10.12.18

LA PARAULA


La paraula, de vegades t’acompanya
com un vell amant passejant arran de riu,
quan la tardor t’envaeix els instants.
Aleshores sense avisar t’abraça dolçament
o et revolta amb frases colpidores i insurgents
i et deixa atònit i terriblement sol i dessolat.
I sents que no necessites res més al teu voltant,
cap frec, cap plany, cap al·legoria, cap parany,
tant sols el bis bis dels llavis amics que et bressolen,
que et diuen t’estimo, no pateixis, tot anirà bé,
i es quan el teu cos es dilueix en un estat plaent,
en un estat on res t’importa, on tot és sobrer,
i et deixes anar tranquil·lament sobre una estora
plena de regalims de la rosada més fresca i virginal.

9.12.18

CARICATURA


El temps i les disputes
m’han convertit com en un joc de màgia
en una burda caricatura de mi mateix.
Se m’embarbussen les idees i de la boca
surten paraules inconnexes i agressives.
Els dits teclegen improperis i bravates,
i tot al meu voltant es torna tèrbol i excloent.
Em contradic i  torno a mormolar esputs.
El temps i les disputes
em serveixen per a amagar incoherències,
per deixar ben clar les immenses incapacitats,
per estampar davant la vida totes i cada una
de les meves perverses  fòbies i complexos...
Sóc una burda caricatura estúpida de mi mateix.

S'ACABA LA TARDOR -Fotografia de Marta Vergés-


S’acaba la tardor
i el mantell estes de fulles grogues,
s’humitegen per les fredes fagedes.
El sol intenta sense cap  perícia ni sort
profanar els temples xops i ombrívols
on la gebre ha proclamat la seva república.
Els faigs, sempre senyorials i robustos
s’han deixat fer l’amor sense capitulacions
per aquesta fascinant tardor que els embriaga.
S’acaba la tardor i tot és apunt per l’hivern,
per rebre aquella capa de neu o glaç
que fa que tot mori amb placidesa
enyorant una renaixença primaveral,
plena de colors, aromes i noves fulles verdes.

2.12.18

NADAL


Els carrers ja són plens de llums i garlandes,
ple de nadales, festes, boles  i llumetes,
els aparadors de missatges de bondat,
les voravies de confetti i purpurines.
Plens de paios amb vestits cars i corones,
amb homes grassos amb campanes...
Tots apunt i esperant amb nerviosisme
el naixement del darrer Iphone al Mediamarket.

1.12.18

POETA


M’he encarat en somnis a la teva supèrbia
i brandant el sabre l’he filetejat com un pernil.
En despertar, he comprovat la teva petitesa,
m’han fet gràcia tots els teus gests maldestres,
tota la teva verborrea absurda i prepotent.
M’has fet riure, com feia riure al rei el bufó...
Ràpidament t’he esborrat i he passat pàgina.

30.11.18

TERRA LLIURE


Segueixo el batec del meu cor
i segurament d’equivocació en equivocació,
refermant-me en el que sento i penso, sóc tossut.
Veig al meu voltant, massa claudicacions i rendicions,
veig que tot es dilueix com en un cafè calent i escumós,
i trobo a faltar el puny alçat i combatiu, l’ensenya i el cant.
No tinc ganes de rendir-me, ni en la més ignominiosa mort,
seguiré cavalcant al llom de les idees , amb la falç  apunt,
amb la camisa roja d’en Rubianes i en Gila, i la negra de l’Ovidi,
seguiré a lloms dels que sempre perden i tossudament remunten.
seguiré somniant en la idea, diuen que utòpica, d’un mon més just
i d’una terra lliure, neta, desvetllada, justa i feliç.

