30.3.20

RESPIRADOR


Ella, volia marxar rodejada dels seus.
Un comiat íntim i sobretot seré,
donant-los la ma estirada al seu llit.
Havia demanat un enterrament laic,
amb quatre paraules d’algun amic,
amb cançons que ja tenia escollides
aquelles músiques dolces que sempre
havia cantussejat mentre rentava plats,
mentre sorgia mitjons o bullia verdura.
ja se sap, l’esclavitud de tota una generació.
Ella havia somniat un adéu plaent ,
tancar els ulls amb suavitat, o dormint,
cloure el seu episodi amb dignitat i consciència.

Ara endollada a la màquina que l’obliga a respirar,
acomplint dues setmanes sense veure els seus,
ja no espera res més que un adéu ràpid i net,
i sap del segur, que només serà un número més
en el recompte que faran els cínics assassins
que la ploraran, amb llàgrimes de cocodril,
i la recordaran amb brutes banderes a mig pal...

BELLESA- Fotografia de Marta Vergés-


Intentava comptar les estrelles,
però la bellesa narcòtica de l’arbre
m’impedia concentrar les sumes.
Era com si uns dits gratessin l’espai,
de manera subtil i tenebrosa.
Semblava també com si un bufador
mogués des de sota les branques
per enterbolir-me el recompte.
Aleshores ho vaig veure clar i diàfan,
de què servia comptar comptar la bellesa,
 de què servia saber-ne el nombre
si no podiem retenir-la més d’un instant?
Passats uns minuts, l’aurora va esborrar
totes les traces que havia dibuixat la nit,
i la bellesa va canviar de cara i de vestit
per un de més clar, sense perdre cap matís

29.3.20

CONFINS


Visc confinat als confins de la meva pròpia ombra,
visc, allunyat de confidents de qui desconfio,
que em conviden a confits altament enverinats,
i de qui desconfio, com d’una confitura caducada.
Configuro cada dia el meu llarg confinament,
sense cap confiança en aquest estat confiscador.
Confirmo de manera confidencial i segura
que s’està configurant un altre tipus de vida,
que ens confiscarà tots els drets i llibertats.
Si voleu una confidència agre i gratuita
us diré que fa temps que m’estic confinant a sobre...

26.3.20

DEMANO DISCULPES...


S’ha acabat el temps de les mitges tintes
i cal dir bona gent, a la bona gent
i assenyalar i dir fill de puta, als fills de puta.
Se que queda malament en una poesia
les paraules grolleres, els insults fàcils
pitjor és encara que se’ns podreixi la boca
per no escopir fets reals, noms provats.
Cal dir fill de puta, al fill de puta, cal.
Cal assenyalar amb el dit al qui desnona
i no sols habitatges, també vides. Vides.
Cal assenyalar amb el dit al miserable
que escampa caritat enmig de la misèria,
i convoca als seus a l’aplaudiment gratuït.
Cal cagar-se en el que aprofitant la tragèdia,
especula amb diners, especula amb il·lusions,
i treu la puta creu, instrument de tortura i dolor
a passejar per ciutats asfixiades de patir.
Cal dir fill de puta, al fill de puta, és necessari.
Cal assenyalar al polític que aprofita l’horror
per comptar vots i adhesions indestructibles,
pel qui treu rèdit de qualsevol bossa de brossa,
i calcula tots i cada un dels seus actes i no actes
a base de rendibilitat política. Fill de puta.
Ha acabat l’hora de mitges tintes i cal, cal
d’una vegada per totes que tot caigui
per refer una cosa millor, o almenys que ho sembli.
Deixem la correcció i el respecte per a temps millors.
Demano disculpes...

SI HI HA SORT...


Avui plou sobre els cossos esgotats,
esgotats de no fer res, de mirar-se
i tant sols deixar-se anar un somriure,
o un esquinç dialèctic injust i trist.
Avui el confinament serà total i gris,
i seguirem llegint el nostre llibre
i haurem de repetir diverses vegades
el mateix passatge, per manca d’atenció,
perquè el cap viatjarà tossut als àmbits
on fa dos dies Érem feliços i no valoràvem.
I cuinarem, aquelles receptes que mai fem
perquè el temps miserable, ens ho mutila  tot,
i netejarem aquells racons que no sabíem
ni tant sols que existien i estan coberts
de merda d’anys, que ja convivia amb nosaltres
que ja era part indissoluble de la família,
a la que només calia posar-li nom i cognom.
I si s’escau, si ve de gust farem l’amor,
i el farem sense cap mena de pressa,
potser mecànicament, potser amb passió,
i serà un fer l’amor empresonat i difícil.
I sortirem a passejar el gos com cada dia,
amb l’impermeable que no impermeabilitza,
pels camins avui enfangats d’un fang
que s’arrapa a les botes, que embruta pantalons,
que se'ns aferra a un ànima, ja enfangada .
I a la nit jaurem al llit, cansats de no fer res,
de mirar-nos, d’esquinçar-nos, de llegir-nos,
de passejar-nos, de cuinar-nos, d’enyorar-nos
tenint-nos ara tant aprop, colze amb colze,
i si hi ha hagut sort, d’haver-nos fet l’amor,
mecànicament, absents, impermeables, enfangats,
o potser amb una passió desconeguda... Si hi ha sort...

25.3.20

CONTRADICCIÓ


En aquestes hores
de recolliment i solitud,
estic aprenent a resar,
per a dir-li a Déu que no existeix.
Per a dir-li que el seu regne
no és ni d’aquest ni de cap altre mon,
per a dir-li que la seva omnipresència
no es veu, ni s’intueix per enlloc
per retreure-li que allò que va crear
va ser un rotund i immens fracàs,
un món on els febles són molt febles
i els poderosos tenen carta blanca
i Visa or, per a poder fer el que els roti.
Si realment existís, no sabria ben bé
si és un fracassat i ara es dedica tant sols
a passar-se les penes amb drogues i gintonics
o realment és un psicòpata, que frueix del mal.

En aquestes hores de recolliment i solitud,
estic aprenent a resar, per demanar a Déu
tant sols una cosa, que no existeixi,
i si existeix, que ens deixi en pau.

23.3.20

AVORRIMENT


Aquesta poesia conté:
27  paraules, dites i usades milions de vegades.
214 lletres de tot tipus.
12 lletres majúscules.
199 lletres minúscules.
12 punts, 5 comes,
segurament un munt de faltes,
15  números, 5 accents i un apòstrof...

El meu nivell d’avorriment
cada vegada és més preocupant...

22.3.20

ABANS


Abans, quan tot era llum
quan tot eren rialles còmplices,
besos compartits i abraçades tòrrides
no hi donàvem cap mena d’importància.
I quedàvem per cantar i explicar acudits,
i menjàvem coca de Sant Joan  amb cava,
i cremàvem mobles vells i foscs auguris,
i farcíem galets i tallàvem torrons d’ametlla,
i collíem les nous per fer la ratafia
i enterràvem la sardina menjant la truita,
els llardons i les grogues botifarres d’ou.
I ens disfressàvem –els més atrevits- per carnaval,
i menjàvem aquelles síndries enormes,
i vèiem aparèixer la claror després dels dotze raïms,
i ens ajuntàvem per cantar i llegir poesies,
i ens arrauliem prop de les fogueres...
Abans, quan tot era llum,
abans que els mesquins
ens robessin l’alegria...

EN LA MEVA MERDA


Un dia més, m’he confinat amb tu
i he usat aquest mot fins ara desconegut,
i m’he amarat de les notícies, totes tristes,
totes tràgiques, totes desesperançades,
explicades per gent grisa i prepotent,
escortats de repugnants vestits militars,
coberts de fanatisme i de medalles,
amb un llenguatge bèl·lic i ensangonat.
Un dia més, he tancat la televisió
i he posat com un estruç el cap sota terra,
i he tornat a somniar els flychs i el cantàbric,
les sopes de peix de Lekeitio, els moments dolços.
M’he saltat el confinament de manera imaginària,
i he corregut pels carrers mullats de Bilbo,
pel boulevard sempre sorprenent de Donosti,
m’he submergit en les onades braves de Zumaia,
he passejat tranquil·lament sol per Pagoeta,
he sentit la veu enrogallada de Laboa
i la magistral cançó de Zea mays...Negua joan da ta...
L’hivern ha marxat, hi ha quedat el virus,
amb els seus homes grisos i fantasmagòrics,
amb els seus militars de merda enmedallats,
amb els seus sanitaris desbordats i abatuts,
amb els seus hospitals arruïnats i buits...
Un dia més, segueixo confinat en la meva merda.

21.3.20

DEMÀ NO SERÀS RES


He dibuixat sobre la teva pell bruna
un rectangle negre, blanc i verd
amb un triangle de color roig viu.
Estaves guapíssima, malgrat els ulls closos,
malgrat el mocador ensangonat
que et cobria el que quedava de tu.
T’he mirat, estona, massa estona,
i sabia que el teu final seria aquest poema.
T’he trobat entre la runa, freda, rígida,
encara amb el teu al·lè intacte per estrenar,
encara amb tota una vida per davant,
enmig d’aquella casa miserable ensorrada
ensorrada per les bombes miserables,
ensorrada per la indiferència del mon
d’aquell mon que ara se’n diu civilitzat
i sols sospira pels diners miserables com les bombes...

T’he trobat entre les runes d’aquell telenotícies
i t’he dibuixat una simple bandera palestina
un inútil drap, que m’ha fet sentir brut i trist alhora.
Cap virus et malmetrà la pell que ja no respira.
Demà no seràs ni un borrós record. Demà no seràs res.

CARGOL


Fa dies que viu tranquil,
ningú molesta els seus passeigs,
quan plou, va tranquil de fulla en fulla,
ningú el cull d’una esperpèntica revolada,
ningú l’engarjola en presons de filferro,
ningú mercadeja amb les seves baves,
ningú l’ofega en cap olla d’aigua bullent,
ningú li arrenca el cul abans de cruspir-se'l...
A més, pot anar arreu sense trencar cap norma.

Ell porta la casa  sempre a sobre,
ningú el pot acusar mai de res.
Viu, confinat eternament...

19.3.20

OMBRA


Avui, mentre passejava l’Osasuna
he tingut un ensurt dels grossos,
he mirat a la meva esquerra
i he vist espantat la meva ombra
a menys d’un metre de distància.
He intentat còrrer desesperadament
per tal de fugir-ne i no incomplir normes.
L’únic que he aconseguit, és que l’Osasuna
s’espantés i em mirés amb perplexitat.
De sobte, he vist que venia pel camí,
un cotxe blanc i blau dels mossos,
m’he amagat al voral angoixat
amb la meva obra arrapada a  mi.
Avui, crec que el confinament
ha arribat al seu màxim de bogeria.

18.3.20

SABIA QUE VINDRIES...


M’he deixat fotografiar
com una donzella nua,
humida i maquillada
tant sols pels teus ulls
tortuosament confinats.
No he deixat que l’aire
em prengués ni una gota
de les moltes perlades
que m’amaraven la pell.
He estat aquí pacient
esperant-te  al voral.
Sabia que vindries avui
que per fi han tancat
amb urgència les fronteres
i l’amor se'ns buida
pels forats de les butxaques.
Sabia, que vindries...

17.3.20

CONFINAMENT OPTIMISTA














Avui al barri tant sols sonava el so del meu saxo,
amb notes tristes, amb corxeres i fuses equivocades.
Sovint, el lladruc dels gossos em demanaven manyagues,
i la Sue Ellen, maldava, astuta per reposar a les meves cames.
No he trobat cap sèrie avui que em fes el pes per distreure’m
i he retornat al saxo, i sense voler, de manera aleatòria i màgica
m’han sortit les notes del “Always look on the bright side of life”
i he de reconèixer, que tots els músculs de la cara s’han relaxat
i han esclatat en una muda, per no destorbar el silenci del barri, rialla.

16.3.20

VIRUS


Avui, he passejat els gossos
estan molt contents amb això del virus.
He comprat el pa, avui ja no hi havia cues,
he fotografiat roselles, margarides, romanís,
he vist com el cel s’enfosquia, i he escrit,
he vist com queien quatre gotes contades
i he seguit escrivint, el que em venia de gust.
El silenci que envaeix el meu barri cada dia
s’ha estés pel poble, la comarca, el país.
El virus ens ha fet recloure els pensaments,
les idees, les esperances, l’empatia,
tots i cada un dels gests maldestres
tot i cada un dels gests solidaris
Tot i cada un dels gests...Ens enfonsem....
Segueixo escrivint, tot i saber del cert
que poc importa a ningú el que jo escric.

