Porta d’embarcament
número 11.
Vol procedent d’aquí WRDYF.
Hora de sortida les 16.15.
Endarrerit.
E l vol s’enlaira sis hores a destí.
Vol que arriba d’allí,
tres quarts de retard.
Bus, a peu d’aeroport
destí hotel.
“Senyor la seva clau, habitació 145,
el noi li portarà les maletes”
Polsera al canell, barra lliure.
Nit plàcida, malgrat el tio del piano del bar.
Vuit del matí, hamaca a la piscina.
L’hotel és tancat, complexa exclusiu.
Tot controlat, tot en ordre.
A fora, el desordre, el caos, els crims,
però a dins, tot en
ordre, tot correcte,
enriquint sempre als més rics.
Dues hores a l’hamaca, primer daikiri.
Tercera hora d’hamaca, refrescada a la piscina.
Torna a l’hamaca, s’unta d’oli.
El sol s’apodera de la seva pell, a ell, li sua tot.
Segueix a l’hamaca. Hora de dinar.
Menjar abundant, barra lliure, recordeu?
Migdiada , amb soneta i roncs.
Torna a l’hamaca, un cuba libre.
Arriba la nit, deixa l’hamaca,
esquena marcada de reixa.
Sopa i es queda a la sala de festes.
Balla, i beu. Beu i balla.
L’endemà com un bucle, hamaca, sol
daikiri, piscina, ball, migdiada...
A l’altra punta de mon. Unes vacances de somni.
No li importa res el país, la llengua, la gent,
el paisatge, l’entorn...Res.
Usa els treballadors de l’establiment com esclaus,
com vassalls al seu servei, com a sers inferiors
que vetllen per a les seves vacances.
Els dona propines miserables
que ell considera impressionants,
ja se sap, pobre gent...
A l’altra punta de món, per a no fer RES
i sentir-se immensament poderós.
El braçalet de barra lliure li dona un poder insospitat...