AURORES BOREALS


He palpat tant propera la indiferència
que m’ha colpit, com el guant d’un boxador.
Ha estat tant clara i diàfana, com el sol,
com la refotuda lluna plena que brilla
furtant-te estrelles, oses majors i polars.
En aquest desert de sorres daurades i fines,
desfaré camins que ja quasi desconec ,
i que el vent del nord s’esforça en esborrar.
I tornaré  a aquell espai líquid i amorf
on només podia abraçar-me a mots.
Tant sols a versos sense rimes ni mètriques.
Avui he vist clar l’adéu a l’escalfor i el frec,
a l’aventura i la dissort,  a la frisança i el plaer.
He marxat entristit i desvalgut,frontera enllà,
i m’he quedat per sempre més, sense aurores boreals...

26.11.18

THE ROLLINGS -Xavier-


La veritat, només recordo l’Angie.
Jo era més de Beathles, de Llach,
de Maria del Mar i Raimon.
La música “moderna” m’atabalava,
massa crits, massa soroll, massa de fora...
Tens raó en el que penses:
“quantes coses et vas perdre de petit...”
I potser tens raó. Massa coses a recuperar...
Però ves per on, recordo l’Angie, això si,
i les festes amb els amics, amb música,
i aquella bola de cristalls que marejava,
i la sensació de ballar agafats, molt junts,
la cançó d’aquells nois dolents i peluts,
que en un moment donat, s’acaramel·laven
i cantaven a l’amor i el desamor,
a la riquesa i la pobresa d’una relació impossible,
a l’enyorança d’uns ulls irrepetibles...
Angie, Angie, they can't say we never tried.

I aleshores en les darreres notes
acostava els llavis i fregava els seus
que no eren ni de bon tros com els d’en Mick...

DISLÈXIA -Ester-


Tant se val, l’ordre de les lletres,
el significat de les paraules,
el sentit de les frases.
Tant se val la velocitat
a la que et funcioni el cervell,
la lentitud de la lectura,
l’embarbussament del pensament.
Tant se val la dificultat d’aprenentatge,
les confusions o alteracions.
Tant se val la repetició d’aquell mot,
que et serveix per pensar i agafar aire
i seguir pensant, i seguir rumiant:  “vale”,
i tant se val  que sigui un barbarisme,
o potser un recurs  recurrent i divertit.
Tant se val que allò que volies ho violes,
o allò que prendries , ho perdries...
Volies una poesia per a la teva dislèxia,
mentre ens captivaves amb els gests,
amb els mots, amb els ulls empetitits,
i tota tu desprenies facilitat....
Felicitat.....Beneïda dislèxia.

18.11.18

L'EBRE -Gandesa-


Segueixen vegetant els fantasmes de l’Ebre,
amb la seva joventut intacte i amputada,
amb les armes carregades d’odi i metralla.
segueixen amagats a les fredes trinxeres
plenes encara de sang, fang i ràbia,
plenes d’incomprensió i venjança,
plenes de por, plenes de dol, de llàgrimes.
Segueixen amagats amb els seus uniformes,
amb les seves medalles, les seves casaques.
Segueixen amagats per rieres i marjals
amb bales encastades a les costelles,
amb membres  ennegrits i gangrenats
amb visceres escampades com el temps,
les alegries, les raons...La guerra , la puta guerra...

I en la visita guiada, la Pilar que ens endolceix les paraules
que ens explica històries, enjogassadament amargada.
Ens explica i ens parla de dignitat en un celler modernista,
d’una ciutat que va salvar la vida per una cooperativa,
després d’empassar-se cent mil morts a les seves serres.

Cent mil joves, sense joventut.
Cent mil joves inoculats d’odi.
Cent mil ànimes que vaguen.
Cent mil homes bruts de sang....

22.10.18

LLIBRERIA LELLO



Com un mascaró de proa
d’un vaixell antic i en desús
defensen les seves lletres.
Com un cementiri de cuirs,
de lloms, de mots i tinta
observen pacientment
els clients que passegen
per un espai mig sagrat,
simplement perquè toca.
Pel senzill fet de sortir
marcat en roig intens
en un pamflet comercial
de rutes turístiques.
Contemplen embadalits
com centúries de turistes
que mai han tocat un llibre,
es fotografien perversament
per on un suposat Harry Potter
hi va posar els peus i la fantasia.

