13.10.19

MINÚSCUL


Em sento simplement
com un heroi de pel·licula
que al final mor.
Com un Indiana Jones
que no s'en surt,
al temple maleït.
Com un Spiderman
al qui se li embolica la troca,
i és aracnofòbic
Com  un Superman
sense calçotets
per sobre els pantalons.
Com una Cosa feble,
Com un Tarzan sense xita ni Jane.
Com un Nacho Vidal amb micro penis...
Em sento com en Tyron Lanister
jugant de pivot en una final de la NBA...

10.10.19

FRÀGIL


Tant fràgil
ballaves a la taverna
aquella música alegre,
aquell cant ancestral
tant fràgil
que vaig témer
que el vent et marcís
les parpelles i el cutis,
que tot s’enfonsés
en una mediocritat
tremendament absoluta.
Somniaves els sucs
del raïm fermentat en roig,
ballaves suau, sense moure peus,
sense moure un múscul
i et veia trontollar
com una feble marioneta,
com una titella sense fils,
a mercè d’un mon
que poc a poc es submergia
en un femer sense fi.

8.10.19

FRED


Tinc fred.
Un fred insuportable.
Lluny de tot, de tots,
de tu també i dels altres.
Buit d’idees, d’esperit.
Completament estèril,
enfebrat i esporuguit.
M’ha envaït l’hivern
en totes les seves facetes,
el cos de gel, els ulls de pluja,
el somriure de boires.
He quedat sol i nu
sota una tempesta terrible,
que ha negat records,
que ha inundat desigs...
Ja res és el que era,
i se m’ha glaçat l’enyor...

7.10.19

ABISME


Quan la tristor taca els llençols
de pintura d’ulls i maquillatge
i res apaivaga el dolor de l’extremitat
aquella  operada en la privada
i tot s’arremolina violent
i sembla que cap passa sigui,
sinó un metre menys
per l’abisme fosc i cruel
de la deserció de la parella,
l´anorreació de la família,
la solitud elevada al cub,
la llàgrima a un pas del balconing,...

Mires al cel, núvols arrodonits
càpsules espacials de vent,
blavor tacada i borrosa
qui sap si del tel del llagrimall,
o d’aquest temps tardorenc
que tot ho remou.
I fas un crit, mut, sense só
i defeques literalment
sobre la teva dissort,
entre boires amfetamíniques.

I algú, algun boig et diu:
La vida no és això, és una altra cosa...
I tu ho saps, saps que te raó,
saps que en algun racó
un follet malparit se’n riu de tu,
i que tot prem, però mai ofega del tot,
i els llavis lluiten aferrissadament
per apartar uns segons la depressió
i dibuixar un petit, insignificant somriure...


26.9.19

ELS VORALS


Els vorals, són plens de crits.
Els vorals, són plens de roigs,
de grocs, de morats, d’estels.
Als vorals, se sent encara el ventall
repicant  del poeta homosexual,
se senten els crits desesperats,
els cants estripats de l’Ai Carmela
i del “si me quieres escribir...”
del front heroic de Gandesa.
Els vorals són plens de flors
regades a base de llàgrimes,
de banderes i de dignitat.
Els vorals ens criden des de l’ahir,
ens inculpen a tots pel demà.
Els vorals són plens de tu i de mi,
són plens d’ossos que ens recorden
com n’és de miserable, i desgraciat
aquest nostre país....i el seu.
Els vorals ens certifiquen
que l’assasí segueix viu
i els seus, segueixen manant...

