PASTÍS

Es va posar la seva disfressa de bruixa.

La capa, la camisa, el barret,

mentre el gat se li refregava per les cames.

Aleshores agafà la vareta i l’alçà.

Va treure la farina i fabricà una massa

i la mesclà amb aigua de tarongina,

va rebuscar mentre taral·lejava sons

entre els seus pots de beuratges

entre la seva col·lecció de potingues

una melmelada de cirera de ple juny.

Li donà forma i l’omplí alegrement

d’una nevada de febrer ensucrada

i l’acostà a l’escalfor de l’estiu

que flamejava dins el forn.

Aleshores, parlà amb els ocells,

reclutà les papallones i les flors

que rondaven nerviosament primaverals

I digué l’encanteri ancestral dels pastissos.

Minuts desprès, de manera poètica

l’estança va quedar plena de dolços,

flors , ocells i papallones.

ALTSASU

En aquest mur de lamentacions

eixugo una a una les llàgrimes

i les converteixo en ràbia.

Acarono el cabell petri,

els ulls dibuixats,

el somriure mut,

els llavis somrients,

el crit eixordidor,

i juro no perdonar

allò que no es pot perdonar.

Mai.

Hem perdonat massa coses,

masses arbitrarietats, masses xuleries,

masses despropòsits feixistes,

masses gests autoritaris

massa mentides...Massa mentides...

Potser algun dia sortirà la veritat de tot plegat,

la veritat que sabem , que ells saben. Tots,

i tornarem a somriure però mai, mai, mai,

mai us perdonarem.

ELLA VA DIR UFF...

Ella va dir uff

perquè tenia el cap ple de coses,

perquè enyorava l'abraçada i el bes,

perquè la vida se li feia una muntanya,

perquè cada demà el veia llunyà,

perquè cada avui era un sac feixuc,

perquè els anys li pesaven com una llosa,

els plats, el menjar, les collites diàries...

Ella va dir uff,

per no fer-se pesada

per no violar el temps i les estacions,

per no oblidar que tot costa molt

i  que el temps vola i les arrugues creixen,

per tenir present que res és regalat,

i que el mon per molt que diguin ,

és rodó i tot torna sempre al seu lloc

tard o d’hora, d’hora o tard.

Ella, va dir uff

perquè la justícia és injusta

i els presos es podreixen a presons

i que la primavera esclata camps enllà

sense barrots, i fent olor de resclosit.

Ella va dir uff,

perquè estava farta de plorar

per agressions masclistes mal jutjades,

per cada vaixell d’immigrants desconeguts

que no van tenir la sort de viatjar

en el vaixell que esquitxava propaganda.

Va dir uff pel vol descontrolat del desnonat

que es llençava tristament al vuit d’un setè pis

d’un setè  pis que ja no era seu i mai no ho havia estat.

Ella va dir uff,

perquè estava fins el cony de malparits...

...I va dir uff, per por de fer-se pesada

o de que algun imbècil li digues

que no era més que una demagoga.

va dir uff i ho va dir tot...

TE VERD...

Te verd, pluja, taula estreta,

cervesa fresqueta, el mar davant,

molta pluja, conversa agradable

pau i benestar,  riure i somriure,

núvols negres, arc de Sant Martí,

d’un Sant Martí tímid i llunyà.

Submarinisme emocional,

muntanyisme de sensacions,

històries i més històries erràtiques

de família, aficions i projectes.

Paraigües, que els doblega el vent,

ulls que grinyolen amb les gotes,

canaleres que esquitxen pantalons...

Te verd, cervesa, mar  i pluja.

Molta pluja per dins i per fora...

PINPILINPAUXA -papallona-

Ells li diuen pinpilinpauxa

no se ben bé per què,

no se si vol significar fràgil,

acolorida, insignificant,

indefensa, inofensiva?.

La veritat és que sona

tal i com es mou

amb moviments sincopats,

en espais quasi inventats,

regatejant el vent

burlant els espais.

No se ben bé per què,

si el que li va posar el nom,

venia de beure un bon txakoli

o simplement era un poeta,

si tenia a veure amb la policromia,

o amb el sincronisme del dibuix

de les seves ales igualades.

Ells li diuen pinpilinpauxa,

com un joc més de la seva llengua,

com un homenatge a la seva bellesa.

DONA D'AIGUA

Com si no en tinguessis prou d’aigua amb la pluja

avui has passejat pausadament arran d’onades,

t’has fet per uns instants mitologia lluny dels llacs

i has explorat la barreja d’arena i aigua salada.