En tancar les portes de la llibreria Lello
els escriptors riuen, ploren i discuteixen
per l’espectacle dantesc i surrealista.


VAN ARRIBAR LES ORENETES


Van arribar les orenetes
i van decidir quedar-se
en aquesta tardor tant plujosa.
Es van quedar prop del finestral,
obert  i acollidorament alegre,
un paradís per qui està cansat
d’anar i tornar en migracions.
Van arribar les orenetes
i van omplir la plaça de xiscles,
de vols ràpids i quasi suïcides.
Van arribar les orenetes
i van omplir l’espai d’alegria i llibertat.

21.10.18

LA NOIA DELS RINXOLS l i ll


l

La noia dels rinxols
que menja sardines de llauna prop del Duero
riu i somriu de manera gratuïta i sincera.
A la radio un fado, el primer de l’estada,
a la taula olives negres, oli per sucar i vi verd.
Al fons de la petita finestra el pont de ferro
i davant, aquell somriure agradable i franc
de la noia dels rinxols que menja sense parar
sardines enllaunades en el feliç  del temps d’oci.
Ella somriu aliena a les lletres que segueixo escrivint
mentre em capbusso intrèpid  entre els seus rinxols.

2

Ha marxat la noia dels rinxols
que menja sardines.
Ara veig el riu, el pont,
les cases de colors,
la gent amb paraigües,
els tenderols i les carpes.
Tot resta més trist
en l’espai on descansa
una llauna buida i oliosa.

TARDOREJAR




Va tardorejar de sobte i un munt  de cercles
diminuts van engalanar la llera del Duero
amb centenars de milers de llàgrimes dolces.
Les fulles dels arbres van embogir de cop
formant més cercles aleatoris i caòtics.
Plovia, així de simple i tots els records
van restar molls com les sabates, els abrics
els pantalons i els paraigües que s’estrafeien
a cops de vent, tardorejant-se també a sobre.

GOTA FREDA


La lluna, semblava tant llunyana i tant propera
vista des de l’avió, com la vèiem des de casa.
Semblava tant aliena a tot, mentre a sota
la gota freda feia estralls en cada edifici
en cada camp i carretera, en cada riera.
En cada rostre, pensament i gest poc eixut .
En cada vida.

8.10.18

LA DARRERA FLOR


He arrencat una flor, furtada d’un jardí
i quan te l’he dut, ja havies marxat,
amb els teus somnis en bandolera
i un somriure desmenjat i trist als llavis.
M’he assegut al nostre banc del parc,
aquell dels petons robats en la foscor
per tal de contemplar el ple de la lluna
i t’he trobat a faltar en cada centímetre
en que la lluna rodolava pel cel blau.
La flor se m’ha marcit als dits tenallats
com es tenallen aquells somnis incomplerts
i he jugat a resseguir la via làctia i les osses
que dibuixaven cors bategants i sospirs.
Abans de marxar pansit tornant a casa
he plantat la flor mig morta en el jardí,
tot seguit un gos quasi tant perdut com jo
l’ha executat amb una pixarada.

4.10.18

ADÉU


És tot tant fàcil com girar full,
deixar enrere tots els castells de sorra
i jaure a la palla, a esperar el nou sol.
És tot tant fàcil, com seguir el camí recte,
i oblidar totes i cada una de les il·lusions
tots i cada un dels instants de plaer
tots i cada un dels somnis i anhels.
És tot tant fàcil, que és una bona merda...

9.9.18

LLUNY



 Acaronarem la gespa dels avantpassats,
com un dia acaronàrem el primer nadó,
i ens deixarem dur per l’aire poc oxigenat
d’una terra alta com el cel i els esperits.
Seurem tranquil·lament a contemplar
aquell estrany oratge que ens envolta
i deixarem reposar la vista en aquella Ítaca
que fa tant de temps somniàvem lliure.
Ens costarà reprendre el camí feixuc,
aquell camí de totes  les tornades lentes,
i deixarem enrere aquells instants de solitud
que quedaran impregnats per sempre
en cada un dels porus de la nostra pell.

