Neixo dins teu després de cada orgasme,
em reprodueixo com es reprodueixen en mi
totes i cada una de les sensacions possibles.
Floto dins teu, em nodreixo del que et nodreixes.
Colpejo les teves parets amb els peus i el cap
i acarono tendrament tots els teus interiors.
Després, trenco la bossa d’aigua de tots els parts
i surto a l’exterior com una exhalació, i aleshores
lluny ja de tu em desfaig i tot seguit em deprimeixo.
Els meus dits
recorrien el teu cos
fins a trobar el tresor del riure.
Petites pessigolles
que et retorçaven el ser,
que et capgiraven el viure
que t’esclataven com bombolles
als ulls, la boca i l’enteniment.
Amb els dits
jugava entremaliat
a fer-te veure estrelles
en un sostre inexistent
i et transfigurava la cara
i aleshores com un nen petit
reies fins a perdre de vista
el món dels avorrits.
Davant el paper en blanc
m’emmirallo i m’ho retrec tot.
M’adono, que no tinc res a dir.
Delerós d’omplir d’absurditats
de farcir els espais de bajanades,
perquè en el fons, què és la poesia
sinó un conjunt de mots i bajanades?
Jugo amb el meu curt intel·lecte
a trobar motius per buidar el pap.
Res a dir, res a escriure, res a comunicar,
desmunto pausadament cada pensament
i amb dues agulles de fer mitja
descabdello i teixeixo noms i pronoms,
adverbis i conjuncions, verbs i hòsties...
Després, reposo en aquest quadre a mig fer
i hi busco una lògica que no trobo, que no hi és,
i frueixo d’aquest no-res poètic, que no és
ni
tant
sols
un producte fumable.
Res a dir, cap novetat,
com el noranta per cent
de
tots
els
poetes...
No li quedava res de res
i en la seva bogeria absoluta
es pintava coqueta, els llavis
amb la sang del seu fill mort.
Davant, el soldat de Sió,
va procedir a executar-la.
Somreies,
i la vida passava davant els nostres ulls
veloçment, com un tren bala.
De les finestretes es veien les bales
impactant contra els innocents.
Tot esdevenia de color roig sang.
Tan sols m’aferrava a la vida
comprovar que tu encara somreies...
He amagat la clau sota la catifa,
aquella clau dels somnis i records,
la clau mestra de tots els mestratges,
la que em desperta atzarós les nits de dol.
Si jo no hi sóc, protegeix-ne el tresor,
de totes les nits feixugues d’enyorança,
on amb la suor xopàvem els llençols
i amb tots de fintes driblàvem mancances.
Aquelles busques de rellotges fugaços
que ens amagaven hores farcides de plors,
aquelles tempestes de pedra sobtades
que ens desvetllaven totes les pors.
Si trobes la clau sota la catifa,
recorda que encara m’atrapen enyors.
Hem desglaçat a petons
el gebre d’aquest fred hivern.
Totes i cada una de les flors de neu
que s’acumulaven al teulat de casa.
Hem desfilat un a un els cabdells
que glaçats penjaven dels arbres
davant la mirada sempre encuriosida
del petit falcó que reposa als cables.
Mirem el bosc des de la finestra,
els pins dansen amb el vent fluixet
i els sorolls dels tractors llunyans
ens recorden que la terra es maquilla,
que malgrat la falta d’aigua i la calor
ella resisteix i ens regala vida.
Hem desglaçat a petons
tots i cada un dels instants intransitats
He collit totes les fulles
de la vella morera del jardí.
Una a una s’han anat suïcidant
fugint del fred de l’hivern que ve.
Amb el rasclet he granat el terra
i n’he fet petites muntanyetes.
He pensat de sobte en la infantesa,
les meves visites a l’herbolari
de l’estimada travessera de Gràcia,
on invertia les galdoses setmanades
en petites fulles de morera pels cucs
que dormien presoners en una caixa
i que amb el temps esdevindrien
com per art de màgia en papallones.
He pensat en ells avui entre fulles...
Com m'hauria agradat una morera
al rebedor d’aquell pis dels pares...
Malgrat tot ,i ben pensat i debatut,
tenir-la m’hagués furtat la memòria
d’aquella olor de plantes i d’espècies
i les paraules sàvies de la botiguera
que em deia amb veu molt dolça:
«Fes forats a la caixa, tots necessitem alenar...»
