La paraula, de vegades t’acompanya
com un vell amant passejant arran de riu,
quan la tardor t’envaeix els instants.
Aleshores sense avisar t’abraça dolçament
o et revolta amb frases colpidores i insurgents
i et deixa atònit i terriblement sol i dessolat.
I sents que no necessites res més al teu voltant,
cap frec, cap plany, cap al·legoria, cap parany,
tant sols el bis bis dels llavis amics que et bressolen,
que et diuen t’estimo, no pateixis, tot anirà bé,
i es quan el teu cos es dilueix en un estat plaent,
en un estat on res t’importa, on tot és sobrer,
i et deixes anar tranquil·lament sobre una estora
plena de regalims de la rosada més fresca i virginal.