15.3.20

ÀNGELS


Tinc molts amics, que ja no hi són,
però amb els qui de tant en tant
i sense que serveixi de precedent
em trobo a conveniència meva.
Quan tinc ganes d’emocionar-me
quedo una estona amb l’Ovidi
i riem i recitem i rondinem plegats.
Quan només tinc ganes de riure
parlo una estona amb en Rubianes
i en un plis plas, em canvia l’humor,
o si està ocupat amb alguna cubana,
aleshores tiro ma sense dubte d’en Gila,
i ens posem la camisa vermella i riem.
Si penso que he fet una bona poesia,
busco l’Estellés, i m’arronso i escolto,
tant sols escolto i em nodreixo d’ell.
Si prefereixo el futbol, parlo amb en Jep,
que també em comenta coses de l’Ovidi,
i repassem aquest desastre de l’Unió.
Això si, si tant sols desitjo passejar,
camino tranquil pel bosc amb l’Akela,
jugo amb ella, l’abraço, la petonejo...
No sabeu com encara trobo a faltar la gossa...
I si algun dia necessito un bon consell,
digueu-me pesat, però tiro ma de l’avi.
Tinc molts amics voltant sobre el meu cap
com àngels vigies, com estels brillants....

13.3.20

PANDÈMIA


Si m’heu de confinar
confineu-me als seus braços,
a l’escalfor del seu llit,
a recer del seu somriure.
O en tot cas, si cal confinar-me
que sigui sota els arbres
prop dels seus conreus
arran d’oliveres i xiprers.
I si encara puc escollir
confineu-me al costat
dels seus lladrucs i esbufecs,
de les seves corredisses i baves,
amb la mà plena de confits.
Però si tot i així, m’heu de confinar,
escullo les vistes de la neu,
les margarides blanques i grogues,
les roselles roges i  valentes,
tot batut per la meravellosa tramuntana

12.3.20

BANYOLES -Foto de Marta Vergés-


Com sorgint d’un somni marí
les barques es mouen pausadament
sobre el mirall cristalí de l’estany.
Bull al seu darrera, l’alè dels Déus
davant la vista de l’ànec badoc
que bramula les seves ales humides
creant ones circulars i efímeres.
Al fons la muntanya ho acarona tot,
mentre el sol es desensopeix
i insinua que li fa molta mandra
sortir aquest matí a trencar amb llum
aquest instant màgic en que els Déus
s’apoderen del paisatge, les aigües,
les muntanyes, els ànecs i les barques
que dansen tranquil·les sobre l’aigua.

LA PRIMAVERA


No se si tornarà l’hivern
però els cirerers han omplert de blanc
totes les branques mig mutilades
per una estació que ha estat benigne,
i la maria lluisa ha florit poc a poc,
ja se sap que és pacient i olorosa.
També la menta ha tret el cap
i aquelles flors blanques boniques
i sense nom, que tant agraden a en Paco.
L’ametller recent adoptat també reneix
de la seva fusta freda i despullada,
i la mimosa grogueja ufanosa
cridant amb el seu color la llibertat.
Les abelles afinen les notes del seu brunzit
per sobre les flors liles de romaní,
i el roser, amenaça vital, les primeres roses.
Torna la primavera esclatant a casa,
molt més real que al Corte Inglés.
La vida, bella, bonica, captivadora
altra cop, per davant del Capitalisme.

MASCARETA


M’he posat la mascareta
per aïllar-me del virus de la ràbia,
per fugir de l’epidèmia masclista,
per protegir-me de la xacra feixista.
I si de passada m’aïllo d’altres malalties, millor.
La pandèmia xenofòbica.
La displicència a la homofòbia.
La propensió al consumisme.
La justificació del capitalisme.
El tanmefotisme ecològic.
La normalització de l’ultradreta.
La impunitat de la corona....

M’he posat la mascareta
tot i que crec que el coronavirus
és la més lleu de les nostres malalties.

