de Pagoeta,
hi xiula el vent a la tardor,
en aquell temps en que tot enrogeix
i l’aigua corre alegre pels racons.
Sonen de lluny els cops secs
de les destrals dels pastors
i el cant monòton dels ramats,
enmig d’una pau simple i inigualable.
Els esquellots repiquen pels estimballs
de les agrestes baixades verdes
i l’olor d’humitat s’apodera dels narius
humans, inhumans, vegetals i animals.
Allí la pau t’acompanya sempre
i quan la pluja s’apodera del que és seu,
tant sols et cal tancar els ulls
i escoltar el seu so cadenciós i febril,
i deixar-te xopar fins els ossos i muscles,
amarar-te de la seva humitat ancestral.
Enmig dels boscos de Pagoeta
més d’un hi voldria viure, inclús un cop mort.

29.8.17

AMETLLES

Semblava que reien les ametlles al veure’ns
sota el sol d’aquell matí calorós de diumenge,
semblava que reien quan obertes i ufanes
les fèiem caure una a una amb la canya de la branca.
I després un cop a terra, s’amagaven entremaliades
entre les fulles branques i les seves pellofes.
Semblaven contentes quan ja espellofades
tornaven a somriure i a dins de les caixes
les mans pacients i acurades, les amanyagaven.
Semblaven que reien aquelles ametlles
que sota el sol d’estiu d’un diumenge
se’ns oferien com gotes de suor  perlades.

ENCARA NO HAVIA ESCRIT

Resultat d'imatges de ESTUPEFACTO












Avui encara no he escrit
i això que m’he llevat ancorat al somni,
i en marxar a la feina amb el cotxe
encara sentia els batecs de la festa
movent-se entre els arbres de la carretera.
Tens raó, encara no havia escrit,
malgrat aquell sol ataronjat entre núvols
i aquesta calor que es nega a marxar,
malgrat l’au enorme i galana que de sobte
ha travessat el carrer batent les ales.
Però és cert, no havia escrit,
tot i que el dia ha passat agradable
i més d’un m’ha  regalat un somrís,
i he retrobat alguna amistat mig oblidada
en aquest anar i venir diari del tragí.
Tanmateix, ara que arriba la tarda
per fi escrit, tot i adonar-me sorprès
que no tinc res a dir.

25.8.17

EL TEU CAOS...

El teu caos és bonic
i em trasbalsa com un balancí
mentre escolto aquella melodia
d’Ives Montand, les feuilles mortes,
i em commou fins a la llàgrima.
M’agrada el teu caos
sempre tant oportú i deliciós,
com aquell dia en que reies
mentre fotografiava un cargol
i la foto va sortir moguda.
El teu caos, deu ser el meu,
en tinc ben pocs dubtes
i m’agrada cultivar-lo cada dia
perquè creixi sa i feliç
entre els meus dits i pensaments.
M’agrada el teu caos
quan em dius a cau d’orella
que m’estimes, però poc,
que em desitges, però no gaire,
que ets feliç, però no del tot...
I com aquell cargol te m’escapes
i surts mogut a la fotografia
com les fulles mortes del Montand
flotant capritxoses a mercè del vent.Resultat d'imatges de cargol

REGAL

Resultat d'imatges de ANGELS SAGANTANA
T’he fet un regal
que no contenia res,
només un llaç daurat
que embolicava una pedra
que contenia un pentagrama
cobert de notes musicals.
Ben mirat, potser si
que el meu regal era ben ple.
En ell hi havia duresa de pedra,
un nus al llaç, símbol d’amistat
i aquella tonada que tant t’agrada
escrita una a una en cada nota.

A més estava fet pensant en tu...

23.8.17

TEMPS


Pilotes d’infantesa
allunyades del disseny,
sense marques conegudes.
Hexàgons blancs i negres
com els nostres temps
on el joc  era clandestí
i la imaginació perpètua,
on uns érem Sadurní
i els altres, més baixets
i periquitos eren en Re.
Temps en que el cosí
el més llest i entremaliat
et vestia de blanc i blau
dient-te que no era l’Espanyol
sinó la Real Societat.

CAPITAL

Resultat d'imatges de ANGELS SARGANTANA
Vas encendre l’espelma
a redós d’un bitllet de cinquanta.
La flama lluitava amb el corrent d’aire
sense arribar a cremar mai el bitllet
que orgullós i petri se’n burlava.
El ble de l’espelma consumit
s’enorgullia finalment però,
de la seva heroica resistència
sempre incansable, però estèril
contra el gran capital
que el tenia rodejat.

