DEMANO DISCULPES...

S’ha acabat el temps de les mitges tintes

i cal dir bona gent, a la bona gent

i assenyalar i dir fill de puta, als fills de puta.

Se que queda malament en una poesia

les paraules grolleres, els insults fàcils

pitjor és encara que se’ns podreixi la boca

per no escopir fets reals, noms provats.

Cal dir fill de puta, al fill de puta, cal.

Cal assenyalar amb el dit al qui desnona

i no sols habitatges, també vides. Vides.

Cal assenyalar amb el dit al miserable

que escampa caritat enmig de la misèria,

i convoca als seus a l’aplaudiment gratuït.

Cal cagar-se en el que aprofitant la tragèdia,

especula amb diners, especula amb il·lusions,

i treu la puta creu, instrument de tortura i dolor

a passejar per ciutats asfixiades de patir.

Cal dir fill de puta, al fill de puta, és necessari.

Cal assenyalar al polític que aprofita l’horror

per comptar vots i adhesions indestructibles,

pel qui treu rèdit de qualsevol bossa de brossa,

i calcula tots i cada un dels seus actes i no actes

a base de rendibilitat política. Fill de puta.

Ha acabat l’hora de mitges tintes i cal, cal

d’una vegada per totes que tot caigui

per refer una cosa millor, o almenys que ho sembli.

Deixem la correcció i el respecte per a temps millors.

Demano disculpes...

SI HI HA SORT...

Avui plou sobre els cossos esgotats,

esgotats de no fer res, de mirar-se

i tant sols deixar-se anar un somriure,

o un esquinç dialèctic injust i trist.

Avui el confinament serà total i gris,

i seguirem llegint el nostre llibre

i haurem de repetir diverses vegades

el mateix passatge, per manca d’atenció,

perquè el cap viatjarà tossut als àmbits

on fa dos dies Érem feliços i no valoràvem.

I cuinarem, aquelles receptes que mai fem

perquè el temps miserable, ens ho mutila  tot,

i netejarem aquells racons que no sabíem

ni tant sols que existien i estan coberts

de merda d’anys, que ja convivia amb nosaltres

que ja era part indissoluble de la família,

a la que només calia posar-li nom i cognom.

I si s’escau, si ve de gust farem l’amor,

i el farem sense cap mena de pressa,

potser mecànicament, potser amb passió,

i serà un fer l’amor empresonat i difícil.

I sortirem a passejar el gos com cada dia,

amb l’impermeable que no impermeabilitza,

pels camins avui enfangats d’un fang

que s’arrapa a les botes, que embruta pantalons,

que se'ns aferra a un ànima, ja enfangada .

I a la nit jaurem al llit, cansats de no fer res,

de mirar-nos, d’esquinçar-nos, de llegir-nos,

de passejar-nos, de cuinar-nos, d’enyorar-nos

tenint-nos ara tant aprop, colze amb colze,

i si hi ha hagut sort, d’haver-nos fet l’amor,

mecànicament, absents, impermeables, enfangats,

o potser amb una passió desconeguda... Si hi ha sort...

CONTRADICCIÓ

En aquestes hores

de recolliment i solitud,

estic aprenent a resar,

per a dir-li a Déu que no existeix.

Per a dir-li que el seu regne

no és ni d’aquest ni de cap altre mon,

per a dir-li que la seva omnipresència

no es veu, ni s’intueix per enlloc

per retreure-li que allò que va crear

va ser un rotund i immens fracàs,

un món on els febles són molt febles

i els poderosos tenen carta blanca

i Visa or, per a poder fer el que els roti.

Si realment existís, no sabria ben bé

si és un fracassat i ara es dedica tant sols

a passar-se les penes amb drogues i gintonics

o realment és un psicòpata, que frueix del mal.

En aquestes hores de recolliment i solitud,

estic aprenent a resar, per demanar a Déu

tant sols una cosa, que no existeixi,
i si existeix, que ens deixi en pau.

AVORRIMENT

Aquesta poesia conté:

27  paraules, dites i usades milions de vegades.

214 lletres de tot tipus.

12 lletres majúscules.

199 lletres minúscules.

12 punts, 5 comes,

segurament un munt de faltes,

15  números, 5 accents i un apòstrof...

El meu nivell d’avorriment

cada vegada és més preocupant...

ABANS

Abans, quan tot era llum

quan tot eren rialles còmplices,

besos compartits i abraçades tòrrides

no hi donàvem cap mena d’importància.

I quedàvem per cantar i explicar acudits,

i menjàvem coca de Sant Joan  amb cava,

i cremàvem mobles vells i foscs auguris,

i farcíem galets i tallàvem torrons d’ametlla,

i collíem les nous per fer la ratafia

i enterràvem la sardina menjant la truita,

els llardons i les grogues botifarres d’ou.

I ens disfressàvem –els més atrevits- per carnaval,

i menjàvem aquelles síndries enormes,

i vèiem aparèixer la claror després dels dotze raïms,

i ens ajuntàvem per cantar i llegir poesies,

i ens arrauliem prop de les fogueres...

Abans, quan tot era llum,

abans que els mesquins

ens robessin l’alegria...

EN LA MEVA MERDA

Un dia més, m’he confinat amb tu

i he usat aquest mot fins ara desconegut,

i m’he amarat de les notícies, totes tristes,

totes tràgiques, totes desesperançades,

explicades per gent grisa i prepotent,

escortats de repugnants vestits militars,

coberts de fanatisme i de medalles,

amb un llenguatge bèl·lic i ensangonat.

