LA VERGONYA

 

Ho reconec

sóc el que sempre pixa fora de test,

el que se li escapa el riure als enterraments,

el que pregunta a les obeses si estan prenyades,

el que pregunta als casaments si la núvia és verge,

el que fa broma al sord sense saber que ho és,

el que fica la gamba cada vegada que en té oportunitat,

el que crida a les cases a on estan fent la migdiada,

el que entra a casa d’un Ranger, i diu que és del Celtic,

el que es caga en Déu a casa d’un cristià de l’Opus,

el que regala flors silvestres a un al·lèrgic al pol·len,

el que porta entrecots quan el convida un vegà,

el que demana tofu en un asador d’euskalherria,

el qui porta cava a casa d’un abstemi radical...

...però també, el que s’acaba la darrera oliva

aquella que tothom diu que és la de la vergonya.

Sóc un sapastre professional. I a qui no li agradi...Porta

UN DIA DESPERTAREM...

 

Un dia, ens despertarem

amb la son agafada a l’ànima,

i ens adonarem que aquests malson

ha estat un fet completament real.

Que hem estat respirant el nostre propi al·lè

durant  dies, setmanes, mesos, anys,

que hem estat massa lluny dels amics

massa allunyats dels familiars, de les festes, del vi

i que hem acomiadat malament als nostres morts.

Mirarem els nostres rebosts, i veurem torrons caducats,

neules estovades, castanyes grillades, roses marcides,

carabasses del Halloween que ja no fan cap mena de por.

I despertarem i veurem que ens han robat primaveres,

colors ardents de tardor, tempestes, i hiverns glaçats,

i mentre busquem la calor de l’estiu ens preguntarem

de manera estranya i obsessiva , qui és el lladre o lladres’

O tal vegada, ni tant sols hi ha hagut lladre, ni lladres,

i ho hem perdut tot aigüera avall, per on s’escolen els somnis.

No oblidem però que la maldat te cares molt amables,

i que li agrada jugar maldestrement amb les nostres vides,

convertint-nos en farsants i xivatos de nosaltres mateixos.

Un dia despertarem

i serà el dia que tocarà anar a votar

i seguirem votant merda, d’aquí, d’allà...

Tant sols merda.

PETJADES

 

Sobre la sorra, han quedat impreses les nostres petjades.

El mar enjogassat, brau i anàrquic poc a poc les ha esborrat.

Res podrà malgrat tot, esborrar-nos el somriure,

ni tant sols les molestes i higièniques mascaretes.

El Cantàbric ens abraça com un amant embogit

que fa massa temps que esperes i fa massa que enyores.

MENSTRUACIÓ

 

He passejat pels boscos d’Aia

on semblava que la natura

menstruava de vermellor.

M’he abraçat a l’arbre roig

del que no en sé el nom

ni tant sols li he preguntat,

i ha deixat caure sobre mi

una fulla d’un roig potent.

He entès per fi que no era regla,

eren llàgrimes calentes de sang.

La natura, ens plora.

L'ESTEL

Feia voleiar un estel

i somniava poder algun dia

volar anàrquicament com ell. Ser lliure.

Deixar-se anar fràgil,

com una au, fràgil,

en un cel blau i fràgil. Ser lliure.

I de cop s’acabà el vent

i el fil s’afluixà en un instant,

i l’estel va caure a plom.

Havia deixat de ser lliure,

per tornar a la normalitat

de tocar de peus a terra,

de deixar que els somnis

simplement es difuminin

en un obrir i tancar d’ulls.

Volia ser lliure, i volar sense fils.

ERA ELLA...

 

No em reconeixes?

Ho sento, no.

He perdut molt

el mocador al cap

tapant la calvície,

les hores de quimio,

la degradació enorme,

el cos que em cau endavant,

el rictus amargant i amargat,

la inclinació del cap i l’esperit...

Sóc jo, no em reconeixes?

...No, no t’he reconegut per la mascareta

-He dit de manera absurdament compassiva-

Després a l’ascensor, m’ha entrat un fred intens

que m’ha acompanyat tot el maleït matí...

