30.8.16

LES ROQUES

Embruto fulls i mots
 i me'n ric de mi mateix
i dels altres, si cal,  
sóc jo i només jo
en aquests instants de solitud,
mentre el mar colpeja tossut
les roques, els cossos, els sentits.

29.8.16

EL VOL DE TORNADA

El vol de tornada
ha redreçat el temps
en el seu espai de sempre.
Perdura però el record fumenjant
del volcà i les espelmes,
el record amable de les onades
i també la lluna plena,
el record cansat del sol i les escales.
Aquells petons dolços de benvinguda,
els petons freds de comiat a l’aereoport,
però sobretot, el desig d’amistat compartida,
en l’àmbit tant valuós i poc valorat
que se’n diu temps...

EL VELL SOMNI

Vam convertir el vell somni en realitat
i nus, ens vam banyar sota la lluna plena
en una aigua tèbia i molt salada.
com en un vell somni de l’anhelada Ítaca,
aquella que de petits havíem somniat.
Tant sols els estels ens feien de llençols,
i de banda sonora les rialles nervioses
que l’amiga que rebia una a una
les envestides violentes de les onades
com si d’un present es tractessin.

EL FAR

Cada tres segons el far de la pedra
llença un raig roig cap a la costa,
mentre l'Etna fumeja.
I repasso el dia tranquil·lament,
les pedres antigues del teatre,
la poesia violada, els carrers
tortuosos com serps, el batut granissat,
la pasta menjada a rialles,
el poble costerut i fàl·lic,
l'Ovidi i el blues a la ràdio,
i altra cop el far que em retorna al present.

Tot comença en un mateix.

6.8.16

LA TEVA ÚNICA NEURONA -Avui a la feina, he sentit un company que criticava un altre company de feina pel seu color de pell-


Dins el teu cervell diminut,
una petita neurona ocasional,
rebota per les parets del teu crani,
sense saber, que coi hi fa allí perduda.
Ella intenta raonar les coses simples,
la vida, el treball, l’amor, el sexe,
les idees, les amistats, les raons.
Ella, ha decidit però fer un manifest,
en el qual es desvincula unilateralment
de totes i cada una de les paraules
que escup de manera insolent
la teva pútrida i fastigosa boca.
Es rendeix, com ens rendiríem tots
sentint-te parlar de races i creences,
d’idees polítiques o convivència.
Fa temps que va decidir, pobreta,
suïcidar-se i deixar-te sol,
però ets un ser tant incomplert
que ni tant sols tens un punyeter rètol
on s’indiqui la sortida d’emergència.
Avui t’he sentit parlar de races,
de refugiats, i de primer els de casa,
parlant d’un company de feina...
Tu que no tens casa, només teulada i pedres.
Tu que no tens raça, perquè ningú no et respecta.

Tu que estàs fent infeliç a la teva única neurona...

EQUILIBRI


Puc ser gran i fort com un roure,
o petit i insignificant com una puça.
Puc aprofitar les branques i bressolar-te,
o endinsar-me al teu vestit i omplir-te de picades.
Puc ser dolç com la mel més dolça,
o àcid com la llimona més verda de l’arbre.
Se’m pot omplir la pell d’alegres abelles
o buscar la frase més punxant per escriure.
Puc ser el ying, o puc ser el yang...

Puc ser tantes coses,que no sóc res....

5.8.16

REFUGIATS

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara  alades a les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què.
Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.
Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.

REFUGIATS

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara  alats a les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què.
Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.
Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.

24.7.16

MOCADOR MORAT AL COLL

Mocador morat al coll
mirada alegre, olor de xocolata,
color de préssec a les galtes,
llengua juganera i dits nerviosos.
Mocador morat al coll
rialla escandalosa, aura màgica
que tot ho envolta, tot ho banya
amb el licor d’amor, d’aromes dolces.
Mocador morat al coll
i crit sobtat de revoltada independència.
Pels carrers de l’enyorada Donostia,
caminen dos amants a les palpentes.

