INVENTARI –això no és una poesia-
Exculpo del tot al Pare.
Aquell ser tot bondat que en arribar de la feina
esgotat de donar voltes al rellotge de la JOSA,
em feia feliç i jugava amb mi a botons.
Exculpo també, lògicament a la mare,
la dona de la meva vida, alegre i graciosa,
sempre positiva, com diria aquell.
Eterna olor de peix, la reina de la casa.
Exculpo del tot les germanes,
aquelles meravelles que m’ha regalat la vida,
la Lourdes, tota seriosa i responsable,
La Silvia, una inesgotable caixa de sorpreses
i la Marta, quina delícia de criatura.
Us exculpo a tots.
Sóc qui sóc, tant
sols per culpa meva.
Però no tant sols per culpa meva.
Per culpa d’una educació en una escola de merda,
amb uns professors de merda, amb una moral de merda,
en una època de merda, en la que ni tant sols podia,
ni tant sols podia gosar parlar la meva llengua,
on l’ensenyament es basava en uns credos de merda
amb dos fotografies de merda que formaven a banda i banda
d’una creu, que significava, més por, més moral reprimida,
més merda.
Una escola on en acabar el curs, cap al juny
només sabíem les taules de multiplicar com a lloros
i en una llengua que només usàvem allí dins,
uno por uno es uno, uno por dos, dos....
On apreníem unes capitals que ni somniàvem trepitjar mai,
els rius, els mars i els oceans on mai nedariem,
on ens formaven en un esperit nacional
d’una nació que ens importava un rave,
malgrat aquella bandera que onejava dia y nit a la façana,
on ens feien resar unes oracions cristianes
que només servien per fer-nos agafar por,
por del mon, dels altres, por al càstig, al proïsme,
i el que era pitjor, por al nostre propi cos
a la nostra pròpia sexualitat, o manera d’estimar.
Ens feien por les noies, que no sabíem ni com eren
ni com raonaven, i ens les feien veure inferiors
ens formaven en la superioritat de gènere,
ens encolomaven tasques irrenunciables
propis de la nostra masculinitat, el futbol, els cotxes,
la feina, ens formaven per ser caps de familia...caps...
Potser no, que no soc culpable del tot.
Tinc dos records molt frescs d’aquella època,
dos records simplement al·lucinants
tots dos relacionats amb un professor de merda.
El señor Muñoz, prim, esquelètic, calb i amb bigoti,
terriblement feixista insultant el Barça, el Barça!!!
Clamant a l’ordre pel partit d’en Guruceta...
“como puede permitirse el lanzamiento de almohadillas...?”
“Era penalti, Rifé, derribó a Velazquez dentro del área”.
Rematant-ho amb un “putos catalanes”...
Ho tinc fresc, molt fresc, amb les imatges del DICEN,
on es veia clarament que la falta era fora l’àrea...
Com si a aquella desferra li importés massa el penal,
en Rifé, en Velazquez, el Madrid o el Barça,
ell tant sols volia inculcar odi, odi, i por, por i odi,
L’altre record, encara més amarg, és quan els pares
em van fer portar-li a aquest feixista repugnant
una ampolla de brandy Terry, com a agraïment pel curs...
Jo no volia, ells m’hi van obligar. És el que es feia...
També els exculpo...
Ara resultaria fàcil, exculpar-me jo també
per tota aquella
merda que vaig menjar a l’escola,
aquella tenebrosa escola General Mola –manda huevos-
amb unes classes fosques i funestes, i aquell pati nu
nu i sense porteries, ni cistelles, quasi sense ni pilotes,
tant sols unes comunes
sempre brutes.
No m’exculpo, només intento buscar motius per justificar-me,
un petit inventari sense més voluntat, suposo que fer-me
veure,
i sobretot, deixar ben clar, el que segueixen fent ara,
tant sols, inculcar por.