Un dia més, he tancat la televisió

i he posat com un estruç el cap sota terra,

i he tornat a somniar els flychs i el cantàbric,

les sopes de peix de Lekeitio, els moments dolços.

M’he saltat el confinament de manera imaginària,

i he corregut pels carrers mullats de Bilbo,

pel boulevard sempre sorprenent de Donosti,

m’he submergit en les onades braves de Zumaia,

he passejat tranquil·lament sol per Pagoeta,

he sentit la veu enrogallada de Laboa

i la magistral cançó de Zea mays...Negua joan da ta...

L’hivern ha marxat, hi ha quedat el virus,

amb els seus homes grisos i fantasmagòrics,

amb els seus militars de merda enmedallats,

amb els seus sanitaris desbordats i abatuts,

amb els seus hospitals arruïnats i buits...

Un dia més, segueixo confinat en la meva merda.

DEMÀ NO SERÀS RES

He dibuixat sobre la teva pell bruna

un rectangle negre, blanc i verd

amb un triangle de color roig viu.

Estaves guapíssima, malgrat els ulls closos,

malgrat el mocador ensangonat

que et cobria el que quedava de tu.

T’he mirat, estona, massa estona,

i sabia que el teu final seria aquest poema.

T’he trobat entre la runa, freda, rígida,

encara amb el teu al·lè intacte per estrenar,

encara amb tota una vida per davant,

enmig d’aquella casa miserable ensorrada

ensorrada per les bombes miserables,

ensorrada per la indiferència del mon

d’aquell mon que ara se’n diu civilitzat

i sols sospira pels diners miserables com les bombes...

T’he trobat entre les runes d’aquell telenotícies

i t’he dibuixat una simple bandera palestina

un inútil drap, que m’ha fet sentir brut i trist alhora.

Cap virus et malmetrà la pell que ja no respira.

Demà no seràs ni un borrós record. Demà no seràs res.

CARGOL

Fa dies que viu tranquil,

ningú molesta els seus passeigs,

quan plou, va tranquil de fulla en fulla,

ningú el cull d’una esperpèntica revolada,

ningú l’engarjola en presons de filferro,

ningú mercadeja amb les seves baves,

ningú l’ofega en cap olla d’aigua bullent,

ningú li arrenca el cul abans de cruspir-se'l...

A més, pot anar arreu sense trencar cap norma.

Ell porta la casa  sempre a sobre,

ningú el pot acusar mai de res.

Viu, confinat eternament...

OMBRA

Avui, mentre passejava l’Osasuna

he tingut un ensurt dels grossos,

he mirat a la meva esquerra

i he vist espantat la meva ombra

a menys d’un metre de distància.

He intentat còrrer desesperadament

per tal de fugir-ne i no incomplir normes.

L’únic que he aconseguit, és que l’Osasuna

s’espantés i em mirés amb perplexitat.

De sobte, he vist que venia pel camí,

un cotxe blanc i blau dels mossos,

m’he amagat al voral angoixat

amb la meva obra arrapada a  mi.

Avui, crec que el confinament

ha arribat al seu màxim de bogeria.

SABIA QUE VINDRIES...

M’he deixat fotografiar

com una donzella nua,

humida i maquillada

tant sols pels teus ulls

tortuosament confinats.

No he deixat que l’aire

em prengués ni una gota

de les moltes perlades

que m’amaraven la pell.

He estat aquí pacient

esperant-te  al voral.

Sabia que vindries avui

que per fi han tancat

amb urgència les fronteres

i l’amor se'ns buida

pels forats de les butxaques.

Sabia, que vindries...

CONFINAMENT OPTIMISTA

Avui al barri tant sols sonava el so del meu saxo,

amb notes tristes, amb corxeres i fuses equivocades.

Sovint, el lladruc dels gossos em demanaven manyagues,

i la Sue Ellen, maldava, astuta per reposar a les meves cames.

No he trobat cap sèrie avui que em fes el pes per distreure’m

i he retornat al saxo, i sense voler, de manera aleatòria i màgica

m’han sortit les notes del “Always look on the bright side of life”

i he de reconèixer, que tots els músculs de la cara s’han relaxat

i han esclatat en una muda, per no destorbar el silenci del barri, rialla.

VIRUS

Avui, he passejat els gossos

estan molt contents amb això del virus.

He comprat el pa, avui ja no hi havia cues,

he fotografiat roselles, margarides, romanís,

he vist com el cel s’enfosquia, i he escrit,

he vist com queien quatre gotes contades

i he seguit escrivint, el que em venia de gust.

El silenci que envaeix el meu barri cada dia

s’ha estés pel poble, la comarca, el país.

El virus ens ha fet recloure els pensaments,

les idees, les esperances, l’empatia,

tots i cada un dels gests maldestres

tot i cada un dels gests solidaris

Tot i cada un dels gests...Ens enfonsem....

Segueixo escrivint, tot i saber del cert

que poc importa a ningú el que jo escric.

ÀNGELS

Tinc molts amics, que ja no hi són,

però amb els qui de tant en tant

i sense que serveixi de precedent

em trobo a conveniència meva.

Quan tinc ganes d’emocionar-me

quedo una estona amb l’Ovidi

i riem i recitem i rondinem plegats.