4.3.20

LLADRUCS



Ara que tot, poc a poc es descompon
potser caldria que tornéssim als orígens.
Aquells instants en que tots érem autèntics,
valents, esperançats o simplement covards,
dignament esperançats i dignament covards.
Aquells instants en que la llum, era tant lluny,
i que vegetàvem per corriols esmaperduts
i no calia que ens miréssim uns als altres als ulls
perquè tant sols eren miratges sense vida.

Sembla que enyorem ara aquella vida còmode,
aquell restar tranquil·lament lligats a un pal
amb l’olla de menjar bullent i el bol d’aigua,
i aquell deixar anar quatre lladrucs desesperats
quan alguna tènue injustícia ens revoltava.

Com som...Hem tingut la lluna a tocar dels dits
i seguim preferint la fastigosa veu de l’amo...

3.3.20

944



He fet recompte de les meves poesies
en tinc 944 i m’adono que no he dit res.
Tant sols he usat paraules suades que suren,
paraules estèrils que serveixen de poc,
paraules prostituïdes que amaguen angoixes,
paraules profundes que amaguen mancances,
paraules de merda que no duen enlloc.
Paraules  en definitiva que usa tothom.
Els poetes no inventen res, tant sols repeteixen.
I ara a pensar la 945, per a seguir l’estultícia...

2.3.20

LESBOS -Arran d'una agressió en grup-



Quan els teus punys covards
colpegen la misèria, jo t’odio.
Quan a puntades de peu
agredeixes la indefensió, t’odio.
Odio cada nano gram d’oxígen
que et permet seguir vivint.
Odio cada paraula fastigosa
que escup la teva boca repugnant,
cada caputxa negra que amaga
la teva vida intolerant i racista.
Odio la teva suposada valentia
quan tant sols saps agredir en ramat.
Odio la pàtria que reivindiques,
la raça de la que se suposa que ets,
les teves “raons” sense cap raó.
T’odio quan agredeixes l’immigrant,
t’odio quan agredeixes a qui l’ajuda,
quan t’ampares en la teva policia,
quan et refugies en la teva puta Europa,
que tanca els ulls i menja canapès.
Tant sols ets merda. Una puta merda
T’odio feixista de merda.

1.3.20

MENTRE COLLIA FLORS



Mentre collia flors
i acaronava els arbres
de l’hort de l’avi,
li venien al coll paraules.
Paraules que no sabia
on i com podia col·locar,
Paraules d’agraïment
mots de nostàlgies
que aquell vaixell de vida,
li havia anat regalant.
Mentre collia flors
i amanyagava arbres
somniava fer aquella poesia,
que ella creia que tocava,
que el seu sentiment adolorit
entre batecs li demanava.
Una urgència vital,
un voler eixugar llàgrimes,
un parar el desassossec
que li inundava el cor.
Simplement, transformar
aquella aigua salada
que li corria galtes avall,
en mots, no era demanar massa.
Mentre collia flors
i acaronava el romaní de l’avi,
li va pujar al nas, l’olor de vida
ara que ell, ja no hi era.
No hi era?. Hi seria per sempre
encara que els mots entremaliats
es resistien i es negaven a aparèixer.

27.2.20

TERESA


No es podia dir res més
del que va dir el mestre,
però en posar-li cara
se’m va remoure el seu món.
Vestida d’uniforme somreia,
amb tota l’esperança intacta,
d’aquell temps republicà.
Certament no es podia fer res més,
que aquell homenatge del mestre,
però ara, en veure la llum dels seus ulls,
aquell somriure jove i rebel
se m’han escapat els dits
farts de plorar l’absència
farts d’enyorar  la dignitat
farts de maleir totes i cada una
de les bombes mesquines
de sers mesquins i fastigosos,
aquelles bombes que la van fer embogir,
aquells terribles temps de guerra,
de barbàrie i de feixisme.
Avui, descansa fora la fossa
on ells la van castigar en mort.
Ara descansa prop del barranc dels cincs,
allí on jau el mestre que la va descriure.
Avui he entès el per què
no es podia dir res més
del que va dir el mestre...
Tant sols un t’estimo, t’estime, t’estim Teresa.