T’has transformat en llum generadora de vida,

en feminitat intrèpida i audaç contra el temps.

T’has envoltat de misteri i de fertilitat vital i clara,

t’has fet natura, perquè natura sempre has estat,

t’has transformat en fada, perquè fada has sigut,

i t’has pentinat la llarga cabellera molla i sedosa,

i amb una parsimònia lenta  i ancestral

has esperat calmosa,  aquell embruix de lluna

que canviï l’estació i et regali entre secrets i llum

un solstici ple de màgia humit i brillant.

Encara no sabem si existeixes, et seguirem somniant.

SONA EL SAXO

Sona la música de saxo al barri,

sona després de la terrible tempesta,

aquella música maldestre i repetida,

-tant sols sé una dotzena de peces-

que acompanya les darreres gotes

que regalimen teulada avall

per desaparèixer riera enllà.

Sona la música i els arbres ballen

i es desensopeixen les branques

ja massa humides i plenes de verdet,

i enyoren el sol i la calor i l’escalf

i sobretot l’alegre tramuntana

que les asseca a petons i enforteix.

Sona el saxo entre sols i fas sostinguts

entre res, dos , sis i mis, i de dins el bosc

se sent el cant d’un ocell que entona

un si bemoll, amb el plomatge ben moll...

LA NOIA DEL PARAIGÜES

La noia del paraigües

baixa  lentament pel camí

esquivant bassals i tristeses.

Té  encara al magí

la melodia enganxosa i fresca

de l’últim instant a la llar.

Porta  com sempre

aquella motxilla feixuga

on els records es barallen,

on el temps s’amuntega

sense cap mena d’ordre

sense cap privilegi.

La noia del paraigües somriu,

perquè sap que tot batega,

que res és prou transcendent

per robar-li l’alegria.

Finalment la noia s’atura,

plega el paraigües

i deixa que l’aigua

li amari la pell

en una immensa

demostració

de llibertat...

...I em regala un somriure.

SINÒNIMS

Em submergeixo en els teus ulls

fugissers, tímids, esmunyedissos,

i en ells, hi veig capvespres rogencs,

insegurs, difícils , incerts.

I quan es creuen amb els meus, els veig

arriscats, dubtosos,  atzarosos

i els meu pensaments marxen lluny,

aventurats, exposats, alarmants, perillosos

M'HE VESTIT DE PLUJA

M’he vestit de pluja per tu,

avui que els ruixats són freqüents,

i tu t’has disfressat enjogassada

d’ullada de sol, entre el naufragi.

M’he despullat en la tempesta,

avui que el cel era d’un negre ufanós

i tu has deixat que t’engolís un llamp

i has esclatat com una flor en la tronada.

Aquesta primavera humida i incerta,

m’ha prenyat els sentiments de verd...

ESPASMES -A Silvia Perez Cruz-

Com en un seguit de petits orgasmes

controlats, expansius i terribles,

sortia a glops el raig de veu,

les notes de la guitarra feien de dits

que fregaven tendrament la pell,

que furgaven els instints i la paciència,

que desfloraven un a un els pètals

d’aquella margarida primaveral.

I em deixaves amb els ulls esbatanats,

amb l’esperit bocabadat i nu

amb els sentiments de cabell d’àngel,

i amb el cos amb un seguit d’espasmes,

esperant, desitjant, anhelant

una nova erecció musical.

ROCA

M’he mimetitzat amb la roca

per sentir-ne el seu  batec,

mentre feia l’amor a la natura.

He fruit des de l’altura

entre el goig i l’esbufec,

entre el sospir i la textura

de l’arbre la terra i el seu frec.

He mirat pel seu balcó

fascinada per la bellesa

i he desitjat tornar-me gotes

per escampar-me amb destresa

o omplir l’indret de notes

amb la música més bella.

M’he mimetitzat amb la roca

per sentir-me un cop més, viva.

LA BALADA DE L'ALAN

La darrera nit

ens vas cantar una bonica balada irlandesa

en el teu anglès mastegat i incomprensible.

No reies com abans, estimat, tenies ja el teu Àlien.

Una cançó llarga que parlava de pau i amor,

les teves consignes vitals, el teu ser, el teu sentir.

Vas marxar d’hora, de la festa, sense massa cerveses,

sense massa petons, sense les teves rialles brutals.

