Quan el mon desapareix de sobte
i la vista queda enterbolida per un tel
que tot ho enfosqueix amb negra nit,
i t’agafa una por irrefrenable que et pot,
i ja res és el que era, les passejades,
el sol que no veus, la lluna fosca,
els menjars, les manyagues, els prats,
els conills i l’herba fresca, els camins,
els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,
i qualsevol marge és un gran estimball,
et converteixes en una extensió de corda,
et converteixes en un ser depenent i trist,
ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,
aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,
i sents al costat l’home pigall que et diu:
“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”
i et refies de l’amic que sempre hi és,
i aixeques la cua i camines per indrets
que no veus, ni tant sols ja reconeixes....