24.9.19

RUTINA


Demà, les figues de la vella figuera, seran més toves,
i les fulles del cirerer, agafaran aquell to groguenc
que tant m’agrada i el vent el despullara a poc a poc.
Sortiré a regar, com cada dia l‘olorosa maria lluïsa
“només vol aigua” ens va dir aquell bon home de mercat.
I poc a poc el Canigó anirà mudant el seu color rocós
pel blanc de les neus, que li coronen les crestes,
i tornaré a sortir a donar menjar als gossos
i jugaré amb l’Osasuna, i renyaré l’As i abraçaré
de la manera més carinyosa possible el vell Acoplat
al qui les cames ja li fan figa, com les de la figuera.
I jugaré una estona amb la Sue Ellen o la Gilda,
o amb el Petit, en Garfil, la Gina o la Negreta,  
als qui un dia posàrem un plat de pinso
i quedaren afillats per sempre més fora de casa.
I esperarem el moment d’encendre la llar de foc,
i embadalir-nos com babaus mirant les seves flames,
i seguirem patinc per les pluges fortes i fruint les suaus,
i sortint havent sopat a mirar la lluminosa estelada
i aquella lluna minvant, creixent, plena i altiva.
I demà les estrelles seran més toves, com les figues
i les fulles volaran pels racons, i el dia s’escurçarà,
i en sortir de la feina direm com cada any:
“Cada dia les tardes són més curtes de llum”.
I la rutina ens engolirà i ens estovarà
com les figues de coll de dama de la figuera.
“No les cullis avui, demà, seran més toves”....Com tot.

15.9.19

YA VIENEN LOS TUYOS


Pel corriol
petites cuques de llum
albiren els barrots
i dins, una veu crida
en la soledat de la cel·la
un bram mut i seré,
un crit digne i altiu.
Els altres no entenen
la fidelitat de l’acció,
la persistència de l’amor,
les hores, els dies,
les setmanes, els mesos,
els anys indignes i estèrils
d’una presó absurda i injusta,
d’unes acusacions falsejades,
d’una sentència temuda.
Ells, se saben culpables
i no entenen de cap manera
la tava culpabilitat.
“Ya vienen los tuyos”
diuen divendres a divendres...
Els lliures, els lliures, els lliures....

11.9.19

LA VEÏNA


Avui, comprant el pa a la fleca
una veïna m’ha mirat malament.
Potser s’ha assabentat que sóc d’esquerres,
o tal vegada sap que sóc independentista,
o potser pensa que sóc homosexual
després de veure’m l’altre dia
abraçat a un amic, que feia temps que enyorava.
Potser creu que m’he fet vegà, o vegetarià.
Potser és ella la vegana i l’ha ofès el meu entrecot.
O qui sap si em va sentir malparlar de l’alcalde,
o potser em va sentir  algun retret a l’oposició...
Potser no li agrada la barra de pa que trio,
o com que estic més aviat entrat en carns
pensa que aquells llardons que porto a la mà
m’els hauria d’estalviar per allò del colesterol.
Ves a saber si l’ha ofès, l’Sport, i ella és del Madrid
o de l’Atleti, o potser, Déu no ho vulgui, de l’Espanyol...
No serà que ella es més de Nissan
i m’ha vist sortir del meu SEAT Ibiza.
També potser que em segueixi al facebook
i l’hagi ofès algun dels comentaris assenyats
que acostumo a posar-hi sense embuts.
O les meves samarretes reivindicant sempre
la llibertat dels nois d'Altsasua...
O qui sap si ella és de cabelleres i l’ha ofès
la meva calvície cada vegada més i més insistent.
Avui anant a comprar el pa a la fleca
una veïna m’ha mirat malament
i m’ha fet adonar de tots els meus defectes.
En arribar a casa, m’he mirat al mirall
i se m’ha escapat un: Mira que arribes a ser imbècil, Quim.

4.9.19

TO BE, OR NOT TO BE


Si tu no hi ets,
tot és correcte, tot està en ordre
tot és net i sobretot coherent,
tot és al seu lloc.
Si tu hi ets,
tot agafa velocitat, tot es torna vibrant,
tot es torna il·lusio, excitació, alegria.
tot és un caos meravellós.
Si no hi ets
l’absència és dura.
Si hi ets
fins i tot la foscor brilla.