I conte comptat...el final, el de sempre...

22.8.17

TRES EN RATLLA


He jugat amb tu al tres en ratlla.
Sóc un mestre en aquest joc.
Hem estat hores en la primera partida,
simplement la tàctica era, no acabar.
L’estratègia és simple, desfés i desfés.
He triat com en la llegenda d’Ítaca
que el millor era el camí i no el final.
He gaudit a cada jugada dels teus ulls,
de l’olor fascinant de la teva pell,
del naixement incipient dels teus pits,
de les teves rialles estridents inacabables.
Al final, he perdut, sense voler-ho,
has tornat a casa teva, i he quedat sol.
Sóc un mestre en aquest joc...

S'ENSENYOREIX L'ESPÍGOL


S’ensenyoreix l’espígol
quan sap que les abelles
venen alegres a festejar-lo.
Usa les seves millors olors,
es mou amb elegància
quan el vent li bat les tiges,
s’ensenyoreix, que vols?
Se sap fràgil i seductor
i s’empolaina com una dama
presta al més sensual flirteig.
Aleshores deixa que elles
li xuclin el suc de la vida,
es deixa posseir  goluda
per quantes més millor
en una orgia de brunzits,
en una festa de grocs
negres i marrons i liles.
S’ensenyoreix l’espígol
en la seva festa d’amor.

COLORS ALATS













En un instant
has passejat insolentment pel meu davant
tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Has posat a prova la meva enveja sana
que admirava la teva llum i el teu volar anàrquic.
En un instant
he tingut l’impuls assassí de tocar les teves ales,
de destruir la teva bellesa harmònica i única.
En tant sols un moment, he entès perfectament
en que consistia la tant anhelada llibertat, 
i la seva gran, la seva enorme fragilitat.

SOMNI

Resultat d'imatges de MUÑECO DE NIEVE
Vestida de flors
amb el somriure als llavis
acaronant la vida pels racons
besant amb passió les cantonades.
Ulls vius de primavera perpètua,
de pluja de part, de maig inacabable.
Esclat de colors desiguals i brillants
llavis extremadament carmesins
pessigant suaus les dents blanques.
Imatge sempre somrient i pausada,
d’ocells que juga amb els vents
per mantenir-se en l’espai temps
pel que sembla ha estat creat.

Un paper, ple de lletres,
un micròfon, un poema,
una única finalitat, expressar,
un únic vehicle, sentir,

Recites i el mon s’atura
recites i la primavera retorna,
recites i les fulles cauen tardorenques,
recites i l’escalfor estiuenc ressuscita,
recites i poc a poc els flocs de neu
t’emblanqueixen els cabells de nou,
et surt un barret al cap, t’engreixes
i del nas bonic, t’hi neix una carrota

21.8.17

NATURA MORTA

Volaba
veia el mon com un enorme globus
on poder deixar anar les seves ales
i fabricava espais a cada cop d’ala
talment com si fos lliure i feliç.
Venia de picotejar una oliva
o de descansar en una branca,
o simplement d’acostar-se a un núvol,
quan de sobte es veié reflectida
i va quedar absolutament meravellada
del seu vol i el seu aspecte majestuós.
Cent mil cristalls aleshores
li van fer esclatar el crani
i tota la foscor del mon l’envoltà.
Va quedar immòbil davant el vidre,
com una cruel al·legoria de l’espai.

Dies després, un fotògraf despistat
l’immortalitzà per sempre, sense vol.

CANSAT

Agredixen un xiquet marroquí en Port de Sagunt al crit de "moro de merda"

El menor es trobava amb un altre amic quan un home es va acostar a ell i li va donar dos patades