Has marxat entre música i somnis de morfina,

segur que a  cavall de la teva estimada moto,

amb la teva caçadora de cuir de mil batalles

i taral·lejant com sempre algun tema de rock.

Has marxat en aquest maig cruel i trist,

on la primavera ens ha plogut llàgrimes a dojo.

No never, no more, cantavem tots dos un dia...

Adéu estimat amic, fins sempre.

Aquesta primavera m’esta esgotant les llàgrimes...

CARTER

No t’adones de com de trista és la tristesa

fins que decideix colpejar-te entrant a casa

i convertint-se en okupa de les teves hores.

I quan penses que ja no hi cap més tristesa,

s’obre a cops de colze, una mica més, i més...

Aquella trucada terrible de bon matí,

aquella veu trencada, aquell plor...

Aleshores et vesteixes i surts al carrer

surts a caminar per relaxar, per pair.

i arribes al lloc de la festa, al bar,

el lloc on sempre hi ha riures i cervesa,

on hi ha cants, futbol i olor d’herbes,

i el trobes ple, ple de gent jove, a dins,

al carrer, asseguts al terra, sota l’ombrel•la,

i perceps un silenci ensordidor i crepitant,

uns plors feridors, una immensa tristesa

i infinites abraçades, dolços petons...

I perceps una amistat indestructible,

una buidor impossible d’omplir

un amor desmesurat pel que mai més

ja no compartirà, aquesta tristesa,

aquestes abraçades, aquests petons...

I et revoltes amb la vida i les seves bromes,

i penses que tot és culpa d’un mal guionista,

i et cagues en tot, sense que el tot tingui cap culpa.

I busques urgentment, desesperadament

una espatlla per omplir-la de llàgrimes.

Molt bon viatge amic

LA PITJOR POESIA

Aquells  dies no ens els podran prendre.

Aquelles il·lusions, els neguits, la por,

aquella por de saber que t’estàs jugant la pell

i que malgrat tot cal que te la juguis

perquè tot sortirà bé, perquè som molts

perquè creiem que tenim  raó i ens bull la sang,

ens bull com mai, i ens arrisquem i plantem cara

i amaguem les urnes, i esperem les porres,

i som molts i en un instant creiem que som tots.

I veiem els avis, vells conservadors porucs,

que aguanten una a una les humiliacions,

les xuleries, els cops i les empentes

el comportament feixista dels servidors

dels gossos falders i rabiosos dels amos,

i malgrat tot, dormim al ras i ens alcem d’hora,

i protegim un tresor comprat als xinesos,

uns tresors que venen de França

d’una maternitat que acollia nadons

que fugien dels mateixos que ens peguen.

I el dia passa entre la felicitat i la por.

I votem, i guanyem, i de sobte

amaguem el tresor, amaguem l’urna

que vessa de vots, que vessa de dignitat,

i sortim al carrer, i destapem el cava

i cridem i ens abracem, i plorem

i ens petonegem, i ens tornem a abraçar.

I els avis creuen que ja poden morir

i miren els nets i saben que és per ells,

que tanta dignitat, que tant de coratge

és tant sols per ells, pèl seu futur...

L’altre dia em van dir, que jo no escrivia poesia,

i tenien raó, mai n’he escrit, fujo d’ella.

Tant sols intento buidar tot el que sento

i pensar que ho faig bé, pobre de mi,

com tots i cada  un dels que vam patir aquell dia.

No calia fer el correcte, no calia mètrica ni rima,ç

tant sols coratge i dignitat....Penso que m’he liat...

Visca el poble i la República

CREMALLERA -pedra d'Àngels Sargantana-

Vaig descordar la cremallera graó a graó

amb tota la lentitud i sensualitat del que era capaç.

El clic, clic de la tanca amplificava el meu desig...

Allí on pensava però, trobar suavitat i dolçor

hi vaig trobar una duresa implacable,

allí on esperava perdre-hi els sentits

aparegué un mur gris i infranquejable.

Vaig descosir el camí fet i em vaig rendir

davant aquell somni frustrat i petri.

CAMINANTE NO HAY CAMINO -Pedra d'Àngels Sargantana-

I les paraules del poeta esdevingueren pedra

transformant-se perdurables, en natura.

Cada pigment prenyava la duresa de fragilitat,

cada fragilitat de la frase, duresa en el missatge.

I el poeta morí lluny de les seves pedres,

deixà mutilades les paraules i les frases.

Una vegada més, guanyaren el paper i la tisora,

en forma cruel de sentències i censures.

