Em cremava la pell de saber-te nua,
talment com si fos un pobre adolescent.
No sabia imaginar-te d’aquesta manera
i els meus somnis humitejaven les nits.
Repassava un a un tots els meus somnis
intentava no perdre’n ni un sol instant,
i aleshores desapareixies entre boires
i jo jugava a pals de cec a la foscor.
Em cremava la pell de saber-te nua
com un dissabte sense festa ni diumenge,
com un Nadal sense fred i sense lluna,
o com l’eclipsi que avui em furta la plenor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada