quimgilipoeta

Aquell dia,
era com si la poesia
se t’hagués menjat els mots.
Et senties orfe i desvalguda,
havies emmudit, de sobte
com emmudeixen els ànecs muts,
les pel·lícules de cine mut,
els sordmuts...
Però els teus ulls
seguien parint estrofes,
les teves mans
seguien escrivint bellesa,
el teu cos
desfilava dolçament harmonia.
Tota tu
t’havies convertit en la més bonica
de totes les poesies que mai havies imaginat...