Quan només tinc ganes de riure

parlo una estona amb en Rubianes

i en un plis plas, em canvia l’humor,

o si està ocupat amb alguna cubana,

aleshores tiro ma sense dubte d’en Gila,

i ens posem la camisa vermella i riem.

Si penso que he fet una bona poesia,

busco l’Estellés, i m’arronso i escolto,

tant sols escolto i em nodreixo d’ell.

Si prefereixo el futbol, parlo amb en Jep,

que també em comenta coses de l’Ovidi,

i repassem aquest desastre de l’Unió.

Això si, si tant sols desitjo passejar,

camino tranquil pel bosc amb l’Akela,

jugo amb ella, l’abraço, la petonejo...

No sabeu com encara trobo a faltar la gossa...

I si algun dia necessito un bon consell,

digueu-me pesat, però tiro ma de l’avi.

Tinc molts amics voltant sobre el meu cap

com àngels vigies, com estels brillants....

PANDÈMIA

Si m’heu de confinar

confineu-me als seus braços,

a l’escalfor del seu llit,

a recer del seu somriure.

O en tot cas, si cal confinar-me

que sigui sota els arbres

prop dels seus conreus

arran d’oliveres i xiprers.

I si encara puc escollir

confineu-me al costat

dels seus lladrucs i esbufecs,

de les seves corredisses i baves,

amb la mà plena de confits.

Però si tot i així, m’heu de confinar,

escullo les vistes de la neu,

les margarides blanques i grogues,

les roselles roges i  valentes,

tot batut per la meravellosa tramuntana

BANYOLES -Foto de Marta Vergés-

Com sorgint d’un somni marí

les barques es mouen pausadament

sobre el mirall cristalí de l’estany.

Bull al seu darrera, l’alè dels Déus

davant la vista de l’ànec badoc

que bramula les seves ales humides

creant ones circulars i efímeres.

Al fons la muntanya ho acarona tot,

mentre el sol es desensopeix

i insinua que li fa molta mandra

sortir aquest matí a trencar amb llum

aquest instant màgic en que els Déus

s’apoderen del paisatge, les aigües,

les muntanyes, els ànecs i les barques

que dansen tranquil·les sobre l’aigua.

LA PRIMAVERA

No se si tornarà l’hivern

però els cirerers han omplert de blanc

totes les branques mig mutilades

per una estació que ha estat benigne,

i la maria lluisa ha florit poc a poc,

ja se sap que és pacient i olorosa.

També la menta ha tret el cap

i aquelles flors blanques boniques

i sense nom, que tant agraden a en Paco.

L’ametller recent adoptat també reneix

de la seva fusta freda i despullada,

i la mimosa grogueja ufanosa

cridant amb el seu color la llibertat.

Les abelles afinen les notes del seu brunzit

per sobre les flors liles de romaní,

i el roser, amenaça vital, les primeres roses.

Torna la primavera esclatant a casa,

molt més real que al Corte Inglés.

La vida, bella, bonica, captivadora

altra cop, per davant del Capitalisme.

MASCARETA

M’he posat la mascareta

per aïllar-me del virus de la ràbia,

per fugir de l’epidèmia masclista,

per protegir-me de la xacra feixista.

I si de passada m’aïllo d’altres malalties, millor.

La pandèmia xenofòbica.

La displicència a la homofòbia.

La propensió al consumisme.

La justificació del capitalisme.

El tanmefotisme ecològic.

La normalització de l’ultradreta.

La impunitat de la corona....

M’he posat la mascareta

tot i que crec que el coronavirus

és la més lleu de les nostres malalties.

LLADRUCS

Ara que tot, poc a poc es descompon

potser caldria que tornéssim als orígens.

Aquells instants en que tots érem autèntics,

valents, esperançats o simplement covards,

dignament esperançats i dignament covards.

Aquells instants en que la llum, era tant lluny,

i que vegetàvem per corriols esmaperduts

i no calia que ens miréssim uns als altres als ulls

perquè tant sols eren miratges sense vida.

Sembla que enyorem ara aquella vida còmode,

aquell restar tranquil·lament lligats a un pal

amb l’olla de menjar bullent i el bol d’aigua,

i aquell deixar anar quatre lladrucs desesperats

quan alguna tènue injustícia ens revoltava.

Com som...Hem tingut la lluna a tocar dels dits

i seguim preferint la fastigosa veu de l’amo...

944

He fet recompte de les meves poesies

en tinc 944 i m’adono que no he dit res.

Tant sols he usat paraules suades que suren,

paraules estèrils que serveixen de poc,

paraules prostituïdes que amaguen angoixes,

paraules profundes que amaguen mancances,

paraules de merda que no duen enlloc.

Paraules  en definitiva que usa tothom.

Els poetes no inventen res, tant sols repeteixen.

I ara a pensar la 945, per a seguir l’estultícia...

LESBOS -Arran d'una agressió en grup-

Quan els teus punys covards

colpegen la misèria, jo t’odio.

Quan a puntades de peu

agredeixes la indefensió, t’odio.

Odio cada nano gram d’oxígen

que et permet seguir vivint.

Odio cada paraula fastigosa

que escup la teva boca repugnant,

cada caputxa negra que amaga

la teva vida intolerant i racista.

Odio la teva suposada valentia

quan tant sols saps agredir en ramat.

Odio la pàtria que reivindiques,

la raça de la que se suposa que ets,

les teves “raons” sense cap raó.

T’odio quan agredeixes l’immigrant,

t’odio quan agredeixes a qui l’ajuda,

quan t’ampares en la teva policia,

quan et refugies en la teva puta Europa,

que tanca els ulls i menja canapès.

Tant sols ets merda. Una puta merda

T’odio feixista de merda.

MENTRE COLLIA FLORS

Mentre collia flors

i acaronava els arbres

de l’hort de l’avi,

li venien al coll paraules.

Paraules que no sabia

on i com podia col·locar,

Paraules d’agraïment

mots de nostàlgies

que aquell vaixell de vida,

li havia anat regalant.

Mentre collia flors

i amanyagava arbres

somniava fer aquella poesia,

que ella creia que tocava,

que el seu sentiment adolorit

entre batecs li demanava.

Una urgència vital,

un voler eixugar llàgrimes,

un parar el desassossec

que li inundava el cor.

Simplement, transformar

aquella aigua salada

que li corria galtes avall,

en mots, no era demanar massa.

Mentre collia flors

i acaronava el romaní de l’avi,

li va pujar al nas, l’olor de vida

ara que ell, ja no hi era.

No hi era?. Hi seria per sempre

encara que els mots entremaliats

es resistien i es negaven a aparèixer.

TERESA

No es podia dir res més

del que va dir el mestre,

però en posar-li cara

se’m va remoure el seu món.

Vestida d’uniforme somreia,

amb tota l’esperança intacta,

d’aquell temps republicà.

Certament no es podia fer res més,

que aquell homenatge del mestre,

però ara, en veure la llum dels seus ulls,

aquell somriure jove i rebel

se m’han escapat els dits

farts de plorar l’absència

farts d’enyorar  la dignitat

farts de maleir totes i cada una

de les bombes mesquines

de sers mesquins i fastigosos,

aquelles bombes que la van fer embogir,

aquells terribles temps de guerra,

de barbàrie i de feixisme.

Avui, descansa fora la fossa

on ells la van castigar en mort.

Ara descansa prop del barranc dels cincs,

allí on jau el mestre que la va descriure.

Avui he entès el per què

no es podia dir res més

del que va dir el mestre...

Tant sols un t’estimo, t’estime, t’estim Teresa.

MEN IN BLACK

Per res del món

miraria aquella llumeta que fa oblidar.

Voldria en canvi

recordar tots i cada un dels teus segons.

Seure al meu sofà

i rebobinar totes les nostres vivències.

Encendre junts

aquella llar de foc que ens vitalitza.

Contemplar embadalits

com cap dels records es crema entre la llenya.

Comprovar feliços

que tot resta allí per a tota eternitat.

Que el món és ple d’extraterrestres.

Que ens vigilen i controlen

mentre ens venen i proclamen llibertat.

Que tot ho fan, diuen,  per nosaltres

i tot en el fons, a benefici tant sols d’ells...

Per res del món

miraria la llumeta de l’oblit,

és tant sols una il·lusió més

dels maleïts homes de negre.

EL MÉS TONTO DE LA COLLA

Havia provat tots els instruments.

Li agradava molt la música.

I va provar els instruments

de la banda del seu poble.

La guitarra tenia massa cordes,

massa acords, massa arpegis.

El violí li produïa tendinitis a l’espatlla,

amb el seu moviment de nyigo nyigo.

L’harmònica impossible, pels braquets,

el saxo i clarinet, massa tecles,

la viola de gamba impossible,

de petit li van detectar al·lèrgia al marisc.

El triangle estava renyit amb la seva masculinitat.

La gralla, massa estrident i menysvalorada.

L’arpa, no li cabia a l’ascensor de casa,

el fiscorn...que cony és un fiscorn?.

La mandolina, era una eina massa fina,

i la txalaparta, no hi havia prou arbres al barri...

I un dia, pres de la ira...

va agafar una massa...

i va colpejar amb traça...

un bombo que hi havia a l’eixida...

Aleshores, el més tonto de la colla,

va descobrir que aquella espècie d’olla

era sense dubtar-ho la seva Ítaca

i des d’aleshores colpeja

cada cop que s’enrrecorda

aquell instrument sense cordes

sense fineses ni arpegis,

sense tecles ni agents al·lèrgics

I ara és feliç

com diria aquell fi de conte

com un anís,

el més tonto de la colla.

PAS DE ZEBRA

Avui, amb la pressa dels dies,

la feina, els nervis, els objectius,

el trànsit, els eterns mals de cap,

veia que el dia se m’esmunyia

d’una manera cruel i repetitiva.

M’he aturat en un pas de zebra

per deixar passar un home gran

i un gos més gran que ell...

Caminava amb una canya

recent tallada del canyar del costat

per no perdre peu, i aferrar-se al mon.

Travessava el pas de zebra poc a poc

sense pressa, tranquil·lament.

M’ha mirat, ha alçat un poc la mà

per agraïr-me que m’hagués aturat,

que hagués aturat tot el meu món

de nervis, de feina, de mals de cap.

M’ha mirat com dient-me:

“t’estas perdent tantes coses, noi...”

He quedat abduït pel seu fruir

per la seva immensa tranquil·litat,

pel seu pas apuntalat de canya

però pausat i completament seré.

