5.12.16

SUÏCIDIS VI -Jokin, Hondarribia-


Anava i venia com el mar
que picava les roques mil•lenàries
de manera violenta i repetitiva.
Anava i venia i els seus ulls d’infant
no deixaven de fascinar-se en cada batec.
No havia anat a escola. Aquell dia no.
De fet no tornaria a anar-hi mai més.
Fart de les burles i les bromes,
fart dels companys i companyes
de la indiferència col•laboradora
i de la ceguesa dels professors,
havia triat com a companya la soledat,
una soledat que l’havia dut aquell fred hivern
a la vorera de les roques que solquen el poble.
Amb ella va estar debatent la conveniència o no
del llarg viatge que havia programat.
El va acabar de convèncer la gavina,
aquell animal alat i carronyaire,
que li va fer veure, que calia volar,
deixar-se anar, acabar amb tot.
En Jokin, va saltar.
Els agressors van ser castigats una setmana.

Una vegada més, la barbàrie va resultar impune.

SUÏCIDIS V

Simplement,
havia decidit que aquell porc
mai més no li posaria la ma a sobre.
De manera clara,
sabia que aquell desgraciat
sense ella no sabria ni respirar.
Sense cap dubte,
tenia més que clar que ell
mai aturaria les agressions.
Havia comprovat,
que les lleis li donaven l’esquena
que no eren prou clares ni contundents.

Una a una va anar prenent les pastilles.
Mai més aquell porc abusaria d’ella.
Mai més aquell desgraciat l’agrediria.
Mai més cap llei aconseguiria vexar-la.
S’havia acabat la por.
Una a una les pastilles equivocadament
la van alliberar.

4.12.16

SUÏCIDIS IV

Aquell dia gris i plujós
va decidir tancar l’ordinador.
Va agafar el teclat, la pantalla, la torre,
la impressora, el bolígraf, el bloc,
la imaginació, la destresa, la tendresa,
les idees, les il·lusions, la tristesa,
l’alegria, la nostàlgia, la melangia,
i va obrir la bossa de la brossa,
aquella capaç d’encabir-ho tot
i, com manen els cànons de bon ciutadà,
ho diposità tot al contenidor de reciclatge
dels poetes que llencen la tovallola.
aquell que no te color, ni obertures.
Va oblidar aquells ulls i aquell somrís,
el frec d’aquella mà, l’escalfor del pit,
aquell bes furtiu, l’abraçada càlida.
Va oblidar-ho tot, d’una sola volada.
S’assegué en el primer banc que va trobar
en aquell parc on jugaven els nens
i els ancians esperaven la fi, i es deixà anar.
Tranquil·lament, pausadament, conformat.
Poques hores després, trobaren el cos
sense ànima, sense esperit, sense poesia.

SUÏCIDIS III

Amb la corda a la mà
i després de veure el darrer telenotícies,
va marxar al bosc en aquell dia gebrat.
Es va despullar, notant els calfreds
que li solcaven la pell en plena tardor.
Va notar sense embuts la pell de gallina,
el desassossec de la respiració,
el baf, cada vegada que exhalava l’aire.
Es va abraçar a l’arbre de manera tranquila,
aquell roure que havia admirat de petit,
el mateix que havia fotografiat tantes vegades,
el que havia compartit a les xarxes, el seu.
No hi havia tristesa, no hi havia por,
no hi havia res més que una clara decisió.
Va fermar la corda a la branca més ferma,
aquella branca que li havia servit d’infant
per penjar el gronxador que el feia volar.
Va fer aquell nus, que havia aprés a fer
de manera enjogassada en el temps de jocs.
Va passar la corda pel coll, després de besar-la.
Es va enfilar com un mico per l’arbre costerut,
i quan va creure que el cos era prou amunt,
va abraçar l’arbre amb força i va saltar.
Va saltar al buit.
En pocs segons, s’havia convertit
en part d’aquella natura.