2.9.19

MORIR


Sempre he pensat que volia morir jove.
Molt jove, tant jove  que cap xeringa
perforés de manera persistent el meu cos,
que cap cadira de rodes em fes de cames,
que cap pedaç em tapés cap llaga,
que cap bossa, recollís els meus orins.
Jove perquè cap record em quedés enterbolit,
ni cap bolquer, em resguardés la dignitat.
Jove perquè cap bastó suportés part del meu pes,
i que cap habitació de cap residència
fes de dipòsit improvisat del meu esquelet tort.
Morir jove, perquè cap catèter ni cap sonda
violes el meu cos, ni cap sedant em deixés fora de joc.
Morir jove per no degenerar-me
per no veure’t degenerar,
per no veure’t morir...
Sempre he pensat que voldria morir jove
i tot i així no tinc cap pressa,
tot i que crec, que s'em fa tard...

25.8.19

ONADES


Com un infant,
jugava a deixar-me transportar per les ones.
Esperava pacient la setena onada
aquella que diuen els savis que és la bona.
Aleshores alçava els peus i em deixava portar
i volava per sobre l’escuma embravida.
Volava envoltat per l’anarquía del mar
que em llençava com un coet a l’espai,
i després em xuclava com un esclafit,
com volent-me posseir entre algues.
Un cop refet, esperava excitat
la següent envestida sensual, quasi sexual
del mar potent i desclòs en sí mateix.
Tot plegat, un duel desigual entre la realitat
i la més gran il·lusió enjogassada.

MOMENTS


He decidit unilateralment
deixar de col·leccionar coses.
A partir d’ara col·leccionaré moments,
imatges de gent somrient
riures d’amics, llums d’ulls
i no necessàriament bonics
simplement plens de vida.
Em faré, col·leccionista d’instants.

PUNKIS


Avui al bulevard,
dues punkis es besaven apassionadament
entre dringar de pearcings a la llengua,
als llavis, a la galta,al nas...
Tot un espectacle de coloraines al pel,
de tatuatges acolorits i abertzales,
i llenguatges agressivament dolços.
Avui al bulevard,
un esclat de vida i llibertat
en cada carícia i cada milÍgram de saliva.

24.8.19

ELS TEUS NUS


Els teus nus, em recorden Pagoeta
quan la boira acarona les valls,
quan el txirimiri, i la intza amara els prats,
les terres, els teulats, els camins, les txapeles.
Em recorden el boulebard de la vella Donostia
quan els cants  atrapen les kaleas,
i els txistularis  omplen els espais de refils
suaus i insistents de melodies de Laboa.
Els teus nus em recorden també
els racons gelats i ombrivols del Cantàbric
i les muntanyes mitjanes que traspuen líquids.
Els teus nus, són vida.
La resta, una broma sense cap mena de gràcia.

LA XARXA


Les imatges ens estan furtant la imaginació.
El bombardeig de noticies, ens roba espontaneïtat,
la tertúlia, la capacitat de sorprendre’ns.
Ja quan  hi ha silencis incòmodes entre dos
ningú parla d’aquell àngel que es creua,
i sortim a atrapar records, o tant sols a captar imatges
entre llambordes brutes o somnis gastats.
I aleshores escrivim poemes que acaben en garjoles
d’una xarxa que ens esclavitza, d’un sistema
on ni tant sols existeixes si els altres no et reconeixen
i et donen de manera autòmata el vist i plau.
I busques una branca prou robusta, d’un arbre ben sa
per penjar-hi la teva insultant i cruel covardia,
i t’adones que la imaginació, el talent, la brillantor,
ha passat a millor vida, i que el bombardeig de mots estèrils
s’ha fet l’amo tirà absolut del puto mon.