La botzina del cotxe del darrera

ha despertat el meu estat zen,

i he deixat còrrer les hores que quedaven

lentes com una caiguda de fulles de tardor

LA INFERMERA

Després d’omplir-me la nevera de les analítiques
de sang, d’esputs, d’orines, de femta i altres líquids insospitats,
la infermera, bonica com és, em va mirar tota seductora
amb el seu posat angelical i els seus ulls marrons de princesa
i em va dir: Mira què m’han regalat. Saps que és? un atrapa somnis.
I jo, poc donat a romanticismes, li vaig dir: No sé...un insecticida?
Ella em va mirar incrèdula, i segur que va pensar: Quin cretí...
I em va ensenyar un objecte ple de plomes blanques
i em va dir: Això aquest objecte tant bell és un atrapa somnis...
I jo vaig pensar “no me jodas Patxi”... I així es va trencar tota la màgia
d’aquell matí bonic, entre caques, esputs, orins i d’altres líquids insospitats
i una infermera bonica, que atrapa els somnis de ves a saber quí
i que no necessita per a fer-ho de cap aparell espantós i plumífer,
per molt que algún pacient li digui amb grolleria que li fa falta....més sexe.

MARIA ROSA

No recordo que la mare m’hagi dit mai que m’estima.

De fet la mare no necessita dir-me que m’estima.

Ni tant sols necessito jo que m’ho digui, simplement ho sé.

Avui m’explicava com va conèixer el pare,

va aparèixer a l’Orquidia, sense saber perquè i em va mirar,

jo el vaig mirar i vaig pensar simplement: “és guapo”

Tot simple, tot elemental, tot alegre i senzill.

Segueixo pensant i no recordo cap moment

on la mare em digues que m’estimava. No calia.

Avui, en marxar de casa, després de despullar-se,

després de mostrar tota la seva infantesa,

cruel, prenyada de sobresalts, de penúries i alegries,

m’ha abraçat com només ella ho sap fer

amb el seu cos menut i atropellat pels anys,

després d’haver xerrat durant més d’una hora,

després d’haver-nos  capbussat pels seus records,

d’haver parlat de presons i repúbliques perdudes,

de bombes, anarquistes bojos i franquistes vomitius,

de rialles desfermades i sentits de l’humor rubianescos,

m’ha abraçat com feia temps no m’abraçava

i he notat tota la seva joventut emergint pels porus,

tota la seva  angoixa d’aquells temps terribles,

tota la seva energia jove malbaratada per les guerres,

tot el seu amor incondicional a la gent bona

l’àvi, l’avia, els germans i amics del barri,

tota la seva manca d’aprenentatge elemental,

d’una escola quasi bé inexistent i ridícula...

M’ha abraçat, i he sentit en aquella abraçada

que no parava de dir-me que m’estimava,

que no calia dir-ho, que el que calia era sentir-ho.

M’ha abraçat, i m’ha deixat impregnats

tota la seva vida i tots els seus valors.

Aleshores, m’ha parlat de l’àvi...l’Avi....

eGo

eGo

sÓc el ceNTre de tOt.

EsCRic i fAIg raJar parAUles,

-qUè dIc ParAUles...SenTÈNcies-,

soBre un paPer paRit d’uNs arBRes

plaNtats pEr a sEr beNEïts pELs mEUs mOTs.

SÓc  un Déu, i taMbé, un dEu.

EsCric.....POESÍA!!!!  sÓc poEta!!!

I reCIto, tANt sOLs on saBen aprECiar

el mEu aRt súBLim, peRQuè senYors

sÓc suBLim.

QUAn reCIto, deMAno silÈnci,

peRQuè, sÓc i em seNto el ceNTre

de la creAció,  el pUTo aMo.

I m’escOlto, i m’escOlto i m’escOlto,

m’aUto acaRIcío, en un onaNIsme

seNse fi ni modÉstia ni meSUra.

SÓc poEta, sÓc el ceNtre...

SORt teNiu de mi, i la mEVa saVIesa...

EL BARRI

La vella ràdio sonant amb la rumba inacabable,

les guitarres gitanes transportant-me lluny,

recordant-me els racons feliços del barri

d’una infantesa dual i meravellosa, plena de jocs

i sempre de cara a la gent més humil i obrera,

dels que han perdut  totes les seves guerres,

les que escupen morts, les que fabriquen misèries.

El barri que mai guanya votacions, ni referèndums,

el de les pintades, de falç, martells i estrelles.

El barri, la infantesa, el joc, les derrotes, la vida,

les cadires  a la plaça, plenes de “palmes”

i veus estripades que canten el “borrriquito com tu”.

El silenci d’aquell dos de març on les pedres ploren

i en Salvador acluca el cap assegut i lligat a la cadira,

i del silenci sorgeixen campanes que toquen a difunts.

La vella ràdio segueix sonant mentre els veïns

guarneixen racons del carrer, amb draps i coloraines

i els més vells recorden els bombardeigs des del port,

i corrien a amagar-se als refugis, ara visitats per les escoles.

Aquell barri que es vesteix de patiments i pells de gallina,

i que ara  et decep amb tota la laca, el perfum i la gomina.

He passejat pel barri, racons infantils enyorats

i he seguit buscant en cada cantonada l’avi.