Pels volts de Nadal
llumetes de colors
que creuen els cels
com estrelles d’Orient
i acaben en fums...
Pels volts de Nadal
un vell portal derruït
ple de desplaçats
que esperen els reis
que s’emportin les pors.
Pels volts de Nadal
un feix de pastors
caminat cap al no-res,
buscant quatre pedres
que segueixin dempeus
per passar-hi la nit,
i menjar quatre engrunes
d’un pa gens beneït...
Pels volts de Nadal,
ni cases, ni pedres, sols odi,
ni tant sols fustes
per poder fer-ne creus...
Pels volts de Nadal
uns fanàtics assassins,
en un hospital de Gaza
han matat el nen Jesús...
La bogeria puja graons,
travessa portes, envaeix llits.
Les parets supuren fluids
quan les mans acaronen pells.
Tot es trasbalsa quan els ulls
es creuen en aquella autopista
plena de salives i passions.
Tot tremola quan els cossos
dansen al so del sexe i el plaer.
I de sobte la pressa de la vida
estronca els paradisos de l’amor
i tot s’alenteix a càmera lenta
i els peus retornen a la rutina.
La bogeria, queda pels bojos,
mai retrocedeix ni un mil·límetre.
Mai desapareix.
Mai.
Aquell temps que els hiverns se’t tiren a sobre,
on totes i cada una de les primaveres és al·lergènica,
que tots els ossos es posen d’acord per cruixir,
i et deleixes per cada lluna plena que pot ser la darrera,
i on no esperes ja que cap Halley et pugui sorprendre.
Aquells temps que la vellesa t'arrossega pels camins,
i totes les alegries costen d’empassar com les penúries,
on les busques del rellotge es riuen de les teves esperances
i els de sorra ja fa dies que han gastat la totalitat dels grans,
que les hores del metge superen amb escreix les de plaer,
i on les teves lectures es limiten a prospectes de medicines.
Aquells temps en què mires enrere i tot queda tan lluny,
i veus el demà com en un vidre entelat o tal vegada brut...
I de sobte, aquella llum que et deixa bocabadat, aquell somrís,
aquell somni fet realitat que et prem el pit amb energia,
i et remunta, que t’acosta la boca i t’insufla aire nou i net,
i els pip, pip, pip, d’aquella màquina miraculosa del temps,
que et torna a la vida, quan tot semblava una línia continua
d’aquelles que sembla que no et duran absolutament enlloc.
La fada del bosc
l’espera quan es fa fosc
i compta les hores com un pres
esperant amb ànsia el nou bes.
Amagats en una arbreda
ella l’espera i l’espera,
i amarats lluna plena,
ella l’amanyaga i remena.
L’abraça amb la seva nuesa
talment com faria una deessa...
I després es desvetlla com un zombi
delerós de tornar a aquell bell somni.
Als matins de tardor
quan les xemeneies fumegen
i els teulats es despullen de glaç,
ens imposem un silenci expectant,
una incredulitat de tanta bellesa.
Aquells matins en els quals el cel
ens regala núvols lenticulars
i el vent ens xiula a les orelles,
en el que el gos alena bafs i baves,
i es deixa anar en grans corredisses.
Aquells matins que evoquen nostàlgies
d’infanteses a mig fer i riures estridents,
són aquells que tan sols es desfiguren
quan la memòria atzarosa i cruel
et recorda uns llavis, uns somriures,
unes petites escletxes de vida
que acaba soterrada als fonaments de l’hort
que mandreja entre fulles mortes
i herbes sense nom que hom inunden tot,
deixant tant sols un paisatge dessolat.
Tu, aquell hereu de los santos inocentes,
el que fa de gosset de l’amo i li llepa el cul,
el que col·lecciona pels de cony a la vitrina,
el que rep els legionarios com a Mr Marshal,
i aplaudeix una cabra com si fos un coronel.
A tu, que subscrius el amanece que no es poco,
que rius els acudits de malalts i mariquites,
que somnies en la noia del cavall del Terry,
que emboliques una planxa pels reis de la dona,
que encara et creus allò de que és cosa d’homes.
A tu, que frueixes veient patir un pobre brau,
i t’emociona un descabello que ja és ferit de mort.
A tu, que malparles d'immigrants que no coneixes
i els acuses del fet que un home sense estudis
et prengui una feina que ni tan sols vols fer.
A tu que anteposes la unitat a la raó i la democràcia,
i tant sols et manifestes quan qui et convoca és l’amo.