DIBUIX

Et desdibuixo amb la mateixa astúcia que et dibuixo

i se m’humitegen els ulls dibuixant la teva rialla

i descavalco neguits quan et desdibuixo les penes,

i hàbilment torno a dibuixar-te les arrugues dels ulls

mentre et desdibuixo les marques traïdores del temps.

Tot jo sóc una eterna contradicció mentre et busco i fujo,

Et dibuixo i et desdibuixo, t’estimo i t’odio i et torno a estimar

i et dibuixo i tristament, t’esborro del llenç blanc impol·lut

per on naveguen els nostres dibuixos lamentablement desdibuixats

entre un mar de colors que ni dibuixen ni esborren.  

PRESBÍCIA

En sortir el sol

i sense veure-m’hi , coses de la presbícia,

palpo les cantonades de la casa

buscant aquell racó obscur i plàcid

en que acarono el teu cos suau.

En que el contorn dels espais

es transformen en pell ,

en pel eriçat i humit,

en plaer contingut.

I et veig, sense veure’t,

i t’ensumo amb el nas tapat

sense ni saber-te  la colònia,

i sento el xiuxiueig dolç

d’un “vine”...

I em deixo dur per l’instint

i et segueixo pels passadissos

amb la teva camisa blanca voluble

que transparenta l’aureola dels pits

terriblement erotitzats,

com els teus llavis,

com la teva

veu.

La teva

veu...

Tinc por de despertar

tinc por d’obrir els ulls

i no poder veure’t...

Maleïda presbícia...

ASTEROIDE

Avui, entre la lluna i la terra

ha creuat una gran pedra.

Els militars, han contestat amb bales...

GINESTA

He vist el teu cos nu

enmig d’un camp de ginesta

aquell verd i aquell groc cru

dansant junts en una festa.

He vist el teu cos vibrant

rebolcant-se en aquella era

una visió alegre i exultant

i tot en plena primavera...

SENSE TOCAR-TE

Jugaré amb els teus cabells, sense tocar-te,

quan la salabror del mar descansi a la riba

i el vent te’ls esbulli entre el garbuix de l’oratge.

Perfilaré el teu cos nu, sense tocar-te

quan reposis sobre l’arena lluent i molla

i el sol perfori cada porus de la teva pell.

I et dibuixaré un somriure perdurable,

te’n dono la paraula, i sense  tocar-te,

sense que cap ni una de les pessigolles

que  he imaginat mil tardes càlides d’estiu

arribi ni tant sols a dibuixar entre els teus pits.

Sense tocar-te...

XISCLES DE GAVINES

L’aigua esvalotada,

festival de xiscles,

de brams de gavines,

orfes de peixos,

 rates del mar.

La sal els esquitxa

el bec i les ales

i volen alegres

per sobre l’escuma

portades pel maldestre

i cruel vent de llevant.

L’aigua esvalotada

festival da gavines

que dansen famèliques

com dames porugues

entre vents i xiscles

i l’assot de la mar...

RAUXA

Que el cel em lliuri de seny,

i no m’obligui amb tirania

a sospesar massa les coses,

que m’eixalabrin els matins

i la lluna m’acomiadi pesarosa

movent el cap dient que no,

que no pot ser tanta energia.

Vull poder opinar a bota plena

a dir les coses tal com ragen 

a rebel·lar-me si no hi estic d’acord,

a cridar quan toqui fer silenci

i a callar quan m’obliguin a parlar.

No vull caure en l’avorriment

en el refotut borreguisme de la raó,

d’aquell estat màgic i terrible

que t’obliga a estar al costat del poder

per ves a saber quina qüestió

que en la seva absurditat

et roba sense compassió

un sol gram de llibertat.

No vull que cap dogma em governi,

ni cap religió ni cap bandera,

només  la intensa rauxa

mesurada tant sols per mi mateix.

PSICÒPATA 2

Havien begut.

La tenia davant seu nua,

estava excitat, ho reconeixia,

ell creia que ella també

aleshores en un instant de lucidesa

la noia va dir que NO.

Ell es convertí de sobte en dislèxic

i la va penetrar sense miraments.

En un minut es va disculpar

sense cap mena de penediment.

La noia plorava i vomitava bilis

sortida directament de l'ànima

PSICÒPATA

Abans de disparar-li al cap

li va mirar els ulls

intentant captar tot el seu terror.

Va aixecar el percutor

i va sentir el clic de la bala.