Aquell que se’n reia de mi quan en Tom, el gos

em perseguia tant sols per jugar i mossegar-me el cul,

em feia pànic aquell gos preciós i enjogassat,

i em pujava  a la figuera , sabent que no m’agraden les figues.

Com lluitava per fer-me perdre pors absurdes i inútils

i per fruir també d’allò que mai no m’havia agradat...

Segueixo buscant la silueta de l’avi, i el seu somrís,

el seu barret, les seves pigues, els seus ulls clucs quan reia....

PERÒ...

Mentre xutava aquella pilota “de reglament”,

completament desinflada cap a l’arc de la plaça

on hi havia l’amic, company de jocs i entremaliadures,

fent de porter , desganat i amb ganes de canviar el rol,

aquella pilota demacrada amb el seu soroll de “ploff”,

que malauradament va tocar al pal figurat i va quedar morta,

va sentir com algú comentava “els hi donen tot, tot”

“els paguen el menjador escolar” “els regalen la salut”

“llencen en un contenidor els aliments que els regalen”,

“només delinqueixen, venen drogues, armes i ves a saber”

“ fan dejú i falten a la feina”, “es reuneixen en mesquites a resar”

“fan pudor i mai, mai,  mai, s’acostumaran a les nostres tradicions”

“les nostres tradicions que són les bones” “el nostre déu que és el bo”

“Jo no sóc racista, però....no sóc racista, però, però, però...”

“les nostres, les nostres, la nostra, el nostre...”

Al cap li repicava el “ploff” de la pilota, el “però”, el “nostre”.

Va aixecar el cap, va mirar la taula d’on sortia la conversa,

va imaginar dues dones, amb un bigotet curt sobre el llavi.

Dos homes, amb uniforme i medalles plenes de creus estranyes.

En realitat, vestien Zara, bershka, i Massimo Dutti.

Dels “nostres”,” però....”  “els hi donen...” “TOT....”

I es va cagar en tots els Déus.

REESCRIC

He subratllat cada paràgraf plaent

d’aquella poesia que semblava no tenir fi.

No he sabut trobar uns mots més adients,

ni refer cap dels versos que de manera maldestre

anaven sorgint dels dits i de l’enteniment.

Tot era borrós, desenfocat i massa previsible.

He estripat mil cops els papers que anava omplint

de frases superflues i imatges simplistes

i no he aconseguit en aquesta llarga estona

descriure ni un sol gram del teu fascinant somris.

Retorno a les lletres, tossut  a explorar el full buit

a tentines, com l’infant al mugró que l’alleta.

AIGUA

Com el plor dels Déus,

com la baba d’un drac,

com una aigua de part,

com orina d’àngels,

com llàgrimes de refugiat,

com el mar que els engoleix,

com pluja de primavera,

com xàfecs de tardor,

com líquid de vida,

com un afluent de la terra,

com rius d’emocions,

com els banys dels infants,

com la tomba dels víkings,

com el joc dels raiers,

com tempesta d’estiu,

com rosada d’hivern...

M’ha envait l’aigua

mentre nu, et somiava

EL NOSTRE RACÓ

La solitud, ho ha cobert tot de fulles.

Els vells bancs on ens besàvem, son buits,

la tardor els ha amarat d’humitats i oblit,

i la font on xerricàvem raja alegre i sorollosa

per aquesta estació on la pluja ha fet estralls.

El nostre racó, on ens aixoplugàvem del sol,

ara és ple de molsa verda i ocres clars,

i els arbres es despullen sensual i lentament

com aquells amants que no tenen cap pressa.

Algun dia tornaré a aquell racó a repensar-te,

a tornar a fruir apassionadament dels teus petons,

encara que tu hagis marxat, la teva imatge

romandrà per sempre més al nostre racó.

BRUIXOLA -Foto d'Agnés "ses noves"

Hi havia tants nords

que varem perdre de vista el sud,

tantes orientacions

que ens vam desorientar.

Tants, que el sol no sabia per on sortir,

i la lluna viatjava a les palpentes.

Hi havia tantes indicacions en aquella vitrina

que en fer la foto de manera aleatòria,

no hi havia manera d’enquadrar-la...

LA CORBA

Deixa’m sentir la teva pell en una abraçada,

qui sap si serà potser la darrera vegada,

ja se sap, la vida depen moltes vegades

d’aquell petit segon, d’una mala decisió,

o d’un instant fugaç maldestre i equivocat.

Ja se sap “ara hi som, ara no hi som” diuen els vells...

Abraça’m i fes-ho amb força, sense dubtes,

que noti cada centímetre de la teva pell,

potser seré també el teu últim record,

ja se sap, la vida insòlita,  puta i enjogassada

que ens porta sense voler a aquell segon

aquell instant tràgic en que tot es torna fosc.

Abraça’m, impregnam de pau per fer el traç encertat

a qualsevol corba, o recta, mal dissenyada.

FULLES

Camino pel camí costerut

que m’allunya de casa

i al meu costat corren fulles

embogides, seguint l’asfalt

entre camp i camp, avui fa vent,

molt de vent, massa vent  i amb ell

tot s’allunya, una mica més

i aquell bri d’esperança efimer,

d’una senténcia, contrasentència,

sembla que poc a poc quedarà com tot

en el no res, en el buit més opac.

Seguim, sota un jou que viu

en una inòpia, en la venjança,

en l’odi més visceral possible,

aquell que no entén de raons,

que no entén de drets ni llibertats.

