NEUS CATALÀ -En memòria-

Sortir de l’infern i còrrer per les brases,

i alçar el puny, un cop més i un altre i un altre,

i burlar-se de la mort, del patiment i la tortura

i morir plàcidament després d’un segle.

I seguir cantant dia a dia les cançons revolucionàries,

i reviure l’horror, serenament, amb fermesa.

I somniar nit a nit les parets brutes de l’horror,

i despertar-se a voltes presa del sobresalt ,

i prémer més els punys contra el feixisme,

i relaxar-los davant l’olor tendre d’una rosa.

I explicar i explicar a tothom que vulgui escoltar

el drama, la penúria, la tràgica ombra del nazisme.

I vomitar sobre cada negació, i bramar per cada oblit,

i cagar-se en totes les vides que han robat vides.

I cagar-se en tots els que clamen tornar-hi.

I cagar-se en cada exaltació de la tragèdia

I cagar-se en totes les seves vides

en totes les seves vides

cagar-se en totes

les

seves

vides.

Al seu llit de mort, Neus Català, dibuixa un somriure de supervivent

i es caga en totes les seves vides.

En

totes

les

seves

vides.....

GUILLEM AGULLÓ -En memòria-

Potser era massa per a vosaltres,

potser era massa¡, oi?

La seva esparança, la seva alegria,

la llum dels seus ulls, potser era massa oi?.

Els seus ideals, les seves banderes,

els seus crits de joia, la seva llengua,

potser era masa per a vosaltres,

potser era massa oi?

La seva joventut, la seva vida,

el seu respecte, la seva dignitat...

Potser era massa per a vosaltres, segur.

El seu puny alçat, les seves cançons,

els seus poemes, els seus anhels,

els seus anhels, els seus estels...

Potser era massa per a vosaltres.

Potser era massa oi?

ELISABETH EIDENBENZ -Maternitat d'Elna-

Sento un plor

un plor d’endins

que fuig de la guerra

nat fora de temps,

d’un odi innocent

d’un crit estripat,

d’un temps embogit,

d’un temps desquiciat.

Llençols blancs i nets,

matalassos assèptics

recollits de l’horror,

plor de derrota

por  d’exiliats.

Gemec de qui perd

la vida, el temps,

la llibertat.

Sento unes mans

blanques com d’àngel

que acullen els cels

que brollen de dins

que taquen llençols

robats de les guerres.

furtats dels desgels...

I en un petit racó

aquella rialla

el petit miracle

de l’Elisabeth...

RENAIXENÇA

Tinc tantes coses a agraït

que no se per on començar.

Vull agrair cada cançó

cantada al vent, per cada puny,

per cada carícia i cada bes,

per cada agraïment cert,

per cada orgasme regalat,

per cada orgasme robat,

per cada deixar-me anar,

per cada crit revolucionari,

per cada colze amb colze

per  cada carrer desbordat,

per cada mot de la mare,

per cada gest del pare,

per cada segon, minut , hora

amb les germanes i fills.

Vull agraïr cada dia de tramuntana,

i també els dies odiosos de pluja,

cada boira gebradora i cada sol,

cada lluna plena i cada estrella,.

Agraeixo cada gol del Barça,

cada diumenge a l’Europa,

el meu dia del Sadar.

L’emoció de cada viatge a Euskalherria

i cada txuleton regat amb txakoli.

Cada dia de feina, amb companys estranys,

cada dia de feina amb amigues i amics,

cada llàgrima vessada, cada rialla,

cada somriure robat o produit,

cada poesia escrita i recitada,

cada poesia escoltada o memoritzada,

cada vetllada passada entre amics,

totes i cada una de les hores felices,

els caps d’any, els nadals, les pasques.

Tots i cada un dels amics trobats,

tots i cada un dels amics perduts,

els oblidats, també els enterrats.

Totes i cada una de les emocions

que m’han fet viure, riure, creure,

estimar, odiar, començar, acabar,

recomençar i tornar a acabar.

Gràcies per tot.

Sembla un comiat i només es

una nova renaixença...

DIA INTERNACIONAL DE LA POESIA

Avui, dia internacional de la poesia

m’he quedat sense paraules, ja veus...