Era ella...Ella...I no l’havia reconegut

 

FA TRES ANYS...

 

Avui ha esclatat la pluja

com un autèntic tsunami

reprimit en el temps i l’espai.

L’aigua ha corregut carrers avall

i de sobte ens hem sentit eixuts

estranyament secs, com un desert.

Les noticies ens anuncien borrasca,

aigua, vent i molta pluja persistent,

però l’estany de les nostres il·lusions

segueix tant sec com totes i cada una

de les terribles garrotades d’aquell dia,

com tots i cada una de les esperances

que mantenim enclaustrades i vives

dins les nostres memòries i emocions.

Aquell dia no recordo si va ploure aigua,

però si que alguna presa es va esquerdar

potser per sempre...Qui ho sap?

DITA -Si a un tonto li dones molt diners, es converteix en un fatxa i un hortera-

 

Es va treure la samarreta,

aleshores va recordar la dona

i amb els dits índex i polze

va dibuixar un cor a l’aire.

En aixecar amunt el braç

va veure aquell tatuatge

on es llegia “Jesus t’estima”

i el besà repetidament.

Aleshores va recordar son pare

i es fregà la el cap, doncs era calb,

i recordà l’àvia morta de fa poc

i llença tres petons al cel.

Li vingué a la memòria el metge

que li havia curat el genoll

i se'l fregà davant les càmeres...

Aleshores es quadrà marcialment

i va fer la salutació militar

amb la ma a la templa...

 

Havia marcat un gol...

DE NOU LA TARDOR

 

Ha entrat un cop més la tardor

de manera abrupte, amb vent

pluges i rebombori de cel.

M’he llevat com un fantasma

a tancar finestres bategants

i amb soroll repicant de gotes.

Ha arribat per fi, la meva estació,

aquella que envermelleix fulles,

que engrogueix arbres centenaris,

el de la manteta al llit i al sofà,

el de les primeres crepitacions

de la vella llar de foc, rejovenida.

Ha arribat la pell granulada al matí,

quan els gossos esperen el pinso

i la mà tremolosa que els amanyaga.

Ha arribat l’estació de la mort lenta,

la que despulla eròticament els boscos,

la que ens enamora amb el pìnzell

encantat i màgic en cada passeig,

la que omple els narius desenmarcarats,

d'olor de fum de xemeneies...

L’estació que farà revifar també,

totes les pors que de fa temps

de manera  cruel ens persegueixen.

MASCARETES

 

Grogues, blaves,  verdes, roges,

de tots colors, fins i tot roses.

Amanides amb banderes,

amb estrelles i senyeres,

i també amb les estanqueres.

N’hi ha del Barça i Espanyol,

que aquest any estan de dol,

també del Betis i Osasuna,

n’hi ha per cada un  i cada una

N’hi ha de peixos i balenes,

de croissants i magdalenes,

també de quadres de Picasso,

de Van Gogh i de pallassos.

N’hi ha que imiten a l’Hannibal

amb tota la sang d’aquell caníbal,

n’hi ha de blanques d’hospital,

també amb algun dibuix banal.

N’hi ha que es lliguen a l’orella,

n’hi ha que es lliguen al clatell,

n’hi ha en forma de mamella,

n’hi han  en forma de tortell.

N’hi ha de docce i de gabanna

de Cristian Dior, també del zara,

I també , es clar, del Decathlon

de”las que molan un monton”...

 

Però les que de veres tenen mèrit,

són les que porta el rei emèrit,

que són totes fetes de bitllets

i els seus súbdits, calladets....

 

MEDICANE

Ets com un cicló mediterrani

que apareix sense solta ni volta,

t’abraça, t’aclapara i t’absorveix.

Et recargoles amb delit davant meu,

i m’impulses vents, raigs i trons,

tot plegat sense perquè, ni aturador,

descarregues en segons, tota la energia

i em negues d’humitat l’enteniment.

Els teus moviments són ràpids i impensats,

les teves conseqüències del tot imprevisibles,

i de sobte, el vent del nord més violent

t’arrossega sud enllà, deixant bassals.

Ets talment com un cicló mediterrani,

aquell que no s’espera i no se sap quan marxarà.