10.8.19

POEMESTIU LA VINYETA



La lluna, presumida i mig nua
festejava Júpiter, davant els ulls
engelosits i llunyans de Saturn.
Mentre les vinyes, protegien maternals
els botims quasi madurs de raïm
d’una calor desmesurada i persistent.
Les copes de vi blanc amb noms de simis
endolcien el paladar enterbolint consciències
i seguien transportades a una  nit especial,
plena de música, plena de poesia.
Sèiem en cadires modestes de plàstic
extasiats, plaents i incrèduls
tot esperant que les paraules trenades
ens acostessin un poc més al paradís.
Entre tant, davant dels nostres ulls
un violí i un acordió, feien l’amor...

6.8.19

ABSÈNCIES



Busco en les absències
una presència que m’ajudi a respirar,
un globus aerostàtic que m’enlairi
i m’ho faci veure tot com en un somni,
una visió volàtil i distorsionada
que em retorni a la meva infantesa,
on tots els problemes semblaven enormes
i tant sol eren burdes banalitats.
Busco en totes les absències
aquell raig de llum al final del túnel,
aquell que malgrat  la claustrofòbia
et manté l’esperança encesa,
aquell que et recorda tossut
que no hi ha res perdut i que el sol torna,
i que un dia qualsevol deixa de ploure
i que la boira, s’aixeca tard o d’hora
diguin el que diguin els meteoròlegs.
Busco en les absències una ombra fresca
que em mantingui despert en la nit calorosa.

5.8.19

MASSA TARD


Demà, potser serà tard
perquè demà sempre és tard,
i molts mots s’han podrit
en nits massa humides i galdoses.
I dema quan surti el sol temorós
serà massa tard segur, us ho juro,
i els somnis s’esvairan per l’aiguera
com l’aigua amb la que ens rentem la cara,
i pensarem, tard, massa tard per tot.
Massa tard pels somnis, massa pels riscs,
i ho deixarem correr tot per la riera
que ja sabem que porta al riu i al mar,
i l’únic consol que ens quedarà
serà que tot s’evapori en forma de núvol
i un bon dia ens plogui a sobre
en forma de fina pluja o de tempesta...
...i aleshores, no se’ns faci tard...

VERSOS TRENCATS


Coralls al mar daurant petxines
i els carrers amb degoteigs de sang,
onades braves colonitzant gavines
en una ciutat sense dimonis ni sants.

Algues filoses d’un verd lluent,
pintant les parets d’oracions i salms
curulles de closques sota un sol roent,
capvespres rogencs, flors sense rams

Paraules creuades de versos trencats
quan la paraula és orfe, surten escapçats

2.8.19

EFÍMER


Són efímers aquells minuts
en que el mon s’atura
el mar queda pla, sense onades,
el cel s’aclareix de núvols
i els ocells aturen el seu cant.
En que el vent està de més
i la natura floreix sense soroll...
Es tant efímer aquell instant
en que els teus ulls bonics
es creuen amb els meus,
i és tant difícil endevinar
si és desig, o amistat, o urgència,
o simplement ganes de compartir.
Són tant efímers els minuts
en que el mon queda suspès
en una bombolla amorfa,
en aquell automatisme
que aconsegueix aturar rellotges,
engranatges, els vaivens del cucut...
Són tant efímers i veloços
com el vol a marxa enrrere del colibrí...
Tant a poc a poc que passa el temps
quan en tens per perdre
i tant que corra en aquell instant efímer.
És tant petit, que em cabria a la butxaca
per a poder fruir-lo a  cada instant...

27.7.19

XORROXIN


Al cor del Baztan,
corrent per les aigües
embravides, cristallines,
surt de sota el Xorroxin
una lamia nua,
amb cabellera nua,
cames nues,
braços nus,
pits nus.
El soroll de l’enjogassada cascada,
el sol que s’escola per les escletxes
d’aquell bosc màgic ple de sers,
ple d’energía, em te paralitzat,
i ella m’ofereix un bany nu,
i contemplo com l’aigua li llisca la pell,
que se li granula de manera excitant
pel fred i els sons del bosc encantat.
La meva vista, abasta cada centímetre,
i les meves oïdes senten el cant tremolós,
que em fa embogir i somniar.
Imagino aleshores, un gronxador
agafat a la punta dels seus mugrons
i un vol fascinant d’anar i venir
entre les seves cames inexistents...