Jo que sempre en vaig sobrat,

que furgo el sexe sota les faldilles,

que trobo paraules entre sequeres,

entre llums, foscors i humitats,

avui m’he quedat mut, com un ànec –mut-.

Quin cas...Avui que comença la primavera

m’he quedat sense colors, ni olors,

sense substrat, sense aquell pol·len

que em fa estimar-te entre esternuts

i aquella vitalitat terriblement sensual,

absolutament sexual i llibertina,

que fa que t’estimi i t’odii per igual,

que fa que et faci l’amor i em destrempi

amb la mateixa cruel facilitat –mots interruptus-.

Avui, just avui, el teu dia, la teva refotuda primavera,

avui m’han entrat al·lèrgia als mots...

Ja ho deien a la tele que aquest any seria fort...

GARJOLES 2

Se sentia engarjolat en un cos que no era el seu,

en una vida que no li pertanyia, que no sentia

que no estimava, en la que no es reconeixia.

Cada reacció del seu cos suposava una tortura,

n’era conscient, i s’estremia en el seu atordiment

conscient que cada sensació era com d’un altre,

que cada excitació el sumía al desconcert,

i s’afonava,  en un pou de desigs no desitjats,

de plaers sense plaer, d’identitats furtades.

Va decidir fugir endavant i es va llevar una vida

un dia en el que el sol decidí no presentar-se

i on una pluja suau i dolça li xopà aquell sexe

del que ell sempre n’havia estat  presoner.

GARJOLES 1

M’he reclós en mi mateix,

dins la meva particular garjola,

i uso la meva sol·litud com a reclam

cap al meu propi cos i ment.

M’interrogo, em fiscalitzo i em defenso,

declaro, i dic veritats i mentides

amb la mateixa facilitat en que respiro...

Prenc  aire, i em torno a recloure,

i deixo que els pensaments viatgin lluny,

es dispersin en milers de colors i imatges...

La imaginació, aquella dama imprescindible

que sempre surt absolta de les causes judicials.

DOS -Fotografia de Marta Vergés-

Dues vegades es va pondre el sol

entre els ulls del pont d’aigua escassa.

Dues vegades envermelliit el mon

per un sol que anava de baixa.

Dues vegades reflectit el mon

amb un cel  ataronjat de nuvols.

Dues vegades l’ull es confon

entre el paratge d’arbres ombrívols

Dues vegades calcada la meravella,

dues espurnes d’un dia que es descabdellla

COM LA MARE QUE EM VA PARIR

Avui, la tendresa m’ha tocat l’esperit.

M’he alçat femeninament rebel, com sempre

i m’he transformat en aroma de gessamí,

o en flor silvestre, plantada entre esbarzers.

M’he calçat les botes de trepitjar fort

i he sortit als carrers, avui liles i violàcis.

He alçat el puny per la mare, les germanes,

les amigues, les companyes i els amics,

per les lesbianes, homosexuals i els hetereos,

per tothom que te per bandera la dignitat.

Avui, com cada dia, et reivindico.

Avui com cada dia et vull lliure.

Avui, com cada dia et vull segura,

riallera, feliç, esperançada. Antifeixista.

Et vull tant brutalment dona

com la mare que em va parir.

BUIT -8 de març-

Els teus cops ja no em fan res,

ni els teus menyspreus

ni els teus insults

ni els morats infligits,

ni les marques

ni les llàgrimes

ni la buidor

ni tant sols tu.

Fa estona que jec freda,

que el meu alé és inexistent,

que ja no respiro,

no respiro

no respir

no ...

La mort m’ha lliurat de tu.

Tu seguiras mort respirant,

amb menyspreus i insults

amb morats i marques,

amb llàgrimes,

buit, terriblement buit

tant sols tu, amb tu mateix...

LA COMPANYA DE JOCS

La companya de jocs

un bon dia es va cansar de jugar,

va plegar les nines i els forts,

els indis i els vaquerus maleïts.

Va regalar els cotxes

i els cotxes de les Nancys,

es

va

fer

gran.

I caiugué com en un pou

de retofut avorriment,

on els dies i les nits

es donàven cops de colze

tant sols per fugir.

La companya de jocs

va decidir morir un poc cada dia...

CAP

No alçarem les mans per a cap rendició,

ni  cap toga ens farà submisos.

cap exercit ens farà captius,

ni cap llei ens durà a l’abisme.