21.08.2017 | 09:18
Els últims atemptats produïts a Europa, al que cal sumar el del passat dijous en La Rambla de Barcelona, han augmentat el clima d'odi i de desconfiança cap a un col·lectiu musulmà que gens té a veure amb eixos atemptats. Un dels últims casos d'odi manifest cap a tot el que sone o parega diferent es va donar al voltant de les onze de la nit del passat divendres a Port de Sagunt. Allí, un jove d'origen marroquí de tan sol 14 anys es trobava al costat d'un amic consultant Internet amb el seu mòbil quan un Audi es va parar a prop ells.
El menor, amb inicials A. F., relata que, sense mediar paraula, es va acostar cap a ell insultant-li: «jo me'n vaig anar cap arrere, però va seguir directe cap a mi dient-me «fóra d'ací, vés-te'n al teu país, moro de merda» i, a continuació, li va propinar dos patades en la cuixa esquerra i en les costelles.
L'agressor, un home d'entre 25 i 30 anys, segons la descripció que el menor va donar a la policia a l'efetuar la denúncia, va arribar fins i tot a amenaçar-li de mort, com així es reflectix en la denúncia: «Si et torne a veure et mate, moro de merda». I, tot seguit, amb total tranquil·litat, se'n va anar i es va ficar en un caixer automàtic de la zona.
Estic cansat.
Molt cansat, absolutament cansat.
Rendit.
Cansat de compartir la vida, l’alè,
l’aire, l’oxigen, les plantes, la vida
el cel i les estrelles, les postes de sol,
la natura meravellosa, les tertúlies
i la fresca d’algunes nits d’estiu,
tip de compatir la raça i el gènere,
de compartir l’espai públic i les noticies.
Esgotat de saber-te viu i lliure,
rient i explicant entre els teus
les teves putes heroïcitats de mascle
absurd i fastigosament feixista.
Cansat de saber que respires,
trist de pensar que passeges  tranquil
pensant-te, creient-te superior,
un heroi merdós del teu temps.
Estic cansat, molt cansat,
terriblement cansat de donar arguments
que cauen pel seu propi pes,
de discutir amb obcecats racistes
que sols veuen el que els posen davant
altres racistes, altres feixistes.
Estic molt cansat, esgotat.

Terriblement cansat, rendit...

20.8.17

RAMBLES

Avui hem begut un porró ple de sang.
Hem untat el pa amb un tomàquet
massa madur i amb llavors podrides.
Ens hem entaulat en una taula ensangonada
i hem sopat amb el gust salat i líquid
de les llàgrimes que rodolaven galta avall.
Cada molla de pa, costava d’empassar,
cada gota de sang ens colpia l’esperit,
cada ziga zaga de la mort ens deixava atònits.
Després, de manera tranquil•la i serena
hem agafat l’escombra i hem granat la rambla.
Aleshores ens hem assegut al sofà destil•lant odi.
Odi al feixisme, odi a la incomprensió,
odi al fanatisme i a la injustícia d’un passeig
on pares i fills oloraven estiu i vacances,
odi a una manera de viure basada en odi,
basada en incomprensió i brutalitat.
En passar les hores, hem cridat, No tinc por,
mentre la pell engranada ens desmentia.
Hem cridat No tinc por, mentre els esfínters
se’ns dilataven fins a nivells d'espàsme.
Hem cridat no tinc por, tot pensant, tinc pànic.

HOSPITAL 8 -L'URÒLEG-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Ni una paraula carinyosa,
ni un gest amable i amorós,
ni un bes dolç al coll, o als llavis.
Res, tot mecànic i monóton,
allunyat del pur romanticisme,
tot brut, lleig i amb un punt de vici.
Sense mi mirar-te els ulls
examina a consciència la zona,
sense dir-te coses boniques
t'acaricía i palpa la intimitat,
sense el més mínim afecte
i amb una sola gota de lubricant
et penetra cruelment amb el dit,
desflora -o no- la teva virginitat.
"Tot està bé" els seus únics mots...
Tu mai més seràs el mateix,
però marxaràs donant les gràcies...

Paradoxalment l'uròleg, ens farà sentir
com els bancs, els polítics, i el capital:
penetrats, deshonrats, i agraïts

HOSPITAL7 -EL RADIÒLEG-

foto de Quim Fernandez Fernandez.

Talment un voyeur.
Aixeca les faldilles de la pell,
traspassa els músculs i tendons
i es fascina amb els ossos.
fotografia interiors i xafardeja
cada racó minúscul del ser.
Aleshores, projecta en la llum
la seva obre mestre, observa
i en treu conclusions.
D’allò en sortirà, alegria o neguit,
il•lusió o desencís. Corda fluixa,
el seu diagnòstic.