18.7.16

BUIDOR

De vegades, no moltes,
s’apodera de mi la buidor.
A voltes és aspra i xucladora,
d’altres, espessa i compacte
com una farineta de nadó.
Quan menys t’ho esperes
se t’arrapa com una argelaga
i t’esquinça tots els sentiments,
o juga amb tu a fet i amagar,
però la saps present sota l’estora.
De vegades, afortunadament,
no moltes, l’absurda buidor,
se’t presenta a casa d'imprevist,
sense que ningú la convidi,
i sense pudor, t’ho regira tot
i es disfressa d’impotència.
Aleshores, és aquell moment
en que et deixes anar i plores,
en que et deixes anar i crides,
en que et deixes anar, vençut
i et ve al cap aquella joguina
que en aquella nit màgica,
els Reis d’Orient van oblidar.

16.7.16

INKEN

Avui, al cementiri,
la mort s’ha vestit de dol.
Els grills feien banda sonora
emmudint les llàgrimes
que queien pausades galta avall.
les abraçades, no eren fingides,
els petons eren de veritat,
les paraules anaven tristes
del català al castellà,
del silenci a l’anglès i l’alemany.
El record sobrevolava l’instant.
Avui, al cementiri,
el petit Ramses reia aliè
a aquells moments de tristor,
com una petita flama de vida,
recordant-nos que tot segueix
que tot, sortosament es reinventa,
que la bona gent que mor,
mai ens abandona del tot.

15.7.16

HAIKU A LA BILBAINA

Volia escriure un haiku
sempre m’havia fet il·lusió.
escriure amb intensitat,
poques paraules, simples.
Buscar imatges de natura,
contar les síl·labes una a una,
la simplicitat, franquesa d’expressió.
Un haiku senzill i planer,
que em transportés a l’orient,
que m’ametllés els ulls i els sentits,
que em donés pau.
Un haiku que jugues amb imatges
i si podia ser, amb sentiments,
però tampoc era imprescindible,
que tot s’esdevingués en un instant,
en aquell precís instant triat a l’atzar,
que fos concís i metòdic,
que resumís en definitiva
tot el que sentia, en poques línies.
Un haiku graciós i dòcil
que donés veu al que volia dir
de manera fàcil  i contundent.
Amb un final apoteòsic,
que despertés admiració
entre els entesos en la matèria.
Al final, m’ha sortit, sense voler
un haiku a la bilbaïna.


13.7.16

LA NOIA DEL PA

La noia del pa cada dia em somriu,
te els ulls ametllats d’un marró molt viu.
Mentre agafa les barres, em saluda i em parla
amb el seu català, d’allà prop de la pampa.
En el seu gest mecànic, hi veig complicitat,
me les dona i les cobra, somrient d’amagat.
Si ha guanyat el Barça, em fa un gest amb el dit,
i si fa mala cara, es que ha guanyat el Madrid.
Són només uns segons, amb la noia del pa
i tornant a somriure, tant sols diu, fins demà.

11.7.16

OLORS

Abans que res, et vaig olorar.
Sempre havia pensat quina olor feies.
Havia somniat que feies olor a gessamí,
o potser a altres fragàncies florals.
No sabia quina era la teva olor.
Seria una olor fresca, o intensa?.
Faries olor d’espígol o de menta?
La teva seria l’olor a perfum car,
o simplement de colònia dolça?.
Ens vam fer dos petons a cada galta
enmig d’una abraçada forta.
Vaig aprofitar per olorar-te, ho confesso.
vaig quedar sorprès i confós.

Feies olor de mi.

7.7.16

SOMNIANT LA LLUNA

Cada vegada que ell
li demanava la lluna,
ella li exigia un somni,
i seguien en paral·lel
aquell joc de petons
d’anar, venir i tornar.
Cada vegada que ella
li demanava un somni,
ell li exigia la lluna,
i entre els dos creixia
dia a dia un desig
difícil d’explicar.
Cada vegada que la lluna
exigia un somni,
el somni es tornava lluna.
La lluna esdevenia somni.

5.7.16

METÀFORA

Un a un i de manera aleatòria
els petits ocells es van penjar
com notes sobre el pentagrama.
Un a un piulant desafinadament,
notes soltes  incomprensibles.
Poc a poc els seus becs diminuts,
varen foradar amb destresa
els barrots d’aquella presó
que els impedia expressar-se.
Un a un, i de manera aleatòria
varem interpretar magistralment
la cinquena simfonia de Beethoven,
i acte seguit van marxar cap al sud,
allí on diuen que la gent es lliure,
alegre, indisciplinada i feliç...