8.9.18

PAPALLONA -Fotografia de Marta Vergés-


No es va posar sobre aquella flor perquè sí.
Ella, acostumada a transportar tanta bellesa,
va triar el color roig que li faltava a les ales
per tal de fascinar la vista als afamats i precisos
caçadors de papallones, sense xarxes ni presons.

7.9.18

JUBILACIÓ


No tornarà a navegar més
aquella barca on barquejaven
les nostres il·lusions.
Una marea massa alta
un temporal inesperat
la va ensorrar a la sorra
inhòspita i cruel dels records.
Mai mes solcarà els mars salats
i plens d’aventures idíl·liques.
No lleparà mai més les roques
que punxerudes i salades
fosquegen ombrívoles
vora els penya-segats
de totes les Ítaques possibles.
Cap dofí acaronarà la gropa,
ni cap vent tornarà a imflar
aquelles veles blanquinoses
que semblaven besar-la.
Resta ara enterrada als marjals,
exposada al sol i al joc d’infants.
La seva jubilació, és la nostra condemna.

26.8.18

EZ DUGU IZETARIK ASKE HAIEK GABE. -No som lliures sense ells-


Quan la ràbia, fa que els ulls se t’humitegin
tot sentint les notes tristes d’una cançó,
i res no sadolli aquell sanglot i aquell plor,
el dolor regna al teu ànim, a les teves vísceres.
Aleshores, tots els barrots de l’univers
són els teus barrots, les cadenes, les teves.
I mires al teu voltant i enyores el sol, la lluna,
els estels, els esperits, els clams, els crits,
les consignes, les creences, les idees,
i enyores, i enyores i l’enyorança et fa enyorar,
els teus, els meus, tots, i entre tots, els més valents.
I les cadenes se t’enreden al coll com un penjoll
ple de punxes, que et fereixen el coll i el crit,
i et deixes vèncer pel desànim, si el desànim vol,
i t’abandones en mans d’una justícia injusta,
d’una manera de ser i de fer poc lliure
i la ràbia retorna, una i altra vegada,
cada dia, en cada melodia, en cada nota,
en cada cançó cantada en grup en la taverna,
en cada got de sidra, de ratafia o de mistela,
en cada borratxera, o en cada pensament seré,
i les llàgrimes et traicionen un cop més
sense defallir. D’això viuen ells...

Li vaig dir a la dona: no ploris, és el que ells volen...

ESCULLERA


Sobre l’escullera de Lekeitio
desenvolupo els sentits.
L’oïda, amb l’embat constant
de les onades i el ronc del mar.
La vista, amb els núvols que dibuixen,
que desdibuixen figures aleatòries.
El tacte, amb la contundència
de les roques en les que reposo.
El gust salat de les esquitxades
en passar la llengua pels llavis.
L’olor de sal i d’algues, l’olor de vida.
I sobretot, aquest sisè sentit
que m’empeny a sentir i estimar
desmesuradament, aquest mar,
aquests instants, aquest preciós país.

IRUTZUN



Et plantes mig nu davant d’ell
desafiant, immens i fascinant
i et colpeja sense cap compassió
amb el seu cos salat i escumós,
i el  mon, giravolta com una baldufa,
el cel, l’aigua, la llum, les tenebres...
I quan sembla que recuperes la dignitat,
et torna a colpejar una paret líquida
on les algues et sobrevolen i abracen
i la vida es converteix en un joc
un joc delirant i còmic d’infants
que sempre tenen les de perdre.

AQUELLA NIT


Hem deixat de mirar de cara al vent
i hem assassinat totes les feres ferotges.
Seguim fent befa de les pobres Tereses
que han perdut irremeiablement el seny
i ja enlloc no neixen flors a cada instant...
Se’ns ha envellit poc a poc la joventut,
se’ns han marcit els ideals, les esperances.
Tinc ganes de reposar el cap ja esgotat
en aquell coixí que tant sols i xiuxiuejant
et canta cançons de bressol a l’orella,
i deixar-me endur per la nit que crema amors,
aquella nit bella, que acarona més que espanta,
que s’omple més d’estels que de tenebres,
la nit que et bressa, sense cap mena de pressa,
la que t’estima i et mima, que et sorprèn i sublima...

