RUPIT

Voltat de pastures

en la quietud de la plana,

prenyat de silenci, engolit d’olors,

els ulls s’emmirallen

i a la boca em ve un crit...RUPIT!!!.

COM ÉS QUE M'AGRADA TANT EUSKADI? DONCS PER COSES COM AQUESTES

Traducció lletra de Mikel Laboa:

Nascut de cançons, visc de cançons,
amb cançons faig fora el dolor
ho he aconseguit amb cançons,
per qué no aleshores, morir amb cançons?

Amb cançons ho he dit tot,
amb cançons pausades veritats
i si amb cançons he fet de la ofrena, norma,
amb cançons us confesaré els meus pecats
i de cançons serà aleshores la meva penitència.

Quan mori, enterreu-me amb cançons,
penjant de l'aire per cançons d'amics
que a la terra em posin amb gatzara.
Mil cançons els deixaré en el mon,
i que elles siguin per a tots el meu record.

SEMPRE RUBIANES

L'ESTACIÓ

Han tornat a sortir les flors grogues prop de casa,
com cada primavera un ramet de flors ben grogues,
inundant les petites escletxes del camí asfaltat.
Ha florit l’ametller, el perer, el presseguer,
als vells cirerers i la morera despunten fulles,
omplint cada racó del barri de tendra pau.
Corra l’aigua alegre per la riera després del llevant
i els rierols de la comarca supuren aigua i humitat.
Un paradís prop de la mar mediterrània...

Cauen bombes a les portes del paradís,
a poc quilometres del meu hort i els cirerers,
els dictadors, segueixen matant i reprimint ,
segueixen torturant el seu poble en nom del seu poble...
quina gràcia!!!.
Prop del meu ramet de flors groguenques
un tirà fastigós bombardeja els ametllers i les oliveres,
i esquinça cruelment la meravella que ens regala la estació.
Amb el seu pútrid alè, amb la seva sola presència,
converteix la lluminosa primavera, en un hivern fred i cruel.

I jo sec al portal de casa, i veig els avions creuant el cel
avions de guerra engalanats de sang i d’ira. Els bons, en diuen...
I miro el presseguer, el perer, l’ametller, els cirerers
i voldria ser un d’ells, traient fulles, fruits, germinant-me a sobre...

JAPÓ-MARÇ-2011

L’aigua es va endur la fràgil barqueta de paper,
i el nen va quedar moll per dins, per fora.
Marxaven lluny les il•lusions navegant a llocs incerts,
i amb ells, tota la traça i astúcia papiroflèxica.
Va quedar el nen sol i trist sota la pluja àcida,
amb els ulls esquinçats pel vent i la penúria.
Va quedar només runa prop d'ell , tristesa encomanadissa,
i lluny, massa lluny, la protecció dels pares
engolits per la força salvatge de la natura capritxosa.

Massa lluny tot per ser real. Massa real tot per ser tant cruel.

TRISTESA

No tinc ganes de somriure.
I si molt m’apures, ni motius.
Tant sols d’intentar-ho
els músculs maxilo facials
es neguen a tant estúpid moviment.
Ben pensat, només tinc ganes de dormir,
d’abstraure’m de tot i de tothom,
i caure en el forat del no res del son.
Potser demà quan obri els ulls,
tot serà d’un color més divertit,
els ocells cantaran enlloc de defecar-me,
i la primavera esclatarà com una rosa.
Entre tant, i si no us fa res, tant sols avui
deixeu-me submergir en la placidesa
dels bassals de la meva desolació.

SANT PERE DE RODES

pintura Josep Valls

Dalt d’un turó sonen campanes
a sota el Port, a dalt el cel,
al seu voltant natura salvatge.
i en cada pedra gravat en or
la nostra història, la nostra parla.

CASTELLERS

pintura josep valls

Lluita desigual
entre el muscle i l’equilibri.
Amunt, amunt, sense aturar
tant sols nosaltres, en som el límit.