3.7.16

EM SOMRIUS

Amb les puntes dels dits,
t’acaricio la cara.
A penes, frego lleugerament
la teva pell, els teus ulls clucs.
Acosto la boca a la teva orella,
i et xiuxiuejo una melodia desconeguda,
inventada al moment, com un sospir.
Bressolo el teu somni desconegut,
mentre et remous en el teu núvol,
i intueixo que encara adormida....em somrius.

A L'ALBADA

A l’albada,
em deixo portar
per la barca dels somnis.
Aquella hora dolça
en que els ulls busquen llum,
i sols veuen foscor.
On el rellotge sembla aturat
i els gossos borden  a la lluna.
En que les lascives bruixes
descavalquen de l’escombra
i acaricien els gats negres
que dormen a les teulades.
Aquella hora on les campanes
fan de notaris lletraferits
i les samarretes baten alegres
als terrats mentre s’eixuguen.
Aquells instants precisos
en que el cervell repassa els dies,
en que el sentiment destria emocions,
en que el cor batega relaxat
mentre el sol mansament
treu el cap de sota els núvols
amb una mandra malaltissa
i infinitament encomanadissa.
A l’albada,
tot desperta i tot mor a la vegada.

27.6.16

ERROR

Va marxar
pràcticament sense acomiadar-se,
com si un mal vent se l’hagués endut,
quatre retrets, un cop de porta,
quasi sense dir un sol mot.
Va carregar la motxilla de somnis,
i va sortir a la carretera a esperar el bus
que potser la portaria al no-res o a l’infinit.
Suposo que va plorar unes gotes,
vaig sentir de lluny una espècie de sanglot,
no podria pas jurar-ho ni negar-ho.
Va marxar
amb la il·lusió per bandolera
i ens va deixar una caixeta plena de records,
de xerrades i rialles, de sospirs i complicitats,
de buidors i nostàlgies. De vivències.
En tancar la porta, ens envaí una buidor,
un malestar, una gens fingida enyorança.
Tots sabíem que s’equivocava,
i tots la vam acomiadar com si marxes de festa.

Les seves darreres paraules van ser:
equivocar-me, és la meva manera de ser lliure.

RAÓ

Tinc raó.
Potser tinc raó.
Tanmateix, no se si la tinc tota,
però crec que almenys
tinc la meva raó.
I que carai, la tinc. Tinc raó.
A veure si pensareu
que amb quatre arguments...
No i no. Tinc raó i punt.
És clar, ara em sortireu
en que si això, que si allò...
Un rave! Ni de broma,
és més, ara mateix
si em demostréssiu
que no tinc raó,
tampoc us la donaria.
És qüestió d’orgull.
Per tant,
com que sé que tinc raó,
no penso discutir amb ningú,
almenys, amb ningú
que no em doni de manera il·limitada
i sense condicions, la raó en tot.

19.6.16

FOCS


Aviat oblidarem el foc,
les flames, les brases,
els arbres centenaris
que abans feien ombra,
els matolls on matollavem,
els racons on descansàvem.
Aviat tot serà negre com el sutge,
el paisatge, els arbres, els records,
i en la nostra memòria s’esborrarà tot,
com en un somni, o un malson.
Aviat els boscos ens jutjaran,
les fonts deixaran de brollar
amb aquell dringar alegre de l’aigua,
i explicarem contes al nens
que ens escoltaran a estones,
mentre la tablet els passa de pantalla.
Aviat tot serà menys verd,
menys alegre, menys humà...(?)...

17.6.16

ULLERES PROGRESSIVES

Porto ulleres progressives, sí.
Per no perdre’m ni un nano segon
de la llum dels teus ulls.
Per a capir tots els detalls
de la comissura dels llavis.
Per a fruir del teu somrís,
dels moviments de la mà.
Per no haver d’imaginar-me
la teva pell de gallina,
el moviment dels teus pits
quan te m’acostes
el balanceig dels teus malucs
quan t’allunyes.
Per distingir cada nova arruga
en el passar dels dies dolços.
Per endevinar quan t’enfades,
o quan l’alegria et torna.
Porto ulleres progressives, sí,
per poder veure la silueta retallada
en cada sortida de sol,
i cada meravellós crepuscle.