La resta, tota la resta, camina de gairó al precipici.

LA VEÏNA


Un bon dia, de sobte
li va donar per creure en bruixes,
bruixes dolentes que la feien malviure,
amb encanteris i beuratges inventats.
I et parlava, i et parlava i els ulls, diminuts
s’empetitien, entre sanglots  retinguts,
i es feia petita, encorbada i agressiva
com una fura enrabiada i violenta,
i perdia, pobra, el seny i la cordura
intentant fer-nos pensar que potser tenia raó...

8.8.18

EL SOCORRISTA -Fotografia de Marta Vergés-


Va deixar de vigilar
perquè la platja era buida,
els banyistes als bars de copes,
les algues flotant tranqui-les,
les meduses buscant recer a la sorra,
els infants al llit, les parelles al llit,ç
tothom al llit...
El socorrista va deixar de vigilar
i es va perdre per babau
una fantàstica posta de sol.

7.8.18

ESTACIONS


Vaig omplir el rebedor de flors de primavera
de milers de colors, de milions d’aromes.
Vaig pintar el passadís amb pintures llampants,
i el vaig prenyar d’escalfor i llum estiuenca.
Vaig amanir el menjador d’ocres intensos,
de flaires de bolets, fulles marrons tardorenques.
Vaig fer el llit amb llençols blancs i vànoves marfil,
tot preparat amb la frescor d’un hivern suau.
Ho tenia tot apunt.
Es van marcir les flors. Es van nuar les parets.
Es van florir els bolets i les fulles. Es va escalfar el llit...
No vas venir.

30.7.18

PUNTA DEL ESTE –URUGUAI-



 Sobre el cristall, quinze barquetes aturades.
Cristall grisós , reflectit al cel emboirat.
Cap brisa malmet aquest instant de placidesa,
cap quadre podria emmarcar tanta bellesa.
I al fons, la ciutat, perjudici de tots els perjudicis,
vici de tots els vicis, foguera de totes les vanitats.

29.7.18

TERANYINA


S’han perlat els fils de la teranyina
construint un collaret que miraculosament
s’aguanta malgrat el pes de  construcció
efímera, fràgil, i també passatgera.
L’aranya, que era de cap de setmana
en tornar, trobarà la casa humida,
i potser mirarà fascinada i incrèdula,
la bellesa que li ha regalat la natura.

REFRIGERANT


Davant del ventilador he escrit uns versos,
i els he posat a la part de baix  de la nevera.
M’agrada la poesia fresca.

28.7.18

UNGLES


Mentre es pintava les ungles
pensava en els atzars de la vida.
El gronxador de petita al parc,
els primers dies d'escola, les notes,
el pati, el deliciós pa amb xocolata.
El primer petó del xicot matusser,
la primera carícia estremidora als pits,
el primer orgasme fet a corre-cuita,
la primera feina, el pis, el casament,
els fills, els nets, la vida, la vida....
Mentre es pintava les ungles
s’adonà que havia triat per a cada una
un color ben diferent i lluminós.
Aleshores pensà que la seva vida
havia estat això, un conjunt de colors,
vius, cridaners, diversos i alegres,
i tanmateix va esclatar en una gran,
en una majestuosa rialla acolorida.

24.7.18

ELS BUSCO -fotografia de Marta Vergés-


Cerco mots en un espai esperpèntic.
Els cerco entre la boira baixa dels sentiments,
al redós de cada arbre, de cada tros de molsa.
Cerco frases amagades sota els avets
pels follets enjogassats del  Ripollés,
sense deixar de buscar-te en la boira,
sense deixar de seguir-te entre la pluja,
sabent-te humida, entre humitats,
sabent-te gran entre grandeses.
Cerco cada mot precís, per no perdre’m
per no perdre’ls, per no perdre’t,
per no perdre la facultat d’escriure,
la facultat de sentir, d’emocionar-me.
Cerco els mots amb els peus nus,
corrent pels marjals i pels penya-segats,
per les tarteres , per les cascades i les crestes.
Els busco desesperadament entre la boira,
mentre tu m’observes calmada i riallera.