26.2.20

MEN IN BLACK


Per res del món
miraria aquella llumeta que fa oblidar.
Voldria en canvi
recordar tots i cada un dels teus segons.
Seure al meu sofà
i rebobinar totes les nostres vivències.
Encendre junts
aquella llar de foc que ens vitalitza.
Contemplar embadalits
com cap dels records es crema entre la llenya.
Comprovar feliços
que tot resta allí per a tota eternitat.

Que el món és ple d’extraterrestres.
Que ens vigilen i controlen
mentre ens venen i proclamen llibertat.
Que tot ho fan, diuen,  per nosaltres
i tot en el fons, a benefici tant sols d’ells...

Per res del món
miraria la llumeta de l’oblit,
és tant sols una il·lusió més
dels maleïts homes de negre.

22.2.20

EL MÉS TONTO DE LA COLLA




Havia provat tots els instruments.
Li agradava molt la música.
I va provar els instruments
de la banda del seu poble.
La guitarra tenia massa cordes,
massa acords, massa arpegis.
El violí li produïa tendinitis a l’espatlla,
amb el seu moviment de nyigo nyigo.
L’harmònica impossible, pels braquets,
el saxo i clarinet, massa tecles,
la viola de gamba impossible,
de petit li van detectar al·lèrgia al marisc.
El triangle estava renyit amb la seva masculinitat.
La gralla, massa estrident i menysvalorada.
L’arpa, no li cabia a l’ascensor de casa,
el fiscorn...que cony és un fiscorn?.
La mandolina, era una eina massa fina,
i la txalaparta, no hi havia prou arbres al barri...

I un dia, pres de la ira...
va agafar una massa...
i va colpejar amb traça...
un bombo que hi havia a l’eixida...
Aleshores, el més tonto de la colla,
va descobrir que aquella espècie d’olla
era sense dubtar-ho la seva Ítaca
i des d’aleshores colpeja
cada cop que s’enrrecorda
aquell instrument sense cordes
sense fineses ni arpegis,
sense tecles ni agents al·lèrgics
I ara és feliç
com diria aquell fi de conte
com un anís,
el més tonto de la colla.

19.2.20

PAS DE ZEBRA


Avui, amb la pressa dels dies,
la feina, els nervis, els objectius,
el trànsit, els eterns mals de cap,
veia que el dia se m’esmunyia
d’una manera cruel i repetitiva.
M’he aturat en un pas de zebra
per deixar passar un home gran
i un gos més gran que ell...
Caminava amb una canya
recent tallada del canyar del costat
per no perdre peu, i aferrar-se al mon.
Travessava el pas de zebra poc a poc
sense pressa, tranquil·lament.
M’ha mirat, ha alçat un poc la mà
per agraïr-me que m’hagués aturat,
que hagués aturat tot el meu món
de nervis, de feina, de mals de cap.
M’ha mirat com dient-me:
“t’estas perdent tantes coses, noi...”
He quedat abduït pel seu fruir
per la seva immensa tranquil·litat,
pel seu pas apuntalat de canya
però pausat i completament seré.
La botzina del cotxe del darrera
ha despertat el meu estat zen,
i he deixat còrrer les hores que quedaven
lentes com una caiguda de fulles de tardor

14.2.20

LA INFERMERA

Després d’omplir-me la nevera de les analítiques
de sang, d’esputs, d’orines, de femta i altres líquids insospitats,
la infermera, bonica com és, em va mirar tota seductora
amb el seu posat angelical i els seus ulls marrons de princesa
i em va dir: Mira què m’han regalat. Saps que és? un atrapa somnis.
I jo, poc donat a romanticismes, li vaig dir: No sé...un insecticida?
Ella em va mirar incrèdula, i segur que va pensar: Quin cretí...
I em va ensenyar un objecte ple de plomes blanques
i em va dir: Això aquest objecte tant bell és un atrapa somnis...
I jo vaig pensar “no me jodas Patxi”... I així es va trencar tota la màgia
d’aquell matí bonic, entre caques, esputs, orins i d’altres líquids insospitats
i una infermera bonica, que atrapa els somnis de ves a saber quí
i que no necessita per a fer-ho de cap aparell espantós i plumífer,
per molt que algún pacient li digui amb grolleria que li fa falta....més sexe.