Amb la mirada esbatanada

i plena d’un odi embogit

tornà a mirar-li els ulls

que ja restaven sense vida.

Un infart li havia robat el plaer.

Trobaria una altra víctima.

MORSE

...

---

...

He escrit sobre la teva pell nua

un missatge d’auxili,

tres punts,

tres ratlles,

tres punts,

ajuda’m a surar.

Estic aquí captiu

dels teus ulls,

del teu somriure,

dels teus petons

imaginats i càlids,

del teu sexe humit.

Escriure si cal

de manera compulsiva

més punts,

més ratlles

fins que el món

ajunti sol i estrelles,

lluna i marees.

...

---

...

FOTEU-ME FOC

No vull que ni un sol cuc em rosegui el cos,

com l’Ovidi, ràpidament foteu-me foc,

no tinc ganes de podrir-me dins una caixa.

I entre tant em feu el comiat que soni Laboa

res de paraules de capellans ni discursets,

poseu el Sorteriko koplak que m’emociona,

o el Gure oroitzapenak així el que quedi

viatjarà lent  com la barca dels records,

i si no teniu pressa, alguna cançoneta d’en Silvio

Ojalá, o mi casa ha sido tomada por las flores,

que així de passada us estalvieu les corones.

Entre tant arriba tot això, deixeu-me escriure.

No se si ho faig bé o malament, no m’importa.

M’agrada escriure i fer-ho sense donar explicacions,

m’agrada escriure poesia, i poesia, i poesia,

i no penso explicar-ne mai més cap ni una,

que cadascú les rebutgi , o si vol, les faci seves,

però mai més ni una puta o perversa explicació.

Lliure, com ha de ser, lliure, com vull que sigui,

i la gent que les critiqui o les estimi, tant me fot.

Poesia d’amors inventats, o de dols incontrolables,

de riures, quan toca, i també quan no toca, què collons!

riures, o somriures, o denuncies insofribles,

poesia collons, poesia, i a qui li importa què?

i a qui li importa com? i a qui li importa quan?

És meva i faig amb ella el que em dona la gana.

I el dia que me’n cansi, faré com aquella dita impresentable,

“la maté porque era mia” i s’haurà acabat el que es donava.

Poesia....

I uns segons abans d’entrar al forn, feu-me un darrer favor,

canteu  “ M’aclame a tu”, la poesia més bella, del poeta més bell...

BREU

Breu

com el frec dels llavis

del petó d’una amiga,

com la llum del llampec,

com aquella estona

vista i no vista

que va de la fracció

de l’hola a l’adéu,

breu.

Trist

com el frec enyorat

dels llavis als llavis

del petó de l’amiga

com el tro de tempesta

que cau prop de casa,

com l’instant anhelat

tota la setmana

i a la fi malbaratat,

trist.

Subtil

com aquell toc de llengua

enmig del petó somniat,

com la primera gota

que t’esclafa a la closca

i acaba en un “plou”,

com el segon enyorat

en que els ulls coincideixen,

subtil.

CLARIANA

He col·locat al centre de tot

una sola mirada,

uns ulls,

un esquitx de vida,

agafada d’una liana

penjada de l’arbre

immens, frondós,

mil·lenari.

I quan la clariana

m’ha deixat veure el sol

he tornat a veure-la tota,

fràgil,

sencera,

riallera

com un dia assolellat,

nua i torrada pel sol,

amb un somriure

entremaliat,

juganer,

i he pensat que mai

mai, mai, mai,

havia vist res tant bonic....

RIURE

Seguiré cercant el teu somriure amable,

aquelles ganes inacabables de riure

i aquell subtil empetitiment dels ulls

quan se’t tensa la pell envellida

en l’instant màgic de la riallada.

Seguiré intentant crear llampecs

en el teu estat de calma i serenor

perquè tot és massa gris per ser real,

perquè el mon és massa ple de ximpleries

que no fan riure, ni somriure ningú.

15 D'ABRIL

Captius, sols i desarmats

però amb la boca i el coll ple de saliva

per seguir escopint a la cara als carcellers,

als venuts, als qui no esperen res

perquè ho imposen tot. Als equidistants

als qui no es mullen per res i suren.

Als qui no saben perdre ni guanyar.

Captius d’un estat que mai serà de dret.

Sols perquè com diu la dita,

millor que mal acompanyats.

Desarmats, perquè mai em cregut en les armes

ni en el joc brut, ni en la violència.

Com deien els guanyadors

captius, sols i desarmats...

No tenen ni puta idea.