REPETICIONS


Totes les paraules estan dites,
totes són una burda repetició,
un tornar-hi i tornar-hi i tornar-hi.
L’amor ha estat expressat de mil maneres,
la tristor, l’apatia, la complaença,
la justícia la injustícia, el desamor,
tot ha estat dit, cantat, i xiuxiuejat.
No queda res de nou en aquest circ,
buscarem altres maneres, altres mots
i tornarem a repetir-nos cruelment.
I seguirem insistint i enganyant-nos,
pensarem que hem estat originals,
que som bons, de fet, els millors,
i l’únic que seguirem fent es repetir.
Fins que al final un alzehimer ortogràfic,
una demència gramatical ens obri els ulls,
i ens pensem finalment que som únics!!
Aleshores ens quedaran pocs segons
per a oblidar-ho tot i plegar.

17.7.18

CARÍCIES


La pell, va guardar en la memòria
la suau carícia d’ella sobre la natja.
Va gravar per sempre el viatge del dit
pels racons més amagats i plaents.
No li calia recordar-la a cada instant,
la tenia impregnada en cada centímetre,
com una cicatriu ancorada a l’esperit.
No li calia ni tant sols repetir-la,
el viatge havia estat d’anada,
sense retorn,ni aturades ni peatges.
Va ser un viatge cap al no-res
i va acabar simplement en un tot.

10.7.18

CAPVESPRE A L'ESTANY -Fotografia de Marta Vergés-


La barca repenjava el llom
sobre les aigües quietes de l’estany,
i la tarda es vestia d’ocres calents.
Aquell juliol desprenia calma
i ni tant sols un bri d’aire de ponent
colpia els sentits i els instants ataronjats.
Tot semblava posat a lloc
per un Déu entremaliat i ociós,
tot semblava apunt per la becaina
d’aquell vespre a l’estany
on ni tant sols les carpes treien el bec.
la barqueta semblava incrustada
i descartava qualsevol balanceig,
afegint-se així a la sensació de mandra.
les muntanyes vigilaven, retallades i valentes,
i de lluny una tenora embogida
un tamborí i un flabiol mig zumbats
semblava que seguien demanant la llibertat.

9.7.18

FINESTRES


Havia oblidat que tenia els ulls bonics,
de fet, ho havia oblidat tot, expressament.
El temps, els fills, la feina, la vida. La vida.
Havia oblidat tota la bellesa que desprenia,
i aquell dia, va obrir els ulls com finestres,
va deixar que el seu mon s’envaís de llum,
que els seus cabells grocs ataronjats, rojos
fessin de persiana, de cortina, de gerani,
i va esclatar a somriure com feia dies,
a deixar-se anar, com en uns autos de xoc,
aquells que en la infantesa la feien fruir,
amb la seva poma de caramel i el sucre volàtil.
Va tornar per uns instants a ser nena,
l’instant li esborrà les arrugues i les pigues
i es llençà nua , a la piscina mig plena
del que havia estat tot fins aleshores.
I nedà i nedà i nedà fins l’horitzó,
i aquell dia, amb sorpresa, i alegria
va descobrir que era encara més lliure.

8.7.18

POE...BUFFF


De manera maldestre t’escric,
ben bé sense saber que dir-te.
No se si és la calor del juliol,
o la repassada a antigues poesies
que deien tant poc.  Somnis d’infants,
m’han malbaratat entremaliadament la tarda.
Repasso els meus mots i els trobo tant febles
que em causen vergonya, vergonya de mi.
Escric i reescric en accions compulsives
en reptes que sols em repten a mi.
Intento fugir de paraules barroques,
i la poesia culta, ja em fa vomitar.
I faig mofa i befa dels esbargallofes
que pugen al pòdium del verb més excels,
que et miren i repassen amb el seu menyspreu
que formen la cova dels essers elegits,
que  quan reciten s’eixamplen com galls de galliner.