11.6.16

YING-YANG

Aquesta nit
als peus del meu llit,
el meu ying i el meu yang,
han tingut més que paraules.
Cada un armat amb el seus estris
s’han batut en un duel desigual,
entre la luxúria i el romanticisme.
S’han apuntat al cap sense escrúpols.
L’un li ha retret a l’altre laxitud,
l’altre, excés de pardals al cap.
Finalment, he tancat el llum,
he deixat l’estança en penombra,
i he resat als sants en els que no crec
perquè el resultat fos empat
amb una ics a la travessa dels somnis.

SUN


Has obert finalment
la caixeta de música,
la que et convida a ballar
mentre el temps passa
de sol a sol, de lluna a lluna.
Aquell temps plaent
de somnis i llibertat
aquella vida que fa anys
t’espera fora, tota seductora.
Has obert per fi
el temps daurat en que tot sura
o es mimetitza dins l’espai
prenyat de colors i de paraules.

28.5.16

DEIXARÉ DE PLOURE

Algun dia deixaré de ploure,
i em miraré a aquell mirall
que forma les aigües del meu riu,
i percebré nítidament,  una a una
les arrugues que els anys
i les experiències m’han conferit.
Algun dia deixaré de ploure
i miraré amb emoció i estupor,
el meu arc de Sant Martí imaginari,
aquell lluminós bosc de fades
en el que he somniat migdiades,
aquell paradís de fullatges
on he cregut, des de petit
que s’amagava el tresor dels pirates.

27.5.16

BULL LA SANG

Bull la sang en plena primavera,
com esclaten els colors groc de la ginesta,
com s’acoloreixen els camps del roig de roselles
com es ruboritzen les galtes dels amants.
Bull la sang amb els colors de l’estació,
mentre als camps de refugiats
la lluna envermelleix de vergonya.

24.5.16

SUÏCIDA


Va jugar a ser Déu.
Va triar el dia,
va triar el lloc,
va triar l’hora.
Era massa orgullós
per a no decidir ell.
Va jugar a ser Déu
i va dir adéu.

25.4.16

MERDA

El president de l’associació contra la ludopatia,
ha deixat la presidència, perquè li ha tocat la loteria.
El dirigent d’alcohòlics anònims ha sortit de l’anonimat,
tancant un a un els bars del barri, ben torrat.
El pneumòleg deixa cada cinc minuts la consulta,
per amagar-se pels racons i encendre un cigarret.
La presidenta d’aquella associació contra el racisme,
ha fet fora la dona de fer feines, perquè feia el ramadà.
El secretari general d’aquell partit famós d’esquerres,
cada nit abans de dormir, resa i canta el cara al sol.
Aquell anarquista combatiu, convençut i anticapitalista
rondina , perquè el seu Iphone ha perdut la cobertura.
Aquella votant cristiana de dretes de sempre,
porta la seva filla a l’hospital perquè hi avorti.
Aquell refotut independentista de tota la vida...
...quan marca Iniesta amb la roja, crida GOOOOOOOL

I JO TRIST...

Anava caient la tarda, mansa
com un cabdell de llana descabdellat.
La tramuntana removia els arbres,
i des de la finestra de l’habitació
semblaven guerrers armats
dansant una espècie de haka
executada a càmera lenta.
Els camps verds primaverals
es movien enjogassats i alegres,
com si fossin un mar calmat.
Les restes de la festa infantil,
les garlandes, les banderetes
corrien d’un cantó a l’altre
penjant dels fils que ja cedien.
La neu, llunyana del Canigó
es desfeia en aigua muntanya avall.
El gat jugava amb les restes del cabdell
i els gossos jeien estirats a l’herba,
aprofitant centímetre a centímetre
la poca estona de sol que quedava.
Un paradís.

I jo trist... Ves per on...