Cap constitució ens prostituirà,

ni cap por podrà agenollar-nos.

Cap mentida ens farà violents,

ni cap sentència ens farà bastards.

Cap bandera borda ens seduirà,

ni cap soroll de sabres ens sotmetrà.

Cap obediència ens farà obeir,

ni cap desobediència s’ens farà estranya.

Cap traïdor ens farà traïdors

ni cap monarquia ens farà súbdits..

Sols el poble salva el poble.

De part dels bons.

LLAMBORDES

Passo de puntetes de llamborda en llamborda,

simulant un joc infantil i absurd, per l’edat.

Al cap em venen records i xarranques,

pedreta i els números a saltar i superar.

Els llums del carrer, desprenen melangia

i cada portal ha rebut la humitat i els orins

de gossos maldestres, lliures i poc obedients.

Passa la infantesa per davant dels meus ulls,

dibuixant imatges, segur que en blanc i negre

i salto llamborda a llamborda talment com si fos

el darrer punt de suport vers el gran estimball...

PÈNDUL DE FOCAULT

Penjo i em moc en qualsevol direcció,

durant hores i hores interminables.

Giro, giravolto, torno, i torno a girar

Roto com la terra i el seu centre de gravetat.

I com ell, em moc de manera aleatòria

en un pla sempre igual i greu, molt greu,

com cada decisió, cada moviment,

cada adéu, cada avui, cada demà...

Penjo i giro. Giro i penjo...

PA AMB OLI -Fotografia de Marta Vergés- Dedicat a la meva gran amiga Estel·la Rodríguez, que ho esmorza cada dia.

Com una deliciosa inundació
el meu pa ha rebut el teu fruit.
Sortit directament de l’olivera
m’ha trasbalsat tots els sentits.

Tant senzilla n’és aquesta menja,
que a les classes socials sempre ha unit.

ROIG -fotografia de Marta Vergés-

El meu país és roig com la magrana

quan el vent acarona els seus turons

i el cel es menstrua en cada posta

dibuixant dcel roig tots els colors,

i aleshores de sobte es capgira

i s’ennegreix guardant tot l’encís,

i talment com per art de màgia

els estels hi pinten un immens paradís.

ENTRE PARÈNTESI

Et pensaré cada dia entre parèntesi,

com es pensen aquelles coses importants

que malgrat tot cal remarcar per no oblidar

i per si de cas algun dia m’entra  un dubte.

Et pensaré també a les nits entre parèntesi,

un per obrir. l’altra per tancar i arraulir-nos

i si cal desaparèixer en aquell espai tancat

on es remarquen tant sols els mots essencials.

I a l’endemà, despertar entre parèntesi

aquella puntuació  teva, entre braç i braç

que amaga desigs , calfreds, esgarrifances

besos i arraps, mels i cossos mig torrats.

T’escriure entre parèntesi, o entre orgasmes desfullats.

FINAL

Tot es va acabant, de manera pausada,

com en una pel·lícula en blanc i negre

on el que més domina és el gris intens.

Tot va acabant com si fos una pluja suau

en un dia tristot de tardor i ambient fresc,

com en una cursa  pacífica en càmera lenta.

Tot va morint com va néixer, sense sorolls,

sense estridències, escàndols ni crits,

com una cançó francesa d’un vell chanteur,

entre paraules suaus xiuxiuejades a l’orella.

ELS ESTORNELLS

Com en una fantasia

els estornells han dibuixat,

han desdibuixat, i tornat a dibuixar

siluetes, imatges, danses i coreografies

hipèrboles, tangents, el·lipsis ,paràboles

i moviments harmònics i  sincopats.

De sobte i tots a una han desplomat l’olivera

i han tornat a alçar el vol com dirigits

pel director més perfeccionista i tronat.

Com en una realitat, seguidament

els estornells se’ns han cagat a sobre  a discreció.

EL PIT

Amb el dit índex

et ressegueixo el front,

la corba del nas, els ulls.

En el meu descens

et dibuixo els llavis

i em llepo la punta del dit

per assaborir el carmí.

Amb l’índex i el dit mig

t’acarono les galtes,

t’escanejo el clotet.