Segueixen corrent les fulles

i jo els voldria a tots, tant lliures com elles.

Avui fa vent, molt de vent

i les presons segueixen tancades,

segueixen plenes de gent innocent

HI HA DILLUNS QUE NO PODEN SER -Per la Gemma-

Hi ha dilluns, que no poden ser,

aquells dilluns en que el gall

s’oblida del sol, i la llum, i no canta,

o simplement li ha fet mandra.

Que la infermera no troba

aquella vena petitona del nen que plora

i ha de punxar i punxar amb dol.

Que l'escombriaire  no vol escombrar,

perquè és tardor i hi ha massa fulles,

i fa fred i tot és molt cansat i farregós.

Hi ha dilluns que no poden ser,

que sona el despertador i no et ve de gust

ni llevar-te ni rentar-te la cara i les dents,

ni tant sols quedar-te a dormir al llit calent,

que no tens ganes de veure ningú

i que ningú et vegi, ni et parli, ni et miri.

Hi ha dilluns en que ni la persona que et fa riure

t’arrenca un miserable i trist somriure,

i et pesen els peus, l’esperit i l’ànima,

que rebots tot el que trobes al mig

sense compassió i molt menys justícia.

Hi ha dilluns que queden massa lluny de tot,

que a la fleca el pa que et venen és congelat,

que esmorzes qualsevol cosa, per anar passant,

Hi ha dilluns, que no poden ser

i que queden massa allunyats del proper partit del Barça.

AUSWICH 8 -Aquella milionèsima part-

Unes quantes pedres, definien la sort.

La sort de fugir de l’infern, de volar...

unes poques bales, al cap, al torax,

eren la fi fàcil, ràpida i definitiva...

Què en sabem nosaltres de l’infern?

Que en sabem nosaltres de l’horror?

de la fam, de la por, del fred, de la desesperança?

Què en sabem nosaltres del nazisme

que ens posem a la boca amb tanta facilitat?

Res.

Divaguem i divaguem des de un sofà d’ikea,

i ens atrevim a posar mots a unes imatges,

a unes escenes terriblement cruels

que sols podem intuir en una milionèsima part.

Que en saben els jueus d’ara, el que van patir ells?

Tractarien els altres de la manera que els tracten

si tant sols haguessin patit aquella milionèsima part d’horror?

Què en sabem de l’infern, nosaltres que vivim pendents d’Amazon?

He estat davant els forns crematoris

aquells que tots fotografiàvem

i cap de nosaltres ha pogut capir

aquella milionèsima part d’infern

que representaven....

Tots estàvem aclaparats, silents, trists...

I pensàvem...Com pot un ser humà fer axiò a un altre,

però no érem capaços d’imaginar l’infern...

I els joves?, aquells que alcen el braç

que s’atreveixen a cridar  Sieg heil,

què en saben ells de l’infern?

què collons saben ells de l’infern?

Què collons sabem ningú, d’aquell infern!!!

AUSWICH 7

He vist una cara semblant al bar del poble.

Un jove prenent una voll damm fresqueta.

Me l’he mirat, he recordat que em recordava a algú.

Ha pagat després de riure, i ha marxat en el seu cotxe gris.

He seguit pensatiu remenant el sucre del meu cafè...

Aleshores com un flash, m’ha vingut la imatge de l’horror.

En Julian, aquella fotografia del noi 9180 d’ulls preciosos

que quasi segur es van apagar darrera la tapa del forn.

Aquells ulls vius que no havien viscut res de res

i que una puta esvàstica els va privar de vida i plaers.

Aquella mirada llunyana del que ho te tot per davant,

i davant, un miserable mur impossible de saltar.

La seva mirada, com la del noi del bar, ens segueix interrogant,

i pregunta a totes les fotografies que es reflecteixin davant,

“què coi hem fet, per ser aquí?”

AUSWICH 6

No dormirem

tant sols aclucarem els ulls.

Ens arraulirem els uns contra els altres,

per arrabassar-nos el fred dels ossos,

per sentir, ni que sigui un instant

el cos tremolós del company de claveguera.

No dormirem

per no somniar que tot és un malson

que no som en un infern creat per humans,

que som en una habitació luxosa del Ritz

i que a baix de la gran escala ens espera un Déu

que ens farà l’esmorzar amb un somriure als llavis.

No dormirem,

perquè això seria donar-los plaer,

perquè estem prop de la mort

i volem assaborir una venjança

que sabem que no arribarà mai.

Demà, potser amb son i derrotats,

ens acostarem al filat elèctric

i ens hi penjarem, per escalfar-nos.

Demà potser sortirà, també tremolós

un sol que no escalfarà gens,

el darrer sol de les nostres vides.

AUSWICH 5

Fixo la meva mirada en els teus ulls,

hi veig tant sols tristesa i desencís,

hores i hores de plors pel perdut,

per l’enyor, pel temps irrecuperable,

per la fe nul·la  en el ser humà.

Fixo la meva mirada en els teus llavis,

abatuts, rendits, completament muts,

en la barbeta, apunt de tremolar,

en el cabell frondós i retallat...

Fixo la meva mirada en la teva fotografia

i renego de la meva espècie.

IRREAL

Al matí

quan al·lè forma núvols glaçats,

i la lluna tant sols es desensopeix,

surto a veure com dansen els xiprers

empesos per la tramuntana gelada,

i mentre sento les mastegades dels gossos

apurant les darreres boles de pinso,

penso com en Llach, que seria feliç

si puc tancar els meus ulls aquí.