MENTRE SURTIN FLORS ENTRE LES PEDRES

 

Mentre surtin flors entre les pedres,

seguirem cantant les cançons de primaveres,

de les que tant sols xarboten aigua,

de les que alcen punys desesperats,

de les que aixequen faldilles a besos,

de les que ajunten llavis enamorats,

de les que brinden amb copes de cristall,

de les que beuen a glops sucs emmetzinats,

de les que entomen la pluja nus i alegres,

de les que es captiven amb el vol d’oreneta,

de les que salten les teulades a tentines,

de les que espien darrera xemeneies.

Mentre surtin pedres entre les flors,

seguirem cantant cançons sense importar-nos

de quin  color és la nostre anhelada primavera

EL JARDÍ

 

Surt amb mi al jardí,

t’ensenyaré la ginesta

que aquest any ha florit poc,

es veu que el groc va morint

entre dentallades de llop,

i riures de hienes porugues.

Anirem tot passejant per la gespa

que poc a poc recupera el verd,

després de les calorades estiuenques.

Ens acostarem a la mimosa escapçada,

“massa aigua” m’ha dit el jardiner,

altra cop el groc en estat d’alerta.

Veurem també l’ametller plantat enguany

i que ja ens ha donat una trentena d’ametlles,

petites com ell, i immensament saboroses.

Anirem aleshores al meu racó preferit,

on els gessamí s’enfilen resistents

per les codes, pels racons de la paret,

al costat de la menta que ha esclatat,

i la veïna maria lluïsa que col•labora amb l’olor.

Anem a passejar si vols pel meu petit paradís

i sentirem els esbufecs de L’As i l’Osasuna,

i les corredisses de la petita Sue Ellen,

sempre atenta a qualsevol soroll o moviment.

I mirarem al cel i plantarem cara valents

a aquest any, desgraciat com pocs,

ple de morts i mascaretes, ple de gels

de guants, de distàncies i de pors...

I pensarem que tot segueix, tot continua,

i que sempre ens quedarà l’espai bellissim,

l’espai també caòtic, on transformar passejades

en els instants més feliços de les nostres vides.

MUGALARI

 

De vegades em transformo en un mugalari,

i transporto dins meu tot el terrorisme

que sóc capaç d’imaginar, fronteres enllà.

Jugo amb la sort i la dissort del que arrisca,

i en creuar la linia que tot ho separa i ho uneix,

em deixo anar com un pollastre sense cap,

i corro i corro fugint de les lleis i les justícies.

Creu-ho boscos impenetrables sense armes,

planúries immenses sense cap mena de protecció,

i fujo dels trets i les tortures, traficant ideals,

traficant somriures amb els amics de batalles.

Alguna vegada però, l’enemic m’ha caçat

i he hagut de rendir-me i més tard escapar-me,

i tornar-me a transformar en el temible traficant,

amb el malvist mugalari que ajudava a fugir

persones innocents i no innocents frontera enllà.

NO TOT ÉS MENTIDA

 

No tot és mentida

queden els somnis arrelats a l’ànima

i les baralles intenses  entre llençols,

i el tren que ve i s’allunya veloçment,

i les hores escadusseres on el  desig

jugava de teulada en teulada entremaliat.

No tot, no ben bé tot és mentida,

quan has jugat amb foc intensament,

i has besat el que quasi és inbesable,

i has furgat espais quasi prohibits,

on el plaer esclata com dinamita o goma2,

amb cada contracció amb cada dilatació,

i el clímax arriba una vegada i una altra...

No, no tot és mentida, quan has viscut al cel

ni que fos unes hores robades a la rutina,

i sents que el teu cos, viu en poques hores

el que molts no viuran en una vida sencera...

SOM

 

Som el blanc i el negre,

el neguit i la calma,

el nervi i la serenor,

la lectura i l’escriptura,

el desig i el seny,

la rauxa i el pensament,

la imaginació i la realitat.

Mai capgirarem res.

Potser aleshores, tot aniria en orris

FLYSH

 Les esquerdes dels Flysh

em recorden la teva pell,

i m’hi encanto badant

en cada nova arruga

mentre remugo melodies

catalanes o euskaldunes.