25.7.19

AVINYONET 2019


Els poetes tenen poemaris,
mètriques,  octaves reals,
sonets i quartets,
rimes assonants i consonants,
versos lliures  i acròstics,
dramatisme i lírica,
èpica  i madrigals,
metàfores, figures retòriques

tempos i inssssssspiracions,
estrofes i poemes visuals,
tercets, romanços
ritmes i paràboles,
hipèrboles i paròdies,
cal·ligrames i goigs
síl·labes tòniques
i versos encadenats,
esdrúixoles, planes
i monosíl·labes
drames i romanticismes...

Jo no sóc poeta.
Només tinc paraules.

16.7.19

LA MAJA NUA


He estat a 110 quilometres de Déu,
quan el desig em duia volant
per dreceres estranyes, fantàstiques
i enormes d’aquell mur de 110 metres
que he intentat pujar 110 vegades
i tant sols he aconseguit esgotar-me
a cada intent, en cada escalada.
He estat a 110 segons de l’orgasme,
cada vegada que he intentat imaginar
els 110 centímetres de la teva voluptuositat,
i he intentat imaginar el volum a les mans,
el pes de la santissima gravetat de Newton,
i he resat 110 rosaris al Déu de la poma al cap
per tal de capir aquell rosari de sensacions.
110 vegades m’he despertat humit i sol
pensant que tot era tant sols un malson
110 vegades repetit, 110 vegades desitjat,
i la maja segueix 110 universos lluny...

15.7.19

POESIA D'AMISTAT -Per l'Estel·la-



Voldria saber omplir amb mots
totes i cada una de les línies
dels teus llapis de colors.
Enredar-me en cada un dels traços,
lliurar-me esclau dels teus pinzells.
Voldria saber expressar com tu expresses,
i deixar-me gronxar per la lleugera barca
que transporta somnis pel teu mar.
I fer-me velam  del teu viatge a Ítaca,
quan des de el sofà dibuixes fantasies
que a mi algun dia se m’havien acudit.
Mai t’havia escrit res, perquè creia que no calia,
absurd de mi, i ara em sento captaire d’imatges.

14.7.19

INTENSITATS


Segurament no em llegiràs,
de fet, no m’has llegit mai
mai t’ha interessat res del que dic,
mai no has valorat res de mi.
Tot va fer un tomb un dia
no se com, , però sé qui,
no sé què, però sé quan,
i t’has engreixat poc a poc
d’una autosuficiència insultant,
t’has cregut un Déu de no se què,
capaç de donar cops de vara a tort i a dret,
de renunciar a idees i pensaments,
i això em dol, i això ens dol a molts.
Sé que no llegiras res de tot això,
perquè mai has dedicat ni un segon
a intentar entendre res que no siguis tu,
tu i la teva circumpstància, el teu ego,
a valorar res que no sigui el teu jo
i els jos, que et rodegen i cobegen.
Tampoc m’importa massa, la veritat,
fa temps que compto poc amb tu,
de fet, la veritat és que intento ignorar-te
amb la mateixa intensitat que ignores tu.
El que no entenc massa bé
és que amb tants retrets que et dedico
t’estimi amb la mateixa intensitat.

11.7.19

CAPVESPRE ROIG


En els capvespres roigs
surto a l’era i alço el puny
mirant el sol i tot el que il·lumina,
i recordo l’avi Lluis, les trinxeres,
les barricades, els barrots, la foscor.
Resto mut emmirallant-me amb els colors,
els núvols, les orenetes, el traç dels avions,
i aleshores tanco els ulls i xiuxiuejo una cançó,
un himne, o una simple cançó d’amor.
Aleshores, sembla que el terra tremoli,
i el vent es torni huracanat i tot es trasbalsi,
i em sento viu, seré, alegre, lliure.
Tot plegat, un miratge, en els capvespres rogencs.