Freguem el cel que és infinit,
gratem estels amb les puntes dels dits

MEDITERRÀNIA

pintura Josep valls

Has lluitat tota la vida,
per assemblar-te al teu cosí Cantàbric,
brau, salvatge, valent i agosarat.
tant sols de tant en tant de forma estranya
la tramuntana aconsegueix remoure’t les entranyes.

ET VESTIRÉ, SI CAL...

Vestiré la teva absència
amb draps de nina de porcellana,
amb lluentons de cantant de rock,
o tanmateix un vestit roig
com la dona de la pelicula.
I sinó, amb un vaporós vestit blanc
perquè t'aturis a les sortides d'aire
i veure't flotar com a l'espai.
Et vestiré de fantasia per recordar-te,
i si se m'esborra algun traç,
et vestiré de nuesa que és com et presento,
un vestit de pell per abraçar-te.

IN CORPORE

Arriba fredament la ma de la mort
esquinçant cortines glaçant mirades
i com un tifó violent i implacable
ens roba l'alegria i l'esperança.
Com un baf fastigosament latent
ens entel·la i ennubola la mirada,
ens furta les ganes de somrire
ens deixa secs i infinitament sols i buits.
Amb la seva falç esmolada
ens recorda l'efimer que és tot
com el blat que neix el maig i mor el juny,
com les tempestes sobtades de l'estiu,
com el pas del temps que camina
ferm i incombustible a pas de formiga
i vist de lluny ens sembla un avió supersònic
que passa veloç davant els nostres ulls tristos i estorats.

FRONTERES

Han posat fronteres entre el bes i la raó,
entre la paraula i el dret, el desig i el plaer
Les han posat allí on les humides llàgrimes
corrien d’antuvi lliurement galta avall
confiscades cruelment per lleis absurdes.
Fronteres a les llargues passejades amb el gos,
i a les tardes lluminoses i festives de diumenge.
Als jocs i les innocents mirades dels infants,
a les esperances i il·lusions dels més joves.
Al vent del nord que ens acarona la cara
i ens esbulla amb violència els pocs cabells.
Fronteres a les rialles massa sorolloses
a les cançons, i als idiomes que no entenen.
A les maneres diverses de vestir,
de sentir, de compartir, d’estimar...

Només han deixat lliures les bales,
que no hi entenen de visats ni passaports.

VOSALTRES FEIXISTES SOU ELS TERRORISTES

Els desgraciats feixistes corruptes del PP, han clausurat l'emissió de tv3 al País Valencià.
Igual que feien els nazis cremant llibres, ells tallen la paraula, en una clara agressió a la llengua de milers de valencians que la consideren seva.
Igual que els nazis.
Mans dels que maten, brutes, mans fines que manen matar, mans tremoloses...
VISCA EL PAIS VALENCIÀ LLIURE DE FEIXISTES.

GAZTELUGATXE

Pengen vaixells del sostre de l’ermita,
suren fades engalanades de salnitre.
Enmig del mar sonen les notes de Laboa,
i els crits de pescadors morts a les roques.
El Cantàbric majestuosament salvatge
retorna una i altra vegada l’aigua costa enllà,
i tot recomença, i com un miracle, es regenera,
vora les inacabables escales que porten al cel.
I de les llunyanes tavernes del port de Bakio
les melodies es confonen amb cants de sirenes
rebotant entre la bellesa absolutament irrepetible
d’uns paratges tocats pels Deus.

SORTU BAI

com un tel
l’ombra de la melangia
m’ha esborrat els teus ulls.
He fet esforços de memòria
i m’han dut a un rusc de mel
on les abelles dansaven alegres
al so de ritmes suaus i passionals.
Seguiré reconstruint el teu rostre,
lentament i sense pressa
com qui dibuixa amb alegria a la tela
pinzellades d’infinita bellesa

RAFELCOFER

Els amics de l'associació cultural El Rebrot del poble valencià de Rafelcofer -comarca de la Safor-, organitzen un concurs curiós, enginyós i divertit. Quan t'apuntes al concurs, et faciliten tres paraules amb les que has de construir una poesia d'un màxim de trenta paraules. A mi em va tocar GUARIR, FOC I RELLOTGE.
Felicitats per la iniciativa. I visca el Pais Valencià.