La remor del Cantàbric

avui estranyament calmat

em fan pensar en les tardes,

on tot flueix respectuós

i lent, fins que els llavis

s’omplen sobtadament de sal.

Aleshores desperto assedegat

del meu somni recorrent.

GALERNA

 

Tot a esdevingut frescor

després de la sobtada galerna

d’aquella nit tòrrida i revoltada.

El vent violent s’ha endut la suor,

l’escalf i l’humitat d’aquelles hores

excitants, de pell contra pell.

XAIS

Cau la darrera gota d’aigua del porxo després de la tempesta

i les hores s’escolen per les teules camí avall.

Pau, molta pau en la meva estimada Ítaca,

i tant sols els esquellots dels xais en un passeig anàrquic

ocupen amb serenor, l’espai somort i sonor.

M’adono però en el meu sopor de calma de vacances

que alguns en el seu beeeee, usen la e tancada,

i d’altres en el seu beeeee amb e oberta.

Coses d’accents i avorriments...

BATUTS

 

Entre sucs i batuts

i aquella olor de lleteria,

de nata, crema i gelat artesà

que ens recordava la infantesa

el violí s’escarrassava suau

a dibuixar-nos la fascinació.

Omplint la tarda de nyigo nyigos

de melodies conegudes, o no,

tant se val, mentre diluíem la tertúlia

per camins onírics, inexistents i terrenals,

i esperàvem somniant el moment del bes

tant dolç com la crep de taronja ensucrada

1935

 

1935

Abans que tot comencés,  que els carrers cremessin,

ens vam conjurar perquè mai res ni ningú

ens faria oblidar aquell instant, aquell petó.

A la vora de la casa amb la inscripció d’aquella data

vam segellar amb els llavis aquell sortilegi madur,

aquella bandera esquerdada, aquella il·lusió fugaç,

l’instant en que l’amor es va avançar a l’espant,

a totes les atrocitats  que s’acostaven cruelment.

Després, els trets, el front, la gana, les penúries,

es van interposar entre els nostres projectes,

i tant sols la sang, va igualar el color del teu carmí...

ÀNIMA

 

Quan jo mori, cremeu-me

que no quedi de mi ni rastre

que la meva energia no es transformi,

tant sols cendra al vent i al mar.

I oblideu-me i  si no és molt demanar

tant ràpid com jo us oblidaré a tots.

I si estic equivocat i tinc alguna ànima,

guieu-la ràpid cap al no-res més absolut,

que no passegi pels camps i els marges,

ni es transformi, en cap gos ni cabirol.

Vull no ser, desaparèixer, esfumar-me,

no em fa cap por la parca abrupte,

ni la dolça ni la  plàcida, cap por.

Em fa por el patiment, la xeringa,

la gassa , el medicament, el trocar...

I no reseu per mi, ni poseu espelmes,

ni poseu sobre el meu pit cap creu,

canteu les cançons que tant m’agraden,

que no siguin dels amics, ni dels Manel.

I si voleu posar algun títol el dia de l’adéu,

simplement poseu: “Us ho vaig dir, tinc un enterro”

BREUS

Cada vegada més breus,

els instants, els verbs, les mirades.

Aquell llençol ja vell que ens aixopluga,

i que fa temps que ja  no pleguem

amb aquell joc infantil d’estirar vores,

d’acostar-nos i allunyar-nos en el plec.

Cada vegada més curt,

el  llenguatge persuasiu i enjogassat

la nostra manera de mirar-nos i de riure,

massa breu i massa curt tot plegat

com la vida i la lluminària dels estels,

del Nadal més trist, amarg i fugisser...

EN EL RESSÓ DE L'AIGUA

En el ressò de l’aigua picant a les pedres,

i les pedres repicant tossudament les teulades,

i en el só estrident dels trons, i la llum dels llampecs virils,

i en la foscor dels núvols grisos i blancs amenaçadors,

no hi he trobat ni un bocí de tu.

 

Tal vegada un terrible esclafit  t’ha portat veloçment nord enllà,

a l’indret on les tempestes són continues, on les granotes rauquen

i els gripaus fan l’acompanyament amb el roc-roc i el rau-rau.