HOSPITAL 6 -EL PORTA LLITERES-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Avui, el porta lliteres
ha cobert el cicle vital de la vida.
Ha passat de la partera a la sala de parts
a la radiografia d’un nen,
de l’apendicitis del jove
a una pedra al ronyó d’un adult.
De l’avi del fèmur,
a la planxa freda de la mort...
Avui, el porta lliteres
ha transportat la vida sencera
en quatre rodes..

HOSPITAL 5 -LA INFERMERA D'EXTRACCIONS-

foto de Quim Fernandez Fernandez.

Aquella tira de goma
inflarà la vena,
tensa, refulgent.
Poc a poc l’agulla
xuclarà, goluda
la sang de la vida.
El calze sagrat
serà aquest cop
un trist tubet de plàstic.
La infermera d’extraccions,
dirà a sota veu sorneguera:
La sang de Crist!!!

HOSPITAL 4 -SOCIO SANITARI-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Olor de merda.
Flaire de vellesa,
desenes de cossos inerts,
de memòries desmemoriades,
de vides en declivi, quasi finites,
d'ossos recargolats en llits desfets i freds.
Ulls desencisats, mesclats amb guspires
d'esperances desesperancades.
Crits, brams, i de sobte, del no res una abraçada
una paraula amable que amansa la fera
que desfà lentament el caos abrupte,
que retorna inesperadament la pau.
Tot seguit un clac, clac de caminador,
cames de plàstic que arrosseguen la vida
que suporten els ossos que allunyen la por,
A la impersonal habitació records de vida,
quatre fotografies, una tele encesa que parla sola,
un osset de peluix i una bufanda del Barça.
Una vida aparcada, esperant el final.

EL CAVALL

El cavall
dona voltes
amunt i avall.
El gat,entremaliat,
emprenya el gos
que confós
borda i rabía encadenat.
La calma del tros
acarona al cavall
al gat, i al gos

5.8.17

HOSPITAL 3 -EL TRAUMATÒLEG-

Com un mecànic, canvia peces,
engreixa, tensa i afluixa,
martelleja i cargola,
serra i enganxa,
empasta i si cal, talla.

Com un vident, interpreta,
diagnostica i examina,
observa i percep,
albira i vigila,
contempla i adverteix.

Com una persona,
ensenya i aprèn,
encerta i erra,
arrisca i cura,
i quan cura, somriu.

HOSPITAL 2 -PEDIATRIA-


Tenia els ulls verds i enjogassats.
Mirava els dibuixos de la televisió,
aliè a tot el que l’envoltava.
Li havien venut l’estada com un joc
i ell s’hi havia avingut sense protestar.
Enyorava els amics de l’escola,
els llibres, els contes, l’enrenou.
Les injeccions que tant l’espantaven
els hi posaven  sempre sense agulla
i eren habitualment acompanyats
d’un sugus, o alguna altra gominola.
No entenia però per què li queia el cabell.
Els pares, valents  i entre llàgrimes ocultes
li havien explicat que formava part del joc
i que era per assemblar-se al Krilin.

HOSPITAL 1 -LA INFERMERA-

Com cada dia
va deixar penjada la seva personalitat
en una gris taquilla rodejada de dones.
La faldilla curta que tant bé li quedava,
la samarreta de tires tant sexi i escotada,
el seu matí, el seu temps, els seus problemes
el seu habitual mal humor de recent llevada.
Es posà la careta de comprensió, d’empatia.
Aquell uniforme blanc tant  uniforme i poc sensual.
Es posà la cuirassa per defensar-se de l’entorn,
perquè res la pogués afectar més del necessari
i va agafar l’ascensor que duia a la planta.
Allí va saludar les companyes de nit
aquelles que mig adormides somreien
ja que la seva presència significava el seu llit,
el seu anhelat descans, el canvi desitjat de torn.
A partir d’aleshores,  es posà a preparar xeringues,
medicacions, antibiòtics  i microgoters amb calmants,
que repartia amb somriures i paraules d’ànim.
Al mateix moment, una companya de nit,
obria la seva taquilla, es vestia amb pressa
amb texans,  camisa florejada i sabates de tacó.
Es vestia de vida, de temps, de mal humor o somriures.
Tant sols deixar el blanc, se li obrien els somnis...