M'HA ATRAPAT L'HIVERN

M’ha atrapat el hivern
amb els seus blancs gebrats
i els roigs dels arbres i boix grèvols.
La poesia ha sorgit enmig de la bellesa
dels camps llaurats, pausats pel fred
i l’alè embafat de la boca del gos
que panteixa feliçment al meu costat
en la lenta passejada sota el tímid sol
que més que escalfar,em fa companyia.
El hivern m’ha fet presoner dels propis mots
i les paraules han sortit com sentiments
o nervioses i bellugadisses formiguetes
escampant-se pels racons ombrívols
on el fred s’arrapa i s’acomoda,
pels salzes i les moreres despullades,
pels camins enfangats i les voreres,
per les fagedes inundades de fulles grogues,
pel fum de les xemeneies i l’olor de llenya.

M’ha atrapat el fred hivern
tot mostrant-me les seves infinites meravelles.

CALAIX DE SASTRE

Guarda aquests mots a la memòria,
no els escriuré enlloc, no els gravaré
Ni tant sols els posaré mal endreçats
al fons de cap calaix de sastre.
Són únics per tu i intransferibles,
d’un sol ús i fets tal com ragen,
perquè els guardis i els recordis
quan la lluna blanca faci el ple,
o quan el humor i l’esperança
juguin amb tu a fet i amagar.
Guarda’ls sota el coixí dels somnis
o si vols, repeteix-los al matí
quan el sol et piqui als ulls,
o el vent del nord et desvetlli el son.
Són només teus, com petits petons
per les teves dolces galtes,
com tendres carícies dels meus dits
pel teu cos calent i suau.

KEN ZAZPI -IZARREN HATSUA-

ASSENTIRÉ DE GRAT -salvador espriu- MIKEL LABOA EN CATALÀ

MIKADO 10

fotografia Albert Cuevas

He dibuixat amb quatre branques
la silueta destruïda del vaixell.

A la popa hi he posat els teus ulls,
a la proa la foscor dels teus cabells,
a la coberta la duresa dels teus pits,
a l'aleta la fermesa dels turmells,
de motor les teves cuixes i el melic,
els dos braços per a fer servir de rems...

I de sobte el mar golut ha vingut i l’ha desfet,
i a la sorra hi ha quedat l’escalfor del teu alè.

MIKADO VIII

-Albert Cuevas-

Prop les aigües inestables
contemplava estupefacte el teu naufragi.
S’acostaven empeses pel vent les restes,
i jo amb peus de fang les recollia una a una
intentant recompondre els teus missatges,
com un puzle inacabat i ple de blaus i verds.
Al costat de l’arbre sec em creia a resguard
d’oratges, temporals i malaurances.
Els meus ulls escrutaven les aigües
buscant entre les algues i les branques
una ampolla amb un missatge teu.
Potser el Deu Neptú se’t va engolir
com engolia jo les pròpies llàgrimes.
Potser una sirena o un dofí
juga ara amb tu a redós del fons marí.
Potser danses amb els peixos
amb un collaret al coll d’algues i curculles.
Potser ara, per fi, ets feliç.

MIKADO VII

-FOTOGRAFIA ALBERT CUEVAS-

Sorgeix la bellesa del no res
per convertir-se en escarafalls
sense angles ni fissures.
Flotant en el cel mig pintat
les branques presumides, dibuixen
figures geomètriques inventades.
Els cards les veuen volar divertides,
i al fons, l’horitzó inabastable,
ple de somnis de colors i núvols roigs
dibuixant amb destres pinzellades
un cel ple de somnis, on tot és possible.