 

Avui la tempesta anunciada ens ha dut mosques i xafogor,

i tot seguit ens ha lenificant els cossos, deixant-los xops.

 

He seguit buscant entre llamp i llamp, una llum que el sadollés...

PER MIL MÉS

M’ha envait una alenada d’aire fresc,

com un raig de tramuntana en un pesat estiu.

M’ha refrescat l’esperit, la pell, l’ànima.

He sortit tot nu a abraçar la lluna groga,

avui talment una tallada fina de meló,

i m’he abraçat a tu amb energia renovada,

he sentit la rotunditat dels teus pits,

la contundència del teu cos de marbre,

el teu alè xiuxiuejant a la meva orella

músiques que amorosament em trasbalsen.

Hem contat els estels, un a un i mil vegades,

desitjant descomptar-nos per allargar la nit.

Hem jugat a pares i mares, a metges i infermeres

i hem desitjat pandèmies humides i llargues.

Hem reposat damunt l’herba fresca i virginal,

on els nostres somnis naveguen com en un mar,

i ens ha despertat aquell gall que te l’hora desajustada.

Hem cavalcat i descavalcat, muntat i desmuntat,

i ni tant sols aquell paio de l’estrella al pit

ens ha fet sortir de la pel·lica del nostre far west.

Hem estat un, com fa dies, com fa setmanes

com fa mesos, com fa anys, un i indestructible.

Seguirem somniant llunes, estrelles i pandèmies,

i ens n’assegurarem de retenir-les en les memòries.

ERTO

Deu nostru senyor, ha fer un ERTO.

Els àngels s’han manifestat a les portes del cel,

exigint els seus drets celestials i eterns.

Els sants han incendiat contenidors d’incens

per protestar també contra la mesura radical.

Els querubins han col·laborat batent les ales,

poca cosa més, podrien arribar a fer, pobrets.

Sant Tomás, que sempre ha votat la dreta

els ha dit clarament en l’idioma de l’imperi:

“sóc Santo Tomas i aqui no, aqui, no...”

Sant Pere ha quedat de servei mínim

tant sols pel fet de tenir les claus de la porta.

La verge Maria, pateix per la seva pensió,

i es veu altra vegada en un pobre portal pidolant.

Sant Josep ha tancat per sempre més la fusteria,

i es que les crucifixions avui en dia ja no es porten.

Hi ha hagut reunions d’altes esferes amoinades,

Yahvé, Al·là i tots els Déus del punyeter Valhala,

han donat un suport a Déu , tant sols anímic,

ni un sol Euro, ni Dinar, ni Dolar per ajudar la causa...

S’ha anomenat un grup d’experts per regular la situació:

Sant Pere pescador, Sant Joan de les Abadesses,

Sant Marc, el de la plaça, Sant Quirze de Colera

i Santa Maria de Palautordera, donaran la cara.

Tot se’n va a l’aigua, i només falten els xinesos

que s’han negat a vendre mascaretes a l’Altissim...

Tot està perdut...

3 D’OCTUBRE

Vam sortir als carrers, als nostres,

anàvem amb ramat, sense cap gos,

amb una idea fix, desfer-nos de tot.

Corríem pels carrers, nets com mai,

plens de banderes i aire fresc renovat,

no calien crits ni parlaments, no calia res.

Érem ben conscients del que fèiem, per fi,

ens sabíem imparables, invencibles, forts,

exigíem el que havíem demanat, tot.

Vam dormir aquella nit lliures d’un jou

que feia segles que arrossegàvem,

ni tant sols ens interrogàvem ideologies.

Érem un.

Armats de llances.

Buscant el drac.

Decidits.

Com deia el poeta:

“per unes quantes hores ens varem sentir lliures,

i qui ha sentit la llibertat, te més forces per viure...”

...I el temps ha esborrat aquell fantàstic 3 d’octubre,

el temps ha marcit aquelles llances, aquells anhels,

les banderes, aquella unitat, aquell aire fresc renovat...