23.7.17

EL BALL

Et concedeixo un ball,
abans que la terra ens absorbeixi
i siguem els dos tant sols un record.
Et deixaré que em portis,
mai he estat bon ballador,
ni m’ha agradat mai ballar
i tant sols ho faig per tu.
Això si, ha de ser un ball lent,
d’aquells que t’agafes i sents,
i et transporten als llimbs.
I quan soni el solo de guitarra
tancarem els ulls i acostaré el cos,
m’arraparé a tu per sentir-te,
per olorar la teva colònia dolça,
per notar-te els pits i el batec del cor.
I després, seguirem com si res,
potser t’agafaré la ma i et faré voltar,
ho he vist mil cops a les pel·lícules,
i tornaré a posar-te la ma a la cintura
i l’altre a l’espatlla amb elegància,
i seguiré fent veure que en sé,
fins que el solo esgarrapat de saxo
em retorni a la meva realitat
de persona esgarrapada i tímida.
Et concediré aquest ball
quan no em quedin forces ni idees
per seguir-te dient, que no m’agrada ballar.

Però en el fons, sé que te’l dec.

21.7.17

LA CALDERA

Una caldera plena
i uns jutges corruptes
bufant el foc etern
dels miserables.
Uns polítics bramant
en micròfons podrits
i la caldera que bull,
un poc de pebre
un polsim de sal
una mica de merda
per donar-li gust.
Gust putrefacte i
dos banquers llestos
amb manguitos llargs,
llargs com els braços,
llargs com les mans
llargs com els dits.
Uns fiscals reprimits
fent de palmers
en el flamenc alegre
del judici inacabable
i el calder que vessa,
i si es que vessa
es que vessa de verdad.
I un tribunal arbitrari
que diu el que és escrit,
que beneficia els de sempre
que dicta lleis a cabassos
que ignora legalitats
que obvia constitucions,
que les emmotlla i afina,
que judicialitza a tort i a dret,
i sentència i sentència,
que les tritura i corromp.
I aquella pluja daurada
sobre els caps dels senzills
i la caldera que bull,
i la caldera que vessa,
i la caldera tant plena,
tan plena que vessa
tan plena com els collons
teus, meus, seus...

Em rendeixo...Aneu a la merda.

17.7.17

LLIBERTAT

He rebuscat entre els papers i no hi sorties tu.
Ni riallera, ni apagada, ni alegre ni boja,
simplement no hi eres, eres fum.
He mirat per cada finestra mig oberta,
per cada persiana mig abaixada,
en cada bandera  de pau  a mitja asta
en cada estança i en cada cavitat
i ni tant sols es podia sentir la teva olor.
He mirat en el passat, en el present
i també m’he aventurat amb el futur
i el teu somrís seguia absent en la buidor.
He repensat cada record, cada il·lusió
i tampoc hi pareixies ni en somnis,
he rastrejat cada petjada i desconsol
i he seguit sense ni tant sols pressentir-te.
Deixaré de buscar i potser així algun dia
apareixeràs del no-res i farem festa,
destaparem el cava que hem guardat,
menjarem coca i farem sexe esbojarrat.
Potser tant sols, sortirem a rebre’t
tranquil·la i pausadament  amb la catifa,
i et farem una abraçada intensa, interminable.

12.7.17

PENTAGRAMA -Peça d'Àngels Sargantana-

No puc llegir la melodia,
de fet no sé llegir un pentagrama,
massa matemàtica exacte
pel meu cap ple de pardals.
N’estic segur però que sona bé,
que cada nota encaixa perfectament
en aquest trencaclosques de línies,
corxeres, fuses, blanques i negres.
Segurament serà una melodia dolça,
tocada per violins, trompetes i tubes,
amb els arpegis adequats i precisos.
Jo posats a triar, preferiria una sonata,
d’aquelles que et fa tancar els ulls
i deixar-se anar com caient del cel.
O inclús alguna peça de Wagner
d’aquelles que t’aixeca l’ànim
quan no en  tens i en necessites.
La pedra amaga una melodia.
Només em queda pregar als Déus
que no sigui el “despasito”.

11.7.17

CRIT!!! -Peça d'Àngels Sargantana-


També és mala sort, sortir d’un quadre
i acabar enganxat en una pedra.
Passar de ma en ma, d’artista a artista
però sempre presoner i esporuguit.
Bramar fins estrafer la veu i la cara,
cridar cap a l’infinit, sense motiu.
Seria bo, que el pintor i la pedraire
ens expliquessin ja per fi i d’una vegada
a que treu cap, tanta cridòria,
enlloc de passar-se  el mort de mans,
i deixar-nos en la dolça incògnita,
mentre admirem el ser espantat.