9.2.20

MARIA ROSA

No recordo que la mare m’hagi dit mai que m’estima.
De fet la mare no necessita dir-me que m’estima.
Ni tant sols necessito jo que m’ho digui, simplement ho sé.
Avui m’explicava com va conèixer el pare,
va aparèixer a l’Orquidia, sense saber perquè i em va mirar,
jo el vaig mirar i vaig pensar simplement: “és guapo”
Tot simple, tot elemental, tot alegre i senzill.
Segueixo pensant i no recordo cap moment
on la mare em digues que m’estimava. No calia.
Avui, en marxar de casa, després de despullar-se,
després de mostrar tota la seva infantesa,
cruel, prenyada de sobresalts, de penúries i alegries,
m’ha abraçat com només ella ho sap fer
amb el seu cos menut i atropellat pels anys,
després d’haver xerrat durant més d’una hora,
després d’haver-nos  capbussat pels seus records,
d’haver parlat de presons i repúbliques perdudes,
de bombes, anarquistes bojos i franquistes vomitius,
de rialles desfermades i sentits de l’humor rubianescos,
m’ha abraçat com feia temps no m’abraçava
i he notat tota la seva joventut emergint pels porus,
tota la seva  angoixa d’aquells temps terribles,
tota la seva energia jove malbaratada per les guerres,
tot el seu amor incondicional a la gent bona
l’àvi, l’avia, els germans i amics del barri,
tota la seva manca d’aprenentatge elemental,
d’una escola quasi bé inexistent i ridícula...
M’ha abraçat, i he sentit en aquella abraçada
que no parava de dir-me que m’estimava,
que no calia dir-ho, que el que calia era sentir-ho.
M’ha abraçat, i m’ha deixat impregnats
tota la seva vida i tots els seus valors.
Aleshores, m’ha parlat de l’àvi...l’Avi....

31.1.20

eGo


eGo
sÓc el ceNTre de tOt.
EsCRic i fAIg raJar parAUles,
-qUè dIc ParAUles...SenTÈNcies-,
soBre un paPer paRit d’uNs arBRes
plaNtats pEr a sEr beNEïts pELs mEUs mOTs.
SÓc  un Déu, i taMbé, un dEu.
EsCric.....POESÍA!!!!  sÓc poEta!!!
I reCIto, tANt sOLs on saBen aprECiar
el mEu aRt súBLim, peRQuè senYors
sÓc suBLim.
QUAn reCIto, deMAno silÈnci,
peRQuè, sÓc i em seNto el ceNTre
de la creAció,  el pUTo aMo.
I m’escOlto, i m’escOlto i m’escOlto,
m’aUto acaRIcío, en un onaNIsme
seNse fi ni modÉstia ni meSUra.
SÓc poEta, sÓc el ceNtre...
SORt teNiu de mi, i la mEVa saVIesa...

29.1.20

EL BARRI


La vella ràdio sonant amb la rumba inacabable,
les guitarres gitanes transportant-me lluny,
recordant-me els racons feliços del barri
d’una infantesa dual i meravellosa, plena de jocs
i sempre de cara a la gent més humil i obrera,
dels que han perdut  totes les seves guerres,
les que escupen morts, les que fabriquen misèries.
El barri que mai guanya votacions, ni referèndums,
el de les pintades, de falç, martells i estrelles.
El barri, la infantesa, el joc, les derrotes, la vida,
les cadires  a la plaça, plenes de “palmes”
i veus estripades que canten el “borrriquito com tu”.
El silenci d’aquell dos de març on les pedres ploren
i en Salvador acluca el cap assegut i lligat a la cadira,
i del silenci sorgeixen campanes que toquen a difunts.
La vella ràdio segueix sonant mentre els veïns
guarneixen racons del carrer, amb draps i coloraines
i els més vells recorden els bombardeigs des del port,
i corrien a amagar-se als refugis, ara visitats per les escoles.
Aquell barri que es vesteix de patiments i pells de gallina,
i que ara  et decep amb tota la laca, el perfum i la gomina.