23.4.16

ALLÒ QUE MAI SERÉ

ALLÒ QUE MAI SERÉ.
Sota la pluja de primavera,
m’he fet riu.
He deixat córrer cos avall
totes les penes.
En el passeig pels camins emboirats
he liquat tot el que em pesava,
m’he buidat de pensaments,
m’he despullat de sentiments,
m’he aigualit gram a gram.
M’he deixat anar sobre una rosa,
tan vermella com la sang
i he recorregut lentament
tots els seus pètals.
He somiat recórrer com a gota,
cada un dels centímetres
de la teva pell...

Finalment,
m’ha despertat la llum d’un llampec,
i m’ha espantat el so del tro.
Aleshores m'he adonat
que simplement, no sóc res.

2.4.16

LÀPIDA

Ell no volia.
Era la primera vegada.
Se li va anar la mà.
Se li van creuar els cables.
Va ser l’alcohol.
Van ser els nervis.
Va ser l’estrès.
No volia dir-li el que va dir.
No volia fer el que va fer.
Va ser sense voler.
Ell no és així.
Estava com posseït.
Mai havia estat violent.
Ella el va provocar.
No li tindrà en compte.
Sap que ella el perdonarà.
Ell li portarà flors.
Ell plorarà com un nen.
La culpa, sempre és d’un altre.
No tornarà a passar.
No tornarà a passar.
No tornarà a passar...
Ella el creu.
Ella l’estima.
Ella el perdona.
Ella accepta les flors.
Ella accepta els petons.
Ella diu que està tot oblidat.
Ella jau.
Ell somriu.
Ella sotmesa.

Ell, el mascle.

28.3.16

FEDERICO

Ara que les bales costen tant poc,
que la vida cada vegada val menys,
que la mort viu  amagada a les cantonades,
recordo el poeta.
Aquelles bales feixistes ,
aquelles bales covardes,
aquelles bales injustes,
aquelles bales arbitràries,
aquelles bales infames,
aquelles bales...
Les que mataren al poeta,
les que foradaren el seu  ventall,
aquell ventall ple de vida i colors.
Aquelles bales que mataren  la paraula,
aquelles bales homòfobes,
aquelles bales nacionals,
que anihilaren les rimes,
la creativitat, la llengua, la raó.
En aquesta terra nostra, vostra,
en que valen més els “cojones”
que la més gran sensibilitat.
En aquesta puta terra,
hi van enterrar el poeta afusellat.
Per això cada dia, cada estació,
broten dels camps virginals,
nous poetes, noves paraules, noves raons.


Feia tant, que volia escriure del poeta....

18.3.16

EUROPA

Segueix plovent,
i tu Europa, aquell somni,
segueixes fent indissimuladament,
com aquell qui no sent ploure.
Segueixes girant la cara a la tragèdia,
perquè per a tu, la única tragèdia
són els mercats, els valors, els índexs.
Segueix plovent,
i les banderes de la pau, del miratge,
segueixen mullant-se, com es mullen els papers,
com es mullen les lleis, i els compromisos.
La vella Europa, aquell somni,
segueix sent , la vella utopia de sempre,
l’engany, el mirall que no reflecteix res de res.
Segueix plovent,
i als camps de refugiats,que no saben on refugiar-se
 plens de nens, que en la infància escapçada
no han viscut  més que guerres,
plens de joves,sense cap futur ni esperança
plens d’avis desenganyats i ja sense ràbia,
segueixen entomant estoics
aquesta pluja daurada, en forma de pixarada
que representa, tots i cada un dels valors,
d’aquesta Europa, sense valor ni vergonya.

Tu, Europa, aquell somni...Aquell malson.

14.3.16

TRENCADÍS

I de sobte, t’arriba un ganivet
i et forada l’estomac. Foc amic.
I penses que no pot ser,
que això no et pot passar a tu,
que simplement no toca,
i veus que tot el voltant
són figures que es riuen de tu,
com en un somni pesat,
com en un malson repetitiu,
i la ferida et fa mal,
l’esvoranc supura sang i fel,
i penses que això no et passa a tu,
que simplement estàs somniant
i que de sobte et despertaràs
i somriuràs entre suor gelada,
i pensaràs que segueixes viu
en el teu mon de merda
on tot està controlat
i és plàcid i senzill.
I veuràs d’una manera segura,
que la vida se t’esmuny
pel trencadís de l’ànima.