SUÏCIDI I

Va seure a la taula rodona de la seva cuina.
Sol.
Va agafar el vell revòlver  que havia heretat del pare.
Sol.
Va carregar una única bala. No en necessitava més.
Tot sol.
Va fer girar el tambor de manera totalment aleatòria.
Infinitament sol.
Va posar el canó al costat, molt a prop de la seva templa.
Més sol que mai.
Va prémer el gallet enmig d’una fascinant excitació.
Clic.
Va somriure, va pensar que ni en això tenia sort.
Clic.
Va obrir la boca decidit a exhalar un bram tràgic.
Massa sol.
Va decidir que malgrat tot, podia seguir provant.

Tenia tot el matí de fastigosa soledat. 

SUÏCIDI II

En somnis,
va allargar la mà
que feia mesos era immòbil.
En somnis,
va moure el cos
estirant-lo fins a la màquina.
En somnis,
va ordenar al cervell
que mogués aquell cos somort.
En somnis,
va accionar aquell dit,
que ja no sabia que podia moure.
En somnis,
va decidir per fi,
prémer el botó de la desconnexió.
En somnis
va dir adéu.
sense necessitar cap permís,
sense que cap llei manés sobre ell
sense que cap religió li regís la vida.
En somnis, es va desconnectar.
Sols en somnis.
Quan va despertar
del seu cos, sols es mogué la parpella
per deixar caure la llàgrima.



1.12.16

CATALÈPSIA

Vaig posar-me de puntetes
per a poder besar l’arc de Sant Martí.
Vaig tensar el cos, vaig allargar el cap...
Ara tinc els llavis pintats de diversos colors,
i la cara plena de pols de pluja ja caiguda.
M’ha quedat el cos, amb olor d’humitat
i els ulls absolutament cecs de melangia.

En despertar-me, he maleït el sol
que ha violat sense consentiment
el meu estat de catalèpsia.

16.11.16

ENVEJA

De vegades la observo
mentre mira pacientment
per la finestra, i penso:
En què deu pensar?.
En fugir per sempre?,
en un bon plat de pinso?,
en un gat atractiu i fort?
en una tarda vora el foc?,
en una manyaga perpètua?,
en un ratolí per jugar?
en sortir a fer la volta?...
Aleshores me la torno a mirar,
i m’adono que no esta pensant,
que tant sols observa,
que no  cal pensar a tothora,
que es pot perdre el temps
i ser feliç. Avorrir-se i ser feliç...

Com envejo la Sue Ellen...

15.11.16

DE VEGADES LA MORT...

De vegades la mort
arriba per sorpresa i s’arrapa a tu
fent-te cruixir l’esquena i les espatlles.
Després et besa els llavis
i notes aquell al·lè resclosit,
aquella fredor subtil,
aquella absència de passió.
Aleshores, de manera implacable
se t’enganxa  a la pell
com una crema solar gelada
i t’arrenca totes les llàgrimes
que tenies  guardades a l’ànima
per a alguna ocasió especial.
De vegades la mort
arriba per sorpresa i et trasbalsa
els ànims i els sentits.

14.11.16

SUPER LLUNA

M’he aturat a mirar la lluna plena,
la super lluna que deien a la televisió.
He pensat que havia de fer-ho
tant sols pel fet d’escriure poesia.
Rodona, brillant, una més de tantes,
però aquesta tenia un gran afegit,
era una lluna mediàtica.
Diuen que segur que en molts anys
la lluna no tornarà a ser tant aprop,
que la seva majestuositat no esdevindrà
un efecte hipnòtic, que jo no he sabut apreciar.
Avui he vist la lluna, la de sempre.
Lluïa? Doncs si, lluïa com sempre.
Era a prop? Doncs sí, com sempre.
Era lluny? i tant, com sempre.
Era bonica? doncs no, no era bonica,
era absolutament meravellosa.
Per cert, l’he notat més roja que de costum.

Potser era perquè la mirava massa gent...

ALEIX!!!!

Havia sentit,- avui tot se sap-,
que jo no estava del tot  bé,
que alguna cosa al meu cos
no rutllava com havia de rutllar.
Ell va posar el seu cap a rumiar
i els seus peus de druida
cap a la seva capseta màgica.
L’endemà vingué a casa
amb una bossa plena de fulles
arrencades de la planta del seu hort.
Vaig apuntar tot el que em va dir,
sense deixar de mirar-li els ulls,
aquells ulls honrats i nets,
aquell somriure franc i enjogassat,
malgrat l’edat ja avançada.
No se si les fulles van fer el fet,
però aquella visita fugaç
plena d’amistat i de saviesa
em va omplir el matí i la resta
del dia i la setmana
d’una esperança renovada
en el ser humà.