OCELLS

OCELLS ERRANTS -miquel laboa-


Com ocells que emigren al sud
i es posen tranquils a la teva finestra
fregant les potes amb les fulles de gerani,
he deixat la claror de les meves pupil•les
descansant apassionadament sobre les teves,
i de sobte m’ha vingut al cap l’olor de gessamí
o potser de olorosa ginesta recent tallada,
i he tancat els ulls per somniar els teus braços
i la calidesa exultant dels teus llavis molsuts.
Com els ocells, he fugit del fred cap al sud
i del balcó, he sentit la teva veu que em cridava
i de manera enterbolida, he vist la teva silueta
allunyant-se nord enllà... on diuen que la gent es neta, culta, lliure........

BONES FESTES

FEIXISTES

Avui he obert la boca tant gran com he pogut
i he llençat un crit al vent, un crit de ràbia.
A fora pels carrers corrien els tancs dels vencedors
escopint paperets de colors entre banderes i proclames.
De lluny se sentien encara els canons i la metralla
i les cantonades s’omplien de desvalguts i pidolaires.
El cel encara rogent escampava olor de sutge i sang.
Avui entre els símbols dels nazis i els racistes
m’he acomiadat dels teus ulls de nina de porcellana.

Maleeixo cada segon de la seva vida, i cada engany,
a qui converteix en desferra, tresors d’altres temps.
Que en guerra descansin, els qui prostitueixen consciències.
Que un mal vent se’ls emporti per sempre més.

UN VALS AMB TU

take this waltz, take this waltz

Vull ballar un vals amb tu.
No t’amoïnis per a res, deixa’t portar
jo seré els teus peus i el teu ritme.
ja sé que no sé ballar, però a qui importa?.
Deixat seduir per l’espai i el moviment,
per l’escalfor de la ma, i el zig zag del cos,
I si et trepitjo, mira la lluna que fa el ple,
no m’ho tinguis en compte, tant li fa.
Para la orella i deixa els ulls closos,
potser la rosada del matí ens cobrirà,
o la tramuntana s’unirà a la nostra festa.
Vull ballar un vals amb tu,
ho he decidit, no t’hi pots negar,
que el temps passa i potser demà
ens faltarà la música o l’energia
o les ganes, o l’espai, ves a saber,
deixa els per quès i vine a ballar.

BIZKAIA MAITE -Estimada Biscaia- Benito Lertxundi

Traducció

Estimada Biscaia
ahir al mati et vaig veure
vestida de blanc, verd al cap, foc al cor,
esvelta, massissa, preciosa
quan passaves al costat del meu desig,
i la teva dolça olor,
treball, amor, mar,
es feia el meu amo.

Ahir al mati vaig sentir
l’eco de la teva parla,
la carícia del teu cant
sobresalt al cor i flotant
des de el més profund del teu eco,
vaig saltar, i volar.

Ahir a la nit,
al costat de l’hort dels avantpassats,
et vas dedicar a ballar
a improvisar versos, alegre i picant
sina prolífica, font inesgotable.

Estimada Biscaia
vestida de blanc verd al cap, foc al cor
consol i dolor del sofert poeta,
amor i cant, la teva suau parla,
la teva empremta,
el roig del teu ferro, són avui el meu refugi.

NAHIZ ETA HERIOTZA Encara que la mort...-mikel laboa-

TRADUCCIÓ DE L'EUSKARA
Malgrat que sé
que la mort m'ha d'arribar
no per això
renegaré de lluitar amb ella
amb totes les meves forces,
no m'agafarà desprevingut,
mentre visqui cantaré la vida
i si abans de temps
la mort m'arrivés
el darrer lament
que s'apagui als meus llavis
serà el primer somriure
que florirà en els teus.

HE TANCAT LA PORTA

Ja he tancat la porta en sortir,
he regat les plantes amb la regadora de plàstic,
he recollit la roba estesa que batia al terrat,
he donat de menjar l’ocell i amanyagat el gos.
Marxo lluny i per sempre a descobrir nous aires,
a deixar-me dur per altres olors i fragàncies,
a altres maneres de veure la vida i les relacions.
No em penedeixo absolutament de res,
per que no tinc de què penedir-me.
He estat a prop teu i tot em semblava plaent,
i ara trobaré a faltar la teva companyia
les teves inquietuds, les teves preguntes,
el teu alè, el teu perfum, el teu somriure ensucrat.
He tancat en sortir la porta pesada dels anys,
he regat les plantes ja quasi marcides,
he recollit la roba gastada i amb olor d’humitat,
he donat de menjar a l’ocell que ja no canta
i amanyagat el gos que començava a bordar-me.
Em costa dir adéu però malgrat tot
l'estimada tardor m’ha jugat una mala pasada.

ENTRE DOS MIRALLS

Et vaig acariciar

per veure la caricia mil vegades repetida.

Vaig besar-te els llavis

i milions de llavis van embolcallar el meu desig.

Vaig posar-te entre dos miralls

per poder veure't repetida fins a l'infinit.

CARRER FOSC

Mai no vaig acompanyar-te
per cap carreró fosc, com tu volies.
Sempre avingudes plenes de llum
i ulls que ens observaven despreocupats.
Els meus silencis es farcien dels teus,
tant sols donant-nos la ma en fèiem prou
i la resta jugàvem com infants, a imaginar-la.
No gosava abraçar-te amb força la cintura,
ni recolzar-me pausadament a la teva espatlla,
potser era massa poruc, ingenu, o insegur,
i tanmateix em resultava tant plaent la passejada,
tant plaent com un acte sexual assedegat i intens.
El soroll compassat i viu de les teves passes
s’havia convertit sense adonar-me
en el retruc d’un segon cor dins el meu pit.

TRAMUNTANA -Imatge Albert Cuevas-

Fugies com el vent del teu propi jo.
Com el vent en plena travessia del desert.
No miraves enrere per por de convertir-te en sal,
no miraves endavant per por del futur incert,
només corries, esvalotadament, corries, visceralment,
com un reu que ha vist la única escletxa de la garjola,
Corries i deixaves enrere un rastre de pols inert,
una estela de baba calenta com de cargol,
Fugies i pretenies que el passat quedés esborrat
com si mai no hagués existit pels altres
Corries i fugies, tot deixant darrera teu
les línies inexactes i meravelloses del teu pinzell,
els traços homogenis de la teva imatge ventosa.
Fugies i et converties en no res, com el vent,
com la violenta tramuntana que tot ho remou,
i al cap i a la fi, desapareix sembrats enllà
oblidant el nord i les muntanyes. Oblidant l’origen.
Renegant, fins i tot, del Deu que l’ha parit.

SISÉ SENTIT

Intuïa que no et veuria mai més
que els dies passarien llargs i estèrils
com una catifa de corpus sense flors,
que mai més sentiria la teva olor d’opi
ni podria escoltar la teva veu melosa.
Tenia la cruel intuïció que els meus dits
mai més tornarien a fregar la teva esquena
ni la llengua passejaria afamada pel teu cos
com una obstinada i meticulosa formigueta.

Potser només era intuïció, però poc a poc
vaig saber que els meus sentits
deixaven de sentir-te en ple enyorament.

GUST

M’agradaria saber, quin gust té la teva pell
i poder assaborir-la com una menja exquisida
tastant les parts, els racons, els fluids.

Voldria saber quin gust tenen els teus llavis,
si és veritat que tenen gust de maduixa,
repassar-ne el perfil efímer de pintura.

Seria genial poder llepar-te tots els mots,
els que dius, també els que astutament et calles,
glopejar-los com un bon vi per dins la boca.

Voldria omplir de saliva la teva mirada
fer-la lliscar per la llengua i entre les dents
i desprès si cal, sobre seda projectar-la.

TACTE

Com una nina russa
entraves una i altre vegada dintre teu
desapareixent com per art de màgia
davant els meus ulls entristits.
Mai el tacte aconseguia acaronar
el teu cos fràgil de nina menuda
ni tampoc besar el teu rostre empolainat.
Tot es perdia en el trist amagatall de tu mateixa,
com en una mala pel•lícula d’art i assaig
on res mai no sembla el que és
i tothom sospita què és el que sembla.
Com una nina russa,
el teu cos es transformava en altres
cada vegada més grossos, mes ambigus,
i amb un tacte cada cop menys delicat.
Entraves aleshores dins una capseta de música,
totalment estranya emmudida i desafinada.