I escruto el meu voltant com un escenari,

com un decorat preciós, aliè a tot plegat,

a la feina, a la ràdio, a aquests país que ens odia,

i que ha fet que també nosaltres l’odiem.

Aliè als cotxes i les motos, a la ràbia,

a aquella puta ràbia que et fa funcionar,

fins a l’hora de les teves boles de pinso,

i de tornar a tancar els ulls a la cambra,

i somniar en aquell instant matiner,

en que es torna a obrir el preciós teatre

minso, escadusser, i sobretot irreal.

Irreal?

ÀGORA

Volia seguir sempre dins seu,

envaint cada racó del seu ser,

en una relació quasi claustrofòbica.

Vivia però amb la por terrible

de patir una opressora agorafòbia.

Tot i així, volia viure sempre dins seu,

esdevenir una part d’ella mateixa.

AVI

Avi

avui han tornat les banderes,

han tornat aquells tancs

que feien trontollar les llambordes,

d’aquella ciutat amable i pacífica.

Han tornat els cants de victòria,

d’aquelles victòries que et van empresonar.

Han tornat els assassins de Lorca,

els qui van afusellar en Companys,.

Hi ha tornat com va venir Hitler

amb unes paraRetes de vot,

amb un sistema en el que no creuen

i que els dona al•lé, vida, i drets

que si manen, no dubtaran a treure’t.

Avi, els han votat els pobres, els pobres...

Han tornat amb les boques plenes de llibertat,

una llibertat en la que tampoc creuen

i que prostitueixen a cada pas.

Han tornat masculinament rebels,

homofòbicament alçats

violentament malèfics

i ens han glaçat el somris.

Han tornat i ens odien,

Avi, en el meu poble, molts els han votat..

Compren el pa on jo el compro,

beuen al bar on jo bec

respiren l’aire que jo respiro

i quan plou, ens mullem igual

i ens odien. Ens odien, ens odien.

Avi

avui han tornat els qui tu vas combatre,

els seus fills, els seus nets,

transformats com per art de màgia

en uns sers horribles i en blanc i negre,

han tornat amb els seus himnes

les seves banderes, les seves cabres,

i crec que han tornat per quedar-se.

Ha marxat la mòmia, i han quedat els espectres.

Avi, tinc por

CONTENIDORS

Cremen les ciutats, i cremen poc

i cauen una a una aquelles llibertats

que creiem sòlides i indestructubles.

I de sobte la gent es creu més lliure sense ser-ho.

Cremen els contenidors i pel meu gust cremen poc,

contenidors on hem deixat una a una les nostres il·lusions

les nostres paraules, els nostres gests,  els nostres drets,

contenidors que ja no contenen runes deixalles ni papers,

només llàgrimes, cremen les llàgrimes vessades ,

on s’és vist que cremi el líquid? on s’és vist que cremin llàgrimes?

On s’és vist que la gent segui tranquil·lament al portal

mentre contempla com li roben la vida a cullerades?

Cremen les ciutats, i cremen poc....

AL TEU COSTAT

Seré al teu costat

si et fa por la pau armada,

si no poses portes a cap llibertat,

també seré al teu costat.

Si guardes totes les llàgrimes

per ploure-les quan cal de veres,

si et fan mal les injustícies

també em tindràs al teu costat.

Si el camí que prens és a l’esquerra,

si estimes bojament el teu cos i el defenses,

seré sense pensar-ho al teu costat.

Si no negocies cap dret, cap lleialtat

si no et fa por la confrontació

quan sense pudor t’atropellen,

seré fidel al teu costat.

Seré sens dubte al teu costat

mentre t’envolti i et violi la indignitat.

MENTIDA

Sabeu què m’han dit?

Que tot és mentida,

l’amor, els somnis,

l’avui i el demà,

L’amistat i tot, tot.

La vida que passa

els instants que queden,

la música, els versos,

la nit i els besos,

les paraules i converses,

el sol i la lluna, la foscor,

la foscor, la foscor, la foscor...

I també la claror i la llum.

Tot és una gran mentida,

el benestar i la pobresa,

la lluita i la independència,

les banderes, els himnes,

la constitució i les lleis,

els e   qui   dis   tants,

la rancúnia i la pau,

les armes i els braços alçats,

i altra vegada la foscor,

i el canvi d’hora, i el temps,

el temps de les hores

i el meteorològic.

Tot una gran, enorme mentida.

I tot el que he escrit,

a l’escrit i als escrits,

els sentiments amagats,

els moments amargants,

i també els més dolços

i com no, els excitants.

Tots, mentida podrida.

Em desfaig com sucret.

Ja res val la pena. Tot mentida.

RETORNAR

Vull retornar a la calma uns instants

i perdre’m en una imatge bonica,

uns ulls, un arbre, una posta de sol.

Tornar a sentir bategar el meu cor

d’una manera sincopada i tranquila,

i escoltar el vent, o les onades del mar.

Vull sentir el panteix del gos passejant,

i el ronc del gat quan l’amanyago.

Estic molt cansat de violència i uniformes,

de garrots, de foc i de sentències,

de barrots, d’imposicions i d’injustícies.

Vull retornar a la calma uns instants

per agafar aire, i retornar a la batalla.