11.11.16

LLIT

Una a una van caient les fulles de l’arbre.
Grogues, roges, ataronjades i marrons.
Poc a poc la base de l’arbre ha esdevingut
un matalàs fascinant on poder acaronar-te.
Jaurem junts allí tranquil•lament
fins que una tramuntana inoportuna
ens faci volar els llençols.

GEBRE

Ha tornat el gebre, com cada any,
ha cobert la gespa i els vidres.
Sense adonar-nos, ha entelat
les vesprades manses de tardor.
M’adono que fa dies que no escric,
com si pressentis el gebre gelat,
com si l’ànima m’avisés d’alguna cosa,
i ara se del que es tractava, era el gebre,
era aquella sensació que tot es glaça
no sols a les muntanyes i prats,
també en cada idea per concebre.
Avui els dits han tornat a funcionar,
i com el gebre, han deixat paraules molles
gelades, tal vegada, sense sentit.
Tant sols gebre.

26.10.16

L'AMOR

Potser la bilis, és el que ens fa humans?
Tal vegada el crit, l’insult, el menyspreu?
Qui sap si la confrontació ens fa més savis?
Algú sap si la guerra ens fa més intel·ligents?
Les banderes, les nacions, ens fan més lliures?
Podem pensar que la fam dels altres ens fa més rics?
El fet de pertànyer a la tribu, ens fa més autòctons?
És possible que la mort, ens faci sentir-nos més vius?
Sabeu si el poder, o l’afany de poder ens fa més forts?
I l’amor?, l’amor ens fa més humans?
I l’amor?, l’amor ens fa més savis?
Tal vegada, més intel·ligents, més lliures, més rics,
més autòctons?, més vius, més forts...?
I l’amor?, l’amor ens fa més tendres.

No li demanem miracles.

25.10.16

AMOR

En un atac de plaer descontrolat,
passejà la mà pel cos d’ell
pel cos d’ella,
pel cos, per la pell.
li escanejà els pits, els llàvis,
el cul, el penis,  la vagina
que s’humitejava al contacte.
En un atac de plaer descontrolat,
tant se li en donava el sexe
i si era home o era dona,
l’havia conegut aquella tarda,
l’havia captivat el seu somrís,
no era qüestió de sexe,
li agradava aquell ser,
estava disposat, disposada,
a fruir d’aquell cos,
a besar aquells llavis,
a jugar i jugar amb la pell,
sense mesura, sense complexes.
En un atac descontrolat de plaer,
aquell dia havia decidit que l’amor,
que el desig, que l’alegria,
anava més enllà de convencionalismes,
anava molt més enllà de doctrines,
estava  a milers d’anys llum
del que dictaven les normes.

23.10.16

MUTS


Caminàvem sense dir res,
i no perquè no tinguéssim res a dir-nos,
sinó per que cap paraula pogues distreure
ni una sola de les nostres sensacions
davant de tanta bellesa.

PARADÍS


Ahir va ploure tot el dia.
Avui, les fulles dels arbres
cauen i corren per sobre l’asfalt.
Els cargols caminen pesarosos i contents,
i els gats, fins avui inexistents,
es llepen i rellepen creuant camps i camins...
...I ella com una aprenent de deessa,
planta el llenç davant el paradís,
i pinta, i pinta, i pinta...

CAFE IRUÑA

Al cafè bar Iruña el temps s’ha aturat,
el cambrer somriu amb aspecte d’altre segle,
la cambrera atrafegada, carrega pinxos,
i l’Ernest espera repenjat a la seva barra,
aquell wiski que li tregui del nas
l’olor de sang taurina i l’adrenalina brutal
del corredor que fuig estafeta avall
d’aquesta tradició violenta i inhumana.
El cafè Iruña, contempla estoic
la bromera de sensacions quotidianes,
mentre deixa que el temps passi
i creui Plaza del Castillo avall,
entre el somriure del cambrer
i la cambrera atrafegada, que carrega pinxos...