Ara el drac torna a campar lliure,

menjant obrers enlloc de princeses,

escalfant les llars dels enemics,

fregint les croquetes dels piolins....

I el més trist és que l’hem alimentat nosaltres.

Tanta gent, massa gent que es creia pura,

massa puresa pel meu pèssim gust,

massa cançons revolucionàries

per a gent que no ha cregut mai

en cap més revolució, que els seus interessos.

Massa cabrons a alimentar el drac

Ara, xino, xano, caminem cap a l’abisme,

aquell abisme pitjor que el d’abans,

discutits, barallats, auto insultats,

demanem pels altres la fermesa,

aquella fermesa que mai no hem tingut,

i reclamem una república lliure i millor,

una República en la que no hem cregut,

una trista independència de sis segons,

un estat d’ejeculació massa precoç,

aquella que et deixa totalment insatisfet.

I ara aquells barrots que engarjolen idees,

que engarjolen urnes, dignitats, ideologies...

I el drac riu entre les dents

i en el seu estomac, els jutges canten,

els policies festegen, l’exèrcit victoreja,

els polítics celebren, les banderes onegen,

les àligues baten les ales com feia molt de temps,

les mòmies es refreguen a les tombes,

els sabres sonen envalentits i feixistes,

Franco reviu, Jose Antonio reviu,

Millan Astraid fa sexe amb la seva cabra,

aguantant-la amb fermesa amb un sol braç,

i veient-la tant sols el cinquanta per cent.

I tot segueix igual, i nosaltres arronsats

talment un penis remullat en gintonic gelat,

i acotant el cap com els xaiets de l’era ,

i proclamant messies, a gent covarda,

i votant per a una nova autonomia,

més reeixida i sobretot rica i pròspera,

on no hi càpiguen mai més aventures excitants.

Visca la terra...Yiure...

RECORDS

Busco entre els records,

aquelles tardes obscures,

de navegar entre llençols,

de passejades absurdes.

Busco en nits entel·lades,

el teu cos calent i jove,

el que acoloria estelades,

ple de anhels i de corbes.

No he deixat mai de buscar,

aquelles estones furtives,

on jugàvem a estimar

cremant les hores festives.

mai cap  record trairà,

els temps de nines i bruixes

mai la memòria oblidarà,

aquella ma entre les cuixes.

SERÉ DUR

Seré dur amb mi mateix

i em retreure tot el que faci falta.

Les estones amb tu, i sense tu,

les poques rialles escatimades,

les compartides, les robades. Totes.

M’auto-confessaré arran d’un precipici,

i guaitaré la seva fonda negror,

i si tinc sort i em perdono a mi mateix,

marxaré pel sender de l’auto-complaença

i sinó, saltaré al buit, sense remissió ni por.

Miraré un a un als amics

i els somriure per tot el que m’han donat,

les festes, els besos, els balls, les nits,

aquelles nits d’estrelles, versos i ratafies,

i com sempre, els diré quatre paraules suades,

que sempre agraeixen, pensant que són genials.

Penso ser molt dur amb mi mateix,

i desmembrar-me com un ninot de joguina,

d’endins, de molt endins cap a fora i cap a tot,

i aleshores, lliure de retrets i de males consciències,

jauré al prat, i miraré al cel, on segur, segur,

una gavina, o un pardal, o una simple oreneta,

defecarà sobre els meus ulls humits de plor

EL TREN

Amb el cap recolzat al vidre del tren,

ja enyorava la seva olor, els seus instants.

Aquell tren que galopava veloç i alegre,

cap a ves a saber on, cap a ves a saber quan.

I els seus dits conservaven l’olor d’ella,

la seva memòria acumulava els petons,

el seu desig, recordava un a un, els intants,

en que els seus cossos s’havien ajuntat

febrilment fons a l’orgasme, febrilment

fins a límits insospitats d’un plaer desconegut.

El sotragueig del tren, li recordava l’anar i venir

del cos de l’amant dins seu, de la seva ànima.

No sap quanta estona va estar en xoc,

no saps quantes vegades va repetir el coit,

aquell coit ja tant sols imaginat, i sublim.

