TITÀNIC

 

 Hem perdut tantes matinades per mandra,

tantes passejades sota arbredes fresques,

per por a no haver dut la rebequeta,

tants plaers, pel què diran, o pensaran,

tants porrons plens de sang no beguts...

Instants que no tornaran mai més

encara que serrem les dents a ulls clucs,

ni ho desitgem en els nostres somnis,

ni en els possibles, ni els més humits,

somnis perduts, joventuts malaguanyades,

tants prejudicis, tantes mandres, tants freds

en aquelles caloroses i incitants nits d’estiu,

on la nuesa imaginada ens furtava l’enteniment,

on els balls arrambats tan sols ens avergonyien.

Tants plaers i sentiments no compartits

per la simple raó de no caure en el pecat,

aquell pecat que la imaginació ens relatava,

i refusàvem per un grapat de cels imaginaris.

Ha sortit tantes vegades el sol sense nosaltres,

tantes llunes perdudes en la blancor dels llençols,

tantes pluges d’estrelles vistes als telenotícies,

tanta grisor, tanta castedat, tanta estupidesa.

Ara ens queda avisar als fills, salvar als nets,

cridar-los als quatre vents que no s’estiguin de res,

que tot vola i passa massa veloç davant els ulls,

que la bondat també és fruir del cos i les passions,

que segur, segur, segur, si miren amunt podran veure

com els pica l’ullet uns preciosos ulls color de caramel,

i que el seu cos, el seu esperit, la seva ànima

és com un vaixell que mai, arribarà a port per sí mateix

i que aquells ulls, seran el salvavides del seu Titànic.