He passejat pel barri, racons infantils enyorats
i he seguit buscant en cada cantonada l’avi.
Aquell que se’n reia de mi quan en Tom, el gos
em perseguia tant sols per jugar i mossegar-me el cul,
em feia pànic aquell gos preciós i enjogassat,
i em pujava  a la figuera , sabent que no m’agraden les figues.
Com lluitava per fer-me perdre pors absurdes i inútils
i per fruir també d’allò que mai no m’havia agradat...
Segueixo buscant la silueta de l’avi, i el seu somrís,
el seu barret, les seves pigues, els seus ulls clucs quan reia....

26.1.20

PERÒ...


Mentre xutava aquella pilota “de reglament”,
completament desinflada cap a l’arc de la plaça
on hi havia l’amic, company de jocs i entremaliadures,
fent de porter , desganat i amb ganes de canviar el rol,
aquella pilota demacrada amb el seu soroll de “ploff”,
que malauradament va tocar al pal figurat i va quedar morta,
va sentir com algú comentava “els hi donen tot, tot”
“els paguen el menjador escolar” “els regalen la salut”
“llencen en un contenidor els aliments que els regalen”,
“només delinqueixen, venen drogues, armes i ves a saber”
“ fan dejú i falten a la feina”, “es reuneixen en mesquites a resar”
“fan pudor i mai, mai,  mai, s’acostumaran a les nostres tradicions”
“les nostres tradicions que són les bones” “el nostre déu que és el bo”
“Jo no sóc racista, però....no sóc racista, però, però, però...”
“les nostres, les nostres, la nostra, el nostre...”
Al cap li repicava el “ploff” de la pilota, el “però”, el “nostre”.

Va aixecar el cap, va mirar la taula d’on sortia la conversa,
va imaginar dues dones, amb un bigotet curt sobre el llavi.
Dos homes, amb uniforme i medalles plenes de creus estranyes.
En realitat, vestien Zara, bershka, i Massimo Dutti.

Dels “nostres”,” però....”  “els hi donen...” “TOT....”

I es va cagar en tots els Déus.

14.1.20

REESCRIC


He subratllat cada paràgraf plaent
d’aquella poesia que semblava no tenir fi.
No he sabut trobar uns mots més adients,
ni refer cap dels versos que de manera maldestre
anaven sorgint dels dits i de l’enteniment.
Tot era borrós, desenfocat i massa previsible.
He estripat mil cops els papers que anava omplint
de frases superflues i imatges simplistes
i no he aconseguit en aquesta llarga estona
descriure ni un sol gram del teu fascinant somris.
Retorno a les lletres, tossut  a explorar el full buit
a tentines, com l’infant al mugró que l’alleta.

3.1.20

AIGUA


Com el plor dels Déus,
com la baba d’un drac,
com una aigua de part,
com orina d’àngels,
com llàgrimes de refugiat,
com el mar que els engoleix,
com pluja de primavera,
com xàfecs de tardor,
com líquid de vida,
com un afluent de la terra,
com rius d’emocions,
com els banys dels infants,
com la tomba dels víkings,
com el joc dels raiers,
com tempesta d’estiu,
com rosada d’hivern...

M’ha envait l’aigua
mentre nu, et somiava

EL NOSTRE RACÓ


La solitud, ho ha cobert tot de fulles.
Els vells bancs on ens besàvem, son buits,
la tardor els ha amarat d’humitats i oblit,
i la font on xerricàvem raja alegre i sorollosa
per aquesta estació on la pluja ha fet estralls.
El nostre racó, on ens aixoplugàvem del sol,
ara és ple de molsa verda i ocres clars,
i els arbres es despullen sensual i lentament
com aquells amants que no tenen cap pressa.
Algun dia tornaré a aquell racó a repensar-te,
a tornar a fruir apassionadament dels teus petons,
encara que tu hagis marxat, la teva imatge
romandrà per sempre més al nostre racó.

2.1.20

BRUIXOLA -Foto d'Agnés "ses noves"


Hi havia tants nords
que varem perdre de vista el sud,
tantes orientacions
que ens vam desorientar.
Tants, que el sol no sabia per on sortir,
i la lluna viatjava a les palpentes.
Hi havia tantes indicacions en aquella vitrina
que en fer la foto de manera aleatòria,
no hi havia manera d’enquadrar-la...