De sobte, va sentir l’olor de la seva colonia...

tant sols va ser un estúpid miratge cruel.

SI EM VOLS FER UN REGAL

Porta’m aquella flor,

justament aquella que no fa olor,

la que està lluny dels conflictes

la que passa totalment desapercebuda.

En vull fer un ram,

que a ningú li digui massa cosa,

que ningú pretengui ni tant sols dibuixar,

que a ningú no li importi la fragància.

Si m’estimes, regala’m això,

una flor, una planta, un cactus,

que sigui discret, ben bé com jo,

que no tingui olors,  ni bellesa,

talment com jo, tant sols un mes,

en aquest món de bojos i pedants.

LA ROSA

Ha despuntat la primera poncella

del roser rescatat del no-res.

La seva olor lliure i embriagadora,

el seu color rosa impactant,

la seva llibertat dins un test,

la dependència de la meva aigua,

de la meva memòria al regar-la,

de les meves cures esporgadores...

La llibertat és necessària i bellíssima,

però per més que vulguem, mai és absoluta.

ESPILL

Vaig seure, sense cap pressa

i el vaig mirar cara a cara

de manera inquisitiva.

Li vaig fer totes les preguntes,

aquelles que tenia al pap

les que se m’anaven acudint,

les noves, les importants,

les velles i intranscendents.

Vaig fer que buidés el pap

que ofegues totes les penúries,

que treies fora les alegries

que havia contingut tants anys,

que plores totes les llàgrimes

que li inundaven l’esperit,

fins i tot vaig aconseguir

que cantés aquella cançó,

que fa temps que no escoltava,

d’aquell vinil, sense tocadiscs

que restava amagat  a l’armari,

d’on penjava el mirall amb qui parlava...

RONDINAR

He buidat el meu pluviòmetre

d’aquesta pluja sostinguda

en aquesta humida primavera

de bassals, mosquits i fang.

massa litres per metre quadrat,

massa núvols en aquest cel gris,

massa enterbolit tot plegat,

mentre se succeeixen poderosos

els arcs de sant Martí multicolors.

El verd segueix ardent i lluminós,

en aquesta primavera inacabable,

de solitud, i carícies confinades,

massa tardes trufades de plors,

massa olor d’humitat als boscs.

Diumenge, ens atropellarà l’estiu,

la calor, les tardes llargues, la suor,

i s’iniciarà un nou cicle de queixes.

Enyorarem la pluja i la fresca,

i les nits seran galdoses i pesades...

No tenim remei, la qüestió, rondinar...

I NO SE QUANTES...

Segueixo a dos metres de tu,

i malgrat tot, flairo el teu perfum,

noto el frec dels teus dits a la pell,

m’encega la llum dels teus ulls,

i no se quantes coses asèptiques més.

Segueixo a dos metres de tu

i ens separa només un virus invisible,

una mascareta de colors costumitzada,

uns guants d’un vinil molt poc fiable,

i no se quantes coses asèptiques més.

Segueixo a dos metres de tu,

i el meu desig et persegueix per els carrers,

la meva enyorança et repta pels racons,

la meva ombra no respecta les distàncies,

i no se quantes coses asèptiques més.

Acabarà el confinament i no sabré què dir-te

quan et tingui més a prop i sense asèpsia.

EL PIU UN EMBOLIC

M’he desemmandrit, i he fitat l’empiri

avui blau i impol·lut de bromes

 he albirat l’aqueta ja badívol del jaç

 i m’he desvestit d’utopies maldestres.

M’he bugadejat les grapes i la  façana

i he alenat quasi tota la gisca de la cambra.

He manducat sense urgència un desdejuni opulent,

i en eixir a la via t’he apercebut xiroia i joliua.

Has masegat en aquell lapse, període, segon,

tota la meva estructura, mètode, mode solució.

He tornat al meu rusc, com una abella punyida

AMOR URGENT

Ens vam desfer com sucret en aigua entre els llençols,

com si el demà fos una cosa inventada i improbable,

ens vam deixar anar entre pells granulades i salives,

i després de diverses explosions ens varem mirar,

i tímidament i avergonyits, ens vam demanar els noms.

