M’assec davant la llar de foc
captivat pels espetecs de les guspires,
i la fràgil dansa de les flames.
La televisió al costat és apagada
i sol, amb les mans llaçades
em poso a enyorar...
I enyoro la meva infantesa
on tot era màgia, els jocs, l’escola, els amics...
Els timbals que em despertaven sobresaltat
el matí dolç i acaramel•lat de Sant Medir,
i la persecució tot el dia pels carrers
dels cavalls i les bandes de música,
amb la bossa de dolços mig buida, mig plena.
I els instants a ca la tia Mariona,
aquella tia de la mare, que quan ella badava
ens malcriava i a la que estimàvem amb bogeria,
essent sens dubte la nostra Mary Poppins
i que en aquella data ens obria el portal de Torrent de l’olla
on veiem passar totes les colles que ens omplien de caramels...
I enyoro la tieta Rosa, aquella tieta que cantava en Serrat
la que tots teníem a casa, que era soltera,
aquella dona rondinaire que ens estimava,
la que ens portava un cop per setmana
als germans i cosins al Parc Güell, entre cants i mastegots.
Recordo la seva mort, com un dels dies més buits
de la meva alegre i feliç infantesa...
Enyoro, també a l’amic Lluís, el meu veí,
i la corriola que unia casa meva amb casa seva
per on, com deia la poesia, “canviàvem jocs, il•lusions”,
i també el dia malaurat en que va morir
d’un tràgic i absurd accident de bicicleta...
"que grotesca és la mort, quan arriba de puntetes
per robar-te allò que estimes" vaig escriure aquell dia.
I els jocs de botons a que jugàvem amb ell
amb el camp de fusta pintada de verd, com si fos gespa.
Ell era sempre el Saragossa, no se de que li venia,
doncs la família era de Manresa
jo evidentment era el Barça, faltaria més...
i jugàvem una lliga sense àrbitres ni baralles...
Enyoro també les revetlles de Sant Joan
a casa el Tato, l’olor dels petards i del foc de les fogueres
que omplien Gràcia de fum a cada cantonada,
i també l’olor de la figuera del pati, una olor que mai se m’ha esborrat
i les coques, i el cava, i la música empallegosa
d’un cantant valencià que es deia Nino Bravo,
amb el seu beso, la seva flor, la seva Amèrica, el seu Libre.
i jo, m’enamorava cada revetlla d’una noia diferent
d’una noia imaginària amb la que ballava abraçat
desprès de menjar-me el tall de síndria...
I els matins de diumenge, amb la seva oloreta
de xocolata desfeta i sobrassada fregida,
fins a l’hora en que anàvem a missa
-això era innegociable- i fèiem conya de mossèn Orgue,
un paio que tocava l’orgue amb un retrovisor
per veure qui cantava, sempre suposàvem
i desprès, una vegada beneits, anàvem Escorial amunt,
per anar a cridar els gols de l'Europa d’en Sagrera i companyia.
(que no en feia gaires, tot s’ha de dir)
però era el nostre club per sobre de qualsevol altre cosa.
I les tardes al Texas, amb tot el cinema ple de gitanos
fent un enrenou terrible, i fent-me morir de riure.
Enyoro la por que em produïen els dies de Setmana Santa,
on els pares ens duien a "visitar monuments" que deien ells,
i eren les esglésies de sempre, amb les figures tapades
de mantells violats i espelmes enormes que cremaven sense fi,
i aquell silenci tens tant sols trencat pels rosaris de les beates.
I enyoro aquells Nadals que començaven el 15 de desembre
amb menys Corte Ingles que ara i amb més llum i olor de molsa.
El pessebre que ocupava el lloc principal del pis de Bailen
i la meva obsessió ja anticlerical de col•locar el caganer davant la cova.
I també la sensació que abans feia molt més fred que ara.
I aquell pessigolleig, que provocaven els carrers engalanats
amb llumetes i figures de pastors a les botigues i cases de joguines.
I enyoro molt especialment la nit de reis, una nit que aleshores era màgica,
i aquell regal estrany que vaig demanar un any, el Auto Perma,
jo, un nen, un noi, un home, al qui mai han agradat els cotxes,
i com el pare quan els regals eren ja repartits va fer la broma
i va treure la caixa del regal que havia amagat sota el sofà...
També enyoro les xocolates que els reis deixaven a les sabates,
i el vi dolç i les galetes, i també el pa i aigua dels camells.
I enyoro, es clar les festes majors, amb tot el barri engalanat,
i aquella sensació de llibertat, de poder passejar i jugar al carrer
sense por, amb una alegria encomanadissa i rutilant,
escoltant el so de les orquestres, o trencant l’olla,
mentre fèiem travesses sobre qui guanyaria el premi
que sempre guanyava el carrer Verdi...
Recordo també l’alegria del dia que va morir Franco
semblava que les finestres de tot el barri s’obrien de cop,
i com si un aire fresc inundés els carrers i les places,
la gent semblava més contenta que quan guanyava el Barça.
I també recordo aquell dia tràgic del mes de març,
on totes les campanes de Gràcia sonaren alhora
perquè havien assassinat Salvador Puig Antich.
Enyoro especialment les sortides de Pompeia,
el compartir amb els amics les excursions i les il•lusions,
aquella sensació que no tant sols anàvem a caminar,
sinó que estàvem construint alguna cosa. que il•lusos!!
Recordo també amb enyor, un dia que segur que la mare no recorda.
Era un 11 de setembre, i ella em va agafar de la ma
i em va portar a una cantonada de l’eixample plena de rams a terra
i envoltada de manera còmica de grisos amb cara d’emprenyats
i em va dir, mira Quim, aquí abans hi havia l’estàtua de Rafel de Casanova.
Jo vaig pensar....i què? però la mare somreia entre records.
I enyoro, enyoro molt, l’avi Lluís.
Aquella persona intel•ligent, bondadosa, sense estudis
republicà, catalanista, atea, enorme, entranyable,
aquell, qui un dia em va dir, escriu alguna cosa.
I em va mig obligar a escriure un conte.
No recordo de que anava, el va llegir, em va mirar...
Potser aquell dia va endevinar que jo, més bé o més malament
em donaria per escriure.
L’enyoro, l’enyoro molt, ho havia dit?