9.7.19

PETJADES A LA SORRA


No vaig haver d’escriure ni un sol mot,
la poesia estava feta davant els nostres ulls,
aquell capvespre, aquell sol  ponent-se,
aquell Venus lluminós fent-li el contrapunt,
aquella brisa dolça i salada al mateix temps...
Aquells instants màgics  arran de Cantàbric,
i sobretot, aquelles petjades a la sorra
efímeres, com cada un dels nostres segons.

8.7.19

ZOO


Escoltava voltat d’hormones disparades
unes cançons fresques, que em parlen de festes,
que em parlen d’amargures, i correfocs,
i al meu voltant, suor, ball, salts, alegria,
i aquella música embruixada em transporta,
em fa volar a la terra taronja i arrossada,
on el matí es desperta rialler i feliç,
les vesprades s’omplen de danses i cassalla,
i els racons guarden com tresor l’olor de tarongina.
Fugint de les joves hormones disparades,
vaig refermar el meu amor a aquesta terra maltractada.

CANTÀBRICAMENT ABSENT


Cantàbricament absent
sec a la roca i tant sols miro el mar.
Aquell horitzó fictici, aquella onada valenta,
els llums de les barquetes del calamar,
la gavina en ple esquí liquat i abrupte,
el far que llepa la costa enfosquida
il·luminant furtivament la dansa dels amants.
Res no m’importa si el tinc prop,
i m’esmunyo dins el meu propi jo
comptant pacient la meva respiració,
tancant i obrint serenament les pestanyes,
obrint els narius per capir matisos,
escoltant el so cadenciós del seu anar i venir.
Aleshores, tanco els ulls i l’imagino sobrevolat,
tocant amb les ales les crestes de les ones
i acostant-me planejant a Portutxiki.
En vol rasant desafiar les cantelludes arestes
i convertint-me per un instant en fill dels Flysch.
Assegut a la roca prop de l’aigua, em sento com al cel.

TALISKER


Potser han acabat les hores de les seduccions
i el cos necessita tant sols tranquil·litat,
pensar i repensar cada nou gest
fer servir el magí per intentar reinventar-se.
Potser les estones de rialles i complicitats
s’han transformat en instants circumspectes
i cal reflexionar abans de realitzar noves passes,
o tal vegada tot era un castell de cartes poc segur.
Potser caldrà seure amb un got de Talisker
i deixar que l’alcohol aigualeixi les penes.

2.7.19

ECLIPSI


Tant sols un eclipsi ,
la lluna creuant-se al sol,
la terra interpossant-se entre tots dos,
la lluna amagant-se als perfils terràquis
i els amants sota l’ombra cantant cançons,
i els telescòpis que només veuen i no miren,
i les estrelles del voltant que poc importen
i de sobte, aquella violabilitat de llum
que se sobreposa i fa esclatar un ohhhh
que no es repetirà fins al cap de segles
i que la setmana seguent hi torna,
i els extraterrestres que al·lucinen amb nosaltres,
que no ens entenen  i que no es fan presents
per respecte cap a la nostra ignorància
i que apunten en els seus quaderns de bitàcora
totes i cada una de les nostres estupideses,
tots i cada un dels retrets que ens faran temps a...
Tant sols un eclipsi
ves a saber si de lluna, de sol, o simplement de cervell...

1.7.19

BADALL -A ma germana Silvia-


En tancar-se les portes
dues noies lesbianes es donen la mà
i m’esgarrapen un somriure cómplice,
i uns metres més enllà una dona romanesa
descabdella una serie de tòpics sobre la pobresa
i estén el braç amb un pot que dringa pidolàire.
Als seients reservats, una iaia bressola un cotxet
que tant sols conté una nina de drap atrotinada,
la bogeria que ja ho inxadeix tot i no respecta res.
Tres nois llatins amb skates criden consignes estranyes,
amb la gorra del reves i la visera “mirando a cuenca”.
Una noia seu sola en un compartiment de quatre
i de manera hipnòtica clava els ulls al mòbil...
Aleshores me n’adono que la resta del passatge
resta abduit per l’instrument anti comunicatiu,
i una veu sàvia em diu simplement a cau d’orella:
T’adones que ara al metro, ja ningú s’encomana cap badall?...
I els records se m’en van a la infantesa de Joanic a Barceloneta,
on tothom mirava l’altre, i tant sols calia un badall
per a embadallar tot el vagó de metro...

24.6.19

ROSELLA -Fotografia de Marta Vergés-


ROSELLA
Completament solitària entre el mar de blat,
la rosella lluita valenta i esperançada
d’aportar el seu roig llumninós
per sobre de qualsevol uniformitat.
Completament sola entre vents i pols
la seva rojor, guanya la partida.

23.6.19

ALGA


Havia navegat a mercé de les onades,
amb la pell calada i salada.
Havia arribat com un refugiat a l’arena.
Ara reposava ferida de mort a la platja.
Ella ja només era bellesa i ombra.

ELS SOMNIS


Els somnis,
cauen pel tobogan, llisquen, i frenen en la sorra.
Salten pels penya-segats, i reboten per les pedres.
S’alcen frenètics pels gronxadors i salten en l’embrazida.
Corren pels corriols, i s’estabellen pels marges.
Volen pels cels rasos i es cremen pel sol estiuenc.
Neden per mars de coralls i naufraguen a les tempestes.
S’enfonsen en coves profundes, i queden enterrats per sempre.
Els somnis,
són només realitats fugisseres que moren tot just l’endemà.

FORAT


Deixa que tot segueixi el camí que ha de seguir
no pots aturar la furia desfermada
el desig sempre no complert
o les cabòries que et condemnen.
Apuntat a seguir l’onatge que et transporta
encara que en desconeixis el cami i la fi,
tampoc podras remuntar onades valgues.
Deixa’t seduir per l’anar fent de la rutina
res et resultarà més plaent que el poema fàcil,
la conversa ortodoxe i els riures gratuits.
Obre els braços a l’atzar, sempre que sigui sense risc,
sense voler anar més enllà del volar arran de terra.
Fes tot el que et mani el cor, malgrat amics i veins
i estampat contra el mur
sòlid,
atzarós,
i cruel...
Que els somnis no et dexin somniar
i no t’adonis, que t’estas quedant...sol...

12.6.19

AL PARTIR...


Vam marxar
i vam deixar al rebedor
una flor i un petó
un t’estimo una manyaga...
ben bé com a la cançó.
Vam iniciar un llarg viatge
amb el més imprescindible
de dur per equipatge
i vam creure de veres
que allò que mes s’estima
sempre queda a les dreceres
I vam seguir
cantant la cançó enganxosa
sense que cap record ens fes nosa,
i enfilarem sense pors
aquell camí de colors
i de sobte sense cap mania
es va acabar la maria
i ja res lligava en aquesta poesia
que com aquella flor i aquell bes
realment no serveix per a res.
Una flor, un t’estimo, una besada,
una bona xuminada.
https://youtu.be/maEVfX9zRIE

11.6.19

GÀBIA


El ram de flors, s’ha anat pansint
com la primavera atansant l’estiu.
Les fulles han caigut marcides
sobre la gàbia de luxe de l’ocell.
L’ocell ha fugit de la gabia
i un gat l’ha atrapat al vol,
ha enyorat uns segons la seva captivitat
i ha exhalat un darrer refil  entristit
tot pensant que malgrat tot
valia la pena intentar-ho
calía arriscar-ho tot per ser lliure.
Arriscar i ser lliure, bonica temptació.