Viatjo atzarós a l’orella,

i ressegueixo el circuit,

i baixo envalentit pel coll

fins al naixement dels pits

madurs, ferms, imaginats,

i sense pressa i molta calma

em perdo en la rotonda

deliciosa i excitant del mugró...

POSTA DE SOL -Fotografia de Marta Vergés-

Els ulls de la fotògrafa reposen en el no-res.

Es deixen dur per la profunditat de l’horitzó

solcat d’aigua, núvols rogencs i veles blanques.

Els seus ulls empetitits pel salnitre i la bellesa

es fan profunds i extremadament relaxats.

Somnien, i somnien en balenes i sirenes.

S’enfonsen a les profunditats amb els dofins.

Es deixen anar com els de peixos de colors

que en milers suren a dos pams de la superfície

tant sols per a no perdre’s l’espectacular posta de sol...

ANTIAVALOTS

M’he encarat al teu escut, a la teva arrogància

i t’he mirat als ulls injectats d’un odi visceral.

He escrutat el teu esguard altiu, tens i viril

i he intentat, sense cap sort, veure-hi un home.

Han estat tant sols uns segons, quasi eterns

i t’he vist tant submís al poder, tant poca cosa

que tant sols he sentit per a tu compassió.

Has alçat la teva porra sense pietat ni miraments

i has descarregat  en mi, les teves frustracions.

Avui, tornaràs a casa bavejant com el que ets,

esperant la manyaga autoritària  del teu amo.

Tant sols et manca, perfeccionar els teus lladrucs

LA PARAULA

La paraula, de vegades t’acompanya

com un vell amant passejant arran de riu,

quan la tardor t’envaeix els instants.

Aleshores sense avisar t’abraça dolçament

o et revolta amb frases colpidores i insurgents

i et deixa atònit i terriblement sol i dessolat.

I sents que no necessites res més al teu voltant,

cap frec, cap plany, cap al·legoria, cap parany,

tant sols el bis bis dels llavis amics que et bressolen,

que et diuen t’estimo, no pateixis, tot anirà bé,

i es quan el teu cos es dilueix en un estat plaent,

en un estat on res t’importa, on tot és sobrer,

i et deixes anar tranquil·lament sobre una estora

plena de regalims de la rosada més fresca i virginal.

CARICATURA

El temps i les disputes

m’han convertit com en un joc de màgia

en una burda caricatura de mi mateix.

Se m’embarbussen les idees i de la boca

surten paraules inconnexes i agressives.

Els dits teclegen improperis i bravates,

i tot al meu voltant es torna tèrbol i excloent.

Em contradic i  torno a mormolar esputs.

El temps i les disputes

em serveixen per a amagar incoherències,

per deixar ben clar les immenses incapacitats,

per estampar davant la vida totes i cada una

de les meves perverses  fòbies i complexos...

Sóc una burda caricatura estúpida de mi mateix.

S'ACABA LA TARDOR -Fotografia de Marta Vergés-

S’acaba la tardor

i el mantell estes de fulles grogues,

s’humitegen per les fredes fagedes.

El sol intenta sense cap  perícia ni sort

profanar els temples xops i ombrívols

on la gebre ha proclamat la seva república.

Els faigs, sempre senyorials i robustos

s’han deixat fer l’amor sense capitulacions

per aquesta fascinant tardor que els embriaga.

S’acaba la tardor i tot és apunt per l’hivern,

per rebre aquella capa de neu o glaç

que fa que tot mori amb placidesa

enyorant una renaixença primaveral,

plena de colors, aromes i noves fulles verdes.

NADAL

Els carrers ja són plens de llums i garlandes,

ple de nadales, festes, boles  i llumetes,

els aparadors de missatges de bondat,

les voravies de confetti i purpurines.

Plens de paios amb vestits cars i corones,

amb homes grassos amb campanes...

Tots apunt i esperant amb nerviosisme

el naixement del darrer Iphone al Mediamarket.

POETA

M’he encarat en somnis a la teva supèrbia

i brandant el sabre l’he filetejat com un pernil.

En despertar, he comprovat la teva petitesa,

m’han fet gràcia tots els teus gests maldestres,

tota la teva verborrea absurda i prepotent.

M’has fet riure, com feia riure al rei el bufó...

Ràpidament t’he esborrat i he passat pàgina.

TERRA LLIURE

Segueixo el batec del meu cor

i segurament d’equivocació en equivocació,

refermant-me en el que sento i penso, sóc tossut.

Veig al meu voltant, massa claudicacions i rendicions,

veig que tot es dilueix com en un cafè calent i escumós,

i trobo a faltar el puny alçat i combatiu, l’ensenya i el cant.

No tinc ganes de rendir-me, ni en la més ignominiosa mort,

seguiré cavalcant al llom de les idees , amb la falç  apunt,

amb la camisa roja d’en Rubianes i en Gila, i la negra de l’Ovidi,

seguiré a lloms dels que sempre perden i tossudament remunten.

seguiré somniant en la idea, diuen que utòpica, d’un mon més just

i d’una terra lliure, neta, desvetllada, justa i feliç.

AURORES BOREALS

He palpat tant propera la indiferència

que m’ha colpit, com el guant d’un boxador.

Ha estat tant clara i diàfana, com el sol,

com la refotuda lluna plena que brilla

furtant-te estrelles, oses majors i polars.

En aquest desert de sorres daurades i fines,

desfaré camins que ja quasi desconec ,

i que el vent del nord s’esforça en esborrar.

I tornaré  a aquell espai líquid i amorf

on només podia abraçar-me a mots.

Tant sols a versos sense rimes ni mètriques.

Avui he vist clar l’adéu a l’escalfor i el frec,

a l’aventura i la dissort,  a la frisança i el plaer.

He marxat entristit i desvalgut,frontera enllà,

i m’he quedat per sempre més, sense aurores boreals...

THE ROLLINGS -Xavier-

La veritat, només recordo l’Angie.

Jo era més de Beathles, de Llach,

de Maria del Mar i Raimon.

La música “moderna” m’atabalava,

massa crits, massa soroll, massa de fora...

Tens raó en el que penses:

“quantes coses et vas perdre de petit...”

I potser tens raó. Massa coses a recuperar...

Però ves per on, recordo l’Angie, això si,

i les festes amb els amics, amb música,

i aquella bola de cristalls que marejava,

i la sensació de ballar agafats, molt junts,

la cançó d’aquells nois dolents i peluts,

que en un moment donat, s’acaramel·laven

i cantaven a l’amor i el desamor,

a la riquesa i la pobresa d’una relació impossible,

a l’enyorança d’uns ulls irrepetibles...

Angie, Angie, they can't say we never tried.

I aleshores en les darreres notes

acostava els llavis i fregava els seus

que no eren ni de bon tros com els d’en Mick...

DISLÈXIA -Ester-

Tant se val, l’ordre de les lletres,

el significat de les paraules,

el sentit de les frases.

Tant se val la velocitat

a la que et funcioni el cervell,

la lentitud de la lectura,

l’embarbussament del pensament.

Tant se val la dificultat d’aprenentatge,

les confusions o alteracions.

Tant se val la repetició d’aquell mot,

que et serveix per pensar i agafar aire

i seguir pensant, i seguir rumiant:  “vale”,

i tant se val  que sigui un barbarisme,

o potser un recurs  recurrent i divertit.

Tant se val que allò que volies ho violes,

o allò que prendries , ho perdries...

Volies una poesia per a la teva dislèxia,

mentre ens captivaves amb els gests,

amb els mots, amb els ulls empetitits,

i tota tu desprenies facilitat....

Felicitat.....Beneïda dislèxia.

L'EBRE -Gandesa-

Segueixen vegetant els fantasmes de l’Ebre,

amb la seva joventut intacte i amputada,

amb les armes carregades d’odi i metralla.

segueixen amagats a les fredes trinxeres

plenes encara de sang, fang i ràbia,

plenes d’incomprensió i venjança,

plenes de por, plenes de dol, de llàgrimes.

Segueixen amagats amb els seus uniformes,

amb les seves medalles, les seves casaques.

Segueixen amagats per rieres i marjals

amb bales encastades a les costelles,

amb membres  ennegrits i gangrenats

amb visceres escampades com el temps,

les alegries, les raons...La guerra , la puta guerra...

I en la visita guiada, la Pilar que ens endolceix les paraules

que ens explica històries, enjogassadament amargada.