10.10.16

CINQUANTA-CINC

S’han marcit tots els geranis,
s’han despullat els arbres de colors,
ens ha envaït el vent fred del nord,
constipant les oliveres i magnòlies.
Aviat els rellotges avançaran
o tal vegada endarreriran l’hora,
mai recordo el procediment,
i tot es tornarà blanc, o gris.
El gessamí s’ha assecat de cop,
el jardiner diu que rebrota,
que a la primavera tot reneix,
que cal deixar fer a la natura.
Aquesta natura que poc a poc
se’n cansa més i més de la feina,
i es rebel·la  amb tempestes i fiblons,
amb niños, niñas i cuñados.
I malgrat tot això, malgrat tot,
em sedueix brutalment la tardor.
M’agraden aquests dies foscos,
on el sol ens diu adéu a mitja tarda,
i els pollancres fan sons guturals
entre les branques nues.
M’agrada l’olor de les castanyeres
encara potser en mànigues de camisa,
tot i que detesto les castanyes,
els panellets, els moniatos i el vi dolç.
M’agrada l’estació en la que vaig nèixer.
Digueu-me melancòlic, digueu-me tronat,
però és que demà en faig cinquanta-cinc...


28.9.16

GRIS

Volia pintar colors
i del seu pinzell, només sortia el gris.
volia ser valenta,
i del seu cor, només sortien llàgrimes.
Llàgrimes salades i grises,
com els seus pinzells covards,
llàgrimes humides i efímeres,
com la seva vida, la seva existència.

En el coll, marcada una argolla,
una argolla de propietat,
aquella esclavitud malaltissa
del que ignora que és esclau.
Esclava del marit, dels fills,
dels veins, de la vida, esclava de la vida...

un llum tènue li creua la mirada,
un llum estrany i llunyà
que li fa tancar els ulls
i obrir-los de manera abrupte,
i tot canvia, tot es revoluciona,
els seus ulls miren sense ira
amb determinació,
la seva boca es torna immisericorde,
les seves mans arrenquen l’argolla
de manera violenta i irada,
i el vent li bufa a la cara,
la pluja li mulla la roba,
el sol li engrogueix les pestanyes
i se n’adona, se n’adona, se n’adonaaaa,
se n’adona que esta viva,
que ja no és aquell fantasma errant,
aquella grollera burla de si mateixa,
aquella esclava miserable de cada dia...

A la sala un llenç blanc.
En el seu pot, com sempre pintura gris.
a la seva ma, un pinzell encartonat.
Mulla el pinzell...
Acarona amb ell el llenç...

Milers de colors, alguns deconeguts
taquen, sense pietat, acomiadant-se del seu passat.



20.9.16

MANIFEST PERSONAL

Avui m’he despertat molt d’hora,
a casa tothom dormia i jo he pensat,
mentre a fora el gos bordava
i els ocells feien cor a la finestra.
Després de pensar i pensar molta estona,
he arribat a la feliç conclusió
que no sóc el millor en res.

Estic molt orgullós de mi mateix.

18.9.16

ELS AMARGATS


Són aquí, entre nosaltres.
Els coneixereu per la seva cara.
Potser us semblaran gent normal,
pensareu que han tingut un mal dia,
que els estreny la samarreta. o la sabata,
que no defequen quan toca, qui sap,
o simplement que pateixen de morenes.
Són aquí entre nosaltres,
i intentaran sempre contagiar-te,
amb la cara, la mirada, un gest,
tanmateix explicant-te una anècdota,
fent-te partícip d’una conversa
que ni t’interessa, ni mai t’ha interessat.
Et discutiran amb arguments merdosos,
i intentaran arrossegar-te al seu estat
d’amargura continua i persistent.
Trobaran malament tot el que els expliquis,
et miraran amb menyspreu la camisa,
els pantalons, la manera de caminar.
Són aquí entre nosaltres,
i com els walking deads, cada vegada són més,
i cada vegada més malcarats i agressius,
com un virus estrany vingut de l’Àfrica,
i et buscaran, o simplement els trobaràs,
i sabràs per fi, què són les pomes agres
tant sols mirant l’esguard, o també
escoltant el que parlen i opinen,
o  llegint-los a les xarxes socials.
I es disfressaran de qualsevol cosa,
d’intel·lectual,  d’home de negocis,
de músic d’esportista o de pallasso,
tant se val, es faran present en cada gest,
en cada paraula, en cada mirada...