HORA NOVA

FRAU

Ni la caputxeta era una nena innocent
ni el llop tant sapastre i violent com el pintaven,
ni cap príncep blau va salvar la blancaneus,
i molt menys amb un petó sense anestèsia.
Tampoc ningú no es prou babau per a creure
que els set nans no l’espiessin a la dutxa.
Mai ningú ha pogut anar a cap ball
amb dos sabates de cristall,
ni existeixen les carrosses de carbasses.
No hi han porquets amb nocions d’arquitectura
ni cap ninot de fusta esdevé viu
ni li creix el nas per dir mentides,
tal vegada li creixien altres coses
de pensar en la blancaneus mentre es dutxava.
Ni l’Alicia podia parlar amb cartes
ni encongir-se, ni allargar-se
ni existeix un país de meravelles.

La meva infantesa, ha estat un frau.

AMETS BAT (Alaitz eta Maider)

TRADUCCIÓ: AMETS -SOMNI-

Vaig tenir un somni
un somni de mel
protegida pels teus braços
oferint-te amor.

Amb la claredat vaig aprendre a somniar
amb la claredat, a estimar-te
entre milers de paraules dolces.

Però mentre el fum de les fabriques ho espatllava
la terra, l'aigua s'et va empassar.

certa vegada vaig somniar
adormir-me per sempre,
doncs volia ser el teu somni
en la fosca terra humida.

Un somni, un somni
somniant, un somni... somniant.

ÀNGEL CAIGUT (imatge Albert cuevas)

Vaig dibuixar-te entre les roques
com en un somni calent de ple estiu.
Nua, amb tota la teva bellesa exultant.
Eres com un àngel acabat de davallar
terriblement bonica i inabastable.
Poc a poc el temps golut se’t va empassar
com s’engoleixen i s’esborren les idees,
lentament, pesadament, et feies fonedissa
i retornaves als teus llimbs del més enllà,
allí on tota veritat és perfecta i absoluta.
Fugies de mi, i sols quedava impregnada
la imatge quasi irreal d’aquella roca.

ARBOREUM 16 (imatge Albert Cuevas)

Sorgien de terra com els dits d’un Deu nerviós.
Anaven del marró a l’ocre passant pel blau i el roig
acolorint de manera insensata les branques del cirerer.
Aguantaven el fred del hivern amb l’esperança
d’una nova primavera que els omplis els buits.
Lluitaven per sobreviure, creient-se herois
restant immòbils al vent violent i les glaçades.
Sorgien com les entranyes d’un Deu poderós,
desafiant els elements, i mostrant-se orgulloses
a l’ull de qui les podia veure i admirar
de manera diferent i única, com elles se sentien.

AMANT BILINGÜE

La veia cada dia anant a treballar,
ella em mirava amb ulls inexpressius
a mi em seduia la seva mirada
i la seva manera estàtica de comportar-se.
Havia pensat més d’un cop de parar-m’hi,
parlar amb ella, convidar-la a un cafè,
i només em feia enrere, la por del refús.
Un dia però, d’aquells que et lleves més valent
m’hi vaig parar, era realment preciosa,
vaig allargar la ma i ella la seva,
aleshores per fi em va parlar i em va dir:

Ha elegido usted, gasolina noventa y cinco.
Ha triat vostè, gasolina noranta-cinc.

Plorant, vaig arrencar a córrer,
érem massa catalanistes a casa
per acceptar una amant bilingüe.

OLFACTE

Vaig aprendrem de memòria la teva olor,
tant li feia si et perfumaves o no,
sentia de lluny la teva fragància dolça.
La vaig aprendre per supervivència
sense ella potser hagués perdut la facultat d’olorar
o simplement tot hagués agafat aquell tuf ranci
que fan les coses poc importants, les oficials.
Ara el teu olor és el meu opi, la meva droga,
i la tinc memoritzada pels meus instants de solitud,
i la repasso i repeteixo com una cançó enganxosa.

Sense la teva olor,l'olfacte seria un sentit, sense sentit.

LIZARDI -MIKEL LABOA-

Traducció:
Lizardi va venir en Rimbaud demanant per tu
i li varem dir que també nosaltres t’estavem esperant,
que feia molt que no et veiem per casa
i ens hem asegut tots al prat menjant rellotges.
Però em enviat misatgers a la torre d’Alòs
per veure si hi eres, espantant els voltors
a les llargues escales.
Desprès hem sentit les campanes i els gossos bordant,
i aleshores has aparegut pel camí fent tombs
i quan hem estat davant teu
has caigut mort als nostres peus
i eres ja un cadaver fred en la trona de tardor.
T’hem tancat els ulls,
no hi ha adèu.
I a l’albada ficat dins un pinyol de pressec
t’hem enterrat, sense pirotècnia
Ô petit poète,
a l’hort.

TANGO

Fes-me ballar un tango,
i deixa que et trepitgi dolçament,
acompanya'm amb passió i tragèdia,
arrapat a mi movent els peus,
fem del ball un homenatge al desig.
Ballem un tango abraçats
que el temps ens atrapa i ens marceix,
cantem-lo amb veu rovellada
amb les notes del piano i una rosa
vermella, encesa entre les dents.
En acabat, abraçats i asedegats d'amor
deixem que tot llisqui entre nosaltres
i burlem-nos plegats de tot allò
que ens sembli trascendent.

Fes-me cas, ballem un tango.

VERSOS.CAT A NAVATA

OÏDA

Mentre em parlaves
els peus se'm movíen,
no en sé gens de ballar,
però em movia un valset suau
xiuxiuejant-me a la orella.
El sol de tardor a la cara,
i a l'oïda, la fragilitat volàtil
d'una veu melosa i divertida
disposada al somriure còmplice,
oberta, planera i valent,
com el vent tramuntanat
que ara es desperta entremeliat
fregant-nos la cara fresc i violent,
i ens omple els peus de fulles seques,
roges, meravellosament marcides
per la inquietant tardor que truca a la porta.

VISTA

Vaig obrir el cavallet
em miraves nua directament als ulls,
intentava escanejar-te els contorns
sense deixar-me influenciar per la bellesa.
Vaig acostar els dits al teclat
les lletres fluïen suaument
com dolces i tendres carícies,
escrivia mots de manera pausada
dibuixant perfils, acolorint racons,
deixava córrer la imaginació
i les puntes dels dits semblaven acaronar-te.
En acabar, tenia la pantalla tota plena de roses
de milers de colors i formes diferents.

LABERINT IV

Escriuré paraules sobre la teva esquena
per mantenir-les íntegres i perdurables.
No les copiaré enlloc seran només teves
com un llegat totalment intransferible.
Seran talment un tatuatge laberíntic
possiblement estranyes i inconnexes
i potser amb el temps i un mirall antic
podràs llegir-les i aleshores recordar-me.
Les escriure amb pintura indeleble
per què cap mal presagi les malmeti.
Escriuré a poc a poc i amb bona lletra
paraules d’amor impregnant la teva esquena.

LABERINT III

He quedat atrapat en el laberint del teu somriure,
intentant escapar com un presoner de la teva fesomia.
He quedat enganxat en la llum dels teus ulls
i en la fragilitat del teu cos càlid i menut.
Per més que busco la sortida, m’enredo als teus cabells
i sempre em sembla haver estat al lloc que ara abandono.
Tot es desplaça fugisser com un somni repetitiu
i jugo a fet i amagar, confós amb mi mateix.
Voldria escapar algun dia dels teus braços
i a la vegada, quedar-m’hi per sempre més.
Complicat laberint aquest, tortuosament enjogassat.

LABERINT II

Com un mantell suau de purpurina
estirada sota el brillant sol d'abril
camuflant-te entre les pedres de l’escala
transformant-te en matèria dins la matèria,
en paisatge enmig de l’excitant paisatge,
en meravella dins l’entorn de la natura.
Com un camaleó sobre les pedres de l’escala,
una peça sorprenent dolça i inquietant
en el caos de possibilitats d’arribar al final del laberint.

LABERINT I

Et perdies pels incerts carrers del laberint
dansant nua cara al vent fent volar els vels.
La lluna et feia d’aliada en l’estranya juguesca
de la inquietant sensual i voluptuosa nuesa.
Sorgies del no res, com un fantasma
entre l’olor intensa dels xiprers retallats.
Vesties la nit de màgica arrogància
com un esperit errant del més enllà
que surt per invocar nous sortilegis

SIRENA

Amb el cos nu vaig submergir-me
en la banyera d'aigua tèbia dels teus mots.
Vaig enfonsar el cap de manera relaxada
mentre tu em parlaves de vida i de mort,
de paraules i sensacions. De sentiments.
Jo et sentia nitida sota l'aigua
i tu et movies al meu voltant
amb la gràcia i l'astucia d'una sirena.

Quan vaig treure el cap de l'aigua
vaig veure entre els meus ulls entel·lats
dos arcs de sant martí i dues roses.

PERFIL

La teva imatge voluptuosa

ha encés la meva imaginació,

i he jugat valent com quan era petit

amb vaixells de plàstic per bassals minúsculs,

resseguint les línies sinuoses del teu perfil.

Aprofitant el vent de llevant

he remuntat les onades del teu pit,

i he naufragat sota el teu ventre

allí on el pèl es transforma en fils d'or,

allí on l'horitzó traspassa les fronteres.

Fronteres del desig

QUE ES DEIXIN D'HÒSTIES, EL PECAT SÓN ELLS

SOMNI INACABAT

Em submergia sovint en els teus ulls
quan amb el temps em vencia l’enyorança,
i jugava a pescar núvols prop del cel
quan la boira de les llàgrimes m’atrapava,
aleshores els dos fars color de mel
s’encenien arrencant-me una rialla
i tot semblava un somni inacabat
destruït i esmicolat per la distància.
Em submergia sovint en els teus ulls
i m’hi gronxava com un joc de temps llunyans
i ara amb l’espai tot ple d’esculls
te m’escapes com la sorra entre les mans.

JO SEMPRE AL COSTAT DE LA LLEI

London. octubre 2010

Amplieu la foto i veureu la gràcia que li feia al pobre poli anglés....es que no tenen sentit de l'humor...

MIKADO

Amb admiració per l'home i l'artista

Castells de sorra a la platja,
deixalles improvisades
que el mar ha escopit
i transformat en bellesa.
L’atzar, el vent i el temps
han jugat a modelar-les.
Peces d’art atrevides
i tant sols endevinables
per l’ull astut i la fantasia
de qui es mira la vida
més enllà del que és visible.
Castells efímers fets de branques
formes geomètriques inventades
jocs d’escuradents imprevisibles
que formen polaritats, finestres,
ponts, espais onírics, mars dalinians...

Refugiem-nos en un tipi
sobre la sorra, arran d'onades
i gaudim les meravelles
que s’endevinen mar enllà.

La vida és més senzilla i deliciosa
del que ens volen fer creure.

CORRANDES D'EXILI

PROPERA ACTUACIÓ DEL DUET DIT I FET

US RECOMANO AQUEST BLOG

http://duetditifet.blogspot.com/

FRAGMENT CONCERT PISCINA DE NAVATA

APOSTATA

SENSACIONAL ALBERT PLA

OSKORRI- ALBERT PLA EUSKAL HERRIAN EUSKARAZ

PUZLE

Vaig intentar encaixar les peces del puzle,
mentre el gos bordava, sense saber perquè
i les meves mans lliscaven pel teu cos de setí.
Els teus llavis de fines línies s’obrien càlids
i buscaven a les palpentes assedegats, els meus.
El nostre puzle es dibuixava sobre els llençols,
i les hores es consumien compulsivament
entre l’orquestra i els sons de petons i carícies.