La veia cada dia anant a treballar,
ella em mirava amb ulls inexpressius
a mi em seduia la seva mirada
i la seva manera estàtica de comportar-se.
Havia pensat més d’un cop de parar-m’hi,
parlar amb ella, convidar-la a un cafè,
i només em feia enrere, la por del refús.
Un dia però, d’aquells que et lleves més valent
m’hi vaig parar, era realment preciosa,
vaig allargar la ma i ella la seva,
aleshores per fi em va parlar i em va dir:
Ha elegido usted, gasolina noventa y cinco.
Ha triat vostè, gasolina noranta-cinc.
Plorant, vaig arrencar a córrer,
érem massa catalanistes a casa
per acceptar una amant bilingüe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada