ECOGRAFIA

(Per la Txell)

En la foscor de la imatge
s’intueix una vida que belluga.
El cap, els braços, el torç...
En els traços quasi invisibles
un ser que es mou desitjós de viure,
desitjós de sentir l’escalfor d’uns braços,
de sentir un crit esclatant de benvinguda,
de sentir un somriure càlid,
una alenada de pau sobtada,
la rialla de la mare, el petó del pare,
la llet materna, la cançó de bressol....

Quan la llum esclati,
recorda que és dur viure, però imprescindible,
que és difícil respirar, però inevitable,
que és complicat conviure, però deliciós,
que val la pena obrir els ulls,
que és brutal sentir-se viu.
Quan la llum esclati
l’has de rebre amb un plor enorme d’emoció.