Ens explica i ens parla de dignitat en un celler modernista,

d’una ciutat que va salvar la vida per una cooperativa,

després d’empassar-se cent mil morts a les seves serres.

Cent mil joves, sense joventut.

Cent mil joves inoculats d’odi.

Cent mil ànimes que vaguen.

Cent mil homes bruts de sang....

LLIBRERIA LELLO

Com un mascaró de proa

d’un vaixell antic i en desús

defensen les seves lletres.

Com un cementiri de cuirs,

de lloms, de mots i tinta

observen pacientment

els clients que passegen

per un espai mig sagrat,

simplement perquè toca.

Pel senzill fet de sortir

marcat en roig intens

en un pamflet comercial

de rutes turístiques.

Contemplen embadalits

com centúries de turistes

que mai han tocat un llibre,

es fotografien perversament

per on un suposat Harry Potter

hi va posar els peus i la fantasia.

En tancar les portes de la llibreria Lello

els escriptors riuen, ploren i discuteixen

per l’espectacle dantesc i surrealista.

VAN ARRIBAR LES ORENETES

Van arribar les orenetes

i van decidir quedar-se

en aquesta tardor tant plujosa.

Es van quedar prop del finestral,

obert  i acollidorament alegre,

un paradís per qui està cansat

d’anar i tornar en migracions.

Van arribar les orenetes

i van omplir la plaça de xiscles,

de vols ràpids i quasi suïcides.

Van arribar les orenetes

i van omplir l’espai d’alegria i llibertat.

LA NOIA DELS RINXOLS l i ll

l

La noia dels rinxols

que menja sardines de llauna prop del Duero

riu i somriu de manera gratuïta i sincera.

A la radio un fado, el primer de l’estada,

a la taula olives negres, oli per sucar i vi verd.

Al fons de la petita finestra el pont de ferro

i davant, aquell somriure agradable i franc

de la noia dels rinxols que menja sense parar

sardines enllaunades en el feliç  del temps d’oci.

Ella somriu aliena a les lletres que segueixo escrivint

mentre em capbusso intrèpid  entre els seus rinxols.

2

Ha marxat la noia dels rinxols

que menja sardines.

Ara veig el riu, el pont,

les cases de colors,

la gent amb paraigües,

els tenderols i les carpes.

Tot resta més trist

en l’espai on descansa

una llauna buida i oliosa.

TARDOREJAR

Va tardorejar de sobte i un munt  de cercles

diminuts van engalanar la llera del Duero

amb centenars de milers de llàgrimes dolces.

Les fulles dels arbres van embogir de cop

formant més cercles aleatoris i caòtics.

Plovia, així de simple i tots els records

van restar molls com les sabates, els abrics

els pantalons i els paraigües que s’estrafeien

a cops de vent, tardorejant-se també a sobre.

GOTA FREDA

La lluna, semblava tant llunyana i tant propera

vista des de l’avió, com la vèiem des de casa.

Semblava tant aliena a tot, mentre a sota

la gota freda feia estralls en cada edifici

en cada camp i carretera, en cada riera.

En cada rostre, pensament i gest poc eixut .

En cada vida.

LA DARRERA FLOR

He arrencat una flor, furtada d’un jardí

i quan te l’he dut, ja havies marxat,

amb els teus somnis en bandolera

i un somriure desmenjat i trist als llavis.

M’he assegut al nostre banc del parc,

aquell dels petons robats en la foscor

per tal de contemplar el ple de la lluna

i t’he trobat a faltar en cada centímetre

en que la lluna rodolava pel cel blau.

La flor se m’ha marcit als dits tenallats

com es tenallen aquells somnis incomplerts

i he jugat a resseguir la via làctia i les osses

que dibuixaven cors bategants i sospirs.

Abans de marxar pansit tornant a casa

he plantat la flor mig morta en el jardí,

tot seguit un gos quasi tant perdut com jo

l’ha executat amb una pixarada.

ADÉU

És tot tant fàcil com girar full,

deixar enrere tots els castells de sorra

i jaure a la palla, a esperar el nou sol.

És tot tant fàcil, com seguir el camí recte,

i oblidar totes i cada una de les il·lusions

tots i cada un dels instants de plaer

tots i cada un dels somnis i anhels.

És tot tant fàcil, que és una bona merda...