A tu que «els donen ajudes, viuen del cuentu»,
però tu ho pagues tot en negre per estalviar impostos.
A tu que «no ets racista, però...»
A tu que, independència encara que sigui amb els fatxes.
A tu que, ara ja no pots dir-li res a cap dona...
A tu que, els maltractaments són coses de casa...
A tu que ets tant ben parit que ningú t’ha de donar lliçons...
Atu, et desitjo un bon karma.
Quan el sexe dona treva
i el respirar compassat s’apodera de tu,
el terra deixa de tremolar com un sisme,
i tot retorna a la calma més feliç i real.
I queden els instants de plaer descomunal,
la saliva, els sucs corporals les olors,
i agafes aire com en una eterna primavera
i deixes anar tots els entrebancs del dia,
totes les penúries, tots els malsons
i tornes a mirar el cos estimat i t’eleves,
et deixes dur pel flux de l’energia viscuda,
per les eternes ganes de tornar-hi i tornar-hi,
i et saps valent en la vellesa i la bellesa,
i saps que l’endemà, serà un dilluns més,
amb una meravellosa olor de dissabte de passió
i sortiràs al carrer amb el cap ple de pardals
i els narius del nas, completament oberts
a noves olors, a nous perfums, a noves salives
que nodreixen i conformen la pell d’ella.
Em cremava la pell de saber-te nua,
talment com si fos un pobre adolescent.
No sabia imaginar-te d’aquesta manera
i els meus somnis humitejaven les nits.
Repassava un a un tots els meus somnis
intentava no perdre’n ni un sol instant,
i aleshores desapareixies entre boires
i jo jugava a pals de cec a la foscor.
Em cremava la pell de saber-te nua
com un dissabte sense festa ni diumenge,
com un Nadal sense fred i sense lluna,
o com l’eclipsi que avui em furta la plenor.
He sortit a passejar de nit,
les papallones blanques
festejaven l’únic fanal encès
d’aquella nit de lluna plena.
Aquella bruixa i no una altra
creuava de manera fugaç
per davant dels ulls sorpresos.
Aquella nit de cadàvers vius,
de monges, carabasses i esquelets,
de sants i de déus sense corones,
de castanyes i de dolços panellets,
van aconseguir emmetzinar-me
i fer-me veure espais onírics
on els meus ulls plens de raigs x,
descobrien corbes nues i corbs salvatges.
Vaig imaginar aleshores
cada un dels teus porus
cada centímetre cobert
de teles i cremalleres
vaig volar com el corb
per sobre dels teus ulls
que de manera fascinant
s’acomiadaven
pel tunel
dels dies....
La bruixa de les rotondes
es deixa anar el cabell
i es converteix en guerrera.
Fa d’amazona sempre nua,
amb el cavall fregant-li l’entrecuix.
Fa servir totes les seves bones arts,
per desplegar els seus encants
i sense pocions ni metzines
embruixa el pobre badoc
que cau de bon grat a les seves urpes.
La bruixa de les rotondes
es deixa anar després de xerrameques
i ofereix la seva voluptuositat
a l’ingenu amant que somnia posseir-la.
Juga amb tot l’erotisme que és capaç
i quan creu que ha arribat el moment
cavalca sobre el cos que es desfà
per a poder acariciar-la i penetrar-la.
En la solitud del bosc em repenso,
alço els ulls i veig l’àliga dibuixant giragonses
i com atura el vol sobre un tronc i em mira
endevinant i escrutant curiosa la meva solitud.
Amb el seu cap nerviós movent a banda i banda
eixuga les fulles de faig, que victorioses
li dissenyen un ocre vestit de tardor...
Quan cau la nit i les pupil·les es clouen
queda l'espessor de la foscor absoluta.
La lluna s’ensenyoreix i malda per brillar
entre totes les cuquetes de llum del cel.
És aquella hora, on la brillantor dels ulls
deixa pas a les tenebres de l’ocàs.
La nit ens furta la lluïssor dels teus ulls,
aquells ulls balcànics que tot ho poden,
aquells ulls no vulgars, sinó búlgars,
els que no enganyen, els que parlen
d’entre totes les xerrameques i crits,
aquells ulls insubornables i lliures
que a cops de colze, s’obren camí
entre totes les foscors i fan de llanterna
en aquest món que va a la deriva
per manca de valentia i coratge.
Els ulls, la llum, els llampecs,
Tot floreix quan enjogassats somriuen.