POESIA INFANTIL

He fet un cau,

allí on la lluna rau,

on l’aire fa olor a cacau,

i cada dia una fina pluja hi cau.

Allí on el feixisme decau,

i tant sols la bonhomia s’hi escau.

He fet un niu,

i si no voleu venir, us hi absteniu,

però si per ventura us hi atreviu

i com seria d’esperar no us acolloniu,

sentirem el cant preciós d’una codorniu.

Veniu, veniu, i no defallliu.

he fet una llar

per si cal, poder-me aïllar

o si em ve de gust ballar, cantar, f...

convertir-me en un pobre malabar,

i si tinc fuets, doncs això, tallar i tallar.

ben mirat, crec que inclús m’hi cap un billar.

He fet, en fi, una morada

per contemplar des del bacó cada albada,

i poder estendre-hi entre tant, la bugada

i si m’emprenyo poder alçar la veu airada

o tocar el saxo després d’una becada,

i esperar-hi si tinc sort, un bes de l’amada.

SOL

 Sol, pronunciar-te sense accent

i escalfar-me la resta dels dies,

o afegir-hi l’edat, i sentir-me

terriblement perdut en un oasi.

ES VA VESTIR DE MAR

Es va vestir de mar

i es va aigualir per poder brandar les barques,

per poder jugar amb els dofins a fet i amagar,

per poder posar-se una estrella mariana al pit

i fer de xèrif dolent amb els crustacis ganduls,

i sentir-se lliure a les nits tot veient estelades,

tot palpant horitzons, marees, algues marines.

Es va vestir de mar

per poder morir amb els dits arrugats i blaus,

per poder sentir aquelles cançons nostàlgiques

de mariners que van deixar la vida penjada

d’alguna gambina, o xarxes d’arrossegament,

per poder beure aquell rom i sentir la remor

de cada síl·laba mossegada de trista havanera.

Es va vestir de mar

i va trepitjar cada gra de sorra de la platja,

cada sorra humida arran d’onades suaus

i va caminar fins que els pulmons i el cor

li van assegurar que ja era part d’aquell miracle.

MARXEM

Es torna a exiliar Machado

per una gent que li trenca el cor.

Torna a morir Federico

per homosexual i per roig,

A Montjuic trets de fusell

fan caure altra cop Companys.

Les flors roges, grogues i morades,

es panseixen avergonyides, derrotades.

Tornen pels carrers àligues boges,

tornen els tancs, les granades,

tornen per serres de l’Ebre

els canons, els trets dels canalles.

Torna el feixisme a les places,

tornen les legions i les cabres,

i els més pobres les reben

amb les mans fent les onades.

Tornen els braços alçats,

tornen els himnes més fatxes,

torna aquesta vella Espanya

i sembla que torna, per quedar-se.

MARXEM!!!

MÀSTER

Va sortir del pou, no sabia ni com,

a la bruixa li va fallar l’escombra,

i va caure al buit com un vuit pesat,

Va caure al pou del més trist infinit,

com un autèntic vuit horitzontal,

va caure, i caure i caure  a l’infinit.

Va sortir nua espantada i avergonyida,

amb l’escombra a les mans tota pansida.

Havia posat al currículum de bruixa

un màster inventat, que no havia fet,

en una universitat de bruixeria inexitent...

Es va creure per un moment, una bruixa política.

BURANO

Vaig pintar totes les cases de colors

per por de no saber-te tornar a trobar,

mentre el vaporetto tornava a girar,

i els flaixos dels xinesos m’atordien.

Vaig girar cada cantonada acolorida

i aquella olor de mar m’embriagava.

M’havien parlat de tu, com la illa pobra,

una illa sense cristalls ni artistes,

una illa fascinant plena de colors,

com en un conta de fades enjogassades.

Vaig perseguir el teu fantasma fugisser,

pels carrers tortuosos,engalanats i guerxos,

buscant aquella faldilla de color salmó al vent,

aquell escot pronunciat de pel·licula de Fellini,

i quan el sol es va pondre trist  a l’horitzó,

vaig comprendre que tant sols eres això,

un somni bonic i acolorit, amagat en cantonades.