Mai no els veureu en galliners d’altres,
si ells no ressalten, no els busquis per res.

De manera maldestre t’escric, sense saber que dir-te...

6.7.18

COLOR MADUIXA



Sortia  el sol, un dia més.
Sortia amb aquell color de maduixa
d’aquells dies anestesiats de juliol,
on la calor dona una treva d’hores,
i els núvols acaronen enjogassats
els perfils de la mare de Déu del Mont
oferint als caçadors d’imatges
un caramel dolç i empallegós.
Sortia el sol com a regal pels matiners,
il·luminant escadusserament els prats
orfes ja del blat i plens de bales
rodones, quadrades, fotogèniques.
Sortia el sol i ens anunciava
que tot és més bonic que no pas imaginem,
que els dies existeixen per fruir-los
que res no val la pena, si tu no ho valores.
Que em d’escriure el que ens plagui
que cal fotografiar, si això ens sedueix,
ballar, cantar, pintar, o tant sols, si ens plau,
llevar-nos d’hora, i esclatar de plaer
quan el sol ens regali una sortida color maduixa.

3.7.18

COM PETITS EXTRATERRESTRES -Fotografia de Marta Vergés-



Van anar traient el cap,
com petits extraterrestres
embafats d’una llarga letargia
de neu i fred d’hivern.
Van anar traient el cap
com veïns encuriosits
per veure que oferia
la nova estació primaveral.
Van anar traient el cap
per a no perdre’s
l’espectacle fascinant
d’una nova renaixença
plena de llums i colors.

29.6.18

PARAIGÜES


Acompanyar-te sota el paraigües
quan el cel ens cau a plom
sentir el teu frec a tocar
acaronar-te l’espatlla amb el braç,
com si fóssim nuvis enamorats.
I jugar a comptar les gotes
que repiquen l’espai protector
i perdre’n el compte, perquè tant se val,
i fruir de l’instant i somriure al moment,
i donar gràcies al terrabastall,
a la llum superba del llamp,
a l’esclafit ensordidor del tro,
i veure plegats com les darreres gotes
dibuixen a l’horitzó uns colors coneguts
que juguen amb la refracció i reflexió
de la llum del sol en  elles,
entre el roig, el taronja, el groc
el verd, l’anyil i el violeta, els teus ulls...

ESCUMA


En aquell instant precís
l’onada engolí la roca,
o potser la va vestir
amb una caputxa escumosa.
O tal vegada algun drac marí
va llençar una alenada
de socors d’un mar que mor,
d’una aigua massa  tèrbola
d’una natura en extinció.
O potser només va ser
aquell instant màgic,
aquell microsegon
en que la sorpresa
esclata davant els teus ulls
i el dit com un ressort
impregna en un objectiu
tota la bellesa.

28.6.18

NIT DE SANT JOAN


Corrua de somnis
emocions frustrades
paisatges melosos
i nits embruixades.
Un ball de solsticis
fogueres de màgies
llunes plenes de plàstic
estrelles que ballen.
Coques dolces de fruita
ampolles fredes de cava.
Danses de somriures
proscrits que naufraguen.
Mars Mediterrànies
ventets de llevant
les vides tant fràgils
que venen i van...
Corrues de somnis
i nits que es desfan

26.6.18

ARRUGUES



M’estan envaint les arrugues.
Una invasió pacífica i constant.
El contorn dels ulls, els braços,
la comissura dels llavis, el coll,
les mans, la papada, el front...
Sento crits que venen dels porus:
“Aquesta pell serà sempre nostra...”
Sento com s’organitzen clandestinament
com aprofiten cada pam, cada flanc,
i de manera persistent, avancen,
ocupen, es manifesten, es concentren,
encerclen, conquereixen, guanyen.
Se senten cada vegada més fortes i segures,
i són ja a un pas gloriós i majestuós
de proclamar en mi, la República de la vellesa.
-Amb V baixa...-