13.3.16

CONTRADICCIONS

Tenim ideologia.
Odiem els corruptes, i els farsants,
els malversadors i els evasors fiscals.
Els que fan amb el que és públic
un us privat i delictiu.
Els que fan amb el que és privat
un us públicament delictiu.
Som d’esquerres, de centre esquerra,
ecologistes, socialistes, comunistes...”istes”.
Paguem tots els nostres impostos,
i ens revolta que d’altres no ho facin,
simplement, perquè tenim ideologia.
Volem una societat més justa,
més neta, més igualitària,
 sense tantes diferències
entre rics i pobres.
Volem una repartició dels bens
més sensata, perquè tot és de tots.
Tot
és
de
tots...
També ens repugnen les guerres
i tots aquells qui les financen.
La venda d’armes i els conflictes bèl·lics
provocats per obscurs interessos comercials,
i ens horroritzen les morts que ocasionen,
la fam, la por, els desplaçats, els refugiats...
A més, som ateus, i no creiem en Déus,
no creiem en sants ni verges,
no creiem en ídols de fang,
ni en icones sagrades....Però...
Però...en aquell moment,
en aquell instant màgic,
en aquell instant d’explosió col·lectiva,
d’èxtasi incontrolable....
Aixequem els braços amunt
fent una immensa reverència,
cagant-nos en els nostres més sagrats ideals
i ens engargallem unitàriament,
clamorosament,  tràgicament...
Cridant :
MESSI...MESSI...MESSI...

...Contradiccions...

5.3.16

LA SÍNIA

Fa temps que no sent per les venes
aquella sensació del perill del vol.
Aquell pessigolleig entusiasta
de la volta repetitiva i viral.
Temps que no sent els xiscles dels nens
els oh, d’admiració de cada volta,
l’escalfor del bes dels amants extasiats.
Fa temps que ha deixat que l’heura
envaeixi cada un dels seus músculs.
Temps que ha deixat de ser útil
per passar a ser simplement bellesa.

27.2.16

ANNA MERCURY





Anna, se’t veu a la cara quan cantes.
Està clar que ets una drogoaddicta,
fas cara d’un plaer desconegut.
Se’t veu posseïda per ves a saber
quin producte al·lucinogen
que et traspua la pell, i les parpelles.
Suposo que també deus ser traficant,
malauradament, una cosa porta l’altra.
Trafiques oi?. Ho sabia.
I aquesta veu?, de veritat ens vols fer creure
que aquesta veu és natural?
que no hi ha drogues de disseny?
Que s’enforteix i es suavitza en un instant?
Que es transforma seguint les ones
i s’eternitza dins la gola dibuixant
una a una les notes del pentagrama?
a mi no m’enganyes Anna.
Posseeixes la droga més fascinant de totes,
la música a les venes.
Trafiques sense pudor tota la sensibilitat
de la que ets capaç.
Escoltant-te, m’has fet volar com un pobre cocaïnòman.
Gràcies.
Que cap gris policia t’intercepti aquesta partida de droga
fascinant.

26.2.16

DOS DE MARÇ

Recordo aquell dia trist.
Les campanes de Gràcia
tocant a morts lentament.
No recordo si el dia era fred,
però estàvem tots glaçats.
Amb els meus tretze anys
es va forjar un odi immens,
una sensació d’odi que encara
cada dos de març m’assalta.
Encara que sembli mentida,
recordo les campanes, tonc, tolonc,
lentes, tristes, emprenyades.
La injustícia prenia forma de garrot,
la llibertat quedava tacada de sang,
l’ésser humà, baixava un graó
en la seva trista evolució.
Com les campanes de Gràcia,
aquell trist dos de març
tot va quedar alentit i buit.

POESIA

Des de dins del meu poema t’escric.
A tu que un dia arribares riallera
com una tempesta d’aigua de part.
T’escric engarjolat entre les lletres,
presoner de tots i cada un dels mots
que fa tant de temps em regales.
No serveixo per a gaire res, ja ho saps,
per això de dins del petit poema
et dono la més alegre benvinguda,
cada vegada que em portes a ulls clucs
davant el teclat, davant la meva raó de ser.