M’estic amargant el matí...Que us bombin.

14.9.16

VIVO SIN VIVIR EN MI...


Després de pitjar quatre dígits,
el món desapareix del tot.
La gent em parla i no la sento,
les noies passen boniques
perfumades de colònia ,
i ni les veig, ni les ensumo.
El meu món es concentra
sense cap aresta ni contorn
en un espai definit de 15X10.
Llums, un sorollet ridícul
que m’anuncia que em parlen,
que em parlen de lluny,
que em parlen d’aprop,
que em parlen sense veu,
que em petonegen sense llavis,
que em piquen l’ullet virtual.
Una caca amb ulls, una flamenca,
una bola groga que somriu,
una que plora, una que sua,
sentiments engarjolats i falsos.
Tenim molts amics,
no en sabem l’olor,
no en sabem el tacte,
no en sabem el to de veu.
No en sabem res.
Ni tant sols si valen la pena...

Sortim a sopar, seiem,
el cambrer en un paper
ens apunta el seu mòbil.
Minuts desprès li enviem un washap...

Si us plau, dos amanides i dos bistecs...


...Vivo sin vivir en mi...

9.9.16

DESAPARÈIXER

DESAPARÈIXER
Em perdria entre aquests arbres
que cada tardor es despullen
o enrogeixen posiblement avergonyits.
Passejaria entre ells, sol i nu,
entregant-me a la subtil natura
que ens fa lliures i feliços.
Em perdria per a sempre entre ells,
si entenem la tardor, com un sempre.
Em capbussaria entre les seves fulles
com en una piscina olímpica,
nedaria com una sirena de muntanya
entre una gran menstruació salvatge.
Ningú em trobaria, ningú em trobaria a faltar
ningñu m’enviaria un correu, ni un watshap.
Seria per fi, part d’aquesta natura,
una part morta de tota esperança.
Una part preciosa i precisa
d’una vida terriblement opressora.

DEPRESSIÓ




Arriba un dia
en que ningú t’ha de dir
el que és una veritat cridanera.
Un dia en que tot es posa a lloc,
i caus indefectiblement en aquell lloc
d’on mai no hauries d’haver sortit.
Arriba un dia
que t’adones que ets un desastre
i que els ocells que t’envolten el cap
defequen sense compassió
entre els poc pèls que tens al cap,
un dia en el que ningú t’ha d’avisar,
tu ja ho saps, i se’t gela el somriure,
l’esguard, el rictus, la mirada...
Arriba un dia
en el que ni tant sols has de dir adéu....

7.9.16

L'OBSERVADOR DE BALCONS


L’observador de balcons
imagina vides, instants,
escolta la música de clarinet
del pati de llums obscur,
i imagina la seva boca suau i jove
llepant la canya mentre toca
una melodia inventada...
...inventada per Mozart
fa ja una cruel eternitat.
L’observador de balcons
desxifra siluetes a les persianes
i es fon en braços de qualsevol
que es deixi abraçar amb passió.
L’observador de balcons
mai s’ha trencat una cama,
ni ha anat en cadira de rodes,
mai no ha vist un crim en directe,
mai va escatir res més que sexe.
Mai no va veure una pel•licula de Hitchcock,
ell simplement, és autodidacta.

EL MAG

EL MAG
M’agradaria ser un mag
i treure del meu barret
un dia assolellat per a tu.
Un passeig a prop del mar,
una nit d’amor
només per a nosaltres,
on tot estes permès.
Un mag que atures rellotges,
que allargues dies i plaers,
i construir en un instant
un país de meravelles,
sense Alícies ni conills.
Una nit radiant i clara
plena d’estels fugaços
als qui poder demanar desigs,
desigs de mags, sense trucs.

Hi ha dies, però, que m’agradaria ser un mag
que amb un truc de màgia insòlit
desaparegués per sempre
entre els arbres d’una tardor qualsevol.