LA FONT FREDA

Des d’aquesta talaia de somnis

quasi grato la corrua de núvols

que ignominiosos em furten els estels,

mentre les muses nues m’envolten

agafades de la mà, fent rotllana

ballant precioses danses valencianes

al so festiu de dolçaines i tabals.

Després, s’agafen de la barana

cara a la vall immensa i acolorida

de milers de llums enjogassades

que s’apaguen i s’encenen aleatòriament,

i s’omplen els pulmons de l’aire net,

acompanyat pel so de la font freda

que escup aigua no potable.

Aleshores les muses, lascives,

obren les cames i s’abandonen

al joc de l’amor i el desig

fins que la nit les atrapa per sempre...

Pot haver-hi res més bonic

que fer l’amor des d’aquesta talaia

amb la vall als teus peus?...

OTOS

Hi ha un lloc petit

prop del cel, arran de serres,

on el vent acarona els arbres,

on el sol troba puntes on projectar-se.

Un lloc on l’accent és romàntic

i la llengua és pura i neta

i no acaba de tenir un nom concret.

On els ocells hi fan vesprada

i les flors i les plantes sobreviuen,

on la gent passeja sols per gust

i sempre un gessamí hi crea aromes

en lluita desigual amb tarongines.

Hi ha un lloc petit a la falda del Benicadell

on cada racó traspua pau i llibertat

i el temps es compta per ombres reflectides

en parets blanques, lluents i festives

i on una font petita i bonica

deixa caure un rajolí mentre els avis

seuen a l’ombra i veuen passar la vida

CIBER-AMOR

Vaig intentar explicar-te amb 280 caràcters

tot el que sentia per tu, l’amor, el desig,

totes i cada una de les idees mig utòpiques

que tenia pensades per a la nostra relació.    

Però em va semblar que aquestes coses

quedava fred dir-les per twitter

i vaig decidir dir-t’ho per facebook

EL FILAT -Fotografia de Marta Vergés-

Varem marxar, frontera enllà,

per on el vent arrossega la pols.

Varem deixar enrere la terra,

els amics, les cançons, els dies,

les corrandes, de tots els exilis.

Tant sols la nit gelada i fosca

i el cant monòton dels puputs

acompanyaven la caminada

lenta i trista cap al no res.

Deixàvem enrere els faristols

d’aquelles cançons de resistència

i els fulls de partitures vigoroses

enganxades als filats punxeruts.

Deixàvem enrere records i alegries,

tristors, banderes  i feines a mig fer,

un país, una il·lusió, una república...

Ho  deixàrem tot emmerdat

en el femer d’un país intolerant,

d’un estat enfeixistat en si mateix,

i més gris , i molt més pobre.

Potser tornarem i els filats

s’hauran rovellat com la il·lusió.

La única esperança, serà la flor

que resisteix valenta l’embat

de tots els ultratges.

L'ONADA

M’he recargolat sobre mi mateixa

per oferir-te bellesa i per estimar-me.

He estat una més de moltes,

essent també tant efímera

com un sospir o una llàgrima.

Tu, brillant, ràpida i audaç,

has caçat l’instant al vol

aconseguint fer-me eterna.

Has fet miraculosament de Déu

convertint-me en immortal.

VAL LA PENA? -Fotografia de Marta Vergés-

Quan la llibertat és tant fràgil

que es pot tancar amb una cadena,

potser ja res val la pena.

Quan el ferro és tant lesiu

que lacera pells i venes,

potser ja res val la pena.

Quan tot plegat és tant obscur

que la raó pateix gangrena,

potser ja res val la pena.

Quan la presó sigui el destí

i la llibertat una quimera

potser ja res val la pena

EL GAT ESPANTAT -Fotografia de Marta Vergés-

Avui el gat

s’ha negat

a no ser protagonista.

Avui el gat

s’ha espantat

quan ha vist que el nen cruel

apallissava amb un pal

l’usurpador de manyagues

que tot seguit cagava regals.

MENTIDA -Fotografia de Marta Vergés-

Ens veurem un dia

en aquella platja buida,

quan el sol vagi a dormir

i les ones ens xiuxiuegin

amb el seu anar i venir

baixant el teló del dia.

Ens hi veurem si tu vols

en el matalàs de la sorra

amb el cel roig de llençol,

i  l’horitzo de color porpra.

I comptarem les estrelles

si els núvols donen respir

i somniarem que som lliures

fins que el sol de bon matí

ens recordi que és mentida